finestra d'En Joan Quetgles

   El títol d'aquest escrit, La filosofia i la religió sense caretes, obeeix a la idea de denunciar alguns dels elements més reaccionaris de les ideologies hegemòniques al món. Filosofia sense careta, en el sentit de fer veure les intencions ocultes, amb careta, amb que foren utilitzades les diverses filosofies; i religió sense careta,  perquè també les religions intervenen decisivament en els processos ideològics, i, per altra part, perquè les esglésies són en guerra ideològica permanent i, en tot moment, tracten d'ocultar els seus projectes més ambiciosos. Veurem de seguida de quina manera tan greu ens afecta allò que anomeno l'Univers catòlic. 

   Aquest escrit pretén ésser un instrument d'anàlisi de la ideologia dominant; mostra quins són els mecanismes dels Poders ideològics; Poders, en majúscules, perquè hi ha uns dispositius de poder instal·lats per a protegir la ideologia dominant i per a marginar i ofegar les ideologies contraposades o dissidents; instrument de lluita ideològica, en el sentit que pretén mostrar de quina manera un hom pot afeblir el Poder.

  Les meves tesis conformen una línia de pensament a la manera d'una filosofia sistemàtica, i moltes d'elles, presentades com si fossin articles, tenen un desplegament particular al meu blog – El blog d'En Joan Quetgles -.  Allò que vull publicar a la Xarxa és un conjunt d'escrits – a manera d'articles - sobre temes de filosofia que poden ajudar a la construcció del nou Univers ideològic català. Com comprovareu, tot i que apareixen com a pàgines aïllades, de fet, conformen un conjunt. És un intent de crear armes ideològiques contra el Universos ideològics dominants, Universos que van contra la llibertat, la igualtat i la justícia, i contra els interessos  de les classes populars, per tant.  Un hom podria pensar que no disposem de forces suficients contra els  Goliats ideològics. Els Goliats tenen un Poder enorme, però la seva ideologia presenta una particular feblesa. El Goliat espanyol és certament un gegant i disposa tot de grans mecanismes per a difondre la seva ideologia. Igualment, el Poder ideològic de Roma disposa de mecanismes estesos arreu del món; i l'Univers catòlic és immens.

   Els Goliats són molt forts, però allò que protegeixen – els valors ideològics reaccionaris – és molt feble.  La ideologia que es veuen obligats a defensar és una càrrega que de cada vegada pesa més i esdevé insostenible i es fa insuportable.  El temps corre en contra seu. Els enormes embassaments que han de defensar – el de l'Església catòlica, el que més – perden cabal de manera contínua. Els avanços de les ciències positives i de la tecnologia  sempre és en detriment dels valors ideològics dels Goliats, en la temàtica que els afecta, és clar. Així mateix, l'increment de la difusió d'un esperit il·lustrat generalitzat també minva les defenses dels gegants.

   La creixent globalització afecta a tots els Universos ideològics. Els Goliats ho perceben com a una greu amenaça i miren de acomodar les seves defenses a la nova situació. . La globalització és un bé de Déu per a tots els Davids. Arribada l'època de l'aldea global, els grans Universos mundials –  i en especial, l'Anglès (a distingir el de Gran Bretanya i el Nord-americà), l'Alemany i el Luterà i el Calvinista – esdevenen uns proveïdors d'armes gratuïtes per als Davids en lluita. Aquests grans Universos fa segles que estan en lluita contra l'Univers catòlic i contra tot d'importants llençols de l'Univers espanyol. Per a aquest Universos la Llegenda negra espanyola no és cap llegenda; els crims contra la humanitat comesos pels espanyols queden declarats com a crims; al seus llibres de text i a les seves enciclopèdies – i als seus films – mostren les malvestats que provocaren el domini espanyol i el de l'Església catòlica.

   Per suposat, no tot són flors i violes en aquest grans Universos a que ens refereixo. Per suposat que ells també tenen la seves llegendes negres. Per suposat que sabem que hi ha una onada de puritanisme nord-americà, i que el president nord-americà en persona, En George Bush, és declara inspirat per l'integrisme purità. Per suposat que el David català ha de combatre també contra aquests altres opressors. Però queda molt clar que és en aquests grans Universos on trobarem més armes per lluitar contra l'integrisme religiós de qualsevol signe. Per cert, a manera d'aclariment, podeu observar que l'Església catòlica s'absté absolutament respecte a la campanya per estendre l'ús de l'anglès. L'Autoritat catòlica deu considerar, jo pens, que la llengua anglesa és la llengua pròpia del Universos enemics, el Luterà i el Calvinista – enemics que li guanyaren les primeres guerres amb la ploma i amb l'espasa -.

   Els Universos ideològics. Les ideologies – les filosofies i les religions, i tots els seus derivats, i, també la sociologia – són expressades i reproduïdes inicialment fent ús d'una llengua concreta que és la pròpia d'un Estat nacional concret. La literatura de contingut ideològic  i tot allò que serveix de vehicle per a la difusió de les idees també forma part d'aquest Univers. Així, podem parlar de l'Univers ideològic espanyol, francès, alemany, rus, català, etc. Amb l'expressió Univers ideològic espanyol o Univers espanyol s'ha d'entendre l'Univers ideològic corresponent a l'Estat espanyol, sense incloure les produccions ideològiques dels altres Estats que també tenen la llengua espanyola com a pròpia. Els Universos ideològics dels Estats de d'Amèrica de llengua espanyola són uns altres Universos diferents de l'Univers propi de l'Estat espanyol. Per entendre la cosa: Els programes d'ensenyament i els llibres de text dels diversos Estats de llengua espanyola  presenten remarcables diferències i divergències. I no és estrany que esclatin conflictes insolubles; així, per exemple, a l'hora de fer la significació i la valoració del Descubrimiento de América no aconsegueixen trobar una formulació comuna. No és rar que elements de la producció ideològica dels Estats llatinoamericans siguin objectivament utilitzables pels  catalans contra  l'Univers ideològic espanyol. Per altre costat, l'Univers espanyol  no és una cosa compacta i acabada, sinó ha seguit un procés creixent d'obertura i modernització. I aquest procés continua. A més a més, s'ha de considerar positivament les moltes coincidències entre els progressistes espanyols i els catalans.

     L'Univers catòlic ens afecta molt directament. L'Univers catòlic és el creat i sostingut per l'Església catòlica. L'Església catòlica és una gran potència mundial que intervé decisivament en les guerres ideològiques d'abast mundial, sempre de manera reaccionària, és a dir a favor de l'obscurantisme i de l'opressió. L'Església catòlica a l'Estat espanyol és mostra particularment agressiva perquè no ha estat mai derrotada i manté quasi intactes les seves estructures de poder. L'Església catòlica formà part del nucli dur de la conspiració contra la república espanyola  (El Papa En Pius XI, hi va prendre part de manera decidida i, esclatada la guerra, donà suport a la intervenció militar italiana a favor d'En Franco).

   El Poder, l'estructura de poder de l'Estat espanyol, força als catalans a pertànyer a l'Univers ideològic espanyol. El Poder espanyol intenta reduir l'Univers català a unes restes folklòriques o a un modest museu. Dit breument, intenta anorrear la consciència nacional catalana.

   L'Univers francès també ens afecta molt directament. L'Univers francès és tacat de malalties lletges; és afectat d'una greu esquizofrènia. El Poder francès, tot i autoproclamar-se  campió de la llibertat, de la igualtat,  va cometre i comet crims contra els catalans i contra molts altres pobles. La seva fraternitat és la d'En Caïm. Allò d'horrible de l'Univers francès és per causa del manteniment de la cohabitació oculta entre les proclames republicanes i  la pràctica d'una política imperialista molt violenta. Els intel·lectuals francesos no aconsegueixen denunciar eficaçment els miratges del seu Univers, ans al contrari, majorment, contribueixen al manteniment d'aquests miratges.

  Veurem que l'Univers catòlic ens afecta molt negativament. I que l'Església catòlica sempre ha estat un instrument de domini al servei del Poder. Essencialment totalitària, és una enemiga de la llibertat i del progrés. I enemiga de la igualtat. L'estructura de l'Església catòlica és piramidal; fou especialment dissenyada de manera que sigui impossible l'exercici democràtic.

   Aquests universos ideològics disposen d'un enorme poder material per a mantenir-se i, si poden, per a expandir-se. Però aquests tres Goliats decadents no podran suportar les conseqüències del progrés  tecnològic i de les comunicacions. Aquests tres Universos són tres ciutadelles extraordinàriament fortificades amb l'objectiu d'impedir l'entrada de la llum de la veritat, llum que posaria en evidència les seves malvestats. Tot i els innombrables dispositius de l'Estat espanyol i de l'Església catòlica, les classes treballadores i la població en general de Catalunya i d'Espanya trenquen contínuament el marc ideològic a que se'ls sotmet; i els Goliats estan inquiets. La guerra ideològica s'intensifica. El lliure accés a Internet per part dels Davids ha de significar el principi de la fi de tots els Goliats del Món.

    I, viceversa, el temps juga a favor dels pobles oprimits, en quant a defugir l'opressió ideològica. De cada dia, els catalans tenen a l'abast més recursos per a posar en crisi l'Univers espanyol. Per altra banda, els interessos de les classes oprimides de l'Estat espanyol i de l'Estat francès han de convergir amb els de la classe treballadora catalana. L'Univers espanyol és ple de productes reaccionaris i de productes espanyolistes, però als darrers quaranta anys s'ha omplert de productes ideològics progressistes i de productes oposats als interessos d'oligarquia espanyola. L'Univers català que va emergint no és una simple reconstrucció de l'univers destruït per la reacció espanyola del 36. No és a la manera que pretenia el pujolisme que s'ha de bastir; no és a la manera d'En Torres i Bagues amb allò de Catalunya serà cristiana o no serà; al contrari, hem de dir que Catalunya serà, si, entre altres coses, trenca el  fermall catòlic.

   L'Univers català actual reflecteix la correlació de forces que intervenen en la lluita ideològica.

    L'Univers català d'ara és un lleig conglomerat on una diversitat d'agents hi diposita els seus productes ideològics; així, per exemple, els llibres de text en català no són sinó una versió dels llibres de text en espanyol. La producció ideològica conservadora catòlica continua essent predominant, jo crec. Durant dècades, centenars i centenars de projectes catalanistes de la societat civil catalana han portat – i continuen portant – l'empremta conservadora. L'intent de formar una mena de nacional-catolicisme a la catalana no ha aconseguit els seus objectius, però els agents nacional-catòlics continuen plenament actius. El pujolisme ha sigut letal. Ha sigut un dirigisme cultural de curt abast que menava cap a la insignificança cultural. Ara estem, precisament, dins aquesta insignificança, però sembla que es generalitza el sentiment d'insatisfacció.

    O sigui, l'Univers català està per fer.

    El procés de mundialització trenca els murs defensius dels Universos ideològics. La mundialització posa en crisi també l'Univers espanyol. Des de feia segles, els espanyols i els catalans estaven tancats dins l'Univers espanyol (En Felip II, el gran campió del catolicisme, tirà pel dret: prohibí la importació de llibres estrangers). Durant segles, solament una minoria il·lustrada podia tenir lliure accés a altres Universos. Amb la mundialització, es van enrunant les muralles. Els espanyols i els catalans entren en contacte amb altres Universos ideològics que posen en crisi el discurs de l'Univers ideològic espanyol – i el de l'Univers catòlic de l'Estat espanyol -. Per altra banda, actualment, els grans Universos ideològics incideixen directament dins l'Univers espanyol  oferint tot de productes seus fent servir la llengua espanyola. El nou fenomen social de la cinematografia provocà la primera gran onada ideològica mundialitzadora. En concret, L'Univers nord-americà – i l'Univers luterà - imposà una severa derrota a l'Univers catòlic i a l'Univers espanyol.

