La lluita de classes. Ni Marx ni Popper.
La lluita de classes. Ni Marx ni Popper. Comentaris impertinents.
A manera de preàmbul: hem de suposar que partim de la consideració que, des de la formació de societats històriques, les societats estaven dividides en classes socials diferenciades, i que, de bell antuvi, es va manifestar els antagonismes de classe i la lluita de classes.
No és el cas que En Marx fos el primer teòric que tractés sobre la lluita de classes. Des de l’època antiga, abunden els testimonis que mostren que el concepte de confrontació de classes era universal.
Com és sabut, al segle VI aC s’inicià la gran onada de les “polis” democràtiques. De manera pacífica o violenta, un gran nombre de ciutat-Estat gregues establiren sistemes democràtics. S’ha de destacar que, amb el pas del temps, els conflictes socials més aviat incrementaren la seva virulència. A la fi del segle IV, les revolucions democràtiques i les contrarevolucions se succeïen interminablement. Les guerres eren sovint una extensió de les guerres civils.
Com explico al meu opuscle La filosofia i la religió sense màscares, foren les classes populars de les “polis” les que trobaren la manera de d’alliberar-se de l’opressió de l’oligarquia (els grans propietaris de terra) i d’establir sistemes democràtics originals.
Al llibre esmentat, defenso la següent tesi,
Tesi: Foren les amples masses de les capes populars les que desplegaren la ideologia democràtica i portaren a terme la revolució social. I fou en un segon moment que els “savis” elaboraren teories sobre “l’emotivisme moral” i “el contractualisme”.
Per assentar els conceptes: “emotivisme moral” entès en el sentit que les normes morals, socials i polítiques brollen dels sentiments dels humans; que el “nomos” (les normes que regulen la convivència ciutadana) és el resultat de la voluntat de la majoria. I “contractualisme”, en el sentit que el “nomos” és el resultat dels “acords entre els ciutadans”, del “contracte social”.
Allò que intento posar de manifest als meus escrits sobre filosofia i societat és que les ideologies brollen dels sentiments.
A tot el llarg de la història, la lluita de classes batega al voltant de dues ideologies bàsiques, la democràtica i l’aristocràtica. Dit d’una manera més precisa, al voltant de l’emotivisme moral i l’intel·lectualisme.
Els textos d’història de la filosofia i les enciclopèdies donen a entendre la idea de que hi ha un nombre incalculable de filòsofs i de filosofies, però la realitat històrica és que les filosofies històriques o bé “treballen” per a una ideologia “emotivista” o per a una ideologia intel·lectualista.
Les ideologies bàsiques són dues, i no més de dues. A cada moment històric, es presenten amb el seu particular llenguatge, però sense que quedi desvirtuada l’essència del missatge.
No és el cas que els filòsofs siguin una mena de científics rars que cerquen “la veritat”. El punt de partença d’un pensador arrenca dels seus propis sentiments; i sovint d’una passió, secreta o expressa; majorment, secreta.
Com no podia ser d’altra manera, a les societats democràtiques l’emotivisme moral és la ideologia hegemònica.
La formidable florida de les ciutats democràtiques de la Hèl·lade fou estroncada amb la formació dels Imperis.
Durant dos mil anys, les oligarquies mantingueren el Poder. Tots els intents d’establir una democràcia fracassaren.
Durant dos mil anys, els filòsofs produïren materials de caràcter netament intel·lectualista. I abundà la literatura filosòfica contra l’emotivisme moral i contra l’empirisme.
Podeu constatar que els filòsofs que visqueren en aquests mil·lennis quasi tots són d’ideologia intel·lectualista.
Respecte d’això, podeu constatar que els llibres de text i les enciclopèdies dels països catòlics – Estat espanyol, vg. – i de França continuen falsificant la història del pensament. Mantenen les categories conservadores – catòliques -: situen els pensadors il·lustrats defensors de l’emotivisme moral i de la democràcia a un pla inferior; i els filòsofs més distingits també continuen figurant a un apartat infamant que anomenen “els presocràtics”(Aquest és el cas amb En Demòcrit, tot i que va elaborar la teoria més propera a la física actual – l’atomisme – de l’època antiga). Continuen asenyalant “l’edat d’or” de la filosofia amb la tríada reaccionària: Sòcrates, Plató i Aristòtil.
Que els llibres de text francesos mantinguin aquesta versió espúria de la història és una prova que demostra el “bluf” de l’explosió de “`philosophes” francesos – dels “grands philosophes” que ells mateixos es denominen -. Aquests “grands philosophes” – els marxistes inclosos; N’Althusser, vg. – han estat en tot moment al servei de l’Imperi francès i de la seva ideologia perversa. Amb aquests “grands philosophes”, la França s’ha mantingut ideològicament immòbil i decadent.
Podeu constatar que els llibres de text, en efecte, ofereixen una llarga sèrie de filòsofs, els quals, sense excepció, feren la seva obra dins la ideologia intel·lectualista. Tots ells cultiven l’Idealisme. Podeu veure els noms dels qui figuren com a més importants: Sòcrates, Plató, Aristòtil, Plotí, Agustí de Tagaste, Tomàs d’Aquino (Actualment, la Conselleria d’Ensenyament està tota cofoia d’haver incorporat el nom de Ramon Llull en aquesta llista de “grans filòsofs”).
En Karl Marx.
En Marx feu les seves teories del “materialisme històric” i del “materialisme dialèctic” que havien de ser els fonaments del “socialisme científic”. Amb el concepte de “ciència social”, En Marx recollia el bastó d’En Comte – aquell home tan mediocre -.
En Karl Marx va fer una pirueta que semblava impossible: en contra de la ideologia pròpia de les classes treballadores – l’emotivisme moral i el contractualisme -, el filòsof de Tréveris es treu de la mànega un nou “intel·lectualisme materialista”. Pretén una transmutació de l’intel·lectualisme idealista tradicional.
