finestra d'En Joan Quetgles

Filosofia i ideologia. Orientacions per a desxifrar el significat del conflicte actual.
quetgles | 17 Febrer, 2009 12:07

Preàmbul.

Breument, veieu la justificació del perquè d'aquest escrit meu i de la meva suposada autoritat intel·lectual.

Tesi 1: A mesura que les elits socials i econòmiques - la classe dominant - es senten insegures, reforcen els seus instruments de domini ideològic i tracten d'anul·lar o silenciar les veus crítiques contra el seu sistema de domini.

Tesi 2: La imposició d'una ideologia per mitjà del monopoli dels mitjans de producció i de difusió d'idees (monopoli sempre imposat amb violència) desemboca en una situació d'estancament intel·lectual i de gran confusió.

Tesi 3: Les classes oprimides, al no poder disposar de mitjans idonis per poder expressar la seva ideologia, tracten de fer present la ideologia democràtica tot i fent ús de nous recursos per a la difusió d'idees.

Tesi 4: Arriba un moment en que la ideologia dominant, en sí mateixa considerada, ha esdevingut ridícula i és insostenible. És el moment madur per a les revolucions democràtiques (És l'hora d'En Luter, per exemple). O sigui, arriba un moment que fins i tot un infant és capaç d'assenyalar les mentides del sistema.

Dit d'una manera més concreta i escandalosa: Les càtedres de filosofia i els càrrecs de més prestigi intel·lectual són sota el control - total o parcial - de les elits privilegiades (Al temps del domini despòtic de l'Església catòlica, les Universitats estaven sota l'autoritat del Bisbes, i les ordres religioses - els 40.000 teòlegs - es repartien les càtedres universitàries. No podia circular ni un sol paper sense el nihil obstat. La màxima autoritat científica de l'Església, el cardenal Roberto Bellarmino, va impugnar la física d'En Galileo; el va processar i condemnar. Més tard, el Papa de Roma va recompensar els mèrits d'En Bellarmino en defensa de la fe catòlica i el proclamar sant. Avui en dia, aquests fonamentalistes insofribles, honoren i exalcen al cardenal, i li han reservat un dia als calendaris, el 17 de setembre).

Sempre, al llarg de la història, així com es dóna una lluita de classes, també es dóna una guerra ideològica entre ideologies que tenen objectius contraposats o clarament diferenciats. La guerra ideològica és de llarga alenada; es manté viva mentre perdura el conflicte d'interessos de classe. La guerra ideològica acaba per causa dels canvis socials; o sigui, és el procés del conflicte social el que determina el procés del conflicte ideològic.
La classe social dominant imposa la seva ideologia, la qual esdevé la ideologia dominant.
Les filosofies són instruments elaborats en funció de la guerra ideològica. Una filosofia no és sinó un conjunt ordenat d'arguments que intenten posar de manifest la bonesa i la veritat - suposades - i, alhora, la malesa i la falsedat - també suposades - de les ideologies adverses.
A partir de la formació de les societats històriques - és a dir, societats dividides en classes antagòniques - té lloc l'inici de la guerra ideològica.
Es pot veure que a les societats paleolítiques no hi ha divisió social en classes (si de cas, la divisió social és per motiu de sexe) i que la integració ideològica és total. La major part d'aquestes societats estudiades no tenen dissidència. Són societats felices (hauria d'escriure foren, en el sentit que les últimes societats paleolítiques subsistents actuals pateixen la influència de la cultura moderna). Són societats comunistes en el sentit que no existeix la propietat privada de la terra. I són societats col·lectivistes en relació a la consecució dels aliments i a la participació a les activitats socials - religioses, cíviques, festives i d'altres -. Són societats integrades, amb una mateixa religió i una mateixa ideologia. Societats felices: a destacar que, pròpiament, no hi ha delictes i, per tant, manquen de policia i de presó. Societats felices, sense casta sacerdotal. I també són societats de nens feliços que no han d'anar a l'escola; juguen, i per mitjà dels jocs fan el seu aprenentatge.

La filosofia és un instrument de lluita ideològica. Es diu, impròpiament, la filosofia, a la manera que es diu la física o la geometria, però hem de tenir ben present que la realitat és que en tot temps es dona una diversitat de filosofies o de sistemes filosòfics; seria més propi dir les filosofies, en plural.

Les filosofies surten com a conseqüència d'un conflicte ideològic. En contra de l'opinió dominant, una filosofia únicament pot sorgir si prèviament hi ha hagut un canvi social que hagi posat en crisi la ideologia dominant.

En primer lloc, es donaren les revolucions democràtiques a les ciutats gregues del segle VI aC., i, en segon lloc, feren la seva aparició els teòrics del contractualisme social i de l'emotivisme moral (En Protàgores en seria el màxim exponent).