   Així, doncs, els catalans tenen a la seva disposició abundant material que els forneixen altres Universos ideològics que contradiuen elements bàsics del discurs espanyol. Hem de veure, per tant, que els catalans no serem sols a l'hora de denunciar les perversions ideològiques de l'Univers espanyol i de l'Univers catòlic.

   El Poder, la classe dominant, intenta construir un univers ideològic d'acord amb els seus interessos i l'imposa a les classes oprimides. A l'Estat espanyol, els treballadors catalans pateixen una doble opressió, com a treballadors i com a catalans. Una  part de les classes populars espanyoles és seduïda pel discurs nacionalista espanyol. L'oligarquia espanyola desplega tots els seus mitjans en comptes de mantenir i fomentar l'alienació nacionalista espanyola. El fet que els bisbes espanyols aixequin la veu en defensa de la unitat de la nació espanyola és un indicador de la por que sent l'oligarquia de perdre la batalla ideològica, o sigui, de perdre el Poder. La seva por – i el seu esforç esbojarrat per impedir la lliure circulació d'idees – és una mostra del poder de les idees.

     No es tracta només d'entendre, sinó de participar en la lluita per a escombrar el conservadorisme i la reacció. Hem d'establir una república en base a l'emotivisme moral, que sigui expressió dels sentiments de la majoria, és a dir, dels sentiments de les classes treballadores.

    Tesi: En David necessàriament guanyarà a En Goliat. En Goliat, per mantenir el seu Poder pervers, menteix; i  la seva història és la creació d'una llegenda on el pes de les mentides, a un moment determinat, resulta insuportable.  

    El Poder ideològic és el que conforma la programació de l'ensenyament oficial. La ideologia dominant és la resultant de la força del Poder ideològic. Per entendre'ns: l'oligarquia castellano-andalusa era la classe dominant a l'Estat espanyol; era la classe conservadora que tenia el control ideològic; fins a l'any 1975, durant 40 anys, la ideologia dominant a l'Estat  fou allò denominat "nacional-catolicisme". Amb l'establiment de la  monarquia constitucional, es va iniciar una nova etapa històrica en la qual l'oligarquia espanyola – la castellano-andalusa – acceptava el nou marc democràtic (Bé, de fet, realment era el resultat d'una negociació des d'una posició de força de l'oligarquia). Seria més aproximat a la realitat històrica dir que les forces democràtiques acceptaren l'oferta d'un nou marc polític que tenia greus mancances democràtiques, greus mancances que perduren fins el dia d'avui. Les diverses formacions democràtiques de l'Estat que havien estat lluitant contra la dictadura franquista "negociaren" les condicions que els imposava l'estament franquista  en el Poder. O sigui que no fou el cas que l'oligarquia fos derrotada o afeblida. La Plataforma democràtica negociava amb el Poder franquista des d'una posició de feblesa, i es va veure obligada a acceptar el manteniment dels privilegis de l'oligarquia i de l'Església catòlica. Ni tan sols s'acordà la més petita reprovació de l'alçament militar del general Franco o del règim franquista. No hi va haver cap intent d'iniciar processos judicials contra els criminals franquistes.  No hi va haver cap tipus de depuració dels funcionaris franquistes amb responsabilitats polítiques. Els oligarques amb totes les seves propietats intactes s'acomodaren esplèndidament al "nou ordre democràtic" de la monarquia borbònica. Per altra banda, els elements franquistes de l'aparell de l'Estat continuaren als seus llocs de privilegi sense que es fes la més mínima revisió. Tots els militars franquistes i els jutges i els catedràtics i alts administratius continuaren als seus càrrecs sense ésser molestats.

     Actualment, al 2008, els estaments conservadors continuen controlant importants instruments ideològics. Per altra banda, els segments progressistes de la societat espanyola es mantenen dins la confusió posant en dubte  la plurinacionalitat  i la pluriculturalitat de l'Estat. Es pot afirmar que els programes oficials de història i de filosofia, a grans trets, no s'han allunyat dels de l'època franquista. Sovint, conservadors i progressistes espanyols coincideixen en tasques de manipulació històrica – o de falsificació -, de manera que resulta difícil distingir quins són els uns i quins són els altres. La ideologia dominant a una societat determinada es correspon amb els interessos de la classe social dominant. 

   Tesi: Tots els homes pensen i són pensadors. No és cert que les idees que es fan presents a la història siguin una exclusiva dels denominats filòsofs o dels portaveus de la ideologia dominant. Els llibres d'història i els d'història de la filosofia donen a entendre, erròniament, que les ideologies dominants a cada època són una conseqüència o derivat de l'activitat intel·lectual d'un sol home, d'un ésser humà dotat d'una gran capacitat, de manera que la seva ment pot fer canviar el curs de la història. Aquest supòsit és inconsistent i no fa sinó contribuir a la confusió.  

   Una de les innovacions d'aquest sedàs català consisteix en denunciar de la ideologia amagada o la disfressa ideològica. Comunament,  els erudits concentren el seu estudi de les ideologies sobre l'anàlisi de textos dels autors. La meva proposta consisteix en investigar quina és la intenció d'un determinat ideòleg, i què se'n segueix d'una determinada ideologia; allò que importa és descobrir quina és l'autèntica ideologia que s'amaga sota la disfressa ideològica expressa.

    Tesi: Els homes poden elaborar disfresses ideològiques o amagar la ideologia pròpia així com ocultar actuacions compromeses , però   els seus silencis o la seva passivitat, el seu no actuar, ens permet descobrir l'autèntic rostre ideològic.

   En Sòcrates no va tenir res a dir, ni va protestar, ni es va moure quan començà la gran onada repressiva de les forces de la reacció que s'empararen del poder a Atenes; va començar la repressió, la persecució dels il·lustrats i dels demòcrates atenencs, i es donà una onada de crims. I En Sòcrates callà com un mort (Bé, em refereixo a un suposat Sòcrates creació d'En Plató; d'En Sòcrates real en sabem ben poca cosa).

   Majorment, els teòlegs, els erudits i els experts no diuen quina és la seva intencionalitat a l'anunciar que es dediquen a fer un determinat estudi o una determinada exposició dels seus sabers. Comunament, elaboren els seus informes sense fer  referència a la seva ideologia i sense explicar quina és la seva relació amb el Poder. Publiquen els seus informes a la manera que ho faria un  geòmetra que envia una recensió  a la Facultat; és a dir, entren en combat ideològic de forma amagada o amb disfresses, sense dir quina és la seva passió secreta.

     Tesi: En contra del model positivista, el que hem d'exigir és que els qui fan  escrits ideològics han de manifestar quina és la seva intenció social i ideològica, i que diguin a quin bàndol pertanyen.  

   Comunament, els combatents d'una guerra ideològica oculten les seves intencions. A les Universitats actuals, les Facultats de Teologia i de Filosofia miren de mostrar una aparença semblant a la de les Facultats de les ciències positives. Hem de fer veure que ha passat el temps de les disfresses; hem de fer veure que ha passat l'època dels teòlegs, dels erudits i dels experts en temes ideològics. Aquests experts es maquillen com si fossin uns científics positius i, en cap cas, no confessen que, en realitat, són teòlegs.

   Els homes pensen i pensen intensament impulsats per les emocions i les passions. Sense emoció no hi hauria pensament. És una la imatge mistificadora la que comunament es presenta d'un pensador que es dedica a pensar. No és el cas que el pensar sigui una activitat específica pròpia d'uns denominats pensadors, amb correlació amb que la matemàtica és específica dels matemàtics. L'ús de les paraules filosofar i filòsof no fa canviar la situació plantejada. Comunament, es presenta   la filosofia com un pensar específic propi i exclusiu dels filòsofs. Aquest plantejament és el resultat d'una manipulació que van iniciar els ideòlegs de la reacció a l'antiga Grècia: En Sòcrates, En Plató i N'Aristòtil. Bé, de fet – com veurem -, fou l'aristocràcia macedònica la qui imposà la ideologia reaccionària, antidemocràtica.

   Aclariment: tot un seguit de referències al món antic entenc que són necessàries per a comprendre el món modern. En efecte, haurem de veure que les polis gregues són l'únic referent de l'antiguitat en el debat sobre la democràcia.

   I encara més: els debats actuals majorment enllacen en qüestions de filosofia o de religió que tingueren el seu origen a l'època antiga.

  Els poders reaccionaris en tot temps intenten presentar batalla proveïts de materials teològics que tenen a veure amb En Plató i amb les Sagrades Escriptures.

   S'ha d'especificar que foren individus pertanyents a les classes populars els qui pensaren, proposaren i portaren a terme les revolucions democràtiques a les polis gregues. S'ha d'entendre que primer es feren les reformes democràtiques i que, més endavant, els savis debateren els fonaments teòrics de la convencionalitat social. No fou el cas que uns savis il·lustrats inspiressin a les masses amb la seu discurs social; foren les masses amb els seus líders les que dugueren a terme la revolució democràtica; foren les masses amb els seus líders les que es donaren a si mateixes el nomos democràtic després de llargs debats. Foren les masses les que imposaren la democràcia directa a les ciutats. El creixement social i econòmic de les polis fou la causa determinant de les revolucions democràtiques al segle VI aC. Hem d'entendre que les classes populars de les polis se sentien oprimides i que va anar creixent un sentiment de revolta contra l'aristocràcia que monopolitzava el poder. Aquells homes sentien i pensaven; i pensaven en les reformes democràtiques. Ben segur que hi va haver herois i màrtirs revolucionaris pertanyents a les classes socials més humils; i ben segur que el seu nom fou conegut i enaltit; però no és d'estranyar que no en quedin testimonis; hem de concloure que al llarg dels segles de poder de les oligarquies aristocràtiques, aquestes esborraren qualsevol rastre de testimoni democràtic.

   L'emotivisme moral és el principi de la ideologia democràtica. El nomos de les polis democràtiques no era expressió dels designis dels déus sinó dels sentiments de la majoria dels ciutadans. Les normes morals i les lleis de la ciutat eren el resultat d'una convenció entre els ciutadans.  Els savis del segle de Pèricles foren els teòrics de la convencionalitat. Els savis en feren teories i debateren sobre el tema, però primer foren les amples masses ciutadanes que es mogueren endutes per l'emotivisme moral i imposaren el nomos, la llei de la ciutat democràtica.  Els reaccionaris donaren un sentit pejoratiu a la paraula sofista; sentit pejoratiu que va prevaler al llarg dels segles.  I encara ara, la major part de llibres d'història de la filosofia i les enciclopèdies donen a entendre que el relativisme i l'escepticisme dels  savis il·lustrats – Protàgores, Gòrgies, Pròdic, Hípies d'Helis, Licofró i d'altres – és una mena de filosofia menor. O sigui, la majoria de grans enciclopèdies adopten les posicions teòriques que elaborà la reacció antidemocràtica donen a entendre que els teòrics de l'emotivisme moral elaboraven un pensament inferior, de molt, als del l'intel·lectualisme moral. Per tot arreu, s'exalten les figures de Sòcrates, Plató i Aristòtil com a grans filòsofs de la humanitat. Fa temps que als Universos luterans començaren a trencar llances contra aquests filòsofs. En Luter mateix no s'estigué de dir que odiava N'Aristòtil. Actualment, no són rars els historiadors que fan una crítica revisió històrica sobre el tema que ens ocupa; en aquesta línia destaca l'obra Història social de la ciència, de John D. Bernal; En Bernal dedica un capítol a la que anomena La tríada reaccionària: Sòcrates, Plató i Aristòtil. 