Segons això, la futura societat socialista no serà el resultat dels “sentiments” de la majoria de ciutadans sinó l’execució d’una “política científica” de “l’avantguarda del proletariat”. El Partit Comunista serà aquesta avantguarda. I “la política científica” consistirà amb l’aplicació de les lleis del “materialisme dialèctic”.
De bell antuvi, en Marx va establir el postulat de que la “ciència marxista”, a un moment oportú, brollaria espontàniament de la consciència dels proletaris. A la fi dels temps, hi hauria “una mà invisible” que faria que els proletaris “prenguessin consciència de classe” i dins aquesta “consciència proletària” hi trobarien tot d’idees que no serien altra cosa que espurnes de la “ciència marxista”. I, per suposat, els més conscients, inspirats amb aquesta ciència, constituirien “l’avantguarda del proletariat”, o sigui, el Partit Comunista.
Segons la seva ciència, En Marx diu que s’han succeït quatre “modes de producció”, a saber, l’agrari-esclavista, l’agrari feudal, el capitalista i , en un futur, el socialista del “socialisme científic”(o sigui, el comunisme). Però, En Marx i els marxistes, de manera poc dialèctica, deixen de banda tot de processos històrics de gran abast i prou coneguts que no s’acomoden a l’esquema marxista.
El pensador alemany explica que de la dialèctica medieval, del conflicte entre els senyors i els servs de la gleva, va sorgir la burgesia, la nova classe que desplegaria el formidable “mode de producció capitalista”. Segons el filòsof, la burgesia ho ha fet quasi tot. Vegem el notable text que diu:
“La burgesia, amb la millora ràpida de tots els instruments de producció, amb un perfeccionament infinit de les comunicacions, també arrossega totes les nacions, les bàrbares incloses, cap a la civilització. Els preus econòmics de les seves mercaderies són l'artilleria pesada amb què enderroca totes les muralles xineses, amb què obliga a capitular l'odi més entossudit dels bàrbars a tot allò estranger. Obliga totes les nacions a adoptar les formes de producció burgeses, si no volen arruïnar-se; les obliga a introduir en el seu si l'anomenada civilització, és a dir, les obliga a fer-se burgeses. En un mot, crea un món a imatge i semblança seva.
La burgesia ha sotmès el camp al dominí de la ciutat. Ha creat ciutats enormes, ha augmentat en un grau molt elevat la població urbana respecte a la rural, i d'aquesta manera ha arrencat una part considerable de població a la idiotisme de la vida rural. Així com ha fet el camp dependent de la ciutat, ha fet els països bàrbars i semibàrbars dependents dels civilitzats, els pobles pagesos dels pobles burgesos, Orient d'Occident.
La burgesia, en el seu domini de classe tot just centenari, ha creat forces de producció més abundants i grandioses que no havien fet totes les generacions pretèrites plegades. Submissió de les forces de la natura, maquinària, aplicació de la química a la indústria i a l'agricultura, navegació a vapor, ferrocarrils, telegrafia elèctrica, continents sencers adaptats al cultiu, rius fets navegables, poblacions senceres sorgides com bolets; ¿quin segle anterior hauria sospitat que unes forces de producció semblants poguessin estar adormides en el si del treball social?” (“Manifest del Partit Comunista”, pàgina 28).
(Aprofito l’avinentesa per a fer saber que aquest text corregit correspon a la versió catalana feta per En Jordi Moners i revisada per En Manuel Sacristan, i que hi ha una modificació – al menys una – del text original; aquí on En Marx posava “idiotisme de la vida rural” En Moners ho traduí per “idiosincràsia de la vida rural”. Es veu que aquests “científics” catalans volien “suavitzar” les mostres de menyspreu que sentia Marx pel mode de vida dels pagesos).
Aquests textos de Marx podrien figurar, d’amagatotis, a una antologia de textos neoliberals i, molta de gent no se’n adonaria.
La “ciència marxista” estableix d’una manera clara i decidida que la burgesia és un producte feudal, que el seu origen és en el feudalisme, que el “burg” feudal és el certificat de naixement de la burgesia.
En Marx en fa taula rasa de tres mil anys d’història de ciutats “burgeses” anteriors a l’època feudal (el feudalisme, per altra banda, era un fenomen europeu i no universal).
Però tres mil anys d’història no poden ésser esborrats. Per tot arreu quedaren abundants testimonis de ciutats, l’existència de les quals era deguda a la seva activitat industrial i comercial (Precisament, segons En Marx, les activitats relacionades amb la indústria i el comerç són les que defineixen la burgesia).
On pot constatar fàcilment que les ciutats sumèries (a partir del III mil·lenni aC) eren ciutat-Estat que desplegaren una notable activitat industrial i comercial. El “Codi d’Hammurabi” recull tot de normes legals que regulaven el comerç i la indústria.
També es pot observar que les ciutats fenícies (cap allà el segle XIII aC, per posar una data concreta) degueren el seu formidable desplegament a l’activitat industrial i comercial. Tir, Sidó, Biblos, també foren ciutat-Estat. A diferència de les ciutats sumètries, les fenícies eren ciutats plenament “burgeses”, en el sentit que no tenien un component significatiu de població dedicada al sector primari. El seu èxit extraordinari fou degut a la seva habilitat per a la construcció de vaixells i per a la navegació. Èxit que donà lloc a la formació d’un rosari de ciutats fenícies a les costes del Sud de la Mediterrània (Entre les quals, “Ibusim”, que era el nom de l’Eivissa púnica) .
I encara més notable fou l’èxit de la colonització de les ciutats gregues, colonització de les costes de la mar Mediterrània i de la mar Negra, amb la creació de més de mil ciutats. Milet, la ciutat més important de la Jònia, va crear prop d’un centenar de colònies, moltes de les quals esdevingueren ciutats, com, per exemple, Bizanci (D’aquestes ciutats, al menys d’una quarantena, n’han quedat registres històrics).