Sòcrates, Plató i Aristòtil foren la tríade reaccionària. Bastiren unes filosofies que pretenien llevar validesa a la ideologia democràtica dominant. Reaccionaris i extremistes: pretenien invalidar la doxa, l'opinió dels homes vulgars i fer exclusiva l'episteme, el saber racional del savi. Consideraven que la democràcia era la font de la ignorància i, com a conseqüència, del mal moral.
Actualment, la definició de filosofia es correspon amb la ideologia conservadora predominant, en especial a les publicacions de caire popular i, majorment, a les enciclopèdies i als llibres de text. La paraula mateixa, filosofia, duu la marca dels seus creadors intel·lectualistes. Majorment, on diu que la filosofia és una ciència. Segons la GEC, la filosofia és la ciència que cerca de donar una explicació radical i àdhuc última (segons els principis darrers) de la natura, de l'home i de la seva actuació. Definició aquesta que s'acomoda a la concepció aristotèlico-tomista tradicional; no ens ha de sorprendre que hi hagi aquest predomini de la ideologia conservadora: hem de considerar que a l'Estat espanyol la denominada transició democràtica fou en realitat el resultat d'un pacte ple de concessions antidemocràtiques amb els representants de l'oligarquia espanyola, els quals negociaven des d'una posició d'avantatge.
Tot passant a un altre marc històric: Amb el triomf de la revolució democràtica britànica, 1688, (tot i que limitat perquè era un conveni a la baixa amb la monarquia i l'aristocràcia) la nova ideologia democràtica esdevingué hegemònica, mentre que la de signe absolutista i catòlic era marginada o quasi anorreada.
La nova ideologia democràtica es fonamentava en l'emotivisme moral i en el contractualisme. Mentre que la ideologia absolutista, des de l'època de N'Aristòtil, es fonamentava en l'intel·lectualisme moral, la psicologia metafísica (o sigui, la ciència de l'ànima) i el jusnaturalisme ( en el sentit que hi ha una ordenació natural jeràrquica de la societat, que justificava a la societat aristocràtica; com argumentava N'Aristòtil, era natural que hi hagués esclaus i era bo que n'hi hagués)
La nova ideologia democràtica significava el renaixement de la ideologia dominant a les polis democràtiques. Foren les classes populars d'Anglaterra i d'Escòcia les que provocaren aquest renaixement ideològic (Podeu veure el tema àmpliament tractat a la meva web La filosofia i la religió sense caretes. En aquest llibre explico el perquè del fracàs de la revolució francesa, i denuncio la mitificació i mistificació que n'han fet els francesos, així com de la Il·lustració).

Amb la democràcia, no solament era possible la publicació de la filosofia d'En John Locke. Sinó que el pensament d'En Locke - l'Empirisme - esdevenia instrument en defensa de la nova ideologia democràtica.
L'empirisme britànic va esdevenir la filosofia hegemònica i va tenir influència als països que s'havien lliurat de les urpes de Roma, o a països com França que estaven en efervescència ideològica.
A Nova Anglaterra, En Locke de seguida esdevingué un clàssic.
En Locke, de família puritana, encara sostenia que la idea de Déu - una excepció dins l'empirisme - era a l'abast de la intel·ligència. Però En David Hume, havia de culminar l'Empirisme. Al seu llibre, Investigació sobre l'enteniment humà, demostrava la impossibilitat d'accedir al coneixement de Déu o de la suposada ànima humana. Demostrava la impossibilitat de la metafísica com a ciència. En Hume feu públics els arguments definitius de l'emotivisme moral, concepció que és la hegemònica a les societats democràtiques. D'importància cabdal fou la seva aportació per fer evident la inconsistència dels miracles. L'Església anglicana no dubtà en qualificar a Hume amb l'expressió el senyor Hume, l'ateu, si bé aquest pensador mai s'hi declarà.
El que he escrit fins aquí es pot considerar com un preàmbul de la tesi central que es pot anunciar dient: A partir de l'aparició de les societats democràtiques, les elits econòmiques i socials impulsaren la creació d'arguments oposats a la ideologia democràtica; és a dir, amb el seu poder material, tractaren d'afeblir els drets populars i reforçar els seus privilegis. Tesi: Fent ús del seu poder material, les elits donaren un suport decisiu a aquells productes ideològics que justifiquessin els seus privilegis. I així, s'empararen tant de filosofies reaccionàries com de noves filosofies emergents, del Pragmatisme, en especial. Tesi: En contra del que sostenen les enciclopèdies i els llibres de text oficials, el Positivisme i el Positivisme lògic no són pròpiament els continuadors o successors de l'Empirisme. El Positivisme, l'Utilitarisme i el Pragmatisme són filosofies que treballen en funció dels interessos de les minories dominants, de les elits. El seu objectiu és debilitar la voluntat democràtica de les classes populars. Tesi: Les filosofies modernes dominants, majorment, afebleixen o confonen la ideologia democràtica. És a dir, tracten d'introduir conceptes espuris que soscavin la validesa dels conceptes bàsics de l'emotivisme moral i del contractualisme social.

Henri de Saint-Simon hauria de figurar com a l'iniciador del Positivisme; ara les enciclopèdies el situen entre els pensadors del socialisme utòpic.
Les elits franceses decidiren marginar el Positivisme progressista d'En Saint-Simon (quedà al registres com a socialista utòpic) i decidiren exalçar la figura mediocre de N'Auguste Comte, secretari de Saint-Simon.

Amb relació amb les tesis precedents, m'interessa fer veure la ideologia reaccionària que inspirà els pobres escrits d'En Comte. Aquest autor, d'una manera simplista, argumenta a favor de les ciències positives i impugna la metafísica, a la manera que ja ho havia fet l'Empirisme. Allò que figura com a la gran innovació d'En Comte és la proposta de crear la sociologia com a ciència positiva. Però l'obra d'En Comte traspua ideologia reaccionària i deliris personalistes. Aquest autor fa gala d'una moral conservadora i està preocupat per les conseqüències socials negatives que provoca la Revolució industrial. En Comte considera els obrers com si fossin uns menors d'edat als qui s'ha de guiar moralment. Fa tot de propostes socials utòpiques increïblement ridícules, com la d'instituir la religió de la Humanitat.

