finestra d'En Joan Quetgles

L a ideologia nord-americana
quetgles | 20 Setembre, 2008

A tota societat dividida en classes socials, és manifesta la lluita de classes segons la concepció marxista. La classe dominant imposa la seva ideologia, de manera que esdevé la ideologia dominant o hegemònica. Per a precisar la definició, hem d'entendre ideologia com a conjunt d'idees morals en sentit molt ample, idees morals que expliquen i determinen la conducta dels individus. La ideologia hegemònica és el conjunt d'idees morals que s'imposen sobre altres idees morals que existeixen al si de la societat. En darrer terme, la ideologia hegemònica es fa efectiva i present a través de les lleis que regulen la societat; o sigui, les lleis són expressió de la ideologia dominant. Sembla, però, que els individus de la classe dominant sovint tenen un comportament moral que no es correspon amb la moralitat formalment establerta, fenomen que haurem d'analitzar més endavant.

De bell antuvi, la societat nord-americana va desplegar una poderosa ideologia que s'ha mantingut fins el dia d'avui.

Tesi: Així com les formacions socials de Nova Anglaterra va ésser un fenomen social únic a la història de la humanitat, semblantment va desplegar una poderosa ideologia que també mostra unes característiques que la fan també extraordinària. El fet que els antagonismes de classe encara no s'haguessin desenvolupat en aquelles colònies del Nord, determinà que es manifestés una sola línia ideològica, fenomen que ha marcat el comportament ideològic de la societat nord-americana fins avui.

Inicialment, allò que va distingir la colonització de Nova Anglaterra fou la motivació religiosa (No era el cas de Virgínia i altres colònies del Sud, però, a la llarga, aquestes àrees també s'impregnaren de la ideologia del Nord). Les colònies de Nova Anglaterra no tenien classe aristocràtica ni casta sacerdotal; i, per altre costat, en aquelles societats de grangers beats encara no s'havia format una classe de treballadors proletaris (Per a més informació sobre el tema, podeu baixar la meva web El calvinisme i la Revolució nord-americana).

No és el cas que N’Alexis de Tocqueville es dediqués a fer especulacions. El seu llibre és bàsicament una descripció d'un expert en lleis sobre la característiques més notables de la societat nord-americana d'aquella època. I destacava que aquella era la societat més igualitària del món.
Quan aquells colons proclamaren la República, al 1776, realment, feia més de 150 anys que l'estaven construint a aquella República. Des del primer moment, aquelles colònies es conformaven segons l'esperit republicà; i la llibertat i la igualtat regien les relacions socials i polítiques (Excepte en el fet de reconèixer l'autoritat del rei i del Parlament britànic; excepció que quedà invalidada al 1776).
Al meu parer, allò més notable d'aquelles petites colònies de pagesos era l'exercici de la democràcia directa per mitjà de l'assemblearisme, així com la no cessió de la sobirania local. Aquelles formacions socials s'autoregulaven permanentment i, de fet, funcionaven com a petites repúbliques sobiranes. Semblaven una nova versió a imitació de les antigues "polis" democràtiques de l'Antiga Grècia. De totes maneres, s'ha d'assenyalar que les colònies tenien voluntat de cooperació i d'ajuda mútua, de manera que es reforçaven permanentment els vincles d'únió entre totes elles. A més a més, l'èxit d'una iniciativa local, despertava l'esperit d'emulació de les altres colònies.
Les narracions de les històries de la formació i desplegament d’aquelles colònies podrien semblar a un lector no avisat que eren utopies escrites per autors anarquistes. Si de cas, el component religiós de la narració delataria que aquells pagesos autogestionaris eren creients, beats i puritans. I no seria rar trobar fets inquietants provocats per l’integrisme religiós (Com el judici de Salem, a 1692, on vint-i-cinc persones, la majoria dones, foren condemnades a mort per bruixeria i executades).
Per altra banda, la política d’extermini que practicaven contra dels pobles indígenes també seria un bon indicador de les intencions poc àcrates d’aquells colons ocupants de les terres alienes.
Proclamada la República dels Estats Units d'Amèrica, la ideologia del nou Estat quedà reflectida en la Declaració d'Independència, 1776, i en la Constitució de 1887. A diferència de la Constitució francesa - que era una retòrica que disfressava l'ideari imperial francès de les elits parisenques -, la nord-americana era el resultat d'intenses negociacions entre a partir dels "Bills", o Cartes de llibertat, proclamats per les diverses colònies, al llarg de l'etapa colonial. Fou a les assemblees de ciutadans, en exercici de la democràcia directe, on s'aprovaren aquelles "cartes de llibertat", escrits on es recollien els principis morals i socials que ja informaven la vida quotidiana dels colons.