Però En Marx, en tot moment, reafirma la definició primera del mode de producció “agrari-esclavista”. Reconeix de manera expressa que a les ciutats gregues hi havia producció industrial, però alhora sosté que aquesta producció era feta pels esclaus, la qual cosa no es correspon amb la realitat històrica. Marx ho expressà dient “...la societat grega estava basada en el treball dels esclaus i tenia, per tant, com a base natural la desigualtat entre els homes i les seves forces de treball” (“El Capital”, Volum I, pàgina 26).
Podem constatar, doncs, que el “modes de producció” marxistes són espuris; no es corresponen amb la realitat històrica.
Es pot veure que tampoc es correspon amb la realitat històrica el suposat origen marxista de la denominada “burgesia”. No és el cas que la “burgesia” tingués el seu origen en el burg medieval. Al segle XII, la “burgesia” ja portava quatre mil anys d’existència històrica.
En Marx i els marxistes iniciaren una colossal campanya – que encara mantenen els marxistes d’ara – de manipulació i mistificació intel·lectual. Així, per exemple, “democràcia” i “revolucions democràtiques” passaren a denominar-se “democràcia burgesa” i “revolucions burgeses”.
Al llarg de la història, en tot temps, s’ha donat la lluita de classes i sovint de manera violenta.
Tesi: Sovint la lluita de classes i la lluita de classes violenta pren formes històriques que disfressen o amaguen la naturalesa de la lluita de classes.
Podria semblar que l’oligarquia romana al segle II havia sotmès definitivament a la plebs o els pobles vençuts, però els historiadors ens informen que a aquella època – finals del segle II – el comerç per terra havia restat interromput per causa dels atacs de les bandes armades. O sigui, s’havia arribat a un punt que l’Imperi romà era incapaç de garantir la seguretat de les vies terrestres. I començava la feudalització de l’Imperi.
Tesi: La primera gran revolució democràtica moderna s’esdevingué amb la Reforma luterana (Podeu veure a la Xarxa La filosofia i la religió sense màscares, pàgina 38).
En Marx s’esforçà en presentar la Reforma luterana com una variant d’alienació religiosa. A “La ideologia alemanya” argumentà que la suposada “llibertat del cristià” establerta per la Reforma era una llibertat fictícia, per mitjà de la qual els creients mateixos acceptaven la submissió a l’ordre social de domini de l’aristocràcia.
Marx i els marxistes van assenyalar que En Luter condemnà la revolta “comunista” dels camperols alemanys i que aprovà la repressió sangonosa contra els revoltats (L’autor de l’article sobre En Luter de l’Enciclopèdia Catalana ofereix una versió catòlica – “pujolista” – sobre la Reforma; dóna una visió esbiaixada situant a N’Erasme per sobre de Luter, i enaltint la Contrareforma dels jesuïtes).
Els marxistes critiquen o condemnen En Luter i enalteixen la figura de Thomas Müntzer, a qui presenten com un antecedent del comunisme.
El que no diuen els marxistes – ni els catòlics - sobre la Reforma:
Que, d’immediat, les àrees luteranes – protestants – quedaren lliures de l’opressió de la Inquisició.
Que les classes populars deixaven de ser dirigides i controlades per Roma en matèria de creences religioses i de moral.
Que, en conseqüència, la “llibertat del cristià” anunciada es feia efectiva. Per primera vegada a Europa, els escrits podien circular sense la marca del “nihil obstat” de Roma.
Que les amples masses alemanyes tenien accés a la cultura.
Que la Reforma fou una revolució cultural.
Que l’escola reformada estimulava el cultiu de les ciències positives (matemàtiques, física, química, naturals...).
Que els països de la Reforma es posaren a l’avantguarda de la ciència i de la tècnica (En contra del que diuen les enciclopèdies marxistes i les enciclopèdies franceses).
Que les ciutats alemanyes s’alliberaren del poder dels bisbes.
Que es declarà pervers l’intel·lectualisme moral catòlic – tomista –.
Que, conseqüentment, es tancaren els convents de frares i de monges.
Que, contra l’intel·lectualisme, s’enaltí el treball manual i els oficis.
Que, contra l’intel·lectualisme tomista, es declarava el dret del cristià al gaudi dels plaers de la vida corrent.
Que les comunitats reformades quedaren lliures de la demencial repressió sexual imposada per Roma. I la dona - i el cos de la dona - deixava de ser considerada una temptació pecaminosa (El marxisme és una variant del platonisme. Es pot constatar que es manifesta a favor d’un cert “amor platònic” i un cert rebuig contra “l’amor carnal”. És allò de que “allò que importa de la dona obrera és que tingui consciència de classe i que rebutgi els valors burgesos”).
Que...la llista es faria interminable.
A diferència del religiosos, En Marx fou un profeta profà. Predicà la vinguda del regne del comunisme, però, en lloc del Llibre Sagrat, exhibí el seu “Materialisme històric”.
El “Materialisme històric” és una teoria finalista a la manera que ho és el “Desplegament de l’Esperit” d’En Hegel. Finalista, al entendre que el procés de la història universal té per finalitat l’establiment del “Comunisme”.
Finalisme: En Marx coincideix amb N’Aristòtil, l’inventor de la “causa final”. Segons N’Aristòtil, a tot procés o canvi intervé la “causa final”, és a dir, que s’orienta cap a una finalitat, la qual es correspon amb la idea de perfecció.
En Marx és hegelià. En Hegel entén la història com un procés necessari, com un “desplegament”. Ambdós són deterministes i finalistes. En Marx, però, és materialista. Allà on En Hegel mostrava el “desplegament dialèctic de l’Esperit”, En Marx mostrava el “desplegament dialèctic de la matèria”, “matèria” en el sentit de l’organització de la producció i la distribució dels bens materials produïts. Per a En Hegel la dialèctica és la successió dels diversos moments de l’Esperit i, alhora el procés de l’autoconsciència cap al saber absolut i la llibertat; per a En Marx la dialèctica és la lluita de classes que dóna lloc a l’aparició i a la negació dels diversos processos històrics.