Deixant de banda la significació històrica de l'obra d'En Comte, allò a destacar és l'extraordinari desplegament de la sociologia amb voluntat de ciència positiva al llarg del segle XX.
Tesi: Amb el projecte de fer una sociologia científica, allò que es pretén és introduir, en nom de la ciència, valors que es corresponen amb l'Intel·lectualisme moral tradicional. O sigui, les elits s'escuden amb els científics socials a l'hora de fer valer els seus interessos de classe. Els Estats Units és on s'han fet més esforços per fer prevaler les solucions dels científics socials per a resoldre els conflictes obrers. És a dir, s'intentava - i s'intenta - substituir els sindicats obrers per equips de sociòlegs. Al segle XX, es pogué comprovar com florien tot de sociologies científiques amb una gran gamma de colors de signe el més divers. Així, juntament a la típica capitalista, aparegueren la sociologia comunista marxista, les anarquistes, la marxista-leninista i la nacional-socialista, entre d'altres.
Principalment a l'Univers anglo-saxó, centenars de filòsofs positivistes repetiren una i altra vegada que la metafísica i la moral no són possibles com a ciència, que la única via de coneixement és l'empíric, però, tot seguit s'abocaven a fer un intel·lectualisme vergonyant.
En George Moore com a exemple (Un dels pensadors més distingits del corrent denominat Positivisme lògic o Filosofia analítica). A la seva Principia Ethica, 1903, aplica l'anàlisi lògica als conceptes morals per a concloure - una vegada més - que la moral no pot ésser objecte de ciència, que el bo és indefinible i impossible d'analitzar. Però En Moore, una vegada que ha arribat a aquestes conclusions, es dedica a fer comentaris i argumentacions sobre el bo i sobre qüestions morals. I destaca com a bens morals de bonesa evident la amistat i el plaer estètic. I va desplegant una teoria sobre la intuïció moral. En Moore, En Popper i En Wittgenstein - tres pesos pesants del Positivisme lògic - redueixen la filosofia a l'anàlisi lògica del llenguatge i del llenguatge científic i una vegada més assenyalen que les afirmacions de caire metafísic són conseqüència d'un mal ús del llenguatge. Segons En Wittgenstein, l'única realitat cognoscible és dóna a través de les ciències, i que, d'allò que està més enllà de la ciència val més callar, és una mística, i la mística no es pot explicar (Podeu veure una anàlisi sobre l'obra d'aquest autor a la web Wittgenstein, filosofia, mística.). Allà dic: l'èxit la filosofia analítica és l'anunci de la seva mort. La filosofia quedaria reduïda a la tasca de l'estudi del llenguatge científic, de fer aclariments sobre problemes de llenguatge. La filosofia a la fi hauria arribat a l'estatus de ciència, però no tindria res a dir sobre el món o sobre la moral. És l'anunci de la mort, però no de la filosofia; només del positivisme lògic o filosofia analítica. Si de cas, són els positivistes els qui han de callar. Però els positivistes lògics no callen. En contra del que postulen, no s'estan d'expressar les seves valoracions sobres qüestions morals, socials i polítiques. Majorment són considerats continuadors de l'Empirisme, i ells, més o menys, accepten l'etiqueta. Però la realitat històrica és que el Positivisme, en conjunt, més aviat és un instrument al servei de la ideologia conservadora, com deia més amunt. Majorment, apaguen la línia crítica del pensament d'En Hume i desactiven les reivindicacions. O sigui, és com si desarmessin les demandes de reforma social. Així, majorment, es declaren molt respectuosos amb les creences religioses (Si de cas, En Bertrand Russell en seria una excepció), amb la qual cosa eliminen el debat sobre temes referits als conflictes ideològics per qüestions religioses. Eliminen els debats sobres les qüestions morals i socials més candents. I ells mateixos es posen com a model d'individu que evita prendre part en el conflicte. Una vegada que han declarat la inutilitat de la filosofia, no poden defugir caure en un estat de contradicció insuportable. Per a no repetir-me, reprodueixo l'apartat final de la web esmentada, que fa: La proposta del positivisme lògic va a favor dels interessos ideològics del conservadorisme. Mentre la lluita de classes continua present, i els homes es lliuren a una guerra ideològica sense treva, ells, els positivistes, ens proposen la neutralitat. I la línia més reaccionària - la representada per N'Auguste Comte - proposa que es deixin en mans dels científics socials tots els conflictes socials, així com la resolució qüestió obrera. La proposta última d'En Wittgenstein no té sentit, és absurda. No té sentit proposar una anada - no se sap ben bé quina ni com - a una mística indefinida. O sigui, proposa el silenci i el no-res com a meta definitiva dels humans. La negació de les tesis dels positivistes s'ha de fer per mitjà d'una praxi de combat ideològic, de participació plena en la guerra ideològica contra les forces reaccionàries, contra l'explotació dels obrers, contra la injustícia, contra tot tipus d'opressió social, per l'alliberament dels pobles oprimits. Tan és si els positivistes diuen que aquesta activitat no és fer filosofia. Certament, no és fer la seva filosofia, que consisteix en l'estudi de les aplicacions del llenguatge. De bon principi afirmo que la filosofia no és una ciència i que la moral i la metafísica no poden ser ciències, però l'emotivisme moral no és una pura emoció, sinó que els homes en tot temps fan arguments en suport dels seus sentiments morals. Allò que on diu moral, a la pràctica, abraça la major part de les activitats humanes en l'ordre social. La pretensió de transferir les qüestions morals als programes d'estudi d'uns suposats científics socials és, en realitat, una proposta reaccionària. És un intent de presentar com a científic un sistema basat en l'esclavatge. Aquests científics positivistes s'esforcen en crear paradisos socials a la manera de La República d'En Plató però en versió científica ultramoderna. Cal tenir present la tesi primordial: Els homes - i els filòsofs i els científics - pensen i tenen idees per causa de les emocions. En Descartes no només és un falsari, sinó una falsa figura. Al moment d'escriure El discurs del mètode, En Descartes volia fer creure que iniciava una investigació a partir d'una neutralitat sentimental, de la més absoluta objectivitat, a la manera dels geòmetres. Però mentia; ell es movia per uns sentiments que no declarava; ocultava les seves intencions. Però nosaltres sabem que d'un home sense passions no en pot sortir res, i que els eunucs no senten cap interès per la geometria, ni per cap altra ciència.
Actualment, a l'any 2009, les elits econòmiques i socials han aconseguit que el seu arsenal d'armes ideològiques sigui extraordinàriament desproporcionat respecte dels mitjans de que disposen les classes populars. En efecte, els grans mitjans de comunicació són majorment propietat del gran capital o de les jerarquies eclesiàstiques o d'organismes governamentals. Però la guerra ideològica continua viva. Per tot arreu continuen sorgit grups i individus que s'oposen al sistema de domini de les elits, i que rebutgen els seus productes ideològics enverinats.
És cert que als països formalment democràtics els centres d'ensenyament són majoritàriament públics, i que els ensenyants formalment disposen de llibertat de càtedra.
Però això no lleva que les elits exerceixin una gran influència sobre el sistema d'ensenyament. Als Estats Units - l'Estat amb un major nombre d'Universitats, d'estudiants i d'investigadors - el poder de les elits és més accentuat encara. La tradició nord-americana ha afavorit la intervenció de les elits dins l'ensenyament i la Universitat. Hem de considerar que les esglésies protestants per tot arreu disposen d'escoles, d'Universitats i de centres d'investigació (L'Església catòlica ocupa una posició més de segon pla, per quant no formava part de la tradició ianqui). A més a més, i amb una gran diferència respecte a Europa, la societat nord-americana és plena de fundacions filantròpiques (o sigui, organitzacions creades per un gran capitalista o un grup d'empreses capitalistes) que constitueixen el principal factor de creació i sosteniment d'escoles i Universitats. Per suposat, la direcció de les fundacions majorment forma part de les elits.

