finestra d'En Joan Quetgles

    De bell antuvi, els teòrics de “l’economia política” aportaren  els seus “sabers econòmics” en suport d’una determinada ideologia.  A principis del segle XIX, el Parlament britànic prohibí les  associacions sindicals obreres – les “unions” – . En David  Ricardo i En James Mill van fer costat a la prohibició; feren pública la seva “opinió d’experts”, segons la qual els sindicats esdevenien un fre per al desplegament econòmic. En Thomas Hodgskin, en canvi, també com a savi economista, explicà que el capitalisme es basava en la injustícia i  en els privilegis dels capitalistes. Ricardo, Mill, Bentham, representaren  l’economia ortodoxa (“utilitarista”), En Hodgskin, la radical, la revolucionària. I uns anys més tard En Marx, a Londres estant, començaria a elaborar “El Capital”.

     Al voltant del concepte de “lluita de classes”. 

       Des de l’època antiga, ha sigut present  la idea que la societat és formada per diverses classes socials, hi ha hagut constant referències a conflictes entre les classes socials.

     Però allò que vull destacar és que el concepte modern de “lluita de classes” fou elaborat per N’Adam Smith; amb la publicació de “La riquesa de les nacions” s’iniciava l’economia política, i amb aquesta nova disciplina es feia general el concepte  modern de “classes socials” i de “lluita de classes”.  En Hayek, en canvi, de manera sibil·lina, pretén explicar els processos històrics deixant de banda els conceptes de “classes socials” i de “lluita de classes”. Haurem de veure com és això analitzant “Camí de servitud”, l’obra d’En Hayek  esdevinguda llibre de capçalera dels neoliberals o neoconservadors (Als Estats Units, s’utilitza la paraula “neocons”  -neoconservadors -, ja que la paraula “liberal” té la significació de “socialista” o de “socialdemòcrata”).

   Explicaré, unes pàgines més avall, la sorprenent inconsistència de les tesis bàsiques de l’economista filòsof.

    Al meu llibre La filosofia i la religió, sense màscares, pàgina 11 i següents, he explicat de quina manera la lluita de classes – de les classes socials – comporta la confrontació ideològica. He explicat que la filosofia és un producte de la lluita ideològica. Que el filòsof allò que fa és proveir d’arguments ideològics – on suposa de nous arguments o de noves teories – en suport d’un dels bàndols en conflicte.  Que els llibres d’història de la filosofia són productes elaborats, majorment, per organitzacions de signe conservador.

    He explicat que tots els conflictes ideològics giren sempre al voltant de qüestions morals. S’ha d’entendre la moral com a un conjunt de normes de comportament dels humans, un conjunt de prescripcions i de prohibicions. Un conjunt de normes i, també, una escala de valors morals que especifiquen el grau de bondat o de malesa de les virtuts i dels vicis o pecats. S’ha de partir de considerar que ni una sola activitat humana queda fora del qüestionament moral. O sigui, no és el cas que hi hagi unes activitats humanes deslligades de les qüestions morals – de la Moral –. Es podria objectar que un geòleg elabora una activitat que resta independent de les ideologies, però, en resposta a l’objecció, s’ha de veure que la valoració dels estudis de la geologia – la valoració tan social com individual – es correspon amb la ideologia dominant i amb la personal (Si hi hagués un debat sobre aquest tema, es podria constatar fàcilment que la filosofia tomista feia una classificació piramidal de les ciències, on la teologia era la ciència màxima en virtut de que el seu objecte d’estudi, Déu, era un objecte suprem; i de la geologia, no se’n feia ni menció, però, si de cas, sens dubte, hagués figurat com a ciència inferior debut a la “inferioritat” del seu objecte d’estudi, les pedres).

    Al llarg de la història, les religions foren l’instrument elemental per a l’establiment de les normes morals. A la modernitat, amb l’establiment de règims democràtics, les esglésies perderen el control del monopoli de la moralitat. Per altra banda, els conflictes ideològics dins les societats teocràtiques prenien la disfressa religiosa: els que s’oposaven a la moral oficial dominant constituïen el bàndol enemic i era considerat com a secta herètica (secta que, majorment, era exterminada militarment).

   S’ha d’entendre que, amb la modernitat, la lluita ideològica es traslladava al camp de la laïcitat. 

   El Positivisme pretengué basar les normes morals de la societat industrial en una suposada nova ciència, denominada “sociologia” per A. Comte.

    Les diverses formacions socials i polítiques, d’immediat, s’aplicaren a desplegar, cada una d’elles, la seva pròpia “ciència social” (De passada, diguem que En Marx  fou un filòsof que s’esforçà en aquesta pretensió de cientificitat dels estudis socials). La sociologia no aconseguí l’estatus de ciència, i els treballs dels sociòlegs han estat considerats, majorment, com a productes ideològics.

    L’economia entesa com a “ciència econòmica” abandonà les posicions més pròpiament ideològiques; els estudis d’economia deixaren de ser “economia política” per a esdevenir estudis acadèmics. Des de finals del segle XIX fins avui, es generalitzà i consolidà el concepte d’economia entesa com a “ciència positiva”. La demanda social de “científics de l’economia” fou indeturable.  Les administracions públiques i les grans empreses privades han incrementat constantment el nombre d’economistes als seus quadres de funcionaris. I les grans escoles d’economia – a la manera de la London School of Economics – abastaren una extraordinària influència social, política i ideològica.

     És cert que a la Unió Soviètica les escoles d’Economia necessàriament havien de ser marxistes. També resultava evident que de les organitzacions de signe anticapitalista sorgien tot d’economistes que de manera “científica” anunciaven la fi inevitable del capitalisme.

      Tesi: Les Facultats d’Economia dels països capitalistes, majorment, desplegaren una gran producció ideològica a favor del sistema capitalista i en contra del socialisme.

     La sortida professional dels titulats a les Facultats de ciències econòmiques era – i és també actualment -, majorment, al servei de les grans empreses capitalistes i, en menor grau, de les empreses de l’Administració.

    A mesura que creixia la complexitat de les activitats econòmiques i, paral·lelament, la de l’Administració amb relació a la regulació i control de l’economia, s’intensificava la demanda de titulats en ciències econòmiques.

   El destí de la major part dels llicenciats en econòmiques – a ull, posem el 98 % - és el d’administratius; han d’atendre i resoldre la muntanya de paperassa relacionada amb l’administració econòmica de les empreses. Amb aquesta distinció vull especificar que solament una petita minoria d’economistes s’ocupa de teoria econòmica i es dedica a tractar de temes ideològics, temes que abans eren propis de la denominada “economia política”.

   L’exercici professional dels economistes de més prestigi es practica en dos vessants; en un vessant, com a consellers de les empreses, i, en l’altre, com a teòrics de la “ciència econòmica”. Consellers d’empreses, tan privades com públiques; és a dir que participen a la direcció de les empreses; i, igualment, formen part dels consells de les administracions públiques; és a dir que també entren a formar part dels òrgans dels Govern.

    Com a teòrics, els economistes més distingits ocupen les càtedres de les Facultats i/o publiquen el seu ideari.

   Per suposat, actualment l’activitat de divulgació sobre temes d’economia s’ha generalitzat. Es pot veure que els diaris disposen de secció d’economia i que hi ha diaris dedicats exclusivament a l’economia. Referits a l’Estat espanyol, pot servir d’indicador de l’expansió del conreu de la “ciència econòmica” el fet que les primeres Facultats d’Economia daten dels anys 1950 (la de la Universitat de Barcelona, de 1953) i que, actualment, quasi totes les Universitats tenen Facultat d’Economia.

      S’ha de distingir molt clarament les dues activitats dels economistes. Per una banda, es fa l’activitat professional més comuna  que consisteix en portar la comptabilitat; per l’altra, es fa teoria econòmica. Per “dur els comptes”, tan és la ideologia dels comptables. En canvi, els qui fan teoria econòmica, forçosament, es situen dins un bàndol de la lluita ideològica (És a la vista que les valoracions i teories dels economistes contractats per una empresa sempre són “la veu del seu amo”). 

   Les elits dels economistes exerceixen una influència extraordinària; per una banda, la seva opinió orienta les activitats econòmiques de les grans empreses i dels Governs; per l’altra, les seves anàlisis i les seves propostes es difonen arreu del món (Per posar un exemple: els articles d’En Paul Krugman al diari The Washington Post són reproduïts i comentats a centenars de diaris de tot el món.).

     He escrit “les elits”, en plural, perquè volia distingir la dialèctica dominant de les propostes econòmiques. Dialèctica o dualitat entre elits d’economistes que propugnen solucions econòmiques confrontades; dialèctica de teoria econòmica que és expressió de la dialèctica política (o, a l’inrevés). “Dominant”, “dialèctica dominant”, en el sentit que només són dues les propostes de política econòmica que s’alternen als governs dels països capitalistes més destacats.

    Tot i que la confrontació màxima s’hauria de donar entre capitalisme  i comunisme, de fet, la realitat política actual al “primer món” és la dialèctica entre les polítiques neoliberals – a la manera de la d’En George Bush – i les dels partits socialdemòcrates. O sigui, les organitzacions de signe esquerranós que proposen alternatives  “radicals” al sistema capitalista no tenen suficient incidència política.

    Actualment, el gran debat sobre teoria econòmica és una continuació del que es va donar als anys trenta entre En Friedrich von Hayek i En John Keynes. En Hayek era el màxim exponent de la denominada escola econòmica austríaca; continuador del també “economista-filòsof” Von Mises, el qual es va distingir per la seva crítica sobre l’economia socialista al seu llibre “El Socialisme”. En Hayek, establert al Regne Unit després de la I Guerra, esdevingué el gran impulsor de la London School of Economics. Les seves teories econòmiques conformaren la sòlida base de la teoria econòmica neoliberal.  En Hayek no es limità a ser una autoritat en matèria d’economia; En Hayek, amb el seu vestit d’autèntic filòsof, desfermà una intensíssima activitat ideològica que abastava les qüestions morals, socials i polítiques. I no només feia escrits i declaracions; també fou un actiu creador de centres de difusió de la ideologia conservadora. En Hayek anava molt més enllà de ser una autoritat a la London School; allò que pretenia era que la London School fos un referent mundial. I, semblantment, impulsà la creació de societats de prestigi a fi de que la ideologia neoliberal – agressiva, tombant cap a la dreta – fos la ideologia dominant al “món civilitzat”. Així, nasqué, a 1947, “la societat internacional de savis” denominada Mont Pelerin Society. La Mont Pelerin feia una declaració en defensa de “la llibertat i de la societat oberta”, però volien dir en defensa de “la llibertat del capitalistes”; la Mont Pelerin declarava expressament que era en combat ideològic no solament contra el marxisme sinó especialment contra el keynesianisme. Per fer-se una idea dels “llibertaris” de la Mont Pelerin: dels 76 assessors econòmics de Ronald Reagan, a la campanya electoral de 1980, 22 eren de la MPS i els altres 54 n’eren simpatitzants. Així mateix, grans dirigents econòmics neoliberals, com En Milton Friedman, pertanyien a la Mont Pelerin.

      Tot i el gran suport de la maquinària de propaganda neoliberal a les seves propostes, a la fi, En Hayek fou derrotat per En Keynes. Les tesis d’En Keynes s’imposaren.  El President dels Estats Units, En Franklin Roosevelt, aplicà decididament les propostes keynesianes  per a sortir de la depressió econòmica dels anys 1930.

    El nucli dur del discurs econòmic d’En Hayek fa seu el concepte de “la ma invisible”, segons el qual el lliure mercat és el millor regulador de l’economia. Afirmava que el socialisme no solament negava la llibertat, sinó que introduïa el caos econòmic, i que condueix inevitablement a un sistema econòmic inviable, productor de l’estancament i la pobresa generalitzada. Sostenia que la intervenció de l’Estat – i dels polítics – per a regular l’activitat econòmica era igualment nociva, injusta i pertorbadora. 

