Amb aquest escrit pretenc oferir una mena d’indicadors que assenyalen punts destacats de la manipulació de la realitat històrica; i que posen de relleu les causes que l’actual indecisió del moviment obrer.

Pretenc posar al descobert les senderes que no porten en lloc. “Filosofia a la deriva”, en el sentit de mostrar la inconsistència de l’intel·lectualisme moral que anima els corrents filosòfics predominants a la modernitat.

Aquest és el cas del Positivisme, en quant postula la substitució de la filosofia per la ciència, i la creació d’una nova ciència – la sociologia – que hauria de resoldre tots els problemes morals de manera científica.

I, semblantment, també amb voluntat intel·lectualista, En Marx llançà la famosa frase: “ Els filòsofs no ha fet altra cosa que interpretar el món; el que cal és transformar-lo” (“Onze tesis sobre Feuerbach”, 1845, Tesi XI).

Aclariment: “Intel·lectualisme moral”, s’ha d’entendre en el sentit tradicional de l’expressió; és aquell conjunt de teories que afirmen que les normes morals – en el sentit més ample – han de ser el resultat de l’activitat racional o, millor, de la ciència. I “Emotivisme moral”, a la manera que ho va concebre En David Hume, s’ha d’entendre en el sentit que les normes morals son el resultat dels sentiments dels humans; dels sentiments, i no com a producte d’una suposada investigació intel·lectual.

Qualcunes de les tesis que venen a continuació són enunciats que ja he exposat a diversos escrits meus ja publicats. No són ara una simple repetició, sinó que contribueixen a l’objectiu general d’aquest post.

Les tesis.

1.
Amb les revolucions democràtiques, les normes morals i la llei de la ciutat – el nomos - de les polis democràtiques gregues , segle VI aC., no eren imposades en nom de la tradició o de la religió; ni tampoc eren el resultat d’un debat entre savis; foren expressió de la voluntat de les classes populars contra l’oligarquia aristocràtica. Per primera vegada, es manifestava "l’Emotivisme moral" i el nomos es feia d’acord amb el "convencionalism" o "contractualisme”.

2.
Sòcrates, Plató i Aristòtil foren els representants genuïns de “l’Intel·lectualisme moral”. Però ha de quedar clar que no fou el cas que aquests filòsofs guanyessin la partida als teòrics del contractualisme. Els teòrics de la democràcia foren vençuts per l’espasa de N’Alexandre i no per la dialèctica socràtica.

3.
Les polis no pogueren resistir la pressió militar dels Imperis. Les aristocràcies recuperaren el Poder en exclusiva. Al llarg de quasi dos mil·lenis, la història fou una successió de règims aristocràtics (La classe social dels grans propietaris de terra tenien el monopoli del Poder).

4.
L’Església catòlica fou l’instrument insubstituïble per al manteniment de la cohesió ideològica i de control de les societats sotmeses a règims absolutistes (L’emperador romà Constantí fou el qui tirà endavant el projecte d’unificació religiosa dels pobles de l’Imperi; es tractava de reduir la immensa varietat de creences religioses, normes morals i Esglésies, a una única Església, l’autoritat de la qual estaria centrada també a Roma. L’emperador cediria el càrrec de “Prefectus mores” al bisbe de Roma, el qual esdevingué “Pontifex Maximus”).

5.
Durant més de mil anys, les monarquies europees mantingueren una aliança amb l’Església romana, de manera que aquesta organització social disposava del monopoli del control ideològic universal.

6. L’Església romana no solament disposava del control de les creences i la moral; també exercia el monopoli del control de la ciència. I, més encara: les Universitats eren administrades directament per les ordres religioses, de manera que “els científics” que ocupaven les càtedres universitàries eren, quasi sense excepció, frares de les ordres religioses.

7. El Papa dels regnes cristians a més a més de retenir l’autoritat en matèria de dogma i de moral, també retingué l’autoritat en matèria de ciència. La Cúria romana es reservava la vigilància i la direcció en matèria de “ciència”. O sigui, estava establert que els cardenals de la Cúria eren els màxims científics de la “ciència cristiana”, sota l’autoritat màxima del Papa (Al tribunal del “Sant Ofici” que jutjava les teories astronòmiques de Galileu Galilei, el cardenal Roberto Bellarmino negava les tesis de Galilei en base a la seva autoritat com a doctor en física).

8.
Els llibres d’història de la filosofia, majorment, ofereixen la imatge d’una inacabable successió de filòsofs i de moviments filosòfics. Però aquesta imatge amaga la realitat més profunda; amb la intenció de fer-la evident, faig el següent enunciat: Durant tota l’edat mitjana, i fins a la modernitat, segle XVI, la ideologia dominant és mantingué quasi immòbil, idèntica així mateixa.

9.
En un primer període – del segle V al XIII -, la filosofia “vigent” fou la de N’Agustí d’Hipona (Agustí-Plató); i a un segon període, del segle XIII al XVIII, la filosofia “vigent” a les Universitats catòliques, fou la d’En Tomàs d’Aquino (Tomàs d’Aquino-Aristòtil), si bé sense fer negació o rebuig de l’agustinisme.

10. No fou el cas que el frare dominic Tomàs d’Aquino elaborés una nova filosofia que s’imposés al món acadèmic i fos acceptada pel Papa Innocenci IV.

11. El cas fou que Innocenci IV feu l’encàrrec a Tomàs d’Aquino de que elaborés un treball de teologia de manera que la filosofia de N’Aristòtil s’acomodés a la doctrina cristiana i a la “ciència” cristiana (D’acord amb el sistema jeràrquic de les “ciències”, la teologia estava establerta com a ciència màxima). I, efectivament, el dominic produí la “Summa Theologiae”.

12. Tot i les greus derrotes del despotisme de Roma (La primera gran derrota fou el triomf de la revolució luterana), l’Església catòlica continuà mantenint el tomisme com a filosofia pròpia. En Lleó XIII amb la promulgació de l’Encíclica “Aeterni Patri”, 1879, proclamava que la “Summa Teològica” era la teologia definitiva de l’Església catòlica. A més a més, declarà oficial la filosofia tomista als seminaris i a les escoles catòliques, i, també, a les Universitats. Actualment, sembla que les encícliques d’En Benet XVI van també en la línia del “revival medieval” que proposà En Lleó XIII. En Ratzinger doctor en metafísica no s’amaga ni s’arronsa, i declara que el seu saber és superior al de la “ciència positiva”, ciència que, segons ell, és “cega” a la dimensió religiosa de l’home. A l’encíclica "Caritas in veritate", 2009, En Ratzinger es declara científicament competent per a declarar erroni evolucionisme de Darwin, tot afirmant alhora la bonesa científica del creacionisme.

13. Amb revolució luterana, 1520, es trencava el despotisme de Roma. Amb el reconeixement de “la llibertat de consciència del cristià”, proclamat per En Martí Luter, es recuperava el dret de “llibertat de consciència” que havia prevalgut a les polis democràtiques de l’antiguitat.

14. Les revolucions democràtiques modernes es portaren a terme en base als moviments religiosos que afectaven la “Cristiandat”. Els llibres d’història i les enciclopèdies majorment s’han elaborat segons els interessos ideològics de la classe dominant. Així s’explica que a les revolucions democràtiques les presentin com a “guerres de religió”. Aquelles revolucions eren teològiques, sí, però anaven de la ma amb la revolució social i política. I, d’una manera més precisa: tots aquells sectors socials que lluitaven contra el domini polític de l’Església catòlica romana pujaren d’immediat al carro de la Reforma; és a dir, utilitzaren el luteranisme en funció dels seus interessos socials i polítics.

15. Amb el triomf de la “teologia” luterana, les 320 entitats polítiques germàniques – ciutats autònomes, bisbats, comtats, principats i d’altres – s’alliberaren del domini polític de Roma, i les diverses classes socials s’alliberaren del despotisme de la “Santa Inquisició” romana.

16. Amb la difusió de la “teologia” calvinista es proclamava “la igualtat dels cristians”, i que “tots els cristians són sacerdots”. La proclamació de l’autoritat de la “ecclesia cristiana” significava la negació del bisbes i del Papa, però alhora l’afirmació dels valors republicans i de la democràcia directa, a la manera de les polis de l’antiguitat. Així, Ginebra, a l’any 1534, establí un règim republicà impulsat i dirigit per En Joan Calví (S’ha de considerar que el destacat cantonalisme de Suïssa i dels Estats Units té les seves arrels dins la reforma calvinista).

18. Les revolucions democràtiques triomfants s’adonaren cavalcant sobre les reformes religioses cristianes; i les esglésies reformades esdevingueren l’instrument aglutinador de la revolta contra l’absolutisme i contra el despotisme de Roma. Al costat de la revolució luterana a l’Imperi germànic, s’esdevingué la guerra d’independència dels Països Baixos contra el domini espanyol, la revolució britànica de 1642, la república de Cromwell, la revolució democràtica d’Escòcia i d’Anglaterra de 1688 (La Gloriosa), i la proclamació d’Independència dels Estats Units d’Amèrica a l’any 1776.

19. En contra de les tesis de Marx, les revolucions democràtiques no poden ser considerades “revolucions burgeses”. Les revolucions democràtiques foren possibles en quant una part important de l’aristocràcia els donà suport. Sense l’aprovació i el suport dels prínceps alemanys, la Reforma luterana no hagués pogut tirar endavant. Per altra part, a l’època d’En Luter, la petita noblesa alemanya llençava furioses campanyes cridant a la rebel·lió contra Roma.

20. Semblantment, l’aristocràcia fou la classe que dirigí la revolució a Holanda i a Escòcia i Anglaterra. Les revolucions foren guerres civils on l’aristocràcia es dividí en dos bàndols en lluita.

21. Les revolucions democràtiques esmentades també posen de manifest la inconsistència de la teoria de Marx sobre la religió com a alienació.

22. En contra de les tesis marxistes, les religions són productes ideològics diversos creats segons una gran diversitat objectius. Les religions i les Esglésies, majorment, han servit com a instrument per a aconseguir la cohesió social d’una determinada societat històrica. Respecte a les revolucions democràtiques al·ludides, s’ha de veure que els luterans i els calvinistes promogueren les reformes democràtiques, mentre que els catòlics donaren suport a l’absolutisme i al despotisme de l’Església catòlica.

23. Les revolucions esmentades, tot i que feien proclamació expressa de la sobirania del poble, mantenien la monarquia i tot de privilegis de la classe aristocràtica.

24. En contra de la versió marxista, s’ha d’afirmar que la Revolució francesa fracassà en el seu objectiu d’establir un règim democràtic. La denominada República francesa, de l’any 1791, només va tenir 3 anys de durada (Per suposat, l’imperi francès de Napoleó acabà amb el despotisme de Roma i introduí tot de normes inspirades en la Il·lustració).

25. El punt àlgid de les revolucions democràtiques fou abastat per la Revolució americana de 1776. Per primera vegada s’esdevenia una revolució en la qual l’aristocràcia no hi prenia part.

26. Les colònies de Nova Anglaterra conformaven un cos social on no hi havia la classe aristocràtica. Tot i que hi havia unes elits econòmiques i socials, aquestes no formaven part de l’aristocràcia britànica, ans al contrari, es sentien oprimides per l’aristocràcia i per la monarquia britànica.

27. “Cal tornar als plantejaments de 1776”, jo deia a l’inici de l’escrit, a manera de títol. Sostinc que s’han de reprendre els debats ideològics d’aquelles assemblees democràtiques que decidiren declarar la no acceptació de l’autoritat del sobirà anglès. Aquelles assemblees de pagesos calvinistes decidiren proclamar la República dels Estats Units d’Amèrica. Aquells pagesos, sense disposar de militars professionals, decidiren enfrontar-se a l’exèrcit del rei.

28. Aquells plantejaments de l’any 1776 que menaren a la proclamació de la república no eren conseqüència d’una actuació precipitada. Els plantejaments de 1776 eren derivats d’una llarga tradició d’exercici democràtic – de democràcia directa – que practicaven els colons de Nova Anglaterra.

29. La proclamació de la República dels Estats Units fou un fet extraordinari, sense parió al món. La proclamació de la República americana estava en dependència d’un altre fet històric extraordinari que fou l’arribada dels “pelegrins del Mayflower” a la costa d’Amèrica del Nord, a l’any 1620, i la fundació de Plymouth.

30. La consciència de la grandiositat del moment fou recollida pels escrits d’En Thomas Paine. L’autor ho assenyalava com a fet únic a la història; el seu opuscle “El sentit comú”, 1776, que va tenir una enorme difusió, escrigué: “ ...tenim totes les oportunitats i tots els encoratjaments davant de nosaltres, per formar la constitució més pura de la Terra. Tenim el poder de començar el món una altra vegada. Una situació similar a la present no ha passat mai des dels dies d'En Noè fins ara. L'aniversari d'un món nou és a la mà, i una raça d'homes... ha de rebre la seva porció de llibertat de l'esdeveniment d'aquí a uns quants mesos” (Sobre aquesta qüestió, podeu veure el meu post Thomas Paine, una perspectiva catalana).

31. Tesi primordial: Tan bon punt les classes treballadores oprimides aconsegueixen establir un règim democràtic que reconeix la “sobirania del Poble”, les elits econòmiques i socials malden per acomodar-se a la nova situació i assegurar la seva riquesa i els seus privilegis. Comença una nova era en la qual les elits supervivents i les noves elits malden per augmentar els seus privilegis i la seva porció de la renda econòmica social. És a dir, comença un nou període històric de la lluita de classes entre les noves elits i les classes treballadores.

32. Els ciutadans dels Estats Units eren conscients de la superior qualitat democràtica de la seva República en comparació als règims de les monarquies constitucionals europees. Thomas Paine i Thomas Jefferson, als seus escrits, deixaren clares mostres d’aquesta consciència.

33. Tesi primordial: les elits socials i econòmiques – la classe social dominant – a tot temps practiquen un doble discurs; un de públic que conté la seva declaració de principis per aconseguir el bé comú de la societat; i un altre no escrit, que es manté ocult, i que conté les normes secretes que han de regir les activitats econòmiques i socials. Els discurs públic és aquell que fan en les seves declaracions públiques, és el que es correspon amb el que declaren els portaveus de les seves organitzacions polítiques i ideològiques; el discurs ocult – o discursos ocults – és el conjunt de normes morals que són el guia de la seva pràctica social i política. En el discurs públic es declaren compromesos amb el bé comú. Però el discurs ocult te per objectiu burlar les lleis democràtiques.

34. En Nicolau Maquiavel fou el primer autor que posà al descobert el discurs ocult que inspirava les elits dominants de la seva època. “El Príncep” revelava que les pràctiques socials, econòmiques i polítiques dels poderosos contradeien el discurs oficial (Discurs oficial que havia de concordar necessàriament amb la doctrina que emanava de l’Autoritat de l’Església catòlica). Que quedi clar: En Maquiavel no era maquiavèlic en absolut; els qui eren maquiavèlics eren els grans personatges del seu temps, inclosos el Papa de Roma i els prínceps eclesiàstics.

35. Les noves elits socials que aparegueren després de les revolucions democràtiques – la classe dels capitalistes – acumularen ràpidament un gran poder econòmic i social.

36. El desplegament capitalista no estava previst ni enunciat. L’activitat econòmica dels capitalistes transformà acceleradament la pràctica econòmica, social i política de les societats en desenvolupament.

37. Primer es desplegà el capitalisme a Gran Bretanya; posteriorment, N’Adam Smith, professor de moral, va poder escriure “La riquesa de les nacions”, 1776, llibre amb el qual s’iniciava el que es denominà “economia política”. Per primera vegada s’intentava explicar quin era la “moral oculta” que guiava l’activitat econòmica dels homes.

38. Des de la creació de la primera colònia a Nova Anglaterra (Plymouth), 1620, les classes treballadores - majorment pagesos autònoms – es mantingueren en debat permanent per a decidir de quina manera s’havien d’organitzar i, per tant, com s’havia de garantir el sistema democràtic autogestionari.

39. La proclamada república dels Estats Units recollí a la seva Constitució i al seu sistema de justícia l’herència de 150 anys d’exercici democràtic de l’època colonial.

40. La Constitució dels Estats Units expressà de manera molt clara i distinta la voluntat de garanties democràtiques en front de les elits socials i econòmiques. S’ha de considerar que aquells demòcrates ianquis estaven imbuïts de l’esperit calvinista, esperit que desconfia de les tendències egoistes dels humans i, en conseqüència, dels poderosos i dels qui retenen l’administració civil. És per això, que la Constitució reflectia la voluntat de mantenir la democràcia directa, els drets de l’individu, i la sobirania dels ens locals contra el centralisme i el federalisme. Com a prova d’aquesta voluntat, es pot fer referència a la institució del jurat popular (que recorda el sistema judicial de l’Atenes del segle V aC), i el sistema de control dels jutges, dels fiscals i dels caps policials per mitjà de la votació dels administrats.

41. En Thomas Paine intentà fer veure que aquests controls democràtics no donaven suficient garantia per fer front a les pràctiques antidemocràtiques dels més poderosos. Al llibre “Els drets de l’home” En Paine exposà la necessitat d’eliminar les grans acumulacions de riquesa per mitjà de la supressió de les grans herències (Proposta que no fou acceptada per les formacions de l’època, és clar).

42. Amb la revolució triomfant (1688), En John Locke – exiliat a Holanda - pogué tornar a Anglaterra i publicar els seus escrits. La filosofia de John Locke esdevingué expressió de la nova ideologia democràtica. L’obra d’En Locke oferia els arguments que justificaven la validesa dels principis democràtics i del “convencionalisme”. Dos mil anys després, aquells escrits de Locke feien reviure l’esperit de Protàgores i de Pèricles. L’emotivisme moral i la convencionalitat social eren afirmats com a fonament de la societat democràtica.

43. En David Hume s’acostà encara més al plantejament agnòstic de Protàgores respecte a les creences religioses. Segons En Hume, quedava clar que els arguments per demostrar la veritat del dogma cristià eren inconsistents. En conseqüència, el subjectivisme de la moral restava doblement explicitat; quedava clar que les normes morals eren el resultat del sentiments expressats per la majoria social.

44. A començaments del segle XIX, Holanda, Anglaterra, Escòcia, els Estats Units tenien Constitucions democràtiques, però la classe dominant no era la classe dels treballadors – la que era la més nombrosa - sinó la nova classe dels capitalistes.

45. La república dels Estats Units feia evident el seu més alt nivell de democràcia. Els nord-americans declaraven que la seva república era el paradís de la llibertat i de la igualtat, i que la felicitat era a l’abast de qualsevol ciutadà. Alexis de Tocqueville, amb “La democràcia a Amèrica”, 1835, donà un destacat testimoniatge del gran igualitarisme de la societat ianqui.

46. Amb la Revolució Industrial, la classe dels capitalistes havia portat a terme una revolució econòmica i social per mitjà de la qual la classe dels capitalistes acumulava unes enormes riqueses i blindava els seus privilegis. La nova classe social esdevingué classe dominant sense haver fet cap tipus de d’acord amb les classes treballadores. Els obrers de les noves àrees industrials capitalistes es trobaren en una situació econòmica i social que era la negació total, radical, de la democràcia.

47. Per suposat, els obrers de les noves àrees industrials angleses foren els qui pensaren la manera de lluitar contra la seva situació d’esclavatge. Vull especificar: Com sempre passa al llarg de la història, són les classes treballadores amb els seus líders les que creen les noves idees per a la millora de les seves condicions econòmiques i socials.

48. La filosofia sempre va al darrera del procés social (És l’òliba descrita per Hegel). Foren els obrers de les àrees industrials angleses els que iniciaren el gran moviment “cartista”; foren els líders de la classe obrera els qui iniciaren “la nova filosofia democràtica”. Amb les “Trade Unions” es feia manifesta la nova lluita de classes.

49. Segons la versió històrica predominant, el Positivisme – i altres corrents filosòfics acostats – fou el corrent filosòfic dominant als segles XIX i XX. Les versions oficials també presenten aquest corrent com una continuació de l’Empirisme. Però haurem de veure que el Positivisme no fou expressió d’una nova revolució democràtica o d’unes noves conquestes democràtiques. El Positivisme no fou fruit d’unes demandes de les classes populars, sinó més aviat el discurs filosòfic que convenia als interessos ideològics de la classe social dominant.

50. N’Henri de Saint Simon hauria pogut figurar com a l’iniciador del Positivisme, però ara figura com un dels primers pensadors del “Socialisme utòpic”. Al “Catecisme dels industrials”, 1823, exposava els principis teòrics del que després es denominaria “Positivisme”. Saint Simon feia un estudi “científic” de la nova societat industrial, declarava la seva fe en la indústria i la ciència, en la ciència positiva al servei de la indústria i de les necessitats de la societat, i entenia que “els industrials” havia de ser la classe dirigent de la futura societat “industrial”. Hagués pogut figurar com a primer postulador de la sociologia com a ciència. Però En Saint Simon, al prendre consciència de les condicions d’explotació dels obrers industrials, va fer un important gir ideològic, i als seus nous escrits propugnava el socialisme, suprimir l’herència per tal d’aconseguir l’anivellament social i la igualtat de gènere (la participació igualitària de la dona en les tasques socials i polítiques). El comte de Saint Simon segurament fou un geni. Així s’explicarien les seves notables empreses polítiques i ideològiques: al setze anys va anar a combatre a favor de la independència de les colònies de Nova Anglaterra, més tard prengué part a la Revolució francesa i feu renúncia dels
seus títols nobiliaris.

51. En lloc del brillant Saint Simon, la versió històrica oficial va fer figurar el mediocre August Comte com a l’iniciador del Positivisme i com a postulador de la sociologia com a ciència positiva. En Comte era un home gris, apagat, el qual no havia fet mostres de cap notable capacitat intel·lectual. En Comte feu de secretari de Saint Simon (Secretari a sou, fent feina d’administratiu). És falsa la imatge d’un Comte com a col·laborador d’En Saint Simon. S’ha de deduir que En Comte fou una bombolla ideològica que fou creada en funció dels interessos del Poder. Per altra banda, a la programació de l’ensenyament oficial espanyol, N’August Comte figura com a un dels filòsofs més grans de la història universal.

52. Alhora que es declaraven demòcrates i liberals, aquells filòsofs utilitaristes britànics es situaven, de fet, en la posició ideològica reaccionària d’En Comte; objectivament, propugnaven solucions socials en desacord amb els principis democràtics. Aquells estudiosos pensaven que ells tenien la missió històrica de trobar solucions als “problemes socials”. D’una manera o altra, aquells “positivistes” tots feien de “científics de l’home i de la societat”; és a dir, tocaven a la porta de l’intel·lectualisme moral.

53. A “El discurs sobre l’esperit positiu”, En Comte recull un conjunt de llocs comuns dels empiristes i de l’ideari de la Il·lustració. També va fer seu l’optimisme "industrialista" de la primera època de Saint Simon. En Comte no amaga el seu conservadorisme. Declara la seva preocupació per les revolucions obreres i afirma que la qüestió essencial de la societat és el manteniment de l’ordre.

54. La part més original del pensament d'En Comte consisteix en les seves extravagants propostes "d'educació de la classe obrera" a fi de que els obrers siguin ordenats, eficaços i defugin els vicis i els excessos.

55. Respecte del positivisme, al meu post El positivisme i el capitalisme, es pot llegir el següent paràgraf: "A l'Univers anglosaxó el Positivisme seguí una pauta més rigorosa i progressista. El positivistes eren uns continuadors de l'Empirisme. Per altra banda, a la Gran Bretanya i als Estats Units - a diferència de l'Estat francès - s'ha mantingut hegemònic i clar el concepte d'emotivisme moral; vull dir, que els positivistes de l'àrea anglosaxona, molt rarament fan propostes d'utopies socials reaccionàries, com feia En Comte. Però, tot i així, aquests pensadors anaren introduint nous elements teòrics que, d'alguna manera, intentaven justificar les noves formacions socials derivades del desenvolupament capitalista".

56. En Karl Marx denunciava l'explotació capitalista i feia crides a favor de la revolta obrera. Es presentava com el nunci del "socialisme científic"; pretenia fer valer com lleis de la ciència les seves propostes socials, econòmiques i polítiques.

57. En Marx elaborà tot de teories que constituïen una nova versió de "l'intel·lectualisme moral" i la negació, de fet, de "l'emotivisme moral" i del "contractualisme". En Marx tingué l'audàcia de negar el sistema democràtic acusant-lo d'instrument del domini polític de la "burgesia". En Marx proposava la rebel·lió armada del "proletariat" dirigit pel Partit Comunista; explicava que una vegada pres el Poder, s'establiria la "dictadura del proletariat" durant el primer període de "construcció del socialisme"; i que, una vegada establert el comunisme, desapareixerà l’Estat; serà l’inici del paradís social i la fi de la història.

58. Per a justificar la "dictadura del proletariat" En Marx va elaborar dues teories a manera d'apoteosi de la seva "ciència social". Una és el concepte de "proletariat", l'altra, el concepte de "el pensament del proletariat".

59. En Marx defineix el terme de "proletariat" con el conjunt dels obrers industrials de les grans empreses capitalistes. D'allò que és divers – els treballadors com a persones individuals – En Marx en fa un tot homogeni i li dóna el nom de "proletariat"; però aquest tot homogeni existia únicament a la imaginació d'En Marx.

60. Amb el concepte de "el pensament del proletariat", En Marx va enrinxolar el rínxol del discurs. Segons aquest rínxol, les condicions d'inhumanitat a que són sotmesos els obrers de la gran indústria crea les condicions necessàries i inevitables de la formació del "pensament del proletariat". En Marx s'atreveix a afirmar que els pensaments dels obrers formaran un pensament únic, el qual, justament, conté les tesis marxistes principals. O sigui, quan els obrers conscienciejats pensin, pensaren idees marxistes, segons En Marx; o sigui, arribat el moment crític, el "proletariat” descobrirà "les idees de Marx, a la manera que els habitants de la caverna d’En Plató descobrien les idees platòniques.

61. La teoria de "la presa de consciència del proletariat" és una mena de platonisme radical. En Marx dóna per suposat que hi ha "un món de les idees socialistes" que ell ha descobert per mitjà de la seva ciència; "món de les idees socialistes" que, com la vinguda de l'Esperit Sant, descendirà dins la ment de cada un dels obrers industrials. Seria un model marxista de "la ciència infusa". Amb "la presa de consciència" el proletariat iniciarà la revolució proletària segons les lleis enunciades per Marx.

62. Platonisme radical. "El proletariat salvador de la humanitat" és bo, vertader i bell. Aquells obrers industrials, una vegada "han pres consciència social" necessàriament són bons. Era una nova versió de la bonesa roussoniana; no caldria tornar a l'estat de la natura per a aconseguir la bonesa natural de l’home.

63. Decebent les esperances de Marx i Engels, els obrers britànics no prestaren atenció a les crides de Marx i no participaren a la revolució de 1848. Bé, En Marx, tampoc; a París estant, no tingué cap contacte amb els revolucionaris francesos. Va publicar el "Manifest del Partit Comunista”, 1848, a Londres, en versió original alemannya, "Manifest der Kommunistischen Partei", cosa sorprenent i misteriosa. En aquells moments, En Marx estava ocupat en la constitució del Partit Comunista; estava integrat per En Marx i catorze sastres alemanys de París (Per suposat, l’alemany era la llengua vehicular).

64. Certament, les prediccions marxistes no s'acompliren. Així, per exemple, a l'Anglaterra de finals del XIX, tot i tenir un capitalisme molt desenvolupat, els obrers havien desplegat les seves "Unions" de manera que havien aconseguit una progressiva millora de les condicions de treball i dels seus drets socials i polítics. No s'havia acomplert la llei de "l'empobriment creixent del proletariat".

65. La "ciència" de Marx, tingué distingits continuadors. Els "científics marxistes" en tot moment mostren la seva gran habilitat per fer noves teories. Així, per exemple, En Lenin va elaborar la teoria de "La baula més feble" que explicava perquè la revolució havia triomfat a Rússia, una àrea on el capitalisme era poc desenvolupat. Els marxistes fan teories així com els poetes fan poesies.

66. El "Positivisme lògic" (o, dit, també "Filosofia analítica") pretenia sortir de l'estat d'incertesa de la filosofia i establir les bases del llenguatge científic. En aquesta línia es distingiren els autors del "Cercle de Viena", com En Rudolf Carnap, i filòsofs pròxims al Cercle, com Ludwig Wittgenstein o Karl Popper.

67. Es pot dir que el Positivisme lògic és el corrent filosòfic més present al món acadèmic. Als Estats Units, s'ha mantingut el cultiu del Pragmatisme juntament amb el Positivisme lògic (o altres variants del Positivisme).

68. Una de les tesis essencials del la filosofia Analítica és l'afirmació que la metafísica no és possible com a ciència; que s'ha de mostrar que les proposicions metafísiques són conseqüència d'un ús incorrecte del llenguatge; que, en darrer terme, les proposicions de caràcter metafísic no tenen significació, són proposicions incorrectes, mal construïdes. Feta la crítica definitiva a la metafísica, el Positivisme lògic es centra a la investigació del llenguatge científic.

69. Tot i el predomini de cultivadors que segueixen els plantejaments analítics, les conseqüències que se'n deriven són com una mena de confessió de la inutilitat de la filosofia.

70. Per altra banda, les investigacions dels autors analítics sobre el llenguatge científic (Com seria el cas d'En Popper) no desperten l'interès entre els científics de les ciències de la natura. O sigui, la major part de físics o de químics desconeixen l'obra de Popper o Wittgenstein (Podeu veure tractament de la qüestió al meu post En Popper i els neoconservadors).

71. On diu que el Positivisme i el Positivisme lògic són una derivació de l'Empirisme britànic. Però s'ha de destacar que mentre En Hume feia crítica a la religió en oposició a la ideologia de la classe dominant, En Popper dóna un decidit suport a la ideologia neoconservadora (En Wittgenstein i En Popper fan declaració expressa d'ésser molt "respectuosos" amb les creences religioses).

72. Respecte d’En Richard Rorty (com a màxim exponent del neopragmatisme ianqui), recullo aquí un paràgraf del meu post En Richard Rorty: "En aquesta nova versió del pragmatisme - el denominat neopragmatisme -, En Rorty s'atreveix a fer un salt prodigiós que consisteix en afirmar també el relativisme de la Ciència, en el sentit que les teories i les "veritats" de la Ciència no contenen la realitat ontològica, sinó que no deixen de ser "un joc de llenguatge", un més, entre altres jocs de llenguatge, com són el de la poesia i el de la religió. La ciència és també una convenció; és un "joc de llenguatge" útil, que ha demostrat ésser molt convenient per a aconseguir un major benestar de la societat”.

73. En Popper, sempre fa plantejaments conservadors respecte dels conflictes socials i de les guerres civils. Com a bon positivista, ell es presenta a si mateix com a un lluitador per la llibertat i la ciència, i defuig entrar a tractar dels conflictes que es deriven del capitalisme. Ell entén que si hi ha desordre econòmic, allò que importa aleshores és aplicar les solucions econòmiques satisfactòries; i si es donen situacions de conflicte social dins una societat democràtica, llavors allò que importa és que els governants i els sociòlegs facin propostes idònies per a superar el conflicte. Per suposat, a En Popper no se li acut plantejar les causes de les malvestats del sistema capitalista i de la política militarista dels Estats Units (Extret de En Popper i els neoconservadors).

74. En Popper, per una banda, es mostrà com a investigador del llenguatge de la ciència (Publicà “La lògica de la investigació científica” a 1934), però, alhora, quan li venia de gust, s’atrevia a fer tot de valoracions morals, socials, polítiques i filosòfiques en contradicció amb el mètode que propugnava.

75. La gran maquinària ideològica dels neoconservadors van fer una gran difusió del llibre d’En Popper, “La societat oberta i els seus enemics”, 1945. La “societat oberta” popperiana és la capitalista.

76. Els 40.000 economistes filòsofs que conformen el front de la guerra ideològica dels neocons tenen com a icona a Friedrich Hayek. La tesi central del seu llibret “El camí de la servitud” sosté que el sorgiment de la democràcia fou una conseqüència de les activitats de lliure comerç dels “emprenedors” (“emprenedors” és la paraula preferida d’En Hayek per a denominar els capitalistes).

77. Els 40.000 economistes filòsofs van anunciant, sense treva, que la llibertat i la democràcia van de la ma amb l’economia de “lliure mercat”, que “el mercat” és el millor regulador de l’economia, que s’ha de donar més llibertat als “emprenedors”, que voler regular el mercat és negatiu per a l’economia i per a la democràcia, que les opcions socialistes condueixen a la servitud.

78. Les neocons, juntament amb altres faccions de la classe dels capitalistes, pretenen guanyar la batalla ideològica.

79. El triomf del projecte neocon suposaria la creació d’un món virtual neocon contraposat a la realitat social i a la realitat històrica.

80. Allò que mostra la realitat històrica és que la classe dels capitalistes, en tot moment, malaveja, per tal d’afeblir els aconseguits per les classes treballadores.

81. Segons la realitat històrica: Els capitalistes britànics van propugnar tot de mesures violentes contra les demandes democràtiques dels sindicats britànics, abans de la seva victòria democràtica. Els capitalistes italians van donar suport al cap d’Estat d’En Mussolini i al seu règim. Els capitalistes alemanys i austríacs van donar suport al règim nacional-socialista de N’Adolf Hitler. Els capitalistes britànics van donar suport a totes les iniciatives imperialistes i militaristes de la Corona. Els capitalistes catalans, majorment, van donar suport a la dictadura del general Primo de Rivera. Els capitalistes catalans, majorment, van donar suport al règim del general Franco. En Francesc Cambó, el líder de la Lliga regionalista catalana (de dretes), al setembre de 1936 va fer públic el seu suport a la rebel·lió del general Franco; i, com a gran financer que era, va fer aportacions econòmiques a la causa franquista. Els capitalistes espanyols van donar suport al general Franco. No fou el cas que els capitalistes francesos, britànics o nord-americans fessin cap tipus d’aportació a favor de la República espanyola en guerra contra els militars revoltats. I els capitalistes ianquis, de bell antuvi, sempre s’han oposat ferotgement a les demandes democràtiques dels sindicats ianquis.

82. Enduts per la seva cobdícia folla, els neocons intenten crear una societat virtual on uns obrers virtuals voten a favor de les polítiques reaccionàries i anti-obreres dels neocons. En aquest món neocon, els esclaus, feliços, es fermen les pròpies cadenes.

83. El món virtual neocon és el món al revés: la llibertat és la llibertat dels capitalistes; és la llibertat d’acumular la riquesa a unes poques mans; la llibertat dels magnats de decidir el destí d’un país. La igualtat seria la igualtat dels miserables. I la solidaritat virtual seria semblant a la de l’amor cristià dels inquisidors del Sant Ofici.

84. Per a la construcció d’aquest món virtual els seguidors de Hayek han establert la santa aliança amb les Esglésies cristianes, institucions que són molt expertes en oferir recompenses virtuals als pobres i humiliats. En Razinger és un propagandista entusiasta de la “paràbola d’En Llatzer i el ric Epuló”, de l’Evangeli de Lluc.

Comments

Amb aquest escrit pretenc oferir una mena d’indicadors que assenyalen punts destacats de la manipulació de la realitat històrica; i que posen de relleu les causes que l’actual indecisió del moviment obrer.

Pretenc posar al descobert les senderes que no porten en lloc. “Filosofia a la deriva”, en el sentit de mostrar la inconsistència de l’intel·lectualisme moral que anima els corrents filosòfics predominants a la modernitat.

Aquest és el cas del Positivisme, en quant postula la substitució de la filosofia per la ciència, i la creació d’una nova ciència – la sociologia – que hauria de resoldre tots els problemes morals de manera científica.

I, semblantment, també amb voluntat intel·lectualista, En Marx llançà la famosa frase: “ Els filòsofs no ha fet altra cosa que interpretar el món; el que cal és transformar-lo” (“Onze tesis sobre Feuerbach”, 1845, Tesi XI).

Aclariment: “Intel·lectualisme moral”, s’ha d’entendre en el sentit tradicional de l’expressió; és aquell conjunt de teories que afirmen que les normes morals – en el sentit més ample – han de ser el resultat de l’activitat racional o, millor, de la ciència. I “Emotivisme moral”, a la manera que ho va concebre En David Hume, s’ha d’entendre en el sentit que les normes morals son el resultat dels sentiments dels humans; dels sentiments, i no com a producte d’una suposada investigació intel·lectual.

Qualcunes de les tesis que venen a continuació són enunciats que ja he exposat a diversos escrits meus ja publicats. No són ara una simple repetició, sinó que contribueixen a l’objectiu general d’aquest post.

Les tesis.

1.
Amb les revolucions democràtiques, les normes morals i la llei de la ciutat – el nomos - de les polis democràtiques gregues , segle VI aC., no eren imposades en nom de la tradició o de la religió; ni tampoc eren el resultat d’un debat entre savis; foren expressió de la voluntat de les classes populars contra l’oligarquia aristocràtica. Per primera vegada, es manifestava "l’Emotivisme moral" i el nomos es feia d’acord amb el "convencionalism" o "contractualisme”.

2.
Sòcrates, Plató i Aristòtil foren els representants genuïns de “l’Intel·lectualisme moral”. Però ha de quedar clar que no fou el cas que aquests filòsofs guanyessin la partida als teòrics del contractualisme. Els teòrics de la democràcia foren vençuts per l’espasa de N’Alexandre i no per la dialèctica socràtica.

3.
Les polis no pogueren resistir la pressió militar dels Imperis. Les aristocràcies recuperaren el Poder en exclusiva. Al llarg de quasi dos mil·lenis, la història fou una successió de règims aristocràtics (La classe social dels grans propietaris de terra tenien el monopoli del Poder).

4.
L’Església catòlica fou l’instrument insubstituïble per al manteniment de la cohesió ideològica i de control de les societats sotmeses a règims absolutistes (L’emperador romà Constantí fou el qui tirà endavant el projecte d’unificació religiosa dels pobles de l’Imperi; es tractava de reduir la immensa varietat de creences religioses, normes morals i Esglésies, a una única Església, l’autoritat de la qual estaria centrada també a Roma. L’emperador cediria el càrrec de “Prefectus mores” al bisbe de Roma, el qual esdevingué “Pontifex Maximus”).

5.
Durant més de mil anys, les monarquies europees mantingueren una aliança amb l’Església romana, de manera que aquesta organització social disposava del monopoli del control ideològic universal.

6. L’Església romana no solament disposava del control de les creences i la moral; també exercia el monopoli del control de la ciència. I, més encara: les Universitats eren administrades directament per les ordres religioses, de manera que “els científics” que ocupaven les càtedres universitàries eren, quasi sense excepció, frares de les ordres religioses.

7. El Papa dels regnes cristians a més a més de retenir l’autoritat en matèria de dogma i de moral, també retingué l’autoritat en matèria de ciència. La Cúria romana es reservava la vigilància i la direcció en matèria de “ciència”. O sigui, estava establert que els cardenals de la Cúria eren els màxims científics de la “ciència cristiana”, sota l’autoritat màxima del Papa (Al tribunal del “Sant Ofici” que jutjava les teories astronòmiques de Galileu Galilei, el cardenal Roberto Bellarmino negava les tesis de Galilei en base a la seva autoritat com a doctor en física).

8.
Els llibres d’història de la filosofia, majorment, ofereixen la imatge d’una inacabable successió de filòsofs i de moviments filosòfics. Però aquesta imatge amaga la realitat més profunda; amb la intenció de fer-la evident, faig el següent enunciat: Durant tota l’edat mitjana, i fins a la modernitat, segle XVI, la ideologia dominant és mantingué quasi immòbil, idèntica així mateixa.

9.
En un primer període – del segle V al XIII -, la filosofia “vigent” fou la de N’Agustí d’Hipona (Agustí-Plató); i a un segon període, del segle XIII al XVIII, la filosofia “vigent” a les Universitats catòliques, fou la d’En Tomàs d’Aquino (Tomàs d’Aquino-Aristòtil), si bé sense fer negació o rebuig de l’agustinisme.

10. No fou el cas que el frare dominic Tomàs d’Aquino elaborés una nova filosofia que s’imposés al món acadèmic i fos acceptada pel Papa Innocenci IV.

11. El cas fou que Innocenci IV feu l’encàrrec a Tomàs d’Aquino de que elaborés un treball de teologia de manera que la filosofia de N’Aristòtil s’acomodés a la doctrina cristiana i a la “ciència” cristiana (D’acord amb el sistema jeràrquic de les “ciències”, la teologia estava establerta com a ciència màxima). I, efectivament, el dominic produí la “Summa Theologiae”.

12. Tot i les greus derrotes del despotisme de Roma (La primera gran derrota fou el triomf de la revolució luterana), l’Església catòlica continuà mantenint el tomisme com a filosofia pròpia. En Lleó XIII amb la promulgació de l’Encíclica “Aeterni Patri”, 1879, proclamava que la “Summa Teològica” era la teologia definitiva de l’Església catòlica. A més a més, declarà oficial la filosofia tomista als seminaris i a les escoles catòliques, i, també, a les Universitats. Actualment, sembla que les encícliques d’En Benet XVI van també en la línia del “revival medieval” que proposà En Lleó XIII. En Ratzinger doctor en metafísica no s’amaga ni s’arronsa, i declara que el seu saber és superior al de la “ciència positiva”, ciència que, segons ell, és “cega” a la dimensió religiosa de l’home. A l’encíclica "Caritas in veritate", 2009, En Ratzinger es declara científicament competent per a declarar erroni evolucionisme de Darwin, tot afirmant alhora la bonesa científica del creacionisme.

13. Amb revolució luterana, 1520, es trencava el despotisme de Roma. Amb el reconeixement de “la llibertat de consciència del cristià”, proclamat per En Martí Luter, es recuperava el dret de “llibertat de consciència” que havia prevalgut a les polis democràtiques de l’antiguitat.

14. Les revolucions democràtiques modernes es portaren a terme en base als moviments religiosos que afectaven la “Cristiandat”. Els llibres d’història i les enciclopèdies majorment s’han elaborat segons els interessos ideològics de la classe dominant. Així s’explica que a les revolucions democràtiques les presentin com a “guerres de religió”. Aquelles revolucions eren teològiques, sí, però anaven de la ma amb la revolució social i política. I, d’una manera més precisa: tots aquells sectors socials que lluitaven contra el domini polític de l’Església catòlica romana pujaren d’immediat al carro de la Reforma; és a dir, utilitzaren el luteranisme en funció dels seus interessos socials i polítics.

15. Amb el triomf de la “teologia” luterana, les 320 entitats polítiques germàniques – ciutats autònomes, bisbats, comtats, principats i d’altres – s’alliberaren del domini polític de Roma, i les diverses classes socials s’alliberaren del despotisme de la “Santa Inquisició” romana.

16. Amb la difusió de la “teologia” calvinista es proclamava “la igualtat dels cristians”, i que “tots els cristians són sacerdots”. La proclamació de l’autoritat de la “ecclesia cristiana” significava la negació del bisbes i del Papa, però alhora l’afirmació dels valors republicans i de la democràcia directa, a la manera de les polis de l’antiguitat. Així, Ginebra, a l’any 1534, establí un règim republicà impulsat i dirigit per En Joan Calví (S’ha de considerar que el destacat cantonalisme de Suïssa i dels Estats Units té les seves arrels dins la reforma calvinista).

18. Les revolucions democràtiques triomfants s’adonaren cavalcant sobre les reformes religioses cristianes; i les esglésies reformades esdevingueren l’instrument aglutinador de la revolta contra l’absolutisme i contra el despotisme de Roma. Al costat de la revolució luterana a l’Imperi germànic, s’esdevingué la guerra d’independència dels Països Baixos contra el domini espanyol, la revolució britànica de 1642, la república de Cromwell, la revolució democràtica d’Escòcia i d’Anglaterra de 1688 (La Gloriosa), i la proclamació d’Independència dels Estats Units d’Amèrica a l’any 1776.

19. En contra de les tesis de Marx, les revolucions democràtiques no poden ser considerades “revolucions burgeses”. Les revolucions democràtiques foren possibles en quant una part important de l’aristocràcia els donà suport. Sense l’aprovació i el suport dels prínceps alemanys, la Reforma luterana no hagués pogut tirar endavant. Per altra part, a l’època d’En Luter, la petita noblesa alemanya llençava furioses campanyes cridant a la rebel·lió contra Roma.

20. Semblantment, l’aristocràcia fou la classe que dirigí la revolució a Holanda i a Escòcia i Anglaterra. Les revolucions foren guerres civils on l’aristocràcia es dividí en dos bàndols en lluita.

21. Les revolucions democràtiques esmentades també posen de manifest la inconsistència de la teoria de Marx sobre la religió com a alienació.

22. En contra de les tesis marxistes, les religions són productes ideològics diversos creats segons una gran diversitat objectius. Les religions i les Esglésies, majorment, han servit com a instrument per a aconseguir la cohesió social d’una determinada societat històrica. Respecte a les revolucions democràtiques al·ludides, s’ha de veure que els luterans i els calvinistes promogueren les reformes democràtiques, mentre que els catòlics donaren suport a l’absolutisme i al despotisme de l’Església catòlica.

23. Les revolucions esmentades, tot i que feien proclamació expressa de la sobirania del poble, mantenien la monarquia i tot de privilegis de la classe aristocràtica.

24. En contra de la versió marxista, s’ha d’afirmar que la Revolució francesa fracassà en el seu objectiu d’establir un règim democràtic. La denominada República francesa, de l’any 1791, només va tenir 3 anys de durada (Per suposat, l’imperi francès de Napoleó acabà amb el despotisme de Roma i introduí tot de normes inspirades en la Il·lustració).

25. El punt àlgid de les revolucions democràtiques fou abastat per la Revolució americana de 1776. Per primera vegada s’esdevenia una revolució en la qual l’aristocràcia no hi prenia part.

26. Les colònies de Nova Anglaterra conformaven un cos social on no hi havia la classe aristocràtica. Tot i que hi havia unes elits econòmiques i socials, aquestes no formaven part de l’aristocràcia britànica, ans al contrari, es sentien oprimides per l’aristocràcia i per la monarquia britànica.

27. “Cal tornar als plantejaments de 1776”, jo deia a l’inici de l’escrit, a manera de títol. Sostinc que s’han de reprendre els debats ideològics d’aquelles assemblees democràtiques que decidiren declarar la no acceptació de l’autoritat del sobirà anglès. Aquelles assemblees de pagesos calvinistes decidiren proclamar la República dels Estats Units d’Amèrica. Aquells pagesos, sense disposar de militars professionals, decidiren enfrontar-se a l’exèrcit del rei.

28. Aquells plantejaments de l’any 1776 que menaren a la proclamació de la república no eren conseqüència d’una actuació precipitada. Els plantejaments de 1776 eren derivats d’una llarga tradició d’exercici democràtic – de democràcia directa – que practicaven els colons de Nova Anglaterra.

29. La proclamació de la República dels Estats Units fou un fet extraordinari, sense parió al món. La proclamació de la República americana estava en dependència d’un altre fet històric extraordinari que fou l’arribada dels “pelegrins del Mayflower” a la costa d’Amèrica del Nord, a l’any 1620, i la fundació de Plymouth.

30. La consciència de la grandiositat del moment fou recollida pels escrits d’En Thomas Paine. L’autor ho assenyalava com a fet únic a la història; el seu opuscle “El sentit comú”, 1776, que va tenir una enorme difusió, escrigué: “ ...tenim totes les oportunitats i tots els encoratjaments davant de nosaltres, per formar la constitució més pura de la Terra. Tenim el poder de començar el món una altra vegada. Una situació similar a la present no ha passat mai des dels dies d'En Noè fins ara. L'aniversari d'un món nou és a la mà, i una raça d'homes... ha de rebre la seva porció de llibertat de l'esdeveniment d'aquí a uns quants mesos” (Sobre aquesta qüestió, podeu veure el meu post Thomas Paine, una perspectiva catalana).

31. Tesi primordial: Tan bon punt les classes treballadores oprimides aconsegueixen establir un règim democràtic que reconeix la “sobirania del Poble”, les elits econòmiques i socials malden per acomodar-se a la nova situació i assegurar la seva riquesa i els seus privilegis. Comença una nova era en la qual les elits supervivents i les noves elits malden per augmentar els seus privilegis i la seva porció de la renda econòmica social. És a dir, comença un nou període històric de la lluita de classes entre les noves elits i les classes treballadores.

32. Els ciutadans dels Estats Units eren conscients de la superior qualitat democràtica de la seva República en comparació als règims de les monarquies constitucionals europees. Thomas Paine i Thomas Jefferson, als seus escrits, deixaren clares mostres d’aquesta consciència.

33. Tesi primordial: les elits socials i econòmiques – la classe social dominant – a tot temps practiquen un doble discurs; un de públic que conté la seva declaració de principis per aconseguir el bé comú de la societat; i un altre no escrit, que es manté ocult, i que conté les normes secretes que han de regir les activitats econòmiques i socials. Els discurs públic és aquell que fan en les seves declaracions públiques, és el que es correspon amb el que declaren els portaveus de les seves organitzacions polítiques i ideològiques; el discurs ocult – o discursos ocults – és el conjunt de normes morals que són el guia de la seva pràctica social i política. En el discurs públic es declaren compromesos amb el bé comú. Però el discurs ocult te per objectiu burlar les lleis democràtiques.

34. En Nicolau Maquiavel fou el primer autor que posà al descobert el discurs ocult que inspirava les elits dominants de la seva època. “El Príncep” revelava que les pràctiques socials, econòmiques i polítiques dels poderosos contradeien el discurs oficial (Discurs oficial que havia de concordar necessàriament amb la doctrina que emanava de l’Autoritat de l’Església catòlica). Que quedi clar: En Maquiavel no era maquiavèlic en absolut; els qui eren maquiavèlics eren els grans personatges del seu temps, inclosos el Papa de Roma i els prínceps eclesiàstics.

35. Les noves elits socials que aparegueren després de les revolucions democràtiques – la classe dels capitalistes – acumularen ràpidament un gran poder econòmic i social.

36. El desplegament capitalista no estava previst ni enunciat. L’activitat econòmica dels capitalistes transformà acceleradament la pràctica econòmica, social i política de les societats en desenvolupament.

37. Primer es desplegà el capitalisme a Gran Bretanya; posteriorment, N’Adam Smith, professor de moral, va poder escriure “La riquesa de les nacions”, 1776, llibre amb el qual s’iniciava el que es denominà “economia política”. Per primera vegada s’intentava explicar quin era la “moral oculta” que guiava l’activitat econòmica dels homes.

38. Des de la creació de la primera colònia a Nova Anglaterra (Plymouth), 1620, les classes treballadores - majorment pagesos autònoms – es mantingueren en debat permanent per a decidir de quina manera s’havien d’organitzar i, per tant, com s’havia de garantir el sistema democràtic autogestionari.

39. La proclamada república dels Estats Units recollí a la seva Constitució i al seu sistema de justícia l’herència de 150 anys d’exercici democràtic de l’època colonial.

40. La Constitució dels Estats Units expressà de manera molt clara i distinta la voluntat de garanties democràtiques en front de les elits socials i econòmiques. S’ha de considerar que aquells demòcrates ianquis estaven imbuïts de l’esperit calvinista, esperit que desconfia de les tendències egoistes dels humans i, en conseqüència, dels poderosos i dels qui retenen l’administració civil. És per això, que la Constitució reflectia la voluntat de mantenir la democràcia directa, els drets de l’individu, i la sobirania dels ens locals contra el centralisme i el federalisme. Com a prova d’aquesta voluntat, es pot fer referència a la institució del jurat popular (que recorda el sistema judicial de l’Atenes del segle V aC), i el sistema de control dels jutges, dels fiscals i dels caps policials per mitjà de la votació dels administrats.

41. En Thomas Paine intentà fer veure que aquests controls democràtics no donaven suficient garantia per fer front a les pràctiques antidemocràtiques dels més poderosos. Al llibre “Els drets de l’home” En Paine exposà la necessitat d’eliminar les grans acumulacions de riquesa per mitjà de la supressió de les grans herències (Proposta que no fou acceptada per les formacions de l’època, és clar).

42. Amb la revolució triomfant (1688), En John Locke – exiliat a Holanda - pogué tornar a Anglaterra i publicar els seus escrits. La filosofia de John Locke esdevingué expressió de la nova ideologia democràtica. L’obra d’En Locke oferia els arguments que justificaven la validesa dels principis democràtics i del “convencionalisme”. Dos mil anys després, aquells escrits de Locke feien reviure l’esperit de Protàgores i de Pèricles. L’emotivisme moral i la convencionalitat social eren afirmats com a fonament de la societat democràtica.

43. En David Hume s’acostà encara més al plantejament agnòstic de Protàgores respecte a les creences religioses. Segons En Hume, quedava clar que els arguments per demostrar la veritat del dogma cristià eren inconsistents. En conseqüència, el subjectivisme de la moral restava doblement explicitat; quedava clar que les normes morals eren el resultat del sentiments expressats per la majoria social.

44. A començaments del segle XIX, Holanda, Anglaterra, Escòcia, els Estats Units tenien Constitucions democràtiques, però la classe dominant no era la classe dels treballadors – la que era la més nombrosa - sinó la nova classe dels capitalistes.