Tesi:  El combat ideològic gira al voltant de la moral en el sentit més ample de la paraula. A un costat hi ha els teòrics de l'emotivisme moral, a l'altre els de l'intel·lectualisme moral i els que afirmen la moral en base a la religió o a la tradició.

  (L'emotivisme moral estableix el principi que les normes morals són una conseqüència dels sentiments).

    Primer fou la derrota militar de les polis democràtiques; tot seguit, l'emotivisme moral fou substituït per l'intel·lectualisme moral o per la moral tradicional de les societats aristocràtiques. I el pensament il·lustrat dels sofistes, per la ideologia reaccionària.  La reacció establí els patrons i les normes de la ideologia de l'època imperial que s'iniciava. Amb la qual cosa, el grans pensadors grecs anteriors i els grans il·lustrats quedaren reduïts a la condició inferior de pensadors "presocràtics" o de "sofistes" en sentit pejoratiu, platònic, significant "aquells que especulen amb la veritat". Al mateix temps, la major part dels escrits dels dits sofistes es perderen.

   Les polis democràtiques representaren un breu parèntesi dins la història universal; foren com una excepció al sistema de les societats aristocràtiques imperent en tot temps. A l'època de les ciutats-Estat, seguí la dels grans imperis regits per oligarquies aristocràtiques.  Al llarg de la història, tots els intents de canviar l'ordre aristocràtic acabaren en fracàs. Totes les revoltes armades foren esclafades sense més conseqüències. Igualment, tots els intents de defugir de l'opressió l'Església catòlica fracassaren i foren objecte de cruel repressió.

     Podria semblar que l'opressió, l'esclavitud i el servatge s'haguessin fet definitius, com una mena de fi de la història, com explicaven els tomistes (Els tomistes eren els qui tenien el pensament únic; cap full de paper podia circular sense el nihil obstat). Però al segle XVI començaren els grans moviments d'alliberament de la Reforma luterana, els quals significaren el principi de la fi de l'opressió universal. Després d'inacabables fracassos, a la fi, s'esdevingué l'època de les grans revoltes democràtiques triomfants. La victòria dels reformadors luterans, l'expansió de la Reforma,  l'establiment del calvinisme a Ginebra, el triomf de la revolta dels holandesos - la primera gran guerra d'alliberament nacional -, la revolta de 1648 a Anglaterra. I  al 1688, tingué lloc la primera gran revolució democràtica;  a la Gran Bretanya s'establia la primera democràcia parlamentària moderna.  De manera semblant a l'època de les revolucions democràtiques de les ciutats gregues de l'època antiga, a la revolució anglesa, primer foren els homes que s'alçaren en armes contra l'absolutisme, i, després, tot seguit, els filòsofs recuperaven la teoria de l'emotivisme moral, i la ideologia democràtica passava a ser el pensament dominant.

   La moral de N'Aristòtil és una col·lecció de propostes de signe conservador d'acord amb l'oligarquia i al servei dels projecte imperial del rei de Macedònia; però es continua obligant als alumnes a estudiar-les com si fossin un gran tresor de sabers molt importants. Per si de cas, els alumnes haurien de disposar de materials aptes per a discernir  quins són els mecanismes de manipulació ideològica que utilitzen els reaccionaris.

    És escandalós que la programació oficial continuï amagant el contingut reaccionari d'autors com N'Aristòtil o En Pau de Tars, el qui per tot figura amb el nom de Sant Pau ( Un suposat En Pau de Tars, la suposada obra del qual entra a formar part del Nou Testament). N'Aristòtil considera que es natural que hi hagi esclaus a la societat; i, més encara, pensa que és bo que hi hagi esclaus. Així, raona N'Aristòtil, els homes lliures queden alliberats dels treballs mecànics, servils i es poden dedicar a la filosofia.   No es casual que  les normes morals de les Epístoles d'En Pau coincideixin amb la doctrina moral oficial a l'Imperi romà. Així, per exemple, En Pau predica que els esclaus cristians han d'acceptar l'esclavitud com una cosa natural; i encara més: proposa als esclaus cristians que es comportin com a bon fills respecte del seu amo, i que els amos s'han de comportar com uns pares respecte als seus esclaus.

   Al meu parer, els opuscles del Nou Testament són una recreació elaborada per un equip d'ideòlegs al servei del projecte de l'emperador Constantí. La idea d'En Constantí era l'establiment d'una església universal romana que seria l'eix unificador i uniformador de tots els pobles de l'Imperi. El projecte d'En Constantí es va aplicar massa tard, quan l'Imperi ja s'esfondrava; però demostrà que era una bon instrument del poder imperial aplicat a Bizanci – a la ciutat que es batejà amb el nom de Constantinopla -. L'Imperi bizantí, unificat amb la trama de l'Església cristiana, havia de perdurar mil anys més que l'Imperi romà d'occident.

  S'ha de pensar que En Pau de Tars mateix és un mite elaborat pels teòlegs del segle IV. No hi ha  cap document històric del segle I que faci referència a En Pau. Tampoc és el cas que hi hagi cap referència literària d'autors grecs o llatins de lèpoca respecte d'En Pau o dels seus escrits. En Friedrich Schleiermacher, 1768-1834, considerat un dels grans de la teologia calvinista, i un dels grans filòlegs, estudiós de les Epístoles d'En Pau, va deixar aclarit que les Epístoles havien estan elaborades per diversos autors. Però el descobriment de N'Schleiermacher va quedar – ha quedat – sense efectes per voluntat política de les esglésies cristianes. L'Església catòlica dedica la seva activitat intel·lectual a mirar d'esborrar tota referència dels autors que han posat al descobert errors o confusions del Nou Testament.

  De bell antuvi, el patriciat romà va desconfiar dels filòsofs i dels llibres de filosofia; era mal vist dedicar-se a l'estudi de la filosofia i a l'especulació filosòfica; fins i tot no foren rares les prohibicions expresses de l'ensenyament de la filosofia i l'expulsió de Roma dels filòsofs grecs. Als romans que s'afeccionaven a la cultura grega se'ls denominava despectivament graeculus, greguets. Allò que importava a aquells patricis era el cultiu de la virtus romana. Els grans romans entenien que el seu deure era la defensa de la tradició romana. Així s'explica el gran buit que es dóna a la història de la filosofia a l'època de l'Imperi romà; la que hauria de ser filosofia romana és quasi inexistent. Escandalosament, tan sols es donen un pocs autors romans de llibres de filosofia; però, a més a més, aquests pocs autors no són pròpiament filòsofs. Al seu llibre de filosofia, amb el títol de Reflexions, l'emperador  Marc Aureli bé que s'afanya a dir que ell no va perdre el temps amb lectures d'obres filosòfiques i amb especulacions inútils, cargolant així el rull de la contradicció; escriu un llibre de filosofia per dir que no és convenient dedicar-se a la filosofia.

   D'acord amb els historiadors escèptics, s'ha d'arribar a la conclusió que la figura de Jesús de Natzaret no va tenir cap tipus de realitat històrica, i que és un mite òrfic. I que els Evangelis cristians són unes pures creacions literàries, unes més entre l'oceà de literatura òrfica que inundava les ciutats gregues  de l'època. Tot una sèrie  d'investigadors britànics crítics – vb. En J. M. Robertson – ho van posar de manifest, però els seus escrits no han sigut recollits per les grans enciclopèdies ni pels llibres d'història oficials els quals continuen oferint les versions conservadores al servei de les esglésies cristianes. Els investigadors crítics dels mites cristians han quedat reduïts als apartats  dels escèptics en matèria de religió. Hem de pensar que a la Gran Bretanya es dóna una mena de convenció entre els diversos poders de manera que es considera no convenient adoptar una actitud crítica contra l'Església anglicana des de la pròpia administració de l'Estat; no de bades la reina és el cap d'aquesta Església. Per suposat aquests investigadors de que parlava no figuren a l'Univers espanyol ni a l'Univers català. Es poden trobar a la Xarxa a  skepticaly.org i d'altres similars. (Vegeu la crítica a Internet:  The Myth of the Historical Veracity of Jesus, de Hayyim ben Yehoshua, professor de la Universitat de Tel Aviv; l'obra es pot baixar de la Xarxa). 

    Els investigadors crítics també posen en dubte que hagin existit unes suposades comunitats cristianes primitives.  La guerra del jueus i Les antiguitats judaiques , llibres de Flavi Josef, són la principal font històrica de l'època sobre el món jueu i de les diverses sectes religioses jueves . Però no és el cas hi hagi ni la més petita referència de cap tipus de secta  o de comunitat  cristiana.

   No són pocs els llibres dels investigadors jueus que posen de relleu la inconsistència dels fets que narren els Evangelis i els llibres del Nou Testament. 

    La classe alta romana valorà negativament el conreu de la filosofia; per això foren molt pocs els autors romans que escrigueren llibres de filosofia; podem citar En Lucreci , En Sèneca, En Cicerò, En Marc Aureli i poca cosa més;  cap d'ells es presentava com a filòsof. Convé destacar que l'obra De re natura Sobre la naturalesa del poeta Lucreci, la versió llatina de l'obra d'Epicur, només en quedaren dos exemplars. L'oligarquia romana entenia que era essencial el manteniment de la ideologia tradicional, que l'únic cos de pensament que s'havia de cultivar era la virtus romana, és a dir, el conjunt de normes familiars i socials que havien caracteritzat el comportament dels pares de la pàtria. Les Reflexions d'En Marc Aureli són poc més que un receptari d'aquestes normes de conducta de l'alta classe romana. No de bades, els emperadors mantenien el càrrec de praefectus mores, el responsable del compliment de les normes morals romanes. Comunament, l'estoïcisme romà es presentat amb simpatia i com si fos una petita meravella; com un conjunt de virtuts envejables que impregnaven la conducta dels patricis, a saber, patriotisme, servei a la família i a la comunitat, domini de les passions, rebuig de tota forma d'ostentació, castedat, parquedat en el menjar  i el vestir, cultiu de les virtuts,  i, en resum, la impertorbabilitat de l'ànim.

    Els llibres d'història i les enciclopèdies no tracten de tot allò que és ocult, a no ser que s'hagi produït qualque tipus d'escàndol.   Els grans aristòcrates que disposaren del Poder a vegades  descrigueren les seves pràctiques violentes  perquè les consideraven com a gestes heroiques quan en realitat eren crims contra la humanitat. Els principals testimoniatges dels crims són els propis criminals els quals descrigueren el seus crims i, a vegades, en tot luxe de detalls. 

   Allò que no es diu d'aquells virtuosos grans romans és de quina manera bestial aplicaven l'estoïcisme a la inversa: eren impertorbables davant el patiment dels altres. Aquells grans romans es mantenien impertorbables a l'hora de cometre un gran crim. Allò que no es diu als llibres de text és que l'oligarquia romana  creà un sistema de repressió universal d'una inhumanitat encara ara no superada. Els romans foren els inventors de la pena de mort més dolorosa possible i de més llarga duració possible, la mort dels enclavats a la creu. Tampoc s'estaven de l'ús d'activitats genocides fins al punt que esdevingueren una pràctica habitual o una norma. Cartago fou destruïda casa per casa i els seus camps foren sembrats de sal, i els supervivents foren venuts com a esclaus i espargits per tot l'Imperi; però la destrucció de Cartago no era un cas aïllat, sinó un cas més resultat de l'aplicació de la normativa romana.