Era cert que a la nova República es donava una diversitat de sensibilitats socials, religioses i polítiques, però aquesta diversitat no trencava la ideologia comuna bàsica.
Aquells republicans es declaraven creients. A tots els Estats de la Unió, les formacions religioses calvinistes eren absolutament majoritàries; i, entre aquestes, l'església presbiteriana era la més estesa i predominant.
La marca calvinista era present a les activitats ideològiques. I s'ha mantingut al llarg dels anys. El calvinisme considera que l'home hereta el pecat original; que l'home, per causa del pecat original, és inclinat al mal i al pecat; que el poder es causa de la corrupció; que, per tant, s'ha d'evitar l'acumulació de poder i que s'ha de fer una particular vigilància dels més poderosos. Per això, aquells calvinistes ianquis adoptaren multitud de mesures polítiques amb l'objectiu de resguardar-se dels poderosos i del Poder (Per posar un exemple: segons la Constitució, els jutges han d'ésser elegits pels ciutadans periòdicament).
Però, al costat dels principis de prevenció, el calvinisme presentava els principis d'afirmació de fe amb la humanitat; així, aquells republicans temorosos de Déu exalçaren el treball i el treball manual i els oficis, la llibertat de l'individu (El principi capdal del calvinisme afirma el pacte del cristià amb Déu, sense intermediaris), l'afirmació de la recerca de la felicitat en aquest món (Ja el luteranisme afirmava el dret al gaudi dels bens de la natura, i considerava una pràctica perversa del catolicisme l'exaltació de la pobresa, de les privacions, de l'autosuplici, del vot de castedat, i d'altres), la tolerància respecte als qui practiquen altres religions o normes morals, la pràctica de l'assemblearisme i de la democràcia directa, l'estímul a l'ajuda mútua i a la cooperació, l'impuls a l'estudi i a la formació intel·lectual.
Convé subratllar aquest darrer punt. A l'Univers espanyol i al catòlic abunden els escrits que donen per suposat la idea d'una cultura europea molt superior a la nord-americana. També es troben escrits menyspreadors en altres Universos ideològics. Per posar un exemple, En Hegel, assentat en una ignorància supina, afirmava alegrement que els Estats Units no aportaven res important a la cultura mundial i que encara estaven a una fase de roturació (S'ha d'entendre que devia voler dir que d'una societat de pagesos que roturen no s'havia d'esperar res, que eren molt poca cosa, que la seva incidència en el desplegament de l'Esperit s'havia de considerar que era nul·la). A l'Univers espanyol, fins avui, hi ha una tendència molt forta – i idiota - a donar per suposat que els nord-americans són culturalment inferiors, innocents i fàcilment manipulables, i que la seva cultura també és menor. Se segueixen les petges de N'Ortega y Gasset que feia aquella genial classificació entre pobles adults - on hi havia els espanyols - i els pobles joves, com els Estats Units; la perspectiva del filòsof de Madrid era tan local, tan vetona, que s'atrevia a referir-se a la llengua anglesa, despectivament, com conjunt de sons displicents.
En contra d'aquesta crosta aberrant, s'ha de veure la realitat històrica. A Plymouth, la primera colònia dels pelegrins fundadors (any 1620), tots els colons eren alfabets, i un dels acords fonamentals dels conjurats consistia en promoure l'ensenyament. Aquella República de 1776 era la nació, entre totes les del món, que tenia més població alfabetitzada (Sense comptar la població esclava i la indígena). Cap allà el 1860, els Estats Units ja estaven al cap davant en relació a la creació d'Universitats. De bell antuvi, els nord-americans foren conscients de la seva situació de privilegi en comparació amb els pobles d'Europa.
(En contra de la crosta de la ignorància: eren els europeus els qui tenien una informació pobra i esbiaixada de la realitat nord-americana i no al revés. Encara ara, els llibres de text espanyols, al referir-se de puntetes a la guerra hispano-ianqui, venen a suposar que l'opinió pública nord-americana fou manipulada per la premsa de les elits mediàtiques. No expliquen la situació de misèria intel·lectual i moral de les amples masses castellano-andaluses. Amaguen el fet de la superioritat de la premsa ianqui sobre la miserable premsa espanyola, monopoli de l'oligarquia decadent. No expliquen que, enardida per la imbècil campanya de premsa, la població de Madrid sortí al carrer plena d'entusiasme al esclatar la guerra, convençuda de la superioritat de l'exèrcit espanyol, quan, alhora, el Govern espanyol estava espantat i sabia que aquella guerra la tenia perduda, sabia que l'esquadra espanyola era com a de joguina. No expliquen clarament - els llibres de text - que l'esquadra espanyola fou enfonsada a Cavite i a Santiago, mentre l'esquadra ianqui en sortia intacta).
Per suposat, el creixement social i econòmic dels Estats Units va fer que les classes socials es dibuixessin més clarament. I amb el sorgiment dels grans nuclis industrials al llarg del segle XIX, la societat nord-americana s'anava semblant a la dels països capitalistes europeus. Però, tot i això, els trets característics de societat democràtica i igualitària encara es mantenien amb força. És d'aquest manteniment social democràtic que hem de parlar.