45. La república dels Estats Units feia evident el seu més alt nivell de democràcia. Els nord-americans declaraven que la seva república era el paradís de la llibertat i de la igualtat, i que la felicitat era a l’abast de qualsevol ciutadà. Alexis de Tocqueville, amb “La democràcia a Amèrica”, 1835, donà un destacat testimoniatge del gran igualitarisme de la societat ianqui.

46. Amb la Revolució Industrial, la classe dels capitalistes havia portat a terme una revolució econòmica i social per mitjà de la qual la classe dels capitalistes acumulava unes enormes riqueses i blindava els seus privilegis. La nova classe social esdevingué classe dominant sense haver fet cap tipus de d’acord amb les classes treballadores. Els obrers de les noves àrees industrials capitalistes es trobaren en una situació econòmica i social que era la negació total, radical, de la democràcia.

47. Per suposat, els obrers de les noves àrees industrials angleses foren els qui pensaren la manera de lluitar contra la seva situació d’esclavatge. Vull especificar: Com sempre passa al llarg de la història, són les classes treballadores amb els seus líders les que creen les noves idees per a la millora de les seves condicions econòmiques i socials.

48. La filosofia sempre va al darrera del procés social (És l’òliba descrita per Hegel). Foren els obrers de les àrees industrials angleses els que iniciaren el gran moviment “cartista”; foren els líders de la classe obrera els qui iniciaren “la nova filosofia democràtica”. Amb les “Trade Unions” es feia manifesta la nova lluita de classes.

49. Segons la versió històrica predominant, el Positivisme – i altres corrents filosòfics acostats – fou el corrent filosòfic dominant als segles XIX i XX. Les versions oficials també presenten aquest corrent com una continuació de l’Empirisme. Però haurem de veure que el Positivisme no fou expressió d’una nova revolució democràtica o d’unes noves conquestes democràtiques. El Positivisme no fou fruit d’unes demandes de les classes populars, sinó més aviat el discurs filosòfic que convenia als interessos ideològics de la classe social dominant.

50. N’Henri de Saint Simon hauria pogut figurar com a l’iniciador del Positivisme, però ara figura com un dels primers pensadors del “Socialisme utòpic”. Al “Catecisme dels industrials”, 1823, exposava els principis teòrics del que després es denominaria “Positivisme”. Saint Simon feia un estudi “científic” de la nova societat industrial, declarava la seva fe en la indústria i la ciència, en la ciència positiva al servei de la indústria i de les necessitats de la societat, i entenia que “els industrials” havia de ser la classe dirigent de la futura societat “industrial”. Hagués pogut figurar com a primer postulador de la sociologia com a ciència. Però En Saint Simon, al prendre consciència de les condicions d’explotació dels obrers industrials, va fer un important gir ideològic, i als seus nous escrits propugnava el socialisme, suprimir l’herència per tal d’aconseguir l’anivellament social i la igualtat de gènere (la participació igualitària de la dona en les tasques socials i polítiques). El comte de Saint Simon segurament fou un geni. Així s’explicarien les seves notables empreses polítiques i ideològiques: al setze anys va anar a combatre a favor de la independència de les colònies de Nova Anglaterra, més tard prengué part a la Revolució francesa i feu renúncia dels
seus títols nobiliaris.

51. En lloc del brillant Saint Simon, la versió històrica oficial va fer figurar el mediocre August Comte com a l’iniciador del Positivisme i com a postulador de la sociologia com a ciència positiva. En Comte era un home gris, apagat, el qual no havia fet mostres de cap notable capacitat intel·lectual. En Comte feu de secretari de Saint Simon (Secretari a sou, fent feina d’administratiu). És falsa la imatge d’un Comte com a col·laborador d’En Saint Simon. S’ha de deduir que En Comte fou una bombolla ideològica que fou creada en funció dels interessos del Poder. Per altra banda, a la programació de l’ensenyament oficial espanyol, N’August Comte figura com a un dels filòsofs més grans de la història universal.

52. Alhora que es declaraven demòcrates i liberals, aquells filòsofs utilitaristes britànics es situaven, de fet, en la posició ideològica reaccionària d’En Comte; objectivament, propugnaven solucions socials en desacord amb els principis democràtics. Aquells estudiosos pensaven que ells tenien la missió històrica de trobar solucions als “problemes socials”. D’una manera o altra, aquells “positivistes” tots feien de “científics de l’home i de la societat”; és a dir, tocaven a la porta de l’intel·lectualisme moral.

53. A “El discurs sobre l’esperit positiu”, En Comte recull un conjunt de llocs comuns dels empiristes i de l’ideari de la Il·lustració. També va fer seu l’optimisme "industrialista" de la primera època de Saint Simon. En Comte no amaga el seu conservadorisme. Declara la seva preocupació per les revolucions obreres i afirma que la qüestió essencial de la societat és el manteniment de l’ordre.

54. La part més original del pensament d'En Comte consisteix en les seves extravagants propostes "d'educació de la classe obrera" a fi de que els obrers siguin ordenats, eficaços i defugin els vicis i els excessos.

55. Respecte del positivisme, al meu post El positivisme i el capitalisme, es pot llegir el següent paràgraf: "A l'Univers anglosaxó el Positivisme seguí una pauta més rigorosa i progressista. El positivistes eren uns continuadors de l'Empirisme. Per altra banda, a la Gran Bretanya i als Estats Units - a diferència de l'Estat francès - s'ha mantingut hegemònic i clar el concepte d'emotivisme moral; vull dir, que els positivistes de l'àrea anglosaxona, molt rarament fan propostes d'utopies socials reaccionàries, com feia En Comte. Però, tot i així, aquests pensadors anaren introduint nous elements teòrics que, d'alguna manera, intentaven justificar les noves formacions socials derivades del desenvolupament capitalista".

56. En Karl Marx denunciava l'explotació capitalista i feia crides a favor de la revolta obrera. Es presentava com el nunci del "socialisme científic"; pretenia fer valer com lleis de la ciència les seves propostes socials, econòmiques i polítiques.

57. En Marx elaborà tot de teories que constituïen una nova versió de "l'intel·lectualisme moral" i la negació, de fet, de "l'emotivisme moral" i del "contractualisme". En Marx tingué l'audàcia de negar el sistema democràtic acusant-lo d'instrument del domini polític de la "burgesia". En Marx proposava la rebel·lió armada del "proletariat" dirigit pel Partit Comunista; explicava que una vegada pres el Poder, s'establiria la "dictadura del proletariat" durant el primer període de "construcció del socialisme"; i que, una vegada establert el comunisme, desapareixerà l’Estat; serà l’inici del paradís social i la fi de la història.

58. Per a justificar la "dictadura del proletariat" En Marx va elaborar dues teories a manera d'apoteosi de la seva "ciència social". Una és el concepte de "proletariat", l'altra, el concepte de "el pensament del proletariat".

59. En Marx defineix el terme de "proletariat" con el conjunt dels obrers industrials de les grans empreses capitalistes. D'allò que és divers – els treballadors com a persones individuals – En Marx en fa un tot homogeni i li dóna el nom de "proletariat"; però aquest tot homogeni existia únicament a la imaginació d'En Marx.

60. Amb el concepte de "el pensament del proletariat", En Marx va enrinxolar el rínxol del discurs. Segons aquest rínxol, les condicions d'inhumanitat a que són sotmesos els obrers de la gran indústria crea les condicions necessàries i inevitables de la formació del "pensament del proletariat". En Marx s'atreveix a afirmar que els pensaments dels obrers formaran un pensament únic, el qual, justament, conté les tesis marxistes principals. O sigui, quan els obrers conscienciejats pensin, pensaren idees marxistes, segons En Marx; o sigui, arribat el moment crític, el "proletariat” descobrirà "les idees de Marx, a la manera que els habitants de la caverna d’En Plató descobrien les idees platòniques.

61. La teoria de "la presa de consciència del proletariat" és una mena de platonisme radical. En Marx dóna per suposat que hi ha "un món de les idees socialistes" que ell ha descobert per mitjà de la seva ciència; "món de les idees socialistes" que, com la vinguda de l'Esperit Sant, descendirà dins la ment de cada un dels obrers industrials. Seria un model marxista de "la ciència infusa". Amb "la presa de consciència" el proletariat iniciarà la revolució proletària segons les lleis enunciades per Marx.

62. Platonisme radical. "El proletariat salvador de la humanitat" és bo, vertader i bell. Aquells obrers industrials, una vegada "han pres consciència social" necessàriament són bons. Era una nova versió de la bonesa roussoniana; no caldria tornar a l'estat de la natura per a aconseguir la bonesa natural de l’home.

63. Decebent les esperances de Marx i Engels, els obrers britànics no prestaren atenció a les crides de Marx i no participaren a la revolució de 1848. Bé, En Marx, tampoc; a París estant, no tingué cap contacte amb els revolucionaris francesos. Va publicar el "Manifest del Partit Comunista”, 1848, a Londres, en versió original alemannya, "Manifest der Kommunistischen Partei", cosa sorprenent i misteriosa. En aquells moments, En Marx estava ocupat en la constitució del Partit Comunista; estava integrat per En Marx i catorze sastres alemanys de París (Per suposat, l’alemany era la llengua vehicular).

64. Certament, les prediccions marxistes no s'acompliren. Així, per exemple, a l'Anglaterra de finals del XIX, tot i tenir un capitalisme molt desenvolupat, els obrers havien desplegat les seves "Unions" de manera que havien aconseguit una progressiva millora de les condicions de treball i dels seus drets socials i polítics. No s'havia acomplert la llei de "l'empobriment creixent del proletariat".

65. La "ciència" de Marx, tingué distingits continuadors. Els "científics marxistes" en tot moment mostren la seva gran habilitat per fer noves teories. Així, per exemple, En Lenin va elaborar la teoria de "La baula més feble" que explicava perquè la revolució havia triomfat a Rússia, una àrea on el capitalisme era poc desenvolupat. Els marxistes fan teories així com els poetes fan poesies.

66. El "Positivisme lògic" (o, dit, també "Filosofia analítica") pretenia sortir de l'estat d'incertesa de la filosofia i establir les bases del llenguatge científic. En aquesta línia es distingiren els autors del "Cercle de Viena", com En Rudolf Carnap, i filòsofs pròxims al Cercle, com Ludwig Wittgenstein o Karl Popper.

67. Es pot dir que el Positivisme lògic és el corrent filosòfic més present al món acadèmic. Als Estats Units, s'ha mantingut el cultiu del Pragmatisme juntament amb el Positivisme lògic (o altres variants del Positivisme).

68. Una de les tesis essencials del la filosofia Analítica és l'afirmació que la metafísica no és possible com a ciència; que s'ha de mostrar que les proposicions metafísiques són conseqüència d'un ús incorrecte del llenguatge; que, en darrer terme, les proposicions de caràcter metafísic no tenen significació, són proposicions incorrectes, mal construïdes. Feta la crítica definitiva a la metafísica, el Positivisme lògic es centra a la investigació del llenguatge científic.

69. Tot i el predomini de cultivadors que segueixen els plantejaments analítics, les conseqüències que se'n deriven són com una mena de confessió de la inutilitat de la filosofia.

70. Per altra banda, les investigacions dels autors analítics sobre el llenguatge científic (Com seria el cas d'En Popper) no desperten l'interès entre els científics de les ciències de la natura. O sigui, la major part de físics o de químics desconeixen l'obra de Popper o Wittgenstein (Podeu veure tractament de la qüestió al meu post En Popper i els neoconservadors).

71. On diu que el Positivisme i el Positivisme lògic són una derivació de l'Empirisme britànic. Però s'ha de destacar que mentre En Hume feia crítica a la religió en oposició a la ideologia de la classe dominant, En Popper dóna un decidit suport a la ideologia neoconservadora (En Wittgenstein i En Popper fan declaració expressa d'ésser molt "respectuosos" amb les creences religioses).

72. Respecte d’En Richard Rorty (com a màxim exponent del neopragmatisme ianqui), recullo aquí un paràgraf del meu post En Richard Rorty: "En aquesta nova versió del pragmatisme - el denominat neopragmatisme -, En Rorty s'atreveix a fer un salt prodigiós que consisteix en afirmar també el relativisme de la Ciència, en el sentit que les teories i les "veritats" de la Ciència no contenen la realitat ontològica, sinó que no deixen de ser "un joc de llenguatge", un més, entre altres jocs de llenguatge, com són el de la poesia i el de la religió. La ciència és també una convenció; és un "joc de llenguatge" útil, que ha demostrat ésser molt convenient per a aconseguir un major benestar de la societat”.

73. En Popper, sempre fa plantejaments conservadors respecte dels conflictes socials i de les guerres civils. Com a bon positivista, ell es presenta a si mateix com a un lluitador per la llibertat i la ciència, i defuig entrar a tractar dels conflictes que es deriven del capitalisme. Ell entén que si hi ha desordre econòmic, allò que importa aleshores és aplicar les solucions econòmiques satisfactòries; i si es donen situacions de conflicte social dins una societat democràtica, llavors allò que importa és que els governants i els sociòlegs facin propostes idònies per a superar el conflicte. Per suposat, a En Popper no se li acut plantejar les causes de les malvestats del sistema capitalista i de la política militarista dels Estats Units (Extret de En Popper i els neoconservadors).

74. En Popper, per una banda, es mostrà com a investigador del llenguatge de la ciència (Publicà “La lògica de la investigació científica” a 1934), però, alhora, quan li venia de gust, s’atrevia a fer tot de valoracions morals, socials, polítiques i filosòfiques en contradicció amb el mètode que propugnava.

75. La gran maquinària ideològica dels neoconservadors van fer una gran difusió del llibre d’En Popper, “La societat oberta i els seus enemics”, 1945. La “societat oberta” popperiana és la capitalista.

76. Els 40.000 economistes filòsofs que conformen el front de la guerra ideològica dels neocons tenen com a icona a Friedrich Hayek. La tesi central del seu llibret “El camí de la servitud” sosté que el sorgiment de la democràcia fou una conseqüència de les activitats de lliure comerç dels “emprenedors” (“emprenedors” és la paraula preferida d’En Hayek per a denominar els capitalistes).

77. Els 40.000 economistes filòsofs van anunciant, sense treva, que la llibertat i la democràcia van de la ma amb l’economia de “lliure mercat”, que “el mercat” és el millor regulador de l’economia, que s’ha de donar més llibertat als “emprenedors”, que voler regular el mercat és negatiu per a l’economia i per a la democràcia, que les opcions socialistes condueixen a la servitud.

78. Les neocons, juntament amb altres faccions de la classe dels capitalistes, pretenen guanyar la batalla ideològica.

79. El triomf del projecte neocon suposaria la creació d’un món virtual neocon contraposat a la realitat social i a la realitat històrica.

80. Allò que mostra la realitat històrica és que la classe dels capitalistes, en tot moment, malaveja, per tal d’afeblir els aconseguits per les classes treballadores.

81. Segons la realitat històrica: Els capitalistes britànics van propugnar tot de mesures violentes contra les demandes democràtiques dels sindicats britànics, abans de la seva victòria democràtica. Els capitalistes italians van donar suport al cap d’Estat d’En Mussolini i al seu règim. Els capitalistes alemanys i austríacs van donar suport al règim nacional-socialista de N’Adolf Hitler. Els capitalistes britànics van donar suport a totes les iniciatives imperialistes i militaristes de la Corona. Els capitalistes catalans, majorment, van donar suport a la dictadura del general Primo de Rivera. Els capitalistes catalans, majorment, van donar suport al règim del general Franco. En Francesc Cambó, el líder de la Lliga regionalista catalana (de dretes), al setembre de 1936 va fer públic el seu suport a la rebel·lió del general Franco; i, com a gran financer que era, va fer aportacions econòmiques a la causa franquista. Els capitalistes espanyols van donar suport al general Franco. No fou el cas que els capitalistes francesos, britànics o nord-americans fessin cap tipus d’aportació a favor de la República espanyola en guerra contra els militars revoltats. I els capitalistes ianquis, de bell antuvi, sempre s’han oposat ferotgement a les demandes democràtiques dels sindicats ianquis.

82. Enduts per la seva cobdícia folla, els neocons intenten crear una societat virtual on uns obrers virtuals voten a favor de les polítiques reaccionàries i anti-obreres dels neocons. En aquest món neocon, els esclaus, feliços, es fermen les pròpies cadenes.

83. El món virtual neocon és el món al revés: la llibertat és la llibertat dels capitalistes; és la llibertat d’acumular la riquesa a unes poques mans; la llibertat dels magnats de decidir el destí d’un país. La igualtat seria la igualtat dels miserables. I la solidaritat virtual seria semblant a la de l’amor cristià dels inquisidors del Sant Ofici.

84. Per a la construcció d’aquest món virtual els seguidors de Hayek han establert la santa aliança amb les Esglésies cristianes, institucions que són molt expertes en oferir recompenses virtuals als pobres i humiliats. En Razinger és un propagandista entusiasta de la “paràbola d’En Llatzer i el ric Epuló”, de l’Evangeli de Lluc.

Comments

A la missa de Reis d’enguany, En Benet XVI ha repetit els conceptes bàsics de l’homilia que va fer pública l’1 de desembre del 2009, davant els membres la Comissió Teològica Internacional.
En aquesta homilia el Papa, prenent el text de l’Evangeli de Mateu, fa un seguit d’arguments amb la intenció d’afirmar la tesi essencial segons la qual la ciència positiva no troba l’autèntic camí de la veritat i que veritable ciència és aquella que és il·luminada per Déu, és a dir, aquella en que la Raó i la Fe fan conjunció. Amb paraules seves, diu: “Hi ha un mode d’usar la raó que és autònom, que es posa per sobre de Déu, en tota la gamma de les ciències, començant per les naturals on un mètode apte per a la investigació de la matèria és universalitzat: en aquest mètode Déu no entra, per tant, Déu no existeix”. En Joseph Ratzinger, obrant en qualitat de teòleg i de filòsof, escenifica el camp de batalla ideològic. En Ratzinger bel·ligerant presenta batalla contra la Il·lustració. La ciència positiva producte del pensament il·lustrat és apte i útil, però comet el pecat de supèrbia i resta cega davant una realitat superior a la matèria (Convé fer saber que la tesi d’En Ratzinger coincideix amb la d’En Richard Rorty, el qual entén la ciència com una creació humana que és útil però incapaç d’arribar a allò òntic; la ciència és una invenció humana, així com també ho són la literatura i la religió. He de dir també que En Rorty fa importants manlleus a Heidegger i a Nietzsche).
Segons En Ratzinger, al costat d’aquesta ciència autònoma, “cega”, feta per savis superbs, hi ha l’autèntica ciència; diu que “Hi ha un altre manera d’usar la raó, de ser savis, que és la del home que reconeix qui és; reconeix la pròpia mesura i la grandesa de Déu, obrint-se en la himilitat a la novetat del actuar de Déu”.
O sigui, en darrer terme, el Papa En Benet XVI proposa seguir la teologia d’En Tomàs d’Aquino. És a dir, manté i reforça la posició de la ideologia catòlica tradicional que declara a N’Aquino com a doctor suprem, i el tomisme és declarat “Philosophia Perennis”.

A la missa de l’Epifania, En Ratzinger va explicitar la funció dels Mags d’Orient segons el seu parer d’homes infal·lible en matèria de fe. Així, va dir que els Mags, que escrutaven els astres i coneixien la història dels pobles, "tenien necessitat de les indicacions dels sacerdots i dels escribes per conèixer exactament el lloc on s'havien de dirigir", va explicar. "Eren homes de ciència - va remarcar - en un sentit ampli, que observaven el cosmos i el consideraven pràcticament com un gran llibre ple de signes i missatges de Déu per a l'home". El seu saber, per tant, lluny de considerar-lo autosuficient, estava obert a ulteriors revelacions i crides divines, i no es va tancar volent fer-s'ho tot sol i sense interferències.

Segons va demostrar En Hume, les històries fabuloses i de miracles que narren els llibres sagrats es basen en el recull d’afirmacions de testimoniatge d’unes gents que majorment ningú va poder contrastar.
Els il·lustrats van denunciar la superstició i el fanatisme de les religions. En Voltaire, a la seva “Bíblia comentada”, feia broma sobre les situacions inversemblants i ridícules de molts de passatges.
En Ratzinger es mostra missatger “de l’autèntica ciència oberta a Déu”, però En Ratzinger i els seus 40.000 teòlegs (i En Rorty) queden ridículs amb la seva “ciència divina” si no són capaços de donar una resposta a les contradiccions que assenyalen els científics i les persones corrents.

En Ratzinger i els teòlegs, que tan han estudiat els “llibres sagrats”, no donen cap resposta a les crítiques agnòstiques dels historiadors i dels filòsofs.

Respecte als “Mags d’Orient”, podeu veure els raonaments que fan evident, jo crec, la impossibilitat de la seva existència. L’Evangeli d’En Mateu recull aquesta història fantàstica dels Mags d’Orient, història d’envergadura de la qual els altres evangelistes, molt estranyament, no en diuen res.
La historieta dels Mags conté més d’un centenar d’afirmacions que entren en contradicció amb la realitat històrica de l’època. Vegem-ne qualcunes.
La primera qüestió: L’autor del relat, En Mateu, narra uns fets dels quals no era testimoni; se suposa que van succeir abans de la seva època. Allò propi hagués sigut que el narrador indiqués les fonts del seu coneixement del cas. Un teòleg catòlic pot suposar que als anys 70 els records de les històries es mantenien vives per tradició oral a les comunitats cristianes, i que En Mateu hauria begut d’aquestes fonts. Però la realitat és que ni tan sols saben de cert si va existir el tal Mateu, ni si hi va haver comunitats cristianes a Palestina. I no resta cap dels suposats escrits evangèlics originals.
Posem que hi hagués uns homes savis experts en astronomia i en coneixements de les tradicions religioses habitessin en regions acostades a Palestina. La suposició que proposa el Papa és molt forçada; segons diu, s’ha d’entendre que eren savis oberts al misteri diví i que, segons els avisos astronòmics, havien copsat que “havia de néixer el Fill de Déu”. En Ratzinger destaca la contraposició de sabers: els dels escribes i els dels Mags d’Orient; els escribes vendrien a ésser els savis autònoms, superbs, tancats al missatge diví; els Mags, en cavi, serien els poc doctes, els humils, els qui fan la pregunta als escribes. Heus ací un Ratzinger que manipula il·lícitament el llenguatge imitant a Heidegger; els escribes i els Mags tan poden significar l’expressió de la saviesa com de la ignorància, segons convingui. Els Mags d’En Ratzinger són uns ignorants savis, uns savis-ignorants que saben més que els savis oficials, que són ignorants.
Referent a aquest tema, reprodueixo uns paràgrafs d’un escrit que vaig publicar al gener del 2008, Els Evangelis, històries impossibles, i que fan així: “A l'Evangeli de Mateu, 2.1, es diu textualment: Un cop nascut Jesús a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vet aquí que uns mags vinguts d'orient arribaren a Jerusalem, tot demanant: On és el rei dels jueus que ha nascut? És que hem vist els seu estel a l'Orient, i hem vingut a adorar-lo. En sentir-ho, el rei Herodes es va trasbalsar i amb ell tot Jerusalem...Llavors Herodes féu cridar els mags d'amagat, es va assabentar ben bé per ells del temps de l'aparició de l'estel...i, ves!, l'estel que havien vist a l'orient els anava al davant, fins que s'aturà al damunt d'on hi havia el nen...i, caient de genolls, el van adorar. Vegem el munt de mals usos lingüístics que conté el breu text. En primer lloc, respecte de la pregunta dels mags On és el rei dels jueus que ha nascut?, no es tracta de fer un comentari o una crítica sobre un fet prodigiós; fer una pregunta no és cap prodigi; el que assenyalo és que la pregunta és impossible, no té sentit, és un tipus de pregunta que no es pot donar mai, que és inimaginable. Si amb aquella expressió es volia donar a entendre la vinguda del Messies, del fill de Déu, llavors es pot imaginar la resposta d'un ciutadà corrent de Jerusalem tot dient una cosa així com no en sabem res de l'arribada del Messies. Allò propi hagués sigut que N'Herodes i els grans sacerdots mostressin la seva estranyesa per allò què deien els mags. Una frase desbaratada enllaça amb una altra que encara ho és més. Diuen aquests reis o personatges: És que hem vist el seu estel a l'Orient . Aquesta sola expressió de descomposició de llenguatge, ella sola tanca un continuat desordre del llenguatge. Són uns personatges que sembla que suposen que un estel concret fa d'indicador, de semàfor; és un estel que, segons ells, indica el naixement del rei del jueus. Diuen que han vist l'estel a l'Orient. Veure l'estel a l'Orient torna a ser una mostra de descomposició de llenguatge. El seu aplicat a un estel torna a ser un mal ús del llenguatge. Encara que es suposés que l'estel fos una mena de meteor lluminós ex profeso, no canvia la generació de desordres dels usos lingüístics. Així ocorre quan el suposat Mateu evangelista posa en boca dels denominats mags l'expressió hem vist l'estel. No hi ha manera de compondre un ús lingüístic correcte. Si en un moment donat s'esdevé un fenomen meteorològic lluminós poc corrent, tota la població de l'àrea geogràfica afectada en té notícia. Fos un estel o un meteor, no s'explica que els dits mags emprenguessin un llarg viatge seguint l'estel. L'estel els anava al davant torna a ésser una corrupció de l'ús lingüístic: els estels no van al davant ni al darrera; ningú fa aquests tipus de construccions desbaratades. En Mateu encara incrementa l'abús lingüístic amb l'expressió fins que s'aturà al damunt on hi havia el nen. Els usos dels llenguatge són a la manera de que és correcte dir l'home s'aturà o el rellotge s'aturà, però no tolera l'expressió l'estel s'aturà; els estels no s'aturen; per això el llenguatge no admet l'expressió l'estel s'aturà. S'ha de fer veure als doctors en teologia que aturar un estel en el llenguatge dels astrònoms es diria l'explosió d'una nova o la desintegració d'un sistema solar. Posem que fos un meteor que causés aquestes il·lusions òptiques als mags. La pregunta seria: i els habitants de Jerusalem? I N'Herodes? I els grans sacerdots? I els escribes del poble? I el governador romà, En Pilat? Sembla que s'hauria d'entendre que tothom hauria vist el meteor extraordinari i que, com un sol home, tothom, en massa, haurien anat a Betlem. Els mags, si no eren reis, eren un grans personatges que anaven en comitiva. És inversemblant que arribessin a Jerusalem de manera imprevista i sorprenguessin al rei Herodes - Herodes es va trasbalsar -. Diu el text ...hem vingut a adorar-lo. Els reis no s'adoren. Aquest Mateu embolica el relat fins a l'apoteosi; diu el text (2.11) ...i, caient de genolls, el van adorar; segons el text, s'ha de suposar que aquells mags no s'estranyaren d'aquell lloc tan inversemblant per a un rei o un Déu. Si van adorar aquell nen, s'ha de deduir que ells creien que aquell nen era Déu; s'haurà de concloure que aquells mags d'Orient foren els primers creients cristians avant lètre; seria una mena de cristianisme a priori. N'Herodes té un comportament impropi d'un rei. És inversemblant que aquells personatges arribessin a Jerusalem així, com a per sorpresa. Allò propi, comú, és que els reis o les ambaixades concertin prèviament les visites a l'estranger. Allò propi hagués sigut que N'Herodes i els grans sacerdots i els romans també haguessin vist l'estel d'Orient. Allò del tot impropi és que el rei Herodes faci cridar els mags d'amagat i els digui unes frases d'impossible ús lingüístic: aneu i informeu-vos ben bé sobre el nen, i, un cop l'hàgiu trobat, feu-m'ho saber perquè també jo vagi a adorar-lo. O, sigui, per una banda indica als mags el lloc on ha nascut el nen, i, per l'altra, en canvi, els demana que l'informin a ell. Allò propi - i que no es pot donar d'altra manera - hagués sigut que N'Herodes s'informés personalment de l'assumpte; si hagués volgut, els seus agents haguessin arribat a Betlem abans que els mags. Allò propi hagués sigut enviar els seus agents per endavant; també hagués sigut propi que els oferís uns agents per a que els acompanyessin i els indiquessin el camí de Betlem. Si N'Herodes volia matar el nadó de Betlem, ho tenia perfectament a l'abast: bastava enviar un sicari. Diu el relat evangèlic que Herodes...envià a matar tots els infants de Betlem i de la rodalia, de dos anys en avall. Aquest escrit dóna testimoniatge d'una matança que no és confirmada per cap altre relat històric; els altres evangelis no en diuen res d'aquesta matança d'infants (Tampoc en diuen res dels mags). N'Herodes no hagués pogut dur a terme un crim tan escandalós; era un rei amb uns poders molt limitats; Palestina estava sota el poder de Roma. Allò primer que haguessin trobat aquells mags o reis hagués estat els controls de l'exèrcit romà. Insistint sobre el mal ús del llenguatge del relat evangèlic: s'ha de suposar que el trasbalsament de N'Herodes és degut al naixement d'un nen que podria ser una amenaça al seu tron. Però, segons els usos del llenguatge, els reis o els prínceps no neixen de manera improvisada, com a per sorpresa, a un lloc desconegut. No, els prínceps són els fills d'una reina i neixen a un palau reial. Allò esperat és que N'Herodes hagués dit als mags que estaven equivocats, que la seva esposa, la reina no havia parit ni esperava infant. Perquè també jo vagi a adorar-lo: llavors, es dona a entendre que els mags i N'Herodes accepten la possibilitat que hagi nascut un Déu en forma de nadó humà, en forma d'infant. Al llenguatge dels jueus només era permès parlar d'adorar a Déu i no a cap altra cosa. Un jueu que hagués dit que un nadó era Déu o fill de Déu hagués estat considerat foll o blasfem”. Fins aquí els paràgrafs.

De fet, segons els Evangelis, Jesús fou condemnat a mort per les autoritats ortodoxes perquè es declarava Déu o Fill de Déu – afegeixo avui al comentari -.

Em sembla que fa temps que En Joseph Ratzinger vol fer renéixer la teologia com a ciència superior a les ciències positives. Ell voldria, sembla, una ordenació de les diverses ciències a la manera medieval; segons això la categoria de la ciència seria en funció del seu objecte de coneixement, i, com subratlla En Ratzinger, l’objecte suprem de coneixement és Déu, i, per tant, la Teologia seria la ciència suprema, i els cardenals de la Cúria romana, els científics màxims.
En Ratzinger deu recordar aquella època d’esplendor durant la qual En Galilei havia de justificar les seves teories físiques davant l’autoritat superior representada pel cardenal Roberto Bellarmino, jutge instructor de la Inquisició romana. Segons les cròniques oficials de l’època, el cardenal “demostrà” la manca de fonament científic de les teories d’En Galilei. En agraïment a les seves “gestes científiques” (entre d’altres, va condemnar a la foguera a Giordano Bruno), En Bellarmino fou canonitzat per En Pius XI a 1930, i avui els calendaris catòlics li reserven el dia 17 de setembre per a l’enaltiment del “sant”. Em sembla que En Ratzinger deu ésser un admirador d’En Pius XI.

Comments

A la missa de Reis d’enguany, En Benet XVI ha repetit els conceptes bàsics de l’homilia que va fer pública l’1 de desembre del 2009, davant els membres la Comissió Teològica Internacional.
En aquesta homilia el Papa, prenent el text de l’Evangeli de Mateu, fa un seguit d’arguments amb la intenció d’afirmar la tesi essencial segons la qual la ciència positiva no troba l’autèntic camí de la veritat i que veritable ciència és aquella que és il·luminada per Déu, és a dir, aquella en que la Raó i la Fe fan conjunció. Amb paraules seves, diu: “Hi ha un mode d’usar la raó que és autònom, que es posa per sobre de Déu, en tota la gamma de les ciències, començant per les naturals on un mètode apte per a la investigació de la matèria és universalitzat: en aquest mètode Déu no entra, per tant, Déu no existeix”. En Joseph Ratzinger, obrant en qualitat de teòleg i de filòsof, escenifica el camp de batalla ideològic. En Ratzinger bel·ligerant presenta batalla contra la Il·lustració. La ciència positiva producte del pensament il·lustrat és apte i útil, però comet el pecat de supèrbia i resta cega davant una realitat superior a la matèria (Convé fer saber que la tesi d’En Ratzinger coincideix amb la d’En Richard Rorty, el qual entén la ciència com una creació humana que és útil però incapaç d’arribar a allò òntic; la ciència és una invenció humana, així com també ho són la literatura i la religió. He de dir també que En Rorty fa importants manlleus a Heidegger i a Nietzsche).
Segons En Ratzinger, al costat d’aquesta ciència autònoma, “cega”, feta per savis superbs, hi ha l’autèntica ciència; diu que “Hi ha un altre manera d’usar la raó, de ser savis, que és la del home que reconeix qui és; reconeix la pròpia mesura i la grandesa de Déu, obrint-se en la himilitat a la novetat del actuar de Déu”.
O sigui, en darrer terme, el Papa En Benet XVI proposa seguir la teologia d’En Tomàs d’Aquino. És a dir, manté i reforça la posició de la ideologia catòlica tradicional que declara a N’Aquino com a doctor suprem, i el tomisme és declarat “Philosophia Perennis”.

A la missa de l’Epifania, En Ratzinger va explicitar la funció dels Mags d’Orient segons el seu parer d’homes infal·lible en matèria de fe. Així, va dir que els Mags, que escrutaven els astres i coneixien la història dels pobles, "tenien necessitat de les indicacions dels sacerdots i dels escribes per conèixer exactament el lloc on s'havien de dirigir", va explicar. "Eren homes de ciència - va remarcar - en un sentit ampli, que observaven el cosmos i el consideraven pràcticament com un gran llibre ple de signes i missatges de Déu per a l'home". El seu saber, per tant, lluny de considerar-lo autosuficient, estava obert a ulteriors revelacions i crides divines, i no es va tancar volent fer-s'ho tot sol i sense interferències.

Segons va demostrar En Hume, les històries fabuloses i de miracles que narren els llibres sagrats es basen en el recull d’afirmacions de testimoniatge d’unes gents que majorment ningú va poder contrastar.
Els il·lustrats van denunciar la superstició i el fanatisme de les religions. En Voltaire, a la seva “Bíblia comentada”, feia broma sobre les situacions inversemblants i ridícules de molts de passatges.
En Ratzinger es mostra missatger “de l’autèntica ciència oberta a Déu”, però En Ratzinger i els seus 40.000 teòlegs (i En Rorty) queden ridículs amb la seva “ciència divina” si no són capaços de donar una resposta a les contradiccions que assenyalen els científics i les persones corrents.

En Ratzinger i els teòlegs, que tan han estudiat els “llibres sagrats”, no donen cap resposta a les crítiques agnòstiques dels historiadors i dels filòsofs.

Respecte als “Mags d’Orient”, podeu veure els raonaments que fan evident, jo crec, la impossibilitat de la seva existència. L’Evangeli d’En Mateu recull aquesta història fantàstica dels Mags d’Orient, història d’envergadura de la qual els altres evangelistes, molt estranyament, no en diuen res.
La historieta dels Mags conté més d’un centenar d’afirmacions que entren en contradicció amb la realitat històrica de l’època. Vegem-ne qualcunes.
La primera qüestió: L’autor del relat, En Mateu, narra uns fets dels quals no era testimoni; se suposa que van succeir abans de la seva època. Allò propi hagués sigut que el narrador indiqués les fonts del seu coneixement del cas. Un teòleg catòlic pot suposar que als anys 70 els records de les històries es mantenien vives per tradició oral a les comunitats cristianes, i que En Mateu hauria begut d’aquestes fonts. Però la realitat és que ni tan sols saben de cert si va existir el tal Mateu, ni si hi va haver comunitats cristianes a Palestina. I no resta cap dels suposats escrits evangèlics originals.
Posem que hi hagués uns homes savis experts en astronomia i en coneixements de les tradicions religioses habitessin en regions acostades a Palestina. La suposició que proposa el Papa és molt forçada; segons diu, s’ha d’entendre que eren savis oberts al misteri diví i que, segons els avisos astronòmics, havien copsat que “havia de néixer el Fill de Déu”. En Ratzinger destaca la contraposició de sabers: els dels escribes i els dels Mags d’Orient; els escribes vendrien a ésser els savis autònoms, superbs, tancats al missatge diví; els Mags, en cavi, serien els poc doctes, els humils, els qui fan la pregunta als escribes. Heus ací un Ratzinger que manipula il·lícitament el llenguatge imitant a Heidegger; els escribes i els Mags tan poden significar l’expressió de la saviesa com de la ignorància, segons convingui. Els Mags d’En Ratzinger són uns ignorants savis, uns savis-ignorants que saben més que els savis oficials, que són ignorants.
Referent a aquest tema, reprodueixo uns paràgrafs d’un escrit que vaig publicar al gener del 2008, Els Evangelis, històries impossibles, i que fan així: “A l'Evangeli de Mateu, 2.1, es diu textualment: Un cop nascut Jesús a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vet aquí que uns mags vinguts d'orient arribaren a Jerusalem, tot demanant: On és el rei dels jueus que ha nascut? És que hem vist els seu estel a l'Orient, i hem vingut a adorar-lo. En sentir-ho, el rei Herodes es va trasbalsar i amb ell tot Jerusalem...Llavors Herodes féu cridar els mags d'amagat, es va assabentar ben bé per ells del temps de l'aparició de l'estel...i, ves!, l'estel que havien vist a l'orient els anava al davant, fins que s'aturà al damunt d'on hi havia el nen...i, caient de genolls, el van adorar. Vegem el munt de mals usos lingüístics que conté el breu text. En primer lloc, respecte de la pregunta dels mags On és el rei dels jueus que ha nascut?, no es tracta de fer un comentari o una crítica sobre un fet prodigiós; fer una pregunta no és cap prodigi; el que assenyalo és que la pregunta és impossible, no té sentit, és un tipus de pregunta que no es pot donar mai, que és inimaginable. Si amb aquella expressió es volia donar a entendre la vinguda del Messies, del fill de Déu, llavors es pot imaginar la resposta d'un ciutadà corrent de Jerusalem tot dient una cosa així com no en sabem res de l'arribada del Messies. Allò propi hagués sigut que N'Herodes i els grans sacerdots mostressin la seva estranyesa per allò què deien els mags. Una frase desbaratada enllaça amb una altra que encara ho és més. Diuen aquests reis o personatges: És que hem vist el seu estel a l'Orient . Aquesta sola expressió de descomposició de llenguatge, ella sola tanca un continuat desordre del llenguatge. Són uns personatges que sembla que suposen que un estel concret fa d'indicador, de semàfor; és un estel que, segons ells, indica el naixement del rei del jueus. Diuen que han vist l'estel a l'Orient. Veure l'estel a l'Orient torna a ser una mostra de descomposició de llenguatge. El seu aplicat a un estel torna a ser un mal ús del llenguatge. Encara que es suposés que l'estel fos una mena de meteor lluminós ex profeso, no canvia la generació de desordres dels usos lingüístics. Així ocorre quan el suposat Mateu evangelista posa en boca dels denominats mags l'expressió hem vist l'estel. No hi ha manera de compondre un ús lingüístic correcte. Si en un moment donat s'esdevé un fenomen meteorològic lluminós poc corrent, tota la població de l'àrea geogràfica afectada en té notícia. Fos un estel o un meteor, no s'explica que els dits mags emprenguessin un llarg viatge seguint l'estel. L'estel els anava al davant torna a ésser una corrupció de l'ús lingüístic: els estels no van al davant ni al darrera; ningú fa aquests tipus de construccions desbaratades. En Mateu encara incrementa l'abús lingüístic amb l'expressió fins que s'aturà al damunt on hi havia el nen. Els usos dels llenguatge són a la manera de que és correcte dir l'home s'aturà o el rellotge s'aturà, però no tolera l'expressió l'estel s'aturà; els estels no s'aturen; per això el llenguatge no admet l'expressió l'estel s'aturà. S'ha de fer veure als doctors en teologia que aturar un estel en el llenguatge dels astrònoms es diria l'explosió d'una nova o la desintegració d'un sistema solar. Posem que fos un meteor que causés aquestes il·lusions òptiques als mags. La pregunta seria: i els habitants de Jerusalem? I N'Herodes? I els grans sacerdots? I els escribes del poble? I el governador romà, En Pilat? Sembla que s'hauria d'entendre que tothom hauria vist el meteor extraordinari i que, com un sol home, tothom, en massa, haurien anat a Betlem. Els mags, si no eren reis, eren un grans personatges que anaven en comitiva. És inversemblant que arribessin a Jerusalem de manera imprevista i sorprenguessin al rei Herodes - Herodes es va trasbalsar -. Diu el text ...hem vingut a adorar-lo. Els reis no s'adoren. Aquest Mateu embolica el relat fins a l'apoteosi; diu el text (2.11) ...i, caient de genolls, el van adorar; segons el text, s'ha de suposar que aquells mags no s'estranyaren d'aquell lloc tan inversemblant per a un rei o un Déu. Si van adorar aquell nen, s'ha de deduir que ells creien que aquell nen era Déu; s'haurà de concloure que aquells mags d'Orient foren els primers creients cristians avant lètre; seria una mena de cristianisme a priori. N'Herodes té un comportament impropi d'un rei. És inversemblant que aquells personatges arribessin a Jerusalem així, com a per sorpresa. Allò propi, comú, és que els reis o les ambaixades concertin prèviament les visites a l'estranger. Allò propi hagués sigut que N'Herodes i els grans sacerdots i els romans també haguessin vist l'estel d'Orient. Allò del tot impropi és que el rei Herodes faci cridar els mags d'amagat i els digui unes frases d'impossible ús lingüístic: aneu i informeu-vos ben bé sobre el nen, i, un cop l'hàgiu trobat, feu-m'ho saber perquè també jo vagi a adorar-lo. O, sigui, per una banda indica als mags el lloc on ha nascut el nen, i, per l'altra, en canvi, els demana que l'informin a ell. Allò propi - i que no es pot donar d'altra manera - hagués sigut que N'Herodes s'informés personalment de l'assumpte; si hagués volgut, els seus agents haguessin arribat a Betlem abans que els mags. Allò propi hagués sigut enviar els seus agents per endavant; també hagués sigut propi que els oferís uns agents per a que els acompanyessin i els indiquessin el camí de Betlem. Si N'Herodes volia matar el nadó de Betlem, ho tenia perfectament a l'abast: bastava enviar un sicari. Diu el relat evangèlic que Herodes...envià a matar tots els infants de Betlem i de la rodalia, de dos anys en avall. Aquest escrit dóna testimoniatge d'una matança que no és confirmada per cap altre relat històric; els altres evangelis no en diuen res d'aquesta matança d'infants (Tampoc en diuen res dels mags). N'Herodes no hagués pogut dur a terme un crim tan escandalós; era un rei amb uns poders molt limitats; Palestina estava sota el poder de Roma. Allò primer que haguessin trobat aquells mags o reis hagués estat els controls de l'exèrcit romà. Insistint sobre el mal ús del llenguatge del relat evangèlic: s'ha de suposar que el trasbalsament de N'Herodes és degut al naixement d'un nen que podria ser una amenaça al seu tron. Però, segons els usos del llenguatge, els reis o els prínceps no neixen de manera improvisada, com a per sorpresa, a un lloc desconegut. No, els prínceps són els fills d'una reina i neixen a un palau reial. Allò esperat és que N'Herodes hagués dit als mags que estaven equivocats, que la seva esposa, la reina no havia parit ni esperava infant. Perquè també jo vagi a adorar-lo: llavors, es dona a entendre que els mags i N'Herodes accepten la possibilitat que hagi nascut un Déu en forma de nadó humà, en forma d'infant. Al llenguatge dels jueus només era permès parlar d'adorar a Déu i no a cap altra cosa. Un jueu que hagués dit que un nadó era Déu o fill de Déu hagués estat considerat foll o blasfem”. Fins aquí els paràgrafs.

De fet, segons els Evangelis, Jesús fou condemnat a mort per les autoritats ortodoxes perquè es declarava Déu o Fill de Déu – afegeixo avui al comentari -.

Em sembla que fa temps que En Joseph Ratzinger vol fer renéixer la teologia com a ciència superior a les ciències positives. Ell voldria, sembla, una ordenació de les diverses ciències a la manera medieval; segons això la categoria de la ciència seria en funció del seu objecte de coneixement, i, com subratlla En Ratzinger, l’objecte suprem de coneixement és Déu, i, per tant, la Teologia seria la ciència suprema, i els cardenals de la Cúria romana, els científics màxims.
En Ratzinger deu recordar aquella època d’esplendor durant la qual En Galilei havia de justificar les seves teories físiques davant l’autoritat superior representada pel cardenal Roberto Bellarmino, jutge instructor de la Inquisició romana. Segons les cròniques oficials de l’època, el cardenal “demostrà” la manca de fonament científic de les teories d’En Galilei. En agraïment a les seves “gestes científiques” (entre d’altres, va condemnar a la foguera a Giordano Bruno), En Bellarmino fou canonitzat per En Pius XI a 1930, i avui els calendaris catòlics li reserven el dia 17 de setembre per a l’enaltiment del “sant”. Em sembla que En Ratzinger deu ésser un admirador d’En Pius XI.

Comments

A la missa de Reis d’enguany, En Benet XVI ha repetit els conceptes bàsics de l’homilia que va fer pública l’1 de desembre del 2009, davant els membres la Comissió Teològica Internacional.
En aquesta homilia el Papa, prenent el text de l’Evangeli de Mateu, fa un seguit d’arguments amb la intenció d’afirmar la tesi essencial segons la qual la ciència positiva no troba l’autèntic camí de la veritat i que veritable ciència és aquella que és il·luminada per Déu, és a dir, aquella en que la Raó i la Fe fan conjunció. Amb paraules seves, diu: “Hi ha un mode d’usar la raó que és autònom, que es posa per sobre de Déu, en tota la gamma de les ciències, començant per les naturals on un mètode apte per a la investigació de la matèria és universalitzat: en aquest mètode Déu no entra, per tant, Déu no existeix”. En Joseph Ratzinger, obrant en qualitat de teòleg i de filòsof, escenifica el camp de batalla ideològic. En Ratzinger bel·ligerant presenta batalla contra la Il·lustració. La ciència positiva producte del pensament il·lustrat és apte i útil, però comet el pecat de supèrbia i resta cega davant una realitat superior a la matèria (Convé fer saber que la tesi d’En Ratzinger coincideix amb la d’En Richard Rorty, el qual entén la ciència com una creació humana que és útil però incapaç d’arribar a allò òntic; la ciència és una invenció humana, així com també ho són la literatura i la religió. He de dir també que En Rorty fa importants manlleus a Heidegger i a Nietzsche).
Segons En Ratzinger, al costat d’aquesta ciència autònoma, “cega”, feta per savis superbs, hi ha l’autèntica ciència; diu que “Hi ha un altre manera d’usar la raó, de ser savis, que és la del home que reconeix qui és; reconeix la pròpia mesura i la grandesa de Déu, obrint-se en la himilitat a la novetat del actuar de Déu”.
O sigui, en darrer terme, el Papa En Benet XVI proposa seguir la teologia d’En Tomàs d’Aquino. És a dir, manté i reforça la posició de la ideologia catòlica tradicional que declara a N’Aquino com a doctor suprem, i el tomisme és declarat “Philosophia Perennis”.

A la missa de l’Epifania, En Ratzinger va explicitar la funció dels Mags d’Orient segons el seu parer d’homes infal·lible en matèria de fe. Així, va dir que els Mags, que escrutaven els astres i coneixien la història dels pobles, "tenien necessitat de les indicacions dels sacerdots i dels escribes per conèixer exactament el lloc on s'havien de dirigir", va explicar. "Eren homes de ciència - va remarcar - en un sentit ampli, que observaven el cosmos i el consideraven pràcticament com un gran llibre ple de signes i missatges de Déu per a l'home". El seu saber, per tant, lluny de considerar-lo autosuficient, estava obert a ulteriors revelacions i crides divines, i no es va tancar volent fer-s'ho tot sol i sense interferències.

Segons va demostrar En Hume, les històries fabuloses i de miracles que narren els llibres sagrats es basen en el recull d’afirmacions de testimoniatge d’unes gents que majorment ningú va poder contrastar.
Els il·lustrats van denunciar la superstició i el fanatisme de les religions. En Voltaire, a la seva “Bíblia comentada”, feia broma sobre les situacions inversemblants i ridícules de molts de passatges.
En Ratzinger es mostra missatger “de l’autèntica ciència oberta a Déu”, però En Ratzinger i els seus 40.000 teòlegs (i En Rorty) queden ridículs amb la seva “ciència divina” si no són capaços de donar una resposta a les contradiccions que assenyalen els científics i les persones corrents.

En Ratzinger i els teòlegs, que tan han estudiat els “llibres sagrats”, no donen cap resposta a les crítiques agnòstiques dels historiadors i dels filòsofs.