   No és en els pocs llibres de filosofia romana on es troba l'autèntica ideologia dominant a Roma. Foren les ments dels patricis les que idearen la manera de crear i mantenir l'Imperi. Foren els patricis els qui idearen el sistema de les explotacions agràries basades en el treball dels esclaus en grans masses. Pensaren intensament en les estratègies de manteniment del sistema esclavista.  Ells idearen tot de mesures molt elaborades –  algunes de violència extrema - per tal de mantenir sotmesa la voluntat dels esclaus. Els patricis idearen la manera de tenir sotmesos als pobles vençuts; establiren tot de mecanismes socials per mantenir assegurat l'Imperi.

   Tesi: La formació dels grans imperis a l'antiguitat respongué a la necessitat de superar l'estat de guerra universal.

    Arribà a un punt, cap allà el segle VI aC, que les ciutats i les entitats polítiques es veieren obligades a fer confederacions entre sí o a buscar la protecció d'alguna potència militar; de no fer-ho estaven en perill imminent de ser assaltades i subjugades per alguna potència hostil; aquest fou el cas de la Messènia que fou conquerida pels espartans.

     La ideologia conservadora descriu la història com a res gestae, com a resultat de les  accions dels grans homes; accions que són la conseqüència de les idees i projectes d'aquests homes. Els ideòlegs conservadors a l'hora d'explicar les causes de la formació de l'Imperi romà sempre segueixen una línia indeterminista; és a dir, es refereixen a unes causes que són uns purs accidents, i que no expliquen res. Segons això, la història és un cúmul d'accidents i casualitats. L'Eneida d'En Virgili en seria un paradigma clàssic. El poema fou un encàrrec de l'emperador August com a projecte ideològic de crear una gran epopeia nacional romana a imitació de la Ilíada. El poema és un càntic a un Enees rocambolesc, supervivent de la destrucció de Troia,   que deambula per la Mediterrània i, després d'unes grans aventures, desembarca a Itàlia i funda Roma.

    Els llibres d'història i les enciclopèdies de l'Univers espanyol continuen essent majoritàriament d'ideologia conservadora, amb un clar predomini de la narració de les grans gestes.

    Els escrits d'En Juli César són una excepció a la regla;  demostra que ell sabia i comprenia quina era la dinàmica essencial de la història en aquella època.  La guerra de les Gàl·lies no solament descriu en rigor tota la complexitat dels elements que intervenen a la guerra; va més enllà i descriu quina és, al seu parer, la causa per la qual Roma fa la guerra a les Gàl·lies i per la qual les Gàl·lies passaren a formar part de l'Imperi romà. En César descriu quins són els principals mecanismes de Poder que fan moure la política de la Gàl·lia en relació al Poder de Roma.  En alguns paràgrafs deixà la senyal de la seva soberga intel·ligència, com és el del llibre VI, XII, on explica el perquè la Gàl·lia estava dividida en dues faccions i de com en aquell temps la situació era de guerra permanent a un nivell de violència ja insuportable. Diu que les dues faccions – els eduus i els sequans – estaven enfrontades i que els sequans, sentint-se inferiors, es coalitzaren amb els germànics i Amb això, guanyades vàries victòries i degollada  tota la noblesa dels eduus, esdevingueren tan poderosos que els llevaren gran part dels vassalls  i els obligaren a donar com a penyora els fills dels principals...Aquesta fou la causa que obligà a Diviciaco (el cabdill eduu) a anar a Roma a demanar auxili al Senat, si bé no l'obtingué. Es canvià la sort amb l'arribada de César: es restituïren als eduus els seus hostatges, recobraren els antics vassalls i n'adquiriren de nous gràcies a En César, puix que veien que els que s'aliaven amb ells milloraven de condició i de govern. En César  assenyalava la contradicció històrica essencial: La guerra universal – la guerra eterna de tots contra tots – llençava els més amenaçats als braços de Roma. En paraules d'En César, aquesta fou la causa que obligà a Diviciano a anar a Roma a demanar auxili al Senat. En César va copsar allò contradictori de la situació: resultava que una facció de la nació gal·la cercava l'ajut militar de Roma  per moure guerra contra una altra facció de la mateixa nació. És aquesta contradicció que explica que una sola ciutat, Roma, pogués sotmetre una nació tan gran, la Gàl·lia, la qual tenia una població vint vegades superior a la de Roma.

   El punt culminant del pensament gran romà fou l'invent de l'estratègia per mantenir sotmesos els pobles vençuts. La idea consistia en que les terres del poble vençut en guerra esdevenien ager publicus, terres propietat de l'Imperi, de manera que la classe aristocràtica del poble vençut perdia la base del seu poder i es veia obligada a fer pactes de submissió i de fidelitat a Roma; a una segona fase, l'aristocràcia indígena s'esforçava per aconseguir la ciutadania romana. D'aquesta manera, les revoltes dels indígenes sempre eren molt localistes i no significaven una amenaça greu contra l'Imperi; localistes, perquè allò que mantenia viva la consciència de nació era la classe aristocràtica. Sense una classe dirigent activa políticament, les nacions sotmeses perdien la consciència nacional, la qual era substituïda per la idea de pertinença a una regió. Les masses pageses de la nació, sense dirigents polítics, restaven sepultades al seu petit lloc de supervivència, i la nació desapareixia de la història.

    Els llibres de  text i les enciclopèdies expliquen que amb "la invasió dels bàrbars" i amb la fi de l'Imperi romà, a l'any 475,  començava una llarga època amb un gran retrocés cultural. Expliquen que durant segles el nivell del cultiu de la filosofia estava sota mínims; que no hi havia estudis de filosofia, ni publicacions, ni escoles, ni autors. Donen a entendre que una gran foscor intel·lectual s'escampà per les àrees que havien constituït l'Imperi romà. Aquests llibres d'història s'afanyen a dir que la cultura clàssica fou salvada per obra de l'Església catòlica romana, que aquesta Església fou la única institució que subsistí de l'Imperi, i que aquesta Església inicià i dirigí la recuperació cultural d'Europa amb la creació d'escoles i de les Universitats, a partir del segle XI.  Però aquests llibres no s'acomoden a la realitat històrica; continuen donant una interpretació manipulada d'acord amb la tradició catòlica.   La realitat històrica s'allunya del model conservador. Aclarir la realitat històrica d'aquella època ens permet assenyalar les falses bases de la ideologia conservadora actual i de les diverses orientacions filosòfiques que hi coincideixen.

   Al segle V, els dirigents – l'aristocràcia guerrera – de diversos pobles germànics decidiren apropiar-se de grans àrees de l'Imperi romà. Però no simplement per aconseguir unes terres on establir-se com a poble. La nova idea, el nou projecte, del cabdills germànics consistia en apoderar-se de l'Imperi romà mateix, en establir-se com a administradors de l'Imperi en substitució dels romans.

   Durant segles, els ostrogots i els visigots feren de pobles deambulants: deixaven uns territoris i n'ocupaven uns altres, una i altra vegada, com si complissin una mena de mite de Sísife; així, feren una deriva que avui ens sembla increïble. Els visigots fins i tot aconseguiren nous territoris dins l'Imperi, com a resultat de les negociacions amb Roma. És a dir, la gran estratègia política dels pobles germànics ja va començar a ser desplegada abans de la caiguda de l'Imperi romà. No és el cas que Roma assimilés els germànics, sinó que els germànics s'anaven apoderant de l'Imperi, per graus, per mitjà de contínues negociacions amb els emperadors de Roma.

 La novetat, el nou gran projecte, va consistir en establir-se  com administradors de l'Imperi, de la porció de l'Imperi romà que pogueren ocupar militarment. Els ostrogots, els visigots, els francs i d'altres pobles germànics passaren a ser els nous administradors de l'Imperi romà. Conformaren imperis  on la població d'ètnia germànica era minoritària respecte a la població total. Per exemple: 300.000 visigots enfront de sis milions de hispani (Per cert, hispani fou el nom que aplicaren els romans per referir-se a la vintena de nacions o pobles que habitaven a la península ibèrica) . En tot moment, els nous administradors mantingueren les institucions de l'antic Imperi.  Fins i tot, arribaren a adoptar el nom d'Imperi romà, com fou el cas de la denominació de "Imperi Romà Germànic". El manteniment de l'administració romana i de la llengua llatina fou una necessitat; sense administració romana, els resultava impossible construir i mantenir els seus imperis.

 No és el cas que els francs imposessin la seva  llengua, el franc, com a llengua oficial de la seva administració imperial. El llatí culte continuà essent la llengua de l'administració, mentre que les poblacions indígenes continuaren parlant en llatí vulgar. L'aristocràcia franca va decidir adoptar el llatí com a segona llengua. De manera semblant obraren els ostrogots i els visigots.  A aquests regnes germànics, el procés de diglòssia  determinà l'extinció de la llengua germànica. Els francs, els ostrogots i els visigots perderen llur llengua pròpia.

    Els pobles germànics conqueridors adoptaren la religió cristiana com a estratègia política per tal de consolidar els seus nous imperis. Els llibres de text espanyols i catalans afirmen que aquests pobles germànics es convertiren al cristianisme, però no detallen ni expliquen en què consistia aquesta conversió. Semblaria que allò més propi hagués sigut que els conqueridors imposessin la seva religió als vençuts, com succeeix al llarg de la història.

    Les enciclopèdies catòliques i protestants no fan sinó confondre el lector tot presentant una història on el bisbe Úlfila és el principal agent de la història d'aquesta conversió; es limiten a narrar les seves gestes d'evangelitzador; expliquen que Úlfila va traduir el Nou Testament a la llengua gòtica i que  "va convertir els gots a l'arrianisme".  Però els suposats bisbes evangelitzadors no foren els autèntics agents de la història; els autèntics agents foren les aristocràcies germàniques. En el manteniment de l'estructura bàsica romana,  els reis germànics  participaren decididament a la consolidació i expansió de l'Església catòlica.

    La imatge que es correspon amb la realitat històrica és la de l'assemblea de nobles presidida pel rei la qual delibera i decideix que és necessari i convenient adoptar formalment la religió oficial de l'Imperi (Bé, els visigots decidiren fer una segona conversió a l'època d'En Recared; decidiren adjurar de l'arrianisme i adoptar el catolicisme).  En Clovis, rei dels francs, i l'elit intel·lectual franca van decidir la gran pirueta:  farien apostasia de la religió franca, i es convertirien en massa al cristianisme. Les aristocràcies germàniques, majorment,  tenien un concepte cínic de la religió.

    Els llibres de text diuen que no hi havia activitat cultural de nivell filosòfic, que no es produïren obres filosòfiques, però no expliquen quin era el nou pensament ni quins eren els projectes ideològics del  dominadors germànics.

    A totes les èpoques hi ha guerra ideològica. Els llibres dits de filosofia només mostren una petita part dels conflictes ideològics de l'època.  La producció de llibres de filosofia, a vegades, és poc representativa  del total del pensament, com a en temps de l'Imperi romà; d'altres, ni tant sols es testimonial, con a l'alta Edat mitjana.

  Tesi. En tot temps, la classe dominant amaga la seva estratègia respecte a l'exercici del poder; disfressa el seu comportament com a classe dominant; amaga les seves autèntiques intencions i les veritables normes de conducta.

   Amb El Príncep , En Maquiavel treia a la llum  l'autèntica dialèctica dels qui  mantenien el poder.

