finestra d'En Joan Quetgles

En Benet XVI, els Reis Mags i la Ciència

A la missa de Reis d’enguany, En Benet XVI ha repetit els conceptes bàsics de l’homilia que va fer pública l’1 de desembre del 2009, davant els membres la Comissió Teològica Internacional.
En aquesta homilia el Papa, prenent el text de l’Evangeli de Mateu, fa un seguit d’arguments amb la intenció d’afirmar la tesi essencial segons la qual la ciència positiva no troba l’autèntic camí de la veritat i que veritable ciència és aquella que és il·luminada per Déu, és a dir, aquella en que la Raó i la Fe fan conjunció. Amb paraules seves, diu: “Hi ha un mode d’usar la raó que és autònom, que es posa per sobre de Déu, en tota la gamma de les ciències, començant per les naturals on un mètode apte per a la investigació de la matèria és universalitzat: en aquest mètode Déu no entra, per tant, Déu no existeix”. En Joseph Ratzinger, obrant en qualitat de teòleg i de filòsof, escenifica el camp de batalla ideològic. En Ratzinger bel·ligerant presenta batalla contra la Il·lustració. La ciència positiva producte del pensament il·lustrat és apte i útil, però comet el pecat de supèrbia i resta cega davant una realitat superior a la matèria (Convé fer saber que la tesi d’En Ratzinger coincideix amb la d’En Richard Rorty, el qual entén la ciència com una creació humana que és útil però incapaç d’arribar a allò òntic; la ciència és una invenció humana, així com també ho són la literatura i la religió. He de dir també que En Rorty fa importants manlleus a Heidegger i a Nietzsche).
Segons En Ratzinger, al costat d’aquesta ciència autònoma, “cega”, feta per savis superbs, hi ha l’autèntica ciència; diu que “Hi ha un altre manera d’usar la raó, de ser savis, que és la del home que reconeix qui és; reconeix la pròpia mesura i la grandesa de Déu, obrint-se en la himilitat a la novetat del actuar de Déu”.
O sigui, en darrer terme, el Papa En Benet XVI proposa seguir la teologia d’En Tomàs d’Aquino. És a dir, manté i reforça la posició de la ideologia catòlica tradicional que declara a N’Aquino com a doctor suprem, i el tomisme és declarat “Philosophia Perennis”.

A la missa de l’Epifania, En Ratzinger va explicitar la funció dels Mags d’Orient segons el seu parer d’homes infal·lible en matèria de fe. Així, va dir que els Mags, que escrutaven els astres i coneixien la història dels pobles, "tenien necessitat de les indicacions dels sacerdots i dels escribes per conèixer exactament el lloc on s'havien de dirigir", va explicar. "Eren homes de ciència - va remarcar - en un sentit ampli, que observaven el cosmos i el consideraven pràcticament com un gran llibre ple de signes i missatges de Déu per a l'home". El seu saber, per tant, lluny de considerar-lo autosuficient, estava obert a ulteriors revelacions i crides divines, i no es va tancar volent fer-s'ho tot sol i sense interferències.

Segons va demostrar En Hume, les històries fabuloses i de miracles que narren els llibres sagrats es basen en el recull d’afirmacions de testimoniatge d’unes gents que majorment ningú va poder contrastar.
Els il·lustrats van denunciar la superstició i el fanatisme de les religions. En Voltaire, a la seva “Bíblia comentada”, feia broma sobre les situacions inversemblants i ridícules de molts de passatges.
En Ratzinger es mostra missatger “de l’autèntica ciència oberta a Déu”, però En Ratzinger i els seus 40.000 teòlegs (i En Rorty) queden ridículs amb la seva “ciència divina” si no són capaços de donar una resposta a les contradiccions que assenyalen els científics i les persones corrents.

En Ratzinger i els teòlegs, que tan han estudiat els “llibres sagrats”, no donen cap resposta a les crítiques agnòstiques dels historiadors i dels filòsofs.