Donada aquesta confrontació asimètrica entre les elits i les classes populars, semblaria, doncs, que les classes populars no poden desfer-se del domini les elits. Però, benauradament, la realitat històrica mostra que les ciutadelles del poder ideològic crea unes contradiccions tan formidables que fan posar en crisi tot el sistema.
Tesi: El grandiós domini de les elits creix incessantment i fa augmentar les contradiccions del sistema fins a un punt que aquest esdevé econòmicament insostenible.
Tesi: L'hegemonia de la ideologia de la classe dominant creix igualment sense aturall i també provoca unes contradiccions que la posen en perill d'acabar en col·lapse.

Hem de veure que als Estats Units és on es manifesten més accentuades les contradiccions del sistema de domini de les elits. Haurem de veure alguns exemples que, al meu parer, fan més evidents les contradiccions.
L'escola nord-americana tradicional ha seguit els criteris fundacionals calvinistes i republicans, segons els quals a la religió ha de quedar fora de l'escola. Entenien els fundadors que s'havia de salvaguardar la llibertat de consciència dels alumnes.
Però aquella república traspuava la beateria protestant i calvinista (dita puritana, majorment). I les elits il·lustrades no van combatre les ideologies religioses, ans al contrari. De bell antuvi, les elits econòmiques van considerar que havien d'establir una forta aliança amb les esglésies per a impedir l'aparició d'un front dissident de les classes treballadores.
En bon criteri, a l'escola no s'ensenyava cap dogma religiós ni cap norma moral religiosa - ni tan sols hi tenia cabuda la pregària -, però l'avanç de les ciències va provocar les primeres grans crisis ideològiques.
La publicació de les obres d'En Darwin - en especial L'origen de les espècies - va provocar la primera gran crisi de la ideologia dominant ianqui: per una banda, les esglésies orquestraven campanyes contra el darwinisme, per l'altra, les facultats de ciències ianquis feien seva la teoria evolucionista. Aquesta contradicció no va ésser superada i es manté fins al dia d'avui. Les elits es veieren obligades a donar suport a les campanyes antidarwinistes, fins al punt que, a principis del segle XX, el Parlament aprovà una llei que prohibia l'ensenyament de les teories de Darwin a les escoles, amb base a preservar la llibertat de consciència. Pensaven aquells parlamentaris que explicar l'evolucionisme a les escoles era equivalent a fer una crítica del dogma de la creació contingut en el Gènesi. Però la crisi i els conflictes continuaren. I als anys 1950, als Estats ianquis més conservadors, encara es donaven processos judicials contra mestres que havien impartit l'evolucionisme a l'escola.
Actualment em sembla que ja no regeixen aquestes lleis repressores, però el conflicte continua sense resoldre's. És més, durant aquests darrers vuit anys de l'època Bush, amb el predomini del Partit republicà, han revifat les grans campanyes fonamentalistes en suport del disseny intel·ligent. I a l'Estat d'Alabama - no n'estic segur - es va promulgar una llei que obliga a explicar les dues versions a l'escola, és a dir l'evolucionista i la del disseny intel·ligent (Es de notar que, amb el regnat d'En Benet XVI, els catòlics han pres part en aquestes campanyes de manera entusiasta). Segons unes estadístiques recollides per la premsa - no sé si són fiables -, els 60 per cent dels nord-americans creuen en el dogma de la Creació.
La crisi ideològica continua, i el perill d'escissió de les elits planeja sobre el panorama ianqui. No sabem si la ciutadella de les elits podrà resistir l'embat del centenari del naixement d'En Charles Robert Darwin. De totes maneres, el fet que un 40 per cert no accepti el dogma significa que el domini de les esglésies perd efectivitat.
Tesi: Al moment en que una ideologia és abandonada per les masses, tots els esforços de les elits per a mantenir-la viva esdevenen inútils. Tesi: Les elits ianquis són incapaces de rompre l'aliança amb les jerarquies eclesiàstiques. El seu domini sobre les classes treballadores depèn absolutament del cultiu de les creences religioses entre les masses.
Tesi: Les conseqüències derivades del fonamentalisme religiós són feréstegues i insuportables (per exemple, el nombre de presidiaris als EUA - prop de tres milions - és el més alt del món, i la criminalitat no s'atura de créixer).

O sigui, les elits i les jerarquies eclesiàstiques prenen tot de mesures repressives de cada vegada més violentes perquè de cada vegada es senten més insegures ( Com era de preveure, el Papa de Roma pren part molt activa en les campanyes reaccionàries).