   És falsa la imatge d'una Església catòlica com a dipositària de les restes de la cultura clàssica. D'antuvi, l'Església fou un instrument de repressió per motius religiosos, morals, intel·lectuals i polítics.  Va establir  el monopoli de l'ensenyament. Allò que s'ha d'explicar és que les Universitats i escoles superiors depenien dels Bisbats; que les ordres religioses es repartien les càtedres universitàries, excepte a les facultats de Medicina; que molt rarament un laic podia ocupar una càtedra. Allò que s'ha d'explicar és que l'Església fou l'obstacle principal per a l'avenç de la ciència; que establí el despotisme moral i intel·lectual; que impulsà el cultiu de la superstició, el fanatisme i la intolerància fins a un grau d'inhumanitat mai igualats.

   Els llibres d'història de la filosofia presenten una llista de filòsofs de l'època medieval, de manera que dóna la impressió de que realment hi havia noves aportacions al saber. És un miratge i fum; els dits filòsofs són una col·lecció de frares que cultivaren submisament la dogmàtica catòlica; més pròpiament se'ls hauria de catalogar d'apologistes de la teologia i de la moral catòliques. Majorment, el romà pontífex canonitzava els més fidels i distingits.

   Des del segle V, la filosofia de N'Agustí d'Hipona fou l'oficial de l'Església catòlica. S'ha d'entendre que la filosofia de N'Agustí fou un encàrrec del Poder. Al segle XIII, la filosofia d'En Tomàs d'Aquino – feta per encàrrec del Papa En Climent IV -  passà a ser la oficial, però sense invalidar l'agustinisme. L'encàrrec d'En Tomàs consistia en acomodar la filosofia aristotèlica a la teologia cristiana, sense negar el platonisme de N'Agustí. Passar de N'Agustí a En Tomàs era un canvi imperceptible pel comú dels mortals; era un canvi que només afectava als experts en teologia.

   L'Església catòlica és radicalment militarista; en tot temps, si pot, intenta destruir físicament, militarment, els seus oponents ideològics. Per altra banda, no es deixa convèncer per cap tipus raonament. Ella es manté incommovible amb la seva dogmàtica.  No es retracta mai dels seus errors ni demana perdó pels seus crims (Vegeu l'article L'Església catòlica). Fins al dia d'avui, el tomisme continua essent la filosofia oficial de l'Església. Segons afirmen, és la  Philosophia perennis.

   Segons l'ensenyança oficial i les enciclopèdies, la filosofia i la ciència de l'Edat mitjana són representades per un munt de frares que figuren com a teòlegs i filòsofs insignes. Es dona a entendre que en aquelles època fosca s'anava fent la llum per causa de l'afany de cultura de l'Església. És una manipulació històrica que coincideix amb la que ofereix la historiografia de l'Església. Durant tots aquells segles, el pensament restava segrestat per l'Església. Tot aquell pensament – inclòs el de les ciències – que s'apartés de l'oficial de Roma era perseguit d'ofici (per el Sant Ofici). No és només que el nou pensament i la ciència avancessin lentament, sinó que els instruments  de control ideològic ofegaven tot intent d'innovació. Fins a la revolució luterana, aquelles universitats eren el niu del pensament reaccionari. Les noves idees sempre sorgien fora de les universitats; es més, les universitats es dedicaven a impugnar-les.

   El catarisme de l'Occitània fou el primer gran intent de trencar el despotisme de l'Església catòlica. El segon intent fou la revolució luterana. La reforma càtara es va mantenir durant més de dos segles,  abans de ser esclafada. Roma va proclamar la croada contra aquells cristians vegetarians que predicaven la vida evangèlica,  i el rei de França fou el braç executor del genocidi occità. Per altra banda, el somni de la unió entre Occitània i Catalunya s'esvaí.

   Tesi: Al llarg de la història, fins ben entrada la modernitat, els projectes de reforma social sempre anaven de la ma de la religió;  majorment, les novetats ideològiques que provocaren canvis històrics profunds es presentaren vestides de reforma religiosa i no de teoria filosòfica.

   Amb el Renaixement semblava que a la fi es trencava el despotisme ideològic de l'Església catòlica. Per tot arreu sorgien tot d'innovacions i de noves idees que trencaven el marc ideològic imperant. Però tot i el prestigi dels autors renaixentistes, l'Església catòlica, sentint-se en perill, va iniciar una interminable guerra – i tot de guerres concretes i efectives – contra la modernitat.  Per altra banda, els pagesos i les classes treballadores d'Europa poca cosa arribaren a escatir del denominat Renaixement. Les gran massa de població pagesa continuava amb la seva miserable  vida de sempre sotmesa als poders civil i eclesiàstic. I les revoltes camperoles no es feien en cap cas per influència d'idees renaixentistes.

     Tesi: la denominada Reforma protestant s'ha d'entendre com el gran trencament del domini del Poder tradicional, i l'inici dels moviments de la modernitat.

   La revolució luterana va aconseguir trencar, a la fi, el despotisme de l'Església catòlica. Revolució i no reforma s'ha de dir, perquè el moviment luterà anava més enllà de la reforma eclesiàstica o del cisma. Revolució ideològica, perquè la doctrina d'En Martí Luter establia la primera pedra del que havia de ser la modernitat: la llibertat de consciència. En Luter no solament expressa un sentiment, sinó que l'argumenta de manera que els seus raonaments contenen elements essencials del que seria el pensament modern. A la dieta de Worms, davant l'emperador En Carles,  en resposta a la pregunta del nunci del Papa de si es retractava o no de les seves proclames, En Luter feia la seva famosa declaració:  ...estic lligat als textos que he aportat; la meva consciència està captiva en les paraules de Déu. Revocar qualsevol cosa, no ho puc ni ho vull. Perquè actuar contra la pròpia consciència  no és ni segur ni honrat...  Al dia següent, el món sencer s'assabentava del rebuig de Luter a l'autoritat de Roma. Al proclamar la llibertat del cristià, s'establia la llibertat de consciència. Era la rebel·lió contra el Poder de Roma.

    Les tesis que faig sobre En Luter, el luteranisme i el calvinisme són les claus per entendre la intenció global d'aquest escrit.

   Tesi: Fou el pensament d'En Martí Luter el que va fer moure el món; el món de les idees i el procés de la història.

     Abans de desplegar el sentit d'aquest anunciat,  m'he d'avançar a fer una altra tesi per fer veure que no hi ha lloc per a cap mostra d'idealisme.

    Tesi: El pensament d'En Martí Luter era un producte de la societat alemanya del segle XVI. 

   Tota la tensió i els conflictes de les societats que conformaven l'Imperi germànic – que incloïa també els Països Baixos (Holanda) – a començaments del segle XVI conformaren la vida i l'obra d'En Luter. A cada moment, En Luter patia les influències del seu medi que era de molt ample abast; influència de la pròpia família, de classe obrera; influència dels comportaments dels pagesos i de les classes populars; influència de les idees i sentiments que brollaven als ambients eclesiàstics i universitaris on es movia. També s'ha d'entendre que En Luter va captar l'esperit de les actives ciutats comercials alemanyes. I també hem de pensar que fou decisiva la influència de la noblesa alemanya que disposava del Poder polític.

    Els llibres de text i les enciclopèdies presenten En Luter com a teòleg i com a reformador religiós, però no com a pensador; com si la seva presència no s'hagués d'emmarcar dins la història de la filosofia.  Allò que jo afirmo és que el pensament d'En Luter afectava molt decisivament filosofia i el que obria el pas al que seria la modernitat i la nova filosofia. 

   Tesi: Foren les idees d'En Luter les que trasbalsaren el món; les idees  d'En Luter i no les d'aquells que els llibres d'història de la filosofia destaca com als grans filòsofs.

   Tesi: S'ha de denunciar i s'ha de desmuntar la gran trampa dels llibres d'història de la filosofia d'encuny conservador que atorguen validesa a les idees que no han tingut cap significació social. Oculten les idees que mogueren el món del sis-cents i presenten com a autèntica realitat idees que no mogueren la voluntat dels homes.

     Hi ha tot de dispositius de manipulació ideològica que s'atreveixen a atorgar  validesa a unes suposades idees filosòfiques que no tenen correlació amb la societat real (Com seria el cas d'En Descartes, que veurem més endavant).

   Fou En Luter el qui va argumentar d'una manera clara i distingible sobre la inconsistència de la infal·libilitat del Papa (D'altres autors, poc coneguts, s'havien avançat en el tractament del tema, però això no resta mèrit intel·lectual a En Luter). En Luter argumenta; argumenta i basteix una autèntica fortalesa intel·lectual; argumenta i, d'un sol cop, convenç i fa seva  tota la Germània.  La  seva dialèctica espanta Roma. La resposta de la Cúria romana  no consistí en l'intent de fer patents els errors de la doctrina de Luter, sinó en la butlla de l'excomunió personal. L'excomulgat respongué amb la publicació de Contra l'execrable butlla de l'Anticrist (Amb la paraula Anticrist es referia al Papa). La Roma bel·licista recorria a la tàctica de sempre, la destrucció física de l'enemic.

   Les meves valoracions sobre En Luter no s'han de veure com una proposta erudita d'un professor de filosofia. El tema que proposo no és de si En Luter és més o menys important. Les meves tesis allò que pretenen és indicar quin és l'autèntic fil de la Història. Allò que pretenc és fer veure les causes de la situació de confusió ideològica actual i els seus agents. Comprendre En Luter ens situa bé per seguir el fil de la Història.

   En Luter fou el nunci de l'emotivisme moral, doctrina que serà la marca distintiva de les societats modernes; i doctrina combatuda per l'Església catòlica fins al dia d'avui. En Luter estudià a N'Aristòtil  (El tandem Tomàs-Aristòtil era la ciència oficial a la Universitat). Luter critica a N'Aristòtil. Però si bé d'altres autors ho havien fet primer, En Luter sorprèn per posar de manifest els seus sentiments al costat dels raonaments ;  confessa als seus amics – i deixa constància escrita – que sentia odi per N'Aristòtil. També va dir sentia odi per N'Erasme, el qui era líder intocable dels humanistes de tot Europa. No s'ha de contemplar com una boutade d'En Luter. La manifestació dels seus sentiments és en perfecta línia amb l'eficàcia del nou pensament.  Al fer les argumentacions contra la teoria de la infal·libilitat del Papa, no només diu que la teoria és errònia; afegeix que és una teoria perversa. Aquest és el fil conductor que ens guia i ens mostra la grandesa del pensament d'En Luter. No assenyala solament errors, sinó dolenteria. Així, en resposta al discurs del Papa sobre les indulgències, la tesi 82 de Wittenberg diu: El Papa és massa cruel si, tenint en efecte el poder d'alliberar a les ànimes del Purgatori, no concedeix de franc a les ànimes que sofreixen allò que atorga per diners a les ànimes privilegiades...  

   Tesi: En Luter obria una nova via de pensament: posava de manifest els sentiments i les emocions com a causa de l'activitat intel·lectual.

   Era el rebuig frontal  de N'Aristòtil i d'En Sòcrates. Certament, En Luter cercava el camí de salvació dels cristians, però aquesta recerca  el portà a la utilització d'uns nous recursos intel·lectuals que iniciaven el camí cap a la modernitat. Europa n'era plena de teòlegs que feien crides per a la reforma de l'Església. D'entre tots ells, es distingia la  figura de N'Erasme de Rotterdam. Però únicament En Luter feia tremolar Roma. No falten autors que diuen que En Luter era una fúria desfermada i un salvatge. Alemanya anava plena de libels furiosos  contra el Papa i contra Roma; libels furiosos,  però no per això els seus autors esdevenien autoritats morals o intel·lectuals.

