A propòsit de les acusacions de Nacions Unides contra les organitzacions catòliques (“Público”, 25 i 26, 11.09), m’abelleix publicar al meu blog de Nireblog un escrit meu sobre aquest tema que ja vaig publicar al llunyà 1997.   L’esperit republicà            Roma no accepta la seva derrota a l’Àfrica Central.  Els peons mallorquins continuen mobilitzats.  

En Joan Quetgles

             A manera de resum: A finals del segle passat,  En Leopold II, rei de Bèlgica, ocupà les terres i els pobles de la marge esquerra del riu Congo; aquests 2.300.000 km² passaren a ser “possessió privada” del monarca. Va crear una capital que batejà amb el nom de Leopoldville (actualment, Kinshasa). Era un rei catòlic (quasi un sant catòlic, n’hi ha que diuen) aquest Leopold. No és d’estranyar, doncs, que al darrera de l’exèrcit belga seguissin les corrues de missioners catòlics. Una vegada engrillonats aquells negres salvatges,  d’allò que es tractava era de civilitzar-los. Colles de frares i monges de tot l’orb catòlic s’afanyaren amb entusiasme a la tasca cristianitzadora,  a saber: substituir les cultures autòctones africanes per la franco-romana (llengua francesa i religió catòlica).  Qui no combregava, no mamava. Haguéssiu vist els batejos massius d’aquelles poblacions! I a tots els posaven un nom francès, a aquells negrets. Aquells frares i monges quasi levitaven tot sentint-se l’instrument de l’Esperit Sant.   No hauria de dir que aquella fúria missionera anava precedida per les inversions econòmiques de les grans companyies. Al respecte, el text de la GEC diu: “ Malgrat les fortes inversions i els grans beneficis, la colònia no resultà tan rendible com esperava el monarca belga. Per tal d’amortitzar els capitals despesos, hom confià la recaptació d’imposts a les tropes indígenes i implantà els treballs forçats”.    Amb la proclamació de la independència al 1960, els conflictes de tot tipus, que fins aleshores es mantenien continguts, esclataren en una espiral de violència que perdura fins avui. El despotisme del règim d’En Mobutu era sostingut per França. França  - i les grans empreses franceses - esdevenia la potència hegemònica a l’Africa  central, en substitució de l’antiga metròpoli.    La darrera revolta ha triomfat. La guerra d’alliberament d’En Laurent Kabila ha aconseguit els seus objectius. En Mobutu, instrument dels designis del l’Imperialisme francès,  ha estat foragitat del Congo, com sabeu. França i Roma (el Vaticà ) són les potències perdedores.  Són tot un seguit de greus derrotes. Primer fou a Burundi, després a Rwanda; al Congo tot seguit (al Congo la desfeta franco-romana ha estat colossal). Ara els habitants de l’altre Congo també es volen treure de sobre el jou franco-romà.  Referint-se al sentiment anti-francès que es respira a Brazzaville,  N’Alfred Bosch, President del Centre d’Estudis Africans, diu “ A Ruanda i al Congo-Zaire, fa ben poc hem vist com un ressentiment comparable es traduïa en clamor anti-francès…l’Hexàgon està pagant el seus errors de càlcul. Durant anys París s’ha immiscuït en els afers polítics locals…S’han sostingut tiranies corrompudes…i una notòria presència militar”.    La derrota de Roma. El Vaticà havia compromès el seu gran poder per tal d’aconseguir la intervenció militar de les potències europees. Durant mesos, els mitjans de comunicació de França, Espanya i Itàlia donaven ple suport a la mobilització de les organitzacions “humanitàries” vaticanistes. Aquestes organitzacions, en efecte, aconseguiren una campanya d’intoxicació informativa com mai en aquests darrers 40 anys. La intervenció militar, encapçalada per França, hagués significat aturar l’avanç de les tropes d’En Kabila i el reforçament del règim agònic d’En Mobutu.  Benhauradament, Roma ha estat derrotada. Però no accepta la derrota i continua en guerra contra la nova situació política de l’Àfrica central. Les seves organitzacions de propaganda i els seus agents continuen demanant i fomentant una intervenció militar la regió dels Grans Llacs.   Encara En Kabila no havia acabat de prendre el poder a Kinshasa, i  el contuberni franco-romà ja clamava al cel perquè aquest home no anunciava la convocatòria immediata d’eleccions democràtiques. En canvi, durant els 32 anys del règim d’En Mobutu,  aquestes mateixes organitzacions “humanitàries” catòliques varen callar com un mort davant els crims del dèspota.    