finestra d'En Joan Quetgles

Filosofia i lluita de classes. 84 tesis. Cal rebutjar l’intel·lectualisme moral de Comte, Marx, Wittgenstein, Heidegger, Popper, Rorty, Ratzinger... Cal tornar als plantejaments de 1776.

Amb aquest escrit pretenc oferir una mena d’indicadors que assenyalen punts destacats de la manipulació de la realitat històrica; i que posen de relleu les causes que l’actual indecisió del moviment obrer.

Pretenc posar al descobert les senderes que no porten en lloc. “Filosofia a la deriva”, en el sentit de mostrar la inconsistència de l’intel·lectualisme moral que anima els corrents filosòfics predominants a la modernitat.

Aquest és el cas del Positivisme, en quant postula la substitució de la filosofia per la ciència, i la creació d’una nova ciència – la sociologia – que hauria de resoldre tots els problemes morals de manera científica.

I, semblantment, també amb voluntat intel·lectualista, En Marx llançà la famosa frase: “ Els filòsofs no ha fet altra cosa que interpretar el món; el que cal és transformar-lo” (“Onze tesis sobre Feuerbach”, 1845, Tesi XI).

Aclariment: “Intel·lectualisme moral”, s’ha d’entendre en el sentit tradicional de l’expressió; és aquell conjunt de teories que afirmen que les normes morals – en el sentit més ample – han de ser el resultat de l’activitat racional o, millor, de la ciència. I “Emotivisme moral”, a la manera que ho va concebre En David Hume, s’ha d’entendre en el sentit que les normes morals son el resultat dels sentiments dels humans; dels sentiments, i no com a producte d’una suposada investigació intel·lectual.

Qualcunes de les tesis que venen a continuació són enunciats que ja he exposat a diversos escrits meus ja publicats. No són ara una simple repetició, sinó que contribueixen a l’objectiu general d’aquest post.

Les tesis.

1.
Amb les revolucions democràtiques, les normes morals i la llei de la ciutat – el nomos - de les polis democràtiques gregues , segle VI aC., no eren imposades en nom de la tradició o de la religió; ni tampoc eren el resultat d’un debat entre savis; foren expressió de la voluntat de les classes populars contra l’oligarquia aristocràtica. Per primera vegada, es manifestava "l’Emotivisme moral" i el nomos es feia d’acord amb el "convencionalism" o "contractualisme”.

2.
Sòcrates, Plató i Aristòtil foren els representants genuïns de “l’Intel·lectualisme moral”. Però ha de quedar clar que no fou el cas que aquests filòsofs guanyessin la partida als teòrics del contractualisme. Els teòrics de la democràcia foren vençuts per l’espasa de N’Alexandre i no per la dialèctica socràtica.

3.
Les polis no pogueren resistir la pressió militar dels Imperis. Les aristocràcies recuperaren el Poder en exclusiva. Al llarg de quasi dos mil·lenis, la història fou una successió de règims aristocràtics (La classe social dels grans propietaris de terra tenien el monopoli del Poder).

4.
L’Església catòlica fou l’instrument insubstituïble per al manteniment de la cohesió ideològica i de control de les societats sotmeses a règims absolutistes (L’emperador romà Constantí fou el qui tirà endavant el projecte d’unificació religiosa dels pobles de l’Imperi; es tractava de reduir la immensa varietat de creences religioses, normes morals i Esglésies, a una única Església, l’autoritat de la qual estaria centrada també a Roma. L’emperador cediria el càrrec de “Prefectus mores” al bisbe de Roma, el qual esdevingué “Pontifex Maximus”).

5.
Durant més de mil anys, les monarquies europees mantingueren una aliança amb l’Església romana, de manera que aquesta organització social disposava del monopoli del control ideològic universal.

6. L’Església romana no solament disposava del control de les creences i la moral; també exercia el monopoli del control de la ciència. I, més encara: les Universitats eren administrades directament per les ordres religioses, de manera que “els científics” que ocupaven les càtedres universitàries eren, quasi sense excepció, frares de les ordres religioses.

7. El Papa dels regnes cristians a més a més de retenir l’autoritat en matèria de dogma i de moral, també retingué l’autoritat en matèria de ciència. La Cúria romana es reservava la vigilància i la direcció en matèria de “ciència”. O sigui, estava establert que els cardenals de la Cúria eren els màxims científics de la “ciència cristiana”, sota l’autoritat màxima del Papa (Al tribunal del “Sant Ofici” que jutjava les teories astronòmiques de Galileu Galilei, el cardenal Roberto Bellarmino negava les tesis de Galilei en base a la seva autoritat com a doctor en física).