    Tal vegada qualque lector d’aquest escrit pensi que la discussió sobre teories econòmiques de gran tecnicisme teòric va més enllà de l’abast dels qui no són llicenciats en ciències econòmiques. No és el cas que jo vulgui dir que els inexperts en economia hagin d’entrar a debatre sobre teoria econòmica; allò que proposo ho anuncio a la següent tesi:

    Tesi:  els professors de filosofia – i qualsevol persona sensible als temes socials – són en condició intel·lectual per distingir clarament les orientacions ideològiques de qualsevol científic, bé sigui un economista, un matemàtic o un geòleg.

       Tesi: Amb relació a la ideologia, s’ha de subratllar que les denominades “ciències econòmiques” són molt particulars. No és solament que no siguin ciències exactes, a la manera que tampoc ho és la meteorologia, sinó que, a més a més, elabora una diversitat de teories, qualcunes de les quals  entren en contradicció entre sí. 

    Així, per exemple, les  teories  de Hayek foren contradites per les de Keynes, però, tot i que semblava que les tesis d’En Keynes s’havien imposat universalment, les grans formacions conservadores – i les universitats de signe conservador – continuaren donant per bones les tesis econòmiques d’En Hayek. 

    Tesi:  Mentre les publicacions dels físics o dels matemàtics molt difícilment  traspuen la ideologia dels seus autors, no així succeeix amb les publicacions dels economistes.  O sigui, les teories generals sobre política econòmica, necessàriament, mostren la càrrega ideològica que porten els seus autors.

     A la manera que pretenia En Hegel, haurem de veure que de l’anàlisi de la ideologia d’En Hayek surten els lligams d’allò particular – el pensament d’En Hayek – amb allò general – els milers d’altres pensaments i els centenars de dispositius de propaganda ideològica -.

     O sigui, no es tracta solament de saber quina valoració s’ha de fer de les teories econòmiques d’En Hayek i quina és la ideologia que traspua, sinó que, sobre tot, hem de veure quins són els grups socials i les formacions que fan ús del pensament d’En Hayek i amb quina intenció en fan ús. 

   No és casual que En Hayek hagi esdevingut una gran icona del conservadorisme en general. Primer, als anys 30, esdevingué estendard del partit conservador de Gran Bretanya, després del Partit Republicà  dels Estats Units; i, més tard, als anys 70, dels neoliberals nord-americans.

    L’extraordinària extensió que s’ha fet i es fa del pensament d’En Hayek per part de les formacions ideològiques dels capitalistes es pot constatar per la seva reproducció a Catalunya i a Espanya. Teniu a l’abast nombroses entrades a la Xarxa que fan referència a el “GrupHayek”, creat a Barcelona a 1996, i altres entrades que fan referència la  Fundació Catalunya Oberta, constituïda el 2001.  Sembla que ambdues associacions són en fase d’integració. A la seva pàgina Web, la FCO es descriu com a  “fundació catalanista i liberal formada per periodistes, intel·lectuals, empresaris i altres professionals destacats de la societat catalana...Es tracta d’una de les entitats més dinàmiques del país, autèntic ‘think tank’  del catalanisme i liberalisme”. Com era de suposar, la major part de membres d’aquestes entitats són quadres del CIU o simpatitzants col·laboradors amb aquesta formació política. Basta veure que els màxims exponents són Joaquim Tosas, Lluís Prenafeta, Macià Alavedra, Joan Oliver, Alfons López Tena, Xavier Sala i Martín, Jordi Barbeta, Arcadi Calzada, Vicenç Villatoro, i d’altres.

    Els conservadors liberals catalans també s’han esforçat a promoure  l’obra de Karl Popper, filòsof que fou carn i ungla  d’En Hayek. Durant el Govern de Jordi Pujol, a 1989, es va concedir el Premi Internacional de Catalunya a Karl Popper (Justament, l’obra més famosa d’En Popper es titula “La societat oberta i els seus enemics”).

   Oh, vaja! Aquesta gent “tan oberta” (tan capitalista)  s’han donat pressa per a crear també la “Universitat oberta” (la Universitat neocon).

    Amb la desfeta de la Unió Soviètica, 1990, les formacions liberals, eufòriques, intensificaren les seves campanyes ideològiques d’exaltació del capitalisme;  afirmaven que el capitalisme era la fi de la història, en el sentit que constituïa el sistema econòmic i social últim i definitiu de la història.  En aquestes campanyes ideològiques, la figura i l’obra d’En Hayek esdevingué un element bàsic. Es pot dir que En Hayek i En Popper han esdevingut les dues grans icones del conservadorisme neoliberal. En Hayek com a la gran figura de les ciències econòmiques i de la sociologia, i En Popper, de la filosofia.

   Als gran centres de difusió de propaganda neoliberal, En Hayek també figura com a gran filòsof. Certament, En Hayek mateix va promoure la seva vessant com a filòsof; i, més encara, les seves obres de major difusió són filosòfiques (contenen anàlisi i valoracions del pensament de Plató, la Il·lustració francesa, Kant, Hume, Saint-Simon, Compte, Kant, Hegel, Freud, Sombart, Mussolini, Hitler, Marx, i molts d’altres).

     Mentre els governs progressistes  posaven en pràctica les propostes econòmiques keynesianes, les formacions conservadores continuaren les seves campanyes a favor de les tesis econòmiques i polítiques propugnades per En Hayek, si bé sense tant de fervor.

   Però, després de la gran apagada, més de trenta anys després, amb el triomf electoral de Ronald Reagan i de Margaret Thatcher, l’estel d’En Hayel tornava a lluir esplendent. Era el seu retorn triomfal. En Hayek esdevingué el principal conseller econòmic del govern de Na Margaret Thatcher, i fins a tal punt era la seva influència que, a proposta seva, es creà l’Institut per a Afers Econòmics. Na Thatcher no s’estava d’exaltar el nou llibre d’En Hayek titulat “L’arrogància fatal”, llibre on l’economista-filòsof escapçava a la major part dels pensadors de la modernitat (Veurem que les organitzacions polítiques reaccionàries i d’extrema dreta es proclamen “lluitadors per la llibertat”). 

    Les elits capitalistes  necessiten obtenir el suport de les amples masses per tal de mantenir el seu poder econòmic, social i polític. D’aquí que les formacions conservadores  contínuament engeguin campanyes ideològiques per atreure’s el suport d’amples capes de població.

   En Hayek i En Popper.

      En Hayek esdevingué una icona més útil que En Popper. En Popper figurava com a gran filòsof, però, com és sabut, es feia més difícil acostar la seva obra filosòfica a les amples masses. “La societat oberta i els seus enemics” fou l’obra d’En Popper de major divulgació, però, tot i així, als lectors els resultava difícil entendre la relació que establia En Popper entre el pensament de Plató i els nazis i els comunistes; tampoc acabaven d’entendre perquè la psicologia de Sigmund Freud era inclosa en el paquet d’enemics de la societat oberta capitalista (Més endavant, haurem de veure que “La societat oberta i els seus enemics” fou una mena de “pagament pels serveis acomplerts”, de manera que En Popper, al seu llibre, desplegà punt per punt les teories filosòfiques d’En Hayek, les més aberrants incloses). Per altra banda, a les àrees de tradició cultural catòlica, En Plató continua figurant com a “el gran filòsof del pensament occidental”,  amb la qual cosa  es produïa un conflicte ideològic entre formacions totes elles “neocons”.

   No és per casualitat ni per caprici personal que dedico especial atenció a la significació ideològica d’En Friedrich von Hayek. Són les grans formacions capitalistes les que consideraren En Hayek com el personatge més indicat per a fer les grans promocions ideològiques a favor del capitalisme i en contra de les ideologies crítiques amb el capitalisme.

    En Hayek figura com a gran icona del pensament neoliberal. Certament, altres prestigiosos economistes, com En Milton Friedman i En George Stigler, ambdós també guardonats amb el Nobel d’economia, acompanyen la figura d’En Hayek (Per altra banda, qui són aquests que decideixen a qui correspon el premi Nobel d’economia?). Tot tres són figures estel·lars del neoliberalisme;  formaren part de la Mont Pelerin Society; impulsaren el corrent ideològic neoliberal; i, en especial, entraren a formar part del nucli de consellers econòmics dels Governs republicans dels Estats Units.

    De totes maneres, cap altre figura d’economista ha tingut tanta projecció com la d’En Hayek, jo crec. Sembla que el seu llibre titulat “The Road to Serfdom” (“Camí de servitud”) ha sigut – i continua essent – l’obra preferida pels dirigents de les campanyes ideològiques conservadores;  segons les seves pàgines web, “Camí de servitud” en versió condensada del “Reader’s Digest”  tingué una tirada colossal de dos milions d’exemplars; i, a més a més, se n’han fet tot de materials audio-visuals  que s’han publicat a un gran nombre de diaris dels Estats Units (En aquests còmics es veu de quina manera els líders socialistes – o els del Partit Demòcrata ianqui – enganyen els treballadors amb falses promeses de paradisos socials i acaben imposant-los un règim nazi o comunista). No és d’estranyar, doncs, si aquest “lluitador per la llibertat” rebés la Medalla de la Llibertat, 1991, concedida pel president George W. Bush.

   Per altra banda, els líders conservadors catalans sembla que han apostat decididament per En Hayek (Podeu veure a la Xarxa “Gruphayek”, denominació d’una de les seves principals organitzacions ideològiques).

    Com veurem, no és el cas que “Camí de servitud” contingui unes especials novetats ideològiques que justifiquin l’exaltació que en fan les elits neoliberals. Si de cas, allò més nou de “Camí de servitud” consisteix en fer una combinació entre una pretesa “ciència econòmica” amb una ideologia conservadora vestida de dama de les llibertats.  En Hayek reprodueix els llocs comuns de la ideologia conservadora capitalista, llocs comuns que han afirmat centenars d’economistes partidaris del sistema capitalista.

       Tesi:  El fet que les elits neoliberals hagin erigit En Friedrich von Hayek com a icona de “la il·lustració neoliberal” posa de manifest la feblesa intel·lectual d’aquestes elits o, pitjor encara, el seu cinisme. 

    Entre centenars d’economistes neoliberals, En Hayek va destacar pel seu ardor combatiu. En Hayek es presentà a la societat conservadora londinenca com a gran científic de l’economia, però també com a gran filòsof.

    Tesi: La clau que explica l’ascensió d’En Hayek rau en la seva especial capacitat per al combat ideològic. No només “fa” de científic i de filòsof; també és infatigable creador de grans estructures ben dispostes per a la guerra ideològica contra qualsevol intent de socialització o de regulació del capitalisme.

    Tesi:  La clau de l’èxit d’En Hayek fou el seu vestit de combatent per la llibertat.

        Tan bon punt En Hayek ha “demostrat” la inviabilitat del socialisme com a sistema econòmic, de seguida fa crida a les armes en defensa de la llibertat amenaçada pels socialistes. 

      Al estudiar l’obra d’En Hayek, vaig descobrir que el llibre més famós d’En Karl Popper, “La societat oberta i els seus enemics”, és un desplegament, fil per randa, de les idees – i de les manies – d’En Hayek. Així, En Popper, va posar fil a l’agulla i tirà en davant una de les teories més estimades d’En Hayek, aquella que afirma que amb En Plató – i la seva república “comunista” – fou el començament dels intents de negar la llibertat. 

     “Fil per randa”, En Popper també va fer una negació radical – amb to de menyspreu - de la filosofia d’En Hegel  i dels filòsofs de l’historicisme; i, abans de fer la crítica de Marx, del nazis i dels règims comunistes, de passada, graciosament, “demostra” que la psicologia d’En Freud no és una ciència, i que les seves teories sobre l’inconscient són un “bluf “.  Amb la publicació de “La societat oberta i els seus enemics” es feia evident a la societat britànica que les idees d’En Hayek eren exposades i defensades per un “filòsof professional” ( En Popper ), amb la qual cosa quedava reforçada  l’autoritat d’En Hayek en matèria de filosofia  i de psicologia (En Hayek també es declara expert en psicologia).