Podeu veure que les organitzacions mallorquines també continuen mobilitzades en campanya de condemna dels nous règims i en demanda de la intervenció militar europea (“per raons purament humanitàries”, diuen). Fa pocs dies, s’ha constituït nogensmenys que una “Plataforma per la Pau i els Drets Humans a la regió dels Grans Llacs Africans”. Tal com informa En Miquel López Crespí, L’Estel 15.6.97,  aquesta Plataforma vol  “…que les institucions de les Balears…actuïn de forma immediata per a ajudar a garantir la pau, el respecte dels drets humans, la seguretat i els processos democràtics”. La Plataforma romana ha aconseguit “fitxar” homes de fama esquerrana, com és ara En Jaume Obrador, antic militant de Bandera Roja i de l’Organització d’Esquerra Comunista. Segons veig, la intenció dels nous fitxatges és la de donar un poc de color vermell a una organització on predominen els catòlics, és a dir, els dretans(sigui com sigui, és bo saber que En Jaume Obrador és un ex-capellà. He de pensar que el “sagrament li va imprimir caràcter”, que diuen). No deixa de sorprendre que uns suposats esquerrans de formació marxista s’avinguin a fer el joc a l’estratègia imperialista franco-romana. És esperpèntic que els qui havien donat suport implícit al règim genocida ara demanin pau i drets humans. Ha estat durant els darrers cent anys de domini franco-belga-catòlic que hi hagut guerra perpètua, esclavatge, genocidi, destrucció, explotació, treball forçat…A què ve  demanar la pau ara que s’ha acabat la guerra. Pel contrari, és ara que per primera vegada s’obri un clar camí d’esperança per als pobles de Centre-Àfrica. Als menys ara tenen la forta sensació que s’han tret de sobre l’imperialisme francès i els seus titelles locals.     Les plataformes catòliques se senten fortes i segures en aquesta terra de Mallorca missionera; van a l’ample. De què han de tenir por, si els diaris mallorquins accepten, sense criteri de veritat, els escrits de col·laboradors catòlics romans, escrits per on traspua l’esperit de la Inquisició i del reaccionarisme.   Com a exemple que m’ha cridat l’atenció - i no per la categoria de l’autor, que és un missus - pos l’article d’En Carmelo Bonnin, “Desencís al Zaire”,  Balears, 3.6.97. L’atenció d’aquest escrit rau en que l’autor - un peó romà - manifesta ingènuament el discurs catòlic sobre el tema i, sense voler, destapa la cara de la Inquisició. Permeteu-me una anàlisi del text. En primer lloc, s’apunta a la demanda de N’Emma Bonino (Quina gràcia! Vegeu la casualitat: Bonnin, Bonino!) segons la qual Europa hauria d’intervenir (“intervenir”, ja se sap, exèrcits, bombardejos, massacres, ocupació, tortures, crims…) al Congo contra En Kabila. Per reforçar l’urgència de la intervenció, En Bonnin no te problemes a l’hora de presentar En Kabila com un gran criminal i un dèspota. Dona per cert que En Kabila va “massacrar els refugiats rwandesos i de violar sistemàticament la població de les zones conquerides”. Na Bonino i En Bonnin donen per certes unes suposades denúncies de massacres procedents de “Metges sense fronteres” . Certament, sembla que qualques camps de refugiats rwandesos foren assaltats, però no per l’exèrcit d’En Kabila, sinó per grups d’habitants de Khisangani, irats contra els hutus col·laboracionistes. En aquests moments, la premsa - la de prestigi - intenta esbrinar si hi ha fosses comunes a la zona i, sobre tot, si és cert o no que hi participaren oficials tutsis. En Kabila ho nega rotundament. No tenim informació fiable i suficient sobre els assalts als camps de refugiats. Però sí sabem - gràcies a la premsa de l’”Univers Anglès” i Alemany” - allò que pretén amagar l’estratègia franco-romana: que els grans camps de refugiats hutus eren sota control dels militars rwandesos i dels milicians hutus armats; que en tot moment, varen intentar fer ràzzies que desestabilitzessin els governs de Rwanda i Burundi; que aquests militars tenien el suport d’En Mobutu; que a indicació d’En Mobutu varen intentar massacrar, sense èxit, la població tutsi del Congo oriental; que l’ordre d’expulsió dels tutsi-bunyamalenge fou l’origen de la revolta armada contra En Mobutu; que els que havien d’executar l’expulsió eren precisament els militars rwandesos; que l’ajuda internacional al camps de refugiats era la base material sobre la qual els militars i els milicians mantenien la seva estratègia de guerra.   No sé si ho saben En Bonnin i Na Bonino, però, en cap cas, no pot ésser invalidat el principi de contradicció. Segons aquest principi, és impossible que “En Kabila violés la població de les zones conquerides” i, alhora, aquesta mateixa població el rebés triomfalment com a alliberador. Per tant, els dos Bonnins, diuen falsedat. El nostre Bonnin dona per suposat allò que encara no es pot determinar: que En Kabila no té voluntat democràtica. Ve a suposar que els mitjans de comunicació han estat ingenus respecte a En Kabila. Això torna a ser una falsedat manifesta: els mitjans hispans i catalans han donat total suport a l’estratègia franco-romana; en lloc de parlar del Congo, informaven dels refugiats sense preguntar-se mai a veure que hi feien els militars rwandesos. El beat Bonnin, allà al seu escriptori, ha descobert la causa de la “manca de democràcia” al Congo: En Laurent Kabila és un ex-marxista; diu, “la qüestió és si podien esperar una altra cosa d’aquest home”. El nostre minúscul inquisidor ni tan sols vol esperar el marge de cent dies per a veure cap on va el nou Congo. El nostre beatet ha descobert proves que desqualifiquen definitivament a En Kabila: “ el Che Guevara…afirmava que En Kabila era femellut, bevedor i covard”.  No se’n adona En Bonnin - ni la beata TV3 - que està incitant als joves a ser femellers, bevedors i covards.    Una cosa és certa: que els canvis a l’Àfrica Central són en profunditat, sinó la ràbia franco-romana no vessaria com ho fa (Continuarà, si “Déu vol”).    