(Al proper post haurem de veure les terribles conseqüències que es deriven de les lluites internes al si de les classes populars ianquis, lluites internes provocades intencionadament per les elits).

Filosofia i ideologia. Orientacions per a desxifrar el significat del conflicte actual. Segona part. Jo deia que les conseqüències del fonamentalisme religiós eren nefastes . La tesi es podria enunciar dient: La intensificació dels brots fonamentalistes és una resultant dels intents de les elits per reforçar la seva seguretat, la qual consideren amenaçada.El fonamentalisme religiós - als EUA - és una continuació del puritanisme tradicional (El Partit Republicà és el que més representa aquest conservadorisme). I, també: El creixement del fonamentalisme provoca l'increment de la criminalitat. I viceversa: Les altes taxes del índex de criminalitat (ens referim aquí als EUA) són proporcionals a l'expansió de l'epidèmia fonamentalista. Al 1919, els puritans aconseguiren la promulgació de la llei seca com a llei federal (Divuitena Esmena constitucional). Segons aquesta llei, quedaven prohibides i subjectes a sancions la fabricació, venda o transport de begudes alcohòliques. L'objectiu dels legisladors era aconseguir una disminució de la violència i del crim, i la millora moral i social dels treballadors i dels grups socials més pobres. Com és sabut, el tret els va sortir per la culata. Tan bon punt la llei entrà en vigor, la criminalitat augmentà i afectà a tots sectors, i una onada de corrupció va recórrer el cos policial, l'administració de justícia i els polítics. Era una llei molt impopular; milions de ciutadans la rebutjaven i el consum d'alcohol no disminuí; aparegué un mercat negre incontrolable i tot d'organitzacions criminals se n'empararen. Semblava com si Jahvè hagués enviat unes noves plagues bíbliques, però en aquesta ocasió enviades en contra del poble escollit, el poble d'Amèrica. I en lloc d'una mà invisible que ordenés miraculosament el mercat, aparegué el Crac de 1929, que suposà l'esfondrament de l'economia dels Estats Units i de la mundial. La situació esdevingué insuportable, i al 1933, la llei fou revocada. Començava l'era del President Roosevelt i del New Deal. El Crac del 2008, sembla una segona posada en escena de la Crisi dels anys 1930. Centrant-nos al tema del titular - filosofia i ideologia -, m'interessa destacar que durant aquest vuit anys de govern d'En Bush, s'intensificà la pressió ideològica dels fonamentalistes, pressió que ja feia dècades que era present a la societat nord-americana. En aquesta ocasió, els puritans tenen obert un front de guerra contra el consum de drogues. Certament, la prohibició del consum de drogues és general a la major part de països del món. Allò que hem de veure és que als Estats Units aquesta guerra està enverinada per la perversió pròpia del puritanisme ianqui i pel joc brut propi de les elits (Per altra banda, les conseqüències negatives de la prohibició també són evidents a la resta del món). És als EUA on les conseqüències són més nefastes. Com explicava a La crisi financera encén el debat: Actualment, la gran croada moral - per ara triomfant - és la de la prohibició del consum de drogues. Aquesta prohibició ve a ser una versió moderna de la llei seca de 1919. Aquesta santa aliança secreta entre el capitalisme i el puritanisme - entre el Capital i les jerarquies eclesiàstiques - provoca una pujada insostenible de l'índex de criminalitat, cosa que ja va succeir a la societat ianqui dels anys 1920. Amb el puritanisme de l'època Bush, l'índex de criminalitat ha batut tots els records. Segons la web Global.net, al 2004, la població reclusa dels EUA era la més alta del món - 2.100.000 presidiaris -; així mateix, hi havia més de quatre milions de persones en llibertat condicional o que complien altres penes. I, en proporció a la població, als Estats Units hi havia 7 vegades més de presos que al Canadà, o 5 vegades més que a la Gran Bretanya, o 12 vegades més que al Japó. Al 2008, on suposa que el nombre de presos abasta el tres milions. Les estadístiques no poden amagar el racisme vergonyós: més del 50 % de presos són afroamericans, tot i essent aquesta minoria tan sols el 12 % de la població. L'onada de repressió puritana va començar amb el Govern d'En Reagan, a la dècada de 1980. El puritanisme transformava els pecats morals en crims perseguits per la llei, i els pecadors esdevenien criminals i carn de presidi en gran escala. Com més presidiaris, millor, pensaven aquells beats cristians. Creien que així preservaven les pomes sanes. Entre les noves figures de presidiaris destacà la d'aquells que cometien els nous tipus de crims sexuals (Com a mostra escandalosa de les aberracions de la persecució puritana de la sexualitat, podeu veure a la Xarxa els patiments i humiliacions a que fou sotmesa Na Mary Kay Letourneau). Amb l'objectiu de lluitar eficaçment contra els crims sexuals - i d'altres -, el Departament de Justícia ha desplegat tot de noves tècniques de repressió, per la qual cosa els nombre de policies i d'altres agents supera el milió d'individus, record mundial també; un pressupost global (214 bilions de dòlars) que s'acosta al pressupost general del Govern espanyol. O sigui que no hi ha dubte que el puritanisme de combat del Governs republicans mena al país inevitablement a la ruïna. També s'han batut tots els records tocant al nombre d'advocats i de processos judicials. Tota lo població nord-americana es veu obligada a viure una vida sobre la que sempre plana l'ombra d'una possible denúncia judicial. El sistema s'enfonsa, sense solució, sembla. No s'ha de confondre la qüestió: No tracto aquí sobre què s'ha de fer o no s'ha de fer en referència al consum de drogues. Tracto sobre el desordre moral i social que provoca el domini de les elits i el seu contuberni amb les jerarquies eclesiàstiques. Les elits nord-americanes han aconseguit impedir que els obrers s'organitzin ideològicament i política de manera autònoma en defensa dels seus interessos de classe. A