Ambdós autors es declaren científics. En Marx, científic dels processos històrics, i En Hegel, de la totalitat de les ciències (Fins ara, cap filosofia ha superat les pretensions de “cientificitat” de la d’En Hegel).
Els tres autors – Aristòtil, Hegel i Marx – són finalistes i deterministes: la fi de la història és arribar a la perfecció (Bé, per a N’Aristòtil la societat humana no és en procés, ja és ordenada segons la idea de perfecció des de l’inici; l’estagirita acceptava la societat tal com era, com si fos un producte de la naturalesa; i així, per exemple, deia que, posat que hi havia esclavitud, era bo que hi hagués esclaus; així, segons ell, els homes lliures quedaven alliberats dels fastigosos treballs mecànics i es podien dedicar al cultiu de la filosofia, si volien).
Per a En Hegel, la història és el “Desplegament de l’Esperit”; és a dir, la història és progressiva, i, a cada “moment històric” “l’Esperit” es desplega més. A cada nova etapa històrica, la humanitat es mostra a un esglaó superior de civilització. Es dóna un avanç constant de “l’autoconsciència” cap al regne de la llibertat, cap a l’Estat racional, última i definitiva etapa de la Història.
Segons el “materialisme històric”, la història és una successió de fracassos, un “continuum” d’alienacions socials. Segons En Marx, s’ha d’entendre que les diverses etapes de la història no signifiquen un progrés real. A totes les èpoques es donen sistemes d’explotació de l’home per l’home. La lluita de classes és constant i universal, però, com ens mostra la història, les lluites no han aconseguit acabar amb el sistema d’explotació de l’home per l’home.
Segons En Marx, els productes culturals – religió, filosofia, art – són una alienació que deriven de l’alienació essencial, que és l’econòmica. Crida l’atenció la marginació de la cultura clàssica que fa en Marx; com a mostra d’això, al tres volums de “El Capital” només es troba una breu referència a Atenes.
De seguir la teoria de Marx, sembla que hauríem d’arribar a una conclusió pessimista sobre el destí de la Humanitat, a la manera d’un Hobbes, per exemple.
Segons En Marx, les lluites de classe, majorment, acaben en un fracàs de les classes explotades. Però, en el cas d’una lluita victoriosa, com és el cas de les “revolucions burgeses”, la burgesia estableix un nou sistema d’explotació i s’inicia una nova “dialèctica” en la lluita de classes (Per cert, En Marx solament posa l’exemple de les “revolucions burgeses” i no cap altre exemple d’una altra època històrica).
Semblava que la humanitat no tenia solució, però En Marx va fer recurs a una tècnica que després es feu molt comuna als treballs de Marx i dels marxistes. La nova tècnica inventada pel filòsof consisteix en fer una “teoria ad hoc” que supera una contradicció de la teoria general. La teoria “ad hoc” per a “superar” la teoria general del “materialisme dialèctic” és el concepte de “el proletariat”.
Segons En Marx, la nova dialèctica entre “burgesia” i “proletariat” té unes característiques tan especials – “ad hoc” - que són l’anunci del capítol final de la història amb l’establiment del “Comunisme”.
A l’antiguitat, milions d’esclaus no havien aconseguit treure´s de sobre un pocs milers de patricis romans, certament. I, a l’edat mitjana, les revoltes pageses contra la noblesa també fracassaren. Però En Marx assenyala alguns dels elements que determinen la nova dialèctica, en la que “els proletaris” venceran militarment a “la burgesia” – faran la “revolució obrera”- i començaran la fase de “construcció del socialisme”, d’una societat sense classes socials.
Segons la teoria “ad hoc” del “proletariat”, es donen les següents “lleis” que preparen la “revolució proletària”:
a) El creixement sense control de la capacitat productiva.
b) La intensificació creixent de l’explotació del “proletariat”
c) La proletarització creixent de la societat.
d) La llei de concentració del capital.
e) La gran burgesia deixa de participar al procés de producció i esdevé una classe inútil.