     En Pere Sampol i les seves estranyíssimes declaracions.        En Pere Sampol fa declaracions com si els receptors  - o els lectors dels diaris – fossin ignorants, o bastant ignorants, sobre el gran genocidi de Rwanda de 1994.     Segons el reportatge de “Público”, 26.11.09, En Pere Sampol, el senador de Balears, fa una rèplica molt rara a les acusacions de Nacions Unides sobre els implicats en la finançament  dels rebels de FDLR. Vegeu aquest paràgraf del reportatge:    “El senador del Partido socialista Mallorquí, Pere Sampol, calificó las acusaciones de "auténtico disparate" y "manipulación calumniosa" de la ONU. "Es muy fuerte que Naciones Unidas se preste al juego de encubrir a un gobierno magnicida, genocida como el de Ruanda, que practica el pillaje en el Congo. Es un descrédito", dijo. Sobre las acusaciones de crímenes de guerra que pesan contra el grupo rebelde, Sampol afirmó: "Imagino que cuando se han producido masacres tan grandes hay grupos que reaccionan con la violencia". "No sé quién es el FDLR -admitió- pero sí sé que una pequeña ONG cuyo presidente está hipotecado para pagar una querella no ha financiado a ningún grupo armado"”.        Anàlisi del text      En Sampol qualifica de “disbarat’’ i de “manipulació calumniosa” les acusacions de Nacions Unides. Però, com es pot veure al reportatge, hi ha tot de proves aportades pels agents judicials com a base de l’acusació. Són aportacions concretes, materials, amb noms de persones i de llocs concrets, les aportacions que fan els agents i els experts en el tema.      Davant tan de  materials que reforcen l’acusació, no té sentit afirmar que aquests materials són manipulats o calumniosos. A un procés judicial, l’advocat defensor ha de demostrar la inconsistència de les proves presentades per l’acusació.  És molt estrany que En Sampol es posi d’advocat defensor; allò propi és que l’advocat defensor es declari incompetent si no ha pogut estudiar la imputació ni les proves aportades.  En Sampol, en efecte, què en sap d’un munt de proves presentades per l’acusació? El jutge que porta el cas pensaria que l’advocat defensor s’havia begut el seny.    En Sampol dóna per suposat  - i ho declara públicament – que Nacions Unides col·labora amb uns encobridors d’un “Govern magnicida, genocida com el de Rwanda”.  En aquesta declaració el senador  de Balears passa a fer de fiscal. No només fa negació de les proves presentades; ara rebutja els acusadors i els acusa de manipular les proves i d’aixecar falsos testimonis.     (Els agents judicials ho són del Tribunal Internacional de Nacions Unides que té per objectiu processar aquelles persones que tingueren a veure amb el Genocidi de Rwanda) Si En Sampol  fos membre d’un tribunal de internacional  podria enviar els agents judicials a investigar i a aclarir dubtes. En Sampol no té cap manament del Poder Judicial. És un poc ridícul que faci de Papa, com si estigués moralment per sobre del Tribunal Internacional i per sobre del President de Nacions Unides.      En resposta sobre les acusacions al FDLR, En Sampol diu:  “Imagino que quan s’han produït massacres tan grans hi ha grups que reaccionen amb la violència”.  El text implica una inversió de la història coneguda.   Els qui patiren el massacre foren els tutsis, i els assassins eren els hutus d’extrema dreta (i catòlics) del Front Patriòtic.  El senador dóna a entendre que els guerrillers del FDLR (els hereus del Front Patriòtic) són els subsistents del genocidi i no els aliats dels genocides o els propis genocides.  Els senador de Balears fa aquesta declaració com si fos un cap de Govern que dóna suport polític al FDLR; però En Sampol no és cap de Govern ni ministre d’exteriors; si bé és cert que devia semblar un ministre d’exteriors allà a Kinshasa entrevistant-se amb el cap de Govern del Congo (o un enviat especial de les Nacions Unides). Per cert, seria interessant saber qui pagava el viatge i les despeses.    Més Papa que el de Roma quan amb to enèrgic afirma que un president  d’una ONG (s’entén que es refereix a En Juan Carrero) “no ha finançat cap grup armat”. Efectivament, el Papa de Roma només es declara infal·lible en temes que són matèria de fe.     Per cert, també sembla extraordinari que un pelat – el pelat Juan Carrero - s’hipotequi per pagar una querella criminal contra quaranta polítics tutsis de Rwanda acusats de genocidi.     O sigui Carrero, Sampol i Gasòliba, els tres campions mundials per a establir la justícia a la regió dels Grans Llacs. Quina gràcia, oi?      