Respecte als “Mags d’Orient”, podeu veure els raonaments que fan evident, jo crec, la impossibilitat de la seva existència. L’Evangeli d’En Mateu recull aquesta història fantàstica dels Mags d’Orient, història d’envergadura de la qual els altres evangelistes, molt estranyament, no en diuen res.
La historieta dels Mags conté més d’un centenar d’afirmacions que entren en contradicció amb la realitat històrica de l’època. Vegem-ne qualcunes.
La primera qüestió: L’autor del relat, En Mateu, narra uns fets dels quals no era testimoni; se suposa que van succeir abans de la seva època. Allò propi hagués sigut que el narrador indiqués les fonts del seu coneixement del cas. Un teòleg catòlic pot suposar que als anys 70 els records de les històries es mantenien vives per tradició oral a les comunitats cristianes, i que En Mateu hauria begut d’aquestes fonts. Però la realitat és que ni tan sols saben de cert si va existir el tal Mateu, ni si hi va haver comunitats cristianes a Palestina. I no resta cap dels suposats escrits evangèlics originals.
Posem que hi hagués uns homes savis experts en astronomia i en coneixements de les tradicions religioses habitessin en regions acostades a Palestina. La suposició que proposa el Papa és molt forçada; segons diu, s’ha d’entendre que eren savis oberts al misteri diví i que, segons els avisos astronòmics, havien copsat que “havia de néixer el Fill de Déu”. En Ratzinger destaca la contraposició de sabers: els dels escribes i els dels Mags d’Orient; els escribes vendrien a ésser els savis autònoms, superbs, tancats al missatge diví; els Mags, en cavi, serien els poc doctes, els humils, els qui fan la pregunta als escribes. Heus ací un Ratzinger que manipula il·lícitament el llenguatge imitant a Heidegger; els escribes i els Mags tan poden significar l’expressió de la saviesa com de la ignorància, segons convingui. Els Mags d’En Ratzinger són uns ignorants savis, uns savis-ignorants que saben més que els savis oficials, que són ignorants.
Referent a aquest tema, reprodueixo uns paràgrafs d’un escrit que vaig publicar al gener del 2008, Els Evangelis, històries impossibles, i que fan així: “A l'Evangeli de Mateu, 2.1, es diu textualment: Un cop nascut Jesús a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vet aquí que uns mags vinguts d'orient arribaren a Jerusalem, tot demanant: On és el rei dels jueus que ha nascut? És que hem vist els seu estel a l'Orient, i hem vingut a adorar-lo. En sentir-ho, el rei Herodes es va trasbalsar i amb ell tot Jerusalem...Llavors Herodes féu cridar els mags d'amagat, es va assabentar ben bé per ells del temps de l'aparició de l'estel...i, ves!, l'estel que havien vist a l'orient els anava al davant, fins que s'aturà al damunt d'on hi havia el nen...i, caient de genolls, el van adorar. Vegem el munt de mals usos lingüístics que conté el breu text. En primer lloc, respecte de la pregunta dels mags On és el rei dels jueus que ha nascut?, no es tracta de fer un comentari o una crítica sobre un fet prodigiós; fer una pregunta no és cap prodigi; el que assenyalo és que la pregunta és impossible, no té sentit, és un tipus de pregunta que no es pot donar mai, que és inimaginable. Si amb aquella expressió es volia donar a entendre la vinguda del Messies, del fill de Déu, llavors es pot imaginar la resposta d'un ciutadà corrent de Jerusalem tot dient una cosa així com no en sabem res de l'arribada del Messies. Allò propi hagués sigut que N'Herodes i els grans sacerdots mostressin la seva estranyesa per allò què deien els mags. Una frase desbaratada enllaça amb una altra que encara ho és més. Diuen aquests reis o personatges: És que hem vist el seu estel a l'Orient . Aquesta sola expressió de descomposició de llenguatge, ella sola tanca un continuat desordre del llenguatge. Són uns personatges que sembla que suposen que un estel concret fa d'indicador, de semàfor; és un estel que, segons ells, indica el naixement del rei del jueus. Diuen que han vist l'estel a l'Orient. Veure l'estel a l'Orient torna a ser una mostra de descomposició de llenguatge. El seu aplicat a un estel torna a ser un mal ús del llenguatge. Encara que es suposés que l'estel fos una mena de meteor lluminós ex profeso, no canvia la generació de desordres dels usos lingüístics. Així ocorre quan el suposat Mateu evangelista posa en boca dels denominats mags l'expressió hem vist l'estel. No hi ha manera de compondre un ús lingüístic correcte. Si en un moment donat s'esdevé un fenomen meteorològic lluminós poc corrent, tota la població de l'àrea geogràfica afectada en té notícia. Fos un estel o un meteor, no s'explica que els dits mags emprenguessin un llarg viatge seguint l'estel. L'estel els anava al davant torna a ésser una corrupció de l'ús lingüístic: els estels no van al davant ni al darrera; ningú fa aquests tipus de construccions desbaratades. En Mateu encara incrementa l'abús lingüístic amb l'expressió fins que s'aturà al damunt on hi havia el nen. Els usos dels llenguatge són a la manera de que és correcte dir l'home s'aturà o el rellotge s'aturà, però no tolera l'expressió l'estel s'aturà; els estels no s'aturen; per això el llenguatge no admet l'expressió l'estel s'aturà. S'ha de fer veure als doctors en teologia que aturar un estel en el llenguatge dels astrònoms es diria l'explosió d'una nova o la desintegració d'un sistema solar. Posem que fos un meteor que causés aquestes il·lusions òptiques als mags. La pregunta seria: i els habitants de Jerusalem? I N'Herodes? I els grans sacerdots? I els escribes del poble? I el governador romà, En Pilat? Sembla que s'hauria d'entendre que tothom hauria vist el meteor extraordinari i que, com un sol home, tothom, en massa, haurien anat a Betlem. Els mags, si no eren reis, eren un grans personatges que anaven en comitiva. És inversemblant que arribessin a Jerusalem de manera imprevista i sorprenguessin al rei Herodes - Herodes es va trasbalsar -. Diu el text ...hem vingut a adorar-lo. Els reis no s'adoren. Aquest Mateu embolica el relat fins a l'apoteosi; diu el text (2.11) ...i, caient de genolls, el van adorar; segons el text, s'ha de suposar que aquells mags no s'estranyaren d'aquell lloc tan inversemblant per a un rei o un Déu. Si van adorar aquell nen, s'ha de deduir que ells creien que aquell nen era Déu; s'haurà de concloure que aquells mags d'Orient foren els primers creients cristians avant lètre; seria una mena de cristianisme a priori. N'Herodes té un comportament impropi d'un rei. És inversemblant que aquells personatges arribessin a Jerusalem així, com a per sorpresa. Allò propi, comú, és que els reis o les ambaixades concertin prèviament les visites a l'estranger. Allò propi hagués sigut que N'Herodes i els grans sacerdots i els romans també haguessin vist l'estel d'Orient. Allò del tot impropi és que el rei Herodes faci cridar els mags d'amagat i els digui unes frases d'impossible ús lingüístic: aneu i informeu-vos ben bé sobre el nen, i, un cop l'hàgiu trobat, feu-m'ho saber perquè també jo vagi a adorar-lo. O, sigui, per una banda indica als mags el lloc on ha nascut el nen, i, per l'altra, en canvi, els demana que l'informin a ell. Allò propi - i que no es pot donar d'altra manera - hagués sigut que N'Herodes s'informés personalment de l'assumpte; si hagués volgut, els seus agents haguessin arribat a Betlem abans que els mags. Allò propi hagués sigut enviar els seus agents per endavant; també hagués sigut propi que els oferís uns agents per a que els acompanyessin i els indiquessin el camí de Betlem. Si N'Herodes volia matar el nadó de Betlem, ho tenia perfectament a l'abast: bastava enviar un sicari. Diu el relat evangèlic que Herodes...envià a matar tots els infants de Betlem i de la rodalia, de dos anys en avall. Aquest escrit dóna testimoniatge d'una matança que no és confirmada per cap altre relat històric; els altres evangelis no en diuen res d'aquesta matança d'infants (Tampoc en diuen res dels mags). N'Herodes no hagués pogut dur a terme un crim tan escandalós; era un rei amb uns poders molt limitats; Palestina estava sota el poder de Roma. Allò primer que haguessin trobat aquells mags o reis hagués estat els controls de l'exèrcit romà. Insistint sobre el mal ús del llenguatge del relat evangèlic: s'ha de suposar que el trasbalsament de N'Herodes és degut al naixement d'un nen que podria ser una amenaça al seu tron. Però, segons els usos del llenguatge, els reis o els prínceps no neixen de manera improvisada, com a per sorpresa, a un lloc desconegut. No, els prínceps són els fills d'una reina i neixen a un palau reial. Allò esperat és que N'Herodes hagués dit als mags que estaven equivocats, que la seva esposa, la reina no havia parit ni esperava infant. Perquè també jo vagi a adorar-lo: llavors, es dona a entendre que els mags i N'Herodes accepten la possibilitat que hagi nascut un Déu en forma de nadó humà, en forma d'infant. Al llenguatge dels jueus només era permès parlar d'adorar a Déu i no a cap altra cosa. Un jueu que hagués dit que un nadó era Déu o fill de Déu hagués estat considerat foll o blasfem”. Fins aquí els paràgrafs.

De fet, segons els Evangelis, Jesús fou condemnat a mort per les autoritats ortodoxes perquè es declarava Déu o Fill de Déu – afegeixo avui al comentari -.

Em sembla que fa temps que En Joseph Ratzinger vol fer renéixer la teologia com a ciència superior a les ciències positives. Ell voldria, sembla, una ordenació de les diverses ciències a la manera medieval; segons això la categoria de la ciència seria en funció del seu objecte de coneixement, i, com subratlla En Ratzinger, l’objecte suprem de coneixement és Déu, i, per tant, la Teologia seria la ciència suprema, i els cardenals de la Cúria romana, els científics màxims.
En Ratzinger deu recordar aquella època d’esplendor durant la qual En Galilei havia de justificar les seves teories físiques davant l’autoritat superior representada pel cardenal Roberto Bellarmino, jutge instructor de la Inquisició romana. Segons les cròniques oficials de l’època, el cardenal “demostrà” la manca de fonament científic de les teories d’En Galilei. En agraïment a les seves “gestes científiques” (entre d’altres, va condemnar a la foguera a Giordano Bruno), En Bellarmino fou canonitzat per En Pius XI a 1930, i avui els calendaris catòlics li reserven el dia 17 de setembre per a l’enaltiment del “sant”. Em sembla que En Ratzinger deu ésser un admirador d’En Pius XI.

Comments

A la missa de Reis d’enguany, En Benet XVI ha repetit els conceptes bàsics de l’homilia que va fer pública l’1 de desembre del 2009, davant els membres la Comissió Teològica Internacional.
En aquesta homilia el Papa, prenent el text de l’Evangeli de Mateu, fa un seguit d’arguments amb la intenció d’afirmar la tesi essencial segons la qual la ciència positiva no troba l’autèntic camí de la veritat i que veritable ciència és aquella que és il·luminada per Déu, és a dir, aquella en que la Raó i la Fe fan conjunció. Amb paraules seves, diu: “Hi ha un mode d’usar la raó que és autònom, que es posa per sobre de Déu, en tota la gamma de les ciències, començant per les naturals on un mètode apte per a la investigació de la matèria és universalitzat: en aquest mètode Déu no entra, per tant, Déu no existeix”. En Joseph Ratzinger, obrant en qualitat de teòleg i de filòsof, escenifica el camp de batalla ideològic. En Ratzinger bel·ligerant presenta batalla contra la Il·lustració. La ciència positiva producte del pensament il·lustrat és apte i útil, però comet el pecat de supèrbia i resta cega davant una realitat superior a la matèria (Convé fer saber que la tesi d’En Ratzinger coincideix amb la d’En Richard Rorty, el qual entén la ciència com una creació humana que és útil però incapaç d’arribar a allò òntic; la ciència és una invenció humana, així com també ho són la literatura i la religió. He de dir també que En Rorty fa importants manlleus a Heidegger i a Nietzsche).
Segons En Ratzinger, al costat d’aquesta ciència autònoma, “cega”, feta per savis superbs, hi ha l’autèntica ciència; diu que “Hi ha un altre manera d’usar la raó, de ser savis, que és la del home que reconeix qui és; reconeix la pròpia mesura i la grandesa de Déu, obrint-se en la himilitat a la novetat del actuar de Déu”.
O sigui, en darrer terme, el Papa En Benet XVI proposa seguir la teologia d’En Tomàs d’Aquino. És a dir, manté i reforça la posició de la ideologia catòlica tradicional que declara a N’Aquino com a doctor suprem, i el tomisme és declarat “Philosophia Perennis”.

A la missa de l’Epifania, En Ratzinger va explicitar la funció dels Mags d’Orient segons el seu parer d’homes infal·lible en matèria de fe. Així, va dir que els Mags, que escrutaven els astres i coneixien la història dels pobles, "tenien necessitat de les indicacions dels sacerdots i dels escribes per conèixer exactament el lloc on s'havien de dirigir", va explicar. "Eren homes de ciència - va remarcar - en un sentit ampli, que observaven el cosmos i el consideraven pràcticament com un gran llibre ple de signes i missatges de Déu per a l'home". El seu saber, per tant, lluny de considerar-lo autosuficient, estava obert a ulteriors revelacions i crides divines, i no es va tancar volent fer-s'ho tot sol i sense interferències.

Segons va demostrar En Hume, les històries fabuloses i de miracles que narren els llibres sagrats es basen en el recull d’afirmacions de testimoniatge d’unes gents que majorment ningú va poder contrastar.
Els il·lustrats van denunciar la superstició i el fanatisme de les religions. En Voltaire, a la seva “Bíblia comentada”, feia broma sobre les situacions inversemblants i ridícules de molts de passatges.
En Ratzinger es mostra missatger “de l’autèntica ciència oberta a Déu”, però En Ratzinger i els seus 40.000 teòlegs (i En Rorty) queden ridículs amb la seva “ciència divina” si no són capaços de donar una resposta a les contradiccions que assenyalen els científics i les persones corrents.

En Ratzinger i els teòlegs, que tan han estudiat els “llibres sagrats”, no donen cap resposta a les crítiques agnòstiques dels historiadors i dels filòsofs.

Respecte als “Mags d’Orient”, podeu veure els raonaments que fan evident, jo crec, la impossibilitat de la seva existència. L’Evangeli d’En Mateu recull aquesta història fantàstica dels Mags d’Orient, història d’envergadura de la qual els altres evangelistes, molt estranyament, no en diuen res.
La historieta dels Mags conté més d’un centenar d’afirmacions que entren en contradicció amb la realitat històrica de l’època. Vegem-ne qualcunes.
La primera qüestió: L’autor del relat, En Mateu, narra uns fets dels quals no era testimoni; se suposa que van succeir abans de la seva època. Allò propi hagués sigut que el narrador indiqués les fonts del seu coneixement del cas. Un teòleg catòlic pot suposar que als anys 70 els records de les històries es mantenien vives per tradició oral a les comunitats cristianes, i que En Mateu hauria begut d’aquestes fonts. Però la realitat és que ni tan sols saben de cert si va existir el tal Mateu, ni si hi va haver comunitats cristianes a Palestina. I no resta cap dels suposats escrits evangèlics originals.
Posem que hi hagués uns homes savis experts en astronomia i en coneixements de les tradicions religioses habitessin en regions acostades a Palestina. La suposició que proposa el Papa és molt forçada; segons diu, s’ha d’entendre que eren savis oberts al misteri diví i que, segons els avisos astronòmics, havien copsat que “havia de néixer el Fill de Déu”. En Ratzinger destaca la contraposició de sabers: els dels escribes i els dels Mags d’Orient; els escribes vendrien a ésser els savis autònoms, superbs, tancats al missatge diví; els Mags, en cavi, serien els poc doctes, els humils, els qui fan la pregunta als escribes. Heus ací un Ratzinger que manipula il·lícitament el llenguatge imitant a Heidegger; els escribes i els Mags tan poden significar l’expressió de la saviesa com de la ignorància, segons convingui. Els Mags d’En Ratzinger són uns ignorants savis, uns savis-ignorants que saben més que els savis oficials, que són ignorants.
Referent a aquest tema, reprodueixo uns paràgrafs d’un escrit que vaig publicar al gener del 2008, Els Evangelis, històries impossibles, i que fan així: “A l'Evangeli de Mateu, 2.1, es diu textualment: Un cop nascut Jesús a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vet aquí que uns mags vinguts d'orient arribaren a Jerusalem, tot demanant: On és el rei dels jueus que ha nascut? És que hem vist els seu estel a l'Orient, i hem vingut a adorar-lo. En sentir-ho, el rei Herodes es va trasbalsar i amb ell tot Jerusalem...Llavors Herodes féu cridar els mags d'amagat, es va assabentar ben bé per ells del temps de l'aparició de l'estel...i, ves!, l'estel que havien vist a l'orient els anava al davant, fins que s'aturà al damunt d'on hi havia el nen...i, caient de genolls, el van adorar. Vegem el munt de mals usos lingüístics que conté el breu text. En primer lloc, respecte de la pregunta dels mags On és el rei dels jueus que ha nascut?, no es tracta de fer un comentari o una crítica sobre un fet prodigiós; fer una pregunta no és cap prodigi; el que assenyalo és que la pregunta és impossible, no té sentit, és un tipus de pregunta que no es pot donar mai, que és inimaginable. Si amb aquella expressió es volia donar a entendre la vinguda del Messies, del fill de Déu, llavors es pot imaginar la resposta d'un ciutadà corrent de Jerusalem tot dient una cosa així com no en sabem res de l'arribada del Messies. Allò propi hagués sigut que N'Herodes i els grans sacerdots mostressin la seva estranyesa per allò què deien els mags. Una frase desbaratada enllaça amb una altra que encara ho és més. Diuen aquests reis o personatges: És que hem vist el seu estel a l'Orient . Aquesta sola expressió de descomposició de llenguatge, ella sola tanca un continuat desordre del llenguatge. Són uns personatges que sembla que suposen que un estel concret fa d'indicador, de semàfor; és un estel que, segons ells, indica el naixement del rei del jueus. Diuen que han vist l'estel a l'Orient. Veure l'estel a l'Orient torna a ser una mostra de descomposició de llenguatge. El seu aplicat a un estel torna a ser un mal ús del llenguatge. Encara que es suposés que l'estel fos una mena de meteor lluminós ex profeso, no canvia la generació de desordres dels usos lingüístics. Així ocorre quan el suposat Mateu evangelista posa en boca dels denominats mags l'expressió hem vist l'estel. No hi ha manera de compondre un ús lingüístic correcte. Si en un moment donat s'esdevé un fenomen meteorològic lluminós poc corrent, tota la població de l'àrea geogràfica afectada en té notícia. Fos un estel o un meteor, no s'explica que els dits mags emprenguessin un llarg viatge seguint l'estel. L'estel els anava al davant torna a ésser una corrupció de l'ús lingüístic: els estels no van al davant ni al darrera; ningú fa aquests tipus de construccions desbaratades. En Mateu encara incrementa l'abús lingüístic amb l'expressió fins que s'aturà al damunt on hi havia el nen. Els usos dels llenguatge són a la manera de que és correcte dir l'home s'aturà o el rellotge s'aturà, però no tolera l'expressió l'estel s'aturà; els estels no s'aturen; per això el llenguatge no admet l'expressió l'estel s'aturà. S'ha de fer veure als doctors en teologia que aturar un estel en el llenguatge dels astrònoms es diria l'explosió d'una nova o la desintegració d'un sistema solar. Posem que fos un meteor que causés aquestes il·lusions òptiques als mags. La pregunta seria: i els habitants de Jerusalem? I N'Herodes? I els grans sacerdots? I els escribes del poble? I el governador romà, En Pilat? Sembla que s'hauria d'entendre que tothom hauria vist el meteor extraordinari i que, com un sol home, tothom, en massa, haurien anat a Betlem. Els mags, si no eren reis, eren un grans personatges que anaven en comitiva. És inversemblant que arribessin a Jerusalem de manera imprevista i sorprenguessin al rei Herodes - Herodes es va trasbalsar -. Diu el text ...hem vingut a adorar-lo. Els reis no s'adoren. Aquest Mateu embolica el relat fins a l'apoteosi; diu el text (2.11) ...i, caient de genolls, el van adorar; segons el text, s'ha de suposar que aquells mags no s'estranyaren d'aquell lloc tan inversemblant per a un rei o un Déu. Si van adorar aquell nen, s'ha de deduir que ells creien que aquell nen era Déu; s'haurà de concloure que aquells mags d'Orient foren els primers creients cristians avant lètre; seria una mena de cristianisme a priori. N'Herodes té un comportament impropi d'un rei. És inversemblant que aquells personatges arribessin a Jerusalem així, com a per sorpresa. Allò propi, comú, és que els reis o les ambaixades concertin prèviament les visites a l'estranger. Allò propi hagués sigut que N'Herodes i els grans sacerdots i els romans també haguessin vist l'estel d'Orient. Allò del tot impropi és que el rei Herodes faci cridar els mags d'amagat i els digui unes frases d'impossible ús lingüístic: aneu i informeu-vos ben bé sobre el nen, i, un cop l'hàgiu trobat, feu-m'ho saber perquè també jo vagi a adorar-lo. O, sigui, per una banda indica als mags el lloc on ha nascut el nen, i, per l'altra, en canvi, els demana que l'informin a ell. Allò propi - i que no es pot donar d'altra manera - hagués sigut que N'Herodes s'informés personalment de l'assumpte; si hagués volgut, els seus agents haguessin arribat a Betlem abans que els mags. Allò propi hagués sigut enviar els seus agents per endavant; també hagués sigut propi que els oferís uns agents per a que els acompanyessin i els indiquessin el camí de Betlem. Si N'Herodes volia matar el nadó de Betlem, ho tenia perfectament a l'abast: bastava enviar un sicari. Diu el relat evangèlic que Herodes...envià a matar tots els infants de Betlem i de la rodalia, de dos anys en avall. Aquest escrit dóna testimoniatge d'una matança que no és confirmada per cap altre relat històric; els altres evangelis no en diuen res d'aquesta matança d'infants (Tampoc en diuen res dels mags). N'Herodes no hagués pogut dur a terme un crim tan escandalós; era un rei amb uns poders molt limitats; Palestina estava sota el poder de Roma. Allò primer que haguessin trobat aquells mags o reis hagués estat els controls de l'exèrcit romà. Insistint sobre el mal ús del llenguatge del relat evangèlic: s'ha de suposar que el trasbalsament de N'Herodes és degut al naixement d'un nen que podria ser una amenaça al seu tron. Però, segons els usos del llenguatge, els reis o els prínceps no neixen de manera improvisada, com a per sorpresa, a un lloc desconegut. No, els prínceps són els fills d'una reina i neixen a un palau reial. Allò esperat és que N'Herodes hagués dit als mags que estaven equivocats, que la seva esposa, la reina no havia parit ni esperava infant. Perquè també jo vagi a adorar-lo: llavors, es dona a entendre que els mags i N'Herodes accepten la possibilitat que hagi nascut un Déu en forma de nadó humà, en forma d'infant. Al llenguatge dels jueus només era permès parlar d'adorar a Déu i no a cap altra cosa. Un jueu que hagués dit que un nadó era Déu o fill de Déu hagués estat considerat foll o blasfem”. Fins aquí els paràgrafs.

De fet, segons els Evangelis, Jesús fou condemnat a mort per les autoritats ortodoxes perquè es declarava Déu o Fill de Déu – afegeixo avui al comentari -.

Em sembla que fa temps que En Joseph Ratzinger vol fer renéixer la teologia com a ciència superior a les ciències positives. Ell voldria, sembla, una ordenació de les diverses ciències a la manera medieval; segons això la categoria de la ciència seria en funció del seu objecte de coneixement, i, com subratlla En Ratzinger, l’objecte suprem de coneixement és Déu, i, per tant, la Teologia seria la ciència suprema, i els cardenals de la Cúria romana, els científics màxims.
En Ratzinger deu recordar aquella època d’esplendor durant la qual En Galilei havia de justificar les seves teories físiques davant l’autoritat superior representada pel cardenal Roberto Bellarmino, jutge instructor de la Inquisició romana. Segons les cròniques oficials de l’època, el cardenal “demostrà” la manca de fonament científic de les teories d’En Galilei. En agraïment a les seves “gestes científiques” (entre d’altres, va condemnar a la foguera a Giordano Bruno), En Bellarmino fou canonitzat per En Pius XI a 1930, i avui els calendaris catòlics li reserven el dia 17 de setembre per a l’enaltiment del “sant”. Em sembla que En Ratzinger deu ésser un admirador d’En Pius XI.

Comments

A la missa de Reis d’enguany, En Benet XVI ha repetit els conceptes bàsics de l’homilia que va fer pública l’1 de desembre del 2009, davant els membres la Comissió Teològica Internacional.
En aquesta homilia el Papa, prenent el text de l’Evangeli de Mateu, fa un seguit d’arguments amb la intenció d’afirmar la tesi essencial segons la qual la ciència positiva no troba l’autèntic camí de la veritat i que veritable ciència és aquella que és il·luminada per Déu, és a dir, aquella en que la Raó i la Fe fan conjunció. Amb paraules seves, diu: “Hi ha un mode d’usar la raó que és autònom, que es posa per sobre de Déu, en tota la gamma de les ciències, començant per les naturals on un mètode apte per a la investigació de la matèria és universalitzat: en aquest mètode Déu no entra, per tant, Déu no existeix”. En Joseph Ratzinger, obrant en qualitat de teòleg i de filòsof, escenifica el camp de batalla ideològic. En Ratzinger bel·ligerant presenta batalla contra la Il·lustració. La ciència positiva producte del pensament il·lustrat és apte i útil, però comet el pecat de supèrbia i resta cega davant una realitat superior a la matèria (Convé fer saber que la tesi d’En Ratzinger coincideix amb la d’En Richard Rorty, el qual entén la ciència com una creació humana que és útil però incapaç d’arribar a allò òntic; la ciència és una invenció humana, així com també ho són la literatura i la religió. He de dir també que En Rorty fa importants manlleus a Heidegger i a Nietzsche).
Segons En Ratzinger, al costat d’aquesta ciència autònoma, “cega”, feta per savis superbs, hi ha l’autèntica ciència; diu que “Hi ha un altre manera d’usar la raó, de ser savis, que és la del home que reconeix qui és; reconeix la pròpia mesura i la grandesa de Déu, obrint-se en la himilitat a la novetat del actuar de Déu”.
O sigui, en darrer terme, el Papa En Benet XVI proposa seguir la teologia d’En Tomàs d’Aquino. És a dir, manté i reforça la posició de la ideologia catòlica tradicional que declara a N’Aquino com a doctor suprem, i el tomisme és declarat “Philosophia Perennis”.

A la missa de l’Epifania, En Ratzinger va explicitar la funció dels Mags d’Orient segons el seu parer d’homes infal·lible en matèria de fe. Així, va dir que els Mags, que escrutaven els astres i coneixien la història dels pobles, "tenien necessitat de les indicacions dels sacerdots i dels escribes per conèixer exactament el lloc on s'havien de dirigir", va explicar. "Eren homes de ciència - va remarcar - en un sentit ampli, que observaven el cosmos i el consideraven pràcticament com un gran llibre ple de signes i missatges de Déu per a l'home". El seu saber, per tant, lluny de considerar-lo autosuficient, estava obert a ulteriors revelacions i crides divines, i no es va tancar volent fer-s'ho tot sol i sense interferències.

Segons va demostrar En Hume, les històries fabuloses i de miracles que narren els llibres sagrats es basen en el recull d’afirmacions de testimoniatge d’unes gents que majorment ningú va poder contrastar.
Els il·lustrats van denunciar la superstició i el fanatisme de les religions. En Voltaire, a la seva “Bíblia comentada”, feia broma sobre les situacions inversemblants i ridícules de molts de passatges.
En Ratzinger es mostra missatger “de l’autèntica ciència oberta a Déu”, però En Ratzinger i els seus 40.000 teòlegs (i En Rorty) queden ridículs amb la seva “ciència divina” si no són capaços de donar una resposta a les contradiccions que assenyalen els científics i les persones corrents.

En Ratzinger i els teòlegs, que tan han estudiat els “llibres sagrats”, no donen cap resposta a les crítiques agnòstiques dels historiadors i dels filòsofs.

Respecte als “Mags d’Orient”, podeu veure els raonaments que fan evident, jo crec, la impossibilitat de la seva existència. L’Evangeli d’En Mateu recull aquesta història fantàstica dels Mags d’Orient, història d’envergadura de la qual els altres evangelistes, molt estranyament, no en diuen res.
La historieta dels Mags conté més d’un centenar d’afirmacions que entren en contradicció amb la realitat històrica de l’època. Vegem-ne qualcunes.
La primera qüestió: L’autor del relat, En Mateu, narra uns fets dels quals no era testimoni; se suposa que van succeir abans de la seva època. Allò propi hagués sigut que el narrador indiqués les fonts del seu coneixement del cas. Un teòleg catòlic pot suposar que als anys 70 els records de les històries es mantenien vives per tradició oral a les comunitats cristianes, i que En Mateu hauria begut d’aquestes fonts. Però la realitat és que ni tan sols saben de cert si va existir el tal Mateu, ni si hi va haver comunitats cristianes a Palestina. I no resta cap dels suposats escrits evangèlics originals.
Posem que hi hagués uns homes savis experts en astronomia i en coneixements de les tradicions religioses habitessin en regions acostades a Palestina. La suposició que proposa el Papa és molt forçada; segons diu, s’ha d’entendre que eren savis oberts al misteri diví i que, segons els avisos astronòmics, havien copsat que “havia de néixer el Fill de Déu”. En Ratzinger destaca la contraposició de sabers: els dels escribes i els dels Mags d’Orient; els escribes vendrien a ésser els savis autònoms, superbs, tancats al missatge diví; els Mags, en cavi, serien els poc doctes, els humils, els qui fan la pregunta als escribes. Heus ací un Ratzinger que manipula il·lícitament el llenguatge imitant a Heidegger; els escribes i els Mags tan poden significar l’expressió de la saviesa com de la ignorància, segons convingui. Els Mags d’En Ratzinger són uns ignorants savis, uns savis-ignorants que saben més que els savis oficials, que són ignorants.
Referent a aquest tema, reprodueixo uns paràgrafs d’un escrit que vaig publicar al gener del 2008, Els Evangelis, històries impossibles, i que fan així: “A l'Evangeli de Mateu, 2.1, es diu textualment: Un cop nascut Jesús a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vet aquí que uns mags vinguts d'orient arribaren a Jerusalem, tot demanant: On és el rei dels jueus que ha nascut? És que hem vist els seu estel a l'Orient, i hem vingut a adorar-lo. En sentir-ho, el rei Herodes es va trasbalsar i amb ell tot Jerusalem...Llavors Herodes féu cridar els mags d'amagat, es va assabentar ben bé per ells del temps de l'aparició de l'estel...i, ves!, l'estel que havien vist a l'orient els anava al davant, fins que s'aturà al damunt d'on hi havia el nen...i, caient de genolls, el van adorar. Vegem el munt de mals usos lingüístics que conté el breu text. En primer lloc, respecte de la pregunta dels mags On és el rei dels jueus que ha nascut?, no es tracta de fer un comentari o una crítica sobre un fet prodigiós; fer una pregunta no és cap prodigi; el que assenyalo és que la pregunta és impossible, no té sentit, és un tipus de pregunta que no es pot donar mai, que és inimaginable. Si amb aquella expressió es volia donar a entendre la vinguda del Messies, del fill de Déu, llavors es pot imaginar la resposta d'un ciutadà corrent de Jerusalem tot dient una cosa així com no en sabem res de l'arribada del Messies. Allò propi hagués sigut que N'Herodes i els grans sacerdots mostressin la seva estranyesa per allò què deien els mags. Una frase desbaratada enllaça amb una altra que encara ho és més. Diuen aquests reis o personatges: És que hem vist el seu estel a l'Orient . Aquesta sola expressió de descomposició de llenguatge, ella sola tanca un continuat desordre del llenguatge. Són uns personatges que sembla que suposen que un estel concret fa d'indicador, de semàfor; és un estel que, segons ells, indica el naixement del rei del jueus. Diuen que han vist l'estel a l'Orient. Veure l'estel a l'Orient torna a ser una mostra de descomposició de llenguatge. El seu aplicat a un estel torna a ser un mal ús del llenguatge. Encara que es suposés que l'estel fos una mena de meteor lluminós ex profeso, no canvia la generació de desordres dels usos lingüístics. Així ocorre quan el suposat Mateu evangelista posa en boca dels denominats mags l'expressió hem vist l'estel. No hi ha manera de compondre un ús lingüístic correcte. Si en un moment donat s'esdevé un fenomen meteorològic lluminós poc corrent, tota la població de l'àrea geogràfica afectada en té notícia. Fos un estel o un meteor, no s'explica que els dits mags emprenguessin un llarg viatge seguint l'estel. L'estel els anava al davant torna a ésser una corrupció de l'ús lingüístic: els estels no van al davant ni al darrera; ningú fa aquests tipus de construccions desbaratades. En Mateu encara incrementa l'abús lingüístic amb l'expressió fins que s'aturà al damunt on hi havia el nen. Els usos dels llenguatge són a la manera de que és correcte dir l'home s'aturà o el rellotge s'aturà, però no tolera l'expressió l'estel s'aturà; els estels no s'aturen; per això el llenguatge no admet l'expressió l'estel s'aturà. S'ha de fer veure als doctors en teologia que aturar un estel en el llenguatge dels astrònoms es diria l'explosió d'una nova o la desintegració d'un sistema solar. Posem que fos un meteor que causés aquestes il·lusions òptiques als mags. La pregunta seria: i els habitants de Jerusalem? I N'Herodes? I els grans sacerdots? I els escribes del poble? I el governador romà, En Pilat? Sembla que s'hauria d'entendre que tothom hauria vist el meteor extraordinari i que, com un sol home, tothom, en massa, haurien anat a Betlem. Els mags, si no eren reis, eren un grans personatges que anaven en comitiva. És inversemblant que arribessin a Jerusalem de manera imprevista i sorprenguessin al rei Herodes - Herodes es va trasbalsar -. Diu el text ...hem vingut a adorar-lo. Els reis no s'adoren. Aquest Mateu embolica el relat fins a l'apoteosi; diu el text (2.11) ...i, caient de genolls, el van adorar; segons el text, s'ha de suposar que aquells mags no s'estranyaren d'aquell lloc tan inversemblant per a un rei o un Déu. Si van adorar aquell nen, s'ha de deduir que ells creien que aquell nen era Déu; s'haurà de concloure que aquells mags d'Orient foren els primers creients cristians avant lètre; seria una mena de cristianisme a priori. N'Herodes té un comportament impropi d'un rei. És inversemblant que aquells personatges arribessin a Jerusalem així, com a per sorpresa. Allò propi, comú, és que els reis o les ambaixades concertin prèviament les visites a l'estranger. Allò propi hagués sigut que N'Herodes i els grans sacerdots i els romans també haguessin vist l'estel d'Orient. Allò del tot impropi és que el rei Herodes faci cridar els mags d'amagat i els digui unes frases d'impossible ús lingüístic: aneu i informeu-vos ben bé sobre el nen, i, un cop l'hàgiu trobat, feu-m'ho saber perquè també jo vagi a adorar-lo. O, sigui, per una banda indica als mags el lloc on ha nascut el nen, i, per l'altra, en canvi, els demana que l'informin a ell. Allò propi - i que no es pot donar d'altra manera - hagués sigut que N'Herodes s'informés personalment de l'assumpte; si hagués volgut, els seus agents haguessin arribat a Betlem abans que els mags. Allò propi hagués sigut enviar els seus agents per endavant; també hagués sigut propi que els oferís uns agents per a que els acompanyessin i els indiquessin el camí de Betlem. Si N'Herodes volia matar el nadó de Betlem, ho tenia perfectament a l'abast: bastava enviar un sicari. Diu el relat evangèlic que Herodes...envià a matar tots els infants de Betlem i de la rodalia, de dos anys en avall. Aquest escrit dóna testimoniatge d'una matança que no és confirmada per cap altre relat històric; els altres evangelis no en diuen res d'aquesta matança d'infants (Tampoc en diuen res dels mags). N'Herodes no hagués pogut dur a terme un crim tan escandalós; era un rei amb uns poders molt limitats; Palestina estava sota el poder de Roma. Allò primer que haguessin trobat aquells mags o reis hagués estat els controls de l'exèrcit romà. Insistint sobre el mal ús del llenguatge del relat evangèlic: s'ha de suposar que el trasbalsament de N'Herodes és degut al naixement d'un nen que podria ser una amenaça al seu tron. Però, segons els usos del llenguatge, els reis o els prínceps no neixen de manera improvisada, com a per sorpresa, a un lloc desconegut. No, els prínceps són els fills d'una reina i neixen a un palau reial. Allò esperat és que N'Herodes hagués dit als mags que estaven equivocats, que la seva esposa, la reina no havia parit ni esperava infant. Perquè també jo vagi a adorar-lo: llavors, es dona a entendre que els mags i N'Herodes accepten la possibilitat que hagi nascut un Déu en forma de nadó humà, en forma d'infant. Al llenguatge dels jueus només era permès parlar d'adorar a Déu i no a cap altra cosa. Un jueu que hagués dit que un nadó era Déu o fill de Déu hagués estat considerat foll o blasfem”. Fins aquí els paràgrafs.

De fet, segons els Evangelis, Jesús fou condemnat a mort per les autoritats ortodoxes perquè es declarava Déu o Fill de Déu – afegeixo avui al comentari -.

Em sembla que fa temps que En Joseph Ratzinger vol fer renéixer la teologia com a ciència superior a les ciències positives. Ell voldria, sembla, una ordenació de les diverses ciències a la manera medieval; segons això la categoria de la ciència seria en funció del seu objecte de coneixement, i, com subratlla En Ratzinger, l’objecte suprem de coneixement és Déu, i, per tant, la Teologia seria la ciència suprema, i els cardenals de la Cúria romana, els científics màxims.
En Ratzinger deu recordar aquella època d’esplendor durant la qual En Galilei havia de justificar les seves teories físiques davant l’autoritat superior representada pel cardenal Roberto Bellarmino, jutge instructor de la Inquisició romana. Segons les cròniques oficials de l’època, el cardenal “demostrà” la manca de fonament científic de les teories d’En Galilei. En agraïment a les seves “gestes científiques” (entre d’altres, va condemnar a la foguera a Giordano Bruno), En Bellarmino fou canonitzat per En Pius XI a 1930, i avui els calendaris catòlics li reserven el dia 17 de setembre per a l’enaltiment del “sant”. Em sembla que En Ratzinger deu ésser un admirador d’En Pius XI.

Comments

A manera de preàmbul, exposo tot un seguit d’enunciats amb intenció que serveixin de plantejament per fer veure quines són les principals tasques del nostre temps en relació a la guerra ideològica.

Una vegada fetes les revolucions democràtiques modernes i establert el règim democràtic, fou possible la publicació de la filosofia que justificava el nou ordre democràtic i que impugnava la filosofia de l’absolutisme, la filosofia aristotèlica-tomista, filosofia que era la oficial de l’Església catòlica.

L’Empirisme britànic fou el nou corrent filosòfic. Aquest nou corrent d’immediat fou reconegut com a pensament hegemònic.

La il·lustració anglesa esdevingué el llevat de les noves corrents de pensament d’Europa i Amèrica.

L’Empirisme britànic establia la base filosòfica de “l’emotivisme moral”.

Tesi: Així com el nou règim democràtic britànic enllaçava amb el de les “polis” democràtiques de l’antiguitat, en correspondència, l’emotivisme moral de Locke i de Hume era molt semblant al de Protàgores del segle V aC.
Tesi: “L’emotivisme moral” és el fonament teòric del sistema democràtic, i aquest fonament és inalterable. Tot intent de modificació és un atemptat contra el sistema.

Tesi: El panorama de la “selva filosòfica” no ens ha d’enganyar. El fonament teòric de la moral o bé és “l’emotivisme moral” o bé “l’intel·lectualisme moral” (l’intel·lectualisme moral primer es desplega com a justificació de la moral d’una determinada organització religiosa. La filosofia tomista és un paradigma de l’intel·lectualisme moral).

Tesi: El Positivisme tot i que es declara com a continuador de l’Empirisme, allò que intenta és introduir un nou intel·lectualisme moral amb la vestimenta de “la ciència positiva”. En aquest sentit, el marxisme és una variant de fer una “moral científica”.

Tesi: Tan bon punt sorgeix una nova religió, església o organització religiosa, aquesta recorre a l’intel·lectualisme per a justificar el seu sistema moral.

Com a referent, l’Església catòlica en tot temps menà – i continua menant ara - una lluita ideològica constant contra les ideologies que neguen o posen en dubte la moral catòlica. Però l’apologètica catòlica no només ha de ser l’escut contra els impius, també de bell antuvi hagué de combatre contra les heretgies nascudes al si de l’Església.

L’emotivisme moral va de la ma amb el concepte de pacte social o contractualisme. Als sistemes democràtics es dóna per suposat que els membres de la societat accepten la voluntat de la majoria i que els drets de l’individu queden garantits per la Constitució.

Tesi: La filosofia hegemònica forma conjunt amb la ideologia de la classe social dominant.

La “Crítica de la raó pura” de Kant només era a l’abast de les facultats de teologia i de filosofia. Una vegada que l’obra de Kant tingué el vist i plau dels teòlegs luterans, la doctrina de Kant fou acceptada per la Jerarquia eclesiàstica i pel Govern prussià.

Tesi: La filosofia de Kant fou un intent de fer front a l’Empirisme britànic. El luteranisme germànic copsà l’Empirtisme com a una greu amenaça ideològica.
L’Imperatiu moral de Kant era un intent intel·lectualista per a negar l’emotivisme moral argumentat per En Hume. El kantisme fou un escut en defensa dels fonaments teòrics de la moral luterana prussiana.

Tesi: Les filosofies de Kant, Schelling, Fitche foren arbres sembrats a la “selva filosòfica”, amb l’intent de fer front a la crítica de la il·lustració.

Tesi: En Hegel mateix a “La fenomenologia de l’Esperit” descriu la Il·lustració (la francesa, que no la britànica) com un moment necessari i superat per a l’últim esglaó del desplegament que serà “la monarquia del cristianisme germànic”.

Aclariment: Les obres de Kant o de Hegel no són a l’abast de les amples masses.

Aclariment: Les amples masses alemanyes de l’època no pogueren distingir ni el més petit indici de la significació de l’èxit dels diversos filòsofs de l’Idealisme alemany.

Aclariment: En Hegel fou cridat pel Govern a ocupar la càtedra la Universitat de Berlín. En Marx, en canvi, s’hagué d’exiliar. Les elits socials prussianes i les esglésies luteranes potenciaren molt decididament el pensament de Hegel. L’entusiasme despertat per la filosofia de Hegel coincidia amb els interessos polítics i ideològics de les elits. No de bades, a “La fenomenologia de l’Esperit”, la monarquia germànica figura com a punt culminant del suposat desplegament de l’Esperit; allà s’expressa la rotunda afirmació: “L'Esperit germànic és l'Esperit del Nou Món, la finalitat del qual és la realització de la veritat absoluta, com autodeterminació infinita de la llibertat, que té per contingut la seva pròpia forma absoluta. El principi de l'imperi germànic ha de ser ajustat a la religió cristiana. El destí dels pobles germànics és el de subministrar els portadors del Principi cristià”.

Tesi primordial: A un sistema no democràtic, l’enlairament d’un filòsof és el resultat de la voluntat de les elits polítiques. Són les Autoritats ideològiques – una Jerarquia religiosa, per exemple – les que determinen si una obra ha de ser enlairada o marginada o prohibida.

Tesi primordial: A un sistema democràtic, les elits socials i econòmiques (les elits capitalistes) també enlairen o marginen, però no poden prohibir formalment (excepció feta dels autors perseguits pel Poder judicial). Per altra banda, es donen tot de produccions ideològiques i de moviments ideològics que escapen de la voluntat de les elits capitalistes.

Tesi: A cada moment històric, la galeria de “pensadors il·lustres” pateix variacions segons els criteris de valoració ideològica de la Universitat i, en darrer terme, del Poder.

Per posar un exemple: Foren les facultats de teologia les que consideraren l’obra de Kant com el seu escut protector contra l’Empirisme i la Il·lustració. Aquells teòlegs luterans i pietosos s’aferraren al pensament de Kant com si fos una taula de salvació. En Kant, en efecte, accepta el plantejament d’En Hume, segons el qual la metafísica no és possible com a ciència; en principi Déu, l’ànima i les normes morals no són a l’abast de la raó humana. Però Kant oferia la superació d’aquest estadi empirista i cientifista, oferia el mètode per a recuperar l’afirmació de l’existència de Déu i de l’ànima humana immortal. En Kant reintroduïa el concepte de Déu i de l’ànima con a conseqüència derivada segons la raó pràctica. L’esquema del raonament kantià és poderós i ve a dir: posat que els humans no poden viure sense normes morals, d’aquesta necessitat s’ha d’inferir l’existència de Déu i de l’ànima humana immortal com a postulats de la “Raó pràctica”. L’existència de Déu quedava afirmada com a necessària no per la ciència sinó per la postulació dels humans. Posat que el necessitem, llavors existeix, o fem com si existís. La moral luterana pietista quedava sustentada pel gloriós “imperatiu categòric”. A la tomba de Kant figura la inscripció – presa de la conclusió de la “Crítica de la raó pràctica” – que diu: «Dues coses omplen l'ànim amb una admiració i una veneració sempre renovades i creixents, com més freqüent i continuadament reflexionem sobre elles: el cel estelat sobre mi i la llei moral dins meu ».

Només unes poques persones s’atreviren a penetrar a les vuit-centes pàgines de la “Crítica de la raó pura”. Per a En Herder, l’obra era “una fosca teranyina”. Fins a l’any 1786, la “Crítica” era pràcticament desconeguda. Foren les cartes de divulgació del teòleg Reinhold les que feren conèixer el llibre de Kant a un cercle més ample de gent interessada amb la teologia i la filosofia.

Per posar un altre exemple, on es fa patent la tendència cap a l’esperpent dels sistemes polítics totalitaris, cito el cas de les diverses valoracions ideològiques que s’han fet de Trotski i del seu pensament a les diverses edicions de la Gran Enciclopèdia Soviètica. A la primera edició, amb una extensió de tres pàgines, En Trotski era considerat un gran líder revolucionari i el forjador de l’Exèrcit Roig; després, caigut en desgràcia, passà a ser considerat un traïdor, i a l’edició de 1947, en unes poques línies és considerat “un bandit contrarevolucionari”, i els trotskistes són definits com a “enemics maleïts de la classe obrera” i com a “agents llogats als serveis d’intel·ligència dels governs estrangers”.

Tornant al tema que ens ocupa:

Els principis socials i polítics de les noves societats democràtiques eren fet públics i declarats vigents per mitjà de la proclamació de la Constitució.

Tesi: La proclamació de la vigència dels principis democràtics i dels drets humans - Holanda, Gran Bretanya, Estats Units, vg. – no aturava les lluites socials, ans al contrari, les posava més de manifest.

Tesi: Tan bon punt s’estableix una nova societat democràtica, les elits antidemocràtiques vençudes, si no han sigut destruïdes, inicien el seu rearmament ideològic
Amb l’objectiu de recuperar posicions socials perdudes.

Tesi: Tan bon punt s’hagué establert el règim democràtic, les classes populars hagueren de comprovar que les seves conquestes socials i polítiques de seguida eren amenaçades de minva per causa de les activitats de les elits.

Les classes treballadores s’hagueren d’enfrontar a les terribles conseqüències de la Revolució Industrial.

Tesi: La Revolució Industrial fou posterior a les primeres revolucions democràtiques. La classe dels empresaris industrials - i la classe dels obrers industrials fabrils – no existien ni a la Revolució britànica, 1688, ni a la Revolució americana, 1776 (Ni tampoc a la Revolució francesa de 1789).

La classe dels empresaris esdevingué el nucli de les elits socials i econòmiques. Aquestes elits rutllen de manera que en tot temps acumulen més riquesa i miren de blindar els seus privilegis, i, en darrer terme, s’emparen del Poder.

Tesi: A l’època actual, les denominades “societats democràtiques”, disposant d’una Constitució democràtica, npoden evitar que les elits capitalistes s’emparin del Poder – de tots els poders – i creïn una situació social plena de contradiccions. Es proclama que la sobirania recau en “el poble”, però són les elits socials i econòmiques les que disposen del Poder.

Tesi: A l’Anglaterra de començament del segle XIX, foren els obrers dels grans nuclis industrials els qui idearen la manera de lluitar contra l’opressió capitalista.
Foren els treballadors els qui crearen els “Trade Unions” (els sindicats de classe i de lluita).

Tesi: Foren els treballadors britànics els qui desplegaren la crítica contra el sistema social i polític. Els treballadors no solament creaven i organitzaven formes de lluita contra el sistema d’explotació capitalista. El conjunt de propostes del “Cartisme” (La Carta o Declaració feta pels sindicats britànics) era en realitat una concepció política democràtica i social.

O sigui, els treballadors pensaven i analitzaven les causes que provocaven la injustícia social; pensaven i feien teoria social i política.

Tesi: No fou el cas que els filòsofs “liberals” impulsessin les propostes dels “cartistes”. Eren les ments dels treballadors les que elaboraven nous conceptes, teories i propostes de tipus econòmic, social i polític.

En Jeremy Bentham, iniciador de l’utilitarisme i icona del liberalisme, manifestà les seves bones intencions socials dient que s’ha de procurar “el major benestar possible al major nombre possible”, però alhora proposava la “llibertat total del capital” i, com a jurisconsult, fou el creador de la idea del “panopticon”.

(Aclariment: als meus escrits sovint explico que s’ha de rebutjar la significació marxista de la paraula “burgesia”. Amb pretensió de fer una “dialèctica científica”, En Marx i els marxistes fan un ús pervers dels conceptes de “burgesia”, “burgès”, “petit-burgès” i d’altres de semblants. A la doctrina marxista, un burgès tan pot ser un barber com un metge, un botiguer, un llanterner o N’Henry Ford. L’ús d’expressions com a “pensament burgès” són un atemptat contra l’esperit científic i una mostra de voluntat totalitària. Podeu veure el meu discurs sobre el tema a la Xarxa a La filosofia i la religió, sense màscares.

Tesi prioritària: A les societats dividides en classes socials, a tot temps les elits econòmiques i socials tracten d’augmentar la seva porció de la renda social i de blindar els seus privilegis; tracten d’incrementar el seu poder.
Tan bon punt s’inicia un règim democràtic com a conseqüència del triomf de la revolució, les elits socials i econòmiques inicien la seva cursa d’acumulació de bens i de privilegis.

Tesi : El capitalisme no fou el resultat del pensament d’un teòric. El capitalisme sorgí com a conseqüència de la Revolució Industrial.

Com va denunciar En Thomas Paine, la monarquia britànica era una democràcia defectuosa en la que l’aristocràcia continuava disposant de les seves rendes i dels seus privilegis.
Amb el desplegament del capitalisme, a la societat britànica feia la seva aparició històrica la nova elit dels capitalistes.
Certament, la nova elit capitalista va pugnar amb la classe dels grans propietaris de terra (l’aristocràcia tradicional), especialment al voltant de l’eliminació de la barrera duanera per a la importació de blat. Certament, les propostes progressistes de la nova classe capitalista convergiren amb les demandes de les classes populars.
Però no fou el cas que la nova classe capitalista encapçalés una segona revolució democràtica.

Tesi: No fou el cas els la nova classe dels capitalistes encapçalés una segona revolució democràtica al Regne Unit. D’antuvi els capitalistes feren pinya amb l’aristocràcia oposant-se a les reivindicacions democràtiques de les classes treballadores.

Cap allà els anys 1840, al Regne Unit, el sistema electoral reservava el dret a ser candidat als propietaris; excloïa del dret de vot una gran part dels treballadors (I, per suposat, a les dones, a totes les dones).
La Cambra del Comuns rebutjava les demandes dels “cartistes”, a saber: el sufragi universal (masculí), el dret a ser candidat sense el requisit de ser propietari, garanties de control dels comicis electorals, retribució als parlamentaris, representació proporcional al nombre d’electors als districtes electorals, renovació anual del Parlament (per a impedir la corrupció i la traïció).

Una situació semblant a la del moviment cartista britànic es va desplegar al Principat de Catalunya a finals del segle XIX.

Tesi: En contra de la teoria marxista, les reivindicacions democràtiques dels cartistes no eren producte del “pensament burgès” o del “pensament petit-burgès”. Aquelles reivindicacions eren pensades i elaborades per treballadors i per les ments dels treballadors.

Tesi: En contra de la teoria reaccionària d’En Friedrich Hayek, la resposta violenta del parlamentaris capitalistes a les demandes democràtiques dels sindicats feia evident que el desplegament del “lliure mercat” creava tot de senderis que no conduïen cap a la llibertat, sinó més aviat cap a l’esclavatge.

Tesi primordial: Els avanços democràtics i la millora de les condicions de treball de les classes treballadores no són una conseqüència del desplegament de l’economia capitalista. A cada conquesta democràtica, les elits capitalistes despleguen tot de mecanismes per a reforçar els seus privilegis i per a afeblir els controls democràtics guanyats per les classes treballadores. I aquesta és la dialèctica bàsica entre les elits econòmiques i les classes treballadores.

Tesi: Actualment, al segle XXI, la classe dels capitalistes (en especial, els “neocons”, als Estats Units) ha intensificat la seva estratègia que descansa sobre dos puntals: un és l’increment la seva aliança amb les Esglésies, l’altre, l’increment colossal de la seva maquinària de propaganda ideològica.

Amb aquesta estratègia els neocons aconsegueixen dividir a les classes treballadores per motius ideològics derivats de la religió o de la moral.
Els neocons aconsegueixen especials èxits amb temes morals relacionats amb la dona i la sexualitat. Així, per exemple, en referència a l’avortament. Les Esglésies són en campanya permanent a favor de la penalització criminal de l’avortament. Tot de persones treballadores que són membres d’una Església hi donen suport. I els polítics neocons en treuen rèdits polítics.

Tesi: L’estratègia dels neocons de l’Imperi té un cost social extraordinari, en el sentit que tota la societat ianqui queda criminalitzada per motius ideològics de creences o de moral. Així s’explica que els Estats Units sigui el país que té el major índex del món de població reclusa (quasi tres milions de persones; cinc vegades més que al Regne Unit, o dotze vegades més que al Japó). Però, al costat de les condemnes a reclusió, s’han de considerar els altres milions de condemnats a altres penes com són: multes, llibertat condicionada, treballs socials, tancament de locals, prohibició de tota gamma de productes culturals o ideològics, tancament de mitjans de comunicació, exclusió social parcial (per exemple, exclusió dels homosexuals a la carrera militar), i d’altres.

L’ideal neocon i el dels partidaris de la teocràcia cristiana implicaria la creació d’un Panopticon que vigilés a tota la població. Econòmicament, resultaria inviable. Actualment, la línia neocon de control d’activitats relacionades amb el sexe i la droga obliga a un creixement incessant de vigilants i d’espies; per la qual cosa, els Estats Units també baten el record pel major nombre de policies i personal semblant (policies, detectius, vigilants, cuidadors, revisors, espies socials, espies industrials, sistemes de contraespionatge, informadors i qualificadors morals de llibres, revistes, pel·lícules, programes de televisió, etc.). Per posar un exemple corrent que mostra el nivell aberrant de la “teocràcia” ianqui: els aeroports i el llocs de concentració de viatgers, majorment, disposen de “policia de verificació moral” consistent en disposar d’agents policials com a esquer per “caçar” a aquells viatgers que “cauen en la temptació de la carn”.

Hi ha una altra plaga que arrana la societat ianqui i la porta a la ruïna: la plaga dels advocats. Aquesta plaga no és nova, però la gran ofensiva neocon a totes les línies de confrontació ideològica va provocar un salt exponencial de processos judicials. Tots els sectors de població són afectats per la judicialització de la vida quotidiana (Segons l’ABA, el nombre d’advocats a l’any 2008 abastava la xifra de 1.162.124).

Una vegada fets els enunciats precedents a manera de panorama general, a continuació, haurem de veure quin és la correlació de forces enfrontades en matèria de filosofia. O sigui, la pregunta seria: quin paper juga actualment la filosofia en la batalla per la igualtat?

El Positivisme esdevingué la filosofia hegemònica, en el sentit que els Estats organitzaven el sistema de coneixement i de ciència segons l’esquema positivista. Fins i tot els Estats més endarrerits i reaccionaris tenien la Universitat positivista. Encara que la Universitat franquista dels anys 50 es declarava nacional-catòlica i mantenia tot de Càtedres aberrants segons la tradició tomista – Càtedres d’Ontologia, d’Ètica, de Psicologia Metafísica, de Teologia natural, i d’altres – el sistema educatiu es fonamentava en l’estudi de les ciències positives: matemàtiques, física, química i ciències de la naturalesa.