   Tesi: En Luter fou possible perquè Alemanya era "luterana" per endavant (Aquesta afirmació enllaça amb la tesi que diu que primer són les revolucions, després els teòrics).

   Totes les classes socials alemanyes foren extraordinàriament receptores de les idees que expressava aquell frare agustí. Els aristòcrates, els burgesos, els menestrals, els pagesos, els jornalers,  els clergues,  tots eren pendents del que feia En Luter (La història recull l'anècdota que N'Aleandro, el nunci del Papa, quan va anar a Alemanya, el 1520, va exclamar: Nou dècimes d'Alemanya criden: Visca En Luter! I, tot i no seguir-lo, la resta fa cor per a cridar: Mort a Roma!) Contra tot pronòstic, els prínceps alemanys seguiren les propostes de reforma d'En Luter.

    El luteranisme fou possible perquè els prínceps alemanys es revoltaren contra l'emperador  i contra el Papa, i perquè la revolta triomfà (Prèviament, En Luter havia hagut d'autoritzar l'aixecament armat dels nobles  contra el seu emperador En Carles).  Si haguessin fracassat militarment, el luteranisme hagués sigut anorreat  a la manera que ho foren els càtars; i En Luter hagués tingut una sort semblant a la d'En Thomas Müntzer que fou executat. Però l'Alemanya luterana era una àrea molt més extensa que l'Occitània càtara. A més a més, la sensibilitat luterana planava per tota l'Europa germànica.

     Certament, queda clar que En Luter fou  conservador en matèria social i política; així i tot, amb el luteranisme comportà tot de reformes socials i polítiques;  que no reclamava cap tipus de reforma democràtica, però es feu evident que s'havia fet un salt democràtic. És un error d'apreciació veure només el luteranisme com a reforma eclesiàstica. Alemanya i els països  que adoptaren el luteranisme desplegaren la ideologia en múltiples camps. La llibertat del cristià va permetre la manifestació del colós germànic en les lletres i les arts, en filosofia i en ciència, i també va impregnar tota l'activitat social. La guia del nou cristià no era el Papa de Roma, sinó les Sagrades Escriptures.

   En Luter no solament proclamava la llibertat del cristià; obria el camí una nova teologia i d'un nou pensament. El discurs luterà feu miques tot l'edifici intel·lectualista aristotèlic-tomista. Una història de la filosofia correcta indicaria  el terratrèmol que representà el pensament d'En Luter.

   Com subratllen els estudiosos d'En Luter, el punt d'arrencada del pensament del frare agustí no foren el textos de N'Occam o d'En Biel, sinó la pròpia experiència  mística, íntima i personal. L'agustí partia de les emocions experimentades, però no es quedava en un estadi místic; de l'experiència religiosa passava a la recerca intensa i potent de la justificació racional. En Luter fou un argumentador incansable. Al tractar un determinat tema de teologia o de moral, no s'aturava fins a trobar uns raonaments convincents a la seva pròpia consciència.

   O sigui que el discurs d'En Luter es basava, de fet, en  l'emotivisme moral i invalidava l'intel·lectualisme. No era la recerca de la veritat allò que movia la gran humanitat del frare agustí, sinó la cerca d'un camí de salvació espiritual que l'alliberi dels terrors, dels turments, de la crisi d'ansietat que el consumia.

   Al convent, el frare angoixat tractava  d'aconseguir la pau duent a terme obres pietoses; però sempre arribava a la convicció de que els seus esforços eren inútils, que mai aconseguiria assegurar la salvació, posat que les temptacions demostraven la feblesa de l'home; la sensació de fracàs continuat era insuportable. La Il·luminació que va experimentar al 1514 l'alliberà de la situació d'angoixa, li donava la pau i la força per a transmetre la seva Revelació. Il·luminació, és a dir, una experiència mística però que s'expressava en llenguatge intel·lectual, en descobriment raciona. Aquella experiència plena d'emoció fou l'inici del luteranisme.

    En Luter escrivia tractats de teologia i de moral, i els seus escrits contenien la Revolució dels esperits, de les idees,  de la moral. El punt central de la Il·luminació  consistí en la idea que el cristià és justificat per la fe; això implicava la idea de l'acceptació del pecat, de l'acceptació de la naturalesa pecaminosa dels humans; malgrat aquesta naturalesa i malgrat el pecat, Déu salvava l'home que tenia fe. I Déu i En Luter condemnaven aquells homes canalles que pretenien comprar la seva salvació. Denunciava l'Església com una malvestat i al Papa de Roma com a l'Anticrist. En paraules d'En Lucien Febvre, referint-se a uns textos de Luter de 1517, Textos...Impregnats de la teologia personal de Luter, proclamen amb força que l'home no pot complir el bé. En ells l'agustí es posa en guerra, violentament, contra aquest a Aristòtil que ensenya una voluntat lliure, una virtut en poder de l'home: i darrere de N'Aristòtil s'endevina ja els humanistes, N'Erasme, el seu lliure arbitri, el seu moralisme, el seu cristianisme...(Martin Lutero, FCE, pàg. 71).

   En Luter fou l'alliberador de consciències que es dirigia directament als fidels cristians i els feia partícips de la seva il·luminació. No tractava de convèncer les autoritats religioses, ni cercava l'aprovació dels teòlegs. Les 95 tesis que havia penjat a les portes de la Universitat de Wittenberg no van tenir resposta immediata; ningú es presentà a discutir amb el germà Martí, però, al cap d'uns pocs dies, les 95 tesis, traduïdes a l'alemany, inundaven tot Alemanya. Va ésser com un tro. En Luter se'n adonà que tot el món germànic estava pendent d'ell. El frare agustí no pretenia ser teòleg ni reformador; se sentia tocat per Déu i tenia necessitat imperiosa de comunicar la seva llum religiosa. En Luter era un profeta i actuava com a tal; però era un profeta que , com cap altre, volia argumentar sempre molt sòlidament les seves afirmacions. En Luter era un profeta que es veia obligat a recórrer a la teologia i a la filosofia per fer conèixer la seva fe. La fe del profeta s'expandia muntada sobre un discurs molt treballat intel·lectualment. Es veia obligat a entrar en debats ideològics de manera continuada. I sovint de manera apassionada; així deixà escrit en una carta de 1518:  Jo quan més furor mostren ells, més lluny avanço! Abandono les meves primeres posicions, per a que ells lladrin al seu darrere; me'n vaig a les mes avançades per a que lladrin allà també; i en De captivitate de 1520, diu: Ho vulgui o no, em veig obligat a fer-me cada  dia més savi, amb tants i tan alts mestres que m'empenyen i m'exciten sense descans.

   El profeta veié reconeguda la seva autoritat moral. Els prínceps alemanys li donaren el suport decisiu, la força armada per a oposar-se al exèrcit de l'Emperador, expressió en aquell moment de la voluntat de Roma. L'exèrcit luterà guanyà la guerra. Quedava establerta l'Església luterana. Però no només s'havia assegurat el dret d'existir d'aquesta església, sinó que s'havia iniciat una nova era a tot Alemanya i a les àrees luteranes.

    Fou En Luter el qui creà els arguments que venceren la ideologia dominant de signe catòlic. I el creador de la nova moral. 

    Foren els arguments d'En Martí els que derrotaren l'intel·lectualisme de N'Aristòtil i d'En Tomàs. La mateixa línia crítica posà de manifest la inconsistència dels arguments a favor de la infal·libilitat del Papa. Afirmava que no és ni pot ésser resultat de l'activitat intel·lectual d'un suposat gran savi. Que l'única autoritat moral ens ve donada a les Sagrades Escriptures. Que la Inquisició era una creació criminal per a impedir l'exercici de la llibertat del cristià. Que l'organització jerarquitzada de l'Església romana és feta amb la intenció de tenir un domini absolut sobre els cristians; que, pel contrari, s'ha d'afirmar que tots els cristians participen de la mateixa Església i que tots són consagrats sacerdots, bisbes i Papa pel baptisme (No són rares les expressions luteranes que anuncien la vinguda d'En Calví); que el sacerdoci no és un sagrament, sinó una feina revocable pel poder civil; que el cristià no necessita intermediaris per a tractar amb Déu. Que la paraula de Déu, la Bíblia, havia estat segrestada, tancada dins el llatí, llengua a la qual no tenien accés les amples capes de població. Era de la màxima urgència fer la Bíblia accessible al poble. Com és sabut, En Luter mateix es dedicà a aquesta tasca urgent i traduí el llibre; de retruc, la llengua d'aquesta versió de la Bíblia, l'alemany luterà, passà a ser la llengua culta estàndard(Per cert, sembla que hi va haver unes primeres versions en llengua catalana, i que foren prohibides per Roma, segons la GEC). 

   Les reformes socials  anaven de la mà de la reforma religiosa. Seguint les directius del reformador, els cristians alliberats de la ignorància bé s'afanyaren a aprendre a llegir; allò fou una autèntica revolució cultural: Alemanya es col·locava a la avantguarda d'Europa en alfabetització.

   I també argumentava que tot el ritual catòlic de fer mèrits per mitjà del martiri del propi cos era una aberració, un engany i una crueltat; que no era aquest el designi de Déu. Que Déu volia que l'home gaudís de tot de coses agradables de la vida. Que així com el dejuni i els silicis que no eren cap mèrit, tampoc era pecat gaudir de la bona taula.

    Mentre un catolicisme de cada vegada més misogin s'empantanegava amb l'obsessió pel sexe, la reforma luterana esdevingué el primer gran alliberament de la dona. L'obsessió per reprimir el sexe no era cap mèrit als ulls de Déu; la dona deixava de ser la causant de la perdició de l'home; el sexe i el plaer sexual s'havia de considerar com el que era, una creació de Déu.

   D'immediat, amb la Reforma es tancaren els convents. L'argumentació de Luter tornava a ser irrebatible: voler establir privilegis i garanties per a assegurar-se la salvació era un camí equivocat; aquells convents de frares i de monges, per mitjà dels quals volien aconseguir separar-se del món i del pecat, eren en realitat una provocació contra l'ordre natural establert per Déu. Aquells religiosos deien que volien la santedat, però més aviat les seves pràctiques eren perverses; i eren una càrrega social inútil. I l'oració  feta un automatisme sense sentiment més aviat era un ritual satànic, afirmava el reformador de consciències. I afegia: Cal sortir de les cel·les i cal renegar amb tota l'ànima de l'ascetisme. Déu ha fet el món i també és Déu qui ens hi ha posat. Quedem allà on ens ha posat i complim la nostra tasca quotidiana. El pagès que llaura, la criada que neteja, el ferrer que dóna cops de martell a l'enclusa, fan una obra tan encomiable i sana com el bon predicador evangèlic l'ofici del qual és adoctrinar al poble cristià – molt més que l'odiós monjo que mussita els seus sempiterns parenostres.

  En Luter sabia que era els seus gestos que feia en la vida diària eren coneguts per tothom i que incidien fortament dins la nova moral que es congriava al si de les amples masses luteranes. El mestre de la nova moral no duia una vida retirada ni protegia la seva intimitat; ans al contrari, mai faltaven els hostes a la seva casa d'home casat i de pare de família nombrosa.  Heus ací el geni del Reformador de consciències: n o volia oferir el seu retrat en posat de sant i de savi, sinó el retrat d'un cristià que s'aferra alegrement i confiada a la vida corrent d'un treballador. El reformador enviava al poble contínues imatges d'home que no defugia el treball manual, que mostrava els seus sentiments  com a espòs feliç i com a pare, que no amagava la seva satisfacció amb els petits plaers de la vida quotidiana. De cop, amb la Reforma, la humanitat germànica quedava alliberada de l'opressió i de l'espoli de Roma. I, de cop, també es treia de damunt l'intel·lectualisme i l'espiritualisme catòlic.