8.
Els llibres d’història de la filosofia, majorment, ofereixen la imatge d’una inacabable successió de filòsofs i de moviments filosòfics. Però aquesta imatge amaga la realitat més profunda; amb la intenció de fer-la evident, faig el següent enunciat: Durant tota l’edat mitjana, i fins a la modernitat, segle XVI, la ideologia dominant és mantingué quasi immòbil, idèntica així mateixa.

9.
En un primer període – del segle V al XIII -, la filosofia “vigent” fou la de N’Agustí d’Hipona (Agustí-Plató); i a un segon període, del segle XIII al XVIII, la filosofia “vigent” a les Universitats catòliques, fou la d’En Tomàs d’Aquino (Tomàs d’Aquino-Aristòtil), si bé sense fer negació o rebuig de l’agustinisme.

10. No fou el cas que el frare dominic Tomàs d’Aquino elaborés una nova filosofia que s’imposés al món acadèmic i fos acceptada pel Papa Innocenci IV.

11. El cas fou que Innocenci IV feu l’encàrrec a Tomàs d’Aquino de que elaborés un treball de teologia de manera que la filosofia de N’Aristòtil s’acomodés a la doctrina cristiana i a la “ciència” cristiana (D’acord amb el sistema jeràrquic de les “ciències”, la teologia estava establerta com a ciència màxima). I, efectivament, el dominic produí la “Summa Theologiae”.

12. Tot i les greus derrotes del despotisme de Roma (La primera gran derrota fou el triomf de la revolució luterana), l’Església catòlica continuà mantenint el tomisme com a filosofia pròpia. En Lleó XIII amb la promulgació de l’Encíclica “Aeterni Patri”, 1879, proclamava que la “Summa Teològica” era la teologia definitiva de l’Església catòlica. A més a més, declarà oficial la filosofia tomista als seminaris i a les escoles catòliques, i, també, a les Universitats. Actualment, sembla que les encícliques d’En Benet XVI van també en la línia del “revival medieval” que proposà En Lleó XIII. En Ratzinger doctor en metafísica no s’amaga ni s’arronsa, i declara que el seu saber és superior al de la “ciència positiva”, ciència que, segons ell, és “cega” a la dimensió religiosa de l’home. A l’encíclica "Caritas in veritate", 2009, En Ratzinger es declara científicament competent per a declarar erroni evolucionisme de Darwin, tot afirmant alhora la bonesa científica del creacionisme.

13. Amb revolució luterana, 1520, es trencava el despotisme de Roma. Amb el reconeixement de “la llibertat de consciència del cristià”, proclamat per En Martí Luter, es recuperava el dret de “llibertat de consciència” que havia prevalgut a les polis democràtiques de l’antiguitat.

14. Les revolucions democràtiques modernes es portaren a terme en base als moviments religiosos que afectaven la “Cristiandat”. Els llibres d’història i les enciclopèdies majorment s’han elaborat segons els interessos ideològics de la classe dominant. Així s’explica que a les revolucions democràtiques les presentin com a “guerres de religió”. Aquelles revolucions eren teològiques, sí, però anaven de la ma amb la revolució social i política. I, d’una manera més precisa: tots aquells sectors socials que lluitaven contra el domini polític de l’Església catòlica romana pujaren d’immediat al carro de la Reforma; és a dir, utilitzaren el luteranisme en funció dels seus interessos socials i polítics.

15. Amb el triomf de la “teologia” luterana, les 320 entitats polítiques germàniques – ciutats autònomes, bisbats, comtats, principats i d’altres – s’alliberaren del domini polític de Roma, i les diverses classes socials s’alliberaren del despotisme de la “Santa Inquisició” romana.

16. Amb la difusió de la “teologia” calvinista es proclamava “la igualtat dels cristians”, i que “tots els cristians són sacerdots”. La proclamació de l’autoritat de la “ecclesia cristiana” significava la negació del bisbes i del Papa, però alhora l’afirmació dels valors republicans i de la democràcia directa, a la manera de les polis de l’antiguitat. Així, Ginebra, a l’any 1534, establí un règim republicà impulsat i dirigit per En Joan Calví (S’ha de considerar que el destacat cantonalisme de Suïssa i dels Estats Units té les seves arrels dins la reforma calvinista).

18. Les revolucions democràtiques triomfants s’adonaren cavalcant sobre les reformes religioses cristianes; i les esglésies reformades esdevingueren l’instrument aglutinador de la revolta contra l’absolutisme i contra el despotisme de Roma. Al costat de la revolució luterana a l’Imperi germànic, s’esdevingué la guerra d’independència dels Països Baixos contra el domini espanyol, la revolució britànica de 1642, la república de Cromwell, la revolució democràtica d’Escòcia i d’Anglaterra de 1688 (La Gloriosa), i la proclamació d’Independència dels Estats Units d’Amèrica a l’any 1776.