Als Estats Units, ja al moment de la proclamació de la República, el pensament empirista es feia evident. En Jefferson mateix feu ús dels arguments del “Assaigs sobre el Govern Civil” de Locke a l’hora de redactar la declaració de la Independència.
El Pragmatisme, la filosofia hegemònica nord-americana – hegemonia que es manté inalterada fins avui -, recollia els fonaments de l’Empirisme i , alhora, es mostrà com una variant del Positivisme. Es pot afirmar que el Pragmatisme és positivista. D’antuvi, la societat nord-americana apostà molt decididament pel cultiu de la ciència i de la tècnica.

La diferència més notable entre el Pragmatisme i el Positivisme – i l’Empirisme de Hume - rau en el posicionament respecte a la religió. En Hume elaborà els arguments clàssics per demostrar la impossibilitat de la metafísica com a ciència; i, més a més, insistí en mostrar la total manca de garanties científiques o racionals de les creences religioses. En Comte explicà que la religió i la metafísica eren fenòmens socials d’anteriors Estadis (segons la “llei dels tres Estadis”, de Comte) i que a l’època actual, al tercer Estadi, és el de la Ciència, el de les ciències positives, de la indústria i de la tecnologia. És cert que En Comte fou l’inventor de la “Religió de la Humanitat”; però en aquella religió positiva Déu no hi tenia cabuda, era una religió atea; no passava de ser una cabòria del filòsof.
Com no podia ésser d’altra manera, el “Positivisme lògic” – la fase última del Positivisme - segueix plantejament agnòstic de Hume i reafirma la impossibilitat de la metafísica com a ciència.

Convé saber que autors molt distingits del Positivisme lògic, com En Popper i En Wittgenstein, deixen de fer referències a la religió o a les Esglésies com a qüestió a debatre, i es limiten a postular que es sigui respectuós amb les creences religioses. Però aquests postulats no són el resultat d’una argumentació, sinó pura declaració de la voluntat personal. Jo crec que hi ha motius per sospitar que En Wittgenstein s’aferrava a la religió a la recerca d’una taula de salvació personal (Finalment ha quedat al descobert que En Wittgenstein vivia en una mena d’infern psicològic, de greus desordres emotius, amb tendències suïcides. “Sóc un fogonet consumit”, escrivia al seu diari).

Els grans teòrics del Pragmatisme ianqui – Peirce, William James i Dewey – no es limiten a ser respectuosos en relació a les creences religioses; accepten la religió com una pràctica social comuna a totes societats humanes. El seu plantejament – pragmàtic – és que s’ha de valorar una religió segons els resultats socials derivats de les pràctiques religioses. Per suposat, els tres filòsofs consideren que l’exercici de la religió cristiana (la de les Esglésies luteranes i calvinistes ianquis) ha donat uns grans beneficis a la societat dels Estats Units.
Els tres filòsofs pragmatistes no es limiten a fer l’argumentació sobre la bonesa de la moral cristiana dels cristians reformats d’Amèrica del Nord. Expressen la seva preocupació perquè entenen que els teòlegs no han sabut fer front a l’agnosticisme derivat de la ciència moderna, ciència que, segons ells, és de cada vegada més present en quasi totes les qüestions que afecten a les persones i a la societat. El filòsofs pragmatistes van a la recerca d’arguments que reforcin el paper social - de cohesió social – de la religió cristiana, de la moral cristiana i de les Esglésies de la Reforma. Tots tres autors confessen que les seves experiències místiques li han sigut de gran ajut per encarrilar llurs vides. Al meu parer, dels tres filòsofs, En Peirce és el més seriós i més ambiciós, tot proposant un programa per a l’elaboració d’una metafísica realment científica que retornés el prestigi intel·lectual a la dogmàtica cristiana.

A l’Univers ianqui, a tot al llarg del segle XX i en l’actualitat, ha continuat el total predomini de la filosofia pragmatista, si bé molts d’autors han incorporat elements procedents de Positivisme lògic. Es poden citar com exemple a En Quine o En Putnam.

Malgrat que el Pragmatisme clàssic – Peirce, James, Dewey - es manté com a referent primordial, s’ha de dir que hi ha tot de línies d’altres corrents filosòfics que fan ingents aportacions de productes ideològics. L’anàlisi d’aquests corrents filosòfics ianquis requeriria un ample text, cosa que ara no faré aquí.

En canvi considero que he de fer referència al denominat “Neopragamatisme”. Per la seva significació històrica, me centraré en l’obra d’En Richard Rorty.
En Rorty s'escuda en la tradició del pragmatisme nord-americà per fer crítica a la que ells anomenen "filosofia europea". En Rorty argumenta i mostra la inconsistència de totes aquelles filosofies que pretenen "aportar la veritat", com si la "veritat" fos una cosa, un objecte que s'aconsegueix gràcies a l'esforç de la ment privilegiada d'un filòsof. Reafirma el plantejament pragmatista, segons el qual allò que importa és fomentar les pràctiques socials que són beneficioses per a la comunitat humana. Però haurem de veure que En Rorty trenca les regles bàsiques del pensament pragmatista, i inicia un curs filosòfic tot fent manlleus a filòsofs "continentals"; fent manlleus - diu ell - d'En Nietzsche, d'En Heidegger i d'En Wittgenstein. En aquesta nova versió del pragmatisme - el denominat neopragmatisme - En Rorty s'atreveix a fer un salt prodigiós que consisteix en afirmar també el relativisme de la Ciència, en el sentit que les teories i les "veritats" de la Ciència no contenen la realitat ontològica, sinó que no deixen de ser "un joc de llenguatge", un més, entre altres jocs de llenguatge, com són el de la poesia i el de la religió. La ciència és també una convenció; és un "joc de llenguatge" útil, que ha demostrat ésser molt convenient per a aconseguir un major benestar de la societat.
En Rorty, mentre mostra la inconsistència dels filòsofs "occidentals", alhora, sense donar explicacions, sorprenentment, comença a fer importants manlleus de la filosofia d'En Nietzsche i de la d'En Heidegger. A diversos escrits, sembla un entusiasta seguidor d’En Nietsche; com, per exemple, quan diu: "...la tradició filosòfica occidental concep la vida humana com un triomf en la mesura que transmuta el món del temps de l'aparença i de l'opinió individual en un altre món: el món de la veritat perdurable. Nietzsche, en canvi, creu que el límit que és important travessar no és el que separa el temps de l'intemporal, sinó el que divideix el vell del nou. Pensa que la vida humana triomfa en la mesura que escapa de les descripcions heretades de la contingència de l'existència i troba noves descripcions. És aquesta la diferència que separa la voluntat de veritat de la voluntat d'autosuperació. És la diferència entre concebre la redempció com el contacte amb una mica més ampli i més durador que un, i la redempció com En Nietzsche la descriu: Recrear-ho tot per a convertir-lo en un així ho vaig voler", del llibre "Contingència, ironia, solidaritat", pàgina 49. Podeu veure que En Rorty no fa de pragmatista, sinó que ens proposa "trobar el camí de la salvació" en el pensament d'En Nietzsche. En Rorty no justifica aquesta aproximació a En Nietzsche, un autor que s'hauria de considerar a les antípodes del pragmatisme. En Rorty no explica perquè alhora que es declara un continuador d'En Dewey intenta fer valer la filosofia d'un autor tan atípic com és En Nietzsche.
Semblantment, al seu discurs filosòfic, En Rorty declara la seva admiració pel pensament d'En Heidegger. No fa cap tipus de comentari sobre la posició radicalment antinord-americana d'En Heidegger, en relació a la cultura, la ideologia, la ciència. Tampoc fa referència al passat nazi d'En Heidegger. En Rorty es declara pragmatista i seguidor del pensament d'En John Dewey, però les seves declaracions són un pur formulisme. En Rorty no segueix la proposta del pragmatisme de defugir de l'intel·lectualisme i de dedicar-se a coses pràctiques, útils i immediates. En comptes de seguir les propostes pragmatistes, En Rorty fa un intel·lectualisme duríssim, a la manera dels filòsofs francesos. Al seu llibre "Heidegger, contingència i pragmatisme", mostra que l'atreviment d'En Rorty no té límits, tocant a fer teories filosòfiques. En Rorty es mostra com una mena de segon Heidegger, de deixeble avantatjat que recull els preciosos tresors del mestre i els junta als seus.
En Rorty es mostra tan savi i tan intel·lectualista que En Heidegger. En Rorty exposa el seu discurs a la manera d'un gran expert sobre En Heidegger. I Tots els temes que fan referència a En Heidegger els recull com si li fossin molt familiars i molt acceptables, i com si no haguessin de despertar cap alarma per a un lector pragmatista. En Rorty, com si no passés res, fa seus tot de termes i expressions heideggerianes que són abusius; i, més encara, fa ús de termes que converteixen un escrit en una cosa semblant a una obra poètica o religiosa; així, per exemple, fa ús "els grecs" i "el pensament dels grecs" per referir-se a la filosofia d'En Plató; i també usa "Occident" i "filosofia occidental" com si fos tot una unitat de pensament filosòfic; i també usa "els moderns", "nosaltres", "el pensament modern" per fer un tot u d'allò que és divers. Així es pot veure en aquest paràgraf del llibre esmentat més amunt: "Per a centrar la qüestió de la contingència i de la nostra situació tardana, considerem el problema preliminar de si poden compaginar la inicial empresa« ontològica »de Heidegger amb el seu posterior intent d'esbossar la« història del Ser ». El lector de “Ser i Temps” es pot veure portat a pensar que els grecs van gaudir d'una relació especial amb el Ser que hem perdut els moderns, que tenien menys dificultats que nosaltres a assumir una posició ontològica, mentre que els moderns tenim serioses dificultats en mantenir present la diferència entre l'ontològic i ho óntico. No obstant això el lector d'aquesta obra llegeix sovint en ella que Descartes i Nietzsche van ser una expressió tan adequada del Ser de les seves èpoques com Parmènides ho va ser l'Ésser de la seva. Això fa difícil veure què avantatge poden haver tingut els grecs sobre els moderns, o com poden comparar Parmenides i Nietzsche respecte al «caràcter elemental» de les «paraules del Ser» a les quals estan associats. Com el Ser no consisteix en més que en la seva comprensió per el Dasein, com l'Ésser no és un poder contraposat o superposat al Dasein, no està clar com pugui haver-hi una mica més autèntic o primari a la part superior de l'escala que a la seva base. Per això no està clar per què hem de pensar en termes d'una escala en comptes de en termes d'una passadís rodant ".
He de concloure que el neopragmatisme d'En Rorty és un salt increïble al buit, que el seu discurs és la negació del pragmatisme clàssic; que és una manipulació de les paraules; que el seus intents de fer casar En Dewey amb En Heidegger és com intentar mesclar oli amb vinagre. El discurs d'En Rorty no fa sinó crear confusió, amb la intenció, jo crec, de desplegar una estratègia de llarg abast amb l'objectiu de reintroduir la metafísica i el "pensament religiós", a la manera que ho fan els de la campanya del "disseny intel·ligent". Però al darrera, jo pens, no només hi ha les esglésies cristianes; també les elits econòmiques nord-americanes estan interessades en el projecte.

De bell antuvi, les elits socials i econòmiques dels Estats Units han mantingut fins avui el seu decidit suport al discurs originari dels Pares Fundadors, els Pelegrins del Mayflower. El discurs originari descansa sobre dues columnes: la declaració dels principis democràtics i l’afirmació del cristianisme de les Esglésies de la Reforma.

A diferència de la Revolució francesa, 1789, (la qual, per cert, fou un absolut fracàs), la Revolució nord-americana, 1776, era feta per unes classes populars (majorment pageses) profundament religioses.
D’antuvi, aparegué el divorci entre el laïcisme de la Il·lustració francesa i el fonamentalisme religiós dels republicans ianquis.

El fonamentalisme religiós ianqui (amb predomini de la ideologia calvinista) trencà la cursa intel·lectual d’En Thomas Paine, el marginà políticament i social (En Paine es retirà solitari a una petita granja, donada per En Jefferson i alguns amics, els quals es devien sentir culpables del trist final d’En Paine). En Paine, seguint la tradició il·lustrada havia denunciat les Esglésies com a agents depravats de la injustícia i l’opressió (“L’edat de la raó”). Les Esglésies ianquis intentaren esborrar la memòria d’En Thomas Paine i quasi ho aconseguiren.

No fou el cas que la jove república americana hagués establert cap tipus de censura contra els escrits dels filòsofs d’Europa (Per altra banda, les obres de John Locke eren presents a les biblioteques de la gent més culte). Però es donà un clar rebuig als filòsofs europeus i, en general, als escrits de caràcter filosòfic.

Aquest rebuig era causat, al meu parer, pel ferment de la concepció igualitarista del calvinisme dominant. És el cas que En Calví proclamà el principi que “tot cristià és sacerdot”, que tot intent de crear jerarquies és blasfematori contra Jahvè.
L’alè igualitarista arriba fins avui. Era un igualitarisme d’origen religiós i polític, però que també era dominant respecte dels valors intel·lectuals.
De bell antuvi fins avui, ha predominat una concepció pragmatista espontània dins la societat ianqui. Els principis pragmatistes espontanis dominants feien difícil el cultiu professional de la filosofia. Fins a finals del segle XIX no aparegueren els primers filòsofs nord-americans (En Paine seria un cas excepcional, i, per altra banda, havia nascut a Anglaterra).
És de notar que En Peirce, En James i En Dewey no eren filòsofs de professió (S’ha d’entendre que com a bons ianquis pragmàtics “es dedicaven a activitats socials útils”).

És de notar també que l’última proposta de salvació neopragmatista d’En Richard Rorty encara posa com a fonament la filosofia del vell Dewey (I, estranyament, la d’En Nietzsche, de qui diu que era un “protopragmatista”).

Tesi: En Richard Rorty creu haver trobat una via salvació mística en la poesia (els seus grans autors idolatrats són En Walt Whitman i En Marcel Prust) i en la religió. En Rorty fa seva la creença d’En Whitman segons la qual “Amèrica” (els Estats Units) estava destinada a reinventar el món com a alliberadora de l’esperit humà.

Del meu post a la Xarxa, Rorty, Vattimo i les Esglésies protestants, reprodueixo el fragment següent:

“En Rorty recull la tradició pragmatista nord-americana - hegemònica als EUA -, segons la qual no s'ha de debatre sobre la veritat d'una religió determinada, sinó comprovar quins són els beneficis socials que reporta. En la tradició nord-americana no hi ha conflicte entre la filosofia - el pragmatisme - i la religió, diuen.

A partir de la revolució luterana s'establí el principi de la "llibertat de consciència del cristià". Des de llavors, s'ha mantingut, en efecte, la llibertat d'expressió als països on predomina el protestantisme. A l'àrea de parla anglesa, des de Locke, la major part d'autors han insistit en afirmar les idees de llibertat i de tolerància. Però, alhora, en defensa de la llibertat i tolerància religioses, a la pràctica, aquesta tolerància ha donat com a resultat una mena de concòrdia o "pau civil" entre els autors dels corrents filosòfics dominants i les esglésies protestants.
El pensament d'En Rorty no fa sinó reafirmar la tradició del pragmatisme nord-americà en el sentit d'evitar el conflicte entre la filosofia i la religió.
En Rorty ha sumat els seus arguments en un llibre breu que va publicar amb En Vattimo titulat "El futur de la religió" . Allà va escriure: "Coincideixo amb Hume i amb Kant que el concepte de 'prova empírica' és irrellevant a l'hora de parlar de Déu, però aquest punt serveix per igual contra l'ateisme i el teisme. El president Bush ha aportat un bon argument quan va dir, en un discurs destinat a complaure els fonamentalistes cristians, que 'l'ateisme és una fe', ja que 'no pot confirmar-se ni refutar-se mitjançant arguments o proves'. Però el mateix pot aplicar-se, sens dubte, al teisme. Ni els que afirmen ni els que neguen l'existència de Déu no poden reclamar, de forma plausible, tenir proves de la seva part. Ser religiós a l'Occident modern no té gaire que veure amb l'explicació de fenòmens específicament observables", va argumentar Rorty”.

Les Esglésies de la Reforma – i la de Roma – veuen de bon ull els productes ideològics que fan contat als seus interessos; i, per suposat, les Esglésies han situat tot de produccions d’En Rorty i del neopragmatisme dins les seves immenses maquinàries de propaganda.

Les elits econòmiques ianquis – els capitalistes – tot i donant suport a les Esglésies “americanes”, d’antuvi, es preocuparen per fomentar la difusió d’una ideologia que afirmés específicament la bonesa del “lliure mercat”.
Hem de suposar que, majorment, els capitalistes ianquis no es dediquen a la lectura d’obres de filosofia; si de cas, disposen d’un expert en filosofia el qual els fa un breu resum sobre la qüestió consultada.
La ideologia dominant ianqui era i és la que deriva de la ideologia de les elits econòmiques. I el pragmatisme nord-americà fou l’expressió filosòfica de la ideologia de les elits ianquis.
Però, a finals del segle XIX, el gran capitalisme ianqui decidí intervenir molt directament en la guerra ideològica per mitjà de la creació de nous mitjans de propaganda ideològica. A partir de llavors i fins avui, els grans financers ianquis s’han dedicat a crear fundacions filantròpiques directament relacionades amb la propaganda ideològica. Aquells filantrops creaven escoles, centres d’investigació, associacions morals, associacions culturals, però, també Universitats (Actualment, als Estats Units hi ha prop de cinc mil Universitats o Escoles Universitàries, la major part de les quals són dependents de fundacions privades).

La Fundació creada per Henry Ford, la Ford Foundation, creada al 1936, va esdevenir als anys 50 la Fundació més gran del Món. Des de llavors, opera als 50 Estats dels EUA i disposa de 10 oficines regionals que, de fet, són presents a tots els continents. La Fundació declara que els seus objectius són “enfortir els valors democràtics, reduir la pobresa i la injustícia i promoure la cooperació internacional”.
No he de fer aquí una valoració d’aquesta institució, però sí fer saber que un dels seus centres regionals és a Santiago de Xile, i que aquest centre de la Ford Foundation concedia beques als universitaris i llicenciats en economia per ampliar els seus estudis a la Universitat de Chicago, la Facultat d’economia de la qual era l’epicentre del liberalisme econòmic. Als anys 60, era coneguda com a l’Escola de Chicago dirigida per Milton Friedman, assessor dels presidents Richard Nixon i Ronald Reagan. El cop d’Estat d’En Pinochet va tenir el suport de Nixon, i, d’immediat, en Milton Friedman va col·laborar amb Govern de Pinochet. Hem de suposar que tots aquells joves economistes xilens devien estar entusiasmats de treballar de prop amb el seu gran mestre.

En unes pàgines del meu post Els liberals perdran la guerra , explicava la base ideològica de les elits econòmiques dient:
“Els neocons han erigit una immensa maquinària de propaganda. Actualment, la major part de cadenes dels mitjans de comunicació són directament ens mans de propietaris que donen suport a l'ideari neoliberal.

Els neocons també han creat una immensa xarxa de Fundacions, la major part de les quals incideixen en l'estratègia de la guerra ideològica (Un exemple destacat: En John Rockefeller, a través de la seva Fundació, als anys 1920, va tenir un paper determinant a la creació de la London School of Economics i a la seva orientació ideològica neoliberal).

Actualment, els neocons disposen d'un exèrcit de 40.000 economistes filòsofs (a la manera de Friedrich Hayek; a Catalunya, es pot citar a Xavier Sala i Matín) els escrits dels quals inunden la premsa, en campanya permanent volent "fer veure" la bonesa del capitalisme, o, si més no, la seva inevitabilitat.

Els neocons, situats al bell mig de les "democràcies capitalistes", ufanosos, han vist com els partits socialdemòcrates reconeixien la inevitabilitat de "l'economia de lliure mercat".

En aquesta suposada "fi de la història", els partits polítics a l'alternança de poder oscil·len entre els que postulen les tesis neoliberals i els que postulen un capitalisme intervingut per l'Administració de l'Estat. O sigui, en tots els casos, el sistema capitalista resta preservat.

Els neocons són sempre en campanya permanent contra la política dels partits socialistes o socialdemòcrates, tot acusant-los de ser una amenaça per al "lliure mercat" i per a la llibertat (En Hayek, a "Camí de servitud", desplega una teoria segons la qual els socialistes, al combatre el liberalisme, provocaren el triomf dels comunistes i l'ascens dels nazis).

Per posar un punt de referència, als Estats Units, els neocons donen un decidit suport al Partit Republicà i fan campanya permanent contra la política socialdemòcrata del Partit Demòcrata (En Hayek i tota la Mont Pelerin Society es van declarar a favor del règim del general Pinochet, tot dient que era preferible "un règim autoritari però respectuós amb la llibertat de mercat, que un règim socialista com el de Salvador Allende". Sembla confirmat que el president Nixon va muntar la trama - amb N'Henry Kissinger com a agent - del cop d'Estat a Xile, així com dels altres cops d'Estat a Uruguai i a l'Argentina. Es tractava, sembla, de "salvar la llibertat del mercat").

Així com els Estats Units sol disposa de més armes - i més potents - que tots els països del món en conjunt, els neocons ianquis disposen de la major maquinària de propaganda ideològica (Anècdota: En Rupert Murdoch, el propietari de la major cadena de "media", va incorporar com a conseller l'expresident En José María Aznar). A un primer moment, podria semblar que són invencibles, però haurem de veure que els neocons tenen dos greus obstacles que s'oposen al seu projecte neoconservador”.

Per suposat, la ideologia que desplega cada persona com a individu és impredictible. En Frederic Engels fou un capitalista que, alhora que atenia la direcció de l’empresa familiar a Anglaterra (i “explotava” els seus obrers a la manera del capitalisme anglès de l’època), es dedicava a difondre el marxisme. I N’Henry Ford, mentre aixecava la Ford Motor Company, al 1920 inicià una croada antisemita (Per mitjà del seu periòdic, fou l’editor de “El protocols dels savis de Sió”) i esdevingué el portaveu respectat de l’extrema-dreta nord-americana.

Els comportaments individuals són imprevisibles, però, com a postulat generalment acceptat, les classes socials despleguen una ideologia que és previsible. És l’abc: la classe dels capitalistes es correspon amb la dreta i la classe dels treballadors, amb l’esquerra.

En contra del que sosté En Friedrich Hayek, es pot constatar que foren els grans capitalistes alemanys els qui donaren un decidit suport al “Sozialistische arbeite-partei” de N’Adolf Hitler.

Aquests tres paràgrafs precedents fan de preàmbul al següent enunciat:

Tesi: Les elits econòmiques ianquis, com a classe social, donaren el seu suport rotund a la nova estratègia que encapçalava en John Rockefeller (“L’homes més ric del món” , es deia).

De manera semblant a la dels patricis de l’Antiga Roma, els grans empresaris ianquis consideraven que dedicar l’atenció a llibres de filosofia era perdre el temps. La ideologia ianqui dominant adoptà, d’antuvi, una actitud hostil respecte a la filosofia en general. Quan, a la fi, aparegueren els filòsofs ianquis, aquests desplegaren una filosofia, el Pragmatisme, que elaborava arguments a favor de la ideologia dominant, tot afirmant que la filosofia en general – els diversos sistemes filosòfics de la vella Europa – no s’avenia amb l’esperit pràctic i emprenedor dels nord-americans.

La classe dominant nord-americana, per suposat, va donar suport i impuls a aquella “filosofia americana”. Però es produïa una contradicció: El Pragmatisme era una filosofia que proposava dedicar la intel·ligència a coses pràctiques, útils, beneficioses per a la comunitat.

La nova estratègia, de la qual En John Rockefeller en fou el màxim exponent, consistia en desplegar “la ciència econòmica” en funció dels interessos ideològics del capitalisme ianqui.

Tesi primordial: La nova estratègia ideològica de la classe capitalista ianqui consistí en l’establiment de centres de difusió d’una suposada “ciència econòmica” com a punta de llança de l’ofensiva ideològica capitalista.

Tesi primordial: Els nous predicadors de la bona nova capitalista foren els economistes filòsofs, nova espècie en formació que fou creada i desplegada per les elits capitalistes ianquis.

Tot seguit, reprodueixo unes pàgines que vaig publicar fa poc:

“ L’estratègia del bàndol capitalista
Els neocons despleguen la seva estratègia a partir de l’afirmació “del principi republicà de la igualtat de tots els nord-americans”. I també del principi de la llibertat; tal com proclama la constitució de la República.

Donen per indiscutible que si s’afirma que els nord-americans són lliures i iguals, llavors no és pot introduir el concepte de divisió de la societat en classes socials per motius econòmics.

Segons els neocons, el concepte de “lluita de classes” és un invent d’En Marx que utilitzen de manera perversa els “liberals”, els comunistes i els totalitaris.

Establert el postulat de que no hi ha classes socials i, per tant, tampoc lluita de classes, llavors les confrontacions ideològiques són simplement confrontació d’idees. Segons això, els nord-americans – “lliures i iguals” – s’adscriuen o no a unes determinades idees i s’adjunten o no a unes determinades organitzacions ideològiques. En conseqüència, es conformen una multitud d’organitzacions socials d’acord amb els seus objectius ideològics.

Segons els neocons, els “homes lliures” promouen lliurement les seves idees i donen suport a les organitzacions que els són afins.

Els neocons afirmen que el principi essencial de la llibertat és la llibertat de comerç, la lliure competència entre emprenedors en un mercat lliure. I posen com a axioma que el lliure mercat és el millor regulador possible de l’activitat econòmica.

Segons els neocons, l’Estat s’ha de limitar a garantir el mercat i fer complir les lleis. Els polítics i l’Administració de l’Estat no han d’interferir el lliure mercat ni han d’emprendre cap tipus d’iniciativa econòmica.

Segons els neocons, als anys 30 del segle passat, malauradament, triomfaren les idees intervencionistes de Keynes, i uns falsos progressistes duts per l’arrogància posaren en perill el sistema de vida nord-americà.

Els neocons feien declaracions triomfals de que havien guanyat la guerra ideològica; però amb el crac del 2008 va entrar el desconcert a les files neoliberals. La guerra ideològica - la qual es mantenia viva – ha fet una intensa revifada.
De totes maneres, els neoconservadors es senten molt segurs de la seva estratègia i del poder del seu armament ideològic. Des de fa més de 100 anys, quasi des dels seus inicis podríem dir, les elits econòmiques ianquis iniciaren la seva estratègia de guerra ideològica.
L’estratègia de guerra ideològica dels neocons consisteix en crear un immens exèrcit molt superior als dels enemics. I amb aquest exèrcit guanyar-se l’adhesió de les amples masses al projecte polític, social i econòmic representat per “la societat oberta del lliure mercat”.
De bell antuvi, les elits consideraren que era essencial tenir el suport de la premsa; i s’empararen del control dels mitjans de comunicació. Els capitalistes no solament controlaren els mitjans, sinó que en foren els seus propietaris directes, majorment. Els mitjans de comunicació pertanyents a organitzacions socials anticapitalistes eren – i són - minoritaris. Les noves armes ideològiques de les elits ianquis, per mitjà de les fundacions filantròpiques, es centraren en la creació d’universitats, de centres d’investigació i de centres socials de diversa índole. A començaments del segle, En John Rockefeller esdevingué un paradigma. L’home més ric del món fou també el major filantrop. Però allò a destacar és la nova estratègia de Rockefeller que apostava per la creació d’Universitats on la Facultat de ciències econòmiques fou el referent. I la joia de la corona fou la fundació de la Universitat de Chicago (d’on han sorgit les màximes figures dels economistes neoliberals – o sigui, neocons – com En Milton Friedman); però també extraordinàriament significativa fou la creació de la London School of Economics, que esdevingué el nucli de la difusió de l’ideari neoconservador a la Gran Bretanya (No per casualitat, la LSE va contractar com a professors En Friedrich Hayek i En Karl Popper, personatge ambdós que foren convertits ens “fenòmens”. Podeu veure la meva web Hayek i Popper). A partir de llavors, el front principal de la guerra és el de la teoria econòmica. Els neocons van crear autèntics exèrcits d’economistes neoliberals que inundaren els mitjans de comunicació. Però, evidentment, la guerra ideològica continua. Així com En Hayek, als anys 1930, fou derrotat per En Keynes, actualment, per tot arreu, surten economistes que fan sentir la seva veu contra la estratègia reaccionària dels neocons (En són exemples destacats els Nobel d’economia En Joseph Stiglitz i En Paul Krugman).
Tot i els seus poderosos mitjans, els neoconservadors no poden evitar que es faci evident la lluita de classes i la guerra ideològica que se’n deriva. Tesi: els neoconservadors pretenen que el miratge (“la mà invisible” que que tan sàviament ordena el mercat de “la societat oberta”) és una realitat. Però, és clar, això no és possible, i, per tant, mentre es provoqui injustícia social, hi haurà lluita de classes i guerra ideològica. (Aquí acaba l’article “El llibertarisme capitalista”)”.

Sens dubte, En John Rockefeller era un geni de les finances, però hem de considerar que la seva formació cultural fou més aviat limitada; i encara més minsa devia ésser la seva formació en matèria de filosofia i d’història de les idees.

Els grans magnats es senten segurs envoltats dels seus exèrcits d’assessors, experts en tot tipus de sabers.

Tesi: Tot i el seu gran poder, el pensament filosòfic dels grans magnats – a la manera del que es manifesta públicament - és més aviat pobre i de baixa volada.

Utilitzant el nom de “Rockefeller” com a símbol, passo a enunciar la següent tesi:

Tesi: No és el cas que En Hayek fos un profeta i amb el seu verb convertís al tebi Rockefeller. No és el cas que En Rockefeller esdevingués un admirador i un seguidor del profeta Hayek.

Tesi: En Hayek esdevingué profeta perquè així ho va decidir En Rockefeller. O sigui,

Tesi: Els economistes filòsofs esdevenen grans autoritats en matèria de filosofia per obra i gràcia de les elits capitalistes. Els economistes filòsofs aconsegueixen la titularitat de profetes oficials per voluntat dels seus mentors capitalistes.

Tesi: Es pot constatar que els economistes filòsofs esdevinguts profetes – a la manera d’En Hayek – no han de fer sinó repetir una breu sèrie de llocs comuns d’allò que pensen i volen les elits econòmiques. O sigui, les suposades “noves filosofies” dels economistes filòsofs no fan sinó repetir les cantilenes capitalistes de sempre.

Tesi: Al terreny purament intel·lectual, els Rockefellers i els Hayeks es troben amb les portes tancades als departaments de filosofia, al món acadèmic. En Friedrich Hayek no és reconegut com a autoritat a la programació oficial dels estudis de filosofia. I tampoc és reconegut com a col·lega pels filòsofs més famosos (La GEC defineix En Hayek com a “economista britànic d’origen austríac”).

Al meu parer, no crec possible que l’estratègia de “els economistes filòsofs” pugui fer seu el món dels intel·lectuals i dels filòsofs.

Jo pens que l’estratègia neocon perdrà la guerra ideològica.

També pens que el capitalisme perdrà la guerra política. Com explico al meu post Els liberals perdran la guerra:

“Actualment, la lluita de classes (descrita per primera vegada per N'Adam Smith) continua sense interrupció, i les organitzacions obreres continuen lluitant per tal arrabassar noves millores. Però la crisi mundial de 2008 ha posat de manifest una nova situació dialèctica de la lluita de classes: La nova capacitat de lluita de la classe dels capitalistes.

Tesi: A la fase actual, les elits econòmiques i socials dels Estats Units han demostrat que durant aquests darrers 30 anys han reforçat els seus mecanismes de poder i han aconseguit blindar els seus privilegis.

Tesi: Les elits capitalistes han tirat endavant tot de enèrgics programes neoliberals, a resultes dels quals ha esclatat la crisi econòmica mundial.
Referits als Estats Units, l'augment de poder de l'elit capitalista (posem l'1 % de la població) s'ha demostrat amb el fet que aquesta elit ha aconseguit un augment aberrant de la seva porció de la renda nacional. Les estadístiques oficials ianquis són clares: es mostra que durant aquests darrers 27 anys ha augmentat la desigualtat social nord-americana. Tot i que la renda va augmentar un 50 %, el repartiment de la renda fou desigual. Segons les dades, el 80 % de la població està per sota de la mitjana, i els més rics, l'altre 20 % obtenen un augment del 86 %. Les llars en menors ingressos, els pobres, ( un 20 % de la població) que a 1979 obtenia el 6,8 % de la renda total, a 2006 li correspon únicament un 4,7 %, mentre que el sector social de major renda, un 20 %, passa de percebre el 42,4 % de 1979 al 52,1 % de 2006. I la dada més escandalosa seria la que fa referència a l'increment del percentatge de la renda dels més rics, dels qui tenen uns majors ingressos, que són l'1 % de la població. Segons la dada, aquest 1 % a 1979 es quedava amb un 7,5 % de la renda total; i al 2006, el 16 %. N'Stiglitz i En Krugman - els economistes crítics segurament els més escoltats del món - expliquen que el motiu de la crisi fou provocada per les grans elits financeres ianquis; segons expliquen, les grans elits es veieren impulsades a incrementar contínuament la bombolla de les "hipoteques tòxiques" de manera que creaven una ruta irracional que conduïa necessàriament al desastre. Tesi: És fals donar per suposat que la crisi fou causada per les males pràctiques comercials d'uns cobdiciosos. S'ha de rebutjar la teoria dels neocons per explicar la crisi. Tesi: Contra la teoria neoliberal, no són "uns pocs cobdiciosos" els culpables de la crisi, sinó que és l'estratègia financera dels neocons la que va provocar la crisi. O sigui, com expliquen els economistes esmentats, l'elit financera va recórrer a una ampliació grandiosa, irracional, dels crèdits bancaris, amb la qual cosa aconseguia crear la falsa sensació de que hi havia una millora de les condicions de vida. O sigui, les classes treballadores i les classes mitjanes ianquis s'endeutaven de per vida amb una voràgine de crèdits que els oferia la banca (Era allò de que fins i tot als més pobres se'ls oferia una hipoteca per a comprar una casa, "la hipoteca tòxica"). O sigui, la banca nord-americana va fer manlleus de diners a quasi totes les grans banques del món. Allò que s'ha d'entendre: El sistema capitalista dirigit per les elits financeres mena al caos actual. És summament significatiu que el capitalisme pot ésser controlat pel Partit Comunista Xinès amb un rendiment econòmic molt superior als dels grans Estats capitalistes clàssics (En Hayek hagués quedat destrossat si hagués arribat a veure la superioritat econòmica del "capitalisme comunista"). La crisi econòmica ha palesat el fracàs definitiu de les tesis neoliberals. Al meu parer, tots els intents de reconstruir el sistema capitalista clàssic seran debades. Tesi: A la fase final del capitalisme, les elits són incapaces de superar les contradiccions de la seva política econòmica i social. Tesi sobre la contradicció essencial: A la fase actual del capitalisme, les elits capitalistes incrementen la seva porció de la renda i, alhora, necessiten augmentar la producció de les seves empreses. El resultat és el caos i la mort. Les elits capitalistes han demostrat a bastament la seva capacitat per burlar les lleis i els controls democràtics. Amb els seus exèrcits d'advocats, d'economistes i de periodistes, les elits aconsegueixen blindar els seus privilegis. Però, al incrementar la seva renda, disminueix la renda de la majoria de la població, amb la qual cosa es provoca un descens del nivell de compres. A la fase de la Revolució Industrial, la misèria dels obrers de les fàbriques tèxtils no representava cap problema pel programa de vendes dels fabricants. Els empresaris de les fàbriques de teixits d'Anglaterra, cap allà el 1840, venien els seus productes a tot el món; tan els era si els obrers de les seves fàbriques no podien comprar els seus productes. A la fase actual, el mercat capitalista descansa essencialment sobre el consum de les amples masses, i, alhora, redueix la renda de les classes populars. A la fase actual, les elits capitalistes fan de manera que les masses no poden comprar tant i, alhora, volen que les masses comprin més. La patoxada espanyola de la "bombolla del totxo" és un dels exemples més evidents del greu desordre del sistema. A l'era de N'Aznar arribaren a l'apoteosi: aquells mags de les finances esspanyoles feien unes acumulacions de capital abans mai vistes; amb pocs anys multiplicaven per 6 els preus dels solars i per 3 els preus dels habitatges, i, entretant, els treballadors patien un descens de la seva porció de la renda estatal. Aquells mags espanyols, amb un frenesí inaudit, construïren més habitatges ells sols que els seus homòlegs junts de França, Alemanya i Gran Bretanya. El problema fou - i és ara - que un mileurista no pot comprar un pis de 300.000 euros, i que, com a conseqüència, resten més d'un milió d'habitatges sense vendre. A la fase actual d'acumulació neoliberal, el sistema capitalista ha entrat en una crisi permanent, en el caos i a la mort.
Al meu parer, necessàriament, les classes treballadores - la major part de la població - trobaran la fórmula social i política per a retirar les elits capitalistes de la direcció de l'economia (El Partit Comunista de la Xina en va trobar una de fórmula d’utilització dels mètodes capitalistes. Durant quasi dues dècades, l'economia xinesa ha tingut el creixement més alt del món. I allò més notable a destacar: la direcció del Partit Comunista xinès ha controlat absolutament els efectes negatius de la crisi econòmica iniciada a Wall Street).

Tornant al tema de la guerra ideològica, hem de veure quins són els intents d’instrumentalització de la filosofia que pretenen les elits capitalistes ianquis (em centro a l’estudi de les elits ianquis perquè aquestes elits imposen la seva estratègia política i ideològica a les elits capitalistes d’Europa).

En relació a això dit, he de fer qualques consideracions, a manera de tesis.

Tesi: A tot temps, l’elit capitalista ianqui es mostra fortament imbuïda de ideologia pragmatista de manera espontània.

Tesi: Primer es donà el desplegament del capitalisme i el sorgiment de les elits amb la seva ideologia pragmatista; i, posteriorment, a la fi, feu l’aparició del Pragmatisme, com a filosofia específica dels Estats Units.

Tesi: Al llarg del segle XX, i fins avui, es manté l’hegemonia de la ideologia pragmatista.

Tesi: Tot i que al llarg del segle XX s’anà desplegant una enorme xarxa de centres universitaris que creaven departament de filosofia, la filosofia acadèmica no ha demostrat cap tipus d’incidència dins l’Univers ideològic ianqui.

Tesi: Els departaments de filosofia ianquis van fer possible l’aparició dels nous llicenciats en “filosofia” o en “humanitats”. I, per suposat, d’immediat, es produí la gran dispersió, en el sentit que la gran diversitat de corrents filosòfics que es donaven a Europa, i, en especial al Regne Unit, també penetraren al món acadèmic ianqui.

Actualment, de manera semblant a la situació a Espanya i a Catalunya, als Estats Units la major part dels llicenciats en filosofia pura no són agents destacats o significatius en relació a la guerra ideològica. La major part d’aquests llicenciats es dediquen majorment a l’ensenyament, però també a la investigació acadèmica i a tasques d’assessorament. Solament una minoria d’aquests llicenciats es dedica a activitats intel·lectuals pròpies dels denominats filòsofs.

Tesi: A diferència de la tradició germànica (Els grans filòsofs de l’època de l’Idealisme alemany – Kant, Fichte, Schelling, Hegel – eren acadèmics i professors de filosofia), a l’època posterior a Hegel, i, en especial, dins l’Univers anglo-saxó, no foren els ocupants de les càtedres de filosofia els guies dels nous corrents pensament.
Es pot veure que la major part de pensadors que “commogueren el pensament” no eren titulats en filosofia ni formaven part del món acadèmic; entre d’altres, es poden citar els noms de Locke, Hume, Paine, Saint Simon, Comte, Adam Smith, Proudhon, Marx, Engels, Nietzsche (era catedràtic de llengua clàssica grega), Peirce, James, Dewey, Russell, Wittgenstein, Hayek.

Tesi: Tot i l’aparició de la diversitat de corrents filosòfics als Estats Units, la ideologia dominant tradicional es va mantenir hegemònica. Aquesta ideologia es corresponia amb els interessos ideològics de les elits socials i econòmiques (Entre les elits socials destaquen les jerarquies religioses, les quals han mantingut el seu immens poder fins avui).

Tesi: L’aliança entre les elits religioses i les socials i econòmiques fa que el panorama ideològic ianqui sigui tan diferent de l’europeu en relació a la religiositat de les amples masses.
Mentre les amples masses a Europa s’han allunyat de les Esglésies i es mostren majorment agnòstiques o indiferents, als Estats Units, les creences religioses continuen vives i la major part de la població participa de les litúrgies segons siguin les seves esglésies (Amb els neocons, a l’època del President Bush, s’arriba a una situació de croada religiosa, fins al punt que s’atreveixen a llançar la campanya de “el disseny intel·ligent”. Que el propi President es declari partícip d’una croada religiosa és incomprensible a Europa; aquests fenòmens religiosos no es donen a Europa, ni tan sols a països sota el domini de Roma com Itàlia, Espanya o Catalunya).

De bell antuvi, les elits capitalistes ianquis donaren el seu suport a favor de la filosofia pragmatista, però un suport encara més compromès amb la teologia de les esglésies ianquis.

Tesi primordial: Al terreny de la guerra ideològica, la gran novetat de l’estratègia de les elits capitalistes ianquis fou establir el front de guerra al voltant del debat econòmic. Fou com si els propis magnats – En John Rockefeller en seria el paradigma – llencessin personalment les seves idees econòmiques, socials i morals. Pensaren aquells magnats que ells mateixos serien els millors estrategs per menar la guerra ideològica.

Tesi: No fou el cas que el magnat En John Rockefeller restés impressionat per les idees de l’economista En Friedrich von Hayek, les fes seves i les impulsés. La realitat històrica – la nova estratègia de les elits – fou que En Rockefeller dissenyà una nova estratègia de guerra ideològica, en la que la nova “ciència econòmica” seria el camp de batalla decisiu.
Tot un estol de magnats ianquis seguiren l’estela d’En Rockefeller.

Tesi: En Rockefeller es constituí en estrateg de la guerra ideològica. I segons la seva estratègia, eren les seves pròpies idees – les idees que es corresponien amb la classe de l’elit capitalista – les que s’havien de difondre com a “la veritat”.

No fou el cas que En Rockefeller imités a Marc Aureli i decidís escriure un llibre on exposar les seves idees.

Tesi: En Rockefeller per mitjà de les seves Fundacions construí tot d’organismes que havien de difondre el seu ideari, i el difongueren.

Fou la Fundació Rockefeller la que creà la Universitat de Chicago i la famosa Facultat d’economia.

Fou la Fundació Rockefeller la que impulsà la creació de la London School of Economics.

Fou la Fundació Rockefeller la que creà la Mont Pelerin Society.

Foren els agents de la Fundació Rockefeller els qui descobriren i contractaren a En Friedrich von Hayek com a professor de la LSE.

Tesi: En lloc d’escriure un llibre de filosofia, En Rockefeller va decidir impulsar la creació d’uns grans icones de la ideologia neocon.

Tesi: Un bon dia, En Rockefeller decidí que aquell homenet d’idees reaccionàries, En Hayek, havia de ser el gran filòsof del segle XX (Per suposat les Fundacions neocons han sigut fàbriques productores de “grans economistes” i de “grans economistes filòsofs”).

Respecte al contingut d’aquestes tesis, i com a explicació, reprodueixo unes pàgines d’un opuscle meu titulat Hayek i Pinochet:

“Com a economista, En Hayek era la primera espasa de l’Escola d’Economia de Londres i el gran proveïdor de plans de política econòmica al servei del Partit Conservador britànic. Feia l’esgrima amb En Keynes, primera espasa de la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Cambridge, de signe progressista. A partir de 1936, les tesis econòmiques d’En Keynes s’imposaren per tot arreu, i l’estel d’En Hayek s’apagà.
Afeblit el seu prestigi com a economista, En Hayek orientà els seus treballs cap a temes més pròpiament filosòfics o ideològics. Al mateix temps, continuà molt actiu com a promotor del seu ideari polític segons el qual s’ha de combatre no només les propostes socialistes sinó també tot el que sigui intervencionisme de l’estat.
Haurem de veure que per En Hayek la llibertat és exactament la llibertat del capitalistes.
Haurem de veure que el campió de la llibertat del capital coincideix amb els conservadors en la defensa de la moral tradicional.
Haurem de veure que les principals afirmacions de l’ideari de von Hayek, curiosament, coincideixen amb les idees bàsiques tradicionals enarborades pels líders conservadors. O sigui, per posar un exemple aclaridor, Na Margaret Thatcher s’entusiasmà amb les propostes econòmiques i socials d’En Hayek en la mesura que coincidien amb les del seu propi programa polític del Partit Conservador. Si de cas, he d’afegir que En Hayek – segons els seus biògrafs amics – es situava a la dreta de la dretana “Dama de Ferro” britànica.

El que jo dic “fenomen Hayek” s’ha d’entendre en el sentit que es fa una exaltació de l’obra filosòfica o ideològica d’aquest autor, exaltació que entra en contradicció amb una valoració objectiva o no mistificadora. Valoració objectiva: es pot constatar que l’obra filosòfica d’En Hayek és desconeguda a l’àmbit universitari; i, si darrerament han aparegut qualques comentaris de professors de filosofia, ha sigut per causa de l’operació “fenomen Hayek”. O sigui, no és el cas que els filòsofs enalteixin el pensament d’En Hayek, sinó que allò que succeeix és el “fenomen Hayek”.
Amb la intenció de comprendre de quina manera es produí el “fenomen Hayek”, faig els següents enunciats:
Tesi: El “fenomen Hayek” és una operació ideològica de gran abast iniciada i promoguda per les elits capitalistes.
Allò que intentaré fer evident és que el contingut de l’ideari d’En Hayek és pobre, poc innovador, conservador, més aviat reaccionari, situat en un terreny que es podria considerar propi de l’extrema dreta. Insistint en aquest punt inicial: En Hayek, a més a més de ser reaccionari, és un filòsof bastant incompetent; als seus escrits es fa patent la feblesa de la seva formació sobre temes de història i de història de la filosofia.

Tesi: si no fos perquè es creà el “fenomen Hayek”, l’obra ideològica d’En Hayek seria absolutament negligida, considerada com a mostra sense cap valor.

La pregunta a la qual jo hauria de contestar seria aquesta: Si l’obra ideològica d’En Hayek no val un gafet, com així, doncs, En Hayek va ser escollit com a icona del neoliberalisme? Com així, elegiren En Hayek, entre desenes de distingits economistes que també combregaven amb les tesis neoliberals? I més encara, com així situen En Hayek per sobre d’altres grans icones com Ludwig von Mises, George Stigler, Milton Friedman o Karl Popper?

Al meu parer, En Hayek esdevingué la lluminària major del moviment neoliberal perquè feia importants aportacions que anaven més enllà de la “ciència econòmica”. En Hayek es presentava com a teòric social i com a filòsof. Però allò que el va fer un personatge insubstituïble, jo crec, fou el seu ardor combatiu per la causa capitalista i contra el socialisme i qualsevol tipus d’intervencionisme de l’Estat. I encara més: En Hayek va demostrar una particular capacitat per a crear dispositius de propaganda ideològica, qualcuns dels quals incidien molt directament en l’actualitat política del moment. Així, En Hayek fou el creador, l’animador i el manipulador principal del gran dispositiu de propaganda que fou la Mont Pelerin Society.

Disposem de dades suficients per veure com funciona el sistema de poder ideològic de les elits capitalistes. Es pot constatar que la London School of Economics, als anys 1930, era subvencionada per la Fundació Rockefeller, i hem de pensar que els seus dirigents decidien quines personalitats havien de representar les idees fundacionals i “l’esperit” de la LSE. O sigui, he de suposar que eren els administradors dels dispositius de propagació de l’ideari neoliberal els qui decidiren contractar En Hayek com a professor i com a director de la LSE.
Per altra banda, s’ha d’entendre que la creació de societats com la Mont Pelerin únicament és possible si es disposa del suport de grans patrocinadors que es facin càrrec de les elevades despeses.
A partir d’aquestes consideracions, puc fer un enunciat.

Tesi: En Friedrich von Hayek, funcionari del Govern austríac, esdevingué el “fenomen Hayek” perquè així ho decidiren un grup de funcionaris dirigents de grans fundacions capitalistes”.

Fets aquests aclariments, passo a fer l’enunciat central d’aquest escrit.

Tesi: Objectivament, la gran diversitat d’ofertes filosòfiques (i, també, teològiques) no són sinó creacions de cortines de fum o de boires amb la finalitat (clara o confusa) de distreure les classes treballadores respecte de la seva lluita essencial: la consecució de la igualtat social.

Tesi: Actualment, iniciat el segle XXI, el conflicte entre els interessos de les classes treballadores i els dels capitalistes continua roent i sense propostes de solució.

Les elits socials i econòmiques (o sigui, els capitalistes i els seus aliats) devien creure realment que el capitalisme havia triomfat sobre el socialisme i que el seu domini ideològic havia de durar “un mil·leni”.

Certament, al llarg del segle XX i fins avui, les elits econòmiques i socials han mantingut una intensa i contínua cursa d’armament ideològic amb l’objectiu guanyar la guerra contra el socialisme i contra les reivindicacions democràtiques.
Per suposat, el campioníssim d’aquesta cursa són les elits ianquis.

Tesi: Així com els Estats Units disposen ells sols de més armes – i més destructives – que la resta de països del món, igualment aquesta nació disposa de més maquinària de guerra ideològica que la resta de països del món.

Tesi: Les classes treballadores dels països avançats no han aconseguit desplegar noves formes de lluita política i ideològica que fessin avançar la democràcia.

Les classes treballadores s’han mantingut les seves organitzacions de sempre sense entrar en competència amb la cursa desfermada pel capitalisme. No han desplegat noves formes de lluita.

Com a conseqüència de la seva feblesa reivindicativa, les classes treballadores han hagut de patir un augment de l’explotació capitalista i una minva de la seva part de la renda nacional.

Tesi: Davant aquesta situació d’indefensió de les classes treballadores, els qui tracten de temes relacionats amb la filosofia s’han de dedicar preferentment a denunciar l’escandalosa situació de misèria democràtica.

Tesi: La “nova filosofia” ha de consistir en tornar al punt de partida de les revolucions democràtiques. Ha de ser una filosofia que aspiri a trencar les cadenes de l’opressió, que vulgui recuperar la llibertat i la igualtat perdudes.

Comments

A manera de preàmbul, exposo tot un seguit d’enunciats amb intenció que serveixin de plantejament per fer veure quines són les principals tasques del nostre temps en relació a la guerra ideològica.

Una vegada fetes les revolucions democràtiques modernes i establert el règim democràtic, fou possible la publicació de la filosofia que justificava el nou ordre democràtic i que impugnava la filosofia de l’absolutisme, la filosofia aristotèlica-tomista, filosofia que era la oficial de l’Església catòlica.

L’Empirisme britànic fou el nou corrent filosòfic. Aquest nou corrent d’immediat fou reconegut com a pensament hegemònic.

La il·lustració anglesa esdevingué el llevat de les noves corrents de pensament d’Europa i Amèrica.

L’Empirisme britànic establia la base filosòfica de “l’emotivisme moral”.

Tesi: Així com el nou règim democràtic britànic enllaçava amb el de les “polis” democràtiques de l’antiguitat, en correspondència, l’emotivisme moral de Locke i de Hume era molt semblant al de Protàgores del segle V aC.
Tesi: “L’emotivisme moral” és el fonament teòric del sistema democràtic, i aquest fonament és inalterable. Tot intent de modificació és un atemptat contra el sistema.

Tesi: El panorama de la “selva filosòfica” no ens ha d’enganyar. El fonament teòric de la moral o bé és “l’emotivisme moral” o bé “l’intel·lectualisme moral” (l’intel·lectualisme moral primer es desplega com a justificació de la moral d’una determinada organització religiosa. La filosofia tomista és un paradigma de l’intel·lectualisme moral).

Tesi: El Positivisme tot i que es declara com a continuador de l’Empirisme, allò que intenta és introduir un nou intel·lectualisme moral amb la vestimenta de “la ciència positiva”. En aquest sentit, el marxisme és una variant de fer una “moral científica”.

Tesi: Tan bon punt sorgeix una nova religió, església o organització religiosa, aquesta recorre a l’intel·lectualisme per a justificar el seu sistema moral.

Com a referent, l’Església catòlica en tot temps menà – i continua menant ara - una lluita ideològica constant contra les ideologies que neguen o posen en dubte la moral catòlica. Però l’apologètica catòlica no només ha de ser l’escut contra els impius, també de bell antuvi hagué de combatre contra les heretgies nascudes al si de l’Església.

L’emotivisme moral va de la ma amb el concepte de pacte social o contractualisme. Als sistemes democràtics es dóna per suposat que els membres de la societat accepten la voluntat de la majoria i que els drets de l’individu queden garantits per la Constitució.

Tesi: La filosofia hegemònica forma conjunt amb la ideologia de la classe social dominant.

La “Crítica de la raó pura” de Kant només era a l’abast de les facultats de teologia i de filosofia. Una vegada que l’obra de Kant tingué el vist i plau dels teòlegs luterans, la doctrina de Kant fou acceptada per la Jerarquia eclesiàstica i pel Govern prussià.