    Com a economista, En Hayek era la primera espasa de l’Escola d’Economia de Londres i el gran proveïdor de plans de política econòmica al servei del Partit Conservador britànic. Feia l’esgrima amb En Keynes, primera espasa de la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Cambridge, de signe progressista. A partir de 1936, les tesis econòmiques d’En Keynes s’imposaren per tot arreu, i l’estel d’En Hayek s’apagà.

    Afeblit el seu prestigi com a economista, En Hayek orientà els seus treballs cap a temes més pròpiament filosòfics o ideològics. Al mateix temps, continuà molt actiu com a promotor del seu ideari polític segons el qual s’ha de combatre no només les propostes socialistes sinó també tot el que sigui intervencionisme de l’estat.

   Haurem de veure que per En Hayek la llibertat és exactament la llibertat del capitalistes. 

      Haurem de veure que el campió de la llibertat del capital coincideix amb els conservadors en la defensa de la moral tradicional.

    Haurem de veure que les principals afirmacions de l’ideari de von Hayek, curiosament, coincideixen amb les idees bàsiques tradicionals enarborades pels líders conservadors.  O sigui, per posar un exemple aclaridor, Na Margaret Thatcher s’entusiasmà amb les propostes econòmiques i socials d’En Hayek en la mesura que coincidien amb les del seu propi programa polític del Partit Conservador.   Si de cas, he d’afegir que En Hayek – segons els seus biògrafs amics – es situava a la dreta de la dretana “Dama de Ferro”  britànica.

       El que jo dic “fenomen Hayek” s’ha d’entendre en el sentit que es fa una exaltació de l’obra filosòfica o ideològica d’aquest autor, exaltació que entra en contradicció amb una valoració objectiva o no mistificadora.  Valoració objectiva:  es pot constatar que l’obra filosòfica d’En Hayek és desconeguda a l’àmbit universitari; i, si darrerament han aparegut qualques comentaris de professors de filosofia, ha sigut per causa de l’operació “fenomen Hayek”.  O sigui, no és el cas que els filòsofs enalteixin el pensament d’En Hayek, sinó que allò que succeeix és el “fenomen Hayek”.

      Amb la intenció de comprendre de quina manera es produí el “fenomen Hayek”, faig els següents enunciats:

     Tesi: El “fenomen Hayek” és una operació ideològica de gran abast iniciada i promoguda per les elits capitalistes.  

     Allò que intentaré fer evident és que el contingut de l’ideari d’En Hayek és pobre, poc innovador, conservador, més aviat reaccionari, situat en un terreny que es podria considerar propi de l’extrema dreta.  Insistint en aquest punt inicial: En Hayek, a més a més de ser reaccionari, és un filòsof bastant incompetent; als seus escrits es fa patent la feblesa de la seva formació sobre temes de història i de història de la filosofia.

   Tesi: si no fos perquè es creà el “fenomen Hayek”, l’obra ideològica d’En Hayek seria absolutament negligida, considerada com a mostra sense cap valor.

     La pregunta a la qual jo hauria de contestar seria aquesta: Si l’obra ideològica d’En Hayek no val un gafet, com així, doncs, En Hayek va ser escollit com a icona del neoliberalisme? Com així, elegiren En Hayek, entre desenes de distingits economistes que també combregaven amb les tesis neoliberals? I més encara, com així situen En Hayek per sobre d’altres grans icones com Ludwig von Mises, George Stigler, Milton  Friedman o Karl Popper?

    Al meu parer,  En Hayek esdevingué la lluminària major del moviment neoliberal perquè feia importants aportacions que anaven més enllà de la “ciència econòmica”.  En Hayek es presentava com a teòric social i com a filòsof. Però allò que el va fer un personatge insubstituïble, jo crec, fou el seu ardor combatiu per la causa capitalista i contra el socialisme i qualsevol tipus d’intervencionisme de l’Estat. I encara més: En Hayek va demostrar una particular capacitat per a crear dispositius de propaganda ideològica, qualcuns dels quals incidien molt directament en l’actualitat política del moment. Així, En Hayek fou el creador, l’animador i el manipulador principal del gran dispositiu de propaganda que fou la Mont Pelerin Society.

    Disposem de dades suficients per veure com funciona el sistema de poder ideològic de les elits capitalistes. Es pot constatar que la London School of Economics, als anys 1930, era subvencionada per la Fundació Rockefeller, i hem de pensar que els seus dirigents decidien quines personalitats havien de representar les idees fundacionals i “l’esperit” de la LSE. O sigui, he de suposar que eren els administradors dels dispositius de propagació de l’ideari neoliberal els qui decidiren contractar En Hayek com a professor i com a director de la LSE.

    Per altra banda, s’ha d’entendre que la creació de societats com la Mont Pelerin únicament és possible si es disposa del suport de grans patrocinadors que es facin càrrec de les elevades despeses.

      A partir d’aquestes consideracions, puc fer un enunciat.

       Tesi: En Friedrich von Hayek, funcionari del Govern austríac, esdevingué el “fenomen Hayek” perquè així ho decidiren un grup de funcionaris dirigents de grans fundacions capitalistes.

    Resumidament, poso a la consideració del lector qualques actuacions d’En Hayek que mostren el tarannà reaccionari del personatge i la seva estreta relació amb les elits capitalistes; actuacions  sobre les quals es pot trobar abundant informació a la Xarxa.

    En Hayek no es limitava a promoure les seves propostes econòmiques. De continu, als diaris de les cadenes conservadores – o “neocons”, com es diu al món anglosaxó -, apareixien els articles d’En Hayek debatent amb ardor contra els programes socials i polítics dels partits socialdemòcrates. Per posar dos referents de la seva bel·licositat:  Un, quan es va esqueixar les vestidures perquè el Partit Liberal (Gran Bretanya) s’atreví a pactar amb els laboristes en un programa de reformes socials progressistes; i Dos, fins i tot es va situar a la dreta de Na Margaret Thatcher, la primera ministra del Partit Conservador, quan aquesta va iniciar el seu programa de privatitzacions segons un dur programa neoliberal (les webs han recollit l’anècdota que En Hayek, fent una “boutade”, va qualificar Na Thatcher de “criptosocialista”).

     Però la pràctica política més dretana i més escandalosa d’En Hayek fou el seu suport al règim del general Pinochet, suport que arribaria fins a l’extrem de convocar una assemblea de la Mont Pelerin a Viña del Mar, Xile, a 1981. D’una entrevista al diari El Mercurio, sorgí la seva famosa cita  que fa “La meva preferència personal és la inclinació per una dictadura liberal i no per un govern democràtic on tot liberalisme estigui absent”;  per suposat, “liberalisme” s’ha d’entendre en el sentit estricte de “capitalisme poc o gens regulat”. Els economistes ianquis també feren costat i orientaren al Govern de Pinochet  en qüestions econòmiques (els “boys” de Chicago enviats pel Govern nord-americà); entre aquests economistes entre destacava En Milton Friedman, qui, en les seves excuses en resposta a l’acusació de donar suport a una dictadura ferotge, es va rentar les mans dient que ell era allà com a expert en economia i que la seva funció era la mateixa tant en una democràcia com en una dictadura. Es pot constatar que la cursa criminal de Pinochet  s’inicià a l’ombra del govern republicà d’En Richard Nixon, però els horrors del règim xilè no foren obstacle per a que En Pinochet fos rebut a la Casa Blanca, 1977, per el president demòcrata Jimmy Carter.

      Aquesta particular manera “d’entendre la llibertat” segons la política exterior practicada pels governs ianquis  de distint signe explicaria el perquè els teòrics de la doctrina neoliberal – En Mises i En Hayek, a destacar –, incòmodes a Europa, desplegaren la seva activitat als Estats Units; i fou des de les “think tanks” ianquis  que foren projectats com a grans icones del neoliberalisme.

          “Camí de la servitud” mostra la sorprenent inconsistència de la filosofia d’En Friedrich von Hayek. També mostra una no menys sorprenent extremisme polític que el situa a l’extrema dreta. Haurem de comprovar que les tesis essencials d’En Hayek coincideixen amb les de les formacions polítiques reaccionàries. Haurem de comprovar, en darrer terme, que el pensament d’En Hayek desemboca a l’estuari de la dreta juntament amb les formacions polítiques feixistes que tan criticava. La paradoxa d’En Hayek: La seva teoria aberrant, segons la qual les polítiques social-democràtiques condueixen al nazisme o al comunisme, és utilitzada per les formacions dretanes actuals contra les polítiques socials.

    El fonament de tota la construcció ideològica d’En Hayek consisteix en la tesi que afirma l’indeterminisme dels processos socials i  l’indeterminisme de la història; és a dir, posa com a axioma que les normes morals i les lleis són el resultat d’un llarg procés imprevisible, resultat de les actuacions personals de cada membre de la societat; que els homes adopten les normes morals i les lleis que han demostrat la “seva bonesa” d’una manera espontània i al llarg del temps.

    Com si fos un mag, per art d’encantament, En Hayek fa desaparèixer de la història la divisió de la societat en classes socials, els interessos de classe, la lluita de classes i les revolucions democràtiques. Igualment, també fa desaparèixer els règims despòtics, els tirans, els imperis militaristes, els sistemes polítics opressors, els genocidis, l’esclavitud, el colonialisme, les lluites d’emancipació nacional o social. 

   El títol del llibre en anglès és “The Road to serfdom”, que faria “La ruta cap a la servitud”. “La ruta cap a la servitud” intitulà el llibre, perquè la teoria d’En Hayek pretén demostrar que les societats democràtiques com l’anglesa o la nord-americana, sense que se’n adonin, van cap a uns règims socialistes, règims que, inevitablement, esdevenen totalitaris.

    Així ho anuncia a la Introducció, pàgina 3 del llibre, on es pot llegir:

      “Els estudiants de la història de les idees difícilment puguin deixar d'apreciar alguna cosa més que una semblança superficial entre la tendència del pensament alemany després de la Primera Guerra Mundial i la tendència del pensament actual en les democràcies occidentals. Fins fa molt poc temps, les polítiques socialistes dels governs alemanys eren considerades com un model per als "progressistes", de la mateixa manera en què han estat considerades les de Suècia més recentment. Pocs han tingut el coratge de reconèixer que l'ascens del feixisme i del nazisme no ha estat una reacció contra el socialisme anterior sinó precisament la seva conseqüència, i que els conflictes entre la "dreta" del nacionalsocialisme i la "esquerra" comunista no han estat sinó lluites entre fraccions socialistes rivals”.
 

    “Camí de la servitud” va tenir molt d’èxit entre els mitjans conservadors. Però el llibre feia crítica el règim polític del Regne Unit, i  sembla que als centres universitaris tingué una freda acollida; sembla que el consideraren poc acadèmic i mancat d’interès per als professionals.

  Amb la intenció d’aconseguir una major objectivitat, passo a fer l’anàlisi de qualques textos del llibre.

    A la pàgina 13, on diu:  “Des de com a mínim 25 anys abans que l'espectre del totalitarisme es convertís en una amenaça real, ens hem estat allunyant de les idees bàsiques que han servit de fonament a la civilització occidental”.

      “Ens hem estat allunyant”, és el tipus d’expressió típica que utilitza En Hayek. Per mitjà d’aquests tipus d’expressió, l’autor dilueix el subjecte agent de la història. La història esdevé un immens teixit de casualitats, on els homes “s’allunyen” o “s’acosten”, i els processos històrics són els resultat d’aquestes improvisacions dels moviments intel·lectuals dels humans, de “nosaltres, els humans”.