diferència d'Europa, les classes populars dels Estats Units s'han mantingut impermeables als corrents agnòstics. La religió - en especial, la de signe calvinista - fou un instrument decisiu a l'hora d'establir els fonaments morals i socials de la primera societat ianqui. El creixement de la nació, es feu indestriable allò que era ideologia religiosa o ideologia civil. En aquest clima tan favorable, les esglésies i les organitzacions religioses es feren predominants per tot arreu. Aquella societat amb uns fonaments morals tan sòlids no havia de menester filòsofs. La direcció ideològica i el debat ideològic estava en mans dels pastors i dels teòlegs. Tesi: Les elits i les esglésies consideraren que no era útil ni d'interès permetre que el pensament agnòstic sembrés els dubtes i la divisió al si delpoble. I decidiren fer tot el que era al seu abast per impedir la difusió de l'agnosticisme. L'obra i la memòria d'En Thomas Paine fou esborrada del llibre de la història. Aquelles elits dels inicis de la nació política impulsaren una ideologia excloent que es declarava a sí mateixa conformada sobre els fonaments sagrats dels Pares Fundadors. Aquella ideologia excloent inicial s'ha mantingut, fort i no et moguis, fins al dia d'avui. Per suposat, al país de la llibertat la llei emparava la difusió de llibres de filosofia, sense cap tipus de censura. Però, en nom de la llibertat, res podia impedir que les elits i les esglésies fessin la guerra contra tota forma d'agnosticisme i contra les idees que defugien la ideologia dominant ianqui (els ciutadans que s'atreviren a desafiar la ideologia dominant foren declarats radicals i quedaren políticament marginats; restaren lliures d'estar ideològicament marginats). El poble nord-americà quedà presoner d'aquesta ideologia teocràtica excloent. Un hom que es dediqués a l'estudi de la filosofia seria considerat un rar, quan no un esperitat. La filosofia seria considerada com una cosa inútil quan no perjudicial. Els teòlegs i els ideòlegs en tot temps mantenien el plantejament excloent de la ideologia dominant contra la filosofia que arribava d'Europa. Els teòlegs argumentaven - i continuen argumentant - que el poble de Déu no havia de menester filosofia que el distragués dels seus deures, que l'home americà no necessita ni vol que els filòsofs pensin per ell. De bell antuvi, els ideòlegs - la cara laica de la ideologia dominant - van establir els fonaments del que després es denominaria Pragmatisme: el saber que importa és aquell del qual se'n deriven conseqüències pràctiques útils per a l'individu i la societat. I se seguia que el saber més segur és de la ciència i de la tècnica. En aquest aspecte pragmatista, la ideologia feu una marxa triomfal: No solament les amples masses feien seu el discurs pragmatista sinó que la nació es situà ràpidament a l'avantguarda de la ciència i de la tècnica (A principis del segle XX, els Estats Units esdevingueren la primera potència mundial respecte al cultiu de les ciències i al desplegament de la tecnologia). Respecte al cultiu de la filosofia, es dóna una curiosa semblança entre els patricis romans - de la Roma imperial - i les elits ianquis. Els patricis romans també consideraven que era impropi d'un noble romà perdre el temps amb la filosofia (Els autors llatins que deixaren obra escrita sobre filosofia es poden comptar amb els dits de mà; i aquests pocs no es consideraven pròpiament filòsofs. Vb, En Ciceró era un polític, En Lucreci, un poeta, i En Marc Aureli, un emperador). Quan a la fi aparegueren els grans filòsofs nord-americans, a la segona meitat del segle XIX, aquests desplegaren la filosofia del seria el Pragmatisme clàssic. Charles Peirce, William James i John Dewey en foren els autors més eminents. Mostren la semblança amb els llatins, al donar excuses per escriure una obra de filosofia. Tots tres autors, en efecte, no eren filòsofs de professió. En Peirce era físic i astrònom professional; En James es dedicava a la psicologia empírica; i En Dewey dedicat professionalment a la pedagogia - ell mateix dirigia centres escolars -; el prestigi i el reconeixement social que obtingué En Dewey no fou pels seus escrits de filosofia, sinó per la difusió de la seva pedagogia progressista. Segons el postulat primordial del pragmatisme, la bonesa o malesa d'una teoria o d'una idea es manifesta en la pràctica social, és a dir, segons siguin els resultats socials - els bens socials o els mals - que es derivin de la seva aplicació. En aquest sentit, els pragmatistes despleguen una filosofia que pretén demostrar la bonesa de les religions protestants. La veritat de la religió cristiana vendria demostrada pels seus efectes beneficiosos a la societat nord-americana. Durant més d'un segle i mig, la ideologia originària dels Pares Fundadors és mantingué dominant i confiada. No necessitava de cap filosofia; els teòlegs i els ideòlegs és sentien autosuficients. Però a finals del segle XIX, davant les noves amenaces, feu l'aparició la filosofia en defensa de la ideologia dominant tradicional. De la ideologia pragmatista sorgí el Pragmatisme, una filosofia que pretenia ésser un instrument d'ajuda a la ideologia. Als seus escrits, els tres autors esmentats feren expressa la seva preocupació per la indefensió de la religió respecte de la crítica agnòstica provinent de la ciència. Els preocupava l'agnosticisme que es derivava de les noves teories científiques, i en especial de la teoria evolucionista d'En Darwin. Vegeu aquí el que jo deia a la web La ideologia nord-americana 2 : D'antuvi, el Pragmatisme es mostrà com un decidit escut en defensa de la ideologia dominant als Estats Units. Especialment notables foren els seus esforços per donar suport a la teologia de les esglésies protestants. Mentre autors positivistes com En Popper es limiten a dir que s'ha de ser respectuós amb les creences religioses, els pragmatistes despleguen arguments i teories intentant construir uns fonaments ideològics com a nou suport de la religió. En Charles Peirce i En William