Tesi: La filosofia de Kant fou un intent de fer front a l’Empirisme britànic. El luteranisme germànic copsà l’Empirtisme com a una greu amenaça ideològica.
L’Imperatiu moral de Kant era un intent intel·lectualista per a negar l’emotivisme moral argumentat per En Hume. El kantisme fou un escut en defensa dels fonaments teòrics de la moral luterana prussiana.

Tesi: Les filosofies de Kant, Schelling, Fitche foren arbres sembrats a la “selva filosòfica”, amb l’intent de fer front a la crítica de la il·lustració.

Tesi: En Hegel mateix a “La fenomenologia de l’Esperit” descriu la Il·lustració (la francesa, que no la britànica) com un moment necessari i superat per a l’últim esglaó del desplegament que serà “la monarquia del cristianisme germànic”.

Aclariment: Les obres de Kant o de Hegel no són a l’abast de les amples masses.

Aclariment: Les amples masses alemanyes de l’època no pogueren distingir ni el més petit indici de la significació de l’èxit dels diversos filòsofs de l’Idealisme alemany.

Aclariment: En Hegel fou cridat pel Govern a ocupar la càtedra la Universitat de Berlín. En Marx, en canvi, s’hagué d’exiliar. Les elits socials prussianes i les esglésies luteranes potenciaren molt decididament el pensament de Hegel. L’entusiasme despertat per la filosofia de Hegel coincidia amb els interessos polítics i ideològics de les elits. No de bades, a “La fenomenologia de l’Esperit”, la monarquia germànica figura com a punt culminant del suposat desplegament de l’Esperit; allà s’expressa la rotunda afirmació: “L'Esperit germànic és l'Esperit del Nou Món, la finalitat del qual és la realització de la veritat absoluta, com autodeterminació infinita de la llibertat, que té per contingut la seva pròpia forma absoluta. El principi de l'imperi germànic ha de ser ajustat a la religió cristiana. El destí dels pobles germànics és el de subministrar els portadors del Principi cristià”.

Tesi primordial: A un sistema no democràtic, l’enlairament d’un filòsof és el resultat de la voluntat de les elits polítiques. Són les Autoritats ideològiques – una Jerarquia religiosa, per exemple – les que determinen si una obra ha de ser enlairada o marginada o prohibida.

Tesi primordial: A un sistema democràtic, les elits socials i econòmiques (les elits capitalistes) també enlairen o marginen, però no poden prohibir formalment (excepció feta dels autors perseguits pel Poder judicial). Per altra banda, es donen tot de produccions ideològiques i de moviments ideològics que escapen de la voluntat de les elits capitalistes.

Tesi: A cada moment històric, la galeria de “pensadors il·lustres” pateix variacions segons els criteris de valoració ideològica de la Universitat i, en darrer terme, del Poder.

Per posar un exemple: Foren les facultats de teologia les que consideraren l’obra de Kant com el seu escut protector contra l’Empirisme i la Il·lustració. Aquells teòlegs luterans i pietosos s’aferraren al pensament de Kant com si fos una taula de salvació. En Kant, en efecte, accepta el plantejament d’En Hume, segons el qual la metafísica no és possible com a ciència; en principi Déu, l’ànima i les normes morals no són a l’abast de la raó humana. Però Kant oferia la superació d’aquest estadi empirista i cientifista, oferia el mètode per a recuperar l’afirmació de l’existència de Déu i de l’ànima humana immortal. En Kant reintroduïa el concepte de Déu i de l’ànima con a conseqüència derivada segons la raó pràctica. L’esquema del raonament kantià és poderós i ve a dir: posat que els humans no poden viure sense normes morals, d’aquesta necessitat s’ha d’inferir l’existència de Déu i de l’ànima humana immortal com a postulats de la “Raó pràctica”. L’existència de Déu quedava afirmada com a necessària no per la ciència sinó per la postulació dels humans. Posat que el necessitem, llavors existeix, o fem com si existís. La moral luterana pietista quedava sustentada pel gloriós “imperatiu categòric”. A la tomba de Kant figura la inscripció – presa de la conclusió de la “Crítica de la raó pràctica” – que diu: «Dues coses omplen l'ànim amb una admiració i una veneració sempre renovades i creixents, com més freqüent i continuadament reflexionem sobre elles: el cel estelat sobre mi i la llei moral dins meu ».

Només unes poques persones s’atreviren a penetrar a les vuit-centes pàgines de la “Crítica de la raó pura”. Per a En Herder, l’obra era “una fosca teranyina”. Fins a l’any 1786, la “Crítica” era pràcticament desconeguda. Foren les cartes de divulgació del teòleg Reinhold les que feren conèixer el llibre de Kant a un cercle més ample de gent interessada amb la teologia i la filosofia.

Per posar un altre exemple, on es fa patent la tendència cap a l’esperpent dels sistemes polítics totalitaris, cito el cas de les diverses valoracions ideològiques que s’han fet de Trotski i del seu pensament a les diverses edicions de la Gran Enciclopèdia Soviètica. A la primera edició, amb una extensió de tres pàgines, En Trotski era considerat un gran líder revolucionari i el forjador de l’Exèrcit Roig; després, caigut en desgràcia, passà a ser considerat un traïdor, i a l’edició de 1947, en unes poques línies és considerat “un bandit contrarevolucionari”, i els trotskistes són definits com a “enemics maleïts de la classe obrera” i com a “agents llogats als serveis d’intel·ligència dels governs estrangers”.

Tornant al tema que ens ocupa:

Els principis socials i polítics de les noves societats democràtiques eren fet públics i declarats vigents per mitjà de la proclamació de la Constitució.

Tesi: La proclamació de la vigència dels principis democràtics i dels drets humans - Holanda, Gran Bretanya, Estats Units, vg. – no aturava les lluites socials, ans al contrari, les posava més de manifest.

Tesi: Tan bon punt s’estableix una nova societat democràtica, les elits antidemocràtiques vençudes, si no han sigut destruïdes, inicien el seu rearmament ideològic
Amb l’objectiu de recuperar posicions socials perdudes.

Tesi: Tan bon punt s’hagué establert el règim democràtic, les classes populars hagueren de comprovar que les seves conquestes socials i polítiques de seguida eren amenaçades de minva per causa de les activitats de les elits.

Les classes treballadores s’hagueren d’enfrontar a les terribles conseqüències de la Revolució Industrial.

Tesi: La Revolució Industrial fou posterior a les primeres revolucions democràtiques. La classe dels empresaris industrials - i la classe dels obrers industrials fabrils – no existien ni a la Revolució britànica, 1688, ni a la Revolució americana, 1776 (Ni tampoc a la Revolució francesa de 1789).

La classe dels empresaris esdevingué el nucli de les elits socials i econòmiques. Aquestes elits rutllen de manera que en tot temps acumulen més riquesa i miren de blindar els seus privilegis, i, en darrer terme, s’emparen del Poder.

Tesi: A l’època actual, les denominades “societats democràtiques”, disposant d’una Constitució democràtica, npoden evitar que les elits capitalistes s’emparin del Poder – de tots els poders – i creïn una situació social plena de contradiccions. Es proclama que la sobirania recau en “el poble”, però són les elits socials i econòmiques les que disposen del Poder.

Tesi: A l’Anglaterra de començament del segle XIX, foren els obrers dels grans nuclis industrials els qui idearen la manera de lluitar contra l’opressió capitalista.
Foren els treballadors els qui crearen els “Trade Unions” (els sindicats de classe i de lluita).

Tesi: Foren els treballadors britànics els qui desplegaren la crítica contra el sistema social i polític. Els treballadors no solament creaven i organitzaven formes de lluita contra el sistema d’explotació capitalista. El conjunt de propostes del “Cartisme” (La Carta o Declaració feta pels sindicats britànics) era en realitat una concepció política democràtica i social.

O sigui, els treballadors pensaven i analitzaven les causes que provocaven la injustícia social; pensaven i feien teoria social i política.

Tesi: No fou el cas que els filòsofs “liberals” impulsessin les propostes dels “cartistes”. Eren les ments dels treballadors les que elaboraven nous conceptes, teories i propostes de tipus econòmic, social i polític.

En Jeremy Bentham, iniciador de l’utilitarisme i icona del liberalisme, manifestà les seves bones intencions socials dient que s’ha de procurar “el major benestar possible al major nombre possible”, però alhora proposava la “llibertat total del capital” i, com a jurisconsult, fou el creador de la idea del “panopticon”.

(Aclariment: als meus escrits sovint explico que s’ha de rebutjar la significació marxista de la paraula “burgesia”. Amb pretensió de fer una “dialèctica científica”, En Marx i els marxistes fan un ús pervers dels conceptes de “burgesia”, “burgès”, “petit-burgès” i d’altres de semblants. A la doctrina marxista, un burgès tan pot ser un barber com un metge, un botiguer, un llanterner o N’Henry Ford. L’ús d’expressions com a “pensament burgès” són un atemptat contra l’esperit científic i una mostra de voluntat totalitària. Podeu veure el meu discurs sobre el tema a la Xarxa a La filosofia i la religió, sense màscares.

Tesi prioritària: A les societats dividides en classes socials, a tot temps les elits econòmiques i socials tracten d’augmentar la seva porció de la renda social i de blindar els seus privilegis; tracten d’incrementar el seu poder.
Tan bon punt s’inicia un règim democràtic com a conseqüència del triomf de la revolució, les elits socials i econòmiques inicien la seva cursa d’acumulació de bens i de privilegis.

Tesi : El capitalisme no fou el resultat del pensament d’un teòric. El capitalisme sorgí com a conseqüència de la Revolució Industrial.

Com va denunciar En Thomas Paine, la monarquia britànica era una democràcia defectuosa en la que l’aristocràcia continuava disposant de les seves rendes i dels seus privilegis.
Amb el desplegament del capitalisme, a la societat britànica feia la seva aparició històrica la nova elit dels capitalistes.
Certament, la nova elit capitalista va pugnar amb la classe dels grans propietaris de terra (l’aristocràcia tradicional), especialment al voltant de l’eliminació de la barrera duanera per a la importació de blat. Certament, les propostes progressistes de la nova classe capitalista convergiren amb les demandes de les classes populars.
Però no fou el cas que la nova classe capitalista encapçalés una segona revolució democràtica.

Tesi: No fou el cas els la nova classe dels capitalistes encapçalés una segona revolució democràtica al Regne Unit. D’antuvi els capitalistes feren pinya amb l’aristocràcia oposant-se a les reivindicacions democràtiques de les classes treballadores.

Cap allà els anys 1840, al Regne Unit, el sistema electoral reservava el dret a ser candidat als propietaris; excloïa del dret de vot una gran part dels treballadors (I, per suposat, a les dones, a totes les dones).
La Cambra del Comuns rebutjava les demandes dels “cartistes”, a saber: el sufragi universal (masculí), el dret a ser candidat sense el requisit de ser propietari, garanties de control dels comicis electorals, retribució als parlamentaris, representació proporcional al nombre d’electors als districtes electorals, renovació anual del Parlament (per a impedir la corrupció i la traïció).

Una situació semblant a la del moviment cartista britànic es va desplegar al Principat de Catalunya a finals del segle XIX.

Tesi: En contra de la teoria marxista, les reivindicacions democràtiques dels cartistes no eren producte del “pensament burgès” o del “pensament petit-burgès”. Aquelles reivindicacions eren pensades i elaborades per treballadors i per les ments dels treballadors.

Tesi: En contra de la teoria reaccionària d’En Friedrich Hayek, la resposta violenta del parlamentaris capitalistes a les demandes democràtiques dels sindicats feia evident que el desplegament del “lliure mercat” creava tot de senderis que no conduïen cap a la llibertat, sinó més aviat cap a l’esclavatge.

Tesi primordial: Els avanços democràtics i la millora de les condicions de treball de les classes treballadores no són una conseqüència del desplegament de l’economia capitalista. A cada conquesta democràtica, les elits capitalistes despleguen tot de mecanismes per a reforçar els seus privilegis i per a afeblir els controls democràtics guanyats per les classes treballadores. I aquesta és la dialèctica bàsica entre les elits econòmiques i les classes treballadores.

Tesi: Actualment, al segle XXI, la classe dels capitalistes (en especial, els “neocons”, als Estats Units) ha intensificat la seva estratègia que descansa sobre dos puntals: un és l’increment la seva aliança amb les Esglésies, l’altre, l’increment colossal de la seva maquinària de propaganda ideològica.

Amb aquesta estratègia els neocons aconsegueixen dividir a les classes treballadores per motius ideològics derivats de la religió o de la moral.
Els neocons aconsegueixen especials èxits amb temes morals relacionats amb la dona i la sexualitat. Així, per exemple, en referència a l’avortament. Les Esglésies són en campanya permanent a favor de la penalització criminal de l’avortament. Tot de persones treballadores que són membres d’una Església hi donen suport. I els polítics neocons en treuen rèdits polítics.

Tesi: L’estratègia dels neocons de l’Imperi té un cost social extraordinari, en el sentit que tota la societat ianqui queda criminalitzada per motius ideològics de creences o de moral. Així s’explica que els Estats Units sigui el país que té el major índex del món de població reclusa (quasi tres milions de persones; cinc vegades més que al Regne Unit, o dotze vegades més que al Japó). Però, al costat de les condemnes a reclusió, s’han de considerar els altres milions de condemnats a altres penes com són: multes, llibertat condicionada, treballs socials, tancament de locals, prohibició de tota gamma de productes culturals o ideològics, tancament de mitjans de comunicació, exclusió social parcial (per exemple, exclusió dels homosexuals a la carrera militar), i d’altres.

L’ideal neocon i el dels partidaris de la teocràcia cristiana implicaria la creació d’un Panopticon que vigilés a tota la població. Econòmicament, resultaria inviable. Actualment, la línia neocon de control d’activitats relacionades amb el sexe i la droga obliga a un creixement incessant de vigilants i d’espies; per la qual cosa, els Estats Units també baten el record pel major nombre de policies i personal semblant (policies, detectius, vigilants, cuidadors, revisors, espies socials, espies industrials, sistemes de contraespionatge, informadors i qualificadors morals de llibres, revistes, pel·lícules, programes de televisió, etc.). Per posar un exemple corrent que mostra el nivell aberrant de la “teocràcia” ianqui: els aeroports i el llocs de concentració de viatgers, majorment, disposen de “policia de verificació moral” consistent en disposar d’agents policials com a esquer per “caçar” a aquells viatgers que “cauen en la temptació de la carn”.

Hi ha una altra plaga que arrana la societat ianqui i la porta a la ruïna: la plaga dels advocats. Aquesta plaga no és nova, però la gran ofensiva neocon a totes les línies de confrontació ideològica va provocar un salt exponencial de processos judicials. Tots els sectors de població són afectats per la judicialització de la vida quotidiana (Segons l’ABA, el nombre d’advocats a l’any 2008 abastava la xifra de 1.162.124).

Una vegada fets els enunciats precedents a manera de panorama general, a continuació, haurem de veure quin és la correlació de forces enfrontades en matèria de filosofia. O sigui, la pregunta seria: quin paper juga actualment la filosofia en la batalla per la igualtat?

El Positivisme esdevingué la filosofia hegemònica, en el sentit que els Estats organitzaven el sistema de coneixement i de ciència segons l’esquema positivista. Fins i tot els Estats més endarrerits i reaccionaris tenien la Universitat positivista. Encara que la Universitat franquista dels anys 50 es declarava nacional-catòlica i mantenia tot de Càtedres aberrants segons la tradició tomista – Càtedres d’Ontologia, d’Ètica, de Psicologia Metafísica, de Teologia natural, i d’altres – el sistema educatiu es fonamentava en l’estudi de les ciències positives: matemàtiques, física, química i ciències de la naturalesa.

Als Estats Units, ja al moment de la proclamació de la República, el pensament empirista es feia evident. En Jefferson mateix feu ús dels arguments del “Assaigs sobre el Govern Civil” de Locke a l’hora de redactar la declaració de la Independència.
El Pragmatisme, la filosofia hegemònica nord-americana – hegemonia que es manté inalterada fins avui -, recollia els fonaments de l’Empirisme i , alhora, es mostrà com una variant del Positivisme. Es pot afirmar que el Pragmatisme és positivista. D’antuvi, la societat nord-americana apostà molt decididament pel cultiu de la ciència i de la tècnica.

La diferència més notable entre el Pragmatisme i el Positivisme – i l’Empirisme de Hume - rau en el posicionament respecte a la religió. En Hume elaborà els arguments clàssics per demostrar la impossibilitat de la metafísica com a ciència; i, més a més, insistí en mostrar la total manca de garanties científiques o racionals de les creences religioses. En Comte explicà que la religió i la metafísica eren fenòmens socials d’anteriors Estadis (segons la “llei dels tres Estadis”, de Comte) i que a l’època actual, al tercer Estadi, és el de la Ciència, el de les ciències positives, de la indústria i de la tecnologia. És cert que En Comte fou l’inventor de la “Religió de la Humanitat”; però en aquella religió positiva Déu no hi tenia cabuda, era una religió atea; no passava de ser una cabòria del filòsof.
Com no podia ésser d’altra manera, el “Positivisme lògic” – la fase última del Positivisme - segueix plantejament agnòstic de Hume i reafirma la impossibilitat de la metafísica com a ciència.

Convé saber que autors molt distingits del Positivisme lògic, com En Popper i En Wittgenstein, deixen de fer referències a la religió o a les Esglésies com a qüestió a debatre, i es limiten a postular que es sigui respectuós amb les creences religioses. Però aquests postulats no són el resultat d’una argumentació, sinó pura declaració de la voluntat personal. Jo crec que hi ha motius per sospitar que En Wittgenstein s’aferrava a la religió a la recerca d’una taula de salvació personal (Finalment ha quedat al descobert que En Wittgenstein vivia en una mena d’infern psicològic, de greus desordres emotius, amb tendències suïcides. “Sóc un fogonet consumit”, escrivia al seu diari).

Els grans teòrics del Pragmatisme ianqui – Peirce, William James i Dewey – no es limiten a ser respectuosos en relació a les creences religioses; accepten la religió com una pràctica social comuna a totes societats humanes. El seu plantejament – pragmàtic – és que s’ha de valorar una religió segons els resultats socials derivats de les pràctiques religioses. Per suposat, els tres filòsofs consideren que l’exercici de la religió cristiana (la de les Esglésies luteranes i calvinistes ianquis) ha donat uns grans beneficis a la societat dels Estats Units.
Els tres filòsofs pragmatistes no es limiten a fer l’argumentació sobre la bonesa de la moral cristiana dels cristians reformats d’Amèrica del Nord. Expressen la seva preocupació perquè entenen que els teòlegs no han sabut fer front a l’agnosticisme derivat de la ciència moderna, ciència que, segons ells, és de cada vegada més present en quasi totes les qüestions que afecten a les persones i a la societat. El filòsofs pragmatistes van a la recerca d’arguments que reforcin el paper social - de cohesió social – de la religió cristiana, de la moral cristiana i de les Esglésies de la Reforma. Tots tres autors confessen que les seves experiències místiques li han sigut de gran ajut per encarrilar llurs vides. Al meu parer, dels tres filòsofs, En Peirce és el més seriós i més ambiciós, tot proposant un programa per a l’elaboració d’una metafísica realment científica que retornés el prestigi intel·lectual a la dogmàtica cristiana.

A l’Univers ianqui, a tot al llarg del segle XX i en l’actualitat, ha continuat el total predomini de la filosofia pragmatista, si bé molts d’autors han incorporat elements procedents de Positivisme lògic. Es poden citar com exemple a En Quine o En Putnam.

Malgrat que el Pragmatisme clàssic – Peirce, James, Dewey - es manté com a referent primordial, s’ha de dir que hi ha tot de línies d’altres corrents filosòfics que fan ingents aportacions de productes ideològics. L’anàlisi d’aquests corrents filosòfics ianquis requeriria un ample text, cosa que ara no faré aquí.

En canvi considero que he de fer referència al denominat “Neopragamatisme”. Per la seva significació històrica, me centraré en l’obra d’En Richard Rorty.
En Rorty s'escuda en la tradició del pragmatisme nord-americà per fer crítica a la que ells anomenen "filosofia europea". En Rorty argumenta i mostra la inconsistència de totes aquelles filosofies que pretenen "aportar la veritat", com si la "veritat" fos una cosa, un objecte que s'aconsegueix gràcies a l'esforç de la ment privilegiada d'un filòsof. Reafirma el plantejament pragmatista, segons el qual allò que importa és fomentar les pràctiques socials que són beneficioses per a la comunitat humana. Però haurem de veure que En Rorty trenca les regles bàsiques del pensament pragmatista, i inicia un curs filosòfic tot fent manlleus a filòsofs "continentals"; fent manlleus - diu ell - d'En Nietzsche, d'En Heidegger i d'En Wittgenstein. En aquesta nova versió del pragmatisme - el denominat neopragmatisme - En Rorty s'atreveix a fer un salt prodigiós que consisteix en afirmar també el relativisme de la Ciència, en el sentit que les teories i les "veritats" de la Ciència no contenen la realitat ontològica, sinó que no deixen de ser "un joc de llenguatge", un més, entre altres jocs de llenguatge, com són el de la poesia i el de la religió. La ciència és també una convenció; és un "joc de llenguatge" útil, que ha demostrat ésser molt convenient per a aconseguir un major benestar de la societat.
En Rorty, mentre mostra la inconsistència dels filòsofs "occidentals", alhora, sense donar explicacions, sorprenentment, comença a fer importants manlleus de la filosofia d'En Nietzsche i de la d'En Heidegger. A diversos escrits, sembla un entusiasta seguidor d’En Nietsche; com, per exemple, quan diu: "...la tradició filosòfica occidental concep la vida humana com un triomf en la mesura que transmuta el món del temps de l'aparença i de l'opinió individual en un altre món: el món de la veritat perdurable. Nietzsche, en canvi, creu que el límit que és important travessar no és el que separa el temps de l'intemporal, sinó el que divideix el vell del nou. Pensa que la vida humana triomfa en la mesura que escapa de les descripcions heretades de la contingència de l'existència i troba noves descripcions. És aquesta la diferència que separa la voluntat de veritat de la voluntat d'autosuperació. És la diferència entre concebre la redempció com el contacte amb una mica més ampli i més durador que un, i la redempció com En Nietzsche la descriu: Recrear-ho tot per a convertir-lo en un així ho vaig voler", del llibre "Contingència, ironia, solidaritat", pàgina 49. Podeu veure que En Rorty no fa de pragmatista, sinó que ens proposa "trobar el camí de la salvació" en el pensament d'En Nietzsche. En Rorty no justifica aquesta aproximació a En Nietzsche, un autor que s'hauria de considerar a les antípodes del pragmatisme. En Rorty no explica perquè alhora que es declara un continuador d'En Dewey intenta fer valer la filosofia d'un autor tan atípic com és En Nietzsche.
Semblantment, al seu discurs filosòfic, En Rorty declara la seva admiració pel pensament d'En Heidegger. No fa cap tipus de comentari sobre la posició radicalment antinord-americana d'En Heidegger, en relació a la cultura, la ideologia, la ciència. Tampoc fa referència al passat nazi d'En Heidegger. En Rorty es declara pragmatista i seguidor del pensament d'En John Dewey, però les seves declaracions són un pur formulisme. En Rorty no segueix la proposta del pragmatisme de defugir de l'intel·lectualisme i de dedicar-se a coses pràctiques, útils i immediates. En comptes de seguir les propostes pragmatistes, En Rorty fa un intel·lectualisme duríssim, a la manera dels filòsofs francesos. Al seu llibre "Heidegger, contingència i pragmatisme", mostra que l'atreviment d'En Rorty no té límits, tocant a fer teories filosòfiques. En Rorty es mostra com una mena de segon Heidegger, de deixeble avantatjat que recull els preciosos tresors del mestre i els junta als seus.
En Rorty es mostra tan savi i tan intel·lectualista que En Heidegger. En Rorty exposa el seu discurs a la manera d'un gran expert sobre En Heidegger. I Tots els temes que fan referència a En Heidegger els recull com si li fossin molt familiars i molt acceptables, i com si no haguessin de despertar cap alarma per a un lector pragmatista. En Rorty, com si no passés res, fa seus tot de termes i expressions heideggerianes que són abusius; i, més encara, fa ús de termes que converteixen un escrit en una cosa semblant a una obra poètica o religiosa; així, per exemple, fa ús "els grecs" i "el pensament dels grecs" per referir-se a la filosofia d'En Plató; i també usa "Occident" i "filosofia occidental" com si fos tot una unitat de pensament filosòfic; i també usa "els moderns", "nosaltres", "el pensament modern" per fer un tot u d'allò que és divers. Així es pot veure en aquest paràgraf del llibre esmentat més amunt: "Per a centrar la qüestió de la contingència i de la nostra situació tardana, considerem el problema preliminar de si poden compaginar la inicial empresa« ontològica »de Heidegger amb el seu posterior intent d'esbossar la« història del Ser ». El lector de “Ser i Temps” es pot veure portat a pensar que els grecs van gaudir d'una relació especial amb el Ser que hem perdut els moderns, que tenien menys dificultats que nosaltres a assumir una posició ontològica, mentre que els moderns tenim serioses dificultats en mantenir present la diferència entre l'ontològic i ho óntico. No obstant això el lector d'aquesta obra llegeix sovint en ella que Descartes i Nietzsche van ser una expressió tan adequada del Ser de les seves èpoques com Parmènides ho va ser l'Ésser de la seva. Això fa difícil veure què avantatge poden haver tingut els grecs sobre els moderns, o com poden comparar Parmenides i Nietzsche respecte al «caràcter elemental» de les «paraules del Ser» a les quals estan associats. Com el Ser no consisteix en més que en la seva comprensió per el Dasein, com l'Ésser no és un poder contraposat o superposat al Dasein, no està clar com pugui haver-hi una mica més autèntic o primari a la part superior de l'escala que a la seva base. Per això no està clar per què hem de pensar en termes d'una escala en comptes de en termes d'una passadís rodant ".
He de concloure que el neopragmatisme d'En Rorty és un salt increïble al buit, que el seu discurs és la negació del pragmatisme clàssic; que és una manipulació de les paraules; que el seus intents de fer casar En Dewey amb En Heidegger és com intentar mesclar oli amb vinagre. El discurs d'En Rorty no fa sinó crear confusió, amb la intenció, jo crec, de desplegar una estratègia de llarg abast amb l'objectiu de reintroduir la metafísica i el "pensament religiós", a la manera que ho fan els de la campanya del "disseny intel·ligent". Però al darrera, jo pens, no només hi ha les esglésies cristianes; també les elits econòmiques nord-americanes estan interessades en el projecte.

De bell antuvi, les elits socials i econòmiques dels Estats Units han mantingut fins avui el seu decidit suport al discurs originari dels Pares Fundadors, els Pelegrins del Mayflower. El discurs originari descansa sobre dues columnes: la declaració dels principis democràtics i l’afirmació del cristianisme de les Esglésies de la Reforma.

A diferència de la Revolució francesa, 1789, (la qual, per cert, fou un absolut fracàs), la Revolució nord-americana, 1776, era feta per unes classes populars (majorment pageses) profundament religioses.
D’antuvi, aparegué el divorci entre el laïcisme de la Il·lustració francesa i el fonamentalisme religiós dels republicans ianquis.

El fonamentalisme religiós ianqui (amb predomini de la ideologia calvinista) trencà la cursa intel·lectual d’En Thomas Paine, el marginà políticament i social (En Paine es retirà solitari a una petita granja, donada per En Jefferson i alguns amics, els quals es devien sentir culpables del trist final d’En Paine). En Paine, seguint la tradició il·lustrada havia denunciat les Esglésies com a agents depravats de la injustícia i l’opressió (“L’edat de la raó”). Les Esglésies ianquis intentaren esborrar la memòria d’En Thomas Paine i quasi ho aconseguiren.

No fou el cas que la jove república americana hagués establert cap tipus de censura contra els escrits dels filòsofs d’Europa (Per altra banda, les obres de John Locke eren presents a les biblioteques de la gent més culte). Però es donà un clar rebuig als filòsofs europeus i, en general, als escrits de caràcter filosòfic.

Aquest rebuig era causat, al meu parer, pel ferment de la concepció igualitarista del calvinisme dominant. És el cas que En Calví proclamà el principi que “tot cristià és sacerdot”, que tot intent de crear jerarquies és blasfematori contra Jahvè.
L’alè igualitarista arriba fins avui. Era un igualitarisme d’origen religiós i polític, però que també era dominant respecte dels valors intel·lectuals.
De bell antuvi fins avui, ha predominat una concepció pragmatista espontània dins la societat ianqui. Els principis pragmatistes espontanis dominants feien difícil el cultiu professional de la filosofia. Fins a finals del segle XIX no aparegueren els primers filòsofs nord-americans (En Paine seria un cas excepcional, i, per altra banda, havia nascut a Anglaterra).
És de notar que En Peirce, En James i En Dewey no eren filòsofs de professió (S’ha d’entendre que com a bons ianquis pragmàtics “es dedicaven a activitats socials útils”).

És de notar també que l’última proposta de salvació neopragmatista d’En Richard Rorty encara posa com a fonament la filosofia del vell Dewey (I, estranyament, la d’En Nietzsche, de qui diu que era un “protopragmatista”).

Tesi: En Richard Rorty creu haver trobat una via salvació mística en la poesia (els seus grans autors idolatrats són En Walt Whitman i En Marcel Prust) i en la religió. En Rorty fa seva la creença d’En Whitman segons la qual “Amèrica” (els Estats Units) estava destinada a reinventar el món com a alliberadora de l’esperit humà.

Del meu post a la Xarxa, Rorty, Vattimo i les Esglésies protestants, reprodueixo el fragment següent:

“En Rorty recull la tradició pragmatista nord-americana - hegemònica als EUA -, segons la qual no s'ha de debatre sobre la veritat d'una religió determinada, sinó comprovar quins són els beneficis socials que reporta. En la tradició nord-americana no hi ha conflicte entre la filosofia - el pragmatisme - i la religió, diuen.

A partir de la revolució luterana s'establí el principi de la "llibertat de consciència del cristià". Des de llavors, s'ha mantingut, en efecte, la llibertat d'expressió als països on predomina el protestantisme. A l'àrea de parla anglesa, des de Locke, la major part d'autors han insistit en afirmar les idees de llibertat i de tolerància. Però, alhora, en defensa de la llibertat i tolerància religioses, a la pràctica, aquesta tolerància ha donat com a resultat una mena de concòrdia o "pau civil" entre els autors dels corrents filosòfics dominants i les esglésies protestants.
El pensament d'En Rorty no fa sinó reafirmar la tradició del pragmatisme nord-americà en el sentit d'evitar el conflicte entre la filosofia i la religió.
En Rorty ha sumat els seus arguments en un llibre breu que va publicar amb En Vattimo titulat "El futur de la religió" . Allà va escriure: "Coincideixo amb Hume i amb Kant que el concepte de 'prova empírica' és irrellevant a l'hora de parlar de Déu, però aquest punt serveix per igual contra l'ateisme i el teisme. El president Bush ha aportat un bon argument quan va dir, en un discurs destinat a complaure els fonamentalistes cristians, que 'l'ateisme és una fe', ja que 'no pot confirmar-se ni refutar-se mitjançant arguments o proves'. Però el mateix pot aplicar-se, sens dubte, al teisme. Ni els que afirmen ni els que neguen l'existència de Déu no poden reclamar, de forma plausible, tenir proves de la seva part. Ser religiós a l'Occident modern no té gaire que veure amb l'explicació de fenòmens específicament observables", va argumentar Rorty”.

Les Esglésies de la Reforma – i la de Roma – veuen de bon ull els productes ideològics que fan contat als seus interessos; i, per suposat, les Esglésies han situat tot de produccions d’En Rorty i del neopragmatisme dins les seves immenses maquinàries de propaganda.

Les elits econòmiques ianquis – els capitalistes – tot i donant suport a les Esglésies “americanes”, d’antuvi, es preocuparen per fomentar la difusió d’una ideologia que afirmés específicament la bonesa del “lliure mercat”.
Hem de suposar que, majorment, els capitalistes ianquis no es dediquen a la lectura d’obres de filosofia; si de cas, disposen d’un expert en filosofia el qual els fa un breu resum sobre la qüestió consultada.
La ideologia dominant ianqui era i és la que deriva de la ideologia de les elits econòmiques. I el pragmatisme nord-americà fou l’expressió filosòfica de la ideologia de les elits ianquis.
Però, a finals del segle XIX, el gran capitalisme ianqui decidí intervenir molt directament en la guerra ideològica per mitjà de la creació de nous mitjans de propaganda ideològica. A partir de llavors i fins avui, els grans financers ianquis s’han dedicat a crear fundacions filantròpiques directament relacionades amb la propaganda ideològica. Aquells filantrops creaven escoles, centres d’investigació, associacions morals, associacions culturals, però, també Universitats (Actualment, als Estats Units hi ha prop de cinc mil Universitats o Escoles Universitàries, la major part de les quals són dependents de fundacions privades).

La Fundació creada per Henry Ford, la Ford Foundation, creada al 1936, va esdevenir als anys 50 la Fundació més gran del Món. Des de llavors, opera als 50 Estats dels EUA i disposa de 10 oficines regionals que, de fet, són presents a tots els continents. La Fundació declara que els seus objectius són “enfortir els valors democràtics, reduir la pobresa i la injustícia i promoure la cooperació internacional”.
No he de fer aquí una valoració d’aquesta institució, però sí fer saber que un dels seus centres regionals és a Santiago de Xile, i que aquest centre de la Ford Foundation concedia beques als universitaris i llicenciats en economia per ampliar els seus estudis a la Universitat de Chicago, la Facultat d’economia de la qual era l’epicentre del liberalisme econòmic. Als anys 60, era coneguda com a l’Escola de Chicago dirigida per Milton Friedman, assessor dels presidents Richard Nixon i Ronald Reagan. El cop d’Estat d’En Pinochet va tenir el suport de Nixon, i, d’immediat, en Milton Friedman va col·laborar amb Govern de Pinochet. Hem de suposar que tots aquells joves economistes xilens devien estar entusiasmats de treballar de prop amb el seu gran mestre.

En unes pàgines del meu post Els liberals perdran la guerra , explicava la base ideològica de les elits econòmiques dient:
“Els neocons han erigit una immensa maquinària de propaganda. Actualment, la major part de cadenes dels mitjans de comunicació són directament ens mans de propietaris que donen suport a l'ideari neoliberal.

Els neocons també han creat una immensa xarxa de Fundacions, la major part de les quals incideixen en l'estratègia de la guerra ideològica (Un exemple destacat: En John Rockefeller, a través de la seva Fundació, als anys 1920, va tenir un paper determinant a la creació de la London School of Economics i a la seva orientació ideològica neoliberal).

Actualment, els neocons disposen d'un exèrcit de 40.000 economistes filòsofs (a la manera de Friedrich Hayek; a Catalunya, es pot citar a Xavier Sala i Matín) els escrits dels quals inunden la premsa, en campanya permanent volent "fer veure" la bonesa del capitalisme, o, si més no, la seva inevitabilitat.

Els neocons, situats al bell mig de les "democràcies capitalistes", ufanosos, han vist com els partits socialdemòcrates reconeixien la inevitabilitat de "l'economia de lliure mercat".

En aquesta suposada "fi de la història", els partits polítics a l'alternança de poder oscil·len entre els que postulen les tesis neoliberals i els que postulen un capitalisme intervingut per l'Administració de l'Estat. O sigui, en tots els casos, el sistema capitalista resta preservat.

Els neocons són sempre en campanya permanent contra la política dels partits socialistes o socialdemòcrates, tot acusant-los de ser una amenaça per al "lliure mercat" i per a la llibertat (En Hayek, a "Camí de servitud", desplega una teoria segons la qual els socialistes, al combatre el liberalisme, provocaren el triomf dels comunistes i l'ascens dels nazis).

Per posar un punt de referència, als Estats Units, els neocons donen un decidit suport al Partit Republicà i fan campanya permanent contra la política socialdemòcrata del Partit Demòcrata (En Hayek i tota la Mont Pelerin Society es van declarar a favor del règim del general Pinochet, tot dient que era preferible "un règim autoritari però respectuós amb la llibertat de mercat, que un règim socialista com el de Salvador Allende". Sembla confirmat que el president Nixon va muntar la trama - amb N'Henry Kissinger com a agent - del cop d'Estat a Xile, així com dels altres cops d'Estat a Uruguai i a l'Argentina. Es tractava, sembla, de "salvar la llibertat del mercat").

Així com els Estats Units sol disposa de més armes - i més potents - que tots els països del món en conjunt, els neocons ianquis disposen de la major maquinària de propaganda ideològica (Anècdota: En Rupert Murdoch, el propietari de la major cadena de "media", va incorporar com a conseller l'expresident En José María Aznar). A un primer moment, podria semblar que són invencibles, però haurem de veure que els neocons tenen dos greus obstacles que s'oposen al seu projecte neoconservador”.

Per suposat, la ideologia que desplega cada persona com a individu és impredictible. En Frederic Engels fou un capitalista que, alhora que atenia la direcció de l’empresa familiar a Anglaterra (i “explotava” els seus obrers a la manera del capitalisme anglès de l’època), es dedicava a difondre el marxisme. I N’Henry Ford, mentre aixecava la Ford Motor Company, al 1920 inicià una croada antisemita (Per mitjà del seu periòdic, fou l’editor de “El protocols dels savis de Sió”) i esdevingué el portaveu respectat de l’extrema-dreta nord-americana.

Els comportaments individuals són imprevisibles, però, com a postulat generalment acceptat, les classes socials despleguen una ideologia que és previsible. És l’abc: la classe dels capitalistes es correspon amb la dreta i la classe dels treballadors, amb l’esquerra.

En contra del que sosté En Friedrich Hayek, es pot constatar que foren els grans capitalistes alemanys els qui donaren un decidit suport al “Sozialistische arbeite-partei” de N’Adolf Hitler.

Aquests tres paràgrafs precedents fan de preàmbul al següent enunciat:

Tesi: Les elits econòmiques ianquis, com a classe social, donaren el seu suport rotund a la nova estratègia que encapçalava en John Rockefeller (“L’homes més ric del món” , es deia).

De manera semblant a la dels patricis de l’Antiga Roma, els grans empresaris ianquis consideraven que dedicar l’atenció a llibres de filosofia era perdre el temps. La ideologia ianqui dominant adoptà, d’antuvi, una actitud hostil respecte a la filosofia en general. Quan, a la fi, aparegueren els filòsofs ianquis, aquests desplegaren una filosofia, el Pragmatisme, que elaborava arguments a favor de la ideologia dominant, tot afirmant que la filosofia en general – els diversos sistemes filosòfics de la vella Europa – no s’avenia amb l’esperit pràctic i emprenedor dels nord-americans.

La classe dominant nord-americana, per suposat, va donar suport i impuls a aquella “filosofia americana”. Però es produïa una contradicció: El Pragmatisme era una filosofia que proposava dedicar la intel·ligència a coses pràctiques, útils, beneficioses per a la comunitat.

La nova estratègia, de la qual En John Rockefeller en fou el màxim exponent, consistia en desplegar “la ciència econòmica” en funció dels interessos ideològics del capitalisme ianqui.

Tesi primordial: La nova estratègia ideològica de la classe capitalista ianqui consistí en l’establiment de centres de difusió d’una suposada “ciència econòmica” com a punta de llança de l’ofensiva ideològica capitalista.

Tesi primordial: Els nous predicadors de la bona nova capitalista foren els economistes filòsofs, nova espècie en formació que fou creada i desplegada per les elits capitalistes ianquis.

Tot seguit, reprodueixo unes pàgines que vaig publicar fa poc:

“ L’estratègia del bàndol capitalista
Els neocons despleguen la seva estratègia a partir de l’afirmació “del principi republicà de la igualtat de tots els nord-americans”. I també del principi de la llibertat; tal com proclama la constitució de la República.

Donen per indiscutible que si s’afirma que els nord-americans són lliures i iguals, llavors no és pot introduir el concepte de divisió de la societat en classes socials per motius econòmics.

Segons els neocons, el concepte de “lluita de classes” és un invent d’En Marx que utilitzen de manera perversa els “liberals”, els comunistes i els totalitaris.

Establert el postulat de que no hi ha classes socials i, per tant, tampoc lluita de classes, llavors les confrontacions ideològiques són simplement confrontació d’idees. Segons això, els nord-americans – “lliures i iguals” – s’adscriuen o no a unes determinades idees i s’adjunten o no a unes determinades organitzacions ideològiques. En conseqüència, es conformen una multitud d’organitzacions socials d’acord amb els seus objectius ideològics.

Segons els neocons, els “homes lliures” promouen lliurement les seves idees i donen suport a les organitzacions que els són afins.

Els neocons afirmen que el principi essencial de la llibertat és la llibertat de comerç, la lliure competència entre emprenedors en un mercat lliure. I posen com a axioma que el lliure mercat és el millor regulador possible de l’activitat econòmica.

Segons els neocons, l’Estat s’ha de limitar a garantir el mercat i fer complir les lleis. Els polítics i l’Administració de l’Estat no han d’interferir el lliure mercat ni han d’emprendre cap tipus d’iniciativa econòmica.

Segons els neocons, als anys 30 del segle passat, malauradament, triomfaren les idees intervencionistes de Keynes, i uns falsos progressistes duts per l’arrogància posaren en perill el sistema de vida nord-americà.

Els neocons feien declaracions triomfals de que havien guanyat la guerra ideològica; però amb el crac del 2008 va entrar el desconcert a les files neoliberals. La guerra ideològica - la qual es mantenia viva – ha fet una intensa revifada.
De totes maneres, els neoconservadors es senten molt segurs de la seva estratègia i del poder del seu armament ideològic. Des de fa més de 100 anys, quasi des dels seus inicis podríem dir, les elits econòmiques ianquis iniciaren la seva estratègia de guerra ideològica.
L’estratègia de guerra ideològica dels neocons consisteix en crear un immens exèrcit molt superior als dels enemics. I amb aquest exèrcit guanyar-se l’adhesió de les amples masses al projecte polític, social i econòmic representat per “la societat oberta del lliure mercat”.
De bell antuvi, les elits consideraren que era essencial tenir el suport de la premsa; i s’empararen del control dels mitjans de comunicació. Els capitalistes no solament controlaren els mitjans, sinó que en foren els seus propietaris directes, majorment. Els mitjans de comunicació pertanyents a organitzacions socials anticapitalistes eren – i són - minoritaris. Les noves armes ideològiques de les elits ianquis, per mitjà de les fundacions filantròpiques, es centraren en la creació d’universitats, de centres d’investigació i de centres socials de diversa índole. A començaments del segle, En John Rockefeller esdevingué un paradigma. L’home més ric del món fou també el major filantrop. Però allò a destacar és la nova estratègia de Rockefeller que apostava per la creació d’Universitats on la Facultat de ciències econòmiques fou el referent. I la joia de la corona fou la fundació de la Universitat de Chicago (d’on han sorgit les màximes figures dels economistes neoliberals – o sigui, neocons – com En Milton Friedman); però també extraordinàriament significativa fou la creació de la London School of Economics, que esdevingué el nucli de la difusió de l’ideari neoconservador a la Gran Bretanya (No per casualitat, la LSE va contractar com a professors En Friedrich Hayek i En Karl Popper, personatge ambdós que foren convertits ens “fenòmens”. Podeu veure la meva web Hayek i Popper). A partir de llavors, el front principal de la guerra és el de la teoria econòmica. Els neocons van crear autèntics exèrcits d’economistes neoliberals que inundaren els mitjans de comunicació. Però, evidentment, la guerra ideològica continua. Així com En Hayek, als anys 1930, fou derrotat per En Keynes, actualment, per tot arreu, surten economistes que fan sentir la seva veu contra la estratègia reaccionària dels neocons (En són exemples destacats els Nobel d’economia En Joseph Stiglitz i En Paul Krugman).
Tot i els seus poderosos mitjans, els neoconservadors no poden evitar que es faci evident la lluita de classes i la guerra ideològica que se’n deriva. Tesi: els neoconservadors pretenen que el miratge (“la mà invisible” que que tan sàviament ordena el mercat de “la societat oberta”) és una realitat. Però, és clar, això no és possible, i, per tant, mentre es provoqui injustícia social, hi haurà lluita de classes i guerra ideològica. (Aquí acaba l’article “El llibertarisme capitalista”)”.

Sens dubte, En John Rockefeller era un geni de les finances, però hem de considerar que la seva formació cultural fou més aviat limitada; i encara més minsa devia ésser la seva formació en matèria de filosofia i d’història de les idees.

Els grans magnats es senten segurs envoltats dels seus exèrcits d’assessors, experts en tot tipus de sabers.

Tesi: Tot i el seu gran poder, el pensament filosòfic dels grans magnats – a la manera del que es manifesta públicament - és més aviat pobre i de baixa volada.

Utilitzant el nom de “Rockefeller” com a símbol, passo a enunciar la següent tesi:

Tesi: No és el cas que En Hayek fos un profeta i amb el seu verb convertís al tebi Rockefeller. No és el cas que En Rockefeller esdevingués un admirador i un seguidor del profeta Hayek.

Tesi: En Hayek esdevingué profeta perquè així ho va decidir En Rockefeller. O sigui,

Tesi: Els economistes filòsofs esdevenen grans autoritats en matèria de filosofia per obra i gràcia de les elits capitalistes. Els economistes filòsofs aconsegueixen la titularitat de profetes oficials per voluntat dels seus mentors capitalistes.

Tesi: Es pot constatar que els economistes filòsofs esdevinguts profetes – a la manera d’En Hayek – no han de fer sinó repetir una breu sèrie de llocs comuns d’allò que pensen i volen les elits econòmiques. O sigui, les suposades “noves filosofies” dels economistes filòsofs no fan sinó repetir les cantilenes capitalistes de sempre.

Tesi: Al terreny purament intel·lectual, els Rockefellers i els Hayeks es troben amb les portes tancades als departaments de filosofia, al món acadèmic. En Friedrich Hayek no és reconegut com a autoritat a la programació oficial dels estudis de filosofia. I tampoc és reconegut com a col·lega pels filòsofs més famosos (La GEC defineix En Hayek com a “economista britànic d’origen austríac”).

Al meu parer, no crec possible que l’estratègia de “els economistes filòsofs” pugui fer seu el món dels intel·lectuals i dels filòsofs.

Jo pens que l’estratègia neocon perdrà la guerra ideològica.

També pens que el capitalisme perdrà la guerra política. Com explico al meu post Els liberals perdran la guerra:

“Actualment, la lluita de classes (descrita per primera vegada per N'Adam Smith) continua sense interrupció, i les organitzacions obreres continuen lluitant per tal arrabassar noves millores. Però la crisi mundial de 2008 ha posat de manifest una nova situació dialèctica de la lluita de classes: La nova capacitat de lluita de la classe dels capitalistes.

Tesi: A la fase actual, les elits econòmiques i socials dels Estats Units han demostrat que durant aquests darrers 30 anys han reforçat els seus mecanismes de poder i han aconseguit blindar els seus privilegis.

Tesi: Les elits capitalistes han tirat endavant tot de enèrgics programes neoliberals, a resultes dels quals ha esclatat la crisi econòmica mundial.
Referits als Estats Units, l'augment de poder de l'elit capitalista (posem l'1 % de la població) s'ha demostrat amb el fet que aquesta elit ha aconseguit un augment aberrant de la seva porció de la renda nacional. Les estadístiques oficials ianquis són clares: es mostra que durant aquests darrers 27 anys ha augmentat la desigualtat social nord-americana. Tot i que la renda va augmentar un 50 %, el repartiment de la renda fou desigual. Segons les dades, el 80 % de la població està per sota de la mitjana, i els més rics, l'altre 20 % obtenen un augment del 86 %. Les llars en menors ingressos, els pobres, ( un 20 % de la població) que a 1979 obtenia el 6,8 % de la renda total, a 2006 li correspon únicament un 4,7 %, mentre que el sector social de major renda, un 20 %, passa de percebre el 42,4 % de 1979 al 52,1 % de 2006. I la dada més escandalosa seria la que fa referència a l'increment del percentatge de la renda dels més rics, dels qui tenen uns majors ingressos, que són l'1 % de la població. Segons la dada, aquest 1 % a 1979 es quedava amb un 7,5 % de la renda total; i al 2006, el 16 %. N'Stiglitz i En Krugman - els economistes crítics segurament els més escoltats del món - expliquen que el motiu de la crisi fou provocada per les grans elits financeres ianquis; segons expliquen, les grans elits es veieren impulsades a incrementar contínuament la bombolla de les "hipoteques tòxiques" de manera que creaven una ruta irracional que conduïa necessàriament al desastre. Tesi: És fals donar per suposat que la crisi fou causada per les males pràctiques comercials d'uns cobdiciosos. S'ha de rebutjar la teoria dels neocons per explicar la crisi. Tesi: Contra la teoria neoliberal, no són "uns pocs cobdiciosos" els culpables de la crisi, sinó que és l'estratègia financera dels neocons la que va provocar la crisi. O sigui, com expliquen els economistes esmentats, l'elit financera va recórrer a una ampliació grandiosa, irracional, dels crèdits bancaris, amb la qual cosa aconseguia crear la falsa sensació de que hi havia una millora de les condicions de vida. O sigui, les classes treballadores i les classes mitjanes ianquis s'endeutaven de per vida amb una voràgine de crèdits que els oferia la banca (Era allò de que fins i tot als més pobres se'ls oferia una hipoteca per a comprar una casa, "la hipoteca tòxica"). O sigui, la banca nord-americana va fer manlleus de diners a quasi totes les grans banques del món. Allò que s'ha d'entendre: El sistema capitalista dirigit per les elits financeres mena al caos actual. És summament significatiu que el capitalisme pot ésser controlat pel Partit Comunista Xinès amb un rendiment econòmic molt superior als dels grans Estats capitalistes clàssics (En Hayek hagués quedat destrossat si hagués arribat a veure la superioritat econòmica del "capitalisme comunista"). La crisi econòmica ha palesat el fracàs definitiu de les tesis neoliberals. Al meu parer, tots els intents de reconstruir el sistema capitalista clàssic seran debades. Tesi: A la fase final del capitalisme, les elits són incapaces de superar les contradiccions de la seva política econòmica i social. Tesi sobre la contradicció essencial: A la fase actual del capitalisme, les elits capitalistes incrementen la seva porció de la renda i, alhora, necessiten augmentar la producció de les seves empreses. El resultat és el caos i la mort. Les elits capitalistes han demostrat a bastament la seva capacitat per burlar les lleis i els controls democràtics. Amb els seus exèrcits d'advocats, d'economistes i de periodistes, les elits aconsegueixen blindar els seus privilegis. Però, al incrementar la seva renda, disminueix la renda de la majoria de la població, amb la qual cosa es provoca un descens del nivell de compres. A la fase de la Revolució Industrial, la misèria dels obrers de les fàbriques tèxtils no representava cap problema pel programa de vendes dels fabricants. Els empresaris de les fàbriques de teixits d'Anglaterra, cap allà el 1840, venien els seus productes a tot el món; tan els era si els obrers de les seves fàbriques no podien comprar els seus productes. A la fase actual, el mercat capitalista descansa essencialment sobre el consum de les amples masses, i, alhora, redueix la renda de les classes populars. A la fase actual, les elits capitalistes fan de manera que les masses no poden comprar tant i, alhora, volen que les masses comprin més. La patoxada espanyola de la "bombolla del totxo" és un dels exemples més evidents del greu desordre del sistema. A l'era de N'Aznar arribaren a l'apoteosi: aquells mags de les finances esspanyoles feien unes acumulacions de capital abans mai vistes; amb pocs anys multiplicaven per 6 els preus dels solars i per 3 els preus dels habitatges, i, entretant, els treballadors patien un descens de la seva porció de la renda estatal. Aquells mags espanyols, amb un frenesí inaudit, construïren més habitatges ells sols que els seus homòlegs junts de França, Alemanya i Gran Bretanya. El problema fou - i és ara - que un mileurista no pot comprar un pis de 300.000 euros, i que, com a conseqüència, resten més d'un milió d'habitatges sense vendre. A la fase actual d'acumulació neoliberal, el sistema capitalista ha entrat en una crisi permanent, en el caos i a la mort.
Al meu parer, necessàriament, les classes treballadores - la major part de la població - trobaran la fórmula social i política per a retirar les elits capitalistes de la direcció de l'economia (El Partit Comunista de la Xina en va trobar una de fórmula d’utilització dels mètodes capitalistes. Durant quasi dues dècades, l'economia xinesa ha tingut el creixement més alt del món. I allò més notable a destacar: la direcció del Partit Comunista xinès ha controlat absolutament els efectes negatius de la crisi econòmica iniciada a Wall Street).

Tornant al tema de la guerra ideològica, hem de veure quins són els intents d’instrumentalització de la filosofia que pretenen les elits capitalistes ianquis (em centro a l’estudi de les elits ianquis perquè aquestes elits imposen la seva estratègia política i ideològica a les elits capitalistes d’Europa).

En relació a això dit, he de fer qualques consideracions, a manera de tesis.

Tesi: A tot temps, l’elit capitalista ianqui es mostra fortament imbuïda de ideologia pragmatista de manera espontània.

