finestra d'En Joan Quetgles

                El carrer dels morts

        A l’Administració figurava com a “Calle del cementerio”, però tothom en deia “el carrer dels morts”.

   Estic fent testimoniatge apassionat dels anys mil nou-cents quarantes. Aquest escrit és fet per fer memòria d’aquell temps, d’aquell  “carrer esvaït” on vaig viure la meva infantesa.

    “El carrer dels morts”, perquè era el carrer on el seguici feia el comiat als difunts, i des d’on començava el camí cap al cementiri.

    El carrer era quasi un continuum de cases de “madò”, “madona” (o sigui, una versió mallorquina de “ma senyora”). Per a indicar una d’aquestes cases, es deia “Ca madò...”, com a expressió la més corrent. “Ca madò” i no “Ca l’amo”, majorment, perquè hi havia un predomini absolut de vídues.

    Així, a aquell carrer, hi havia “Ca madò Frontet”; i seguien tot un seguit de “Ca madò” que diré segons el tinc al record. I seguia “Ca madò Rebassa”, “Ca Madò Vinagrera”, “Ca’s Bunyolí”. I així, a cada casa hi havia predominantment una “madona”. I seguint amb els noms dels habitants de les cases: “madò Bàrbara” (o, també, “Ca’s Porrerenc), “madò Franca”, “madò Ferraguda”, “madò Setmana”, “madò Borronada”, “madò Pou”, “madò Madora”, “madò Xaparroques”, “madò Garbes”...I, en canvi, dèiem “sa Campanera” (i no, mai, “madò Campanera”); “sa Campanera” (toponìmic de Campos), perquè no era una senyora (una madona) casada o vídua (Certament, “sa Campanera” era una dona de bon veure que es dedicava a la prostitució, d’una manera discreta i no oficial). I dèiem “sa Roja Figa” a una noia fadrina, maca,  de cabells rojos i que tenia una petita piga a la cara.

    Totes aquelles dones eren “madones”. Amb relació de diàleg, en directe, la denominació sempre era amb la paraula “madona”; així, per posar uns exemples, es farien frases com aquestes: “Madona, què voleu?”, “Madona, que hi sou?”, “Madona, ja podeu sortir”, “Aneu molt errada, Madona”.

 Els homes, de manera diferent, rebien el tractament o bé d“amo” o bé de “mestre”. “Amo” s’aplicava a tot tipus de propietaris de terres però també d’empreses i negocis. “Mestre” era la denominació més comuna per a referir-se a un menestral o a qualsevol tipus de treballador d’ofici.

  Aquelles classes populars conservaven els  tractaments, les denominacions i costums que procedien de l’antigor (costums que es degueren consolidar a partir de la Conquesta).

    Jo, aquí, només em vull limitar a fer testimoniatge de les costums que mantenien aquelles persones de “el carrer dels morts” als anys quarantes del segle passat.

    Fer testimoniatge i subratllar qualques detalls de comportament que sempre em van cridar l’atenció, i que, ara, vull referir.

    Totes aquelles madones – i “amos” i “mestres” - rebien el tractament de “vos”. Es més: veïns i veïnes, tot i la relació quotidiana, es donaven el tractament de “vos”.

    Tot i que ja s’havien introduït tot d’innovacions que destruïen el sistema de tractament tradicional, el “vos” continuava essent d’ús general.

   Els capellans i monges rebien el tractament “foraster” de “vostè” – ignoro la història de quan i perquè l’Església catòlica a Mallorca decidí abandonar les fórmules de tractament tradicional -. Igualment, eren “vostè” i no “vos” els metges, els apotecaris, els mestres d’escola i, en general, totes aquelles persones que eren considerades de “carrera” o d’autoritat.

     Així, es mantenia el doble tractament:  el de “vos” i el de “vostè”. Allò a destacar era que les persones del “vostè” mantenien i respectaven el tracte a les persones del “vos”.

   “Madò Franca”, com a  exemple aclaridor. Madò Franca era una dona separada que només treballava esporàdicament i vivia dins la pobresa. Tot i així, rebia el mateix tractament que la madona més rica del poble.

   (O sigui, a destacar, al sistema de tractament català, el Rei era “vos” i el darrer pagès també era tractat de “vos”; i el Rei en persona tractava de “vos” al pagès o al “mestre”).

    Certament, a Ciutat de Mallorca de l’època, feia temps que s’havia fet la substitució del “vos” pel “vostè”.

    Més tard, amb la pressió de l’espanyolisme triomfant i amb l’onada d’immigrants espanyols dels seixanta, feu l’aparició escandalosa el tractament del “tu”, que guanyà posicions a un ritme accelerat (Llavors, si una madona ingressava a una clínica, posem per cas, perdia el “vos” i el “vostè”, i era tractada de “tu”, i, majorment, en llengua forastera).

La Tafanera | del.icio.us

Deixar un Comentari