    “Les idees bàsiques que han servit de fonament a la civilització occidental”, l’autor fa recurs a una expressió respecte a la qual el lector es queda sense referent; no es pot saber quines són aquestes “idees bàsiques”, ni qui és “el fonament”, ni que s’ha d’entendre per “civilització occidental”. A mesura que avança el text sembla ésser que “la civilització occidental” seria el sistema capitalista i que “la llibertat” seria la llibertat dels capitalistes per manejar els seus capitals segons els seus interessos.

   Aquests textos d’En Hayek mostren una escandalosa manca de respecte a la història i a la història del pensament. En unes poques línies, s’atreveix a manejar tot de personatges històrics com si fossin “jòquers” d’un joc de naips de la història.  D’immediat, ens trobem amb formidables partides de pòquer, on l’economista filòsof mostra la seva habilitat amb els “comodins”; així, a la pàgina 14, es diu: 

   “Ens hem estat allunyant ràpidament no només de les idees d'Adam Smith i Hume, sinó de les de Locke i Milton, i fins de les característiques bàsiques de la civilització occidental establertes pel cristianisme i la filosofia dels grecs i els romans.  S'ha estat abandonant progressivament l'individualisme bàsic d'Erasme i Montaigne, de Ciceró i Tàcit, de Pèricles i Tucídides”.

      Amb aquest “ens hem estat allunyant” sembla que es podria referir als possibles lectors del llibre; i a lectors britànics, majorment; reforçaria la suposició el fet que els autors que cita en primer lloc eren també britànics. També es podria suposar que el subjecte col·lectiu és el conjunt de ciutadans cultes dels països europeus. 

    Sigui quin sigui aquest subjecte col·lectiu, és difícil copsar de quina manera podem saber si realment el subjecte “s’allunya ràpidament” d’unes idees que tampoc són explícites; “de les idees d’Adam Smith i Hume, i de Locke i Milton”, diu. Certament, En Locke i En Hume figuren com a autors cabdals de l’Empirisme, i N’Adam Smith era amic d’En Hume, i, el seu pensament estava dins el corrent empirista; però En John Milton és el gran poeta anglès del segle XVII, anterior als tres pensadors esmentats i no figura a la història de la filosofia. Certament, En Milton va ser col·laborador de N’Oliver Cromwell, i, sens dubte, participava de les idees calvinistes i republicanes. Però em sembla arbitrari posar el nom de Milton com a referent màxim d’unes innominades  idees  que tenen relació amb un vague “individualisme” que Hayek presenta com a “idea” nuclear de les societats “liberals” que sorgiren a Europa al segle XVII.

    En Hayek, a més a més d’arbitrari, és compulsiu. Escriu impulsat per l’emoció i envia les seves onades al lector que queda inerme davant els “axiomes” de l’economista austríac. El lector es queda sense saber ben bé quina cosa s’ha d’entendre per “civilització occidental”, i menys encara quines són aquestes “característiques bàsiques”. I ja l’apoteosi de l’arbitrarisme d’En Hayek és presentar com a axiomes  “el cristianisme” i “la filosofia grega i romana” com a agents de la història. La publicació a Anglaterra de les obres d’En John Locke, únicament fou possible després del triomf de la revolució democràtica a Anglaterra i Escòcia a l’any 1688. Les revolucions democràtiques no solament combatien contra el poder absolut dels monarques i contra els privilegis de l’aristocràcia, sinó també - i en un alt grau – contra la intolerància i el despotisme de l’Església catòlica. Veurem més endavant que En Hayek (de família catòlica, a la catòlica Àustria), com a gat escaldat, evita parlar de la significació de la reforma de Luter i de la confrontació de luteranisme i catolicisme; igualment, no trobareu cap referència sobre la significació del calvinisme  ni del signe calvinista dels colons fundadors de Nova Anglaterra. Ens quedem sense saber si les rebel·lions contra el despotisme del Papa de Roma i contra la seva Inquisició eren o no eren un allunyament de “les característiques bàsiques de la civilització occidental”.

    Respecte a la referència a Hume, es pot constatar fàcilment que aquest filòsof fou l’iniciador de l’escepticisme en matèria de religió. En Locke, tot i que fou l’iniciador de l’Empirisme, encara donava per suposada l’existència de Déu; però a “Investigació sobre l’enteniment humà” En Hume demostrava la impossibilitat de la metafísica com a ciència  i que, per tant, l’existència de Déu no podia ser demostrada; a més a més, l’escepticisme de Hume afectava greument la dogmàtica cristiana: demostrava la inconsistència dels arguments que pretenen donar “racionalitat” i “veritat” als miracles. Tot i que el filòsof mai va fer professió d’ateisme, els anglicans, dolguts, l’anomenaven com a “El senyor Hume, l’ateu”.

    O sigui, ens quedem sense saber el que pugui significar “un allunyament ràpid de les idees d’En David Hume”.

      La inconsistència del mètode filosòfic d’En Hayek es fa més escandalosa amb l’afirmació de l’axioma segons el qual “la filosofia dels grecs i dels romans també haurien establert les característiques bàsiques de la civilització occidental”. És inconsistent utilitzar l’expressió “la filosofia dels grecs”  com si fos un corrent filosòfic definit. La realitat històrica fou que es donaren una diversitat de corrents filosòfics, sovint contraposats entre sí. Les idees no són agents de la història, sinó productes.

Les revolucions populars contra les oligarquies va donar lloc a l’establiment de les polis democràtiques al segle VI aC. El nou pensament hegemònic – la nova filosofia – de les polis gruegues fou expressat per Protàgores, Gòrgies, Pròdic, Hípies d’Helis, Licofró i d’altres savis il·lustrats. L’emotivisme moral esdevingué hegemònic en contra de l’intel·lectualisme moral, intel·lectualisme que era el nucli de la filosofia de Sòcrates, Plató, Aristòtil, Agustí i Tomàs d’Aquino (Podeu veure la qüestió a la meva web Protàgores i la Il·lustració grega). En Hayek diu “la filosofia dels grecs” com si hi hagués un “totum” filosòfic dels grecs de l’època clàssica ; aquest “totum” mai va existir; la realitat històrica allò que mostra és una confrontació radical entre les classes populars i les oligarquies, o entre les ciutats democràtiques i els imperis.

    Més olor d’ignorància es desprèn de l’expressió de l’economista quan diu “i la filosofia dels romans”. L’oligarquia romana menyspreava la filosofia; és per això que no hi ha, pròpiament, filòsofs llatins a l’època de l’Imperi romà; els pocs tractats romans de caràcter filosòfic foren escrits per autors que no eren filòsofs; així, per exemple, En Lucreci era poeta i la seva obra “De rerum natura” era una versió en llatí del “Peri Physeos” de N’Epicur; i En Marc Aureli, l’emperador, a les seves “Reflexions” – un tractat sobre les normes morals -, aconsella als joves del patriciat romà que no es capfiquin amb la filosofia.

    El que diu a la segona part del paràgraf, l’economista-filòsof no fa sinó augmentar la confusió; imposa al lector una absoluta submissió a les seves valoracions transcendentals. “S'ha estat abandonant progressivament l'individualisme bàsic d'Erasme i Montaigne, de Ciceró i Tàcit, de Pèricles i Tucídides”, afirma rotund; tinc el convenciment de que si es fes  una enquesta sobre quins són els principals representants de “l’individualisme bàsic”, molt poques respostes  contindrien qualcun dels noms proposats per En Hayek. Dels personatges citats, únicament En Pèricles, el líder de l’Atenes democràtica, s’acomoda al concepte de persona distingida en la defensa de la democràcia i dels drets humans, al meu parer. En Montaigne, encara que pertanyia a la gran aristocràcia francesa, segurament també s’acomodaria al concepte, tot ponderant el seu esperit tolerant i escèptic i el seu humanisme renaixentista. En Tàcit era un patrici romà que es va distingir com a historiador; sembla que no podria figurar a la llista. Una valoració semblant es podria fer de Tucídides;  fou un general grec que abastà la fama com a historiador; la intencionalitat d’En Hayek no sé quina és, però es pot comprovar que En Tucídides estava emparentat amb les grans famílies aristocràtiques, que fou acusat de traïció, que sovintejaven les guerres civils entre el partit demòcrata i el partit aristocràtic; que, segons conta el mateix Tucídides, exiliat d’Atenes, els espartans l’acolliren, i que ell es situa com a observador imparcial entre els dos bàndols – espartans i atenesos -; es pot observar que era un imparcial d’una rara imparcialitat, posat que els espartans donaven un suport decisiu als partits aristocràtics i a les contrarevolucions.

   L’elecció d’aquests personatges és arbitrària, però té una intencionalitat, jo considero. En Hayek es declara agnòstic i admirador de  Hume, però tot temps manté una estratègia ideològica que coincideix essencialment amb la ideologia conservadora. En Hayek, en tot moment,  proposa la recuperació  dels valors bàsics del cristianisme.

   Aparentment, En Hayek no pren partit entre el catolicisme i el protestantisme; però la realitat és que no fa cap referència respecte de Luter ni de cap de les grans figures del protestantisme. S’ha de saber que En Hayek era de família aristocràtica; que l’aristocràcia, fins a la desfeta de 1918, era la classe dominant a l’Imperi austríac, que l’aristocràcia austríaca apostà decididament pel catolicisme; que la monarquia austríaca va impulsar una política de tolerància religiosa i de compromís respecte a les esglésies protestants i en especial respecte a Alemanya;   que la formació intel·lectual d’En Hayek – a l’àmbit familiar i als centres on estudià – era la tradicional catòlica austríaca. En Hayek és un fals agnòstic perquè alhora que declara el seu agnosticisme fa campanya a favor de la ideologia de les esglésies cristianes. Sabut tot això, no ha d’estranyar que En Hayek esculli N’Erasme com a model a imitar (Als meus escrits explico que fou En Luter el qui va iniciar la primera gran rebel·lió triomfant contra el despotisme de Roma; i que N’Erasme, arribada l’hora crítica, a 1520, es posicionà contra la reforma luterana). O sigui, es pot considerar que N’Erasme s’oferia com a intermediari entre els catòlics i els luterans; també es pot veure que En Montaigne – catòlic – es va comportar com a moderador entre els catòlics i  els protestants. En Tàcit també era un aristòcrata, i, com va fer En Montaigne, va renunciar als càrrecs polítics per a dedicar-se als seus projectes intel·lectuals. Respecte a que En Ciceró, es pot dir que en tot temps aquest autor llatí sempre ha sigut exalçat pels ideòlegs catòlics. Puc dir que En Ciceró feia de “representador d’una república que ja no existia” ; feia un càntic hipòcrita a la virtus del patriciat quan la República romana era una farsa coneguda de tothom; fou En Hegel el qui va assenyalar que aquella Roma havia arribat a la depravació universal, els plebeus inclosos.

    Tot seguit, al mateix capítol,  En Hayek desplega una de les seves teories més estimades; afirma que gràcies al desenvolupament del comerç els homes pogueren accedir a la llibertat. L’economista austríac devia suposar que hi havia una providència o “mà invisible” que feia que a un determinat moment de la història apareguessin noves idees transformadores de la realitat social.  Ho explica amb la seva literatura de condensació tot dient:

     “La progressiva transformació d'un rígid sistema jeràrquic a un altre sistema  on els homes poguessin intentar triar el seu propi camí i on hi hagués la possibilitat d'escollir entre diverses formes de vida, es troba íntimament relacionat amb el desenvolupament del comerç. Una nova perspectiva de la vida va anar  estenent-se juntament amb el comerç des de les ciutats comercials del nord d'Itàlia cap al nord i l'oest, a través de França i del sud-oest d'Alemanya fins a Holanda i les Illes Britàniques, fent profundes arrels allà on no hi hagués qualque despotisme que la pogués asfixiar. Va ser a Holanda i a Anglaterra on el comerç va poder desenvolupar-se millor i convertir-se en el fonament de la vida política i social d'aquests països.I va ser per això, a finals dels segles XVII i XVIII que  va començar de nou a estendre's, en una forma més desenvolupada, cap a l'est i l'oest, cap al Nou Món i el centre d'Europa, on l'opressió política i guerres devastadores havien asfixiat els primerencs inicis d'un desenvolupament semblant”.