Tesi: Primer es donà el desplegament del capitalisme i el sorgiment de les elits amb la seva ideologia pragmatista; i, posteriorment, a la fi, feu l’aparició del Pragmatisme, com a filosofia específica dels Estats Units.

Tesi: Al llarg del segle XX, i fins avui, es manté l’hegemonia de la ideologia pragmatista.

Tesi: Tot i que al llarg del segle XX s’anà desplegant una enorme xarxa de centres universitaris que creaven departament de filosofia, la filosofia acadèmica no ha demostrat cap tipus d’incidència dins l’Univers ideològic ianqui.

Tesi: Els departaments de filosofia ianquis van fer possible l’aparició dels nous llicenciats en “filosofia” o en “humanitats”. I, per suposat, d’immediat, es produí la gran dispersió, en el sentit que la gran diversitat de corrents filosòfics que es donaven a Europa, i, en especial al Regne Unit, també penetraren al món acadèmic ianqui.

Actualment, de manera semblant a la situació a Espanya i a Catalunya, als Estats Units la major part dels llicenciats en filosofia pura no són agents destacats o significatius en relació a la guerra ideològica. La major part d’aquests llicenciats es dediquen majorment a l’ensenyament, però també a la investigació acadèmica i a tasques d’assessorament. Solament una minoria d’aquests llicenciats es dedica a activitats intel·lectuals pròpies dels denominats filòsofs.

Tesi: A diferència de la tradició germànica (Els grans filòsofs de l’època de l’Idealisme alemany – Kant, Fichte, Schelling, Hegel – eren acadèmics i professors de filosofia), a l’època posterior a Hegel, i, en especial, dins l’Univers anglo-saxó, no foren els ocupants de les càtedres de filosofia els guies dels nous corrents pensament.
Es pot veure que la major part de pensadors que “commogueren el pensament” no eren titulats en filosofia ni formaven part del món acadèmic; entre d’altres, es poden citar els noms de Locke, Hume, Paine, Saint Simon, Comte, Adam Smith, Proudhon, Marx, Engels, Nietzsche (era catedràtic de llengua clàssica grega), Peirce, James, Dewey, Russell, Wittgenstein, Hayek.

Tesi: Tot i l’aparició de la diversitat de corrents filosòfics als Estats Units, la ideologia dominant tradicional es va mantenir hegemònica. Aquesta ideologia es corresponia amb els interessos ideològics de les elits socials i econòmiques (Entre les elits socials destaquen les jerarquies religioses, les quals han mantingut el seu immens poder fins avui).

Tesi: L’aliança entre les elits religioses i les socials i econòmiques fa que el panorama ideològic ianqui sigui tan diferent de l’europeu en relació a la religiositat de les amples masses.
Mentre les amples masses a Europa s’han allunyat de les Esglésies i es mostren majorment agnòstiques o indiferents, als Estats Units, les creences religioses continuen vives i la major part de la població participa de les litúrgies segons siguin les seves esglésies (Amb els neocons, a l’època del President Bush, s’arriba a una situació de croada religiosa, fins al punt que s’atreveixen a llançar la campanya de “el disseny intel·ligent”. Que el propi President es declari partícip d’una croada religiosa és incomprensible a Europa; aquests fenòmens religiosos no es donen a Europa, ni tan sols a països sota el domini de Roma com Itàlia, Espanya o Catalunya).

De bell antuvi, les elits capitalistes ianquis donaren el seu suport a favor de la filosofia pragmatista, però un suport encara més compromès amb la teologia de les esglésies ianquis.

Tesi primordial: Al terreny de la guerra ideològica, la gran novetat de l’estratègia de les elits capitalistes ianquis fou establir el front de guerra al voltant del debat econòmic. Fou com si els propis magnats – En John Rockefeller en seria el paradigma – llencessin personalment les seves idees econòmiques, socials i morals. Pensaren aquells magnats que ells mateixos serien els millors estrategs per menar la guerra ideològica.

Tesi: No fou el cas que el magnat En John Rockefeller restés impressionat per les idees de l’economista En Friedrich von Hayek, les fes seves i les impulsés. La realitat històrica – la nova estratègia de les elits – fou que En Rockefeller dissenyà una nova estratègia de guerra ideològica, en la que la nova “ciència econòmica” seria el camp de batalla decisiu.
Tot un estol de magnats ianquis seguiren l’estela d’En Rockefeller.

Tesi: En Rockefeller es constituí en estrateg de la guerra ideològica. I segons la seva estratègia, eren les seves pròpies idees – les idees que es corresponien amb la classe de l’elit capitalista – les que s’havien de difondre com a “la veritat”.

No fou el cas que En Rockefeller imités a Marc Aureli i decidís escriure un llibre on exposar les seves idees.

Tesi: En Rockefeller per mitjà de les seves Fundacions construí tot d’organismes que havien de difondre el seu ideari, i el difongueren.

Fou la Fundació Rockefeller la que creà la Universitat de Chicago i la famosa Facultat d’economia.

Fou la Fundació Rockefeller la que impulsà la creació de la London School of Economics.

Fou la Fundació Rockefeller la que creà la Mont Pelerin Society.

Foren els agents de la Fundació Rockefeller els qui descobriren i contractaren a En Friedrich von Hayek com a professor de la LSE.

Tesi: En lloc d’escriure un llibre de filosofia, En Rockefeller va decidir impulsar la creació d’uns grans icones de la ideologia neocon.

Tesi: Un bon dia, En Rockefeller decidí que aquell homenet d’idees reaccionàries, En Hayek, havia de ser el gran filòsof del segle XX (Per suposat les Fundacions neocons han sigut fàbriques productores de “grans economistes” i de “grans economistes filòsofs”).

Respecte al contingut d’aquestes tesis, i com a explicació, reprodueixo unes pàgines d’un opuscle meu titulat Hayek i Pinochet:

“Com a economista, En Hayek era la primera espasa de l’Escola d’Economia de Londres i el gran proveïdor de plans de política econòmica al servei del Partit Conservador britànic. Feia l’esgrima amb En Keynes, primera espasa de la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Cambridge, de signe progressista. A partir de 1936, les tesis econòmiques d’En Keynes s’imposaren per tot arreu, i l’estel d’En Hayek s’apagà.
Afeblit el seu prestigi com a economista, En Hayek orientà els seus treballs cap a temes més pròpiament filosòfics o ideològics. Al mateix temps, continuà molt actiu com a promotor del seu ideari polític segons el qual s’ha de combatre no només les propostes socialistes sinó també tot el que sigui intervencionisme de l’estat.
Haurem de veure que per En Hayek la llibertat és exactament la llibertat del capitalistes.
Haurem de veure que el campió de la llibertat del capital coincideix amb els conservadors en la defensa de la moral tradicional.
Haurem de veure que les principals afirmacions de l’ideari de von Hayek, curiosament, coincideixen amb les idees bàsiques tradicionals enarborades pels líders conservadors. O sigui, per posar un exemple aclaridor, Na Margaret Thatcher s’entusiasmà amb les propostes econòmiques i socials d’En Hayek en la mesura que coincidien amb les del seu propi programa polític del Partit Conservador. Si de cas, he d’afegir que En Hayek – segons els seus biògrafs amics – es situava a la dreta de la dretana “Dama de Ferro” britànica.

El que jo dic “fenomen Hayek” s’ha d’entendre en el sentit que es fa una exaltació de l’obra filosòfica o ideològica d’aquest autor, exaltació que entra en contradicció amb una valoració objectiva o no mistificadora. Valoració objectiva: es pot constatar que l’obra filosòfica d’En Hayek és desconeguda a l’àmbit universitari; i, si darrerament han aparegut qualques comentaris de professors de filosofia, ha sigut per causa de l’operació “fenomen Hayek”. O sigui, no és el cas que els filòsofs enalteixin el pensament d’En Hayek, sinó que allò que succeeix és el “fenomen Hayek”.
Amb la intenció de comprendre de quina manera es produí el “fenomen Hayek”, faig els següents enunciats:
Tesi: El “fenomen Hayek” és una operació ideològica de gran abast iniciada i promoguda per les elits capitalistes.
Allò que intentaré fer evident és que el contingut de l’ideari d’En Hayek és pobre, poc innovador, conservador, més aviat reaccionari, situat en un terreny que es podria considerar propi de l’extrema dreta. Insistint en aquest punt inicial: En Hayek, a més a més de ser reaccionari, és un filòsof bastant incompetent; als seus escrits es fa patent la feblesa de la seva formació sobre temes de història i de història de la filosofia.

Tesi: si no fos perquè es creà el “fenomen Hayek”, l’obra ideològica d’En Hayek seria absolutament negligida, considerada com a mostra sense cap valor.

La pregunta a la qual jo hauria de contestar seria aquesta: Si l’obra ideològica d’En Hayek no val un gafet, com així, doncs, En Hayek va ser escollit com a icona del neoliberalisme? Com així, elegiren En Hayek, entre desenes de distingits economistes que també combregaven amb les tesis neoliberals? I més encara, com així situen En Hayek per sobre d’altres grans icones com Ludwig von Mises, George Stigler, Milton Friedman o Karl Popper?

Al meu parer, En Hayek esdevingué la lluminària major del moviment neoliberal perquè feia importants aportacions que anaven més enllà de la “ciència econòmica”. En Hayek es presentava com a teòric social i com a filòsof. Però allò que el va fer un personatge insubstituïble, jo crec, fou el seu ardor combatiu per la causa capitalista i contra el socialisme i qualsevol tipus d’intervencionisme de l’Estat. I encara més: En Hayek va demostrar una particular capacitat per a crear dispositius de propaganda ideològica, qualcuns dels quals incidien molt directament en l’actualitat política del moment. Així, En Hayek fou el creador, l’animador i el manipulador principal del gran dispositiu de propaganda que fou la Mont Pelerin Society.

Disposem de dades suficients per veure com funciona el sistema de poder ideològic de les elits capitalistes. Es pot constatar que la London School of Economics, als anys 1930, era subvencionada per la Fundació Rockefeller, i hem de pensar que els seus dirigents decidien quines personalitats havien de representar les idees fundacionals i “l’esperit” de la LSE. O sigui, he de suposar que eren els administradors dels dispositius de propagació de l’ideari neoliberal els qui decidiren contractar En Hayek com a professor i com a director de la LSE.
Per altra banda, s’ha d’entendre que la creació de societats com la Mont Pelerin únicament és possible si es disposa del suport de grans patrocinadors que es facin càrrec de les elevades despeses.
A partir d’aquestes consideracions, puc fer un enunciat.

Tesi: En Friedrich von Hayek, funcionari del Govern austríac, esdevingué el “fenomen Hayek” perquè així ho decidiren un grup de funcionaris dirigents de grans fundacions capitalistes”.

Fets aquests aclariments, passo a fer l’enunciat central d’aquest escrit.

Tesi: Objectivament, la gran diversitat d’ofertes filosòfiques (i, també, teològiques) no són sinó creacions de cortines de fum o de boires amb la finalitat (clara o confusa) de distreure les classes treballadores respecte de la seva lluita essencial: la consecució de la igualtat social.

Tesi: Actualment, iniciat el segle XXI, el conflicte entre els interessos de les classes treballadores i els dels capitalistes continua roent i sense propostes de solució.

Les elits socials i econòmiques (o sigui, els capitalistes i els seus aliats) devien creure realment que el capitalisme havia triomfat sobre el socialisme i que el seu domini ideològic havia de durar “un mil·leni”.

Certament, al llarg del segle XX i fins avui, les elits econòmiques i socials han mantingut una intensa i contínua cursa d’armament ideològic amb l’objectiu guanyar la guerra contra el socialisme i contra les reivindicacions democràtiques.
Per suposat, el campioníssim d’aquesta cursa són les elits ianquis.

Tesi: Així com els Estats Units disposen ells sols de més armes – i més destructives – que la resta de països del món, igualment aquesta nació disposa de més maquinària de guerra ideològica que la resta de països del món.

Tesi: Les classes treballadores dels països avançats no han aconseguit desplegar noves formes de lluita política i ideològica que fessin avançar la democràcia.

Les classes treballadores s’han mantingut les seves organitzacions de sempre sense entrar en competència amb la cursa desfermada pel capitalisme. No han desplegat noves formes de lluita.

Com a conseqüència de la seva feblesa reivindicativa, les classes treballadores han hagut de patir un augment de l’explotació capitalista i una minva de la seva part de la renda nacional.

Tesi: Davant aquesta situació d’indefensió de les classes treballadores, els qui tracten de temes relacionats amb la filosofia s’han de dedicar preferentment a denunciar l’escandalosa situació de misèria democràtica.

Tesi: La “nova filosofia” ha de consistir en tornar al punt de partida de les revolucions democràtiques. Ha de ser una filosofia que aspiri a trencar les cadenes de l’opressió, que vulgui recuperar la llibertat i la igualtat perdudes.

Comments

La derecha y la izquierda de España intentan ocultar la catalanidad de Mallorca.

(M’he empescat aquest estrany títol en espanyol amb la intenció d’incidir críticament dins els nius espanyolistes de la Xarxa. O sigui, l’article serà traduït automàticament a l'espanyol quan un navegant premi el botó “intro”).

La conquesta de Mallorca. La formació de la nació catalana.

A la Festa de l’Estendard (celebració de l’assalt a Madina Mayurqa per les tropes del Rei En Jaume I, el 31 de desembre de 1229) de l’any 2009, els nacionals catalans encara es veuen obligats a menar un combat ideològic contra els intents espanyolistes d’anul·lar la consciència nacional catalana.

La tradició espanyolista dretana amaga la catalanitat de la conquesta; la presenta com un fet històric en el marc del conflicte de civilitzacions. Expliquen el fet històric com a la incorporació de Mallorca al si de la “cristiandat”.
La tradició conservadora també ha apostat molt fortament per a fer una historiografia on “el Reino de Aragón” i “los reyes de Aragón” fos l’agent de la història, de manera que la nació catalana desapareix del panorama de la història o resta diluïda en uns “comtats catalans”.
Els alumnes de les escoles espanyoles d’ara surten endoctrinats amb la idea que els catalans no van tenir Estat propi. I, així, les escoles espanyoles continuen explicant la versió “cristiana i aragonesa” en substitució de la realitat històrica. Per posar un exemple típic, vegeu la definició de l’enciclopèdia wiquipédia que fa: “La Conquista para los reinos cristianos de la Isla de Mallorca fue lograda definitivamente por el rey Jaime I de Aragón entre 1229 y 1231. El desembarco de las tropas cristianas se efectuó en 1229 en Santa Ponsa”.

Els espanyolistes d’esquerra, majorment, referits a la Conquesta, fan una crítica a allò que entenen com un fet de guerra o un acte imperialista. Sovint, declaren que no s’ha d’enaltir cap tipus d’acció de guerra imperialista, i que, per tant, la Festa de l’Estendard no els provoca cap tipus d’entusiasme. Fins i tot, qualcuns, més espanyolistes, proposen alternatives “més modernes” a la commemoració; així, N’Eberhard Grosske, dirigent d’IU, va fer una convocatòria en suport de Palestina el dia (31.12.2008).

No deixa de sorprendre que els socialistes espanyols del PSC facin campanya discreta contra “la crosta catalanista” des de dins la mateixa TV3, entitat que controlen. Així, com a producció de TV3, està penjat a la Xarxa aquest text que “conta” la conquesta de Mallorca: “Al segle XIII, l'illa de Mallorca era un centre econòmic important situat a la ruta cap als ports del nord d'Àfrica. Per aquest motiu, l'illa era desitjada pels mercaders catalans, italians i provençals. Jaume I va plantejar conquerir-la a les corts de Barcelona de 1228, on en presència de Pere Martell i altres mercaders i membres de la burgesia barcelonina es va decidir finançar-ne la conquesta i les recompenses posteriors. La noblesa aragonesa es va desentendre de l'expedició. En canvi, la noblesa catalana i l'Església van proporcionar una part important dels recursos i dels elements militars”.

“L’illa era desitjada pels mercaders catalans”, segons el text, s’ha d’entendre que va ser una guerra de conquesta moguda per la cobdícia dels mercaders catalans, de la burgesia. El resum seria: una guerra de conquesta i un genocidi, una cosa molt lletja, per tant. Però aquest resum és una mistificació de la realitat històrica.

En contra de la versió de l’esquerra espanyolista, he de fer un seguit d’aclariments que, al meu parer, expliquen la vertadera dinàmica històrica de l’època.

Amb l’esfondrament de l’Imperi romà, reaparegué la infinitat de formacions polítiques a Europa i a les àrees de les costes mediterrànies.
Per superar l’esmicolament polític (a l’època anterior a l’Imperi, milers de minúscules formacions polítiques estaven en guerra universal), els pobles germànics s’empararen de les diverses porcions de l’Imperi; es repartiren l’Imperi en proporció a la seva capacitat d’administrar un domini i, en especial, en proporció a la seva capacitat militar.
A l’Edat Mitjana s’havia tornat a un estat de guerra universal.

Tesi: A l’Europa medieval, era inconcebible que una petita nació disposés d’Esta propi. Les nacions de l’antiga Gàl·lia estaven sotmeses a la monarquia dels francs. Les nacions d’Itàlia, als ostrogots; les de la península Ibèrica, als visigots; i els pobladors de les Illes Balears, als vàndals.

Les àrees dels antics pobladors catalans estigueren sotmeses als visigots, primerament, i a la monarquia franca a un segon moment. Els comtats catalans feudals juraven fidelitat als reis francs.

Tan bon punt, els comtats catalans deixaren de ser vassalls del rei dels francs es feren els únics responsables de la defensa del seu propi territori.

Tesi: Un territori relativament petit com el format pels comtats catalans no podia assegurar la defensa militar del territori (Basta recordar que Barcelona fou assaltada i destruïda per N’Almansur a l’any 985).

El Regne d’Aragó sentia l’amenaça de la creixent potència militar del regne de Castella. Per fer front a aquesta amenaça s’inicià el procés de confederació catalano-aragonesa.

Com hauria de ser sabut, la Confederació catalano-aragonesa es denominà Aragó, però els reis de la Corona d’Aragó eren els comtes catalans. O sigui, allò que no hauria d’oferir cap dubte és que els comtes catalans – els reis -, la noblesa catalana i l’Església catalana eren els qui tenien el predomini econòmic, social i polític. O sigui, que la nació catalana era el soci gran de la Confederació.

Per al Rei En Jaume I i la noblesa catalana, la conquesta de Mallorca era un esdeveniment previsible del llarg procés de guerra permanent entre els comtats catalans i els regnes musulmans que els encerclaven pel Sud.

No, no fou el cas que Mallorca fos cobejada pels mercaders catalans. El cas era que Mallorca havia esdevingut la principal amenaça militar marítima. I no solament pel corsarisme mallorquí contra els vaixells comercials catalans, sinó perquè el Regne de Mallorques mantenia de sempre aliances estratègiques amb altres regnes musulmans, aliances que incloïen, per suposat, pactes de cooperació militar que eren una amenaça directa a la integritat del territori català.

Fou En Jaume I el qui veié la necessitat històrica: Catalunya podria subsistir com a nació amb Estat propi si i únicament si esdevenia una nació més gran, una nació més extensa i poblada, una nació que pogués fer front a l’expansionisme – manu militari – del Regne de Castella i a l’imperialisme dels reis francs.

Comments

(M’he empescat aquest estrany títol en espanyol amb la intenció d’incidir críticament dins els nius espanyolistes de la Xarxa. O sigui, l’article serà traduït automàticament a l'espanyol quan un navegant premi el botó “intro”).

La conquesta de Mallorca. La formació de la nació catalana.

A la Festa de l’Estendard (celebració de l’assalt a Madina Mayurqa per les tropes del Rei En Jaume I, el 31 de desembre de 1229) de l’any 2009, els nacionals catalans encara es veuen obligats a menar un combat ideològic contra els intents espanyolistes d’anul·lar la consciència nacional catalana.

La tradició espanyolista dretana amaga la catalanitat de la conquesta; la presenta com un fet històric en el marc del conflicte de civilitzacions. Expliquen el fet històric com a la incorporació de Mallorca al si de la “cristiandat”.
La tradició conservadora també ha apostat molt fortament per a fer una historiografia on “el Reino de Aragón” i “los reyes de Aragón” fos l’agent de la història, de manera que la nació catalana desapareix del panorama de la història o resta diluïda en uns “comtats catalans”.
Els alumnes de les escoles espanyoles d’ara surten endoctrinats amb la idea que els catalans no van tenir Estat propi. I, així, les escoles espanyoles continuen explicant la versió “cristiana i aragonesa” en substitució de la realitat històrica. Per posar un exemple típic, vegeu la definició de l’enciclopèdia wiquipédia que fa: “La Conquista para los reinos cristianos de la Isla de Mallorca fue lograda definitivamente por el rey Jaime I de Aragón entre 1229 y 1231. El desembarco de las tropas cristianas se efectuó en 1229 en Santa Ponsa”.

Els espanyolistes d’esquerra, majorment, referits a la Conquesta, fan una crítica a allò que entenen com un fet de guerra o un acte imperialista. Sovint, declaren que no s’ha d’enaltir cap tipus d’acció de guerra imperialista, i que, per tant, la Festa de l’Estendard no els provoca cap tipus d’entusiasme. Fins i tot, qualcuns, més espanyolistes, proposen alternatives “més modernes” a la commemoració; així, N’Eberhard Grosske, dirigent d’IU, va fer una convocatòria en suport de Palestina el dia (31.12.2008).

No deixa de sorprendre que els socialistes espanyols del PSC facin campanya discreta contra “la crosta catalanista” des de dins la mateixa TV3, entitat que controlen. Així, com a producció de TV3, està penjat a la Xarxa aquest text que “conta” la conquesta de Mallorca: “Al segle XIII, l'illa de Mallorca era un centre econòmic important situat a la ruta cap als ports del nord d'Àfrica. Per aquest motiu, l'illa era desitjada pels mercaders catalans, italians i provençals. Jaume I va plantejar conquerir-la a les corts de Barcelona de 1228, on en presència de Pere Martell i altres mercaders i membres de la burgesia barcelonina es va decidir finançar-ne la conquesta i les recompenses posteriors. La noblesa aragonesa es va desentendre de l'expedició. En canvi, la noblesa catalana i l'Església van proporcionar una part important dels recursos i dels elements militars”.

“L’illa era desitjada pels mercaders catalans”, segons el text, s’ha d’entendre que va ser una guerra de conquesta moguda per la cobdícia dels mercaders catalans, de la burgesia. El resum seria: una guerra de conquesta i un genocidi, una cosa molt lletja, per tant. Però aquest resum és una mistificació de la realitat històrica.

En contra de la versió de l’esquerra espanyolista, he de fer un seguit d’aclariments que, al meu parer, expliquen la vertadera dinàmica històrica de l’època.

Amb l’esfondrament de l’Imperi romà, reaparegué la infinitat de formacions polítiques a Europa i a les àrees de les costes mediterrànies.
Per superar l’esmicolament polític (a l’època anterior a l’Imperi, milers de minúscules formacions polítiques estaven en guerra universal), els pobles germànics s’empararen de les diverses porcions de l’Imperi; es repartiren l’Imperi en proporció a la seva capacitat d’administrar un domini i, en especial, en proporció a la seva capacitat militar.
A l’Edat Mitjana s’havia tornat a un estat de guerra universal.

Tesi: A l’Europa medieval, era inconcebible que una petita nació disposés d’Esta propi. Les nacions de l’antiga Gàl·lia estaven sotmeses a la monarquia dels francs. Les nacions d’Itàlia, als ostrogots; les de la península Ibèrica, als visigots; i els pobladors de les Illes Balears, als vàndals.

Les àrees dels antics pobladors catalans estigueren sotmeses als visigots, primerament, i a la monarquia franca a un segon moment. Els comtats catalans feudals juraven fidelitat als reis francs.

Tan bon punt, els comtats catalans deixaren de ser vassalls del rei dels francs es feren els únics responsables de la defensa del seu propi territori.

Tesi: Un territori relativament petit com el format pels comtats catalans no podia assegurar la defensa militar del territori (Basta recordar que Barcelona fou assaltada i destruïda per N’Almansur a l’any 985).

El Regne d’Aragó sentia l’amenaça de la creixent potència militar del regne de Castella. Per fer front a aquesta amenaça s’inicià el procés de confederació catalano-aragonesa.

Com hauria de ser sabut, la Confederació catalano-aragonesa es denominà Aragó, però els reis de la Corona d’Aragó eren els comtes catalans. O sigui, allò que no hauria d’oferir cap dubte és que els comtes catalans – els reis -, la noblesa catalana i l’Església catalana eren els qui tenien el predomini econòmic, social i polític. O sigui, que la nació catalana era el soci gran de la Confederació.

Per al Rei En Jaume I i la noblesa catalana, la conquesta de Mallorca era un esdeveniment previsible del llarg procés de guerra permanent entre els comtats catalans i els regnes musulmans que els encerclaven pel Sud.

No, no fou el cas que Mallorca fos cobejada pels mercaders catalans. El cas era que Mallorca havia esdevingut la principal amenaça militar marítima. I no solament pel corsarisme mallorquí contra els vaixells comercials catalans, sinó perquè el Regne de Mallorques mantenia de sempre aliances estratègiques amb altres regnes musulmans, aliances que incloïen, per suposat, pactes de cooperació militar que eren una amenaça directa a la integritat del territori català.

Fou En Jaume I el qui veié la necessitat històrica: Catalunya podria subsistir com a nació amb Estat propi si i únicament si esdevenia una nació més gran, una nació més extensa i poblada, una nació que pogués fer front a l’expansionisme – manu militari – del Regne de Castella i a l’imperialisme dels reis francs.

Comments

A manera de preàmbul, exposo tot un seguit d’enunciats amb intenció que serveixin de plantejament per fer veure quines són les principals tasques del nostre temps en relació a la guerra ideològica.

Una vegada fetes les revolucions democràtiques modernes i establert el règim democràtic, fou possible la publicació de la filosofia que justificava el nou ordre democràtic i que impugnava la filosofia de l’absolutisme, la filosofia aristotèlica-tomista, filosofia que era la oficial de l’Església catòlica.

L’Empirisme britànic fou el nou corrent filosòfic. Aquest nou corrent d’immediat fou reconegut com a pensament hegemònic.

La il·lustració anglesa esdevingué el llevat de les noves corrents de pensament d’Europa i Amèrica.

L’Empirisme britànic establia la base filosòfica de “l’emotivisme moral”.

Tesi: Així com el nou règim democràtic britànic enllaçava amb el de les “polis” democràtiques de l’antiguitat, en correspondència, l’emotivisme moral de Locke i de Hume era molt semblant al de Protàgores del segle V aC.
Tesi: “L’emotivisme moral” és el fonament teòric del sistema democràtic, i aquest fonament és inalterable. Tot intent de modificació és un atemptat contra el sistema.

Tesi: El panorama de la “selva filosòfica” no ens ha d’enganyar. El fonament teòric de la moral o bé és “l’emotivisme moral” o bé “l’intel·lectualisme moral” (l’intel·lectualisme moral primer es desplega com a justificació de la moral d’una determinada organització religiosa. La filosofia tomista és un paradigma de l’intel·lectualisme moral).

Tesi: El Positivisme tot i que es declara com a continuador de l’Empirisme, allò que intenta és introduir un nou intel·lectualisme moral amb la vestimenta de “la ciència positiva”. En aquest sentit, el marxisme és una variant de fer una “moral científica”.

Tesi: Tan bon punt sorgeix una nova religió, església o organització religiosa, aquesta recorre a l’intel·lectualisme per a justificar el seu sistema moral.

Com a referent, l’Església catòlica en tot temps menà – i continua menant ara - una lluita ideològica constant contra les ideologies que neguen o posen en dubte la moral catòlica. Però l’apologètica catòlica no només ha de ser l’escut contra els impius, també de bell antuvi hagué de combatre contra les heretgies nascudes al si de l’Església.

L’emotivisme moral va de la ma amb el concepte de pacte social o contractualisme. Als sistemes democràtics es dóna per suposat que els membres de la societat accepten la voluntat de la majoria i que els drets de l’individu queden garantits per la Constitució.

Tesi: La filosofia hegemònica forma conjunt amb la ideologia de la classe social dominant.

La “Crítica de la raó pura” de Kant només era a l’abast de les facultats de teologia i de filosofia. Una vegada que l’obra de Kant tingué el vist i plau dels teòlegs luterans, la doctrina de Kant fou acceptada per la Jerarquia eclesiàstica i pel Govern prussià.

Tesi: La filosofia de Kant fou un intent de fer front a l’Empirisme britànic. El luteranisme germànic copsà l’Empirtisme com a una greu amenaça ideològica.
L’Imperatiu moral de Kant era un intent intel·lectualista per a negar l’emotivisme moral argumentat per En Hume. El kantisme fou un escut en defensa dels fonaments teòrics de la moral luterana prussiana.

Tesi: Les filosofies de Kant, Schelling, Fitche, Hegel foren arbres sembrats a la “selva filosòfica”, amb l’intent de fer front a la crítica de la il·lustració.

Tesi: En Hegel mateix a “La fenomenologia de l’Esperit” descriu la Il·lustració (la francesa, que no la britànica) com un moment necessari i superat per a l’últim esglaó del desplegament que serà “la monarquia del cristianisme germànic”.

Aclariment: Les obres de Kant o de Hegel no són a l’abast de les amples masses.

Aclariment: Les amples masses alemanyes de l’època no pogueren distingir ni el més petit indici de la significació de l’èxit dels diversos filòsofs de l’Idealisme alemany.

Aclariment: En Hegel fou cridat pel Govern a ocupar la càtedra la Universitat de Berlín. En Marx, en canvi, s’hagué d’exiliar. Les elits socials prussianes i les esglésies luteranes potenciaren molt decididament el pensament de Hegel. L’entusiasme despertat per la filosofia de Hegel coincidia amb els interessos polítics i ideològics de les elits. No de bades, a “La fenomenologia de l’Esperit”, la monarquia germànica figura com a punt culminant del suposat desplegament de l’Esperit; allà s’expressa la rotunda afirmació: “L'Esperit germànic és l'Esperit del Nou Món, la finalitat del qual és la realització de la veritat absoluta, com autodeterminació infinita de la llibertat, que té per contingut la seva pròpia forma absoluta. El principi de l'imperi germànic ha de ser ajustat a la religió cristiana. El destí dels pobles germànics és el de subministrar els portadors del Principi cristià”.

Tesi primordial: A un sistema no democràtic, l’enlairament d’un filòsof és el resultat de la voluntat de les elits polítiques. Són les Autoritats ideològiques – una Jerarquia religiosa, per exemple – les que determinen si una obra ha de ser enlairada o marginada o prohibida.

Tesi primordial: A un sistema democràtic, les elits socials i econòmiques (les elits capitalistes) també enlairen o marginen, però no poden prohibir formalment (excepció feta dels autors perseguits pel Poder judicial). Per altra banda, es donen tot de produccions ideològiques i de moviments ideològics que escapen de la voluntat de les elits capitalistes.

Tesi: A cada moment històric, la galeria de “pensadors il·lustres” pateix variacions segons els criteris de valoració ideològica de la Universitat i, en darrer terme, del Poder.

Per posar un exemple: Foren les facultats de teologia les que consideraren l’obra de Kant com el seu escut protector contra l’Empirisme i la Il·lustració. Aquells teòlegs luterans i pietosos s’aferraren al pensament de Kant com si fos una taula de salvació. En Kant, en efecte, accepta el plantejament d’En Hume, segons el qual la metafísica no és possible com a ciència; en principi Déu, l’ànima i les normes morals no són a l’abast de la raó humana. Però Kant oferia la superació aquest estadi empirista i cientifista, oferia el mètode per a recuperar l’afirmació de l’existència de Déu i de l’ànima humana immortal. En Kant reintroduïa el concepte de Déu i de l’ànima con a conseqüència derivada segons la raó pràctica. L’esquema del raonament kantià és poderós i ve a dir: posat que els humans no poden viure sense normes morals, d’aquesta necessitat s’ha d’inferir l’existència de Déu i de l’ànima humana immortal com a postulats de la “Raó pràctica”. L’existència de Déu quedava afirmada com a necessària no per la ciència sinó per la postulació dels humans. Posat que el necessitem, llavors existeix, o fem com si existís. La moral luterana pietista quedava sustentada pel gloriós “imperatiu categòric”. A la tomba de Kant figura la inscripció – presa la la conclusió de la “Crítica de la raó pràctica” – que diu: «Dues coses omplen l'ànim amb una admiració i una veneració sempre renovades i creixents, com més freqüent i continuadament reflexionem sobre elles: el cel estelat sobre mi i la llei moral dins meu ».

Només unes poques persones s’atreviren a penetrar a les vuit-centes pàgines de la “Crítica de la raó pura”. Per a En Herder, l’obra era “una fosca teranyina”. Fins a l’any 1786, la “Crítica” era pràcticament desconeguda. Foren les cartes de divulgació del teòleg Reinhold les que feren conèixer el llibre de Kant a un cercle més ample de gent interessada amb la teologia i la filosofia.

Per posar un altre exemple, on es fa patent la tendència cap a l’esperpent dels sistemes polítics totalitaris, cito el cas de les diverses valoracions ideològiques que s’han fet de Trotski i del seu pensament a les diverses edicions de la Gran Enciclopèdia Soviètica. A la primera edició, amb una extensió de tres pàgines, En Trotski era considerat un gran líder revolucionari i el forjador de l’Exèrcit Roig; després, caigut en desgràcia, passà a ser considerat un traïdor, i a l’edició de 1947, en unes poques línies és considerat “un bandit contrarevolucionari”, i els trotskistes són definits com a “enemics maleïts de la classe obrera” i com a “agents llogats als serveis d’intel·ligència dels governs estrangers”.

Els principis socials i polítics de les noves societats democràtiques eren fet públics i declarats vigents per mitjà de la proclamació de la Constitució.

Tesi: La proclamació de la vigència dels principis democràtics i dels drets humans - Holanda, Gran Bretanya, Estats Units, vg. – no aturava les lluites socials, ans al contrari, les posava més de manifest.

Tesi: Tan bon punt s’estableix una nova societat democràtica, les elits antidemocràtiques vençudes, si no han sigut destruïdes, inicien el seu rearmament ideològic
amb l’objectiu de recuperar posicions socials perdudes.

Tesi: Tan bon punt s’hagué establert el règim democràtic, les classes populars hagueren de comprovar que les seves conquestes socials i polítiques de seguida eren amenaçades de minva per causa de les activitats de les elits.

Les classes treballadores s’hagueren d’enfrontar a les terribles conseqüències de la Revolució Industrial.

Tesi: La Revolució Industrial fou posterior a les primeres revolucions democràtiques. La classe dels empresaris industrials - i la classe dels obrers industrials fabrils – no existien ni a la Revolució britànica, 1688, ni a la Revolució americana, 1776.

La classe dels empresaris esdevingué el nucli de les elits socials i econòmiques. Aquestes elits rutllen de manera que en tot temps acumulen més riquesa i miren de blindar els seus privilegis, i, en darrer terme, s’emparen del Poder.

Tesi: A l’època actual, les denominades “societats democràtiques”, disposant d’una Constitució democràtica, les elits capitalistes s’emparen del Poder – de tots els poders – i creen una situació plena de contradiccions. Es proclama que la sobirania recau en “el poble”, però són les elits socials i econòmiques les que disposen del Poder.

Tesi: A l’Anglaterra de començament del segle XIX, foren els obrers dels grans nuclis industrials els qui idearen la manera de lluitar contra l’opressió capitalista.
Foren els treballadors els qui crearen els “Trade Unions” (els sindicats de classe i de lluita).

Tesi: Foren els treballadors britànics els qui desplegaren la crítica contra el sistema social i polític. Els treballadors no solament creaven i organitzaven formes de lluita contra el sistema d’explotació capitalista. El conjunt de propostes del “Cartisme” (La Carta o Declaració feta pels sindicats britànics) era en realitat una concepció política democràtica i social.

O sigui, els treballadors pensaven i analitzaven les causes que provocaven la injustícia social; pensaven i feien teoria social i política.

Tesi: No fou el cas que els filòsofs “liberals” impulsessin les propostes dels “cartistes”. Eren les ments dels treballadors les que elaboraven nous conceptes, teories i propostes de tipus econòmic, social i polític.

En Jeremy Bentham, iniciador de l’utilitarisme i icona del liberalisme, manifestà les seves bones intencions socials dient que s’ha de procurar “el major benestar possible al major nombre possible”, però alhora argumentava contra les lleis que prohibien la usura, i proposava la “llibertat total del capital” i, com a jurisconsult, fou el creador de la idea del “panopticon”.

(Aclariment: als meus escrits sovint explico que s’ha de rebutjar la significació marxista de la paraula “burgesia”. Amb pretensió de fer una “dialèctica científica”, En Marx i els marxistes fan un ús pervers dels conceptes de “burgesia”, “burgès”, “petit-burgès” i d’altres de semblants. A la doctrina marxista, un burgès tan pot ser un barber com un metge, un botiguer, un llanterner o N’Henry Ford. I encara pitjor: un sastre tan pot ésser un “obrer revolucionari” (com ho eren els 13 sastres alemanys que, a París, amb En Marx, havien constituït el Partit Comunista) com un menyspreable petit-burgès reaccionari. L’ús d’expressions com a “pensament burgès” són un atemptat contra l’esperit científic i una mostra de voluntat totalitària. Podeu veure el meu discurs sobre el tema a la Xarxa a La filosofia i la religió, sense màscares.

Tesi prioritària: A les societats dividides en classes socials, a tot temps les elits econòmiques i socials tracten d’augmentar la seva porció de la renda social i de blindar els seus privilegis; tracten d’incrementar el seu poder.
Tan bon punt s’inicia un règim democràtic com a conseqüència del triomf de la revolució, les elits socials i econòmiques inicien la seva cursa d’acumulació de bens i de privilegis.

Tesi : El capitalisme no fou el resultat del pensament d’un teòric. El capitalisme sorgí com a conseqüència de la Revolució Industrial.

Com va denunciar En Thomas Paine, la monarquia britànica era una democràcia defectuosa en la que l’aristocràcia continuava disposant de les seves rendes i dels seus privilegis.
Amb el desplegament del capitalisme, a la societat britànica feia la seva aparició històrica la nova elit dels capitalistes.
Certament, la nova elit capitalista va pugnar amb la classe dels grans propietaris de terra (l’aristocràcia tradicional), especialment al voltant de l’eliminació de la barrera duanera per a la importació de blat. Certament, les propostes progressistes de la nova classe capitalista convergiren amb les demandes de les classes populars.
Però no fou el cas que la nova classe capitalista encapçalés una segona revolució democràtica.

Tesi: No fou el cas els la nova classe dels capitalistes encapçalés una segona revolució democràtica al Regne Unit. D’antuvi els capitalistes feren pinya amb l’aristocràcia oposant-se a les reivindicacions democràtiques de les classes treballadores.

Cap allà els anys 1840, al Regne Unit, el sistema electoral reservava el dret a ser candidat als propietaris; excloïa del dret a vot una gran part dels treballadors (I, per suposat, a les dones, a totes les dones).
La Cambra del Comuns rebutjava les demandes dels “cartistes”: el sufragi universal (masculí), el dret a ser candidat sense el requisit de la propietat, garanties de control dels comicis, retribució als parlamentaris, representació proporcional al nombre d’electors als districtes electorals, renovació anual del Parlament (per a impedir la corrupció i la traïció).

Una situació semblant a la del moviment cartista britànic es va desplegar al Principat de Catalunya a finals del segle XIX.

Tesi: En contra de la teoria marxista, les reivindicacions democràtiques dels cartistes no eren producte del “pensament burgès” o del “pensament petit-burgès”. Aquelles reivindicacions eren pensades i elaborades per treballadors i per les ments dels treballadors.

Tesi: En contra de la teoria d’En Friedrich Hayek, la resposta violenta del parlamentaris capitalistes feia evident que el desplegament del “lliure mercat” creava tot de senderis que no conduïen cap a la llibertat, sinó més aviat cap a l’esclavatge.

Tesi primordial: Els avanços democràtics i la millora de les condicions de treball de les classes treballadores no són una conseqüència del desplegament de l’economia capitalista. A cada conquesta democràtica, les elits capitalistes despleguen tot de mecanismes per a afeblir els controls democràtics guanyats per les classes treballadores i per a reforçar els seus privilegis. I aquesta és la dialèctica bàsica entre les elits econòmiques i les classes treballadores. En contra de les prediccions de Marx, la classe dels capitalistes, a cada moment del procés històric, cerca la manera de reforçar el seu poder. Però, com és sabut, les prediccions marxistes no s’acompliren.

Tesi: Actualment, al segle XXI, la classe dels capitalistes (en especial, els “neocons”, als Estats Units) ha intensificat la seva estratègia que descansa sobre dos puntals: un és l’increment la seva aliança amb les Esglésies, l’altre l’increment colossal de la seva maquinària ideològica.

Amb aquesta estratègia els neocons aconsegueixen dividir a les classes treballadores per motius ideològics derivats de la religió o de la moral religiosa.
Els neocons aconsegueixen especials èxits amb temes morals relacionats amb la dona i la sexualitat. Així, per exemple, en referència a l’avortament. Les Esglésies són en campanya permanent a favor de la penalització criminal de l’avortament. Tot de persones treballadores que són membres d’una Església hi donen suport. I els polítics neocons en treuen rèdits polítics.

Tesi: L’estratègia dels neocons de l’Imperi té un cost social extraordinari, en el sentit que tota la societat ianqui queda criminalitzada per motius ideològics de creences o de moral. Així s’explica que els Estats Units sigui el país que té el major índex del món de població reclusa (quasi tres milions de persones; proporcionalment,cinc vegades més que al Regne Unit, o dotze vegades més que al Japó). Però, al costat de les condemnes a reclusió, s’han de considerar els altres milions de condemnats a altres penes com són: multes, llibertat condicionada, treballs socials, tancament de locals, prohibició de tota gamma de productes culturals o ideològics, tancament de mitjans de comunicació, exclusió social parcial (per exemple, exclusió dels homosexuals a la carrera militar), i d’altres.

L’ideal neocon i el dels partidaris de la teocràcia cristiana implicaria la creació d’un Panopticon que vigilés a tota la població. Econòmicament resultaria inviable. Actualment, la línia neocon de control d’activitats relacionades amb el sexe i la droga obliga a un creixement incessant de vigilants; per la qual cosa, els Estats Units també baten el record pel major nombre de policies i personal semblant (vigilants, cuidadors, revisors, espies socials, informadors i qualificadors morals de llibres, revistes, pel·lícules, programes de televisió, etc.). Per posar un exemple corrent que mostra el nivell aberrant de la teocràcia ianqui: els aeroports i el llocs de concentració de viatgers, majorment, disposen de “policia de verificació moral” consistent en disposar d’agents policials com a esquer per “caçar” a aquells viatgers que “cauen en la temptació sexual pecaminosa”.

Hi ha una altra plaga que arrana la societat ianqui i la porta a la ruïna: la plaga dels advocats. Aquesta plaga no és nova, però la gran ofensiva neocon a totes les línies de confrontació ideològica va provocar un salt exponencial de processos judicials. Tots els sectors de població són afectats per la judicialització de la vida quotidiana (Segons l’ABA, el nombre d’advocats a l’any 2008 abastava la xifra de 1.162.124).

Una vegada fets els enunciats precedents a manera de panorama general, a continuació, haurem de veure quin és la correlació de forces enfrontades en matèria de filosofia. O sigui, la pregunta seria: quin paper juga actualment la filosofia en la batalla per la igualtat?

El Positivisme esdevingué la filosofia hegemònica, en el sentit que els Estats organitzaven el sistema de coneixement i de ciència segons l’esquema positivista. Fins i tot els Estats més endarrerits i reaccionaris tenien la Universitat positivista. Encara que la Universitat franquista dels anys 50 es declarava nacional-catòlica i mantenia tot de Càtedres aberrants segons la tradició tomista – Càtedres d’Ontologia, d’Ètica, de Psicologia Metafísica, de Teologia natural, i d’altres – el sistema educatiu es fonamentava en l’estudi de les ciències positives: matemàtiques, física, química i ciències de la naturalesa.

Als Estats Units, ja al moment de la proclamació de la República, el pensament empirista es feia evident. En Jefferson mateix feu ús dels arguments del “Assaigs sobre el Govern Civil” de Locke a l’hora de redactar la declaració de la Independència.
El Pragmatisme, la filosofia hegemònica nord-americana – hegemonia que es manté inalterada fins avui -, recollia els fonaments de l’Empirisme i , alhora, es mostrà com una variant del Positivisme. Es pot afirmar que el Pragmatisme és positivista. D’antuvi, la societat nord-americana apostà molt decididament pel cultiu de la ciència i de la tècnica.

La diferència més notable entre el Pragmatisme i el Positivisme – i l’Empirisme de Hume - rau en el posicionament respecte a la religió. En Hume elaborà els arguments clàssics per demostrar la impossibilitat de la metafísica com a ciència; i, més a més, insistí en mostrar la inconsistència de les creences religioses. En Comte explicà que la religió i la metafísica eren fenòmens socials d’anteriors Estadis (segons la “llei dels tres Estadis”, de Comte) i que a l’època actual, al tercer Estadi, és el de la Ciència, el de les ciències positives i de la indústria i la tecnologia. És cert que En Comte fou l’inventor de la “Religió de la Humanitat”; però en aquella religió positiva Déu no hi tenia cabuda, era una religió atea; no passava de ser una cabòria.
Com no podia ésser d’altra manera, el “Positivisme lògic” – la fase última del Positivisme - segueix plantejament agnòstic de Hume i reafirma la impossibilitat de la metafísica com a ciència.

Convé saber que autors molt distingits del Positivisme lògic, com En Popper i En Wittgenstein, deixen de fer referències a la religió o a les Esglésies, i es limiten a postular que es sigui respectuós amb les creences religioses. Però aquests postulats no són el resultat d’una argumentació, sinó pura declaració de la voluntat personal. Jo crec que hi ha motius per sospitar que En Wittgenstein s’aferrava a la religió a la recerca d’una taula de salvació personal (Finalment ha quedat al descobert que En Wittgenstein vivia en una mena d’infern psicològic, de greus desordres emotius, amb tendències suïcides. “Sóc un fogonet consumit”, escrivia al seu diari. Ara sabem que el el “fogonet” era homosexual).

Els grans teòrics del Pragmatisme ianqui – Peirce, William James i Dewey – no es limiten a ser respectuosos en relació a les creences religioses; accepten la religió com una pràctica social comuna a totes societats humanes. El seu plantejament – pragmàtic – és que s’ha de valorar una religió segons els resultats socials derivats de les pràctiques religioses. Per suposat, els tres filòsofs consideren que l’exercici de la religió cristiana (la de les Esglésies luteranes i calvinistes ianquis) ha donat uns grans beneficis a la societat dels Estats Units.
Els tres filòsofs pragmatistes no es limiten a fer l’argumentació sobre la bonesa de la moral cristiana dels cristians reformats d’Amèrica del Nord. Expressen la seva preocupació perquè entenen que els teòlegs no han sabut fer front a l’agnosticisme derivat de la ciència moderna, ciència que, segons ells, és de cada vegada més present en quasi totes les qüestions que afecten a les persones i a la societat. El filòsofs pragmatistes van a la recerca d’arguments que reforcin el paper social - de cohesió social – de la religió cristiana, de la moral cristiana i de les Esglésies de la Reforma. Tots tres autors confessen que les seves experiències místiques li han sigut de gran ajut per encarrilar llurs vides. Al meu parer, dels tres filòsofs, En Peirce és el més seriós i més ambiciós, tot proposant un programa per a l’elaboració d’una metafísica realment científica que retornés el prestigi intel·lectual a la dogmàtica cristiana.

A l’Univers ianqui, a tot al llarg del segle XX i en l’actualitat, ha continuat el total predomini de la filosofia pragmatista, si bé molts d’autors han incorporat elements procedents de Positivisme lògic. Es poden citar com exemple a Quine o Putnam.

Malgrat que el Pragmatisme clàssic – Peirce, James, Dewey - es manté com a referent primordial, s’ha de dir que hi ha tot de línies d’altres corrents filosòfics que fan ingents aportacions de productes ideològics. L’anàlisi d’aquests corrents filosòfics ianquis requeriria un ample text, cosa que ara no faré aquí.

En canvi considero que he de fer referència al denominat “Neopragamatisme”. Per la seva significació històrica, me centraré en l’obra d’En Richard Rorty.
En Rorty s'escuda en la tradició del pragmatisme nord-americà per fer crítica a la que ells anomenen "filosofia europea". En Rorty argumenta i mostra la inconsistència de totes aquelles filosofies que pretenen "aportar la veritat", com si la "veritat" fos una cosa, un objecte que s'aconsegueix gràcies a l'esforç de la ment privilegiada d'un filòsof. Reafirma el plantejament pragmatista, segons el qual allò que importa és fomentar les pràctiques socials que són beneficioses per a la comunitat humana. Però haurem de veure que En Rorty trenca les regles bàsiques del pensament pragmatista, i inicia una cursa filosòfica tot fent manlleus a filòsofs "continentals"; fent manlleus - diu ell - d'En Nietzsche, d'En Heidegger i d'En Wittgenstein. En aquesta nova versió del pragmatisme - el denominat neopragmatisme - En Rorty s'atreveix a fer un salt prodigiós que consisteix en afirmar també el relativisme de la Ciència, en el sentit que les teories i les "veritats" de la Ciència no contenen la realitat ontològica, sinó que no deixen de ser "un joc de llenguatge", un més, entre altres jocs de llenguatge, com són el de la poesia i el de la religió. La ciència és també una convenció; és un "joc de llenguatge" útil, que ha demostrat ésser molt convenient per a aconseguir un major benestar de la societat.
En Rorty, mentre mostra la inconsistència dels filòsofs "occidentals", alhora, sense donar explicacions, sorprenentment, comença a fer importants manlleus de la filosofia d'En Nietzsche i de la d'En Heidegger. A diversos escrits, sembla un entusiasta seguidor d’En Nietzsche; com, per exemple, quan diu: "...la tradició filosòfica occidental concep la vida humana com un triomf en la mesura que transmuta el món del temps de l'aparença i de l'opinió individual en un altre món: el món de la veritat perdurable. Nietzsche, en canvi, creu que el límit que és important travessar no és el que separa el temps de l'intemporal, sinó el que divideix el vell del nou. Pensa que la vida humana triomfa en la mesura que escapa de les descripcions heretades de la contingència de l'existència i troba noves descripcions. És aquesta la diferència que separa la voluntat de veritat de la voluntat d'autosuperació. És la diferència entre concebre la redempció com el contacte amb una mica més ampli i més durador que un, i la redempció com En Nietzsche la descriu: Recrear-ho tot per a convertir-lo en un així ho vaig voler", del llibre "Contingència, ironia, solidaritat", pàgina 49. Podeu veure que En Rorty no fa de pragmatista, sinó que ens proposa "trobar el camí de la salvació" en el pensament d'En Nietzsche. En Rorty no justifica aquesta aproximació a En Nietzsche, un autor que s'hauria de considerar a les antípodes del pragmatisme. En Rorty no explica perquè alhora que es declara un continuador d'En Dewey intenta fer valer la filosofia d'un autor tan atípic com és En Nietzsche.
Semblantment, al seu discurs filosòfic, En Rorty declara la seva admiració pel pensament d'En Heidegger. No fa cap tipus de comentari sobre la posició radicalment antinord-americana d'En Heidegger, en relació a la cultura, la ideologia, la ciència. Tampoc fa referència al passat nazi d'En Heidegger. En Rorty es declara pragmatista i seguidor del pensament d'En John Dewey, però les seves declaracions són un pur formulisme. En Rorty no segueix la proposta del pragmatisme de defugir de l'intel·lectualisme i de dedicar-se a coses pràctiques, útils i immediates. En comptes de seguir les propostes pragmatistes, En Rorty fa un intel·lectualisme duríssim, a la manera dels filòsofs francesos. Al seu llibre "Heidegger, contingència i pragmatisme", mostra que l'atreviment d'En Rorty no té límits, tocant a fer teories filosòfiques. En Rorty es mostra com una mena de segon Heidegger, de deixeble avantatjat que recull els preciosos tresors del mestre i els junta als seus.
En Rorty es mostra tan savi i tan intel·lectualista que En Heidegger. En Rorty exposa el seu discurs a la manera d'un gran expert sobre En Heidegger. I Tots els temes que fan referència a En Heidegger els recull com si li fossin molt familiars i molt acceptables, i com si no haguessin de despertar cap alarma per a un lector pragmatista. En Rorty, com si no passés res, fa seus tot de termes i expressions heideggerianes que són abusius; i, més encara, fa ús de termes que converteixen un escrit en una cosa semblant a una obra poètica o religiosa; així, per exemple, fa ús "els grecs" i "el pensament dels grecs" per referir-se a la filosofia d'En Plató; i també usa "Occident" i "filosofia occidental" com si fos tot una unitat de pensament filosòfic; i també usa "els moderns", "nosaltres", "el pensament modern" per fer un tot u d'allò que és divers. Així es pot veure en aquest paràgraf del llibre esmentat més amunt: "Per a centrar la qüestió de la contingència i de la nostra situació tardana, considerem el problema preliminar de si poden compaginar la inicial empresa« ontològica »de Heidegger amb el seu posterior intent d'esbossar la« història del Ser ». El lector d' Ser i Temps pot veure portat a pensar que els grecs van gaudir d'una relació especial amb el Ser que hem perdut els moderns, que tenien menys dificultats que nosaltres a assumir una posició ontològica, mentre que els moderns tenim serioses dificultats en mantenir present la diferència entre l'ontològic i ho óntico. No obstant això el lector d'aquesta obra llegeix sovint en ella que Descartes i Nietzsche van ser una expressió tan adequada del Ser de les seves èpoques com Parmènides ho va ser l'Ésser de la seva. Això fa difícil veure què avantatge poden haver tingut els grecs sobre els moderns, o com poden comparar Parmenides i Nietzsche respecte al «caràcter elemental» de les «paraules del Ser» a les quals estan associats. Com el Ser no consisteix en més que en la seva comprensió per el Dasein, com l'Ésser no és un poder contraposat o superposat al Dasein, no està clar com pugui haver-hi una mica més autèntic o primari a la part superior de l'escala que a la seva base. Per això no està clar per què hem de pensar en termes d'una escala en comptes de en termes d'una passadís rodant ".
He de concloure que el neopragmatisme d'En Rorty és un salt increïble al buit, que el seu discurs és la negació del pragmatisme clàssic; que és una manipulació de les paraules; que el seus intents de fer casar En Dewey amb En Heidegger és com intentar mesclar oli amb vinagre. El discurs d'En Rorty no fa sinó crear confusió, amb la intenció, jo crec, de desplegar una estratègia de llarg abast amb l'objectiu de reintroduir la metafísica i el "pensament religiós", a la manera que ho fan els de la campanya del "disseny intel·ligent". Però al darrera, jo pens, no només hi ha les esglésies cristianes; també les elits econòmiques nord-americanes estan interessades en el projecte.