       Les conegudes llibertats dels liberals espanyols (Comentaris impertinents).      Madrid és una de les capitals mundials del liberalisme, jo deia. Madrid vessa de veus liberals per tot arreu. Són unes veus que canten les llibertats tradicionals espanyoles de sempre. Són les llibertats fonamentals que defensen Jiménez Losantos, Esperanza Aguirre i Rouco Varela.   Milions de madrilenys estan per la defensa de les llibertats espanyoles, llibertats que són molt diverses però totes molt nobles. Podrien dir que fan un ramell de les llibertats dels neocons,  les dels franquistes i les dels guerrillers de Cristo Rey.     Defensen les llibertats guanyades pel general Franco, amb allò de “Una, Grande y Libre”.    Defensen Espanya contra els intolerants separatistes.    Defensen la llibertat dels pares a elegir la llengua espanyola a les escoles catalanes.     I són a favor de la llibertat dels senyors capitalistes a disposar lliurament del seu capital.     Són a favor de la llibertat dels catòlics a fer valer les seves creences religioses contra la intolerància del laïcisme imposat pel govern socialista (Com explica el gran filòsof liberal En Friedrich Hayek, el socialisme condueix al totalitarisme).    I són a favor de la llibertat de néixer dels embrions humans (L’avortament voluntari s’ha de considerar un assassinat).   També són a favor de la llibertat de matrimoni lliure de sempre, sense interferències dels homosexuals (Els matrimonis gais són un atemptat a la dignitat).    Darrerament, a Madrid, es van manifestant noves línies de llibertat, com la descoberta per En Juan Manuel Prada a l’ABC,  que mostren els fons llibertari de les “corridas de toros”. Al seu article, En Prada fa veure que les “corridas” són una festa nacionalcatòlica lliure i que els anti-taurins són, al fons, uns ateus; i així, diu: “Los toros sólo són comprensibles desde el genio católico, que es el único capaz de concebir una religión donde cuerpo y alma vayan juntos de la mano, paseàndosecon toda naturalidad entre el más acá y el Más Allá”.   Des de Madrid, surten milers de blogistes disposats a defensar la llibertat a tot el Món; per això, es revolten contra el programa d’assegurança mèdica  pública del president dels Estats Units, Barack Obama.    Els blogs liberals madrilenys recullen tot de declaracions anti-Obama, com la del jove portoriqueny N’Alfredo Valcarcel, jurisconsult, que, entre altres declaracions, diu: “Pero rezo y le pido a Dios que los estadounidenses se rebelen y fracase esta reforma en el Senado – y como buen socialista, la idea “del cambio” que tiene Obama es desangrar a los EEUU de su riqueza, su poderío militar, y su legado de libertad individual. Hoy ha sido un día muy triste para todo el que ame la libertad y una victoria para los déspotas”.