Tesi: La jove República nord-americana havia de patir una de les contradiccions més greus de la història. Per un costat, l'organització social afavorí extraordinàriament el creixement econòmic; i, per l'altre costat, el desplegament del capitalisme trencava l'uniformisme social que tant va admirar En Tocqueville, cap allà els anys 1830.

O sigui, el sistema republicà nord-americà garantitzava realment l'accés a la propietat de la terra (Deixem ara de banda, l'apropiació de les terres dels pobles autòctons) a qualsevol ciutadà; això determinà un constant sosteniment del valor del salari dels treballadors, en general. Com assenyalà En Jefferson, la situació de misèria dels obrers anglesos feia que aquests no poguessin exigir uns salaris que garantissin una vida digna. Els treballadors nord-americans, en canvi, enfront del naixent capitalisme, estaven reforçats pel ventall de possibilitats econòmiques que els oferia una economia rica i oberta. Posant un exemple planer, a qualsevol moment un cawboy a sou d'un ranxer, si estava descontent del sou, tenia al seu abast la possibilitat d'establir-se pel seu compte (el preu de la terra a les noves terres de colonització – arravatades a la població autòctona - era quasi simbòlic) o de provar tot d'aventures econòmiques.

Però la visió idíl·lica que va poder contemplar En Tocqueville tenia el temps comptat. Als Estats del Sud, es va desplegar una horrible aristocràcia esclavista; i al Nord, més gran, més poblat i més calvinista, es van desplegar els nous gran centres industrials. El Nord era l'àrea de major acceleració de la cursa capitalista mundial. De fet, després de la primera Guerra Mundial, els Estats Units esdevingueren la primera potència econòmica mundial.

En contra de la teoria marxista, podem constatar que no foren uns burgesos els qui realitzaren la revolució democràtica, sinó uns pagesos. Els qui prengueren les armes al 1776 per a proclamar la república eren majorment grangers, pagesos que explotaven les terres pròpies. Si de cas, si es volia precisar el tipus de revolució nord-americana, s'hauria d'haver denominat revolució democràtica pagesa.

A finals del segle XIX, a la societat nord-americana no hi havia aristocràcia ( i els aristòcrates del Sud havien quedat desinflats després de la guerra civil americana), però feia temps que s'havia trencat l'homogeneïtat social. Havien sorgit tot d'elits que acumulaven uns grans poders i que constituïen una amenaça pròxima contra la democràcia. Al costat de les gran explotacions agràries, sorgiren tot de grans empreses industrials, comercials i financeres. En relació amb aquestes grans empreses capitalistes es formaren elits socials que desplegaren una activitat que sempre s'orientava en el sentit de rebaixar les garanties democràtiques dels ciutadans. Es pot dir, com ja va dir En Jefferson, que aquestes elits constituïen una amenaça per a la República.

El capitalisme no és, pròpiament, una ideologia; és un mètode de producció econòmica que va sorgir d'una manera espontània dins les societats que s'havien alliberat de l'absolutisme i del Poder del Papa de Roma. En contra de la teoria marxista, primer, foren les revolucions democràtiques, i, desprès, el desplegament de les societats dites burgeses i del capitalisme (De bell antuvi, de la paraula burgès se’n ha fet un ús extraordinàriament confús).
Tot i que els ideòlegs repeteixen incansablement que el capitalisme és un sistema de lliure mercat acomodat a les societats democràtiques, i presenten la cosa com si els senyors del gran capital fossin uns atletes econòmics - els guanyadors legítims de la cursa econòmica -, la realitat és que les elits econòmiques que operen a l'interior de les societats democràtiques, en tot temps, no fan sinó intentar neutralitzar les garanties democràtiques i ampliar els seus privilegis.

