Neocons lose the war
El neoliberalisme perdrà la guerra, jo crec.
Els neoconservadors ( neoliberals o liberals) creuen que guanyaran la guerra ideològica contra les diverses formacions que són crítiques amb el capitalisme.
Els neocons han erigit una immensa maquinària de propaganda. Actualment, la major part de cadenes dels mitjans de comunicació són directament ens mans de propietaris que donen suport a l’ideari neoliberal.
Els neocons també han creat una immensa xarxa de Fundacions, la major part de les quals incideixen en l’estratègia de la guerra ideològica (Un exemple destacat: En John Rockefeller, a través de la seva Fundació, als anys 1920, va tenir un paper determinant a la creació de la London School of Economics i a la seva orientació ideològica neoliberal).
Actualment, els neocons disposen d’un exèrcit de 40.000 economistes filòsofs (a la manera de Friedrich Hayek; a Catalunya, es pot citar a Xavier Sala i Matín) els escrits dels quals inunden la premsa, en campanya permanent volent “fer veure” la bonesa del capitalisme, o, si més no, la seva inevitabilitat.
Els neocons, situats al bell mig de les “democràcies capitalistes”, ufanosos, han vist com els partits socialdemòcrates reconeixien la inevitabilitat de “l’economia de lliure mercat”.
En aquesta suposada “fi de la història”, els partits polítics a l’alternança de poder oscil·len entre els que postulen les tesis neoliberals i els que postulen un capitalisme intervingut per l’Administració de l’Estat. O sigui, en tots els casos, el sistema capitalista resta preservat.
Els neocons són sempre en campanya permanent contra la política dels partits socialistes o socialdemòcrates, tot acusant-los de ser una amenaça per al “lliure mercat” i per a la llibertat (En Hayek, a “Camí de servitud”, desplega una teoria segons la qual els socialistes, al combatre el liberalisme, provocaren el triomf dels comunistes i l’ascens dels nazis).
Per posar un punt de referència, als Estats Units, els neocons donen un decidit suport al Partit Republicà i fan campanya permanent contra la política socialdemòcrata del Partit Demòcrata (En Hayek i tota la Mont Pelerin Society es van declarar a favor del règim del general Pinochet, tot dient que era preferible “un règim autoritari però respectuós amb la llibertat de mercat, que un règim socialista com el de Salvador Allende”. Sembla confirmat que el president Nixon va muntar la trama – amb N’Henry Kissinger com a agent – del cop d’Estat a Xile, així com dels altres cops d’Estat a Uruguai i a l’Argentina. Es tractava, sembla, de “salvar la llibertat del mercat”).
Així com els Estats Units tot sol disposa de més armes – i més potents – que tots els països del món en conjunt, els neocons ianquis disposen de la major maquinària de propaganda ideològica (Anècdota: En Rupert Murdoch, el propietari de la major cadena de “media”, va incorporar com a conseller l’expresident En José María Aznar). A un primer moment, podria semblar que són invencibles, però haurem de veure que els neocons tenen dos greus obstacles que s’oposen al seu projecte neoconservador.
El primer obstacle consisteix en la dificultat per desfer les tendències ideològiques espontànies de les classes treballadores. Segons això, els diversos col·lectius de treballadors ha restat fortament influenciats per les doctrines socialistes o socialdemòcrates.
En comptes de redreçar la tendència dels treballadors cap a les doctrines “laboristes”, actualment els neocons despleguen dos fronts de batalla ideològica principals: un consisteix amb l’aliança estratègica amb les esglésies cristianes (la catòlica inclosa), de manera que es provoqui un revival del sentiments religiosos, revival religiós que aniria de la mà amb les campanyes dels neocons contra les polítiques socialdemocràtiques. L’altre front de batalla consisteix en sembrar la divisió al si de les classes treballadores per mitjà de campanyes d’estímul dels sentiments més reaccionaris (racisme, antisemitisme, xovinisme, egoisme. A destacar N’Henry Ford, com a principal difusor de l’antisemitisme als Estats Units als anys 1920); una altra variant utilitzada per a aquesta sembra perversa, consisteix en intensificar les campanyes a favor o en contra de modes, tendències o manies, de manera que provoquin divisions entre les classes populars. .
O sigui, en darrer terme, la dificultat que haurien de superar els neocons és convèncer a les classes treballadores que votin a favor dels partits “liberals” i contra les formacions obreristes. Han de convèncer els treballadors que és millor que els treballadors no intervinguin en la direcció de l’empresa; que és preferible deixar amb total llibertat els “emprenedors”; i, encara millor, si es podria convèncer els treballadors de que cada un d’ells pot muntar la pròpia empresa i esdevenir “un emprenedor”. Sense fer paròdia, la proposta neocon vindria a ésser un eslògan així com “jove de família treballadora, no et conformis amb l’estatus que t’ha correspost, espabila’t, lluita i munta la teva pròpia empresa”, eslògan que és una variant del que diu “voler és poder”.