        Les finances espanyoles al descobert   

           Aclariment: No és el cas que jo m’atribueixi una particular autoritat en matèria d’economia. El que vull posar de manifest en aquest escrit són les manipulacions ideològiques que intenten fer valer les diverses elits en relació a la crisi econòmica. Jo entenc que les persones atentes als temes socials són en condicions intel·lectuals per a entendre i valorar les qüestions econòmiques que ens afecten.  Entenc que l’economia no és una ciència llunyana i misteriosa, sinó que els temes d’economia ens afecten d’aprop, i ens empenyen a prendre posicions. Els economistes, pel altra banda, fan evident que l’economia no és una ciència exacta; els economistes mostren una diversitat de valoracions i de propostes, i, sovint, contraposades. 

     Contínuament, ens veiem obligats a prendre posició sobre determinats temes d’economia, i, encara més, amb la nostres actuacions quotidianes participem personalment – conscientment o inconscient – en el procés econòmic.

    Semblava que tots feien pinya per a justificar l’opacitat de la banca espanyola.   El govern de Rodríguez Zapatero, el governador del Banc d’Espanya, presidents de la banca espanyola, i una galeria de distingits economistes, tots ells afirmaven que la banca espanyola era molt sòlida i que gaudia de bona salut. I els líders del Partit Popular no negaven la declarada bonesa de la banca.

   Al moment actual, es manté intacta la voluntat de mantenir la pinya en suport de la banca espanyola.

    Podria semblar que l’opacitat de la banca espanyola es manté inalterable, però haurem de veure que al llarg dels darrers mesos, per tot arreu, va sorgint veus de denúncia de la situació de crisi – de greu crisi – de la banca i de les caixes d’estalvis.

     Han sorgit llibres i escrits d’economistes de fama mundial que expliquen el mal funcionament dels bancs en relació amb la bombolla immobiliària. Un llibre notable sobre el tema és el d’En Paul Krugman, “La fi dels neocons”. Tot i que En Krugman es refereix a la crisi immobiliària nord-americana, mols de comentaristes han indicat que el diagnòstic també és aplicable a la situació espanyola, situació crítica  derivada de la creació de la més gran bombolla immobiliària d’Europa.