D'antuvi, el desplegament del capitalisme comportà l'aparició d'elits. Resultava evident que la simple existència d'un individu gran capitalista significava la vulneració del principi d'igualtat, principi que és el fonament de la democràcia. Aristòcrates, els denominava En Jefferson als capitalistes. Tot i que no conspiressin, el simple fet de ser grans propietaris els donava privilegis. Els fills dels grans empresaris, de manera natural, esdevenien els hereus; és a dir, els homes de la república no naixien iguals; ni havia uns que naixien pobres, i uns altres que naixien rics i envoltats de privilegis. Llavors - com ara -, allò que es denominava igualtat d'oportunitats no passava de ser un eslògan de la ideologia conservadora.
Al llarg del segle XIX, el creixement econòmic dels Estats Units fou molt intens, de manera que a final de segle havia esdevingut la primera potència industrial del món.
Malgrat la creixent desigualtat social i malgrat el desplegament del gran capitalisme, la lluita de classes no va produir el sorgiment d'una nova ideologia. El major conflicte ideològic fou entre el Nord i el Sud, entre els partidaris de l'esclavitud i els abolicionistes; conflicte que fou la causa de la guerra civil. Concernent a la ideologia, és de destacar que les classes populars blanques del Sud, tot i no essent propietàries d'esclaus, eren partidàries de l'esclavitud.
L'expressió ideològica de la lluita de classes fou, bàsicament, en termes polítics; és a dir, els dos grans partits polítics eren els instruments per mitjà dels quals es manifestaven les diferències ideològiques. Allò a destacar és que les diferències polítiques no amenaçaven la ideologia dominant, comuna a les diverses formacions i tendències polítiques.
La nova classe dels treballadors industrials, que es concentrava a les grans ciutats del Nord-est, no elaborà una ideologia pròpia diferenciada. No fou el cas que aparegués un partit polític dels proletaris; no sorgí cap tipus de partit socialista o laborista a la manera com va sorgir a Anglaterra. Per altra banda, els sindicats obrers no desplegaren cap tipus d'ideologia confrontada a la ideologia dominant. Per suposat, a les grans ciutats hi havia tot de productes ideològics esquerranistes; especialment forts i actius foren els grups d'ideologia anarquista, dels quals sorgiren destacades figures intel·lectuals. Però fins a la crisi del 1929, les organitzacions obreristes no aconseguiren prou suport de les amples masses treballadores per tal d'incidir significativament dins els processos polítics o socials.
El desplegament del capitalisme als Estats Units tenia unes taxes de creixement tan extraordinàries que feu que en poc temps esdevinguessin la primera potència industrial.
A diferència de Gran Bretanya - que sempre era el punt de referència -, els obrers de les grans empreses dels EUA no tenien el sentiment de frustració. En general, els obrers industrials de les grans empreses tenien un nivell de vida confortable que feia que se sentissin com a formant part de l'ampla classe mitjana. Cap als anys 1920, el sou dels obrers nord-americans superava de molt el dels obrers d'Anglaterra, d’Alemanya o de França.
Tot i les denúncies contra les elits capitalistes, el capitalisme i la revolució industrial als EUA apareixia com el gran motor de creació de riquesa i benestar. Revolució industrial i revolució tecnològica, alhora; cada conquesta tècnica despertava l'entusiasme de les amples masses (A finals de segle els EUA tenien més línies fèrries que Europa). A Europa, l'entusiasme de la població era més apagat - i, a vegades, nul -, en relació amb els beneficis que els proporcionaven les innovacions tècniques i econòmiques.
A Anglaterra la Revolució industrial es presentava a l'imaginari popular unida a la ruïna dels menestrals, dels tallers tradicionals, dels treballadors autònoms; i despertava un sentiment de frustració entre les capes treballadores. Als Estats Units, en canvi, les empreses capitalistes - eren les més grans del món - apareixien a l'imaginari popular – estimulat per la premsa - com a resultat de l'esperit americà; és a dir, com una conseqüència de les virtuts promogudes per la societat nord-americana, com, per exemple, valoració del treball i de l'esforç, l'esperit d'iniciativa, voluntat de domini de la naturalesa, suport a la creació de riquesa i benestar, etc.
Per suposat, les empreses capitalistes ianquis tenien unes pràctiques econòmiques i socials que no es diferenciaven de les europees. L'organització social del capitalisme és absolutament antidemocràtica. El règim capitalista és monàrquic dins la pròpia empresa capitalista. Les lleis - que son al servei del sistema capitalista - permeten que els empresaris es comportin, si volen, com a autèntics sàtrapes. De fet, la major part d'empreses tenen un comportament despòtic amb els seus obrers. Aquí la definició marxista no ha perdut validesa: el capital redueix els obrers a força de treball, a cosa. Parlar de llibertat i d'igualtat dins el sistema capitalista, no deixava de ser una broma.
Per suposat, ben aviat esclataren els conflictes obrers dins les empreses nord-americanes. Però la difusió d'idees polítiques com a alternativa al capitalisme no aconseguiren afectar a les amples masses de població. El partit socialista dels USA, amb denominacions diverses no aconseguí difondre's entre la classe obrera; els diversos partits obreristes sempre han estat molt minoritaris. Per altra banda, els sindicats nord-americans sempre s'han mantingut en un sindicalisme pragmàtic que renunciava a qualsevol tipus de reivindicació política i que, sovint, es mostrava hostil al partit socialista.
De totes maneres, l'esquerranisme sempre ha estat present a la societat nord-americana al llarg de tot el segle vint. En política, ha deixat sentir la veu, majorment, a través de congressistes del Partit demòcrata. Especialment decisiu fou el moviment popular contra la Guerra del Vietnam, on l'esquerra era l'avantguarda.