El segon gran obstacle per als plans dels neocons sembla que és insuperable. Tot i els grans equips d’economistes que integren els consells assessors de les grans empreses, de manera continuada, el sistema capitalista pateix greus sotragades que amenacen la seva existència.
Els economistes neoliberals - tot defensant les tesis d’En Hayek – entenen la llibertat de mercat com una competició entre “emprenedors”, de manera que hi ha una selecció dels millors; és allò que s’entén com a darwinisme social econòmic, que era expressat pel “poema” de la “American Beauty” compost per En John Rockefeller i que fa així: El crecimiento de un gran negocio es simplemente la supervivencia del más apto... “El creixement d'un gran negoci és simplement la supervivència del més apte ... La bella rosa estadounidense sólo puede lograr el máximo de su esplendor y perfume que nos encantan, si sacrificamos a los capullos que crecen en su alrededor. La bella rosa americana només pot aconseguir el màxim de la seva esplendor i perfum que ens encanten, si sacrifiquem les poncelles que creixen al seu voltant. Esto no es una tendencia maligna en los negocios. Això no és una tendència maligna en els negocis. Es simplemente el resultado de una combinación de una ley de la naturaleza con una ley de Dios. [ 2 ] És simplement el resultat d'una combinació d'una llei de la natura amb una llei de Déu”[2].
Fan “ciència” sobre la competició entre “emprenedors”, però no en diuen res sobre els hereus i les herències. Semblaria que si són tan entusiastes de la competició i de “sacrificar les poncelles” perdedores, haurien de considerar els hereus dels magnats capitalistes com un desordre del sistema; però no és el cas; contra tot pronòstic, s’oposen ferotgement contra els impostos sobre les herències; són els socialistes els qui propugnen l’augment dels impostos sobre les herències.
Els economistes i, en especial, els economistes filòsofs, es representen a sí mateixos com uns grans científics que disposen d’uns coneixements econòmics que no són a l’abast de les persones comunes. Però, en contra de la seva presumpció, resulta evident als ulls de les persones corrents el fet social que la major part dels hereus conserven les propietats heretades tot i essent no gens virtuosos en relació amb l’economia o encara que siguin intel·lectualment imbècils.
Amb el crac del 2008, les bateries dels 40.000 economistes filòsofs han restat sense munició, la qual cosa prova la bonesa de la tesi que fa:
Tesi: Els conflictes socials i els processos socials econòmics són el factor essencial que determina el procés ideològic. O, dit d’una altra manera, les amples masses, les persones corrents, van conformant la seva ideologia segons les experiències de la seva vida quotidiana. No és el cas que la formació ideològica sigui el resultat d’un adoctrinament per mitjà d’un sistema de propaganda.
La gran maquinària ideològica queda inútil en front de la manifestació de les noves realitats socials. Cada persona acomoda la ideologia a les seves experiències personals. Els grans esdeveniments, com l’actual crisi econòmica, afecten la ideologia de les amples masses, de manera que l’experiència que perceben és que la propaganda neocon és falsa o errònia.
Un exemple alliçonador sobre el fracàs de les estratègies ideològiques de signe totalitari el proporciona el del fracàs de l’intent de l’Església catòlica de “recristianitzar España” durant els anys més foscos del franquisme primitiu. Tot i el totalitarisme imperant als anys 1940, l’experiència social de la vida quotidiana s’encarregava de fer una radical negació de les campanyes de propaganda catòlica. En contra de la fatal presumpció de la Jerarquia eclesiàstica, el control total de l’escola i dels mitjans de comunicació no produïa les esperades fornades de “nous creients cristians”. Per altre costat, la nova Inquisició no podia impedir la comunicació del “boca a boca” que sempre ha existit entre la gent de les classes populars. La Jerarquia catòlica i la Cúria romana comprovaren amargament la inconsistència del mite del retorn a l’Edat Mitjana; malgrat la nova Inquisició, les amples masses s’anaven allunyant de l’Església i feien patent que el seu creixent desinterès pels “valors religiosos”.
A l’etapa actual de la lluita ideològica, els neocons han pogut comprovar que al si de les classes treballadores s’ha intensificat el sentiment de suspicàcia respecte del sistema capitalista.
Les lleis enunciades per En Marx, segons les quals la fi del capitalisme era imminent, no s’acompliren.