19. En contra de les tesis de Marx, les revolucions democràtiques no poden ser considerades “revolucions burgeses”. Les revolucions democràtiques foren possibles en quant una part important de l’aristocràcia els donà suport. Sense l’aprovació i el suport dels prínceps alemanys, la Reforma luterana no hagués pogut tirar endavant. Per altra part, a l’època d’En Luter, la petita noblesa alemanya llençava furioses campanyes cridant a la rebel·lió contra Roma.

20. Semblantment, l’aristocràcia fou la classe que dirigí la revolució a Holanda i a Escòcia i Anglaterra. Les revolucions foren guerres civils on l’aristocràcia es dividí en dos bàndols en lluita.

21. Les revolucions democràtiques esmentades també posen de manifest la inconsistència de la teoria de Marx sobre la religió com a alienació.

22. En contra de les tesis marxistes, les religions són productes ideològics diversos creats segons una gran diversitat objectius. Les religions i les Esglésies, majorment, han servit com a instrument per a aconseguir la cohesió social d’una determinada societat històrica. Respecte a les revolucions democràtiques al·ludides, s’ha de veure que els luterans i els calvinistes promogueren les reformes democràtiques, mentre que els catòlics donaren suport a l’absolutisme i al despotisme de l’Església catòlica.

23. Les revolucions esmentades, tot i que feien proclamació expressa de la sobirania del poble, mantenien la monarquia i tot de privilegis de la classe aristocràtica.

24. En contra de la versió marxista, s’ha d’afirmar que la Revolució francesa fracassà en el seu objectiu d’establir un règim democràtic. La denominada República francesa, de l’any 1791, només va tenir 3 anys de durada (Per suposat, l’imperi francès de Napoleó acabà amb el despotisme de Roma i introduí tot de normes inspirades en la Il·lustració).

25. El punt àlgid de les revolucions democràtiques fou abastat per la Revolució americana de 1776. Per primera vegada s’esdevenia una revolució en la qual l’aristocràcia no hi prenia part.

26. Les colònies de Nova Anglaterra conformaven un cos social on no hi havia la classe aristocràtica. Tot i que hi havia unes elits econòmiques i socials, aquestes no formaven part de l’aristocràcia britànica, ans al contrari, es sentien oprimides per l’aristocràcia i per la monarquia britànica.

27. “Cal tornar als plantejaments de 1776”, jo deia a l’inici de l’escrit, a manera de títol. Sostinc que s’han de reprendre els debats ideològics d’aquelles assemblees democràtiques que decidiren declarar la no acceptació de l’autoritat del sobirà anglès. Aquelles assemblees de pagesos calvinistes decidiren proclamar la República dels Estats Units d’Amèrica. Aquells pagesos, sense disposar de militars professionals, decidiren enfrontar-se a l’exèrcit del rei.

28. Aquells plantejaments de l’any 1776 que menaren a la proclamació de la república no eren conseqüència d’una actuació precipitada. Els plantejaments de 1776 eren derivats d’una llarga tradició d’exercici democràtic – de democràcia directa – que practicaven els colons de Nova Anglaterra.

29. La proclamació de la República dels Estats Units fou un fet extraordinari, sense parió al món. La proclamació de la República americana estava en dependència d’un altre fet històric extraordinari que fou l’arribada dels “pelegrins del Mayflower” a la costa d’Amèrica del Nord, a l’any 1620, i la fundació de Plymouth.

30. La consciència de la grandiositat del moment fou recollida pels escrits d’En Thomas Paine. L’autor ho assenyalava com a fet únic a la història; el seu opuscle “El sentit comú”, 1776, que va tenir una enorme difusió, escrigué: “ ...tenim totes les oportunitats i tots els encoratjaments davant de nosaltres, per formar la constitució més pura de la Terra. Tenim el poder de començar el món una altra vegada. Una situació similar a la present no ha passat mai des dels dies d'En Noè fins ara. L'aniversari d'un món nou és a la mà, i una raça d'homes... ha de rebre la seva porció de llibertat de l'esdeveniment d'aquí a uns quants mesos” (Sobre aquesta qüestió, podeu veure el meu post Thomas Paine, una perspectiva catalana).