Però, una vegada fet l’enunciat d’aquesta teoria “ad hoc”, d’immediat, En Marx feu una nova proposta social, la qual implicava una nova “teoria ad hoc” que corregia la teoria general. Aquesta nova proposta era expressada dient:
“A Alemanya, tan aviat com la burgesia apareix amb caràcter revolucionari, el partit comunista lluita amb aquesta burgesia contra la monarquia absoluta, els grans terratinents feudals i la petita burgesia reaccionària. Però mai, en cap moment, se’n oblida aquest partit d’inculcar als obrers la més clara consciència de l’antagonisme entre la burgesia i el proletariat, perquè els obrers alemanys sàpiguen convertir d’immediat les condicions socials i polítiques que forçosament es derivaran de la dominació burgesa en armes contra la burgesia, perquè després de la caiguda de les classes reaccionàries a Alemanya comenci immediatament la lluita contra la mateixa burgesia. Els comunistes es fixen molt particularment en Alemanya, perquè Alemanya es troba a la vigília d'una revolució burgesa i perquè aquesta revolució es farà en les condicions més avançades de la civilització europea en general i amb un proletariat molt més desenvolupat que a l'Anglaterra del segle XVII i a la França del XVIII, és a dir, que la revolució burgesa alemanya pot ser el preludi immediat d'una revolució proletària” (“Manifest”, pàgina 64). “Qui avisa no és traïdor”, i En Marx avisava que els comunistes, en una situació de feblesa de l’administració de l’Estat per causa d’una revolució democràtica, miraran d’emparar-se del Poder. La “ciència” marxista fallà; les previsions sobre les condicions revolucionàries d’Alemanya no s’acompliren. Però Lenin mostrà al món la “bondat” de l’última teoria “ad hoc” d’En Marx. En Lenin mateix va tenir cura d’explicar-ho per mitjà d’una “teoria marxista ad hoc” que s’intitulà “Teoria de la baula més fluixa” (“La baula més fluixa” entre els països d’Europa a l’octubre de 1917 va ésser la recent i feble democràcia russa, sorgida de la revolució del febrer del mateix any). La validesa del mètode “marxista-leninista” per a emparar-se de l’Estat quedava confirmada pels esdeveniments històrics. Invariablement, donada una situació de guerra o de guerra civil, els partits comunistes demostraven una rara habilitat per fer-se amb el control de “l’exèrcit revolucionari”; exèrcit, per mitjà del qual, els partits comunistes obtenien el monopoli de l’administració de l’Estat. O sigui, una rara habilitat per a l’assalt del Poder. S’ha de destacar que a les democràcies consolidades, els partits comunistes en cap cas van aconseguir el Poder. A la postguerra II, tot i que el Partit Comunista Francès i el Partit Comunista Italià havien esdevingut uns grans partits de masses, amb centenars de milers d’afiliats, mai aconseguiren la majoria parlamentària. En Lenin va inaugurar el sistema denominat “dictadura del proletariat”, el qual, com és sabut, en realitat era la dictadura del Partit Comunista; i, a la pràctica, esdevingué la dictadura personal de Lenin. Era En Lenin qui decidia si s’havia de bombardejar o no la comuna de Kronstadt (El Comitè Central aprovava invariablement les propostes del Secretari General). A l’URSS – i, després, als posteriors règims comunistes – la “ciència marxista” fou declarada de curs legal. Això va significar - i és el que m’interessa subratllar – que la resta d’ideologies polítiques i socials foren declarades “errònies” i prohibida la seva difusió. Començava la negra nit per a les formacions polítiques obreres dissidents. Començà el sistema de processar judicialment als dissidents. Segons el grau de divergència, l’acusació variava i adoptava diverses fórmules; podia ésser per causa d’un error, o per una desviació, per ignorància, per causa “d’esquerranisme infantívol”, per dretanisme, per causa dels egoisme personal, per culte a la personalitat, per corrupció i d’altres. Quan la confrontació es feia molt vívida, inevitablement, la formació dissident era acusada de traïció i de connivència amb l’enemic (Així ho patiren els anarquistes revoltats de Kronstadt, bombardejats, acusats de ser agents de França; i En Trostki, assassinat, d’agent del Capitalisme; i N’Andreu Nin, assassinat i desaparegut, d’agent d’En Franco). Tesi: Els obrers a sou, els jornalers i els camperols llogats participaren decisivament a les revolucions democràtiques. No fou el cas (en contra del que diu Marx) que les classes treballadores menessin una lluita per a l’establiment del domini de la “burgesia”. No era per la llibertat del “burgès” que lluitaven, sinó per la seva pròpia llibertat i exigint justícia. Tesi: Les denominades “guerres de religió” - guerres civils o internacionals – eren en realitat guerres revolucionàries. Tesi: En tot temps, s’ha utilitzat la religió com a instrument de lluita ideològica, i de lluita de classes, per tant. A les revolucions democràtiques (per exemple, de 1520, 1556, 1648, 1688), les forces reaccionàries s’emparaven amb l’Església catòlica i els revoltats amb les esglésies de la Reforma. Certament, les classes populars que participaren a les revolucions democràtiques no ho feien en la defensa específica de la llibertat de comerç. Contra la concepció d’En Weber, el fet que el capitalisme s’originés i es desplegués als països de les esglésies reformades no s’ha d’explicar per causa de la moral calvinista. El desplegament del capitalisme fou com a conseqüència del triomf de les revolucions democràtiques. Tesi: La monarquia absoluta era el sistema social i polític amb el qual l’aristocràcia – l’oligarquia – havia establert el monopoli del Poder. Tesi: El monopoli de Poder de l’oligarquia implicava de manera primordial el monopoli de les activitats econòmiques, i no només la propietat de la terra. En aquest monopoli de la gran economia, al rei – com a aristòcrata suprem – li corresponien en exclusiva alguns monopolis de major benefici, com, per exemple, el de la sal, i, per suposat, la seva participació en tots “els grans negocis del regne” (Els monarques actuals, tot i les limitacions que els imposa la democràcia, tracten d’imitar l’antic esplendor de la reialesa). Tesi: El monopoli oligàrquic feia impossible el desplegament de l’economia. Les en altre temps esplendoroses repúbliques comercials, com Gènova o Venècia, no aconseguiren mantenir la independència i caigueren sota el jou de la monarquia, motiu pel qual es marciren i deixaren de ser protagonistes de la història. Ni Marx ni Popper. Karl Popper com a comparsa. La idea de contraposar el nom de Popper al de Marx – com faig al títol de l’article – fou més aviat a l’atzar, en el sentit que en lloc del nom de Popper hagués servit igualment un altre nom entre molts d’altres autors que, sota l’aspecte “d’amor al saber”, amaguen en realitat la seva voluntat de fer apologia del capitalisme. La parella Marx-Popper és asimètrica. En Popper és un teòric de poca originalitat al costat de Marx, tot i que les elits britàniques l’exalçaren desvergonyidament. El filòsof austríac ens serveix de referent per a mostrar de quina manera es relaciona la filosofia i les elits socials. Actualment, En Popper figura com un dels autors més notables sobre teoria de la metodologia científica. Especialitzat a l’estudi del llenguatge de la ciència, es va distingir per la seva aportació original coneguda amb el nom de “teoria de la falsabilitat”, segons la qual una teoria pretesament científica serà vàlida si i solament si pot ésser “falsable” o “refutable”, és a dir, que ofereixi la possibilitat de que es pugui experimentar o ésser confrontada amb l’observació de la realitat física. Per por a l’amenaça nazi (En Popper era de família de jueus conversos), al 1937 emigrà a Nova Zelanda; i al 1945, pogué residir al Regne Unit que era on volia anar inicialment. He de subratllar la seva relació especial amb En Friedrich von Hayek un dels economistes – i també filòsof - més influents en defensa del capitalisme (del “liberalisme” que en diuen ells) i molt crític amb el socialisme. Gràcies a En Hayek, En Popper pogué exercir de professor de lògica a la “London School of Economics”. Va portar una vida acadèmica típica fins que es va jubilar a l’any 1969. Va rebre una muntanya de distincions, de les quals destaquen:
Nomenat Cavaller per part de la reina Elisabet II del Regne Unit l'any 1965, també fou membre de la Societat Mont Pelerin, comunitat d'estudis fundada per von Hayek per promocionar una agenda política liberal, i de la Royal Society de Londres. El 1989 fou guardonat amb el Premi Internacional Catalunya, en la seva primera edició i concedit per la Generalitat de Catalunya.