James des de joves es mostraren preocupats al entendre que l'avanç de la ciència posava en perill les creences religioses. Per a En James, la millor proposta del pragmatisme consisteix en servir d'intermediari entre "l'esperit rude" - empirisme radical, materialisme - i "l'esperit delicat" - racionalisme, idealisme -. Segons el seu argument, la discussió interminable entre els qui afirmen que els fenòmens i les lleis de Naturalesa és una conseqüència de la matèria i dels processos d'aquesta matèria i els qui sostenen que Déu fou el creador de l'Univers i que aquest Déu creador és el que manté l'ordre de l'Univers. En James pensa haver demostrat que sigui quina sigui la postura adoptada, "rude" o "delicada", no afecta les activitats quotidianes; o sigui, la investigació que du a terme un científic segueix els mateix procediment sigui quin sigui el seu "esperit". Per altre costat, segon En James, la major part dels homes són religiosos i tenen un comportament moral segons les seves creences religioses; considera que no solament s'ha de respectar les creences religioses, sinó també acceptar la veritat de l'experiència religiosa (Ell mateix, segons confessa, tingué intenses experiències místiques que el salvaren de la depressió i de les tendències suïcides). En James sosté que l'home corrent - l'home ianqui típic - és un home religiós i té experiències religioses; no es tracta de cercar grans experiències místiques, sinó a les experiències religioses de la vida quotidiana, com pugui ésser l'emoció promoguda per una oració, un acte de fe, un acte litúrgic. Treu la conclusió de que la fe religiosa i la ciència afirmen la veritat. Estableix la teoria de les "dues creences", la d'aquells que creuen en Déu i la d'aquells que "creuen" que solament hi ha la Naturalesa. I, al mateix escrit, afegeixo aquesta referència:Segons En Peirce, la voluntat de desplegar una metafísica que demostri que Déu existeix, tot i que arranca del sentiment, això no s'ha de considerar com una manca de garanties per a trobar la veritat. El científic que investiga en un laboratori també ho fa a partit d'una emotivitat originària. Sense una passió per la veritat no hi hauria ciència. Ciència de la naturalesa i ciència filosòfica tenen el mateix impuls originari de recerca de la veritat. En Peirce i En James no amaguen que l'objectiu principal de la seva filosofia és donar noves ales a les creences - i la resta d'autors pragmatistes, també, si bé no tan apassionadament -. Però En Peirce no es conforme amb un deisme a la manera dels il·lustrats; sinó que vol demostrar la veritat del cristianisme i la veritat de les doctrines de les esglésies reformades. No caldria dir que els objectius d'En Peirce no s'han acomplert, que la ideologia dominant actual es manté cenyida a la tradició dels Pares Fundadors. Durant tot el segle XX i fins el dia d'avui, el procés ideològic dins la societat nord-americana és una mena de joc d'avançar per tornar endarrera. Aparentment, el predomini de la ideologia tradicional es manté incontestable, i els llocs comuns d'aquesta es repeteixen incansablement. El Discurs d'Investidura del President Barack Obama és un testimoniatge de la fidelitat a la ideologia tradicional. Així, podem constatar que diu ...els Estats Units ha seguit endavant...gràcies...al poble, a tots els que ens hem mantingut fidels als ideals dels nostres avantpassats i fidels als nostres documents fundacionals. Tradicional i beat, fa expressa la seva adscripció a la religió de la Reforma. I així, diu: ...com diu la Escriptura, ha arribat el moment...de tirar endavant...aquesta noble idea, transmesa de generació en generació: la promesa que ha donat Déu que tots som iguals, lliures, i que ens mereixem una oportunitat per poder satisfer la nostra felicitat. I, també, tot afirmant els orígens, diu: El nostres fundadors...van dissenyar un capítol per assegurar el govern de la llei i dels drets de l'home, un capítol estès per la sang de generacions. La ideologia pragmatista que defensa la llibertat de mercat i la moral religiosa del cristianisme reformat es manté hegemònica. I la filosofia nord-americana actual també segueix el corrent tradicional del Pragmatisme clàssic. Respecte a la filosofia com a disciplina, el canvi més notable ha sigut la multiplicació de les càtedres de filosofia a les universitats ianquis. Actualment, n'hi ha centenars de càtedres i el nombres de llicenciats en aquesta disciplina es compta per milers. Però, malgrat aquest esplet, fins ara no s'ha traduït en amenaça contra el domini ideològic de les elits. Els filòsofs que fan crítica al sistema no aconsegueixen trencar el monopoli del Poder ideològic; queden relegats, llençats a les tenebres exteriors, marcats amb l'etiqueta infamant de radicals. Al darrers temps, després d'una època de llarg silenci, van aparèixer uns quants filòsofs ianquis el pensament dels quals s'expandí fins a aconseguir fama universal. Com a més destacats, podríem citar a Putnam, Rawls i Rorty, autors que, des de posicions crítiques (o radicals, com fou el cas d'En Putnam) inicials, esdevingueren filòsofs del sistema constituint el que s'anomena neopragmatisme. Allò que més ens pot sorprendre és que pensadors com En Putnam passin d'un ateisme confés inicial a la defensa de la religió tot adoptant els plantejaments d'En William James (En Putnam es convertí al judaisme com si fos el resultat d'un sorprenent joc de rol).