31. Tesi primordial: Tan bon punt les classes treballadores oprimides aconsegueixen establir un règim democràtic que reconeix la “sobirania del Poble”, les elits econòmiques i socials malden per acomodar-se a la nova situació i assegurar la seva riquesa i els seus privilegis. Comença una nova era en la qual les elits supervivents i les noves elits malden per augmentar els seus privilegis i la seva porció de la renda econòmica social. És a dir, comença un nou període històric de la lluita de classes entre les noves elits i les classes treballadores.

32. Els ciutadans dels Estats Units eren conscients de la superior qualitat democràtica de la seva República en comparació als règims de les monarquies constitucionals europees. Thomas Paine i Thomas Jefferson, als seus escrits, deixaren clares mostres d’aquesta consciència.

33. Tesi primordial: les elits socials i econòmiques – la classe social dominant – a tot temps practiquen un doble discurs; un de públic que conté la seva declaració de principis per aconseguir el bé comú de la societat; i un altre no escrit, que es manté ocult, i que conté les normes secretes que han de regir les activitats econòmiques i socials. Els discurs públic és aquell que fan en les seves declaracions públiques, és el que es correspon amb el que declaren els portaveus de les seves organitzacions polítiques i ideològiques; el discurs ocult – o discursos ocults – és el conjunt de normes morals que són el guia de la seva pràctica social i política. En el discurs públic es declaren compromesos amb el bé comú. Però el discurs ocult te per objectiu burlar les lleis democràtiques.

34. En Nicolau Maquiavel fou el primer autor que posà al descobert el discurs ocult que inspirava les elits dominants de la seva època. “El Príncep” revelava que les pràctiques socials, econòmiques i polítiques dels poderosos contradeien el discurs oficial (Discurs oficial que havia de concordar necessàriament amb la doctrina que emanava de l’Autoritat de l’Església catòlica). Que quedi clar: En Maquiavel no era maquiavèlic en absolut; els qui eren maquiavèlics eren els grans personatges del seu temps, inclosos el Papa de Roma i els prínceps eclesiàstics.

35. Les noves elits socials que aparegueren després de les revolucions democràtiques – la classe dels capitalistes – acumularen ràpidament un gran poder econòmic i social.

36. El desplegament capitalista no estava previst ni enunciat. L’activitat econòmica dels capitalistes transformà acceleradament la pràctica econòmica, social i política de les societats en desenvolupament.

37. Primer es desplegà el capitalisme a Gran Bretanya; posteriorment, N’Adam Smith, professor de moral, va poder escriure “La riquesa de les nacions”, 1776, llibre amb el qual s’iniciava el que es denominà “economia política”. Per primera vegada s’intentava explicar quin era la “moral oculta” que guiava l’activitat econòmica dels homes.

38. Des de la creació de la primera colònia a Nova Anglaterra (Plymouth), 1620, les classes treballadores - majorment pagesos autònoms – es mantingueren en debat permanent per a decidir de quina manera s’havien d’organitzar i, per tant, com s’havia de garantir el sistema democràtic autogestionari.

39. La proclamada república dels Estats Units recollí a la seva Constitució i al seu sistema de justícia l’herència de 150 anys d’exercici democràtic de l’època colonial.

40. La Constitució dels Estats Units expressà de manera molt clara i distinta la voluntat de garanties democràtiques en front de les elits socials i econòmiques. S’ha de considerar que aquells demòcrates ianquis estaven imbuïts de l’esperit calvinista, esperit que desconfia de les tendències egoistes dels humans i, en conseqüència, dels poderosos i dels qui retenen l’administració civil. És per això, que la Constitució reflectia la voluntat de mantenir la democràcia directa, els drets de l’individu, i la sobirania dels ens locals contra el centralisme i el federalisme. Com a prova d’aquesta voluntat, es pot fer referència a la institució del jurat popular (que recorda el sistema judicial de l’Atenes del segle V aC), i el sistema de control dels jutges, dels fiscals i dels caps policials per mitjà de la votació dels administrats.

41. En Thomas Paine intentà fer veure que aquests controls democràtics no donaven suficient garantia per fer front a les pràctiques antidemocràtiques dels més poderosos. Al llibre “Els drets de l’home” En Paine exposà la necessitat d’eliminar les grans acumulacions de riquesa per mitjà de la supressió de les grans herències (Proposta que no fou acceptada per les formacions de l’època, és clar).

42. Amb la revolució triomfant (1688), En John Locke – exiliat a Holanda - pogué tornar a Anglaterra i publicar els seus escrits. La filosofia de John Locke esdevingué expressió de la nova ideologia democràtica. L’obra d’En Locke oferia els arguments que justificaven la validesa dels principis democràtics i del “convencionalisme”. Dos mil anys després, aquells escrits de Locke feien reviure l’esperit de Protàgores i de Pèricles. L’emotivisme moral i la convencionalitat social eren afirmats com a fonament de la societat democràtica.