    Els llibres de text de segon ensenyament i les enciclopèdies expliquen d’una manera més entenedora el període de les revolucions democràtiques europees i la fi de l’Antic Règim.  El Hayek filòsof, en canvi, contra l’opinió generalitzada dels historiadors, descriu uns marcs històrics on no hi ha classes socials, ni interessos de classe, ni conflictes de classes, ni privilegis de classe, ni revoltes socials, ni revolucions democràtiques. És com si l’austríac tingués un terror-pànic a la lluita de classes. Així, quan es refereix a un conflicte, sorprenentment, el deixa innominat, i el lector es queda sense saber a quina situació històrica es refereix; per això, al text, empra  expressions com són “un rígid sistema jeràrquic”, “qualque despotisme”, “l’opressió política”. 

    L’economista-filòsof no parpelleja si fa entrar en contradicció entre sí les seves pròpies teories. Així, al ‘Camí abandonat”, la teoria era que les societats democràtiques s’allunyaven ràpidament d’idees bàsiques que havien estat forjades, en part, pel cristianisme i per la filosofia grega i romana; teoria que entra en contradicció amb la seva teoria de l’expansió del sistema de les llibertats a Europa.

     Durant l’Edat mitjana els Estats d’Europa eren monarquies (expressió de l’organització política de l’aristocràcia, la classe dominant) cristianes on la vida social era intervinguda per l’Església catòlica.    La contradicció, escandalosa, on cau el Hayek filòsof consisteix en el següent:  Si les monarquies europees estaven conformades d’acord amb la doctrina de l’Església catòlica i a les Universitats (totes en mans de les ordres religioses i sotmeses explícitament a l’autoritat del Papa) fonamentaven el seu saber segons la filosofia dels grans idealistes ( i intel·lectualistes respecte a la Moral), si era així com dic, llavors s’ha de deduir que la negació d’aquest sistema social i polític constituiria “un ràpid allunyament de les idees bàsiques de la civilització occidental”. Com saben tots els professors de filosofia, la filosofia de N’Agustí d’Hipona és construïda sobre la filosofia de Plató, i la de Tomàs d’Aquino és una construcció a partir de la filosofia de N’Aristòtil.

    En Hayek “no té cap problema” a l’hora de posar a un mateix conjunt (el dels “forjadors de les idees bàsiques de la civilització occidental”) En Hume, el cristianisme i els “filòsofs grecs”. L’economista-filòsof estava ben disposat a realitzar les piruetes ideològiques més inversemblants sense cap rubor. L’Empirisme significà la invalidació de les doctrines de Plató i d’Aristòtil; per tant, la filosofia de  l’Església catòlica, la filosofia tomista, era negada; En Hume deixava feta miques la pretesa “ciència cristiana”; demostrà la inconsistència de l’apologètica cristiana (inclosa la de les esglésies luteranes). Si de cas, allò que s’hauria pogut dir respecte del pensament d’En Hume era que la societat il·lustrada britànica “s’estava allunyant ràpidament” de la dogmàtica cristiana. Semblantment, també s’hagués pogut dir que “La riquesa de les nacions” de N’Adam Smith era considerablement lluny de les propostes socials i econòmiques dels tomistes  i d’En Pau de Tars.

    Tesi:  De continu, En Hayek pretén fer aliatges impossibles.  Pretén fer aliatges amb els empiristes i els innatistes, amb els materialistes i els idealistes, amb els creients i els escèptics,  amb els progressistes i els reaccionaris.    Tesi:  una de les claus que expliquen l’exaltació que es fa del pensament d’En Hayek rau en el fet que aquest autor proposa la conjunció política entre les elits capitalistes i les organitzacions conservadores – partits conservadors i esglésies -.    És de notar que darrerament hi hagut una multiplicació de pàgines de la Xarxa, on les formacions de dreta i d’extrema dreta es presenten com a campiones de la llibertat, a la manera d’En Hayek; En Hayek, autor que han entronitzat. Qualcunes d’aquestes webs fins i tot arriben a l’extrem d’exaltar el llibertarisme. Però allò que no diuen mai, com fa el mateix Hayek, és que el seu llibertarisme és el “llibertarisme capitalista”, de manera que les classes treballadores queden sotmeses al despotisme d’aquests falsos llibertaris. 

   Tornant al text que analitzaven, podem constatar que l’autor intenta una explicació del procés històric que conformà l’Europa moderna, tot dient: “Va ser a Holanda i a Anglaterra on el comerç va poder desenvolupar-se millor i convertir-se en el fonament de la vida política i social d'aquests països. I va ser per això, a finals dels segles XVII i XVIII que  va començar de nou a estendre's, en una forma més desenvolupada, cap a l'est i l'oest, cap al Nou Món i el centre d'Europa, on l'opressió política i guerres devastadores havien asfixiat els primerencs inicis d'un desenvolupament semblant”

    En Hayek fa dues maneres contraposades per explicar els canvis històrics, i, tot i la contradicció, l’autor resta tot cofoi. Per una banda, afirma que el procés de la història – resultat de la intervenció de l’activitat de milions d’humans – no és a l’abast de la raó humana; per l’altra, sense despentinar-se, explica les causes que determinen un procés històric. Així, segons En Hayek, per un a banda, no sabem (no podem saber) perquè  “va ser a Holanda i a Anglaterra on el comerç va poder desenvolupar-se millor”; i, per l’altra, afirma que el desenvolupament del comerç fou la causa per la qual “el comerç es convertí en el fonament de la vida política i social d’aquests països”. I torna a repetir la mateixa fórmula d’explicar la història; així, per una banda, exposa la causa d’un procés històric, tot dient “va ser per això, a finals dels segles XVII i XVIII que  va començar de nou a estendre's, en una forma més desenvolupada, cap a l'est i l'oest, cap al Nou Món i el centre d'Europa, on l'opressió política i guerres devastadores havien asfixiat els primerencs inicis d'un desenvolupament similar”; i per l’altra, alhora, fa valer el seu axioma de la “inefabilitat de la història”, i diu “...el centre d’Europa, on l’opressió política i guerres devastadores havien asfixiat els primerencs inicis d’un desenvolupament similar”. O sigui, segons aquest amant de les contradiccions, sabem la causa del “fonament de la vida política i social d’Holanda i d’Anglaterra”, però no sabem la causa del perquè de l’existència de “l’opressió política al centre d’Europa”; i, en canvi, alhora, tornem a saber la causa de “l’asfíxia d’un desenvolupament econòmic al centre d’Europa”, causa definida com a “opressió política i guerres devastadores”. Podeu comprovar que tampoc no es pot saber la causa “d’uns primerencs inicis d’un desenvolupament similar” al centre d’Europa.

     Segons En Hayek, al segle XIX, primerament es va donar un creixement de l’individualisme i de la consciència de la llibertat, però després, malauradament, es va iniciar el procés de “ràpid allunyament”.

     L’economista-filòsof atribueix una causa a aquest afebliment de les idees liberals, i així diu:

     “En realitat, la pèrdua de popularitat del liberalisme s'explica, en certa mesura, pel seu propi èxit.  Ha vingut a ser considerat un credo "negatiu" perquè no pot oferir als individus altra cosa que una participació en el progrés general.  No obstant això, ja no es reconeix que aquest progrés ha estat precisament el resultat de la política liberal de llibertat.  Tot el contrari, els homes s'han acostumat tant a la seva nova prosperitat que ara les desigualtats els semblen insuportables i injustificades.  Ara, la gran pregunta no és per què alguns arriben a la riquesa, sinó per què no tots som rics” (O.C., pàgina19).

      Es pot constatar que l’autor continua amb el cultiu de les contradiccions llampants:  “la pèrdua de popularitat del liberalisme s’explica pel seu propi èxit”.

   L’economista proposa una mesquina metodologia per a copsar els motius dels canvis ideològics.

    Tesi:  En Hayek sosté que les iniciatives dels individus són imprevisibles, així com les seves idees.

     Tesi:  En Hayek sosté que els ideals col·lectius són els resultat de les modes i els capricis dels humans.

     Tesi:  No és  el cas que el pensament d’En Hayek hagi influït sobre l’ideari de les elits capitalistes; sinó, al revés: foren les elits capitalistes les que crearen “el fenomen Hayek” com a instrument per a promoure la seva ideologia. 

   Tesi: Les elits socials i econòmiques ja consideraven – abans d’En Hayek – que els processos ideològics són inefables, que les masses són manipulables, que allò que importa és el control dels mitjans de comunicació, que cal construir nous instruments i noves tècniques de difusió d’idees.

     Tesi:  Si els caps de la Fundació Rockefeller no haguessin creat “el fenomen Hayek”, la filosofia d’En Hayek seria considerada com una mostra sense valor, una absoluta insignificança.

    Tesi:  Els dirigents de les Fundacions creades per les elits “saben” que les crítiques dels acadèmics no desmunten “el fenomen Hayek”. Aquest dirigents no cerquen la veritat, sinó el rendiment dels seus instruments ideològics.

        Segons l’economista-filòsof, hi ha èpoques en que el liberalisme està de moda, i altres èpoques en que “perd popularitat”.

    Segons En Hayek una de les causes de l’allunyament de les masses respecte al liberalisme consisteix en la difusió del socialisme.

     Segons l’esquema bàsic d’En Hayek, a tot al llarg de la història, apareixen personatges que pretenen “salvar la humanitat”. Tot i que  majorment ben intencionats, aquests salvadors són uns il·lusos i un perill, puix que les seves idees poden tenir males conseqüències per a la societat. I fa referència a la figura de Plató com a primer exemple de malvestat, malvestat que es fa ostensible a la “República”.

   Aquests “salvadors” volen imposar les seves idees per a construir un “món ideal”, amb la qual cosa neguen la llibertat dels individus i estan ben disposat a usar la coerció. Per altra banda, dins un sistema socialista o estatalista, és dóna una selecció perversa de manera que els pitjors individus escalen les posicions socials de major responsabilitat.

   Posat a fer de filòsof, En Hayek fa saber que les iniciatives comercials  dels homes i les idees dels homes són entitats imprevisibles que naveguen dins el mar de la història; però no es pot saber ni quina serà la seva  ruta ni quins seran els ports de recalada. Bé, no sempre; a vegades avisa que ha descobert quina és la ruta de la nau, i si arribarà a bon port o no. Segons l’esquema ideat per l’economista filòsof, les idees sorgides “providencialment”  a Anglaterra navegaren cap a l’Est i feren un desembarcament feliç a Alemanya. Però, malauradament, sorgiren les “males idees” – el socialisme -, les quals s’escamparen  a la resta del món sobre tot debut al prestigi dels pensadors alemanys.  I aquesta “ruta cap a la servitud” fou la causa determinant de l’establiment del règim nazi.

    Respecte a aquest tema del sorgiment de les idees i de les seves rutes imprevisibles, trobem un punt culminant d’exhibició al text següent de “Camí de servitud”, pàgina 21:

    “És significatiu que aquest canvi en la tendència de les idees ha coincidit amb una inversió de la direcció en què les idees han viatjat en l'espai. Durant més de dos-cents anys, les idees angleses s'havien estès cap a l'Est. La regla de la llibertat que va arribar a Anglaterra semblava destinada a difondre’s per tot el món. En 1870, aproximadament, el regnat d'aquestes idees havia assolit probablement la seva expansió oriental. A partir de llavors va començar a retirar-se i un conjunt diferent d’idees, no  realment nou, sinó molt vell, van començar a avançar des de l'est. Anglaterra va perdre el seu lideratge intel·lectual en l'esfera política i social i es va convertir en una importadora d'idees. Per als propers seixanta anys Alemanya es va convertir en el centre des del qual les idees destinades a governar el món en el segle XX es propagaren  de l’Est a l’Oest. Ja fora de Hegel o de Marx, List o Schmoller, Sombart o Mannheim, tan  si va ser en la seva forma més radical o simplement d"organització" o de "planificació" d'un tipus menys radical, les idees alemanyes fàcilment eren importades per tot arreu i imitades les institucions alemanyes . Encara que la majoria de les noves idees, i en particular el socialisme, no es va originar a Alemanya, va ser a Alemanya, que es van perfeccionar i durant el darrer quart del segle XIX i el primer quart del segle XX van arribar a ple desenvolupament”. 