Aparentment, el panorama ideològic ianqui semblaria que no presenta novetats remarcables. Però haurem de veure que hi ha indicis de que la ideologia tradicional ha entrat també en crisi, molt abans que esclatés la Crisi financera; en crisi, en el sentit que, des de fa temps, és contestada per amples sectors de la població. Actualment les manifestacions i els testimonis que expressen conflicte amb la ideologia dominant són abundants i creixents per tot arreu. La primera gran crisi ideològica esclatà a finals dels anys 1960 amb motiu de la guerra del Vietnam (Per cert, En Putnam hi prengué part de manera destacada). El discurs del President Obama demostra que es manté sense canvis la ideologia tradicional, segons la qual Déu intervé en suport d'Amèrica; i segons la qual els Estats Units és la millor nació del món, gràcies a lapromesa divina. És com si el President Obama i les elits haguessin fet un acte de fe, un pacte per a la reafirmació del llegat dels Pares fundadors. Les elits i les esglésies reforcen la ciutadella ideològica. Als darrers temps, la jerarquia catòlica va entrar a formar part de les elits del Poder. Però, malgrat els reforços, a la ciutadella li salten esquerdes per tots els costats. Els teòlegs tenen dificultats per a justificar el desordre creixent que envaeix la societat ianqui. Per tot arreu surten veus crítiques que denuncien la malesa de la societat nord-americana; veus crítiques de cada vegada més nombroses i presents, en front de les quals les elits se senten insegures. Es pot dir que és el començ d'una nova situació dins la societat ianqui, una situació on es fa evident l'existència d'una guerra ideològica. Hem de comprendre que el creixement de la dissidència és l'expressió d'una nova etapa del procés social als Estats Units. Vull dir, no és el cas que els dissidents d'ara casualment disposin de major capacitat personal per denunciar la injustícia, la mentida i els privilegis. La incidència social del pensament dissident és una conseqüència de la creixent conflictivitat que genera una societat que és sotmesa als interessos de les elits; en darrer terme, als interessos dels grans capitalistes ianquis. No resulta difícil observar els profunds canvis socials que afecten la societat nord-americana. Vegem-ne alguns: Actualment, les classes populars comproven que va minvant el seu sistema de benestar. En efecte, al llarg d'aquest darrers quaranta anys mentre les elits econòmiques feien grans acumulacions de riquesa, a les classes populars els corresponia una menor proporció del BIP. Segons xifres del Buró de Censos, als Estats Units, un de cada vuit habitants viu per sota del llindar de pobresa, és a dir que afecta a 36.5 milions de persones. Com va informar The New York Times, la política econòmica neoliberal d'En George Bush ha beneficiat exclusivament al sector dels més rics, un 5 % de la població. El Buró de Censos també informa de que ha crescut el nombre dels que no disposen d'assegurança mèdica (47 milions a l'any 2006). Igualment els informes de Human Rights Watch sobre la població reclusa nord-americana són àmpliament coneguts. El nombre de reclusos s'acosta als tres milions. Proporcionalment, els Estats Units és la nació amb més població reclusa del món: set vegades més que al Canadà, cinc vegades més que a Gran Bretanya, o dotze vegades més que el Japó! HRW va denunciar en un informe que encara que la gran majoria dels consumidors de drogues del país són de raça blanca, la població negra - que representa el 12,8 per cent de la població total dels Estats Units - constitueix el 54 per cent de les persones empresonades per delictes relacionats amb les drogues. L'informe revelava també que en 34 Estats del país un home negre té 11,8 més possibilitats que un blanc de ser enviat a la presó per aquest motiu. Una dona negra té 4,8 més possibilitats que una blanca. En la mateixa línia de denúncia social, s'ha fet palès que els Estats Units és l'Estat més policíac del món. I també que és l'Estat que té el major pressupost de guerra del món. La llista de denúncies socials es podria fer interminable. Hem de suposar que, al restar a l'abast de les amples masses el coneixement del desordre social creixent, ha de quedar greument debilitada la seva confiança respecte als valors de la ideologia tradicional. L'esclat de la gran crisi financera ha significat un cop mortal per a la ideologia dominant, la qual proclama la bonesa de l'economia de lliure mercat com a fonament de la societat nord-americana. El discurs d'Investidura del President Obama és un document que conté la resposta teòrica immediata de les elits en front de la Crisi. Al discurs es redueix la causa de la Crisi a factors purament subjectius. Passa de puntetes sobre el motius de la Crisi, i es limita dir de manera que La nostra economia està molt afeblida com a conseqüència de la cobdícia i la irresponsabilitat d'alguns. I alhora dedica molt mes espai a tractar de la bonesa del sistema. I, així, referint-se al capitalisme ianqui, no s'està de dir, sense cap dubte, que El seu poder de generar riquesa i expandir la llibertat no té comparació... En tot moment, el progressistaBarack Obama fa l'ullet a les elits; a les elits econòmiques i a les jerarquies eclesiàstiques. Amb llenguatge encès, reafirma tots els valors de la ideologia tradicional. Accepta el vot dels agnòstics i dels ateus, però no fa cap gest de crítica del disseny intel·ligent. Però la qüestió que no tracta el President Obama ni els ideòlegs del Partit Demòcrata es pot enunciar dient: Si tot el cos social de la nació supura malures, a què ve la confiança amb la recuperació, si ha d'ingerir la mateixa metzina? No és estrany que es posi en dubte la bonesa moral de l'integrisme de les esglésies cristianes si tota la nació es devorada pel crim i la corrupció. La pregunta que se formula és: Si la nació està sota l'amenaça de col·lapse, com s'adequa això amb la promesa divina? O, també, dient: Si som els cristians més beats i més puritans del món, i si som els que tenim més dispositius de vigilància moral, com així triomfa "el mal". I referida la pregunta als ideòlegs més positivistes (per exemple, a En Paul Krugman, el Nobel d'economia del 2008), es podria formular dient: Llavors, es tracta només de retirar del cove unes quantes pomes podrides i posar uns vigilants més estrictes? Però, si la resposta és sí (la resposta de N'Obama), llavors la següent pregunta és: Però si els Estats Units ara ja és la nació amb més vigilants del món, de quin nivell de vigilància hauríem de parlar, tal volta de la de "1984" d'En George Orwell?

La Tafanera | del.icio.us

Deixar un Comentari