43. En David Hume s’acostà encara més al plantejament agnòstic de Protàgores respecte a les creences religioses. Segons En Hume, quedava clar que els arguments per demostrar la veritat del dogma cristià eren inconsistents. En conseqüència, el subjectivisme de la moral restava doblement explicitat; quedava clar que les normes morals eren el resultat del sentiments expressats per la majoria social.

44. A començaments del segle XIX, Holanda, Anglaterra, Escòcia, els Estats Units tenien Constitucions democràtiques, però la classe dominant no era la classe dels treballadors – la que era la més nombrosa - sinó la nova classe dels capitalistes.

45. La república dels Estats Units feia evident el seu més alt nivell de democràcia. Els nord-americans declaraven que la seva república era el paradís de la llibertat i de la igualtat, i que la felicitat era a l’abast de qualsevol ciutadà. Alexis de Tocqueville, amb “La democràcia a Amèrica”, 1835, donà un destacat testimoniatge del gran igualitarisme de la societat ianqui.

46. Amb la Revolució Industrial, la classe dels capitalistes havia portat a terme una revolució econòmica i social per mitjà de la qual la classe dels capitalistes acumulava unes enormes riqueses i blindava els seus privilegis. La nova classe social esdevingué classe dominant sense haver fet cap tipus de d’acord amb les classes treballadores. Els obrers de les noves àrees industrials capitalistes es trobaren en una situació econòmica i social que era la negació total, radical, de la democràcia.

47. Per suposat, els obrers de les noves àrees industrials angleses foren els qui pensaren la manera de lluitar contra la seva situació d’esclavatge. Vull especificar: Com sempre passa al llarg de la història, són les classes treballadores amb els seus líders les que creen les noves idees per a la millora de les seves condicions econòmiques i socials.

48. La filosofia sempre va al darrera del procés social (És l’òliba descrita per Hegel). Foren els obrers de les àrees industrials angleses els que iniciaren el gran moviment “cartista”; foren els líders de la classe obrera els qui iniciaren “la nova filosofia democràtica”. Amb les “Trade Unions” es feia manifesta la nova lluita de classes.

49. Segons la versió històrica predominant, el Positivisme – i altres corrents filosòfics acostats – fou el corrent filosòfic dominant als segles XIX i XX. Les versions oficials també presenten aquest corrent com una continuació de l’Empirisme. Però haurem de veure que el Positivisme no fou expressió d’una nova revolució democràtica o d’unes noves conquestes democràtiques. El Positivisme no fou fruit d’unes demandes de les classes populars, sinó més aviat el discurs filosòfic que convenia als interessos ideològics de la classe social dominant.

50. N’Henri de Saint Simon hauria pogut figurar com a l’iniciador del Positivisme, però ara figura com un dels primers pensadors del “Socialisme utòpic”. Al “Catecisme dels industrials”, 1823, exposava els principis teòrics del que després es denominaria “Positivisme”. Saint Simon feia un estudi “científic” de la nova societat industrial, declarava la seva fe en la indústria i la ciència, en la ciència positiva al servei de la indústria i de les necessitats de la societat, i entenia que “els industrials” havia de ser la classe dirigent de la futura societat “industrial”. Hagués pogut figurar com a primer postulador de la sociologia com a ciència. Però En Saint Simon, al prendre consciència de les condicions d’explotació dels obrers industrials, va fer un important gir ideològic, i als seus nous escrits propugnava el socialisme, suprimir l’herència per tal d’aconseguir l’anivellament social i la igualtat de gènere (la participació igualitària de la dona en les tasques socials i polítiques). El comte de Saint Simon segurament fou un geni. Així s’explicarien les seves notables empreses polítiques i ideològiques: al setze anys va anar a combatre a favor de la independència de les colònies de Nova Anglaterra, més tard prengué part a la Revolució francesa i feu renúncia dels
seus títols nobiliaris.

51. En lloc del brillant Saint Simon, la versió històrica oficial va fer figurar el mediocre August Comte com a l’iniciador del Positivisme i com a postulador de la sociologia com a ciència positiva. En Comte era un home gris, apagat, el qual no havia fet mostres de cap notable capacitat intel·lectual. En Comte feu de secretari de Saint Simon (Secretari a sou, fent feina d’administratiu). És falsa la imatge d’un Comte com a col·laborador d’En Saint Simon. S’ha de deduir que En Comte fou una bombolla ideològica que fou creada en funció dels interessos del Poder. Per altra banda, a la programació de l’ensenyament oficial espanyol, N’August Comte figura com a un dels filòsofs més grans de la història universal.