    El text és un cúmul de frases que fan palesos els vicis de la “metodologia” d’En Hayek. Vegem-ne qualcuns dels més escandalosos.

   Dir que “les idees viatgen per l’espai” es pot rebatre dient “hi ha idees que no viatgen per l’espai”.  Seria més acostat a la realitat  dir que, al llarg de la història,  majorment on no hi ha hagut llibertat de “navegació d’idees” com és el cas de l’època de les monarquies absolutes (de domini de la classe dels grans propietaris de terra) i del despotisme de l’Església catòlica, i que solament a partir de les revolucions democràtiques es conquerí la llibertat d’expressió, la llibertat per a difondre idees. Bé, també seria adient dir que En Luter (l’odiat Luter del catòlic Hayek) fou el qui trencà les cadenes de Roma.

   “ Durant més de dos-cents anys, les idees angleses s'havien estès cap a l'Est”, diu l’escrit. Dir “les idees angleses” és usar la imprecisió de manera que el lector resta sotmès, sense possibilitat de contrastar. Es pot deduir que l’autor es vol referir al conjunt de les idees més generals que conformaren el sistema polític britànic establert com a resultat del triomf de la revolució democràtica de l’any 1688. “Cap a l’Est” torna a ésser un exemple de redacció viciosa, de cultiu de la imprecisió.

    Al meu parer, aquesta “regla de la llibertat” a que fa referència En Hayek vol significar les idees i les pràctiques que són pròpies (segons ell) del “lliure mercat”, de “l’individualisme mercantil” (i jo afegiria del  “llibertarisme capitalista”).

    Hem de suposar que En Hayek situa l’inici de l’expansió del socialisme a l’any 1870.

“Anglaterra va perdre el seu lideratge intel·lectual en l'esfera política i social i es va convertir en una importadora d'idees”, diu el text. A 1870, Londres era “el taller del Món” i l’Imperi britànic era a la seva esplendor. S’ha de suposar que el nostre filòsof devia pensar els sindicats i el Partit Laborista havien crescut considerablement i s’havien constituït en obstacle per a l’exercici de la “llibertat dels homes emprenedors”. El senyor Hayek, com a economista que era, bé devia saber que les “Unions” eren noves organitzacions sindicals  creades pels treballadors britànics amb l’objectiu de fer valer els seus interessos contra l’explotació capitalista. Però no; En Hayek considera els sindicats obrers com a un atemptat contra la llibertat i contra l’individualisme. Justament, En Hayek no diu res del fet que els règims feixistes prohibissin els sindicats obrers.

   Dir que “Anglaterra va perdre el lideratge intel·lectual” al moment en que el Regne Unit era la primera potència mundial és una afirmació aberrant.

   Quan diu “es va convertir en una importadora de idees” vol significar, jo pens, que s’estenien les idees socialistes. Però els historiadors diuen que a aquella època al capitalisme britànic li anava vent en popa i que la Borsa de Londres era el major centre financer del Món.  Però la idea central d’En Hayek consisteix a donar per suposat que Anglaterra, malgrat l’aparença de solidesa capitalista, en realitat segueix el camí que condueix a la servitud, a l’establiment d’un règim totalitari com el dels nazis o dels comunistes.

    El fet que més endavant el llibre esdevingués un “bestseller” als Estats Units s’ha d’entendre com a resultat de posta en marxa del “fenomen Hayek”, resultat que era conjunció entre els projectes de les elits capitalistes ianquis i la política de “guerra freda” contra el comunisme declarada pel Govern nord-americà.

      Diu que “Per als propers seixanta anys Alemanya es va convertir en el centre des del qual les idees destinades a governar el món en el segle XX es propagaren  de l’Est a l’Oest”. S’ha de saber que  En Hayek es refereix al nazisme i al comunisme, o a formacions socialistes no tan radicals.  I tot seguit fa una llista de pensadors alemanys proveïdors d’aquestes “nefastes idees”: “de Hegel o de Marx, List o Schmoller, Sombart o Mannheim”.

   Es veu que En Hayek devia estar estranyament ressentit amb En Hegel. Posar a Hegel formant conjunt amb ideòlegs nacionalsocialistes, com En List o En Sombart, s’ha de veure com una mesquinesa.

    En contra d’aquestes afirmacions de l’economista-filòsof, puc dir:

    D’aquests autors, únicament d’En Marx se’n tenia un cert coneixement als medis laboristes. I mai hi va haver cap grup marxista amb representació al Parlament britànic.

    Respecte de Hegel, s’ha de dir que era un autor poc conegut als centres acadèmics britànics.

   Els ideòlegs nazis – List, Sombart – eren poc coneguts al Regne Unit.  N’Schmoller era un distingit economista, acadèmic, prosocialista, el qual tenia prestigi entre els economistes progressistes britànics, però solament breus fragments dels seus escrits foren publicats en anglès (És de notar que en l’actualitat, cent anys després, hi ha hagut un “revival” del pensament de N’Schmoller al món anglosaxó).

    Dels autors citats, fent excepció de Marx, sens dubte En Karl Mannheim era el més conegut. Considerat un dels fundadors de la sociologia moderna, certament utilitzà conceptes marxistes a la seva obra però de manera molt personal. Exiliat a Anglaterra al 1933, exercí de professor a Londres (Per cert, degué ésser “colega” d’En Hayek al London School of Economics). Les seves principals obres foren traduïdes a l’anglès, entre elles destacà la titulada “Ideologia i utopia” que va tenir un ample ressò també als Estats Units (Hi ha una abundant bibliografia sobre aquest pensador). Per altra banda, com veurem més endavant, els debats al voltant de les tesis de Mannheim no s’han apagat, segueixen vius en l’actualitat.

        Per a aportar arguments a favor de la seva teoria, En Hayek accentua encara més la seva tendència a la tergiversació de la història sense que li importin les contradiccions en que cau. Així, tot seguit, diu:

   “La influència intel·lectual que els pensadors alemanys van ser capaços d'exercir durant aquest període a tot el món va ser recolzada no tan sols pel gran progrés material  d'Alemanya, sinó  encara més per la reputació extraordinària que els pensadors i científics alemanys s'havien guanyat durant els últims cent anys, quan Alemanya, una vegada més, s’havia convertit  en un líder integral, i com a un membre més de la civilització europea comuna. Però ben aviat,  això va servir per ajudar a la difusió de les idees que anaven en contra d'aquesta civilització”.

    Es poden constatar les escandaloses contradiccions que conté aquest paràgraf. Vegem-ho.

   Afirma que hi havia hagut “un gran progrés material d’Alemanya”. Però aquesta afirmació entra en contradicció amb la seva afirmació  que havia fet unes pàgines abans on deia que “el centre d'Europa, on l'opressió política i guerres devastadores havien asfixiat els primerencs inicis d'un desenvolupament similar” (“similar”, es refereix a que era similar al d’Holanda i Anglaterra). O sigui, segons En Hayek, al segles XVII i XVIII, Alemanya patia opressió política i havia quedat asfixiada per causa de guerres devastadores, i, de cop i volta, aquesta mateixa Alemanya té un envejable progrés material.  I l’autor continua amb la seva viciosa metodologia de cultiu de la indefinició. En efecte, ens quedem sense saber quina era aquesta opressió política. S’ha de suposar que deu incloure la política d’En Federic II, el Gran, posem per cas. L’autor no diu res sobre les possibles diferències o semblances entre la situació política al centre d’Europa i la d’altres àrees europees a part d’Holanda i Anglaterra.

   
    En Hayek afirma “un gran progrés material d’Alemanya”, però amb aquesta afirmació contradiu la seva teoria de que el desenvolupament econòmic va de la ma del lliure mercat, lliure mercat que havien establert amb èxit Holanda i Anglaterra, però no a Alemanya on el desenvolupament havia quedat asfixiat. La contradicció és bastant grotesca. 

    En Hayek no pot sortir de la contradicció. Per a defugir la crítica, hauria d’afirmar que Alemanya, als darrers cent anys (de 1770 a 1870), havia iniciat una nova etapa històrica de llibertat comercial, afirmació que seria una falsedat.

      Insisteix en el tema tot donant per certa  “la reputació extraordinària que els pensadors i científics alemanys s'havien guanyat durant els últims cent anys”.  Però resulta que entre aquests pensadors hi figuren, precisament, Hegel i Marx. En Hayek manipula la història amb un gran desafiament a les autoritats acadèmiques.

      Es pot dir que En Hayek contradiu la versió acadèmica de la història de la filosofia moderna en els punts de major interès.  En contra de la pretensió d’En Hayek, sembla que es dóna consens universal a considerar que la primera gran revolució triomfant contra l’opressió de l’Església catòlica va anar de la mà amb En Luter i el luteranisme. En aquest cas sí que hi va haver una immensa onada de les idees alemanyes que es va estendre per tot Europa. El luteranisme, certament, no solament es va estendre; es va estendre i esdevingué hegemònic a Suïssa, Holanda, Anglaterra, Escòcia, els Països Nòrdics, entre d’altres, i , més endavant, als que serien els Estats Units d’Amèrica.

    O sigui, En Hayek falsifica la història al donar a entendre – sense dir-ho clarament – que amb el triomf del luteranisme s’instaurà l’opressió política i l’asfixia del desenvolupament econòmic. La realitat històrica fou justament tot el contrari. La Revolució luterana fou l’inici de la cadena de revolucions democràtiques que estallaren a Europa i Amèrica. Amb el reconeixement de  la doctrina d’En Luter, per primera vegada s’establia la llibertat de consciència (la denominada “llibertat del cristià”). Al contrari del que afirma En Hayek, la major part de les regions germàniques s’alliberaren de l’opressió de l’Església romana. No fou solament l’alliberament polític respecte del poder de Roma allò que succeí; sinó que es donà una onada de reformes que transformaren tot el panorama moral i ideològic alemany;  de sobta, desaparegué la immensa teranyina dels jutjats de la Inquisició romana; de sobta, les poderosíssimes ordres religioses es desintegraren com en un encanteri. I s’iniciava la resplendor de la Universitat alemanya. Abans el despotisme catòlic imperant a la “Cristiandat” es reservava el control directe de les Universitats, i les càtedres se les repartien les ordres religioses, segons l’escala de poder de les ordres (Es pot veure un tractament més extens sobre  la significació de la Revolució de Luter al meu escrit La filosofia i la religió sense màscares, pàgina 34 i següents).

     En Hayek afirma que “les idees angleses havien anat cap a l’Est” durant dos segles, però alhora afirma que al darrers cent anys els pensadors alemanys havien exercit una gran influència a tot el món. Llavors, s’hauria d’admetre que Anglaterra ja importava idees alemanyes.

    Tot aquest garbuix de viatges d’idees el feu En Hayek per a encendre les alarmes; ve a dir, veieu el que ha passat a Alemanya:  Alemanya que era un membre que semblava tan sòlid de la civilització occidental esdevingué, en poc temps, la creadora i exportadora d’idees i  models socials que són la negació d’aquesta civilització. I ho resumeix amb una crida a sometent, dient: 

    “Actualment (1944) hi ha entre les democràcies occidentals la mateixa determinació, típica d'Alemanya després de la Primera Guerra Mundial, de preservar el tipus d'organització nacional en la pau que havia servit per als fins de la guerra. Hi ha el mateix menyspreu pel liberalisme del segle XIX, el mateix espuri "realisme" i fins i tot el mateix cinisme i la mateixa acceptació fatalista de les "tendències inevitables" de l'economia. Sembla com si existís un rebuig a aprendre de les lliçons de la història” ( “Camí de servitud”, pàgina 3).