De bell antuvi, les elits socials i econòmiques dels Estats Units han mantingut fins avui el seu decidit suport al discurs originari dels Pares Fundadors, els Pelegrins del Mayflower. El discurs originari descansa sobre dues columnes: la declaració dels principis democràtics i l’afirmació del cristianisme de les Esglésies de la Reforma.

A diferència de la Revolució francesa, 1789, (la qual, per cert, fou un absolut fracàs), la Revolució nord-americana, 1776, era feta per unes classes populars (majorment pageses) profundament religioses.
D’antuvi, aparegué el divorci entre el laïcisme de la Il·lustració francesa i el fonamentalisme religiós dels republicans ianquis.

El fonamentalisme religiós ianqui (amb predomini de la ideologia calvinista) trencà la cursa intel·lectual d’En Thomas Paine, el marginà políticament i social (En Paine es retirà solitari a una petita granja, donada per En Jefferson i alguns amics, els quals es devien sentir culpables del trist final d’En Paine). En Paine, seguint la tradició il·lustrada havia denunciat les Esglésies com a agents depravats de la injustícia i l’opressió (“L’edat de la raó”). Les Esglésies ianquis intentaren esborrar la memòria d’En Thomas Paine i quasi ho aconseguiren.

No fou el cas que la jove república americana hagués establert cap tipus de censura contra els escrits dels filòsofs d’Europa (Per altra banda, les obres de John Locke eren presents a les biblioteques de la gent més culte). Però es donà un clar rebuig als filòsofs europeus i, en general, als escrits de caràcter filosòfic.

Aquest rebuig era causat, al meu parer, pel ferment de la concepció igualitarista del calvinisme dominant. És el cas que En Calví proclamà el principi que “tot cristià és sacerdot”, que tot intent de crear jerarquies és blasfematori contra Jahvè.
L’alè igualitarista arriba fins avui. Era un igualitarisme d’origen religiós i polític, però que també era dominant respecte dels valors intel·lectuals.
De bell antuvi fins avui, ha predominat una concepció pragmatista espontània dins la societat ianqui. Els principis pragmatistes espontanis dominants feien difícil el cultiu professional de la filosofia. Fins a finals del segle XIX no aparegueren els primers filòsofs nord-americans (En Paine seria un cas excepcional, i, per altra banda, havia nascut a Anglaterra).
És de notar que En Peirce, En James i En Dewey no eren filòsofs de professió (S’ha d’entendre que com a bons ianquis pragmàtics “es dedicaven a activitats socials útils”).

És de notar també que l’última proposta de salvació neopragmatista d’En Richard Rorty encara posa com a fonament la filosofia del vell Dewey (I, estranyament, la d’En Nietzsche, de qui diu que era un “protopragmatista”).

Tesi: En Richard Rorty creu haver trobat una via salvació mística en la poesia (els seus grans autors idolatrats són En Walt Whitman i En Marcel Prust) i en la religió. En Rorty fa seva la creença d’En Whitman segons la qual “Amèrica” (els Estats Units) estava destinada a reinventar el món com a alliberadora de l’esperit humà.

Del meu post a la Xarxa, Rorty, Vattimo i les Esglésies protestants, reprodueixo el fragment següent:

“En Rorty recull la tradició pragmatista nord-americana - hegemònica als EUA -, segons la qual no s'ha de debatre sobre la veritat d'una religió determinada, sinó comprovar quins són els beneficis socials que reporta. En la tradició nord-americana no hi ha conflicte entre la filosofia - el pragmatisme - i la religió, diuen.

A partir de la revolució luterana s'establí el principi de la "llibertat de consciència del cristià". Des de llavors, s'ha mantingut, en efecte, la llibertat d'expressió als països on predomina el protestantisme. A l'àrea de parla anglesa, des de Locke, la major part d'autors han insistit en afirmar les idees de llibertat i de tolerància. Però, alhora, en defensa de la llibertat i tolerància religioses, a la pràctica, aquesta tolerància ha donat com a resultat una mena de concòrdia o "pau civil" entre els autors dels corrents filosòfics dominants i les esglésies protestants.
El pensament d'En Rorty no fa sinó reafirmar la tradició del pragmatisme nord-americà en el sentit d'evitar el conflicte entre la filosofia i la religió.
En Rorty ha sumat els seus arguments en un llibre breu que va publicar amb En Vattimo titulat "El futur de la religió" . Allà va escriure: "Coincideixo amb Hume i amb Kant que el concepte de 'prova empírica' és irrellevant a l'hora de parlar de Déu, però aquest punt serveix per igual contra l'ateisme i el teisme. El president Bush ha aportat un bon argument quan va dir, en un discurs destinat a complaure els fonamentalistes cristians, que 'l'ateisme és una fe', ja que 'no pot confirmar-se ni refutar-se mitjançant arguments o proves'. Però el mateix pot aplicar-se, sens dubte, al teisme. Ni els que afirmen ni els que neguen l'existència de Déu no poden reclamar, de forma plausible, tenir proves de la seva part. Ser religiós a l'Occident modern no té gaire que veure amb l'explicació de fenòmens específicament observables", va argumentar Rorty”.

Les Esglésies de la Reforma – i la de Roma – veuen de bon ull els productes ideològics que fan costat als seus interessos; i, per suposat, les Esglésies han situat tot de produccions d’En Rorty i del neopragmatisme dins les seves immenses maquinàries de propaganda.

Les elits econòmiques ianquis – els capitalistes – tot i donant suport a les Esglésies “americanes”, d’antuvi, es preocuparen per fomentar la difusió d’una ideologia que afirmés específicament la bonesa del “lliure mercat”.
Hem de suposar que, majorment, els capitalistes ianquis no es dediquen a la lectura d’obres de filosofia; si de cas, disposen d’un expert en filosofia el qual els fa un breu resum sobre la qüestió consultada.
La ideologia dominant ianqui era i és la que deriva de la ideologia de les elits econòmiques ianquis. I el pragmatisme nord-americà fou l’expressió filosòfica de la ideologia de les elits ianquis.
Però, a finals del segle XIX, la gran elit ianqui decidí intervenir molt directament en la guerra ideològica per mitjà de la creació de nous mitjans de propaganda ideològica. A partir de llavors i fins avui, els grans financers ianquis s’han dedicat a crear fundacions filantròpiques directament relacionades amb la propaganda ideològica. Aquells filantrops creaven escoles, centres d’investigació, associacions morals, associacions culturals, però, també Universitats (Actualment, als Estats Units hi ha prop de cinc mil Universitats o Escoles Universitàries, la major part de les quals són dependents de fundacions privades).

La Fundació creada per Henry Ford, la Ford Foundation, creada al 1936, va esdevenir als anys 50 la Fundació més gran del Món. Des de llavors, opera als 50 Estats dels EUA i disposa de 10 oficines regionals que, de fet, són presents a tots els continents. La Fundació declara que els seus objectius són “enfortir els valors democràtics, reduir la pobresa i la injustícia i promoure la cooperació internacional”.
No he de fer aquí una valoració d’aquesta institució, però sí fer saber que un dels seus centres regionals és a Santiago de Xile, i que aquest centre de la Ford Foundation concedia beques als universitaris i llicenciats en economia per ampliar els seus estudis a la Universitat de Chicago, la Facultat d’economia de la qual era l’epicentre del liberalisme econòmic. Als anys 60, era coneguda com a l’Escola de Chicago dirigida per Milton Friedman, assessor dels presidents Richard Nixon i Ronald Reagan. El cop d’Estat d’En Pinochet va tenir el suport de Nixon, i, d’immediat, en Milton Friedman va col·laborar amb Govern de Pinochet. Hem de suposar que tots aquells joves economistes xilens devien estar entusiasmats de treballar de prop amb el seu gran mestre.

En unes pàgines del meu post Els liberals perdran la guerra , explicava la base ideològica de les elits econòmiques dient:
“Els neocons han erigit una immensa maquinària de propaganda. Actualment, la major part de cadenes dels mitjans de comunicació són directament ens mans de propietaris que donen suport a l'ideari neoliberal.

Els neocons també han creat una immensa xarxa de Fundacions, la major part de les quals incideixen en l'estratègia de la guerra ideològica (Un exemple destacat: En John Rockefeller, a través de la seva Fundació, als anys 1920, va tenir un paper determinant a la creació de la London School of Economics i a la seva orientació ideològica neoliberal).

Actualment, els neocons disposen d'un exèrcit de 40.000 economistes filòsofs (a la manera de Friedrich Hayek; a Catalunya, es pot citar a Xavier Sala i Matín) els escrits dels quals inunden la premsa, en campanya permanent volent "fer veure" la bonesa del capitalisme, o, si més no, la seva inevitabilitat.

Els neocons, situats al bell mig de les "democràcies capitalistes", ufanosos, han vist com els partits socialdemòcrates reconeixien la inevitabilitat de "l'economia de lliure mercat".

En aquesta suposada "fi de la història", els partits polítics a l'alternança de poder oscil·len entre els que postulen les tesis neoliberals i els que postulen un capitalisme intervingut per l'Administració de l'Estat. O sigui, en tots els casos, el sistema capitalista resta preservat.

Els neocons són sempre en campanya permanent contra la política dels partits socialistes o socialdemòcrates, tot acusant-los de ser una amenaça per al "lliure mercat" i per a la llibertat (En Hayek, a "Camí de servitud", desplega una teoria segons la qual els socialistes, al combatre el liberalisme, provocaren el triomf dels comunistes i l'ascens dels nazis).

Per posar un punt de referència, als Estats Units, els neocons donen un decidit suport al Partit Republicà i fan campanya permanent contra la política socialdemòcrata del Partit Demòcrata (En Hayek i tota la Mont Pelerin Society es van declarar a favor del règim del general Pinochet, tot dient que era preferible "un règim autoritari però respectuós amb la llibertat de mercat, que un règim socialista com el de Salvador Allende". Sembla confirmat que el president Nixon va muntar la trama - amb N'Henry Kissinger com a agent - del cop d'Estat a Xile, així com dels altres cops d'Estat a Uruguai i a l'Argentina. Es tractava, sembla, de "salvar la llibertat del mercat").

Així com els Estats Units tot sol disposa de més armes - i més potents - que tots els països del món en conjunt, els neocons ianquis disposen de la major maquinària de propaganda ideològica (Anècdota: En Rupert Murdoch, el propietari de la major cadena de "media", va incorporar com a conseller l'expresident En José María Aznar). A un primer moment, podria semblar que són invencibles, però haurem de veure que els neocons tenen dos greus obstacles que s'oposen al seu projecte neoconservador”.

Per suposat, la ideologia que desplega cada persona com a individu és impredictible. En Frederic Engels fou un capitalista que, alhora que atenia la direcció de l’empresa familiar a Anglaterra (i “explotava” els seus obrers a la manera del capitalisme anglès de l’època), es dedicava a difondre el marxisme. I N’Henry Ford, mentre aixecava la Ford Motor Company, al 1920 inicià una croada antisemita (Per mitjà del seu periòdic, fou l’editor de “El protocols dels savis de Sió”) i esdevingué el portaveu respectat de l’extrema-dreta nord-americana. En Ford no ocultava la seva admiració per Hitler, i, viceversa, N’Hitler condecorà a Ford.

Els comportaments individuals són imprevisibles, però, com a postulat generalment acceptat, les classes socials despleguen una ideologia que és previsible. És l’abc: la classe dels capitalistes es correspon amb la dreta i la classe dels treballadors, amb l’esquerra.

En contra del que sosté En Friedrich Hayek, es pot constatar que foren els grans capitalistes alemanys els qui donaren un decidit suport al “Sozialistische arbeite-partei” de N’Adolf Hitler.

Aquests tres paràgrafs precedents fan de preàmbul al següent enunciat:

Tesi: Les elits econòmiques ianquis, com a classe social, donaren el seu suport rotund a la nova estratègia que encapçalava en John Rockefeller (“L’homes més ric del món” , es deia).

De manera semblant a la dels patricis de l’Antiga Roma, els grans empresaris ianquis consideraven que dedicar l’atenció a llibres de filosofia era perdre el temps. La ideologia ianqui dominant adoptà, d’antuvi, una actitud hostil respecte a la filosofia en general. Quan, a la fi, aparegueren els filòsofs ianquis, aquests desplegaren una filosofia, el Pragmatisme, que elaborava arguments a favor de la ideologia dominant, tot afirmant que la filosofia en general – els diversos sistemes filosòfics de la vella Europa – no s’avenia amb l’esperit pràctic i emprenedor dels nord-americans.

La classe dominant nord-americana, per suposat, va donar suport i impuls a aquella “filosofia americana”. Però es produïa una contradicció: El Pragmatisme era una filosofia que proposava dedicar la intel·ligència a coses pràctiques, útils, beneficioses per a la comunitat.

La nova estratègia, de la qual En John Rockefeller en fou el màxim exponent, consistia en desplegar “la ciència econòmica” en funció dels interessos ideològics del capitalisme ianqui.

Tesi primordial: La nova estratègia ideològica de la classe capitalista ianqui consistí en l’establiment de centres de difusió d’una suposada “ciència econòmica” com a punta de llança de l’ofensiva ideològica capitalista.

Tesi primordial: Els nous predicadors de la bona nova capitalista foren els economistes filòsofs, nova espècie en formació que fou creada i desplegada per les elits capitalistes ianquis.

Tot seguit, reprodueixo unes pàgines que vaig publicar fa poc:

“ L’estratègia del bàndol capitalista
Els neocons despleguen la seva estratègia a partir de l’afirmació “del principi republicà de la igualtat de tots els nord-americans”. I també del principi de la llibertat; tal com proclama la constitució de la República.

Donen per indiscutible que si s’afirma que els nord-americans són lliures i iguals, llavors no és pot introduir el concepte de divisió de la societat en classes socials per motius econòmics.

Segons els neocons, el concepte de “lluita de classes” és un invent d’En Marx que utilitzen de manera perversa els “liberals”, els comunistes i els totalitaris.

Establert el postulat de que no hi ha classes socials i, per tant, tampoc lluita de classes, llavors les confrontacions ideològiques són simplement confrontació d’idees. Segons això, els nord-americans – “lliures i iguals” – s’adscriuen o no a unes determinades idees i s’adjunten o no a unes determinades organitzacions ideològiques. En conseqüència, es conformen una multitud d’organitzacions socials d’acord amb els seus objectius ideològics.

Segons els neocons, els “homes lliures” promouen lliurement les seves idees i donen suport a les organitzacions que els són afins.

Els neocons afirmen que el principi essencial de la llibertat és la llibertat de comerç, la lliure competència entre emprenedors en un mercat lliure. I posen com a axioma que el lliure mercat és el millor regulador possible de l’activitat econòmica.

Segons els neocons, l’Estat s’ha de limitar a garantir el mercat i fer complir les lleis. Els polítics i l’Administració de l’Estat no han d’interferir el lliure mercat ni han d’emprendre cap tipus d’iniciativa econòmica.

Segons els neocons, als anys 30 del segle passat, malauradament, triomfaren les idees intervencionistes de Keynes, i uns falsos progressistes duts per l’arrogància posaren en perill el sistema de vida nord-americà.

Els neocons feien declaracions triomfals de que havien guanyat la guerra ideològica; però amb el crac del 2008 va entrar el desconcert a les files neoliberals. La guerra ideològica - la qual es mantenia viva – ha fet una intensa revifada.
De totes maneres, els neoconservadors es senten molt segurs de la seva estratègia i del poder del seu armament ideològic. Des de fa més de 100 anys, quasi des dels seus inicis podríem dir, les elits econòmiques ianquis iniciaren la seva estratègia de guerra ideològica.
L’estratègia de guerra ideològica dels neocons consisteix en crear un immens exèrcit molt superior als dels enemics. I amb aquest exèrcit guanyar-se l’adhesió de les amples masses al projecte polític, social i econòmic representat per “la societat oberta del lliure mercat”.
De bell antuvi, les elits consideraren que era essencial tenir el suport de la premsa; i s’empararen del control dels mitjans de comunicació. Els capitalistes no solament controlaren els mitjans, sinó que en foren els seus propietaris directes, majorment. Els mitjans de comunicació pertanyents a organitzacions socials anticapitalistes eren – i són - minoritaris. Les noves armes ideològiques de les elits ianquis al segle XX es centraren en la creació per mitjà de les fundacions filantròpiques d’universitats, de centres d’investigació i de centres socials de diversa índole. A començaments del segle, En John Rockefeller esdevingué un paradigma. L’home més ric del món fou també el major filantrop. Però allò a destacar és la nova estratègia de Rockefeller que apostava per la creació d’Universitats on la Facultat de ciències econòmiques fou el referent. I la joia de la corona fou la fundació de la Universitat de Chicago (d’on han sorgit les màximes figures dels economistes neoliberals – o sigui, neocons – com En Milton Friedman); però també extraordinàriament significativa fou la creació de la London School of Economics, que esdevingué el nucli de la difusió de l’ideari neoconservador a la Gran Bretanya (No per casualitat, la LSE va contractar com a professors En Friedrich Hayek i En Karl Popper, personatge ambdós que foren convertits ens “fenòmens”. Podeu veure la meva web Hayek i Popper). A partir de llavors, el front principal de la guerra és el de la teoria econòmica. Els neocons van crear autèntics exèrcits d’economistes neoliberals que inundaren els mitjans de comunicació. Però, evidentment, la guerra ideològica continua. Així com En Hayek, als anys 1930, fou derrotat per En Keynes, actualment, per tot arreu, surten economistes que fan sentir la seva veu contra la estratègia reaccionària dels neocons (En són exemples destacats els Nobel d’economia En Joseph Stiglitz i En Paul Krugman).
Tot i els seus poderosos mitjans, els neoconservadors no poden evitar que es faci evident la lluita de classes i la guerra ideològica que se’n deriva.

Tesi: els neoconservadors pretenen que el miratge (“la mà invisible” que que tan sàviament ordena el mercat de “la societat oberta”) és una realitat. Però, és clar, això no és possible, i, per tant, mentre es provoqui injustícia social, hi haurà lluita de classes i guerra ideològica. (Aquí acaba l’article “El llibertarisme capitalista”)”.

Sens dubte, En John Rockefeller era un geni de les finances, però hem de considerar que la seva formació cultural personal fou més aviat limitada; i encara més minsa devia ésser la seva formació en matèria de filosofia i d’història de les idees.

Els grans magnats es senten segurs envoltats dels seus exèrcits d’assessors, experts en tot tipus de sabers.

Tesi: Tot i el seu gran poder, el pensament filosòfic dels grans magnats – a la manera del que es manifesta públicament - és més aviat pobre i de baixa volada.

Utilitzant el nom de “Rockefeller” com a símbol, passo a enunciar la següent tesi:

Tesi: No és el cas que En Hayek fos un profeta i amb el seu verb convertís al tebi Rockefeller. No és el cas que En Rockefeller esdevingués un admirador i un seguidor del profeta Hayek.

Tesi: En Hayek esdevingué profeta perquè així ho va decidir En Rockefeller. O sigui,

Tesi: Els economistes filòsofs esdevenen grans autoritats en matèria de filosofia per obra i gràcia de les elits capitalistes. Els economistes filòsofs aconsegueixen la titularitat de profetes oficials per voluntat dels seus mentors capitalistes.

Tesi: Es pot constatar que els economistes filòsofs esdevinguts profetes – a la manera d’En Hayek – no han de fer sinó repetir una breu sèrie de llocs comuns d’allò que pensen i volen les elits econòmiques. O sigui, les suposades “noves filosofies” dels economistes filòsofs no fan sinó repetir les cantilenes capitalistes de sempre.

Tesi: Al terreny purament intel·lectual, els Rockefellers i els Hayeks es troben amb les portes tancades als departaments de filosofia, al món acadèmic. En Friedrich Hayek no és reconegut com a autoritat a la programació oficial dels estudis de filosofia. I tampoc és reconegut com a col·lega pels filòsofs més famosos (La GEC el defineix com a “economista britànic d’origen austríac”).

Al meu parer, no crec possible que l’estratègia de “els economistes filòsofs” pugui fer seu el món dels intel·lectuals i dels filòsofs.

Jo pens que l’estratègia neocon perdrà la guerra ideològica.

També pens que el capitalisme perdrà la guerra política. Com explico al meu post Els liberals perdran la guerra:

“Actualment, la lluita de classes (enunciada per N'Adam Smith) continua sense interrupció, i les organitzacions obreres continuen lluitant per tal arrabassar noves millores. Però la crisi mundial de 2008 ha posat de manifest una nova situació dialèctica de la lluita de classes: La nova capacitat de lluita de la classe dels capitalistes.

Tesi: A la fase actual, les elits econòmiques i socials dels Estats Units han demostrat que durant aquests darrers 30 anys han reforçat els seus mecanismes de poder i han aconseguit blindar els seus privilegis.

Tesi: Les elits capitalistes han tirat endavant tot de enèrgics programes neoliberals, a resultes dels quals ha esclatat la crisi econòmica mundial.
Referits als Estats Units, l'augment de poder de l'elit capitalista (posem l'1 % de la població) s'ha demostrat amb el fet que aquesta elit ha aconseguit un augment aberrant de la seva porció de la renda nacional. Les estadístiques oficials ianquis són clares: es mostra que durant aquests darrers 27 anys ha augmentat la desigualtat social nord-americana. Tot i que la renda va augmentar un 50 %, el repartiment de la renda fou desigual. Segons les dades, el 80 % de la població està per sota de la mitjana, i els més rics, l'altre 20 % obtenen un augment del 86 %. Les llars en menors ingressos, els pobres, ( un 20 % de la població) que a 1979 obtenia el 6,8 % de la renda total, a 2006 li correspon únicament un 4,7 %, mentre que el sector social de major renda, un 20 %, passa de percebre el 42,4 % de 1979 al 52,1 % de 2006. I la dada més escandalosa seria la que fa referència a l'increment del percentatge de la renda dels més rics, dels qui tenen uns majors ingressos, que són l'1 % de la població. Segons la dada, aquest 1 % a 1979 es quedava amb un 7,5 % de la renda total; i al 2006, el 16 %. N'Stiglitz i En Krugman - els economistes crítics segurament els més escoltats del món - expliquen que el motiu de la crisi fou provocada per les grans elits financeres ianquis; segons expliquen, les grans elits es veieren impulsades a incrementar contínuament la bombolla de les "hipoteques tòxiques" de manera que creaven una ruta irracional que conduïa necessàriament al desastre. Tesi: És fals donar per suposat que la crisi fou causada per les males pràctiques comercials d'uns cobdiciosos. S'ha de rebutjar la teoria dels neocons per explicar la crisi. Tesi: Contra la teoria neoliberal, no són "uns pocs cobdiciosos" els culpables de la crisi, sinó que és l'estratègia financera dels neocons la que va provocar la crisi. O sigui, com expliquen els economistes esmentats, l'elit financera va recórrer a una ampliació grandiosa, irracional, dels crèdits bancaris, amb la qual cosa aconseguia crear la falsa sensació de que hi havia una millora de les condicions de vida. O sigui, les classes treballadores i les classes mitjanes ianquis s'endeutaven de per vida amb una voràgine de crèdits que els oferia la banca (Era allò de que fins i tot als més pobres se'ls oferia una hipoteca per a comprar una casa, "la hipoteca tòxica"). O sigui, la banca nord-americana va fer manlleus de diners a quasi totes les grans banques del món. Allò que s'ha d'entendre: El sistema capitalista dirigit per les elits financeres mena al caos actual. És summament significatiu que el capitalisme pot ésser controlat pel Partit Comunista Xinès amb un rendiment econòmic molt superior als dels grans Estats capitalistes clàssics (En Hayek hagués quedat destrossat si hagués arribat a veure la superioritat econòmica del "capitalisme comunista"). La crisi econòmica ha palesat el fracàs definitiu de les tesis neoliberals. Al meu parer, tots els intents de reconstruir el sistema capitalista clàssic seran debades. Tesi: A la fase final del capitalisme, les elits són incapaces de superar les contradiccions de la seva política econòmica i social. Tesi sobre la contradicció essencial: A la fase actual del capitalisme, les elits capitalistes incrementen la seva porció de la renda i, alhora, necessiten augmentar la producció de les seves empreses. El resultat és el caos i la mort. Les elits capitalistes han demostrat a bastament la seva capacitat per burlar les lleis i els controls democràtics. Amb els seus exèrcits d'advocats, d'economistes i de periodistes, les elits aconsegueixen blindar els seus privilegis. Però, al incrementar la seva renda, disminueix la renda de la majoria de la població, amb la qual cosa es provoca un descens del nivell de compres. A la fase de la Revolució Industrial, la misèria dels obrers de les fàbriques tèxtils no representava cap problema pel programa de vendes dels fabricants. Els empresaris de les fàbriques de teixits d'Anglaterra, cap allà el 1840, venien els seus productes a tot el món; tan els era si els obrers de les seves fàbriques no podien comprar els seus productes. A la fase actual, el mercat capitalista descansa essencialment sobre el consum de les amples masses, i, alhora, redueix la renda de les classes populars. A la fase actual, les elits capitalistes fan de manera que les masses no poden comprar tant i, alhora, volen que les masses comprin més. La patoxada espanyola de la "bombolla del totxo" és un dels exemples més evidents del greu desordre del sistema. A l'era de N'Aznar arribaren a l'apoteosi: aquells mags de les finances esspanyoles feien unes acumulacions de capital abans mai vistes; amb pocs anys multiplicaven per 6 els preus dels solars i per 3 els preus dels habitatges, i, entretant, els treballadors patien un descens de la seva porció de la renda estatal. Aquells mags espanyols, amb un frenesí inaudit, construïren més habitatges ells sols que els seus homòlegs junts de França, Alemanya i Gran Bretanya. El problema fou - i és ara - que un mileurista no pot comprar un pis que val 300.000 euros, i que, com a conseqüència, resten més d'un milió d'habitatges sense vendre. A la fase actual d'acumulació neoliberal, el sistema capitalista ha entrat en una crisi permanent, en el caos i a la mort.
Al meu parer, necessàriament, les classes treballadores - la major part de la població - trobaran la fórmula social i política per a retirar les elits capitalistes de la direcció de l'economia (El Partit Comunista de la Xina en va trobar una de fórmula. Durant quasi dues dècades, l'economia xinesa ha tingut el creixement més alt del món. I allò més notable a destacar: ha controlat absolutament els efectes negatius de la crisi econòmica iniciada a Wall Street).

Tornant al tema de la guerra ideològica, hem de veure quins són els intents d’instrumentalització de la filosofia que pretenen les elits capitalistes ianquis (em centro a l’estudi de les elits ianquis perquè aquestes elits imposen la seva estratègia política i ideològica a les elits capitalistes d’Europa).

En relació a això dit, he de fer qualques consideracions, a manera de tesis.

Tesi: A tot temps, l’elit capitalista ianqui es mostra fortament imbuïda de ideologia pragmatista de manera espontània.

Tesi: Primer es donà el desplegament del capitalisme i el sorgiment de les elits amb la seva ideologia pragmatista; i, posteriorment, a la fi, feu l’aparició del Pragmatisme, com a filosofia específica dels Estats Units.

Tesi: Al llarg del segle XX, i fins avui, es manté l’hegemonia de la ideologia pragmatista.

Tesi: Tot i que al llarg del segle XX s’anà desplegant una enorme xarxa de centres universitaris que creaven departament de filosofia, la filosofia acadèmica no ha demostrat cap tipus d’incidència dins l’Univers ideològic ianqui.

Tesi: Els departaments de filosofia ianquis van fer possible l’aparició dels nous llicenciats en “filosofia” o en “humanitats”. I, per suposat, d’immediat, es produí la gran dispersió, en el sentit que la gran diversitat de corrents filosòfics que es donaven a Europa, i, en especial al Regne Unit, també penetraren al món acadèmic ianqui.

Actualment, de manera semblant a la situació a Espanya i a Catalunya, als Estats Units la major part dels llicenciats en filosofia pura no són agents destacats o significatius en relació a la guerra ideològica. La major part d’aquests llicenciats es dediquen majorment a l’ensenyament, però també a la investigació acadèmica i a tasques d’assessorament. Solament una minoria d’aquests llicenciats es dedica a activitats intel·lectuals pròpies dels denominats filòsofs.

Tesi: A diferència de la tradició germànica (Els grans filòsofs de l’època de l’Idealisme alemany – Kant, Fichte, Schelling, Hegel – eren acadèmics i professors de filosofia), a l’època posterior a Hegel, i, en especial, dins l’Univers anglo-saxó, no foren els ocupants de les càtedres de filosofia els guies dels nous corrents pensament.
Es pot veure que la major part de pensadors que “commogueren el pensament” no eren titulats en filosofia ni formaven part del món acadèmic; entre d’altres, es poden citar els noms de Locke, Hume, Paine, Saint Simon, Comte, Adam Smith, Proudhon, Marx, Engels, Nietzsche (era catedràtic de llengua clàssica grega), Peirce, James, Dewey, Russell, Wittgenstein, Hayek.

Tesi: Tot i l’aparició de la diversitat de corrents filosòfics als Estats Units, la ideologia dominant tradicional es va mantenir hegemònica. Aquesta ideologia es corresponia amb els interessos ideològics de les elits socials i econòmiques (Entre les elits socials destaquen les jerarquies religioses, les quals han mantingut el seu immens poder fins avui).

Tesi: L’aliança entre les elits religioses i les socials i econòmiques fa que el panorama ideològic ianqui sigui tan diferent de l’europeu en relació a la religiositat de les amples masses.
Mentre les amples masses a Europa s’han allunyat de les Esglésies i es mostren majorment agnòstiques o indiferents, als Estats Units, les creences religioses continuen vives i la major part de la població participa de les litúrgies segons siguin les seves esglésies (Amb els neocons, a l’època del President Bush, s’arriba a una situació de croada religiosa, fins al punt que s’atreveixen a llançar la campanya de “el disseny intel·ligent”. Que el propi President es declari partícip d’una croada religiosa és incomprensible a Europa; aquests fenòmens religiosos no es donen a Europa, ni tan sols a països sota el domini de Roma com Itàlia, Espanya o Catalunya).

De bell antuvi, les elits capitalistes ianquis donaren el seu suport a favor de la filosofia pragmatista, però un suport encara més compromès amb la teologia de les esglésies ianquis.

Tesi primordial: Al terreny de la guerra ideològica, la gran novetat de l’estratègia de les elits capitalistes ianquis fou establir el front de guerra al voltant del debat econòmic. Fou com si els propis magnats – En John Rockefeller en seria el paradigma – llencessin personalment les seves idees econòmiques, socials i morals. Pensaren aquells magnats que ells mateixos serien els millors estrategs per menar la guerra ideològica.

Tesi: No fou el cas que el magnat En John Rockefeller restés impressionat per les idees de l’economista En Friedrich von Hayek, les fes seves i les impulsés. La realitat històrica – la nova estratègia de les elits – fou que En Rockefeller dissenyà una nova estratègia de guerra ideològica, en la que la nova “ciència econòmica” seria el camp de batalla decisiu.
Tot un estol de magnats ianquis seguiren l’estela d’En Rockefeller.

Tesi: En Rockefeller es constituí en estrateg de la guerra ideològica. I segons la seva estratègia, eren les seves pròpies idees – les idees que es corresponien amb la classe de l’elit capitalista – les que s’havien de difondre com a “la veritat”.

No fou el cas que En Rockefeller imités a Marc Aureli i decidís escriure un llibre on exposar les seves idees.

Tesi: En Rockefeller per mitjà de les seves Fundacions construí tot d’organismes que havien de difondre el seu ideari, i el difongueren.

Fou la Fundació Rockefeller la que creà la Universitat de Chicago i la famosa Facultat d’economia.

Fou la Fundació Rockefeller la que impulsà la creació de la London School of Economics.

Fou la Fundació Rockefeller la que creà la Mont Pelerin Society.

Foren els agents de la Fundació Rockefeller els qui descobriren i contractaren a En Friedrich von Hayek com a professor de la LSE.

Tesi: En lloc d’escriure un llibre de filosofia, En Rockefeller va decidir impulsar la creació d’uns grans icones de la ideologia neocon.

Tesi: Un bon dia, En Rockefeller decidí que aquell homenet d’idees reaccionàries, En Hayek, havia de ser el gran filòsof del segle XX (Per suposat les Fundacions neocons han sigut fàbriques productores de “grans economistes” i de “grans economistes filòsofs”).

Respecte al contingut d’aquestes tesis, i com a explicació, reprodueixo unes pàgines d’un opuscle meu titulat Hayek i Pinochet:

“Com a economista, En Hayek era la primera espasa de l’Escola d’Economia de Londres i el gran proveïdor de plans de política econòmica al servei del Partit Conservador britànic. Feia l’esgrima amb En Keynes, primera espasa de la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Cambridge, de signe progressista. A partir de 1936, les tesis econòmiques d’En Keynes s’imposaren per tot arreu, i l’estel d’En Hayek s’apagà.
Afeblit el seu prestigi com a economista, En Hayek orientà els seus treballs cap a temes més pròpiament filosòfics o ideològics. Al mateix temps, continuà molt actiu com a promotor del seu ideari polític segons el qual s’ha de combatre no només les propostes socialistes sinó també tot el que sigui intervencionisme de l’estat.
Haurem de veure que per En Hayek la llibertat és exactament la llibertat del capitalistes.
Haurem de veure que el campió de la llibertat del capital coincideix amb els conservadors en la defensa de la moral tradicional.
Haurem de veure que les principals afirmacions de l’ideari de von Hayek, curiosament, coincideixen amb les idees bàsiques tradicionals enarborades pels líders conservadors. O sigui, per posar un exemple aclaridor, Na Margaret Thatcher s’entusiasmà amb les propostes econòmiques i socials d’En Hayek en la mesura que coincidien amb les del seu propi programa polític del Partit Conservador. Si de cas, he d’afegir que En Hayek – segons els seus biògrafs amics – es situava a la dreta de la dretana “Dama de Ferro” britànica.

El que jo dic “fenomen Hayek” s’ha d’entendre en el sentit que es fa una exaltació de l’obra filosòfica o ideològica d’aquest autor, exaltació que entra en contradicció amb una valoració objectiva o no mistificadora. Valoració objectiva: es pot constatar que l’obra filosòfica d’En Hayek és desconeguda a l’àmbit universitari; i, si darrerament han aparegut qualques comentaris de professors de filosofia, ha sigut per causa de l’operació “fenomen Hayek”. O sigui, no és el cas que els filòsofs enalteixin el pensament d’En Hayek, sinó que allò que succeeix és el “fenomen Hayek”.
Amb la intenció de comprendre de quina manera es produí el “fenomen Hayek”, faig els següents enunciats:
Tesi: El “fenomen Hayek” és una operació ideològica de gran abast iniciada i promoguda per les elits capitalistes.
Allò que intentaré fer evident és que el contingut de l’ideari d’En Hayek és pobre, poc innovador, conservador, més aviat reaccionari, situat en un terreny que es podria considerar propi de l’extrema dreta. Insistint en aquest punt inicial: En Hayek, a més a més de ser reaccionari, és un filòsof bastant incompetent; als seus escrits es fa patent la feblesa de la seva formació sobre temes de història i de història de la filosofia.

Tesi: si no fos perquè es creà el “fenomen Hayek”, l’obra ideològica d’En Hayek seria absolutament negligida, considerada com a mostra sense cap valor.

La pregunta a la qual jo hauria de contestar seria aquesta: Si l’obra ideològica d’En Hayek no val un gafet, com així, doncs, En Hayek va ser escollit com a icona del neoliberalisme? Com així, elegiren En Hayek, entre desenes de distingits economistes que també combregaven amb les tesis neoliberals? I més encara, com així situen En Hayek per sobre d’altres grans icones com Ludwig von Mises, George Stigler, Milton Friedman o Karl Popper?

Al meu parer, En Hayek esdevingué la lluminària major del moviment neoliberal perquè feia importants aportacions que anaven més enllà de la “ciència econòmica”. En Hayek es presentava com a teòric social i com a filòsof. Però allò que el va fer un personatge insubstituïble, jo crec, fou el seu ardor combatiu per la causa capitalista i contra el socialisme i qualsevol tipus d’intervencionisme de l’Estat. I encara més: En Hayek va demostrar una particular capacitat per a crear dispositius de propaganda ideològica, qualcuns dels quals incidien molt directament en l’actualitat política del moment. Així, En Hayek fou el creador, l’animador i el manipulador principal del gran dispositiu de propaganda que fou la Mont Pelerin Society.

Disposem de dades suficients per veure com funciona el sistema de poder ideològic de les elits capitalistes. Es pot constatar que la London School of Economics, als anys 1930, era subvencionada per la Fundació Rockefeller, i hem de pensar que els seus dirigents decidien quines personalitats havien de representar les idees fundacionals i “l’esperit” de la LSE. O sigui, he de suposar que eren els administradors dels dispositius de propagació de l’ideari neoliberal els qui decidiren contractar En Hayek com a professor i com a director de la LSE.
Per altra banda, s’ha d’entendre que la creació de societats com la Mont Pelerin únicament és possible si es disposa del suport de grans patrocinadors que es facin càrrec de les elevades despeses.
A partir d’aquestes consideracions, puc fer un enunciat.

Tesi: En Friedrich von Hayek, funcionari del Govern austríac, esdevingué el “fenomen Hayek” perquè així ho decidiren un grup de funcionaris dirigents de grans fundacions capitalistes”.

Fets aquests aclariments, passo a fer l’enunciat central d’aquest escrit.

Tesi: Objectivament, la gran diversitat d’ofertes filosòfiques (i, també, teològiques) no són sinó creacions de cortines de fum o de boires amb la finalitat (clara o confusa) de distreure les classes treballadores respecte de la seva lluita essencial: la consecució de la igualtat social.

Tesi: Actualment, iniciat el segle XXI, el conflicte entre els interessos de les classes treballadores i els dels capitalistes continua roent i sense propostes de solució.

Les elits socials i econòmiques (o sigui, els capitalistes i els seus aliats) devien creure realment que el capitalisme havia triomfat sobre el socialisme i que el seu domini ideològic havia de durar “un mil·leni”.

Certament, al llarg del segle XX i fins avui, les elits econòmiques i socials han mantingut una intensa i contínua cursa d’armament ideològic amb l’objectiu guanyar la guerra contra el socialisme i contra les reivindicacions democràtiques.
Per suposat, el campioníssim d’aquesta cursa són les elits ianquis.

Tesi: Així com els Estats Units disposen ells sols de més armes – i més destructives – que la resta de països del món, igualment aquesta nació disposa de més maquinària de guerra ideològica que la resta de països del món.

Tesi: Les classes treballadores dels països avançats no han aconseguit desplegar noves formes de lluita política i ideològica que fessin avançar la democràcia.

Les classes treballadores s’han mantingut les seves organitzacions de sempre sense entrar en competència amb la cursa desfermada pel capitalisme. No han desplegat noves formes de lluita.

Com a conseqüència de la seva feblesa reivindicativa, les classes treballadores han hagut de patir un augment de l’explotació capitalista i una minva de la seva part de la renda nacional.

Tesi: Davant aquesta situació d’indefensió de les classes treballadores, els qui tracten de temes relacionats amb la filosofia s’han de dedicar preferentment a denunciar l’escandalosa situació de misèria democràtica.

Tesi: La “nova filosofia” ha de consistir en tornar al punt de partida de les revolucions democràtiques. Ha de ser una filosofia que aspiri a trencar les cadenes de l’opressió, que vulgui recuperar la llibertat i la igualtat perdudes.

Comments

En Joan Quetgles

             A manera de resum: A finals del segle passat,  En Leopold II, rei de Bèlgica, ocupà les terres i els pobles de la marge esquerra del riu Congo; aquests 2.300.000 km² passaren a ser “possessió privada” del monarca. Va crear una capital que batejà amb el nom de Leopoldville (actualment, Kinshasa). Era un rei catòlic (quasi un sant catòlic, n’hi ha que diuen) aquest Leopold. No és d’estranyar, doncs, que al darrera de l’exèrcit belga seguissin les corrues de missioners catòlics. Una vegada engrillonats aquells negres salvatges,  d’allò que es tractava era de civilitzar-los. Colles de frares i monges de tot l’orb catòlic s’afanyaren amb entusiasme a la tasca cristianitzadora,  a saber: substituir les cultures autòctones africanes per la franco-romana (llengua francesa i religió catòlica).  Qui no combregava, no mamava. Haguéssiu vist els batejos massius d’aquelles poblacions! I a tots els posaven un nom francès, a aquells negrets. Aquells frares i monges quasi levitaven tot sentint-se l’instrument de l’Esperit Sant.   No hauria de dir que aquella fúria missionera anava precedida per les inversions econòmiques de les grans companyies. Al respecte, el text de la GEC diu: “ Malgrat les fortes inversions i els grans beneficis, la colònia no resultà tan rendible com esperava el monarca belga. Per tal d’amortitzar els capitals despesos, hom confià la recaptació d’imposts a les tropes indígenes i implantà els treballs forçats”.    Amb la proclamació de la independència al 1960, els conflictes de tot tipus, que fins aleshores es mantenien continguts, esclataren en una espiral de violència que perdura fins avui. El despotisme del règim d’En Mobutu era sostingut per França. França  - i les grans empreses franceses - esdevenia la potència hegemònica a l’Africa  central, en substitució de l’antiga metròpoli.    La darrera revolta ha triomfat. La guerra d’alliberament d’En Laurent Kabila ha aconseguit els seus objectius. En Mobutu, instrument dels designis del l’Imperialisme francès,  ha estat foragitat del Congo, com sabeu. França i Roma (el Vaticà ) són les potències perdedores.  Són tot un seguit de greus derrotes. Primer fou a Burundi, després a Rwanda; al Congo tot seguit (al Congo la desfeta franco-romana ha estat colossal). Ara els habitants de l’altre Congo també es volen treure de sobre el jou franco-romà.  Referint-se al sentiment anti-francès que es respira a Brazzaville,  N’Alfred Bosch, President del Centre d’Estudis Africans, diu “ A Ruanda i al Congo-Zaire, fa ben poc hem vist com un ressentiment comparable es traduïa en clamor anti-francès…l’Hexàgon està pagant el seus errors de càlcul. Durant anys París s’ha immiscuït en els afers polítics locals…S’han sostingut tiranies corrompudes…i una notòria presència militar”.    La derrota de Roma. El Vaticà havia compromès el seu gran poder per tal d’aconseguir la intervenció militar de les potències europees. Durant mesos, els mitjans de comunicació de França, Espanya i Itàlia donaven ple suport a la mobilització de les organitzacions “humanitàries” vaticanistes. Aquestes organitzacions, en efecte, aconseguiren una campanya d’intoxicació informativa com mai en aquests darrers 40 anys. La intervenció militar, encapçalada per França, hagués significat aturar l’avanç de les tropes d’En Kabila i el reforçament del règim agònic d’En Mobutu.  Benhauradament, Roma ha estat derrotada. Però no accepta la derrota i continua en guerra contra la nova situació política de l’Àfrica central. Les seves organitzacions de propaganda i els seus agents continuen demanant i fomentant una intervenció militar la regió dels Grans Llacs.   Encara En Kabila no havia acabat de prendre el poder a Kinshasa, i  el contuberni franco-romà ja clamava al cel perquè aquest home no anunciava la convocatòria immediata d’eleccions democràtiques. En canvi, durant els 32 anys del règim d’En Mobutu,  aquestes mateixes organitzacions “humanitàries” catòliques varen callar com un mort davant els crims del dèspota.    Podeu veure que les organitzacions mallorquines també continuen mobilitzades en campanya de condemna dels nous règims i en demanda de la intervenció militar europea (“per raons purament humanitàries”, diuen). Fa pocs dies, s’ha constituït nogensmenys que una “Plataforma per la Pau i els Drets Humans a la regió dels Grans Llacs Africans”. Tal com informa En Miquel López Crespí, L’Estel 15.6.97,  aquesta Plataforma vol  “…que les institucions de les Balears…actuïn de forma immediata per a ajudar a garantir la pau, el respecte dels drets humans, la seguretat i els processos democràtics”. La Plataforma romana ha aconseguit “fitxar” homes de fama esquerrana, com és ara En Jaume Obrador, antic militant de Bandera Roja i de l’Organització d’Esquerra Comunista. Segons veig, la intenció dels nous fitxatges és la de donar un poc de color vermell a una organització on predominen els catòlics, és a dir, els dretans(sigui com sigui, és bo saber que En Jaume Obrador és un ex-capellà. He de pensar que el “sagrament li va imprimir caràcter”, que diuen). No deixa de sorprendre que uns suposats esquerrans de formació marxista s’avinguin a fer el joc a l’estratègia imperialista franco-romana. És esperpèntic que els qui havien donat suport implícit al règim genocida ara demanin pau i drets humans. Ha estat durant els darrers cent anys de domini franco-belga-catòlic que hi hagut guerra perpètua, esclavatge, genocidi, destrucció, explotació, treball forçat…A què ve  demanar la pau ara que s’ha acabat la guerra. Pel contrari, és ara que per primera vegada s’obri un clar camí d’esperança per als pobles de Centre-Àfrica. Als menys ara tenen la forta sensació que s’han tret de sobre l’imperialisme francès i els seus titelles locals.     Les plataformes catòliques se senten fortes i segures en aquesta terra de Mallorca missionera; van a l’ample. De què han de tenir por, si els diaris mallorquins accepten, sense criteri de veritat, els escrits de col·laboradors catòlics romans, escrits per on traspua l’esperit de la Inquisició i del reaccionarisme.   Com a exemple que m’ha cridat l’atenció - i no per la categoria de l’autor, que és un missus - pos l’article d’En Carmelo Bonnin, “Desencís al Zaire”,  Balears, 3.6.97. L’atenció d’aquest escrit rau en que l’autor - un peó romà - manifesta ingènuament el discurs catòlic sobre el tema i, sense voler, destapa la cara de la Inquisició. Permeteu-me una anàlisi del text. En primer lloc, s’apunta a la demanda de N’Emma Bonino (Quina gràcia! Vegeu la casualitat: Bonnin, Bonino!) segons la qual Europa hauria d’intervenir (“intervenir”, ja se sap, exèrcits, bombardejos, massacres, ocupació, tortures, crims…) al Congo contra En Kabila. Per reforçar l’urgència de la intervenció, En Bonnin no te problemes a l’hora de presentar En Kabila com un gran criminal i un dèspota. Dona per cert que En Kabila va “massacrar els refugiats rwandesos i de violar sistemàticament la població de les zones conquerides”. Na Bonino i En Bonnin donen per certes unes suposades denúncies de massacres procedents de “Metges sense fronteres” . Certament, sembla que qualques camps de refugiats rwandesos foren assaltats, però no per l’exèrcit d’En Kabila, sinó per grups d’habitants de Khisangani, irats contra els hutus col·laboracionistes. En aquests moments, la premsa - la de prestigi - intenta esbrinar si hi ha fosses comunes a la zona i, sobre tot, si és cert o no que hi participaren oficials tutsis. En Kabila ho nega rotundament. No tenim informació fiable i suficient sobre els assalts als camps de refugiats. Però sí sabem - gràcies a la premsa de l’”Univers Anglès” i Alemany” - allò que pretén amagar l’estratègia franco-romana: que els grans camps de refugiats hutus eren sota control dels militars rwandesos i dels milicians hutus armats; que en tot moment, varen intentar fer ràzzies que desestabilitzessin els governs de Rwanda i Burundi; que aquests militars tenien el suport d’En Mobutu; que a indicació d’En Mobutu varen intentar massacrar, sense èxit, la població tutsi del Congo oriental; que l’ordre d’expulsió dels tutsi-bunyamalenge fou l’origen de la revolta armada contra En Mobutu; que els que havien d’executar l’expulsió eren precisament els militars rwandesos; que l’ajuda internacional al camps de refugiats era la base material sobre la qual els militars i els milicians mantenien la seva estratègia de guerra.   No sé si ho saben En Bonnin i Na Bonino, però, en cap cas, no pot ésser invalidat el principi de contradicció. Segons aquest principi, és impossible que “En Kabila violés la població de les zones conquerides” i, alhora, aquesta mateixa població el rebés triomfalment com a alliberador. Per tant, els dos Bonnins, diuen falsedat. El nostre Bonnin dona per suposat allò que encara no es pot determinar: que En Kabila no té voluntat democràtica. Ve a suposar que els mitjans de comunicació han estat ingenus respecte a En Kabila. Això torna a ser una falsedat manifesta: els mitjans hispans i catalans han donat total suport a l’estratègia franco-romana; en lloc de parlar del Congo, informaven dels refugiats sense preguntar-se mai a veure que hi feien els militars rwandesos. El beat Bonnin, allà al seu escriptori, ha descobert la causa de la “manca de democràcia” al Congo: En Laurent Kabila és un ex-marxista; diu, “la qüestió és si podien esperar una altra cosa d’aquest home”. El nostre minúscul inquisidor ni tan sols vol esperar el marge de cent dies per a veure cap on va el nou Congo. El nostre beatet ha descobert proves que desqualifiquen definitivament a En Kabila: “ el Che Guevara…afirmava que En Kabila era femellut, bevedor i covard”.  No se’n adona En Bonnin - ni la beata TV3 - que està incitant als joves a ser femellers, bevedors i covards.    Una cosa és certa: que els canvis a l’Àfrica Central són en profunditat, sinó la ràbia franco-romana no vessaria com ho fa (Continuarà, si “Déu vol”).    