52. Alhora que es declaraven demòcrates i liberals, aquells filòsofs utilitaristes britànics es situaven, de fet, en la posició ideològica reaccionària d’En Comte; objectivament, propugnaven solucions socials en desacord amb els principis democràtics. Aquells estudiosos pensaven que ells tenien la missió històrica de trobar solucions als “problemes socials”. D’una manera o altra, aquells “positivistes” tots feien de “científics de l’home i de la societat”; és a dir, tocaven a la porta de l’intel·lectualisme moral.

53. A “El discurs sobre l’esperit positiu”, En Comte recull un conjunt de llocs comuns dels empiristes i de l’ideari de la Il·lustració. També va fer seu l’optimisme "industrialista" de la primera època de Saint Simon. En Comte no amaga el seu conservadorisme. Declara la seva preocupació per les revolucions obreres i afirma que la qüestió essencial de la societat és el manteniment de l’ordre.

54. La part més original del pensament d'En Comte consisteix en les seves extravagants propostes "d'educació de la classe obrera" a fi de que els obrers siguin ordenats, eficaços i defugin els vicis i els excessos.

55. Respecte del positivisme, al meu post El positivisme i el capitalisme, es pot llegir el següent paràgraf: "A l'Univers anglosaxó el Positivisme seguí una pauta més rigorosa i progressista. El positivistes eren uns continuadors de l'Empirisme. Per altra banda, a la Gran Bretanya i als Estats Units - a diferència de l'Estat francès - s'ha mantingut hegemònic i clar el concepte d'emotivisme moral; vull dir, que els positivistes de l'àrea anglosaxona, molt rarament fan propostes d'utopies socials reaccionàries, com feia En Comte. Però, tot i així, aquests pensadors anaren introduint nous elements teòrics que, d'alguna manera, intentaven justificar les noves formacions socials derivades del desenvolupament capitalista".

56. En Karl Marx denunciava l'explotació capitalista i feia crides a favor de la revolta obrera. Es presentava com el nunci del "socialisme científic"; pretenia fer valer com lleis de la ciència les seves propostes socials, econòmiques i polítiques.

57. En Marx elaborà tot de teories que constituïen una nova versió de "l'intel·lectualisme moral" i la negació, de fet, de "l'emotivisme moral" i del "contractualisme". En Marx tingué l'audàcia de negar el sistema democràtic acusant-lo d'instrument del domini polític de la "burgesia". En Marx proposava la rebel·lió armada del "proletariat" dirigit pel Partit Comunista; explicava que una vegada pres el Poder, s'establiria la "dictadura del proletariat" durant el primer període de "construcció del socialisme"; i que, una vegada establert el comunisme, desapareixerà l’Estat; serà l’inici del paradís social i la fi de la història.

58. Per a justificar la "dictadura del proletariat" En Marx va elaborar dues teories a manera d'apoteosi de la seva "ciència social". Una és el concepte de "proletariat", l'altra, el concepte de "el pensament del proletariat".

59. En Marx defineix el terme de "proletariat" con el conjunt dels obrers industrials de les grans empreses capitalistes. D'allò que és divers – els treballadors com a persones individuals – En Marx en fa un tot homogeni i li dóna el nom de "proletariat"; però aquest tot homogeni existia únicament a la imaginació d'En Marx.

60. Amb el concepte de "el pensament del proletariat", En Marx va enrinxolar el rínxol del discurs. Segons aquest rínxol, les condicions d'inhumanitat a que són sotmesos els obrers de la gran indústria crea les condicions necessàries i inevitables de la formació del "pensament del proletariat". En Marx s'atreveix a afirmar que els pensaments dels obrers formaran un pensament únic, el qual, justament, conté les tesis marxistes principals. O sigui, quan els obrers conscienciejats pensin, pensaren idees marxistes, segons En Marx; o sigui, arribat el moment crític, el "proletariat” descobrirà "les idees de Marx, a la manera que els habitants de la caverna d’En Plató descobrien les idees platòniques.

61. La teoria de "la presa de consciència del proletariat" és una mena de platonisme radical. En Marx dóna per suposat que hi ha "un món de les idees socialistes" que ell ha descobert per mitjà de la seva ciència; "món de les idees socialistes" que, com la vinguda de l'Esperit Sant, descendirà dins la ment de cada un dels obrers industrials. Seria un model marxista de "la ciència infusa". Amb "la presa de consciència" el proletariat iniciarà la revolució proletària segons les lleis enunciades per Marx.