        Al capítol segon, el professor Hayek explica que la gran utopia consisteix en creure que el socialisme condueix a la llibertat. La tesi és que tota forma de socialisme no és el camí de la llibertat, sinó el del esclavatge. I més encara, diu que tota política que pretengui dirigir l’activitat econòmica de manera centralitzada, necessàriament condueix al totalitarisme.

    Posat en la seva vessant política, el professor explica que la major part dels progressistes, especialment els intel·lectuals, donen suport al socialisme i fan crítica al liberalisme.  Fa una introducció dient que “Que el socialisme hagi desplaçat el liberalisme com a doctrina sostinguda per la gran majoria de progressistes ha fet que la gent senzilla s’hagi oblidat dels avisos dels grans pensador liberals del passat sobre les conseqüències del col·lectivisme”(O.C., pàgina 24).

     En Hayek contraposa l’expressió de “progressistes” a la  de “gent senzilla”. La contraposició es correspon amb el seu axioma de la “gratuïtat de les idees”; considera que els savis i “la gent important” genera idees i impulsa idees; i que “la gent senzilla” fa seves les idees promogudes per “la gent important”. Així, s’ha d’entendre que el socialisme fou una idea inventada per “gent extravagant” com En Saint-Simon. 

  Fa ús de l’expressió  “gent senzilla”, en substitució de “treballadors”, o “obrers”, o “classe obrera”.

     No he d’insistir sobre la metodologia incorrecta d’En Hayek; allò que vull destacar és la inconsistència dels seus axiomes sobre els que basa les seves teories més atrevides, de més llarg abast. El seu axioma fonamental – sobre el es sustenta tota la seva obra – consisteix en afirmar l’absoluta autonomia de les idees dels humans.  De forma condensada, faig un resum de la dogmàtica d’En Hayek filòsof:

   Els homes tenen idees. Són idees que han conegut al seu entorn i que han acollit, de manera que conformen la seva ideologia.  

   Les idees dels homes són comparables a les senderes del bosc. Els homes fan ús de les senderes que  van fer uns altres homes precedents.

     Els homes, habitualment, fan seves aquelles idees que li donen beneficis.      Les idees naveguen al llarg de la història. Unes s’enfonsen, i altres continuen la navegació fins avui.    Les senderes més transitades esdevenen camins. Els camins són el resultat dels col·lectius humans i no d’un sol home o d’un gran líder.     En tot moment, els homes accepten i fan seves unes idees i en rebutgen o deixen de banda unes altres; a la manera dels boscans que segueixen unes senderes o unes altres, segons els convingui.    Hi ha homes que tenen iniciativa i creen noves idees. Són els homes emprenedors. Són els boscans que comencen una nova sendera.      Els homes es divideixen en homes emprenedors, que són una minoria, i homes no emprenedors, que són la majoria.    L’avenç de la civilització és debut a les iniciatives que han proporcionat avantatges. En Hayek posa l’exemple dels homes emprenedors que iniciaren l’agricultura, iniciativa amb la qual començava la civilització   Hi ha idees que són camins cap a la llibertat. Per exemple, són les idees que tingueren els comerciants d’Holanda i d’Anglaterra als segles XVII i XVIII.    Hi ha idees que són seguides per una gran part d’homes. Són senderes que esdevenen grans camins.   La posada en pràctica de les idees del lliure mercat va fer que el liberalisme fos la ideologia més estesa.     L’individualisme i el liberalisme són en defensa de lliure mercat (de les societats on les lleis garanteixen la competència comercial).     El liberalisme és el camí cap a la llibertat.    El socialisme és el camí que mena cap a la servitud i l’esclavatge. 

   Totes les polítiques que pretenen centralitzar l’activitat econòmica i dirigir l’economia atempten contra la llibertat, i condueixen inevitablement al totalitarisme.

    Certament, l’Estat és necessari (el mínim possible) per tal de fer complir les lleis. Però ha de ser un Estat que garanteixi la llibertat de la competència comercial, i no un Estat que ofegui la competència.

   El socialisme, el col·lectivisme i tota forma de coerció estatal – com, per exemple, la pretensió de dirigir el comerç els polítics – són idees “perverses” que han aparegut per causa de “l’intel·lectualisme” i l’afany de poder.

    El socialisme fa una selecció negativa dels humans. El socialisme promou aquelles persones que són poc respectuoses respecta a la llibertat dels altres. Les persones moralment i intel·lectual inferiors són les que escalen les posicions superiors dins un sistema totalitari.

       També de manera condensada posaré un bateria d’argumentacions per fer veure la inconsistència de la filosofia del professor Hayek.  

    Com he dit abans, “el fenomen Hayek” és un producte del projecte dels  Rockefellers, dels promotors de la ideologia neoconservadora.

   En Rockefeller i els 40.000 economistes al seu servei, creuen que l’opinió pública pot ésser dirigida per mitjà de campanyes ideològiques (Dic “els 40.000 economistes”, volent subratllar que són una “tropa” que és contractada, majorment, pels empresaris o per l’Administració. Per fer-nos una idea, jo pens que és possible que la xifra estadística  s’acosti als quatre milions d’economistes a tot el món).

   En contra dels axiomes d’En Friedrich von Hayek, i en base a la realitat històrica (“realitat històrica” en el sentit de coincidir amb la historiografia moderna, majorment) puc fer les següents consideracions:

    Les societats històriques estan dividides en classes socials. I que aquestes classes tenen interessos diferents. I que, sovint, aquests interessos de classe entren en conflicte.

   Els espartans ocuparen militarment la Messènia i esclavitzaren tota la població. Els espartans en tot temps miraven de consolidar el seu domini, i els messenis intentaven rebel·lions armades contra els seus opressors. Segons això, podem constatar que la paràbola hayekiana de la sendera boscana no encaixa.

    Vull dir: Resta ridícula la teoria dels “homes emprenedors”. Els messenis intentaven treure’s de sobre el domini espartà per un sentiment que els brollava de manera espontània, i no per causa d’una idea de rebel·lió que hagués exposat un “emprenedor” messeni.

     O sigui, en contra de l’axioma de “la gratuïtat de les idees” , al meu escrit que he esmentat, jo explico que les revolucions democràtiques són fetes per iniciativa de les classes populars i que són el producte dels sentiments, de les emocions i passions que embarguen a les amples masses. I que aquesta emotivitat de les masses és provocada per causa de l’opressió de la classe dominant i no per causa de la idea d’un “savi progressista”.

   I també dic que primer són les revolucions, i, després, els teòrics.   “La filosofia emprèn el vol quan el dia ja és passat”, com ho expressà En Hegel.

    No fou En Marx el qui va descobrir la lluita de classes. Des de l’edat antiga, són abundants els testimonis d’autors que descriuen els conflictes de classe del seu temps.

    No és el cas que els homes siguin a una mena de Llimbs  o de Cel, i allà es dediquin a pensar o a prendre iniciatives.

    No és el cas que els homes puguin escollir tot temps les diverses senderes del bosc.

    Pel contrari, constantment, les persones de les classes treballadores són obligades a patir unes condicions d’explotació econòmica en contra de la seva voluntat.

     A les societats capitalistes actuals, els treballadors veuen molt disminuïda la seva llibertat.

      Al llarg de la història, els homes han fet respostes violentes contra l’opressió. En resten abundant documentació.

     En Hayek i En Rockefeller pretenen fer creure que les revoltes dels oprimits són degudes a que tenen idees equivocades promogudes per uns ambiciosos col·lectivistes, degudes a que han seguit “un sendera que no condueix a en lloc”.

      En Hayek sempre vol repartir les cartes:  el luteranisme va provocar guerres devastadores, diu; però de les guerres per causa de les revolucions democràtiques no figuren al joc de cartes. En lloc de parlar de les revolucions i de les guerres devastadores causades per les revolucions, parla de “les idees de llibertat de comerç d’Holanda i d’Anglaterra”.

   Per a En Hayek i els 40.000 economistes, el liberalisme és un producte de la ment dels pares del liberalisme així com el socialisme és una idea creada pels partidaris de la utopia col·lectivista.

     En Hayek, posat a fer de filòsof, s’inventa una particular història de la filosofia segons la qual les filosofies de la modernitat – i d’altres d’antigues, com la de Plató -, majorment, han de ser considerades un camí equivocat, un camí que, a la postre, esdevé “camí de servitud”.