Respecte als “Mags d’Orient”, podeu veure els raonaments que fan evident, jo crec, la impossibilitat de la seva existència. L’Evangeli d’En Mateu recull aquesta història fantàstica dels Mags d’Orient, història d’envergadura de la qual els altres evangelistes, molt estranyament, no en diuen res.
La historieta dels Mags conté més d’un centenar d’afirmacions que entren en contradicció amb la realitat històrica de l’època. Vegem-ne qualcunes.
La primera qüestió: L’autor del relat, En Mateu, narra uns fets dels quals no era testimoni; se suposa que van succeir abans de la seva època. Allò propi hagués sigut que el narrador indiqués les fonts del seu coneixement del cas. Un teòleg catòlic pot suposar que als anys 70 els records de les històries es mantenien vives per tradició oral a les comunitats cristianes, i que En Mateu hauria begut d’aquestes fonts. Però la realitat és que ni tan sols saben de cert si va existir el tal Mateu, ni si hi va haver comunitats cristianes a Palestina. I no resta cap dels suposats escrits evangèlics originals.
Posem que hi hagués uns homes savis experts en astronomia i en coneixements de les tradicions religioses habitessin en regions acostades a Palestina. La suposició que proposa el Papa és molt forçada; segons diu, s’ha d’entendre que eren savis oberts al misteri diví i que, segons els avisos astronòmics, havien copsat que “havia de néixer el Fill de Déu”. En Ratzinger destaca la contraposició de sabers: els dels escribes i els dels Mags d’Orient; els escribes vendrien a ésser els savis autònoms, superbs, tancats al missatge diví; els Mags, en cavi, serien els poc doctes, els humils, els qui fan la pregunta als escribes. Heus ací un Ratzinger que manipula il·lícitament el llenguatge imitant a Heidegger; els escribes i els Mags tan poden significar l’expressió de la saviesa com de la ignorància, segons convingui. Els Mags d’En Ratzinger són uns ignorants savis, uns savis-ignorants que saben més que els savis oficials, que són ignorants.
Referent a aquest tema, reprodueixo uns paràgrafs d’un escrit que vaig publicar al gener del 2008, Els Evangelis, històries impossibles, i que fan així: “A l'Evangeli de Mateu, 2.1, es diu textualment: Un cop nascut Jesús a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vet aquí que uns mags vinguts d'orient arribaren a Jerusalem, tot demanant: On és el rei dels jueus que ha nascut? És que hem vist els seu estel a l'Orient, i hem vingut a adorar-lo. En sentir-ho, el rei Herodes es va trasbalsar i amb ell tot Jerusalem...Llavors Herodes féu cridar els mags d'amagat, es va assabentar ben bé per ells del temps de l'aparició de l'estel...i, ves!, l'estel que havien vist a l'orient els anava al davant, fins que s'aturà al damunt d'on hi havia el nen...i, caient de genolls, el van adorar. Vegem el munt de mals usos lingüístics que conté el breu text. En primer lloc, respecte de la pregunta dels mags On és el rei dels jueus que ha nascut?, no es tracta de fer un comentari o una crítica sobre un fet prodigiós; fer una pregunta no és cap prodigi; el que assenyalo és que la pregunta és impossible, no té sentit, és un tipus de pregunta que no es pot donar mai, que és inimaginable. Si amb aquella expressió es volia donar a entendre la vinguda del Messies, del fill de Déu, llavors es pot imaginar la resposta d'un ciutadà corrent de Jerusalem tot dient una cosa així com no en sabem res de l'arribada del Messies. Allò propi hagués sigut que N'Herodes i els grans sacerdots mostressin la seva estranyesa per allò què deien els mags. Una frase desbaratada enllaça amb una altra que encara ho és més. Diuen aquests reis o personatges: És que hem vist el seu estel a l'Orient . Aquesta sola expressió de descomposició de llenguatge, ella sola tanca un continuat desordre del llenguatge. Són uns personatges que sembla que suposen que un estel concret fa d'indicador, de semàfor; és un estel que, segons ells, indica el naixement del rei del jueus. Diuen que han vist l'estel a l'Orient. Veure l'estel a l'Orient torna a ser una mostra de descomposició de llenguatge. El seu aplicat a un estel torna a ser un mal ús del llenguatge. Encara que es suposés que l'estel fos una mena de meteor lluminós ex profeso, no canvia la generació de desordres dels usos lingüístics. Així ocorre quan el suposat Mateu evangelista posa en boca dels denominats mags l'expressió hem vist l'estel. No hi ha manera de compondre un ús lingüístic correcte. Si en un moment donat s'esdevé un fenomen meteorològic lluminós poc corrent, tota la població de l'àrea geogràfica afectada en té notícia. Fos un estel o un meteor, no s'explica que els dits mags emprenguessin un llarg viatge seguint l'estel. L'estel els anava al davant torna a ésser una corrupció de l'ús lingüístic: els estels no van al davant ni al darrera; ningú fa aquests tipus de construccions desbaratades. En Mateu encara incrementa l'abús lingüístic amb l'expressió fins que s'aturà al damunt on hi havia el nen. Els usos dels llenguatge són a la manera de que és correcte dir l'home s'aturà o el rellotge s'aturà, però no tolera l'expressió l'estel s'aturà; els estels no s'aturen; per això el llenguatge no admet l'expressió l'estel s'aturà. S'ha de fer veure als doctors en teologia que aturar un estel en el llenguatge dels astrònoms es diria l'explosió d'una nova o la desintegració d'un sistema solar. Posem que fos un meteor que causés aquestes il·lusions òptiques als mags. La pregunta seria: i els habitants de Jerusalem? I N'Herodes? I els grans sacerdots? I els escribes del poble? I el governador romà, En Pilat? Sembla que s'hauria d'entendre que tothom hauria vist el meteor extraordinari i que, com un sol home, tothom, en massa, haurien anat a Betlem. Els mags, si no eren reis, eren un grans personatges que anaven en comitiva. És inversemblant que arribessin a Jerusalem de manera imprevista i sorprenguessin al rei Herodes - Herodes es va trasbalsar -. Diu el text ...hem vingut a adorar-lo. Els reis no s'adoren. Aquest Mateu embolica el relat fins a l'apoteosi; diu el text (2.11) ...i, caient de genolls, el van adorar; segons el text, s'ha de suposar que aquells mags no s'estranyaren d'aquell lloc tan inversemblant per a un rei o un Déu. Si van adorar aquell nen, s'ha de deduir que ells creien que aquell nen era Déu; s'haurà de concloure que aquells mags d'Orient foren els primers creients cristians avant lètre; seria una mena de cristianisme a priori. N'Herodes té un comportament impropi d'un rei. És inversemblant que aquells personatges arribessin a Jerusalem així, com a per sorpresa. Allò propi, comú, és que els reis o les ambaixades concertin prèviament les visites a l'estranger. Allò propi hagués sigut que N'Herodes i els grans sacerdots i els romans també haguessin vist l'estel d'Orient. Allò del tot impropi és que el rei Herodes faci cridar els mags d'amagat i els digui unes frases d'impossible ús lingüístic: aneu i informeu-vos ben bé sobre el nen, i, un cop l'hàgiu trobat, feu-m'ho saber perquè també jo vagi a adorar-lo. O, sigui, per una banda indica als mags el lloc on ha nascut el nen, i, per l'altra, en canvi, els demana que l'informin a ell. Allò propi - i que no es pot donar d'altra manera - hagués sigut que N'Herodes s'informés personalment de l'assumpte; si hagués volgut, els seus agents haguessin arribat a Betlem abans que els mags. Allò propi hagués sigut enviar els seus agents per endavant; també hagués sigut propi que els oferís uns agents per a que els acompanyessin i els indiquessin el camí de Betlem. Si N'Herodes volia matar el nadó de Betlem, ho tenia perfectament a l'abast: bastava enviar un sicari. Diu el relat evangèlic que Herodes...envià a matar tots els infants de Betlem i de la rodalia, de dos anys en avall. Aquest escrit dóna testimoniatge d'una matança que no és confirmada per cap altre relat històric; els altres evangelis no en diuen res d'aquesta matança d'infants (Tampoc en diuen res dels mags). N'Herodes no hagués pogut dur a terme un crim tan escandalós; era un rei amb uns poders molt limitats; Palestina estava sota el poder de Roma. Allò primer que haguessin trobat aquells mags o reis hagués estat els controls de l'exèrcit romà. Insistint sobre el mal ús del llenguatge del relat evangèlic: s'ha de suposar que el trasbalsament de N'Herodes és degut al naixement d'un nen que podria ser una amenaça al seu tron. Però, segons els usos del llenguatge, els reis o els prínceps no neixen de manera improvisada, com a per sorpresa, a un lloc desconegut. No, els prínceps són els fills d'una reina i neixen a un palau reial. Allò esperat és que N'Herodes hagués dit als mags que estaven equivocats, que la seva esposa, la reina no havia parit ni esperava infant. Perquè també jo vagi a adorar-lo: llavors, es dona a entendre que els mags i N'Herodes accepten la possibilitat que hagi nascut un Déu en forma de nadó humà, en forma d'infant. Al llenguatge dels jueus només era permès parlar d'adorar a Déu i no a cap altra cosa. Un jueu que hagués dit que un nadó era Déu o fill de Déu hagués estat considerat foll o blasfem”. Fins aquí els paràgrafs.