Marx va enunciar la llei de la pauperització creixent del proletariat; és aquest nou esclavatge el que fa del “proletariat” l’instrument especial que destruirà el domini “burgès”. Ho expressava de manera contundent al “Manifest Comunista”, pàgina 54, on, en referència a les condicions de l’obrer modern, es pot llegir:
“El treballador cau en la misèria, i el pauperisme creix més ràpidament encara que la població i la riquesa. És, doncs, evident que la burgesia... ja no és capaç de dominar, perquè no és capaç d’assegurar al seu esclau l’existència, ni tan sols dins el marc de l’esclavitud, perquè es veu obligada a deixar-lo caure fins al punt de tenir que mantenir-lo en lloc d’ésser mantinguda per ell. La societat ja no pot viure sota la seva dominació; el que val a dir que l’existència de la burgesia és, en allò successiu, incompatible amb la de la societat”.
Com dic al meus escrits, En Marx, sovint, deixava de banda els fets socials que no s’acomodaven a les seves teories. En aquesta qüestió, Marx deixava de reconèixer els èxits de les “Trade Unions” (els sindicats britànics). Les “Unions”, en efecte, esdevingueren un model d’organització dels obrers industrials; les conquestes socials i polítiques de les “Unions” foren envejades pels obrers de tot Europa; i les “Unions” esdevingueren el model sindical a imitar.
No és solament que la teoria de la “pauperització creixent” sigui equivocada, sinó que la dialèctica desplegada per En Marx per a enunciar la fi del capitalisme és errònia i deixa de tenir en compte els èxits de la lluita obrera i els èxits de les organitzacions socials i polítiques.
En contra de Hayek, des dels inicis de la Revolució industrial i en tot temps, els capitalistes no dubtaren a l’hora d’imposar els sistemes d’explotació més inhumana i més canalla (La literatura de l’època recollí el testimoni del genocidi contra els infants explotats a les fàbriques tèxtils angleses).
En contra de Marx i Hayek, no és el cas que els empresaris (“la burgesia”, diria Marx) hagin encapçalat mai una revolució democràtica.
En contra d’En Hayek, no és el cas que “els emprenedors” (els capitalistes) fossin els qui iniciessin el camí de les llibertats democràtiques. Els capitalistes majorment sempre s’han oposat a tot allò que signifiqués un avanç democràtic real per a les classes populars (Per a En Hayek, els sindicats obrers constitueixen una amenaça per a l’economia de mercat, i, en darrer terme, per la llibertat).
En contra de Marx, és inconsistent la teoria de “les revolucions burgeses”. És fer un joc verbal dir que els règims democràtics són “un instrument de domini de la burgesia”. Les revolucions democràtiques, començant per la gran Revolució luterana, 1520, significaren avanços importants per a totes les classes populars, i també per als treballadors.
En contra del discurs d’En Hayek i dels neocons, les millores socials i polítiques de les classes treballadores foren degudes a la capacitat de lluita de les organitzacions obreres, dels sindicats, principalment, i no a “una ma invisible” que establís “un meravellós ordre social”.
Les prediccions de Marx no s’acompliren. No fou el cas que s’incrementés la misèria dels obrers. Les organitzacions obreres i els partits d’esquerra, per tot arreu, aconseguiren millores socials i polítiques. Tampoc s’esdevingué “la revolució proletària” a les àrees on el capitalisme estava més desenvolupat; o sigui, les elits capitalistes continuen essent la classe dominant als països més declaradament capitalistes, i en especial als Estats Units, que és la primera potència mundial.
Actualment, la lluita de classes (enunciada per N’Adam Smith) continua sense interrupció, i les organitzacions obreres continuen lluitant per tal arrabassar noves millores. Però la crisi mundial de 2008 ha posat de manifest una nova situació dialèctica de la lluita de classes: La nova capacitat de lluita de la classe dels capitalistes.
Tesi: A la fase actual, les elits econòmiques i socials dels Estats Units han demostrat que durant aquests darrers 30 anys han reforçat els seus mecanismes de poder i han aconseguit blindar els seus privilegis.
Tesi: Les elits capitalistes han tirat endavant tot de enèrgics programes neoliberals, a resultes dels quals ha esclatat la crisi econòmica mundial.