        En Hayek posa a Plató com a exemple de les males pràctiques dels pensadors que es deixen portar per l’arrogància. L’arrogància perfeccionista d’En Plató el va portar a idear una república ideal.      Certament, a la seva “República”, En Plató es recrea tot imaginant un sistema de despotisme extremat exercit per una elit de filòsofs. Que En Hayek expressés el seu desacord amb la filosofia de Plató no era motiu suficient, al meu parer, per enaltir crítica de Hayek.      En Hayek rebutja a Plató, però, alhora, exalça les figures de Sòcrates i d’Aristòtil. No se’n adonà de que aquests dos autors eren plenament dins el corrent idealista i combatien a favor de “l’intel·lectualisme moral” i en contra de “l’emotivisme moral” i el “contractualisme”, que informaven la ideologia hegemònica de les ciutats democràtiques.        Al meu parer, En Hayek, en tot moment, mostra greus mancances en matèria d’història i d’història de la filosofia.Es pot constatar que a la Xarxa, la major part de webs que exalcen la filosofia d’En Hayek són obra d’autors que no són filòsofs o professors de filosofia, i , pel contrari, a les webs crítiques hi ha un predomini dels experts en filosofia.      Es veu que En Hayek no sabia que allò que es coneix del pensament d’En Sòcrates es a través dels escrits del propi Plató. Que és En Plató el qui posa els arguments en boca de Sòcrates als seus “Diàlegs”.  En contra del que suposava En Hayek, la màxima socràtica “només sé que no sé res” és una simple fórmula literària. Com és sabut, En Sòcrates dels “Diàlegs” (i no es coneix altre Sòcrates) es presenta al principi com a ignorant d’una determinada qüestió filosòfica però dóna per suposat que per mitjà d’un diàleg de preguntes i respostes “s’arribarà a la veritat”.    En Sòcrates (o sigui, En Plató) descobreix “les veritats morals” per mitjà de l’exercici intel·lectual. Plató i Aristòtil sostenen que únicament els autèntics savis coneixen “el bé moral” i les virtuts. I tot tres eren pròxims al partit aristocràtic.        En Hayek sembla ignorar ( o té intenció d’enganyar) que la primera filosofia oficial de l’Església cristiana, la filosofia de N’Agustí d’Hipona es basava en el platonisme; i que l’agustinisme fou hegemònic i oficial a l’Església catòlica fins al segle XIII; i que, si bé l’aristotelisme-tomista esdevingué la nova filosofia oficial,  N’Agustí i En Plató sempre foren considerats autors apreciats dins l’Església.       Els professors de filosofia segurament trobarien molt inconsistent la pretensió d’En Hayek de fer valer N’Aristòtil i En Tomàs com a portadors de valors intel·lectuals i morals que serviren de fonament al que  seria el liberalisme.    La realitat històrica – universalment reconeguda – mostra que les revolucions democràtiques anaren de la mà dels reformadors protestants.    A l’obra hayekiana no surt mai el conflicte entre el protestantisme i el catolicisme. No trobareu referències  de Luter o de Calví. Tampoc diu res del fet que la nova filosofia – “L’Empirisme” – valorés negativament el pensament de N’Aristòtil i d’En Tomàs.            Per a En Hayek – el gran simplificador i mistificador -, En Descartes esdevé cap de turc del que anomena fatal arrogància (“La fatal arrogància” és el títol d’un dels seus llibres) que afecta a la modernitat. En Descartes amb el seu racionalisme pretén que la Raó esdevingui el jutge suprem, i aquesta pretensió porta a greus errors. Segons En Hayek, la raó humana és molt limitada i no pot conèixer les causes dels processos històrics. Als processos socials intervenen milions d’elements diversos de manera que defugen qualsevol intent humà de comprensió.       L’economista-filòsof s’esquinça les vestidures en contra de l’Historicisme; considera absurd intentar trobar lleis que expliquin els processos històrics. Però, tot seguit, ell mateix, en contradicció amb la seva tesi, sense fer cap justificació elabora una teoria “historicista”, segons la qual l’origen del socialisme i de les teories col·lectivistes rau en la pretensió dels filòsofs de “racionalitzar” tots els fets humans. Segons En Hayek, els precedents dels teòrics del socialisme s’han de cercar al racionalisme, i assenyala amb dit acusador a  Descartes.      Als seus llibres i escrits repeteix una i altra vegada la seva teoria segons la qual les normes morals són creacions que s’han anat, de manera no premeditada al llarg del temps. I compara la formació de les normes morals i de les regles de la civilització – i de les normes que regulen el lliure mercat – a la formació de les llengües.    Finalment, En Hayek utilitza el terme “constructivisme” per a referir-se a tots els sistemes que proposen que les normes socials siguin pures creacions dels intel·lectuals, proposta que és la pitjor amenaça per a la humanitat.  Precisament, al seu assaig titulat “Els errors del constructivisme”, 1970, pàgina 2, diu:      “Em va semblar necessari introduir el terme “constructivisme” per a designar específicament una manera de pensar que de forma enganyosa que ha sigut sovint descrita en el passat com a “racionalisme””.    I tot seguit, a la pàgina 4, afirma:     “...al segle XVII, quan va sorgir una poderosa nova filosofia, el racionalisme de René Descartes i els seus deixebles, del qual deriven totes les formes modernes de constructivisme, Des de Descartes la qüestió fou tractat de nou per aquesta irracional “Edat de la Raó”, completament dominada per l’esperit cartesià”.    I a un paràgraf més avall, explica que:        “En Descartes havia ensenyat que solament deuríem de creure allò que es pot demostrar. Aplicada en forma general al camp de la moral i dels valors, la seva doctrina va significar que solament deuríem d’acceptar com a obligatori allò que poguéssim reconèixer com a una concepció racional per a un propòsit clar... La societat  se li presentava com a una construcció deliberada de l’home per a servir un propòsit premeditat...”.      D’aquestes declaracions d’En Hayek, de manera breu, puc dir que, primer, la inconsistència de l’idealisme d’En Descartes ja fou posada de manifest per filòsofs de l’Empirisme britànic, per En Locke i En Hume, destacadament; segon, és totalment inadmissible la conjunció que fa En Hayek entre Descartes i els il·lustrats francesos, En Voltaire i En Rousseau, en concret (S’empatolla que “Jean Jacques Rousseau era fidel deixeble de Descartes”).    Amb la seva desmesura habitual, En Hayek no solament condemna a Voltaire, Rousseau i la Il·lustració, sinó que té l’atreviment declarar els seus sentiments més profundament reaccionaris, i, així, a la pàgina 5, s’atreveix a atacar els fonaments de la democràcia i diu:     “La creença en el poder il·limitat d’una autoritat suprema necessària, en particular d’una assemblea representativa, i per tant, la creença en que la democràcia significa necessàriament el poder il·limitat de la majoria, són conseqüències nefastes d’aquest constructivisme”.    

       Amb el seu procedir arbitrari, En Hayek sembla no adonar-se que l’idealisme de Descartes, més que enllaçar  amb el pensament de Voltaire i de Rousseau, coincideix essencialment amb l’idealisme clàssic, d’Aristòtil i de Tomàs d’Aquino. Mentre En Voltaire estigué en combat permanent contra el despotisme de l’Església catòlica, En Descartes, en canvi, s’oferí a les autoritats de la Universitat de París (o sigui, a l’arquebisbe de París i al Papa de Roma). Mentre En Voltaire va carregar contra la dogmàtica catòlica, En Descartes va aportar una nova prova “científica” de l’existència de Déu (Per al mètode cartesià, Déu és el qui garanteix la validesa del “cogito”).    

         Epíleg. 

       Essent que En Hayek, posat a fer de filòsof, va d’un cap a l’altre de la història del pensament humà, no acabaríem mai si haguéssim de completar  la crítica contra les seves afirmacions aberrants.    Per això, proposo al lector unes breus valoracions i orientacions respecte del pensament d’En Friedrich Hayek, valoracions i orientacions que exposaré com a  enunciats o indicacions, per tal d’aconseguir una major agilitat expositiva.         Tesi:   Instal·lat còmodament dins l’arbitrarisme, En Hayek no retrocedeix si cau en contradicció. Així, afirma la bonesa del pensament d’En Hume i en fa ús com a escut, i alhora dóna per vàlids i “convenients” el pensament dels autors idealistes. Afirma la bonesa del pensament de N’Aristòtil,  de Ciceró, de Tomàs d’Aquino i dels teòlegs de l’Església catòlica. O sigui, afirma alhora la bonesa de “l’intel·lectualisme moral” d’Aristòtil i Tomàs, i la bonesa de “l’emotivisme moral” de Locke, Hume.   

   Consideració:  En Hayek pretén fer creure que el pensament de N’Adam Smith és pròxim al seu. És una pretensió sense base real.  

   Tesi:  Lluny de la ideologia reaccionària de Hayek, N’Adam Smith, a “La riquesa de les nacions”, subratlla que es dóna un conflicte permanent entre els obrers i els capitalistes; que els capitalistes intenten en tot moment disminuir els costos salarials mentre que els obrers lluiten per aconseguir l’augment del salari i la disminució de la jornada laboral. En Hayek, incomprensiblement, fa com si no existís aquesta confrontació essencial entre obrers i capitalistes. 

    Consideració:  Jo crec que En Hayek era un escalador social. Evita curosament entrar en el debat entre els catòlics i protestants. En alguns moments sembla que es declara agnòstic. Però és un fals agnòstic, posat que sempre és en defensa dels valors religiosos.  

  Consideració:  Tots d’escrits recullen l’afirmació que el jove estudiant Hayek era socialista o simpatitzava amb els socialistes fabians. Aquesta afirmació també és reprodueix a les enciclopèdies i a les pàgines web. Però aquesta afirmació solament pot haver sorgit de les pròpies declaracions d’En Hayek amb intenció, jo crec, de fer-se una bonica biografia. Allò més probable és que En Hayek mai s’aproximà, ni casualment, a cap cercle progressista.

       Consideració:  La realitat històrica és que En Hayek era de família aristocràtica; que va rebre una educació pròpia de la seva classe, és a dir, una educació conservadora i catòlica, en correspondència amb l’Àustria imperial, conservadora, dretana i catòlica.  

    Consideració: La realitat històrica és que el jove Haiek, a 1919, no es troba dins cercles socialistes o progressistes, sinó dins cercles més aviat dretans, catòlics i conservadors, per no dir reaccionaris. El jove Hayek va començar una cursa meteòrica com a principal col·laborador del famós economista Ludwig von Mises, que destacà pel seu criticisme contra el socialisme. 

       Consideració: Es pot constatar que “les llistes d’autors bons i dolents” que utilitza el Hayek filòsof majorment coincideixen amb “les llistes de bons i dolents” que corrien per les escoles catòliques a l’època de l’Àustria imperial. A “la llista negra” hi figuren  els autors feixistes o els comunistes en general, però també els socialistes moderats; i, igualment,  són clàssics de la llista negra els sofistes, els materialistes, Descartes, els enciclopedistes francesos, Voltaire, Diderot, d’Alembert, Rousseau, Hegel, Saint-Simon, Comte, el positivisme, l’utilitarisme, Sigmund Freud i d’altres.  

    Consideració: El Hayek filòsof mostra una estranya obsessió amb la figura d’En Freud i la seva obra. Hayek i Popper gasten molts de cartutxos per demostrar que “la psicologia d’En Freud no és una ciència”. Analitzen i valoren els treballs d’En Freud, però no de cap altre teòric de la psicologia. Per En Hayek l’obra d’En Freud és una mostra destacada d’allò que ell anomena “la fatal arrogància".  

   Tesi: És falsa de total falsedat la teoria central d’En Hayek segons la qual les normes morals i l’ordre social són un producte espontani del procés de la civilització. La veritat es troba a la teoria contraposada que afirma que l’ordenació d’una societat – moral, lleis, ordenació de la producció i distribució de bens – sempre es fa segons la voluntat de la classe social dominant.  

   Consideració:  Donar per bona la teoria hayekiana, suposaria haver d’acceptar com a bonesa el sistema d’esclavitud de l’antiguitat, el tràfic d’esclaus de l’època moderna, les guerres de conquesta, l’explotació de la classe treballadora, el despotisme de la Roma imperial, el despotisme de l’Església catòlica, l’establiment de la Inquisició, l’ascensió dels règims feixistes, les malvestats de l’estalinisme...i mil productes nefastos més que ha produït la història de la humanitat.   

   Tesi:  És falsa i cau pel seu propi pes la teoria bàsica d’En Hayek, segons la qual l’avanç de la civilització és debut a una “minoria d’emprenedors”.  

     Tesi:  És falsa i repulsiva la tesi d’En Hayek, segons la qual l’èxit social i econòmic dels individus dins una societat de lliure mercat (l’èxit dels capitalistes dins una societat capitalista) es correspon amb una mena de darwinisme social. Segons això, els individus emprenedors més preparats (més intel·ligents o més audaços o més astuts o que tenen més sort) són els triomfadors, els qui esdevenen l’elit econòmica i social. 

     Tesi: Els hereus dels privilegiats no responen a un barem de darwinisme social. En Carlos II, el Hechizado, fill de Felipe IV, va ésser rei de la Corona de Castella i de la Corona d’Aragó, tot i les seves greus deficiències físiques i psíquiques. O sigui, en igualtat d’oportunitats, en un concurs públic per accedir a la Corona de Castella, En Carlos no hagués tingut cap possibilitat d'accedir al tron.    Semblantment, En Rockefeller VII i En Ford VI disposen d’immenses riqueses provinents de les seves herències, sense que compti per a res el nivell la seva habilitat per a administrar gran empreses econòmiques.  

    I com deia al principi d’aquest escrit, faig la següent consideració:         En Hayek esdevingué “el fenomen Hayek” perquè així ho decidiren els Rockefellers, les elits capitalistes. En Hayek filòsof, limitat als seus propis recursos acadèmics, hagués sigut un perfecte desconegut, jo crec.  

   Tesi: L’estratègia de les elits neoliberals de guanyar la guerra ideològica contra les formacions d’esquerra descansa sobre el domini – quasi monopoli – dels mitjans de comunicació. I en el terreny de combat ideològic han apostat decididament per construir tot de “fenomens Hayek”.   

    Tesi: Els ideòlegs neoconservadors plantegen el combat principal al terreny de la teoria econòmica. Per a ells, la filosofia acadèmica i les disciplines relacionades amb la filosofia han passat a un segon pla. El control dels centres rectors de les “ciències econòmiques” ha esdevingut l’objectiu principal. 

    Tesi: Els neoconservadors fan comptes de guanyar la guerra per mitjà del seu exèrcit d’economistes teòrics i d’economistes-filòsofs. Aquesta tropa és la resposta de les elits a la Il·lustració.  

    Tesi: Les elits econòmiques van fer una aliança estratègica amb les esglésies protestants i l’Església catòlica. Per això, els seus economistes filòsofs han de ser respectuosos amb les creences religioses, i millor encara si “demostren” que la civilització occidental és fonamentada sobre els valors del cristianisme.