    Però el fet  que motiva el meu article són les declaracions de N’Emilio Ibarra, expresident del BBVA, a la revista “Política Exterior” i recollides per “Europa Press” , 21.11.2009.  Per primera vegada es dona un trencament del “pacte  de silenci” entre “cavallers bancaris” (La denúncia de la situació crítica de la banca espanyola i de l’economia espanyola ha sigut tractada reiteradament per diverses revistes especialitzades estrangeres, i, en especial per “The Economist”). 

   Referint-se al sistema financer espanyol, i, en especial, a les caixes d’estalvis, “allò pitjor està per venir”. Preveu que la mora s’acostarà als dos dígits al 2010 i afirma que el Banc d’Espanya permet una comptabilitat “no tot  lo estricte que venia essent”. Així mateix, diu que les necessitats de capital “es faran imperioses”. Segons N’Emili Ybarra,  les caixes d’estalvis a Espanya duen a terme actuacions que “retarden l’aflorament de la morositat”, per mitjà de refinanciacions, adjudicacions d’actius o bescanvi d’accions. “Les caixes d’estalvi, amb l’anuència del propi Banc d’Espanya, empenyen el problema cap endavant”, afirma N’Ybarra. El banquer explica que la banca espanyola no segueix les pautes dels bancs estrangers que valoren els seus actius segons la valoració del mercat.

    Preveu un negre futur. I afirma “és clar que en un sector en el que existeix tan altíssima concentració de crèdits a la construcció, al sector immobiliari i a l’adquisició d’habitatge, tan sols és qüestió de temps que es plategin problemes de gran calada a qualcunes entitats”. N’Ybarra pronostica “forts problemes amb el marge financer al 2010 i dificultats per a generar ingressos a través de l’augment del volum, ja que el crèdit “està aturat” i àdhuc es pot esperar un descens, i els dipòsits són difícils d’atreure amb tipus d’interès baixos.

    Segons les previsions de l’expresident del BBVA, fins i tot al 2011 les taxes per impagament podrien continuar augmentant, “depenent de si s’afronta el problema amb decisió o se segueix, com fins ara, aplaçant-lo cal al futur”; i, en aquest cas, les provisions necessàries es menjarien els beneficis i àdhuc una part del capital.

 Acaba dient que “allò pitjor està per venir” i que “la festa s’ha acabat”, i que en el futur “no hi haurà negoci suficient per a totes les entitats” existents a l’actualitat.