Referits als Estats Units, l’augment de poder de l’elit capitalista (posem l’1 % de la població) s’ha demostrat amb el fet que aquesta elit ha aconseguit un augment aberrant de la seva porció de la renda nacional. Les estadístiques oficials ianquis són clares: es mostra que durant aquests darrers 27 anys ha augmentat la desigualtat social nord-americana. Tot i que la renda va augmentar un 50 %, el repartiment de la renda fou desigual. Segons les dades, el 80 % de la població està per sota de la mitjana, i els més rics, l’altre 20 % obtenen un augment del 86 %. Les llars en menors ingressos, els pobres, ( un 20 % de la població) que a 1979 obtenia el 6,8 % de la renda total, a 2006 li correspon únicament un 4,7 %, mentre que el sector social de major renda, un 20 %, passa de percebre el 42,4 % de 1979 al 52,1 % de 2006. I la dada més escandalosa seria la que fa referència a l’increment del percentatge de la renda dels més rics, dels qui tenen uns majors ingressos, que són l’1 % de la població. Segons la dada, aquest 1 % a 1979 es quedava amb un 7,5 % de la renda total; i al 2006, el 16 %. N’Stiglitz i En Krugman - els economistes crítics segurament els més escoltats del món – expliquen que el motiu de la crisi fou provocada per les grans elits financeres ianquis; segons expliquen, les grans elits es veieren impulsades a incrementar contínuament la bombolla de les “hipoteques tòxiques” de manera que creaven una ruta irracional que conduïa necessàriament al desastre. Tesi: És fals donar per suposat que la crisi fou causada per les males pràctiques comercials d’uns cobdiciosos. S’ha de rebutjar la teoria dels neocons per explicar la crisi. Tesi: Contra la teoria neoliberal, no són “uns pocs cobdiciosos” els culpables de la crisi, sinó que és l’estratègia financera dels neocons la que va provocar la crisi. O sigui, com expliquen els economistes esmentats, l’elit financera va recórrer a una ampliació grandiosa, irracional, dels crèdits bancaris, amb la qual cosa aconseguia crear la falsa sensació de que hi havia una millora de les condicions de vida. O sigui, les classes treballadores i les classes mitjanes ianquis s’endeutaven de per vida amb una voràgine de crèdits que els oferia la banca (Era allò de que fins i tot als més pobres se’ls oferia una hipoteca per a comprar una casa, “la hipoteca tòxica”). O sigui, la banca nord-americana va fer manlleus de diners a quasi totes les grans banques del món. Allò que s’ha d’entendre: El sistema capitalista dirigit per les elits financeres mena al caos actual. És summament significatiu que el capitalisme pot ésser controlat pel Partit Comunista Xinès amb un rendiment econòmic molt superior als dels grans Estats capitalistes clàssics (En Hayek hagués quedat destrossat si hagués arribat a veure la superioritat econòmica del “capitalisme comunista”). La crisi econòmica ha palesat el fracàs definitiu de les tesis neoliberals. Al meu parer, tots els intents de reconstruir el sistema capitalista clàssic seran debades. Tesi: A la fase final del capitalisme, les elits són incapaces de superar les contradiccions de la seva política econòmica i social. Tesi sobre la contradicció essencial: A la fase actual del capitalisme, les elits capitalistes incrementen la seva porció de la renda i, alhora, necessiten augmentar la producció de les seves empreses. El resultat és el caos i la mort. Les elits capitalistes han demostrat a bastament la seva capacitat per burlar les lleis i els controls democràtics. Amb els seus exèrcits d’advocats, d’economistes i de periodistes, les elits aconsegueixen blindar els seus privilegis. Però, al incrementar la seva renda, disminueix la renda de la majoria de la població, amb la qual cosa es provoca un descens del nivell de compres. A la fase de la Revolució Industrial, la misèria dels obrers de les fàbriques tèxtils no representava cap problema pel programa de vendes dels fabricants. Els empresaris de les fàbriques de teixits d’Anglaterra, cap allà el 1840, venien els seus productes a tot el món; tan els era si els obrers de les seves fàbriques no podien comprar els seus productes. A la fase actual, el mercat capitalista descansa essencialment sobre el consum de les amples masses, i, alhora, redueix la renda de les classes populars. A la fase actual, les elits capitalistes fan de manera que les masses no poden comprar tant i, alhora, volen que les masses comprin més. La patoxada espanyola de la “bombolla del totxo” és un dels exemples més evidents del greu desordre del sistema. A l’era de N’Aznar arribaren a l’apoteosi: aquells mags de les finances esspanyoles feien unes acumulacions de capital abans mai vistes; amb pocs anys multiplicaven per 6 els preus dels solars i per 3 els preus dels habitatges, i, entretant, els treballadors patien un descens de la seva porció de la renda estatal. Aquells mags espanyols, amb un frenesí inaudit, construïren més habitatges ells sols que els seus homòlegs junts de França, Alemanya i Gran Bretanya. El problema fou – i és ara - que un mileurista no pot comprar un pis que val 300.000 euros, i que, com a conseqüència, resten més d’un milió d’habitatges sense vendre. A la fase actual d’acumulació neoliberal, el sistema capitalista ha entrat en una crisi permanent, en el caos i a la mort.
Al meu parer, necessàriament, les classes treballadores - la major part de la població – trobaran la fórmula social i política per a retirar les elits capitalistes de la direcció de l’economia (El Partit Comunista de la Xina en va trobar una de fórmula. Durant quasi dues dècades, l’economia xinesa ha tingut el creixement més alt del món. I allò més notable a destacar: ha controlat absolutament els efectes negatius de la crisi econòmica iniciada a Wall Street).
La Tafanera
del.icio.us
No hi ha Comentaris »