La figura d’En Karl Popper com a gran pensador va anar “in crescendo” fins arribar a ser considerat un dels grans filòsofs del món anglo-saxó.
Però des dels anys 1960 també ha crescut el nombre d’autors que fan crítica al pensament de Popper.
Actualment, tot i que s’ha refredat un poc l’entusiasme dels seguidors d’En Popper, els llibres de text i les enciclopèdies (especialment les anglo-saxones) insisteixen a considerar-lo un dels grans filòsofs del segle XX.
La meva posició és crítica respecta a En Popper. Estic en la línia dels pensadors que consideren que En Popper és un “bluff” que ell mateix va impel·lir. Coincideixo amb En Malachi Hacohen, qui al seu llibre, “Karl Popper. Els anys de la formació”, 2003, exposa un rosari de manipulacions i falsificacions del filòsof, . Jo també considero que En Popper fou un fariseu i un manipulador. Jo pens que el filòsof de la “falsació” usava la mentida al servei del cultiu de la seva imatge de “gran filòsof”. Jo crec que també subordinà la seva producció ideològica amb l’objectiu de satisfer els qui l’havien de protegir o facilitar el seu ascens social.
Coincidint amb altres autors crítics, considero que la teoria epistemològica de la “falsació” és inconsistent. L’autor pretenia haver resolt “el problema de la inducció” que havia plantejat En Hume. També creia – o donava a entendre que creia – que havia superat el plantejament de l’Escola de Viena, del Positivisme lògic.
Però, com argumenten qualques crítics (Puc citar, en especial, a Martin Gardner), la “falsació”, realment, és una fórmula que encobreix una variant del que és la inducció, de la inducció típica i pròpia de la ciència.
En Popper a qualque moment devia pensar que la seva aportació al món de la ciència podria representar un terratrèmol (el seu amic i col·laborador el fisiòleg John Eccles havia dit públicament que ell mateix utilitzava el mètode de la “falsació”. Però, com diuen els crítics, els científics continuen com si res fet ús de la inducció com a mètode, com si no en sabessin res de la teoria de la falsació d’En Popper. I que els científics allò que fan és procurar aportar proves (per mitjà de la inducció) a favor de les seves tesis, com han fet sempre.
Respecte a aquest tema, es podria fer un enunciat general dient que, amb la derrota militar de l’Església catòlica, s’iniciava la ciència experimental (als països de la Reforma), sense cap tipus de condicionament teològic o filosòfic.
Com és comú als positivistes lògics i als filòsofs pragmatistes, En Popper es declara herald de la ciència; però, a diferència del que feia En Hume, és mostra “molt respectuós amb els grans mestres morals de judaisme i del cristianisme”; i no té crítiques a fer ni a les esglésies ni respecte als crims de les esglésies.
“Popper comparsa de Marx”, deia jo, en el sentit que allò que vull desplegar aquí no és pròpiament una anàlisi específica de la filosofia d’En Popper, sinó els llocs comuns on En Popper mostra els seus vertaders interessos ideològics.
És tracta de veure el perquè del títol “Ni Marx ni Popper”. “Ni Marx ni Popper”, en el sentit que haurem de negar la pràctica ideològica d’En Karl Popper, pràctica que és al servei dels interessos ideològics de les elits socials i econòmiques, o sigui, del capitalisme (No de bades el primer que va impulsar la cursa professional d’En Popper va ésser En Friedrich von Hayek, un dels principals teòrics de l’economia neoliberal i crític radical del socialisme, fins al punt de combatre la més mínima mesura d’intervenció de l’Estat en els processos econòmics; o sigui, creia fermament amb “la mà invisible” de l’economia de mercat).
Sens dubte, En Popper era un erudit en matèria de matemàtiques, lògica, física i, també, de psicologia. Però aquest teòric, tan bon punt es va sentir segur, en contra dels principis bàsics del positivisme que deia defensar, va començar a publicar tot de materials d’especulació filosòfica; o sigui, fent un enunciat:
Tesi: En Popper presentà tot de materials especulatius amb un llenguatge presumptament científic, com si enunciés la “superació de la filosofia”, com si “solucionés els falsos problemes de la filosofia d’una manera científica”. Però veurem que aquestes “grans teories” majorment són inconsistents, escandalosament inconsistents.
A “La societat oberta i els seus enemics”, en dos volums, 1945, En Popper pretén demostrar que els grans mals que amenacen les societats democràtiques, el feixisme i el comunisme, tenen el seu origen en l’historicisme, i que la concepció historicista primera, de la qual deriven les modernes, es la d’En Plató. (En Popper canvia la paraula “idealisme”, que habitualment s’aplica a la filosofia de Plató, per la de “historicisme”, segurament amb la intenció de salvar la paraula “idealisme” de la crítica a que sotmet el seu particular “historicisme”).