      Com a reacció  a les  declaracions de N’Ibarra,  són de notar els tipus de comentaris molt crítics contra la banca i el Banc d’Espanya.  En transcric qualcuns  publicats al digital de “Eleconomista”, 22.11.09, publicació  els lectors de la qual, majorment, mostren tendències dretanes o molt dretanes. Així, per exemple: “ÉSTE SEÑOR SI QUE DICE LA VERDAD. ES PENOSO LO QUE NOS ESPERA A LOS ESPAÑOLES. A BAJAR EL LISTÓN HIJOS Y RECORDAR LO QUE ES ANDAR EN BICICLETA QUE PRONTO SEREMOS VARIOS LOS QUE LA USEMOS”; o, aquest altre: “Menos mal que tengo una bicicleta”;  o, també: “Pues a pedalear la guita, como hacen los argentinos. No se la dejes al Banco”; o, aquest altre: “Algun dia Banco de España deberia explicar que hizo para evitar la burbuja inmobiliaria en España, con respecto a su labor de supervisión en Bancos y Cajas de Ahorros sobre esta cuestion”.        El director del diari “El Periódico de Cataluña”, 23.11.09, en canvi, degué considerar que no s’havia d’alarmar a les amples masses i, per això, va publicar una breu ressenya on es limita a dir que N’Ybarra critica la laxitud  del Banc d’Espanya.           Al igual que els qui feren els comentaris de “Eleconomista” , jo crec que va avançant la valoració crítica de les amples masses respecte a les pràctiques de les elits capitalistes, i també dins amples sectors de les masses de signe dretà o molt dretà.     Al meu parer, a manera de resum, allò que resulta evident es que:         Amb l’arribada de N’Aznar al Poder, el boom immobiliari feu un salt apoteòsic.     N’Aznar va declarar que s’havia de donar via lliure a la “iniciativa privada” , la qual cosa es traduí en unes pràctiques financeres totalment desregulades.      N’Aznar va donar carta blanca a tota una tropa d’aventurers econòmics que van considerar arribada l’hora de l’enriquiment accelerat.      N’Aznar degué pensar que era un geni de les finances. I per això esdevingué el campió europeu de la desregulació financera. Havia arribat l’hora dels “grans pelotazos”.     N’Aznar va traspassar als ajuntaments “la regulació del sol”.      Aquests mags espanyols – i catalans – de les finances feien – i continuen fent ara - unes operacions econòmiques la comprensió de les quals és a l’abast dels més rucs, dels més durs d’enteniment.     La tropa aznarista aconseguia unes acumulacions de riquesa com si fossin el rei Mides.   Utilitzaven – i utilitzen – dues màgies essencials, a saber:       Una màgia consistia en apoderar-se de les supervàlues derivades de la requalificació dels terrenys. Es creava un grup immobiliari i “s’entrava en  contacte amb els batlles que tenien idea del negoci”. Els promotors o el grup immobiliari compraven un terreny a preu de rústic i el batlle “emprenedor” el transformava en àrea edificable. De manera meravellosa, aquelles finques rústiques es convertien en solars edificables i el seu valor se multiplicava per 10, posem.       L’altra gran màgia consistia en augmentar a voluntat els preus dels solars i de les edificacions. Es tractava de formar “cartels”  locals que monopolitzessin les propietats immobiliàries. I així, durant els vuit anys de l’aznariat, es doblà els preus dels habitatges i es quadruplicà els dels solars.       Durant l’aznariat, l’estat Espanyol fou la principal potència constructora d’Europa. “Espanya” construïa més habitatges que Alemanya, França i el Regne Unit, en conjunt.       Els bancs espanyols i encara més les caixes d’estalvi eren les que havien d’aportar els capitals per a concedir la gran muntanya de crèdits immobiliaris.     La banca espanyola veia que “la bombolla” creixia, però continuaven concedint crèdits a les promotores. I el Banc d’Espanya, en lloc de fer sonar l’alarma, es dedicava a fer declaracions sobre la solidesa financera  de la banca espanyola.      Ara el problema gravíssim de les caixes d’estalvi és que no disposen de capital, no disposen de diners.      Ara la morositat de la que parlava N’Ybarra no és la de les famílies que no poden pagar les hipoteques; la morositat més greu, de molt, és la de les promotores i de les immobiliàries.      Actualment, la major part dels actius de les caixes d’estalvi són propietats immobiliàries i solars procedents de l’embargament d’hipoteques. I, com explica N’Ybarra, retarden acceptar l’autèntic valor dels seus actius immobiliaris.          Darrera consideració:  Hi ha un capital espanyol colossal que s’ha destruït en aquests darrers 15 anys. Són les muntanyes de diners que han consumit luxuriosament les elits de l’aznariat.  Uns exemples pròxims i coneguts serien el de l’expresident balear En Jaume Matas i el de Fèlix Millet, l’expresident  del Palau de la Música Catalana; ambdós han consumit milions d’euros en despeses sumptuoses (No tenien patrimoni i no poden justificar les despeses milionàries).      Pot ésser que ara es facin unes lleis per a la bona regulació financera espanyola, però el capital destruït és irrecuperable.  Ha arribat l’època de les vaques flaques, i el faraó Aznar va consumir les vaques grasses alegrement.          

                   L'avortament, l'ànima i els bisbes      

              Els bisbes espanyols són en campanya permanent per la criminalització de l'avortament. En cas de prosperar les seves propostes,  les dones que haguessin avortat per pròpia decisió i les persones que haguessin intervingut en l'avortament - metges, comares, familiars, amistats - podrien ésser processades i condemnades a penes de presó; l'acusació seria per "assassinat" i per "complicitat amb l'assassinat". 