   Mentre l'Església catòlica havia esdevingut una Inquisició universal on tothom era vigilant i vigilat; ni un sol acte, ni un paper ni un pensament que no fos examinat. L'Església de Roma, enfurida contra els heretges, arribà a l'extrem de canonitzar el més significats representants del Sant ofici; així, el  cardenal Roberto Bellarmino va jutjar i condemnar  a la foguera a En Giordano Bruno acusat de panteisme, i també va processar  i condemnar a En Galileo Galilei per causa de les seves teories físiques; canonitzat per aquests mèrits al 1930, avui figura com a sant als calendaris catòlics – 17 de setembre -.

    , en canvi, és el campió de la llibertat de pensament. Entén que entre els creients tots han de ser iguals, que no s'ha de fer cap distinció ni jerarquia; tots iguals per baptisme i l'evangeli. Que encara que es faci una organització per a l'ensenyament de l'Evangeli, mai s'ha d'entendre que tinguin autoritat divina; que l'autèntica Església és la invisible, la que els creients porten en el seu interior. No hi ha, ni hi ha hagut mai ni hi haurà un col·lectiu que es pugui declarar encarregat per Déu per a definir el sentit de les Sagrades Escriptures. Ningú, ni cap autoritat pot dir a un cristià el que ha de creure o deixar de creure; no hi ha ningú que tingui dret a recórrer al braç secular per imposar creences. Aquell que vulgui prescindir de la comunió té dret a fer-ho. També té dret aquell qui no vulgui confessar-se, diu en un text de 1521. I a 1523, insisteix en l'afirmació de la llibertat de consciència, dient La fe és cosa absolutament lliure. No es pot forçar els cors, ni tan sols amb sacrificis. S'aconseguirà tot lo més constrènyer els febles a mentir, a parlar d'una manera diferent d'allò que pensen en el fons de sí mateixos. Afirma una i altra vegada que no s'ha de forçar als descreguts; que l'únic mitjà vàlid és ensenyar l'Evangeli; i va escriure aquest text clàssic Si ella – la Paraula de Déu – res, la força obtindrà encara menys, fins i tot submergint el món en aquests banys de sang. L'heretgia és una força espiritual. No se la pot ferir amb el ferro, cremar amb el foc, ofegar dins l'aigua. Però hi ha la Paraula de Déu: Ella és la que triomfarà.

    En Luter no es presenta com a reformador de l'Església, sinó com el profeta que diu que únicament en la llibertat es troba la salvació, que Déu és llibertat i no cadenes.  Per això crema a Wittenberg la butlla del Papa; però ja abans, a les Tesis de Leipzig, havia escrit:  Vull ser lliure. No vull fer-me esclau de cap autoritat, ja sigui la d'un Concili o la de un poder qualsevol, o de una Universitat, o del Papa. Perquè proclamaré amb confiança allò que crec que és veritat, ja hagi estat dit per un catòlic o per un herètic; ja hagi estat aprovat o rebutjat per qualsevol autoritat.

   Es pot constatar que les ciutats italianes dels cinc-cents, tot i ésser les primeres d'Europa per població i per la importància de la seva burgesia, no aconseguiren tirar en davant cap tipus de revolució de les dites, impròpiament, burgeses. Els petits espais de llibertat que construïren, no inquietaven el poder de Roma. Les escoles de filosofia renaixentistes no anaren molt més enllà del cultiu de la literatura filosòfica per a consum de lletraferits.   L'Església catòlica intentà impedir per tots els mitjans que els escrits d'En Luter i dels luterans es difonguessin pels territoris que eren sota el seu control. El zel inquisidor s'estengué als erasmistes i a tota forma de dissidència. Durant dos-cents anys, el crim contra la humanitat fou un exercici permanent del Poder de Roma. Tant al regne de Castella com a la Corona d'Aragó, la Inquisició aconseguí els seus objectius. Posteriorment, mantingué l'Estat espanyol immune del contagi protestant.

   Majorment, les conseqüències dels moviments històrics són de llarga durada. En aquest cas, l'Univers cultural espanyol patí una marca infame.    L'Univers cultural espanyol arrossega un estat de misèria intel·lectual que arriba fins als nostres dies. El buit intel·lectual fou provocat per segles de terror ideològic.

   A diferència de l'explosió d'entusiasme de 1931, la recuperació intel·lectual a la democràcia espanyola vigilada  és molt tènue. A l'Estat espanyol les biblioteques continuen sense disposar dels llibres  d'En Luter ni dels d'En Calví. Als darrers anys, s'ha publicat qualque llibret – Escritos políticos, Tecnos, 1986 -, però no fa canviar el pobre panorama intel·lectual: la major part dels intel·lectuals espanyols no han llegit En Luter. A Catalunya tal vegada sigui més conegut, però també és absent de les llibreries i de les biblioteques. Els canvis més significatius venen donats per la labor de divulgació de les organitzacions evangèliques.

    La llibertat del cristià guanyada va obrir el camí d'altres reformes. La reforma d'En Joan Calví, el calvinisme, havia de d'ésser un factor determinant de les revolucions democràtiques a Europa i a Nord-Amèrica. La Contrareforma catòlica, en canvi, ofegava tot intent de progrés i iniciava una llarga nit de progroms (El darrer auto de fe de la Inquisició a l'Estat espanyol, amb la crema de persones vives, es portà a terme a Ciutat de Mallorca, a l'any 1691. Vegeu a la Xarxa: La fe triunfante, o bé, l'autor del llibre el jesuïta Francisco Garau) .

   Tesi: El calvinisme obria una línia de pensament que contenia els elements essencials del que havien de ser els principis democràtics de les societats modernes.

 Si En Luter proclamà la llibertat del cristià, tot seguit, En Calví proclamarà la igualtat del cristià. En Luter havia trencat el centralisme; En Calví establí el principi de l'autonomia de les assemblees cristianes locals. Certament, l'objectiu d'En Calví era de caràcter religiós. Allò que proposava era l'establiment de l'autèntica església cristiana. Però el projecte calvinista establia, de fet, la igualtat entre els cristians; eliminava tot tipus de jerarquia eclesial. I allò que més importa: feia valer l'emotivisme moral, principi que implica el reconeixement de la voluntat de la majoria. Ginebra esdevindria la primera república cristiana; i la federació de cantons suïssos, majorment calvinistes, el primer Estat republicà – la República Helvètica -. Ginebra irradiava el calvinisme a tot Europa. A Ginebra cercaven refugi els exiliats (En Jean Calvin mateix hi cercà refugi fugint de la repressió de l'Església francesa).

     Tesi: Tan bon punt es despleguen societats obertes, llavors allà es manifesta el cantonalisme, entès com a única garantia d'igualtat i de llibertat.  

  Tesi: El calvinisme fou l'eina ideològica per mitjà de la qual les classes populars aconseguiren l'establiment de les primeres societats democràtiques modernes.

   D'antuvi, la reforma luterana acceptava el despotisme del poder polític de l'aristocràcia. En Luter no va posar mai en dubte la legitimitat del poder polític; pel frare agustí era inqüestionable que l'ordre social i polític era expressió de la voluntat divina. La reforma luterana donava per fet l'existència de dues esferes separades i independents, la religiosa i la política. L'objectiu essencial i primer d'En Luter, és el camí de la salvació eterna del cristià; del cristià, com a individu. En Luter combat Roma perquè la concep com a obstacle per a la salvació. Roma és l'Anticrist, la corruptora del cristià. En Joan Calví va introduir un canvi radical al reformisme cristià: la idea de que l'individu cristià ha d'exercir de cristià en totes les seves activitats; que la gràcia de Déu es manifesta en totes les activitats dels elegits. És a dir, nega radicalment la separació entre vida profana i vida religiosa, entre esfera religiosa i esfera política. Era una Església allò que volia instituir En Calví, però una Església que era la única esfera social. La societat cristiana corrompuda s'havia de transformar, per la gràcia de Déu, en l'Església salvada. El calvinisme fou conseqüent  amb el principi luterà de que tots els cristians són sacerdots. A l'Església calvinista l'autoritat recau en exclusiva en l'assemblea de cristians(No hi ha bisbes). Segons això, el rei podrà exercir de rei si i solament si jura fidelitat a la constitució, és a dir, a les lleis bàsiques que s'han donat els cristians per a regular la seva activitat política i social.

    El luteranisme i el calvinisme s'estengueren àmpliament per Holanda.  D'aquí que es donà un conflicte insoluble entre l'autoritat política de la monarquia absoluta  catòlica (En Carles V, En Felip II) i la societat neerlandesa. A l'època de Felip II, el conflicte esclatà en forma de guerra d'alliberament nacional (Amb el suport  d'una Gran Bretanya que s'havia alliberat de l'absolutisme catòlic).   Holanda, a la fi, proclamà la independència i es constituí en com a Estat  amb la monarquia constitucional de la casa dels Orange. La diversitat religiosa vetllà per una aplicació molt estricte del principi de la tolerància; això féu d'Holanda una terra de  llibertat (per posar uns exemples: els jueus expulsats  de Castella i de Portugal cercaren refugi als Països Baixos i no a cap altre lloc d'Europa. En Descartes s'establí a La Haia per por de la Inquisició i allà va poder publicar la seva obra. N'Espinosa  també pogué imprimir els seus escrits, tot i els rumors de l'acusaven d'ateisme). Però les llibertats conquerides inicialment, no tingueren cap desplegament notable. Holanda deixaria d'ésser un focus d'irradiació de les llibertats (Així i tot, pel tema que ens ocupa, convé subratllar que eren holandesos una part dels pelegrins del Mayflower, que transportava els primers colons calvinistes a Nova Anglaterra. Haurem de tornar sobre aquest tema). La torxa passava a Anglaterra i a Escòcia.

    L'Univers espanyol, l'Univers Francès i l'Univers catòlic, i també l'Univers marxista descriuen els conflictes interns i les guerres civils de l'Anglaterra i de l'Escòcia del segle XVII com a esdeveniments d'importància local; majorment, els presenten com a guerres civils i guerres de religió. Mentre presenten la Revolució francesa com l'esdeveniment cabdal de la modernitat, deixen a l'ombra, sense subratllar ni explicar el fet que a Anglaterra la revolució democràtica s'avançà cent anys a la francesa. Igualment, amaguen o desdibuixen la revolució nord-americana, ni subratllen el fet que els Estats Units proclamaren la república abans que els francesos. El Poder espanyol i el Poder de Roma han mantingut la guerra ideològica permanent per presentar Anglaterra coma la pèrfida Albió.

    Tesi: Les classes socials intervenen en les qüestions religioses segons els seus interessos de classe. Els grans moviments religiosos i les guerres de religió sempre són, directament o indirecta, expressió de la lluita de classes i/o de conflictes nacionals. 