Al meu parer, l’èxit del llibre “La societat oberta i els seus enemics” es deu a que afirma els valors bàsics de la ideologia dominant (la de elits socials i polítiques), sense que aparegui ni la lluita de classes ni els conflictes ideològics que se’n deriven. Segons En Popper, tot intent d’explicar el procés de la història és “historicisme”, i tot “historicisme” té unes conseqüències nefastes.
Tesi: En Popper suprimeix o disfresa tot allò que faci referència a conflicte econòmic, social o polític.
Tesi: Els qui van distingir i guardonar En Popper era gent del Poder, gent de les elits socials i econòmiques, gent, en darrer terme, molt preocupada per aquells autors o organitzacions que fan crítica al sistema capitalista.
Amb En Popper, al final no hi ha més que uns pocs culpables. El major de tots, En Plató. I, a l’època moderna, els qui seguiren les petges de Plató, o sigui, segons l’autor, En Hegel i En Marx. O sigui, en darrer terme, els mals que es donen a la història són causats per “les falses idees” dels “historicistes” que són unes poques persones.
De manera abreujada, passo a exposar els silencis d’En Popper sobre qüestions fonamentals – i qualques afirmacions compromeses -, silencis que, al meu parer, posen de manifest el pensament conservador de l’autor i seu fariseisme:
El seu silenci clamorós sobre la qüestió jueva i sobre l’amenaça que planava sobre els jueus a Àustria i a Alemanya. La seva família era de conversos jueus i patí greument per causa de la persecució nazi.
Segons diuen els crítics – i jo ho crec – , En Popper volgué renegar de la seva condició de convers, i criticà la manca d’habilitat dels jueus per a integrar-se a la societat austríaca o alemanya.
A la seva obra no parla per a res de l’antisemitisme ni de la “qüestió jueva”. En tot moment, aquest autor es presenta com un senyor alemany o anglès que no té res a veure amb els jueus (Jo crec que ell devia pensar que no era bo per a la seva carrera fer referència a la seva condició de convers). De totes maneres, sí que va dir i repetir que era “molt respectuós amb els grans mestres morals de la religió jueva i de la cristiana”.
També s’afanyà a dir que considerava raonable que per a molts homes creients la religió fos una gran ajuda espiritual.
I va donar suport al seu amic En John Eccles en la seva pretensió de fer una metafísica “científica” que acceptés la possibilitat de l’existència d’una ànima humana immortal.
Parla d’Atenes i d’En Pèricles, com si la democràcia fos una casualitat, com si fos un producte ideatm per una persona. En Popper és un pèssim historiador de la filosofia.
No fa cap referència a les revolucions democràtiques de les ciutats gregues, ni de les guerres civils, ni de les contrarevolucions. I no parla de la formació dels Imperis ni de la malvestat universal que afectava a l’Imperi romà, que referia En Hegel.
Fa referència a la lluita de classes com si fos una mena de manipulació marxista. No esmenta l’aristocràcia com a classe que tenia el monopoli del poder.
No diu que En Plató era de família aristocràtica ni que era del partit aristocràtic.
En Popper es presenta a si mateix com a una mena de “científic social” que s’ocupa de les idees perverses que són causa del totalitarisme.
No fa cap referència a l’explotació de l’home per l’home ni a les desigualtats socials.
La democràcia es desplegà a Atenes degut a les idees democràtiques que tingueren homes com En Pèricles.
Semblantment, també per casualitat, En Plató tingué “idees totalitàries” perquè volia una societat ideal. La “República” de Plató conté tot d’idees “historicistes” que menen directament al totalitarisme.
El “científic social” es veu que degué considerar que no era convenient posar a Sòcrates al mateix sac que En Plató. I així, fa figurar a Sòcrates com a una mena de demòcrata contraposat a la figura de Plató, figuració aquesta que no coincideix amb la dels historiadors de filosofia.
“L’historicisme” de Plató es veu que va fer un viatge a través dels segles i misteriosament es reproduí al pensament de Hegel i de Marx. Les idees “historicistes” foren la causa de les idees totalitàries de Hitler, de Marx i de Stalin.
O sigui, resumint, no és el cas que hi hagi crisis socials, crisis del sistema capitalista, lluita de classes, explotació de la classe obrera, acumulacions de riquesa, privilegis de les elits socials, poders de la classe capitalista. Allò que hi ha són idees equivocades per causa de l’ambició o del egocentrisme d’un home.
O sigui, En Popper nega la validesa a la pretensió de Marx de fer una “ciència de la història” , però, alhora, nega també totes les realitats econòmiques i socials a les quals En Marx fa referència. O sigui, per a En Popper, hi hauria una sola manera de fer ciència social que és la que es correspon amb el positivisme. Segons ell, s’ha de partir de considerar que les “societats obertes d’economia de mercat” són les millors societats possibles; que, si de cas, els polítics - o, millor, “els científics socials” – han de fer propostes per superar deficiències o introduir millores, però tot intent de proposar una alternativa social global és caure en el totalitarisme.
Sobtadament, els responsables del totalitarisme són En Mussolini, En Hitler, En Stalin i homes així. O sigui, en darrer terme, serien “les idees” els veritables agents de la història.
En Popper es presenta com a “científic social” rigorós i a tothora fa declaracions dels seus bons sentiments sobre la llibertat, la tolerància, l’esperit solidari, esperit crític, interès per la ciència i totes aquelles coses que conformen un ciutadà liberal (liberal, en el sentit anglès de la paraula), declaracions com si es situés a l’època de Locke i repetís el discurs de la “Carta sobre la tolerància”
De tant en tant, sorprèn l’extraordinària ingenuïtat que mostra el filòsof: a un moment determinat posa com a exemple d’home “liberal” i demòcrata a Winston Churchill, el primer ministre del govern conservador de la Gran Bretanya (Govern que, justament, havia d’autoritzar l’entrada d’En Popper a Gran Bretanya).
En Popper s’estalvia els comentaris sobre els privilegis de la monarquia britànica. Tampoc té res a dir sobre l’existència de l’enorme Imperi britànic.