   Aquests darrers dies, el portaveu dels bisbes espanyols ( i dels bisbes catalans; no ens hem d'enganyar ) En Martínez Camino avisa que hi haurà pena d'excomunió per a aquells diputats que votin a favor de la nova llei d'avortament al Parlament espanyol. L'avís del bisbe és una mena d'exhibició de força de la Jerarquia catòlica.  Els bisbes tenen les esglésies buides, però han demostrat que tenen poder de convocatòria amb el "tema de la defensa de la vida".  En virtut d'aquest suposat poder, els bisbes amenacen que mouran guerra contra el Govern. 

    Es pot veure que les campanyes contra l'avortament sostenen el principi de que l'embrió humà ja és persona completa des del moment de la seva formació.  Hi ha un debat permanent sobre aquesta qüestió; sobre si el zigot ja s'ha de considerar com a persona plena o com una simple cèl·lula.  La ciència biològica es limita a descriure el procés de l'embrió humà. Per a la ciència, no té sentit preguntar si l’embrió humà és una persona o no ho és. La biologia es limita a dir que el zigot és la cèl·lula resultant de la fusió d’un  gàmeta femení (ovòcit) amb un gàmeta masculí (espermatozoide).   

  Els bisbes catòlics i el Papa de Roma entren en  la campanya contra l’avortament presentant-se a sí mateixos com a portadors de la veritat. Els bisbes i el Papa no expliciten que les seves afirmacions es fonamenten en la fe religiosa i en el dogma catòlic. El dogma catòlic afirma que, al precís moment de la formació de l’embrió, Déu hi insufla una ànima immaterial i immortal; i que l’home, la persona humana, és un compost de l’ànima i del cos; el cos és un producte de la naturalesa, l’ànima una creació de Déu, una creació a partir del no-res. 

   Respecte al debat,  els bisbes i el Papa actuen com si estiguessin investits de l’autoritat intel·lectual que era vàlida a l’època de l’absolutisme i del despotisme de Roma.     Durant segles i fins a la modernitat, l’Església catòlica mantenia el monopoli del saber, de la “ciència”. A partir del segle XIII, s’establí que la teologia i la psicologia metafísica eren les ciències màximes, amb concordança amb la naturalesa superior del seu objecte d’estudi; en efecte, una era la “ciència de Déu” i l’altra la “ciència de l’ànima”. 

    S’establí que  En Tomàs d’Aquino era el científic màxim i que la seva filosofia era la “Philosophia perennis”. Aquest establiment s’ha mantingut fins avui. Actualment, En Benet XVI ha reafirmat la validesa de la tradició tomista de l’Església.   

    Es debut a aquesta concepció filosòfica tomista que els bisbes catòlics i En Benet XVI es presenten investits – autoinvestits – d’autoritat intel·lectual i científica. D’aquí deriva el seu autoritarisme al afirmar que l’embrió humà ja és una persona humana completa des del primer moment de la seva formació. Ells, aquests “científics de la teologia”, entenen que l’ànima humana és allò superior al cos on és insuflada. 

     Els bisbes catòlics i el Papa es presenten com a campions en la lluita en defensa del dret a la vida de “les persones” que són sota amenaça de les dones que volen avortar.  

   S’ha de llevar la màscara d’aquests falsos campions, jo crec.    Els bisbes catòlics i el Papa de Roma no són lluitadors a favor dels drets humans, ans al contrari, són agents de la reacció, agents contra la llibertat, la igualtat i els drets humans.  

       Foren les revolucions democràtiques les que esvaïren el despotisme de l’Església catòlica, i les que proclamaren els drets humans.  

   Ara el que convé és denunciar  els objectius reaccionaris  d’aquestes campanyes impulsades per Roma. 

    Els bisbes espanyols d’ara són hereus dels bisbes que maquinaven contra la República espanyola.  I En Benet XVI és hereu del Papa En Pius XI, col·laborador del règim de Mussolini, gran conspirador contra la República, i que va donar total suport al general Franco.