De fet, segons els Evangelis, Jesús fou condemnat a mort per les autoritats ortodoxes perquè es declarava Déu o Fill de Déu – afegeixo avui al comentari -.

Em sembla que fa temps que En Joseph Ratzinger vol fer renéixer la teologia com a ciència superior a les ciències positives. Ell voldria, sembla, una ordenació de les diverses ciències a la manera medieval; segons això la categoria de la ciència seria en funció del seu objecte de coneixement, i, com subratlla En Ratzinger, l’objecte suprem de coneixement és Déu, i, per tant, la Teologia seria la ciència suprema, i els cardenals de la Cúria romana, els científics màxims.
En Ratzinger deu recordar aquella època d’esplendor durant la qual En Galilei havia de justificar les seves teories físiques davant l’autoritat superior representada pel cardenal Roberto Bellarmino, jutge instructor de la Inquisició romana. Segons les cròniques oficials de l’època, el cardenal “demostrà” la manca de fonament científic de les teories d’En Galilei. En agraïment a les seves “gestes científiques” (entre d’altres, va condemnar a la foguera a Giordano Bruno), En Bellarmino fou canonitzat per En Pius XI a 1930, i avui els calendaris catòlics li reserven el dia 17 de setembre per a l’enaltiment del “sant”. Em sembla que En Ratzinger deu ésser un admirador d’En Pius XI.

La Tafanera | del.icio.us

Deixar un Comentari