Parla del dret a la propietat com a dret natural; però aquest dret ja havia estat recollit per les constitucions democràtiques.
Argumenta a favor de la llibertat de mercat – que també és un dret natural -, com a garantia de la llibertat de les persones. Però manté un silenci destacat sobre les crisis del capitalisme i sobre l’explotació capitalista.
Tampoc explica de quina manera es pot exercir la llibertat si són els capitalistes els qui imposen les condicions de treball i els salaris. No diu res de la contradicció entre el capitalisme i “la igualtat d’oportunitats”.
Els teòrics del capitalisme – i també En Popper i el seu amic En Hayek, campió neocon – argumenten que la competivitat capitalista actua a manera de darwinisme social i premia els empresaris que demostren més habilitats per a la direcció de l’empresa.
En contra del que sosté En Popper – i els neocons -, puc fer la següent
Tesi: Així com una persona mediocre pot fer de rei sense cap problema (Recordeu el cas d’En Carlos II, el hechizado), igualment un altre mediocre pot exercir de magnat de les finances també sense cap problema.
En Popper i els teòrics del capitalisme s’omple la boca amb les paraules de llibertat i democràcia, però
Tesi: El capitalisme significa la reintroducció de la monarquia absoluta. Un hom pensarà que exagero, que bastaria dir que els capitalistes són com l’aristocràcia de l’economia de mercat. Però jo dic que no, que els capitalistes, els grans capitalistes, no juren fidelitat a un suposat “rei” de l’economia. Insisteixo: Els magnats actuen en tot moment com a monarques absoluts o, si més no, com a reietons.
Tesi: El capitalisme és incompatible amb la democràcia.
Certament, el desplegament del capitalisme va tenir lloc als països que havien fet les revolucions democràtiques.
Tesi: L’activitat dita d’”economia de lliure mercat” fou possible una vegada que foren desmuntats els privilegis de l’aristocràcia i el despotisme de l’Església catòlica. Fins llavors, els dèspotes i els oligarques s’emparaven del monopoli de les grans fonts econòmiques.
Tesi: No és el cas que els capitalistes hagin estat agents democràtics. Tan bon punt es formaren les elits econòmiques capitalistes, aquestes s’anaren dotant de privilegis i intentant el blindatge de les seves riqueses; així mateix, de seguida iniciaren tot de pràctiques que danyaven greument el sistema democràtic.
En Popper, de manera semblant a Hayek – i també coincidint amb el senador McCarthy –, avisa que s’ha de ser vigilants en la defensa de la democràcia; que, en tot moment, s’ha d’exercir l’alerta ideològica contra els presumptes enemics de “la societat oberta”, contra tots aquells que propugnen utopies socials o ideologies “historicistes” o de “revolució social”.
Es dóna una contradicció sorprenent de les valoracions que es fan del pensament d’En Popper: Per una banda, n’hi ha que l’exalcen com si fos un dels pensadors més grans del segle XX, i per l’altra, a l’hora de fer una definició del seu pensament, aquesta definició s’acomoda al que seria el pensament d’En Locke o d’En Stuard Mill.
Quan a la seva maduresa, a 1972, ha d’explicar quina és la seva posició política diu que és “la clàssica, de mercat, liberal no socialista, amb un toc de cultura conservacionista (ecològic)”, i afegí: “No crec que tingui sentit la demanda d’un únic principi rector, per la qual cosa en nomenaré tres: la pau, la llibertat i la prosperitat”. I es referí a polítiques concretes, dient: “Les tres següents semblen ésser un conjunt mínim, se’n poden afegir d’altres:
1. El lliure comerç, és a dir la llibertat de les persones a participar a l’intercanvi voluntari de béns i de serveis jurídics, fins i tot si es troben en diferents països.
2. L’Estat de Dret, la igualtat davant la llei, el degut procés, etc.
3. Un marc moral, incloent elements com l’honestedat i la compassió.
I tres principis rectors de la política pública:
Minimitzar el patiment.
La lluita contra la tirania.
La promoció de la tolerància.”
En Popper i els teòrics de la bonesa del capitalisme s’omplen la boca amb declaracions de principis morals, però deixen de banda les malvestats evidents que afecten al sistema capitalista.
Tesi: S’ha de restablir la democràcia original, la que hi havia abans de l’aparició de les elits econòmiques (els capitalistes).
Tesi: Amb el sistema de lliure mercat els capitalistes augmenten la seva riquesa i els seus privilegis, i trenquen, per tant, la democràcia.
Tesi: No es pot parlar conseqüentment d’igualtat (En Popper i els popperians són inconseqüents) i alhora impulsar un sistema que estimula la lluita per la desigualtat.
Tesi: No es pot parlar de “minimitzar el patiment” i, alhora, donar suport a la “llibertat” de les grans empreses farmacèutiques.
La pregunta feta pels qui volem recuperar la democràcia perduda és: Quin és el problema per socialitzar les grans empreses farmacèutiques?
Tesi: Són absurds aquests que posant cara de beat inviten a lluitar contra la tirania i alhora promouen un sistema econòmic que no fa altra cosa que crear tirans.
Tesi: No es pot parlar de llibertat i alhora donar suport a un sistema que rapta la llibertat i l’encadena.
Aquests fariseus troben magnífic que els magnats siguin els propietaris dels mitjans de comunicació. Pel contrari, hem de dir:
Tesi: És una negació de la democràcia i una tirania cruel que les elits econòmiques (Els Rupert Murdoch) s’apoderin de la premsa i dels mitjans de comunicació i imposin el seu totalitarisme capitalista.
Tesi: Per a recuperar la democràcia, cal que els periodistes siguin independents, i, en aquest sentit és imprescindible desposseir a tots els Rupert Murdoch del món. Els grans mitjans de comunicació no han d’estar en mans dels tirans.
La Tafanera
del.icio.us
No hi ha Comentaris »