    El calvinisme (que rebé el nom de puritanisme) es va difondre àmpliament per Anglaterra i Escòcia. Aquesta difusió va fer possible que les diverses classes socials disposessin de noves eines ideològiques, per mitjà de les quals es desfermaren les revolucions democràtiques.   En primer lloc, facilità que N'Enric VIII – l'aristocràcia – trenqués el domini de Roma amb l'establiment de l'Església anglicana (La sangonosa reacció catòlica, de Na Maria Tudor i l'aristocràcia més absolutista, fracassà). Mentre la repressió més inhumana s'estenia per totes les àrees sota el domini de la Roma de la Contrareforma, una  part de  les classes populars d'Anglaterra, imbuïdes d'esperit calvinista, es mostraven més exigents i audaces en defensa dels seus interessos socials i polítics. Aquells puritans expressaven la seva determinació de crear una societat més d'acord amb els Evangelis, és a dir, d'acord amb el seu credo religiós calvinista; però, alhora – i això és el que s'ha de subratllar -, provocaven el debat inacabable sobre el Poder.  Al fer valer el principi de la igualtat del cristians, el calvinisme – en aquest cas, els puritans – conduïa a l'establiment dels valors republicans, com així s'acomplia segons els esdeveniments històrics. Al 1640, esclatava el conflicte entre el Parlament anglès i el rei, En Carles I, conflicte que menà a la guerra civil. Per primera vegada a la Història, un rei era condemnat a mort – per traïdor – i executat públicament. Deixant de banda els discursos dels experts catòlics, s'ha de veure que N'Oliver Cromwell fou el campió de les gestes democràtiques; va fer valer la declaració que el Poder polític descansa en el Parlament, el qual representa la voluntat dels ciutadans. Primer fou la revolució de 1688, la Gloriosa, després En John Locke pogué tornar de l'exili i publicar els seus llibres. Els britànics establien la monarquia constitucional, règim que havia de garantir l'exercici de la democràcia parlamentària moderna. Realment, els britànics poden presumir  d'haver estat sempre a l'avantguarda dels esdeveniments democràtics d'Europa. Al 1534, amb l'establiment de l'Església anglicana s'alliberaren del despotisme de Roma; amb la revolució de 1648, es reforçava el poder del Parlament, es retallaven els privilegis nobiliaris i s'establia l'habeas corpus, o sigui, les garanties jurídiques de la llibertat individual.  L'Empirisme britànic es manifestà una vegada que els grans esdeveniments històrics ja havien tingut lloc (En Hegel - que sempre ens sorprèn amb els seus cops de geni – deia que la filosofia era com l'òliba, que emprèn el vol quan el dia ja és acabat). Les persones que donaren suport a la revolució i que feren possible l'establiment d'un règim democràtic, majorment, eren de religió luterana o calvinista. L'Església anglicana no era  un instrument de la reacció, ans al contrari, ho era d'alliberament. la voluntat del poble (No he de tractar aquí de les mancances d'En Cromwell, ni de la seva repressió contra els esquerranistes). Molts eren el que argumentaven a favor de la primacia del Parlament, però la genialitat d'En Cromwell consistí en la creació del New Model Army, del nou model de l'exèrcit del Parlament, model exèrcit que definiria el que serien els exèrcits moderns. L'exèrcit deixava d'ésser monopoli de la noblesa; els càrrecs militars s'obtenien per mèrits de guerra i no segons la jerarquia nobiliària o el favoritisme reial. En aquest Nou Exèrcit, els soldats professionals combatien amb fervor pel triomf dels ideals calvinistes. La bonesa de la idea d'En Cromwell quedà demostrada: el nou exèrcit guanyà la guerra (Per posar un exemple  del disbarats que es produïen en els exèrcits aristocràtics: En Felip II va nomenar com a almirall suprem de la Armada invencible al duc de Medinasidonia, el qual desconeixia la mar  i no tenia ni idea de la guerra naval).  Amb la publicació dels llibres d'En John Locke, es feu explícita la recuperació dels plantejaments  que foren la base de la ideologia dominant a les polis democràtiques de l'Època antiga. L'Empirisme esdevingué la filosofia hegemònica (Filosofia hegemònica  o dominant és aquella els principis de la qual són la base de l'ordenació social i política); La filosofia d'En Plató, N'Aristòtil, N'Agustí i En Tomàs perdé protagonisme i quedà reclosa als cercles universitaris (Els llibres d'història de la filosofia i les enciclopèdies expliquen l'Empirisme britànic com un corrent més de filosofia; presenten l'Empirisme i el Racionalisme com a dos corrents amb les quals s'inicia la modernitat. Mostraré que el denominat Racionalisme era una mena d'idealisme paral·lel al del tomisme i al de la teologia catòlica). En Locke recollia i feia seus els sentiments i idees dels homes que havien fet la revolució i que portaven les senyes de l'esperit calvinista; Sobre aquesta base, elaborava els llibres que constituïren la seva filosofia. Els homes comuns que participaren a les revolucions de 1640 i de 1688 no escrigueren llibres de filosofia, però els seus sentiments i les seves idees inspiraren a homes com En Locke i En Hume (Que quedi clar: els denominats filòsofs despleguen les seves capacitats i la seva activitat a partir de l'estímul del seu ambient social i ideològic, i una vegada que ha pres partit; sense prendre partit, no hi hauria producció filosòfica). En Locke i En Hume construïren les sòlides bases teòriques de l'emotivisme moral, bases teòriques que s'han mantingut fins avui: que les normes morals són conseqüència dels sentiments, que els homes són iguals davant la llei, que els homes són lliures per naturalesa, que s'ha de respectar la llibertat de consciència, que la tolerància es la base per a la llibertat i la igualtat, que les normes morals venen determinades per la voluntat de la majoria, que s'ha d'establir una garantia de llibertat i igualtat, que s'ha de fer un contracte social que doni garanties a l'individu, que ha de prevaler la voluntat de la majoria, però que s'ha de respectar els drets de les minories, que hi ha d'haver llibertat religiosa, que hi ha d'haver separació entre Església i Estat, que tots els àmbits de l'Estat han de ser laics. En Locke i els beats puritans eren uns campions en la lluita a favor de la llibertat de religió. (Aquest principi moral d'afirmació de la llibertat de consciència fou proclamat  per Luter. En Calví denuncià  la persecució criminal de l'Església catòlica contra els jueus. L'Holanda alliberada del domini d'En Felip II - el Dimoni del Sud - esdevingué terra de refugi dels jueus i terra de la tolerància; les llibertats holandeses eren inspirades pels arminians calvinistes. I a la República britànica – la Commonwealt -, En Cromwell anul·là el decret d'expulsió dels jueus).  El pensament de René Descartes no obrí camí cap a la modernitat. Tot i la pròpia declaració de la bondat del seu mètode, la veritat és que El Discurs del mètode és un intent de fer valer la metafísica com a ciència; la seva novetat era una metodologia que defugia la de l'escolàstica. Hem de sospitar que la grandesa d'En Descartes és un mite creat i cultivat pel Poder francès; que és una construcció del nou Univers francès de l'època post-napoleònica en substitució de l'Univers de l'època absolutista i catòlica. Els Universos espanyol i català també rendeixen culte a la mitologia cartesiana. A la programació oficial d'ensenyament, En Descartes figura com un dels grans filòsofs de tots els temps. És possible que el Poder de Roma considerés que el cartesianisme, en darrer terme, podia ser un aliat contra l'agnosticisme i el materialisme. Sigui pel motiu que sigui, el cert és que les enciclopèdies catòliques i les de l'espanyolisme continuen amb el cultiu del mite. En Descartes pretenia demostrar l'existència de Déu a partir de la idea de Déu. L'argument parteix de considerar que la idea de Déu no és adventícia, no procedeix de cap tipus d'experiència dels nostres sentits, ni és el resultat d'una combinació d'idees; també afegeix que la idea de Déu és la més gran possible. El pas crucial en l'argumentació cartesiana rau en considerar  axiomàtic el principi que diu que tota idea en la nostra ment és per una causa específica i que hi ha una proporcionalitat necessària entre la idea i la causa d'aquesta idea; segons això, en Descartes argumenta que la idea de Déu a la nostre ment ha de ser causada necessàriament per una causa infinita,  la qual és Déu. En Hume demostraria la inconsistència d'aquesta metodologia. En contra del que afirmen els llibres de text i les enciclopèdies de l'Univers espanyol, he de suposar que el pensament d'En Descartes degué tenir una difusió molt limitada a Europa. En Descartes establí la residència a Holanda perquè tenia por de l'amenaça catòlica; ell va estar molt pendent de les incidències del procés d'En Galilei. Per altra banda, a França, la Inquisició es mostrava molt activa i violenta contra els hugonots (Nom dels calvinistes francesos) i contra els jueus. El projecte intel·lectual d'En Descartes no va néixer del context on brotaven les idees del pensament modern; s'establia a Holanda, però no s'impregnava de l'esperit calvinista holandès. El seu projecte fou concebut a la França absolutista, catòlica i opressora, però en Descartes no manifestà ni pública ni privadament cap tipus de queixa o protesta contra la intolerància. Tot i  que sabia que En Galilei era processat per la Inquisició, no va fer pública ni la més mínima protesta per la condemna del científic italià.  En Descartes es mostra molt poruc, fins al punt que evita qualsevol tipus de crítica contra la filosofia oficial; no cita per res a N'Aristòtil ni a En Tomàs. No deixa de sorprendre el fet que als escrits d'En Descartes no hi ha referències a altres filòsofs. Per allò que havia de dir, de manera que no posava en qüestió cap punt de la ideologia oficial, s'hagués pogut estalviar l'estada a Holanda.  En efecte, anys més tard, a 1641, presentà el seu nou llibre, Meditacions metafísiques, a la Universitat de París; com diu al pròleg: Als senyors degans i doctors de la Sagrada Facultat de Teologia de París.  El projecte científic d'En Descartes no conté cap element d'innovació, ans al contrari, és una clara oferta platònica, reaccionària dirigida a la cúria romana;  ofereix un instrument ideològic per a combatre els heterodoxos. El projecte consisteix en demostrar que Déu i l'ànima humana són a l'abast de la raó natural; amb paraules seves: ...l'existència de Déu pot provar-se per la raó natural...que de la Sagrada Escriptura s'infereix que el seu coneixement és molt més clar que el que d'altres coses creades i que és, en veritat, tan fàcil, que els qui no el tenen són culpables (Meditacions metafísiques,  introducció). En Descartes declara que els seus escrits són una modesta aportació per adjuntar-la, si convé, a les dels grans personatges a fi d'anul·lar les raons adduïdes alguns impius no volen acceptar que hagi Déu i que l'ànima humana sigui cosa distinta del cos. O sigui que el projecte cartesià, segons confessa el propi autor, fou crear un instrument al servei de la reacció sangonosa de la Contrareforma. Però la promoció del pensament de Descartes no fou per obra dels teòlegs escolàstics, els quals el reberen amb desconfiança; per suposat, la Sagrada Facultat de Teologia no es va entusiasmar per l'oferiment; al poc temps començaren les impugnacions de la filosofia cartesiana; paral·lelament, l'Església catòlica la condemnà i prohibí el seu ensenyament. Al 1671, per decret reial, es prohibia l'ensenyament de la filosofia d'En Cartesius a les universitats de França.

   He de suposar que l'enaltiment d'En Descartes fou obra dels constructors del nou Univers ideològic francès de l'època post-napoleònica.  Els nous dirigents que eren conservadors pretenien construir el nou Univers francès que havia de ser l'admiració del Món. Els nous rectors culturals van decidir un bon dia crear un mite magnífic: en Descartes havia de ser un gran científic i un gran filòsof; havia de ser el gran pensador francès, potser el més gran, que havia iniciat el camí de la modernitat. En Descartes era el personatge més escaient: per una banda era un que havia estat condemnat per la Inquisició i alhora era plenament conservador. El xovinisme francès s'ha mantingut fins avui, amb la qual cosa es mostra la feblesa d