La filosofia nord-americana. El Pragmatisme.

Als meus escrits sostinc la tesi segons la qual allò que on diu filosofia no és altra cosa que un sistema coherent d'arguments i teories en suport o en contra d'una determinada ideologia.

Poso a consideració del lector que les ideologies que han conformat les societats històriques són unes poques ideologies i que aquestes es mantenen al llarg dels segles.
Respecte a això que em diem filosofia, el lector també ha de considerar que, en contra del que fan entendre els llibres de text, les filosofies són unes poques. Els llibres de text fan suposar que a l'Europa medieval hi va haver una multitud de filòsofs, amb un gran ventall de filosofies; o, també, que hi havia una successió de nombroses filosofies. Però la realitat històrica és que els 40.000 teòlegs medievals no feien sinó treballar segons les normes que havien jurat servir. Els teòlegs i els filòsofs (Bé, quasi tots els filòsofs tenien la carrera eclesiàstica) produïen arguments o apologies en defensa de la ideologia catòlica, aristocràtica i feudal; era una literatura filosòfica dins el marc de la filosofia aristotèlica-tomista i sotmesa a les estrictes normes establertes per la Cúria romana.

L'Amèrica feliç dels pares pelegrins fundadors de Nova Anglaterra (El seu projecte era fundar una Nova Jerusalem republicana) no reclamava filòsofs; li eren suficients els grans predicadors, com En Roger Williams, que menà una lluita victoriosa per a la separació de l'Església i l'Estat (Podeu veure el meu escrit El calvinisme i la Revolució nord-americana).

A la primera meitat del segle XIX, la cultura nord-americana encara no havia produït cap filòsof. Però aquesta manca no era per causa de que encara estiguessin a l'etapa de la roturació, com pensava En Hegel. Pel contrari, d'antuvi, els Estats Units estaven situats a un lloc de privilegi referits a les Universitats i al percentatge d'estudiants universitaris. I, al mateix temps, les universitats ianquis demostraren la seva vàlua en el camp de la ciència; les seves aportacions començaren a ser decisives a la segona meitat del segle XIX.

Com deia, la ideologia republicana calvinista primera va impregnar tota la societat nord-americana. Era una ideologia clara, forta i present per tot arreu.

Tesi: La ideologia republicana puritana no solament era hegemònica, sinó que no havia de competir amb altres ideologies. De fet, la societat mostrava una única ideologia social. Les comunitats o grups socials diferenciats com, per exemple, els jueus, hem de suposar que tenien una ideologia diferenciada, però que no era presentada com a alternativa. O, sigui, les minories integrades, tot i tenir algunes característiques pròpies, també donaven suport a la ideologia republicana puritana.