Comments

     En Pere Sampol i les seves estranyíssimes declaracions.        En Pere Sampol fa declaracions com si els receptors  - o els lectors dels diaris – fossin ignorants, o bastant ignorants, sobre el gran genocidi de Rwanda de 1994.     Segons el reportatge de “Público”, 26.11.09, En Pere Sampol, el senador de Balears, fa una rèplica molt rara a les acusacions de Nacions Unides sobre els implicats en la finançament  dels rebels de FDLR. Vegeu aquest paràgraf del reportatge:    “El senador del Partido socialista Mallorquí, Pere Sampol, calificó las acusaciones de "auténtico disparate" y "manipulación calumniosa" de la ONU. "Es muy fuerte que Naciones Unidas se preste al juego de encubrir a un gobierno magnicida, genocida como el de Ruanda, que practica el pillaje en el Congo. Es un descrédito", dijo. Sobre las acusaciones de crímenes de guerra que pesan contra el grupo rebelde, Sampol afirmó: "Imagino que cuando se han producido masacres tan grandes hay grupos que reaccionan con la violencia". "No sé quién es el FDLR -admitió- pero sí sé que una pequeña ONG cuyo presidente está hipotecado para pagar una querella no ha financiado a ningún grupo armado"”.        Anàlisi del text      En Sampol qualifica de “disbarat’’ i de “manipulació calumniosa” les acusacions de Nacions Unides. Però, com es pot veure al reportatge, hi ha tot de proves aportades pels agents judicials com a base de l’acusació. Són aportacions concretes, materials, amb noms de persones i de llocs concrets, les aportacions que fan els agents i els experts en el tema.      Davant tan de  materials que reforcen l’acusació, no té sentit afirmar que aquests materials són manipulats o calumniosos. A un procés judicial, l’advocat defensor ha de demostrar la inconsistència de les proves presentades per l’acusació.  És molt estrany que En Sampol es posi d’advocat defensor; allò propi és que l’advocat defensor es declari incompetent si no ha pogut estudiar la imputació ni les proves aportades.  En Sampol, en efecte, què en sap d’un munt de proves presentades per l’acusació? El jutge que porta el cas pensaria que l’advocat defensor s’havia begut el seny.    En Sampol dóna per suposat  - i ho declara públicament – que Nacions Unides col·labora amb uns encobridors d’un “Govern magnicida, genocida com el de Rwanda”.  En aquesta declaració el senador  de Balears passa a fer de fiscal. No només fa negació de les proves presentades; ara rebutja els acusadors i els acusa de manipular les proves i d’aixecar falsos testimonis.     (Els agents judicials ho són del Tribunal Internacional de Nacions Unides que té per objectiu processar aquelles persones que tingueren a veure amb el Genocidi de Rwanda) Si En Sampol  fos membre d’un tribunal de internacional  podria enviar els agents judicials a investigar i a aclarir dubtes. En Sampol no té cap manament del Poder Judicial. És un poc ridícul que faci de Papa, com si estigués moralment per sobre del Tribunal Internacional i per sobre del President de Nacions Unides.      En resposta sobre les acusacions al FDLR, En Sampol diu:  “Imagino que quan s’han produït massacres tan grans hi ha grups que reaccionen amb la violència”.  El text implica una inversió de la història coneguda.   Els qui patiren el massacre foren els tutsis, i els assassins eren els hutus d’extrema dreta (i catòlics) del Front Patriòtic.  El senador dóna a entendre que els guerrillers del FDLR (els hereus del Front Patriòtic) són els subsistents del genocidi i no els aliats dels genocides o els propis genocides.  Els senador de Balears fa aquesta declaració com si fos un cap de Govern que dóna suport polític al FDLR; però En Sampol no és cap de Govern ni ministre d’exteriors; si bé és cert que devia semblar un ministre d’exteriors allà a Kinshasa entrevistant-se amb el cap de Govern del Congo (o un enviat especial de les Nacions Unides). Per cert, seria interessant saber qui pagava el viatge i les despeses.    Més Papa que el de Roma quan amb to enèrgic afirma que un president  d’una ONG (s’entén que es refereix a En Juan Carrero) “no ha finançat cap grup armat”. Efectivament, el Papa de Roma només es declara infal·lible en temes que són matèria de fe.     Per cert, també sembla extraordinari que un pelat – el pelat Juan Carrero - s’hipotequi per pagar una querella criminal contra quaranta polítics tutsis de Rwanda acusats de genocidi.     O sigui Carrero, Sampol i Gasòliba, els tres campions mundials per a establir la justícia a la regió dels Grans Llacs. Quina gràcia, oi?      

Comments

       Les conegudes llibertats dels liberals espanyols (Comentaris impertinents).      Madrid és una de les capitals mundials del liberalisme, jo deia. Madrid vessa de veus liberals per tot arreu. Són unes veus que canten les llibertats tradicionals espanyoles de sempre. Són les llibertats fonamentals que defensen Jiménez Losantos, Esperanza Aguirre i Rouco Varela.   Milions de madrilenys estan per la defensa de les llibertats espanyoles, llibertats que són molt diverses però totes molt nobles. Podrien dir que fan un ramell de les llibertats dels neocons,  les dels franquistes i les dels guerrillers de Cristo Rey.     Defensen les llibertats guanyades pel general Franco, amb allò de “Una, Grande y Libre”.    Defensen Espanya contra els intolerants separatistes.    Defensen la llibertat dels pares a elegir la llengua espanyola a les escoles catalanes.     I són a favor de la llibertat dels senyors capitalistes a disposar lliurament del seu capital.     Són a favor de la llibertat dels catòlics a fer valer les seves creences religioses contra la intolerància del laïcisme imposat pel govern socialista (Com explica el gran filòsof liberal En Friedrich Hayek, el socialisme condueix al totalitarisme).    I són a favor de la llibertat de néixer dels embrions humans (L’avortament voluntari s’ha de considerar un assassinat).   També són a favor de la llibertat de matrimoni lliure de sempre, sense interferències dels homosexuals (Els matrimonis gais són un atemptat a la dignitat).    Darrerament, a Madrid, es van manifestant noves línies de llibertat, com la descoberta per En Juan Manuel Prada a l’ABC,  que mostren els fons llibertari de les “corridas de toros”. Al seu article, En Prada fa veure que les “corridas” són una festa nacionalcatòlica lliure i que els anti-taurins són, al fons, uns ateus; i així, diu: “Los toros sólo són comprensibles desde el genio católico, que es el único capaz de concebir una religión donde cuerpo y alma vayan juntos de la mano, paseàndosecon toda naturalidad entre el más acá y el Más Allá”.   Des de Madrid, surten milers de blogistes disposats a defensar la llibertat a tot el Món; per això, es revolten contra el programa d’assegurança mèdica  pública del president dels Estats Units, Barack Obama.    Els blogs liberals madrilenys recullen tot de declaracions anti-Obama, com la del jove portoriqueny N’Alfredo Valcarcel, jurisconsult, que, entre altres declaracions, diu: “Pero rezo y le pido a Dios que los estadounidenses se rebelen y fracase esta reforma en el Senado – y como buen socialista, la idea “del cambio” que tiene Obama es desangrar a los EEUU de su riqueza, su poderío militar, y su legado de libertad individual. Hoy ha sido un día muy triste para todo el que ame la libertad y una victoria para los déspotas”.

Comments

        Les finances espanyoles al descobert   

           Aclariment: No és el cas que jo m’atribueixi una particular autoritat en matèria d’economia. El que vull posar de manifest en aquest escrit són les manipulacions ideològiques que intenten fer valer les diverses elits en relació a la crisi econòmica. Jo entenc que les persones atentes als temes socials són en condicions intel·lectuals per a entendre i valorar les qüestions econòmiques que ens afecten.  Entenc que l’economia no és una ciència llunyana i misteriosa, sinó que els temes d’economia ens afecten d’aprop, i ens empenyen a prendre posicions. Els economistes, pel altra banda, fan evident que l’economia no és una ciència exacta; els economistes mostren una diversitat de valoracions i de propostes, i, sovint, contraposades. 

     Contínuament, ens veiem obligats a prendre posició sobre determinats temes d’economia, i, encara més, amb la nostres actuacions quotidianes participem personalment – conscientment o inconscient – en el procés econòmic.

    Semblava que tots feien pinya per a justificar l’opacitat de la banca espanyola.   El govern de Rodríguez Zapatero, el governador del Banc d’Espanya, presidents de la banca espanyola, i una galeria de distingits economistes, tots ells afirmaven que la banca espanyola era molt sòlida i que gaudia de bona salut. I els líders del Partit Popular no negaven la declarada bonesa de la banca.

   Al moment actual, es manté intacta la voluntat de mantenir la pinya en suport de la banca espanyola.

    Podria semblar que l’opacitat de la banca espanyola es manté inalterable, però haurem de veure que al llarg dels darrers mesos, per tot arreu, va sorgint veus de denúncia de la situació de crisi – de greu crisi – de la banca i de les caixes d’estalvis.

     Han sorgit llibres i escrits d’economistes de fama mundial que expliquen el mal funcionament dels bancs en relació amb la bombolla immobiliària. Un llibre notable sobre el tema és el d’En Paul Krugman, “La fi dels neocons”. Tot i que En Krugman es refereix a la crisi immobiliària nord-americana, mols de comentaristes han indicat que el diagnòstic també és aplicable a la situació espanyola, situació crítica  derivada de la creació de la més gran bombolla immobiliària d’Europa.

    Però el fet  que motiva el meu article són les declaracions de N’Emilio Ibarra, expresident del BBVA, a la revista “Política Exterior” i recollides per “Europa Press” , 21.11.2009.  Per primera vegada es dona un trencament del “pacte  de silenci” entre “cavallers bancaris” (La denúncia de la situació crítica de la banca espanyola i de l’economia espanyola ha sigut tractada reiteradament per diverses revistes especialitzades estrangeres, i, en especial per “The Economist”). 

   Referint-se al sistema financer espanyol, i, en especial, a les caixes d’estalvis, “allò pitjor està per venir”. Preveu que la mora s’acostarà als dos dígits al 2010 i afirma que el Banc d’Espanya permet una comptabilitat “no tot  lo estricte que venia essent”. Així mateix, diu que les necessitats de capital “es faran imperioses”. Segons N’Emili Ybarra,  les caixes d’estalvis a Espanya duen a terme actuacions que “retarden l’aflorament de la morositat”, per mitjà de refinanciacions, adjudicacions d’actius o bescanvi d’accions. “Les caixes d’estalvi, amb l’anuència del propi Banc d’Espanya, empenyen el problema cap endavant”, afirma N’Ybarra. El banquer explica que la banca espanyola no segueix les pautes dels bancs estrangers que valoren els seus actius segons la valoració del mercat.

    Preveu un negre futur. I afirma “és clar que en un sector en el que existeix tan altíssima concentració de crèdits a la construcció, al sector immobiliari i a l’adquisició d’habitatge, tan sols és qüestió de temps que es plategin problemes de gran calada a qualcunes entitats”. N’Ybarra pronostica “forts problemes amb el marge financer al 2010 i dificultats per a generar ingressos a través de l’augment del volum, ja que el crèdit “està aturat” i àdhuc es pot esperar un descens, i els dipòsits són difícils d’atreure amb tipus d’interès baixos.

    Segons les previsions de l’expresident del BBVA, fins i tot al 2011 les taxes per impagament podrien continuar augmentant, “depenent de si s’afronta el problema amb decisió o se segueix, com fins ara, aplaçant-lo cal al futur”; i, en aquest cas, les provisions necessàries es menjarien els beneficis i àdhuc una part del capital.

 Acaba dient que “allò pitjor està per venir” i que “la festa s’ha acabat”, i que en el futur “no hi haurà negoci suficient per a totes les entitats” existents a l’actualitat.

      Com a reacció  a les  declaracions de N’Ibarra,  són de notar els tipus de comentaris molt crítics contra la banca i el Banc d’Espanya.  En transcric qualcuns  publicats al digital de “Eleconomista”, 22.11.09, publicació  els lectors de la qual, majorment, mostren tendències dretanes o molt dretanes. Així, per exemple: “ÉSTE SEÑOR SI QUE DICE LA VERDAD. ES PENOSO LO QUE NOS ESPERA A LOS ESPAÑOLES. A BAJAR EL LISTÓN HIJOS Y RECORDAR LO QUE ES ANDAR EN BICICLETA QUE PRONTO SEREMOS VARIOS LOS QUE LA USEMOS”; o, aquest altre: “Menos mal que tengo una bicicleta”;  o, també: “Pues a pedalear la guita, como hacen los argentinos. No se la dejes al Banco”; o, aquest altre: “Algun dia Banco de España deberia explicar que hizo para evitar la burbuja inmobiliaria en España, con respecto a su labor de supervisión en Bancos y Cajas de Ahorros sobre esta cuestion”.        El director del diari “El Periódico de Cataluña”, 23.11.09, en canvi, degué considerar que no s’havia d’alarmar a les amples masses i, per això, va publicar una breu ressenya on es limita a dir que N’Ybarra critica la laxitud  del Banc d’Espanya.           Al igual que els qui feren els comentaris de “Eleconomista” , jo crec que va avançant la valoració crítica de les amples masses respecte a les pràctiques de les elits capitalistes, i també dins amples sectors de les masses de signe dretà o molt dretà.     Al meu parer, a manera de resum, allò que resulta evident es que:         Amb l’arribada de N’Aznar al Poder, el boom immobiliari feu un salt apoteòsic.     N’Aznar va declarar que s’havia de donar via lliure a la “iniciativa privada” , la qual cosa es traduí en unes pràctiques financeres totalment desregulades.      N’Aznar va donar carta blanca a tota una tropa d’aventurers econòmics que van considerar arribada l’hora de l’enriquiment accelerat.      N’Aznar degué pensar que era un geni de les finances. I per això esdevingué el campió europeu de la desregulació financera. Havia arribat l’hora dels “grans pelotazos”.     N’Aznar va traspassar als ajuntaments “la regulació del sol”.      Aquests mags espanyols – i catalans – de les finances feien – i continuen fent ara - unes operacions econòmiques la comprensió de les quals és a l’abast dels més rucs, dels més durs d’enteniment.     La tropa aznarista aconseguia unes acumulacions de riquesa com si fossin el rei Mides.   Utilitzaven – i utilitzen – dues màgies essencials, a saber:       Una màgia consistia en apoderar-se de les supervàlues derivades de la requalificació dels terrenys. Es creava un grup immobiliari i “s’entrava en  contacte amb els batlles que tenien idea del negoci”. Els promotors o el grup immobiliari compraven un terreny a preu de rústic i el batlle “emprenedor” el transformava en àrea edificable. De manera meravellosa, aquelles finques rústiques es convertien en solars edificables i el seu valor se multiplicava per 10, posem.       L’altra gran màgia consistia en augmentar a voluntat els preus dels solars i de les edificacions. Es tractava de formar “cartels”  locals que monopolitzessin les propietats immobiliàries. I així, durant els vuit anys de l’aznariat, es doblà els preus dels habitatges i es quadruplicà els dels solars.       Durant l’aznariat, l’estat Espanyol fou la principal potència constructora d’Europa. “Espanya” construïa més habitatges que Alemanya, França i el Regne Unit, en conjunt.       Els bancs espanyols i encara més les caixes d’estalvi eren les que havien d’aportar els capitals per a concedir la gran muntanya de crèdits immobiliaris.     La banca espanyola veia que “la bombolla” creixia, però continuaven concedint crèdits a les promotores. I el Banc d’Espanya, en lloc de fer sonar l’alarma, es dedicava a fer declaracions sobre la solidesa financera  de la banca espanyola.      Ara el problema gravíssim de les caixes d’estalvi és que no disposen de capital, no disposen de diners.      Ara la morositat de la que parlava N’Ybarra no és la de les famílies que no poden pagar les hipoteques; la morositat més greu, de molt, és la de les promotores i de les immobiliàries.      Actualment, la major part dels actius de les caixes d’estalvi són propietats immobiliàries i solars procedents de l’embargament d’hipoteques. I, com explica N’Ybarra, retarden acceptar l’autèntic valor dels seus actius immobiliaris.          Darrera consideració:  Hi ha un capital espanyol colossal que s’ha destruït en aquests darrers 15 anys. Són les muntanyes de diners que han consumit luxuriosament les elits de l’aznariat.  Uns exemples pròxims i coneguts serien el de l’expresident balear En Jaume Matas i el de Fèlix Millet, l’expresident  del Palau de la Música Catalana; ambdós han consumit milions d’euros en despeses sumptuoses (No tenien patrimoni i no poden justificar les despeses milionàries).      Pot ésser que ara es facin unes lleis per a la bona regulació financera espanyola, però el capital destruït és irrecuperable.  Ha arribat l’època de les vaques flaques, i el faraó Aznar va consumir les vaques grasses alegrement.          

Comments

              Els bisbes espanyols són en campanya permanent per la criminalització de l'avortament. En cas de prosperar les seves propostes,  les dones que haguessin avortat per pròpia decisió i les persones que haguessin intervingut en l'avortament - metges, comares, familiars, amistats - podrien ésser processades i condemnades a penes de presó; l'acusació seria per "assassinat" i per "complicitat amb l'assassinat". 

   Aquests darrers dies, el portaveu dels bisbes espanyols ( i dels bisbes catalans; no ens hem d'enganyar ) En Martínez Camino avisa que hi haurà pena d'excomunió per a aquells diputats que votin a favor de la nova llei d'avortament al Parlament espanyol. L'avís del bisbe és una mena d'exhibició de força de la Jerarquia catòlica.  Els bisbes tenen les esglésies buides, però han demostrat que tenen poder de convocatòria amb el "tema de la defensa de la vida".  En virtut d'aquest suposat poder, els bisbes amenacen que mouran guerra contra el Govern. 

    Es pot veure que les campanyes contra l'avortament sostenen el principi de que l'embrió humà ja és persona completa des del moment de la seva formació.  Hi ha un debat permanent sobre aquesta qüestió; sobre si el zigot ja s'ha de considerar com a persona plena o com una simple cèl·lula.  La ciència biològica es limita a descriure el procés de l'embrió humà. Per a la ciència, no té sentit preguntar si l’embrió humà és una persona o no ho és. La biologia es limita a dir que el zigot és la cèl·lula resultant de la fusió d’un  gàmeta femení (ovòcit) amb un gàmeta masculí (espermatozoide).   

  Els bisbes catòlics i el Papa de Roma entren en  la campanya contra l’avortament presentant-se a sí mateixos com a portadors de la veritat. Els bisbes i el Papa no expliciten que les seves afirmacions es fonamenten en la fe religiosa i en el dogma catòlic. El dogma catòlic afirma que, al precís moment de la formació de l’embrió, Déu hi insufla una ànima immaterial i immortal; i que l’home, la persona humana, és un compost de l’ànima i del cos; el cos és un producte de la naturalesa, l’ànima una creació de Déu, una creació a partir del no-res. 

   Respecte al debat,  els bisbes i el Papa actuen com si estiguessin investits de l’autoritat intel·lectual que era vàlida a l’època de l’absolutisme i del despotisme de Roma.     Durant segles i fins a la modernitat, l’Església catòlica mantenia el monopoli del saber, de la “ciència”. A partir del segle XIII, s’establí que la teologia i la psicologia metafísica eren les ciències màximes, amb concordança amb la naturalesa superior del seu objecte d’estudi; en efecte, una era la “ciència de Déu” i l’altra la “ciència de l’ànima”. 

    S’establí que  En Tomàs d’Aquino era el científic màxim i que la seva filosofia era la “Philosophia perennis”. Aquest establiment s’ha mantingut fins avui. Actualment, En Benet XVI ha reafirmat la validesa de la tradició tomista de l’Església.   

    Es debut a aquesta concepció filosòfica tomista que els bisbes catòlics i En Benet XVI es presenten investits – autoinvestits – d’autoritat intel·lectual i científica. D’aquí deriva el seu autoritarisme al afirmar que l’embrió humà ja és una persona humana completa des del primer moment de la seva formació. Ells, aquests “científics de la teologia”, entenen que l’ànima humana és allò superior al cos on és insuflada. 

     Els bisbes catòlics i el Papa es presenten com a campions en la lluita en defensa del dret a la vida de “les persones” que són sota amenaça de les dones que volen avortar.  

   S’ha de llevar la màscara d’aquests falsos campions, jo crec.    Els bisbes catòlics i el Papa de Roma no són lluitadors a favor dels drets humans, ans al contrari, són agents de la reacció, agents contra la llibertat, la igualtat i els drets humans.  

       Foren les revolucions democràtiques les que esvaïren el despotisme de l’Església catòlica, i les que proclamaren els drets humans.  

   Ara el que convé és denunciar  els objectius reaccionaris  d’aquestes campanyes impulsades per Roma. 

    Els bisbes espanyols d’ara són hereus dels bisbes que maquinaven contra la República espanyola.  I En Benet XVI és hereu del Papa En Pius XI, col·laborador del règim de Mussolini, gran conspirador contra la República, i que va donar total suport al general Franco.                 

Comments

Exordi:  

   La tesi central d’aquest escrit: Tan bon punt, s’establiren els règims democràtics, les noves elits econòmiques i socials – els capitalistes – iniciaren una llarga cursa en suport d’idearis que mistifiquessin la ideologia democràtica.  La nova ideologia que emergí de les revolucions democràtiques triomfants fou establerta com a ideologia dominant. La nova ideologia era recollida solemnement a les Constitucions democràtiques.  Allò que importava a les elits capitalistes era blindar el seu sistema antidemocràtic d’acumulació de riquesa i els seus privilegis, tot i sabent que en realitat mistificaven l’exercici de la democràcia.

     Actualment, la guerra ideològica entre els dos bàndols en conflicte és a un moment d’impasse en que les classes treballadores no acaben de decidir el pla de batalla contra les elits capitalistes (contra les elits econòmiques i socials).

     Com explico sovint als meus escrits, són les classes populars – i majorment les classes treballadores – les que prenen la iniciativa en la lluita inacabable contra les classes opressores. Primer es feren les revolucions democràtiques, i, tot seguit, els teòrics – els filòsofs – pogueren desplegar els materials de la nova ideologia democràtica (Ho podeu veure a La filosofia i la religió, sense màscares, pàgina 14 i següents).

       No és el cas que els filòsofs hagin de dir a les amples masses a què han d’aspirar ni com han d’organitzar la seva lluita.

   Els filòsofs – i tota mena de persones que escriuen discursos –  treballen al servei d’un dels dos bàndols en lluita; o bé a favor de les classes treballadores, o bé a favor de les elits dominants. O, en negatiu, uns treballen contra la ideologia de les elits dominants, i els altres tenen per objectiu confondre o distreure a les classes treballadores.

       El gran impasse del moviment obrer ja havia començat, abans de la caiguda del mur de Berlín.  Des de finals dels anys 1960, les denúncies contra els Gulags soviètics plovien més espesses. Es feia evident el fracàs social i econòmic dels països de règim comunista.

    La caiguda del mur de Berlín va significar el reconeixement de la derrota de l’estratègia dels partits comunistes. Les classes treballadores els donaren l’esquena, i els grans partits comunistes – com el francès o l’italià – , esquelètics i desorientats, esgoten les seves energies amb l’intent de recuperar el favor de les masses.

    Els filòsofs que mantenien la flama marxista també patiren la gran sacsejada. I fins i tot els més distingits pensadors de l’Escola de Frankfurt hagueren de veure que els seus baluards mostraven escletxes que amenaçaven de ruïna l’edifici. Per tot arreu, els neoliberals proclamaven que “Marx era mort” i quedava confirmada la fi de la història, de manera que es declarava que el sistema capitalista era la última i definitiva organització del sistema de producció.

     Durant els últims 40 anys, les elits econòmiques i socials (els capitalistes) han continuat desplegant els seus mecanismes de poder per tal d’assegurar els seus privilegis i d’incrementar el seva porció de la renda econòmica nacional.

    Es pot dir que continua el procés d’acumulació de capitals i que les elits incrementen les seves porcions de la renda; i, pel contrari, minva la porció de renda de les classes treballadores. 

      Segons les dades recollides per l’economista Martín Seco i publicades al diari “Público”, referits als Estats Units, l’augment de poder de l’elit capitalista  (posem l’1 % de la població) s’ha demostrat amb el fet que aquesta elit ha aconseguit un augment aberrant de la seva porció de la renda nacional. Les estadístiques oficials ianquis són clares: es mostra  que durant aquests darrers 27 anys ha augmentat la desigualtat social nord-americana. Tot i que la renda va augmentar un 50 %, el repartiment de la renda fou desigual. Segons les dades, el 80 % de la població està per sota de la mitjana, i els més rics, l’altre 20 %  obtenen un augment del 86 %. Les llars en menors ingressos, els pobres, ( un 20 % de la població) que a 1979 obtenia el 6,8 % de la renda total, a 2006 li correspon únicament un 4,7 %, mentre que el sector social de major renda, un 20 %, passa de percebre el 42,4 % de 1979 al 52,1 % de 2006. I la dada més escandalosa seria la que fa referència a l’increment del percentatge de la renda dels més rics, dels qui tenen uns majors ingressos, que són l’1 % de la població. Segons la dada, aquest 1 % a 1979 es quedava amb un 7,5 % de la renda total; i al 2006, el 16 %.         Les classes treballadores són en un impasse, jo deia. Són elles les que iniciaran les noves formes de lluita contra l’opressió.     Entretant,  els filòsofs i els qui es dediquen a tractar qüestions ideològiques, els qui són al bàndol que lluita contra l’opressió, allò que els correspon fer és posar al descobert les estratègies de les elits econòmiques i socials, i fer veure la inconsistència dels discursos dels seus ideòlegs. O sigui, els intel·lectuals que són a favor de la igualtat i de la llibertat han de posar en crisi el discurs  dels falsos llibertaris; aquests intel·lectuals han de fer veure que “el camí de la servitud” és el del domini dels capitalistes. Els ideòlegs d’esquerra han de derrotar dialècticament als teòrics del “llibertarisme capitalista”.         Al meu parer (i que motiva aquest exordi), la peça mestra fonamental de la guerra ideològica gira al voltant de la configuració de la nova filosofia (La ideologia dominant és la que sustenta la classe dominant; i les teories filosòfiques, les filosofies, són un instrument per a reforçar  una determinada ideologia).       Si actualment el sistema polític de l’Estat espanyol és formalment una denominada “democràcia parlamentària” és una conseqüència de la lluita de les classes populars.    La democràcia – limitada, parcial – de l’Estat espanyol d’avui és una deriva de les llunyanes revolucions democràtiques que triomfaren als segles passats (Hem de notar que l’oligarquia tradicional hispana mai ha sigut derrotada; que l’únic intent d’establir un règim democràtic va desfermar una contrarevolució genocida; que actualment l’oligarquia hispana continua esplèndidament instal·lada en els seus privilegis de sempre).        No foren les elits econòmiques les que promogueren les revolucions democràtiques (Cal rebutjar frontalment la teoria marxista sobre les denominades “revolucions burgeses”).  Les classes treballadores foren l’agent de les revolucions democràtiques. I la ideologia impulsora de la revolució democràtica esdevingué la nova ideologia dominant.      Fou llavors, una vegada establerta la nova ideologia democràtica d’acord amb el sentir de les amples capes populars, fou llavors que es desplegà la nova filosofia, denominada més tard, “Empirisme anglès” o “Empirisme britànic” (L’òliba britànica emprengué el vol; el sol ja era post).       Haurem de veure que En Descartes i el Racionalisme no tingueren incidència real  en el procés general de la història (Tesi: la importància que es concedeix al pensament d’En Descartes és una pura recreació dels historiadors conservadors, de signe idealista).       Als llibres d’història de la filosofia, majorment, es qualifica  l’Empirisme com a filosofia que inaugurava la modernitat i que les seves idees bàsiques són idees dominants que s’han mantingut fins avui. Els llibres d’història de la filosofia expliquen que les idees bàsiques de l’Empirisme  foren recollides pel “Positivisme” i pel “Neopositivisme” , també denominat “Positivisme lògic” o “Filosofia analítica” (Per posar un exemple, l’afirmació de la impossibilitat de que la metafísica sigui una ciència).       Els llibres d’història de la filosofia, majorment, donen a entendre que es dona una immensa dispersió de filòsofs i de corrents filosòfics. Als ulls dels profans, allò sembla una selva filosòfica impenetrable.  

      És ben segur que és una selva, però el meu exordi és una crida a no deixar la selva filosòfica en mans de l’enemic. Actualment, els neocons fan una campanya mundial a favor de la filosofia llibertària d’En Friedrich Hayek (Podeu veure l’escrit  Hayek i Popper). La immensa maquinària dels neoliberals (“liberals” es diuen ells) està rutllant amb la intenció d’ocupar la “selva”; també disposen d’un exèrcit de 40.000 econoEmistes filòsofs que anuncien la bona nova de la “llibertat capitalista” (Ho fan a la manera dels 40.000 teòlegs, doctors en Teologia científica, que seguint les epístoles  de Pau de Tars (Ei, “paraula de Déu), intentaven convèncer els esclaus de que allò que importava no era sortir de l’esclavatge sinó esdevenir bons cristians, uns bons esclaus cristians)

       Exordi: Allò que importa és combatre i fer fora de la “selva” als predicadors de l’esclavatge dels treballadors.

Comments

           Filosofia i política. La lluita per la igualtat (1. Exordi)

Exordi:  

   La tesi central d’aquest escrit: Tan bon punt, s’establiren els règims democràtics, les noves elits econòmiques i socials – els capitalistes – iniciaren una llarga cursa en suport d’idearis que mistifiquessin la ideologia democràtica.  La nova ideologia que emergí de les revolucions democràtiques triomfants fou establerta com a ideologia dominant. La nova ideologia era recollida solemnement a les Constitucions democràtiques.  Allò que importava a les elits capitalistes era blindar el seu sistema antidemocràtic d’acumulació de riquesa i els seus privilegis, tot i sabent que en realitat mistificaven l’exercici de la democràcia.

     Actualment, la guerra ideològica entre els dos bàndols en conflicte és a un moment d’impasse en que les classes treballadores no acaben de decidir el pla de batalla contra les elits capitalistes (contra les elits econòmiques i socials).

     Com explico sovint als meus escrits, són les classes populars – i majorment les classes treballadores – les que prenen la iniciativa en la lluita inacabable contra les classes opressores. Primer es feren les revolucions democràtiques, i, tot seguit, els teòrics – els filòsofs – pogueren desplegar els materials de la nova ideologia democràtica (Ho podeu veure a La filosofia i la religió, sense màscares, pàgina 14 i següents).

       No és el cas que els filòsofs hagin de dir a les amples masses a què han d’aspirar ni com han d’organitzar la seva lluita.

   Els filòsofs – i tota mena de persones que escriuen discursos –  treballen al servei d’un dels dos bàndols en lluita; o bé a favor de les classes treballadores, o bé a favor de les elits dominants. O, en negatiu, uns treballen contra la ideologia de les elits dominants, i els altres tenen per objectiu confondre o distreure a les classes treballadores.

       El gran impasse del moviment obrer ja havia començat, abans de la caiguda del mur de Berlín.  Des de finals dels anys 1960, les denúncies contra els Gulags soviètics plovien més espesses. Es feia evident el fracàs social i econòmic dels països de règim comunista.

    La caiguda del mur de Berlín va significar el reconeixement de la derrota de l’estratègia dels partits comunistes. Les classes treballadores els donaren l’esquena, i els grans partits comunistes – com el francès o l’italià – , esquelètics i desorientats, esgoten les seves energies amb l’intent de recuperar el favor de les masses.

    Els filòsofs que mantenien la flama marxista també patiren la gran sacsejada. I fins i tot els més distingits pensadors de l’Escola de Frankfurt hagueren de veure que els seus baluards mostraven escletxes que amenaçaven de ruïna l’edifici. Per tot arreu, els neoliberals proclamaven que “Marx era mort” i quedava confirmada la fi de la història, de manera que es declarava que el sistema capitalista era la última i definitiva organització del sistema de producció.

     Durant els últims 40 anys, les elits econòmiques i socials (els capitalistes) han continuat desplegant els seus mecanismes de poder per tal d’assegurar els seus privilegis i d’incrementar el seva porció de la renda econòmica nacional.

    Es pot dir que continua el procés d’acumulació de capitals i que les elits incrementen les seves porcions de la renda; i, pel contrari, minva la porció de renda de les classes treballadores. 

      Segons les dades recollides per l’economista Martín Seco i publicades al diari “Público”, referits als Estats Units, l’augment de poder de l’elit capitalista  (posem l’1 % de la població) s’ha demostrat amb el fet que aquesta elit ha aconseguit un augment aberrant de la seva porció de la renda nacional. Les estadístiques oficials ianquis són clares: es mostra  que durant aquests darrers 27 anys ha augmentat la desigualtat social nord-americana. Tot i que la renda va augmentar un 50 %, el repartiment de la renda fou desigual. Segons les dades, el 80 % de la població està per sota de la mitjana, i els més rics, l’altre 20 %  obtenen un augment del 86 %. Les llars en menors ingressos, els pobres, ( un 20 % de la població) que a 1979 obtenia el 6,8 % de la renda total, a 2006 li correspon únicament un 4,7 %, mentre que el sector social de major renda, un 20 %, passa de percebre el 42,4 % de 1979 al 52,1 % de 2006. I la dada més escandalosa seria la que fa referència a l’increment del percentatge de la renda dels més rics, dels qui tenen uns majors ingressos, que són l’1 % de la població. Segons la dada, aquest 1 % a 1979 es quedava amb un 7,5 % de la renda total; i al 2006, el 16 %.         Les classes treballadores són en un impasse, jo deia. Són elles les que iniciaran les noves formes de lluita contra l’opressió.     Entretant,  els filòsofs i els qui es dediquen a tractar qüestions ideològiques, els qui són al bàndol que lluita contra l’opressió, allò que els correspon fer és posar al descobert les estratègies de les elits econòmiques i socials, i fer veure la inconsistència dels discursos dels seus ideòlegs. O sigui, els intel·lectuals que són a favor de la igualtat i de la llibertat han de posar en crisi el discurs  dels falsos llibertaris; aquests intel·lectuals han de fer veure que “el camí de la servitud” és el del domini dels capitalistes. Els ideòlegs d’esquerra han de derrotar dialècticament als teòrics del “llibertarisme capitalista”.         Al meu parer (i que motiva aquest exordi), la peça mestra fonamental de la guerra ideològica gira al voltant de la configuració de la nova filosofia (La ideologia dominant és la que sustenta la classe dominant; i les teories filosòfiques, les filosofies, són un instrument per a reforçar  una determinada ideologia).       Si actualment el sistema polític de l’Estat espanyol és formalment una denominada “democràcia parlamentària” és una conseqüència de la lluita de les classes populars.    La democràcia – limitada, parcial – de l’Estat espanyol d’avui és una deriva de les llunyanes revolucions democràtiques que triomfaren als segles passats (Hem de notar que l’oligarquia tradicional hispana mai ha sigut derrotada; que l’únic intent d’establir un règim democràtic va desfermar una contrarevolució genocida; que actualment l’oligarquia hispana continua esplèndidament instal·lada en els seus privilegis de sempre).        No foren les elits econòmiques les que promogueren les revolucions democràtiques (Cal rebutjar frontalment la teoria marxista sobre les denominades “revolucions burgeses”).  Les classes treballadores foren l’agent de les revolucions democràtiques. I la ideologia impulsora de la revolució democràtica esdevingué la nova ideologia dominant.      Fou llavors, una vegada establerta la nova ideologia democràtica d’acord amb el sentir de les amples capes populars, fou llavors que es desplegà la nova filosofia, denominada més tard, “Empirisme anglès” o “Empirisme britànic” (L’òliba britànica emprengué el vol; el sol ja era post).       Haurem de veure que En Descartes i el Racionalisme no tingueren incidència real  en el procés general de la història (Tesi: la importància que es concedeix al pensament d’En Descartes és una pura recreació dels historiadors conservadors, de signe idealista).       Als llibres d’història de la filosofia, majorment, es qualifica  l’Empirisme com a filosofia que inaugurava la modernitat i que les seves idees bàsiques són idees dominants que s’han mantingut fins avui. Els llibres d’història de la filosofia expliquen que les idees bàsiques de l’Empirisme  foren recollides pel “Positivisme” i pel “Neopositivisme” , també denominat “Positivisme lògic” o “Filosofia analítica” (Per posar un exemple, l’afirmació de la impossibilitat de que la metafísica sigui una ciència).       Els llibres d’història de la filosofia, majorment, donen a entendre que es dona una immensa dispersió de filòsofs i de corrents filosòfics. Als ulls dels profans, allò sembla una selva filosòfica impenetrable.  

      És ben segur que és una selva, però el meu exordi és una crida a no deixar la selva filosòfica en mans de l’enemic. Actualment, els neocons fan una campanya mundial a favor de la filosofia llibertària d’En Friedrich Hayek (Podeu veure l’escrit  Hayek i Popper). La immensa maquinària dels neoliberals (“liberals” es diuen ells) està rutllant amb la intenció d’ocupar la “selva”; també disposen d’un exèrcit de 40.000 econoEmistes filòsofs que anuncien la bona nova de la “llibertat capitalista” (Ho fan a la manera dels 40.000 teòlegs, doctors en Teologia científica, que seguint les epístoles  de Pau de Tars (Ei, “paraula de Déu), intentaven convèncer els esclaus de que allò que importava no era sortir de l’esclavatge sinó esdevenir bons cristians, uns bons esclaus cristians)

       Exordi: Allò que importa és combatre i fer fora de la “selva” als predicadors de l’esclavatge dels treballadors.

Comments

        El neoliberalisme perdrà la guerra, jo crec.  

       Els neoconservadors ( neoliberals o liberals) creuen que guanyaran la guerra ideològica contra les diverses formacions que són crítiques amb el capitalisme.

    Els neocons han erigit  una immensa maquinària de propaganda. Actualment, la major part de cadenes dels mitjans de comunicació són directament ens mans de propietaris que donen suport a l’ideari neoliberal.

    Els neocons també han creat una immensa xarxa de Fundacions, la major part de les quals incideixen en l’estratègia de la guerra ideològica  (Un exemple destacat:  En John Rockefeller, a través de la seva Fundació, als anys 1920, va tenir un paper determinant a la creació de la London School of Economics i a la seva orientació ideològica neoliberal).

    Actualment, els neocons disposen d’un exèrcit de 40.000 economistes filòsofs (a la manera de Friedrich Hayek;  a Catalunya, es pot citar a Xavier Sala i Matín) els escrits dels quals inunden la premsa, en campanya permanent volent “fer veure” la bonesa del capitalisme, o, si més no, la seva inevitabilitat.

   Els neocons, situats al bell mig de les “democràcies capitalistes”,  ufanosos,  han vist com els partits socialdemòcrates reconeixien la inevitabilitat de “l’economia de lliure mercat”. 

   En aquesta suposada “fi de la història”, els partits polítics a l’alternança de poder oscil·len entre els que postulen les tesis neoliberals i els que postulen un capitalisme intervingut per l’Administració de l’Estat. O sigui, en tots els casos, el sistema capitalista resta preservat.

    Els neocons són sempre en campanya permanent contra la política dels partits socialistes o socialdemòcrates, tot acusant-los de ser una amenaça per al “lliure mercat” i per a la llibertat (En Hayek, a “Camí de servitud”, desplega una teoria segons la qual els socialistes, al combatre el liberalisme, provocaren el triomf dels comunistes i l’ascens dels nazis).

   Per posar un punt de referència, als Estats Units, els neocons donen un decidit suport al Partit Republicà i fan campanya permanent contra la política socialdemòcrata del Partit Demòcrata (En Hayek i tota la Mont Pelerin Society es van declarar a favor del règim del general Pinochet, tot dient que era preferible “un règim autoritari però respectuós amb la llibertat de mercat, que un règim socialista com el de Salvador Allende”. Sembla confirmat que el president Nixon va  muntar la trama – amb N’Henry Kissinger com a agent – del cop d’Estat a Xile, així com dels altres cops d’Estat a Uruguai i a l’Argentina. Es tractava, sembla, de “salvar la llibertat del mercat”).

     Així com els Estats Units tot sol disposa de més armes – i més potents – que tots els països del món en conjunt, els neocons ianquis disposen de la major maquinària de propaganda ideològica (Anècdota: En Rupert Murdoch, el propietari de la major cadena de “media”, va incorporar com a conseller l’expresident En José María Aznar). A un primer moment, podria semblar que són invencibles, però haurem de veure que els neocons tenen dos greus obstacles que s’oposen al seu projecte neoconservador.

   El primer obstacle consisteix en la dificultat per desfer les tendències ideològiques espontànies de les classes treballadores. Segons això, els diversos col·lectius de treballadors ha restat fortament influenciats per les doctrines socialistes o socialdemòcrates.

   En comptes de redreçar la tendència dels treballadors cap a les doctrines “laboristes”, actualment els neocons despleguen dos fronts de batalla ideològica principals:  un consisteix amb l’aliança estratègica amb les esglésies cristianes (la catòlica inclosa), de manera que es provoqui un revival del sentiments religiosos, revival religiós que aniria de la mà amb les campanyes dels neocons contra les polítiques socialdemocràtiques.  L’altre front de batalla consisteix en sembrar la divisió al si de les classes treballadores per mitjà de campanyes d’estímul dels sentiments més reaccionaris (racisme, antisemitisme, xovinisme, egoisme. A destacar N’Henry Ford, com a principal difusor de l’antisemitisme als Estats Units als anys 1920); una altra variant utilitzada per a aquesta sembra perversa, consisteix en intensificar les campanyes a favor o en contra de modes, tendències o manies, de manera que provoquin divisions entre les classes populars. .

      O sigui, en darrer terme, la dificultat que haurien de superar els neocons és convèncer a les classes treballadores que votin a favor dels partits “liberals” i contra les formacions obreristes. Han de convèncer els treballadors que és millor que els treballadors no intervinguin en la direcció de l’empresa;  que és preferible deixar amb total llibertat els “emprenedors”;  i, encara millor, si es podria convèncer els treballadors de que cada un d’ells pot muntar la pròpia empresa i esdevenir “un emprenedor”. Sense fer paròdia, la proposta neocon vindria a ésser un eslògan així com “jove de família treballadora, no et conformis amb l’estatus que t’ha correspost, espabila’t, lluita i munta la teva pròpia empresa”, eslògan que és una variant del que diu “voler és poder”.

    El segon gran obstacle per als plans dels neocons sembla que és insuperable. Tot i  els grans equips d’economistes que integren els consells assessors de les grans empreses, de manera continuada, el sistema capitalista pateix greus sotragades que amenacen la seva existència.

    Els economistes neoliberals - tot defensant les tesis d’En Hayek – entenen la llibertat de mercat com una competició entre “emprenedors”, de manera que hi ha una selecció dels millors; és allò que s’entén com a darwinisme social econòmic, que era expressat pel “poema” de la “American Beauty” compost per En John Rockefeller i que fa així: El crecimiento de un gran negocio es simplemente la supervivencia del más apto... “El creixement d'un gran negoci és simplement la supervivència del més apte ... La bella rosa estadounidense sólo puede lograr el máximo de su esplendor y perfume que nos encantan, si sacrificamos a los capullos que crecen en su alrededor. La bella rosa americana només pot aconseguir el màxim de la seva esplendor i perfum que ens encanten, si sacrifiquem les poncelles que creixen al seu voltant. Esto no es una tendencia maligna en los negocios. Això no és una tendència maligna en els negocis. Es simplemente el resultado de una combinación de una ley de la naturaleza con una ley de Dios. ^{[ 2 ]} És simplement el resultat d'una combinació d'una llei de la natura amb una llei de Déu”^[2].

    Fan “ciència” sobre la competició entre “emprenedors”, però no en diuen res sobre els hereus i les herències. Semblaria que si són tan entusiastes de la competició i de “sacrificar les poncelles” perdedores, haurien de considerar els hereus dels magnats capitalistes com un desordre del sistema;  però no és el cas; contra tot pronòstic, s’oposen ferotgement contra els impostos sobre les herències; són els socialistes els qui propugnen l’augment dels impostos sobre les herències.

    Els economistes i, en especial, els economistes filòsofs, es representen a sí mateixos com uns grans científics que disposen d’uns coneixements econòmics que no són a l’abast de les persones comunes. Però, en contra de la seva presumpció, resulta evident als ulls de les persones corrents  el fet social que la major part dels hereus conserven les propietats heretades tot i essent no gens virtuosos en relació amb l’economia o encara que siguin intel·lectualment imbècils.

     Amb el crac del 2008, les bateries dels 40.000 economistes filòsofs han restat sense munició, la qual cosa prova la bonesa de la tesi que fa:

   Tesi:  Els conflictes socials i els processos socials econòmics són el factor essencial que determina el procés ideològic. O, dit d’una altra manera, les amples masses, les persones corrents, van conformant la seva ideologia segons les experiències de la seva vida quotidiana. No és el cas que la formació ideològica sigui el resultat d’un adoctrinament per mitjà d’un sistema de propaganda.

   La gran maquinària ideològica queda inútil en front de la manifestació de les noves realitats socials. Cada persona acomoda la ideologia a les seves experiències personals. Els grans esdeveniments, com l’actual crisi econòmica, afecten la ideologia de les amples masses, de manera que l’experiència que perceben és que la propaganda neocon és falsa o errònia.

     Un exemple alliçonador sobre el fracàs de les estratègies ideològiques de signe totalitari el proporciona el del fracàs de l’intent de l’Església catòlica de “recristianitzar España” durant els anys més foscos del franquisme primitiu. Tot i el totalitarisme imperant als anys 1940, l’experiència social de la vida quotidiana s’encarregava de fer una radical negació de les campanyes de propaganda catòlica. En contra de la fatal presumpció de la Jerarquia eclesiàstica, el control total de l’escola i dels mitjans de comunicació no produïa les esperades fornades  de “nous creients cristians”.  Per altre costat, la nova Inquisició no podia impedir la comunicació del “boca a boca” que sempre ha existit entre la gent de les classes populars. La Jerarquia catòlica i la Cúria romana comprovaren amargament la inconsistència del mite del retorn a l’Edat Mitjana; malgrat la nova Inquisició, les amples masses s’anaven allunyant de l’Església i feien patent que el seu creixent desinterès pels “valors religiosos”. 

        A l’etapa actual de la lluita ideològica, els neocons han pogut comprovar que al si de les classes treballadores s’ha intensificat el sentiment de suspicàcia respecte del sistema capitalista.

   Les lleis enunciades per En Marx, segons les quals la fi del capitalisme era imminent, no s’acompliren.

    Marx va enunciar la llei de la pauperització creixent del proletariat; és aquest nou esclavatge el que fa del “proletariat” l’instrument especial que destruirà el domini “burgès”. Ho expressava de manera contundent al “Manifest Comunista”, pàgina 54, on, en referència a les condicions de l’obrer modern,  es pot llegir:

    “El treballador cau en la misèria, i el pauperisme creix més ràpidament encara que la població i la riquesa. És, doncs, evident que la burgesia... ja no és capaç de dominar, perquè no és capaç d’assegurar al seu esclau l’existència, ni tan sols dins el marc de l’esclavitud, perquè es veu obligada a deixar-lo caure fins al punt de tenir que mantenir-lo en lloc d’ésser mantinguda per ell. La societat ja no pot viure sota la seva dominació; el que val a dir que l’existència de la burgesia és, en allò successiu, incompatible amb la de la societat”.

    Com dic al meus escrits, En Marx, sovint, deixava de banda els fets socials que no s’acomodaven a les seves teories.  En aquesta qüestió, Marx deixava de reconèixer els èxits de les “Trade Unions” (els sindicats britànics). Les “Unions”, en efecte, esdevingueren un model d’organització dels obrers industrials; les conquestes socials i polítiques de les “Unions” foren envejades pels obrers de tot Europa; i les “Unions” esdevingueren el model sindical a imitar.

     No és solament que la teoria de la “pauperització creixent” sigui equivocada, sinó que la dialèctica desplegada per En Marx per a enunciar la fi del capitalisme és errònia i deixa de tenir en compte els èxits de la lluita obrera i els èxits de les organitzacions socials i polítiques.

       En contra de Hayek, des dels inicis de la Revolució industrial i en tot temps, els capitalistes no dubtaren a l’hora d’imposar els sistemes d’explotació més inhumana i més canalla (La literatura de l’època recollí el testimoni del genocidi contra els infants explotats a les fàbriques tèxtils angleses).

    En contra de Marx i Hayek, no és el cas que els empresaris (“la burgesia”, diria Marx) hagin encapçalat mai una revolució democràtica.

   En contra d’En Hayek, no és el cas que “els emprenedors” (els capitalistes) fossin els qui iniciessin el camí de les llibertats democràtiques.  Els capitalistes majorment sempre s’han oposat a tot allò que signifiqués un avanç democràtic real per a les classes populars (Per a En Hayek, els sindicats obrers constitueixen una amenaça per a l’economia de mercat, i, en darrer terme, per la llibertat).

   En contra de Marx, és inconsistent la teoria de “les revolucions burgeses”. És fer un joc verbal dir que els règims democràtics són “un instrument de domini de la burgesia”.  Les revolucions democràtiques, començant per la gran Revolució luterana, 1520, significaren avanços importants per a totes les classes populars, i també per als treballadors.

     En contra del discurs d’En Hayek i dels neocons, les millores socials i polítiques de les classes treballadores foren degudes a la capacitat de lluita de les organitzacions obreres, dels sindicats, principalment, i no a “una ma invisible” que establís “un meravellós ordre social”. 

    Les prediccions de Marx no s’acompliren. No fou el cas que s’incrementés la misèria dels obrers. Les organitzacions obreres i els partits d’esquerra, per tot arreu, aconseguiren  millores socials i polítiques. Tampoc s’esdevingué “la revolució proletària” a les àrees on el capitalisme estava més desenvolupat;  o sigui, les elits capitalistes continuen essent la classe dominant als països més declaradament capitalistes, i en especial als Estats Units, que és la primera potència mundial.

      Actualment, la lluita de classes (enunciada per N’Adam Smith) continua sense interrupció, i les organitzacions obreres continuen lluitant per tal arrabassar noves millores. Però la crisi mundial de 2008 ha posat de manifest una nova situació dialèctica de la lluita de classes: La nova capacitat de lluita de la classe dels capitalistes.

     Tesi: A la fase actual, les elits econòmiques i socials dels Estats Units han demostrat que durant aquests darrers 30 anys han reforçat els seus mecanismes de poder i han aconseguit blindar els seus privilegis.

   Tesi:   Les elits capitalistes han tirat endavant tot de enèrgics programes neoliberals, a resultes dels quals ha esclatat la crisi econòmica mundial.

    Referits als Estats Units, l’augment de poder de l’elit capitalista  (posem l’1 % de la població) s’ha demostrat amb el fet que aquesta elit ha aconseguit un augment aberrant de la seva porció de la renda nacional. Les estadístiques oficials ianquis són clares: es mostra  que durant aquests darrers 27 anys ha augmentat la desigualtat social nord-americana. Tot i que la renda va augmentar un 50 %, el repartiment de la renda fou desigual. Segons les dades, el 80 % de la població està per sota de la mitjana, i els més rics, l’altre 20 %  obtenen un augment del 86 %. Les llars en menors ingressos, els pobres, ( un 20 % de la població) que a 1979 obtenia el 6,8 % de la renda total, a 2006 li correspon únicament un 4,7 %, mentre que el sector social de major renda, un 20 %, passa de percebre el 42,4 % de 1979 al 52,1 % de 2006. I la dada més escandalosa seria la que fa referència a l’increment del percentatge de la renda dels més rics, dels qui tenen uns majors ingressos, que són l’1 % de la població. Segons la dada, aquest 1 % a 1979 es quedava amb un 7,5 % de la renda total; i al 2006, el 16 %.        N’Stiglitz i En Krugman - els economistes crítics segurament els més escoltats del món – expliquen que el motiu de la crisi fou provocada per les grans elits financeres ianquis; segons expliquen, les grans elits es veieren impulsades a incrementar contínuament la bombolla de les “hipoteques tòxiques” de manera que creaven una ruta irracional que conduïa necessàriament al desastre.         Tesi: És fals donar per suposat que la crisi fou causada per les males pràctiques comercials d’uns cobdiciosos. S’ha de rebutjar la teoria dels neocons per explicar la crisi.         Tesi:  Contra la teoria neoliberal, no són “uns pocs cobdiciosos” els culpables de la crisi, sinó que és l’estratègia financera dels neocons la que va provocar la crisi.       O sigui, com expliquen els economistes esmentats, l’elit financera va recórrer a una ampliació grandiosa, irracional, dels crèdits bancaris, amb la qual cosa aconseguia crear la falsa sensació de que hi havia una millora de les condicions de vida. O sigui, les classes treballadores i les classes mitjanes ianquis s’endeutaven de per vida amb una voràgine de crèdits que els oferia la banca (Era allò de que fins i tot als més pobres se’ls oferia una hipoteca per a comprar una casa, “la hipoteca tòxica”). O sigui, la banca nord-americana  va fer manlleus de diners a quasi totes les grans banques del món.      Allò que s’ha d’entendre: El sistema capitalista dirigit per les elits financeres mena al caos actual.       És summament significatiu que el capitalisme pot ésser controlat pel Partit Comunista Xinès  amb un rendiment econòmic molt superior als dels grans Estats capitalistes clàssics (En Hayek hagués quedat destrossat si hagués arribat a veure la superioritat econòmica del “capitalisme comunista”).          La crisi econòmica ha palesat el fracàs definitiu de les tesis neoliberals.        Al meu parer, tots els intents de reconstruir el sistema capitalista clàssic seran debades.      Tesi: A la fase final del capitalisme, les elits són incapaces de  superar les contradiccions de la seva política econòmica i social.     Tesi sobre la contradicció essencial:  A la fase actual del capitalisme, les elits capitalistes incrementen la seva porció de la renda i, alhora, necessiten augmentar la producció de les seves empreses. El resultat és el caos i la mort.      Les elits capitalistes han demostrat a bastament la seva capacitat per burlar les lleis i els controls democràtics. Amb els seus exèrcits d’advocats, d’economistes i de periodistes, les elits aconsegueixen blindar els seus privilegis.  Però, al incrementar la seva renda, disminueix la renda de la majoria de la població, amb la qual cosa es provoca un descens del nivell de compres.      A la fase de la Revolució Industrial, la misèria dels obrers de les fàbriques tèxtils no representava cap problema pel programa de vendes dels fabricants. Els empresaris de les fàbriques de teixits d’Anglaterra, cap allà el 1840, venien els seus productes a tot el món; tan els era si els obrers de les seves fàbriques no podien comprar els seus productes.   A la fase actual, el mercat capitalista descansa essencialment sobre el consum de les amples masses, i, alhora, redueix la renda de les classes populars.     A la fase actual, les elits capitalistes fan de manera que les masses no poden comprar tant i, alhora, volen que les masses comprin més. La patoxada espanyola de la “bombolla del totxo” és un dels exemples més evidents del greu desordre del sistema. A l’era de N’Aznar arri