62. Platonisme radical. "El proletariat salvador de la humanitat" és bo, vertader i bell. Aquells obrers industrials, una vegada "han pres consciència social" necessàriament són bons. Era una nova versió de la bonesa roussoniana; no caldria tornar a l'estat de la natura per a aconseguir la bonesa natural de l’home.

63. Decebent les esperances de Marx i Engels, els obrers britànics no prestaren atenció a les crides de Marx i no participaren a la revolució de 1848. Bé, En Marx, tampoc; a París estant, no tingué cap contacte amb els revolucionaris francesos. Va publicar el "Manifest del Partit Comunista”, 1848, a Londres, en versió original alemannya, "Manifest der Kommunistischen Partei", cosa sorprenent i misteriosa. En aquells moments, En Marx estava ocupat en la constitució del Partit Comunista; estava integrat per En Marx i catorze sastres alemanys de París (Per suposat, l’alemany era la llengua vehicular).

64. Certament, les prediccions marxistes no s'acompliren. Així, per exemple, a l'Anglaterra de finals del XIX, tot i tenir un capitalisme molt desenvolupat, els obrers havien desplegat les seves "Unions" de manera que havien aconseguit una progressiva millora de les condicions de treball i dels seus drets socials i polítics. No s'havia acomplert la llei de "l'empobriment creixent del proletariat".

65. La "ciència" de Marx, tingué distingits continuadors. Els "científics marxistes" en tot moment mostren la seva gran habilitat per fer noves teories. Així, per exemple, En Lenin va elaborar la teoria de "La baula més feble" que explicava perquè la revolució havia triomfat a Rússia, una àrea on el capitalisme era poc desenvolupat. Els marxistes fan teories així com els poetes fan poesies.

66. El "Positivisme lògic" (o, dit, també "Filosofia analítica") pretenia sortir de l'estat d'incertesa de la filosofia i establir les bases del llenguatge científic. En aquesta línia es distingiren els autors del "Cercle de Viena", com En Rudolf Carnap, i filòsofs pròxims al Cercle, com Ludwig Wittgenstein o Karl Popper.

67. Es pot dir que el Positivisme lògic és el corrent filosòfic més present al món acadèmic. Als Estats Units, s'ha mantingut el cultiu del Pragmatisme juntament amb el Positivisme lògic (o altres variants del Positivisme).

68. Una de les tesis essencials del la filosofia Analítica és l'afirmació que la metafísica no és possible com a ciència; que s'ha de mostrar que les proposicions metafísiques són conseqüència d'un ús incorrecte del llenguatge; que, en darrer terme, les proposicions de caràcter metafísic no tenen significació, són proposicions incorrectes, mal construïdes. Feta la crítica definitiva a la metafísica, el Positivisme lògic es centra a la investigació del llenguatge científic.

69. Tot i el predomini de cultivadors que segueixen els plantejaments analítics, les conseqüències que se'n deriven són com una mena de confessió de la inutilitat de la filosofia.

70. Per altra banda, les investigacions dels autors analítics sobre el llenguatge científic (Com seria el cas d'En Popper) no desperten l'interès entre els científics de les ciències de la natura. O sigui, la major part de físics o de químics desconeixen l'obra de Popper o Wittgenstein (Podeu veure tractament de la qüestió al meu post En Popper i els neoconservadors).

71. On diu que el Positivisme i el Positivisme lògic són una derivació de l'Empirisme britànic. Però s'ha de destacar que mentre En Hume feia crítica a la religió en oposició a la ideologia de la classe dominant, En Popper dóna un decidit suport a la ideologia neoconservadora (En Wittgenstein i En Popper fan declaració expressa d'ésser molt "respectuosos" amb les creences religioses).

72. Respecte d’En Richard Rorty (com a màxim exponent del neopragmatisme ianqui), recullo aquí un paràgraf del meu post En Richard Rorty: "En aquesta nova versió del pragmatisme - el denominat neopragmatisme -, En Rorty s'atreveix a fer un salt prodigiós que consisteix en afirmar també el relativisme de la Ciència, en el sentit que les teories i les "veritats" de la Ciència no contenen la realitat ontològica, sinó que no deixen de ser "un joc de llenguatge", un més, entre altres jocs de llenguatge, com són el de la poesia i el de la religió. La ciència és també una convenció; és un "joc de llenguatge" útil, que ha demostrat ésser molt convenient per a aconseguir un major benestar de la societat”.