El creixement de la població i el desenvolupament econòmic determinaren l'aparició de classes socials i de classes socials antagòniques. A la segona meitat del segle XIX, s'accelerà l'expansió de les empreses capitalistes, i les grans ciutats industrials nord-americanes començaren a semblar-se a les d'Europa.. Per altra banda, a les àrees industrials i a les grans ciutats aparegueren els grups socials desfavorits, aquells grups que no havien estat previstos per la ideologia republicana calvinista, la qual considera la pobresa com a una conseqüència d'un mal comportament moral.
Però de la formació de les diverses classes socials no se'n derivà la manifestació d'ideologies enfrontades a la dominant. La nova classe dels obrers industrials organitzaren els seus sindicats de manera purament pragmàtica, renunciant expressament a tota reivindicació de tipus polític. L'aparició de partits esquerranistes no significà l'aparició d'una ideologia alternativa. El Partit socialista americà - la formació política més estesa a principis del segle XX - no aconseguí el suport de la classe obrera. El PSA sempre tingué uns pobres resultats a les conteses electorals. El seu millor resultat l'obtingué a les eleccions presidencials de 1912; En Debs, el candidat socialista, obtingué el 6% dels vots. Un altre "bon resultat" a les eleccions de 1920 es traduïa en un modest 3.4% de vots. Aquesta feble incidència social dels socialistes també es posava de manifest amb la seves males relacions amb els sindicats, els quals, sovint, es mostraven hostils.

Tesi: He d'entendre que els grans empresaris nord-americans, en tot temps, tenien una ideologia que, de fet, significava la destrucció de la ideologia republicana.

Tesi: La classe capitalista nord-americana mantingué - i manté ara - la seva ideologia pròpia, diferenciada, amb absoluta reserva, i, alhora, es declarà decidit partidari del sistema de vida americà, com si els seus interessos no entressin en conflicte amb els interessos de les classes treballadores.

Tesi: La classe capitalista ianqui va desplegar tot de tàctiques subtils de manera que la ideologia republicana i el sistema polític passessin a ser instruments al servei dels seus interessos. Era una casta oligàrquica, però que jurava i perjurava la seva fidelitat a la constitució democràtica.

Tesi: La classe dels capitalistes triomfà en la línia ideològica perquè era realment una conseqüència del desplegament econòmic de la societat republicano-puritana. Si Déu premia i exalça els homes que posen esforç al seu treball, que tenen iniciativa i capacitat creadora, que tenen una voluntat de ferro, llavors s'havia d'entendre que els triomfadors en empreses econòmiques - i, de fet, tot és business, negoci - obtenien una justa recompensa segons la voluntat de Déu. O sigui, el capitalisme, amb el nom de societat d'economia de lliure mercat, també es podria pensar que era una conseqüència del disseny intel·ligent projectat per Jahvè.

Per a la classe dominant, la ideologia puritana ja li anava bé. Les elits capitalistes desplegaren tot de dispositius amb la fi de blindar la seva riquesa i els seus privilegis; és a dir, tot de dispositius que anul·laven l'eficàcia de la democràcia.

Tesi: Es mantenia l'edifici polític de la República i la il·lusió de que allò era una Gran Democràcia, alhora que la classe capitalista aconseguia el control del Poder al servei dels seus interessos de classe.

O sigui, és un Estat oligàrquic amb els ropatges democràtics. Té una certa semblança amb la falsa república romana que estava en mans dels patricis. En Ciceró feia uns discursos com si el Senat fos expressió de la voluntat del poble romà (Per tot l'Imperi figurava la sigla SPQR, Senatus Populusque Romanus, el Senat i el Poble romà), però la realitat era que les mil famílies dels grans romans - els patricis - es repartien l'Imperi. Jo no sabria dir quants de mils de famílies nord-americanes constitueixen l'actual oligarquia ianqui. Però sí puc dir que l'oligarquia ianqui disposa del monopoli del Poder. I que les mil - o les deu mil, tan és - famílies patrícies ianquis es reparteixen l'Imperi; són propietàries de grans empreses que estan escampades per quasi tot el món i també ocupen els càrrecs de gran poder i prestigi.

La política a la Roma imperial entre els patricis era semblant a les lluites pel poder a la màfia. Sempre estaven en perill i en perill de mort (Una bona part d'emperadors moriren de mort violenta, executats pels seus competidors polítics o suicidats. L'assassinat d'En Juli Cèsar, fou el tret de sortida de la

La Tafanera | del.icio.us