73. En Popper, sempre fa plantejaments conservadors respecte dels conflictes socials i de les guerres civils. Com a bon positivista, ell es presenta a si mateix com a un lluitador per la llibertat i la ciència, i defuig entrar a tractar dels conflictes que es deriven del capitalisme. Ell entén que si hi ha desordre econòmic, allò que importa aleshores és aplicar les solucions econòmiques satisfactòries; i si es donen situacions de conflicte social dins una societat democràtica, llavors allò que importa és que els governants i els sociòlegs facin propostes idònies per a superar el conflicte. Per suposat, a En Popper no se li acut plantejar les causes de les malvestats del sistema capitalista i de la política militarista dels Estats Units (Extret de En Popper i els neoconservadors).

74. En Popper, per una banda, es mostrà com a investigador del llenguatge de la ciència (Publicà “La lògica de la investigació científica” a 1934), però, alhora, quan li venia de gust, s’atrevia a fer tot de valoracions morals, socials, polítiques i filosòfiques en contradicció amb el mètode que propugnava.

75. La gran maquinària ideològica dels neoconservadors van fer una gran difusió del llibre d’En Popper, “La societat oberta i els seus enemics”, 1945. La “societat oberta” popperiana és la capitalista.

76. Els 40.000 economistes filòsofs que conformen el front de la guerra ideològica dels neocons tenen com a icona a Friedrich Hayek. La tesi central del seu llibret “El camí de la servitud” sosté que el sorgiment de la democràcia fou una conseqüència de les activitats de lliure comerç dels “emprenedors” (“emprenedors” és la paraula preferida d’En Hayek per a denominar els capitalistes).

77. Els 40.000 economistes filòsofs van anunciant, sense treva, que la llibertat i la democràcia van de la ma amb l’economia de “lliure mercat”, que “el mercat” és el millor regulador de l’economia, que s’ha de donar més llibertat als “emprenedors”, que voler regular el mercat és negatiu per a l’economia i per a la democràcia, que les opcions socialistes condueixen a la servitud.

78. Les neocons, juntament amb altres faccions de la classe dels capitalistes, pretenen guanyar la batalla ideològica.

79. El triomf del projecte neocon suposaria la creació d’un món virtual neocon contraposat a la realitat social i a la realitat històrica.

80. Allò que mostra la realitat històrica és que la classe dels capitalistes, en tot moment, malaveja, per tal d’afeblir els aconseguits per les classes treballadores.

81. Segons la realitat històrica: Els capitalistes britànics van propugnar tot de mesures violentes contra les demandes democràtiques dels sindicats britànics, abans de la seva victòria democràtica. Els capitalistes italians van donar suport al cap d’Estat d’En Mussolini i al seu règim. Els capitalistes alemanys i austríacs van donar suport al règim nacional-socialista de N’Adolf Hitler. Els capitalistes britànics van donar suport a totes les iniciatives imperialistes i militaristes de la Corona. Els capitalistes catalans, majorment, van donar suport a la dictadura del general Primo de Rivera. Els capitalistes catalans, majorment, van donar suport al règim del general Franco. En Francesc Cambó, el líder de la Lliga regionalista catalana (de dretes), al setembre de 1936 va fer públic el seu suport a la rebel·lió del general Franco; i, com a gran financer que era, va fer aportacions econòmiques a la causa franquista. Els capitalistes espanyols van donar suport al general Franco. No fou el cas que els capitalistes francesos, britànics o nord-americans fessin cap tipus d’aportació a favor de la República espanyola en guerra contra els militars revoltats. I els capitalistes ianquis, de bell antuvi, sempre s’han oposat ferotgement a les demandes democràtiques dels sindicats ianquis.

82. Enduts per la seva cobdícia folla, els neocons intenten crear una societat virtual on uns obrers virtuals voten a favor de les polítiques reaccionàries i anti-obreres dels neocons. En aquest món neocon, els esclaus, feliços, es fermen les pròpies cadenes.

83. El món virtual neocon és el món al revés: la llibertat és la llibertat dels capitalistes; és la llibertat d’acumular la riquesa a unes poques mans; la llibertat dels magnats de decidir el destí d’un país. La igualtat seria la igualtat dels miserables. I la solidaritat virtual seria semblant a la de l’amor cristià dels inquisidors del Sant Ofici.

84. Per a la construcció d’aquest món virtual els seguidors de Hayek han establert la santa aliança amb les Esglésies cristianes, institucions que són molt expertes en oferir recompenses virtuals als pobres i humiliats. En Ratzinger és un propagandista entusiasta de la “paràbola d’En Llatzer i el ric Epuló”, de l’Evangeli de Lluc.

La Tafanera | del.icio.us

Deixar un Comentari