finestra d'En Joan Quetgles

Filosofia i ideologia. Orientacions per a desxifrar el significat del conflicte actual.
quetgles | 17 Febrer, 2009 12:07

Preàmbul.

Breument, veieu la justificació del perquè d'aquest escrit meu i de la meva suposada autoritat intel·lectual.

Tesi 1: A mesura que les elits socials i econòmiques - la classe dominant - es senten insegures, reforcen els seus instruments de domini ideològic i tracten d'anul·lar o silenciar les veus crítiques contra el seu sistema de domini.

Tesi 2: La imposició d'una ideologia per mitjà del monopoli dels mitjans de producció i de difusió d'idees (monopoli sempre imposat amb violència) desemboca en una situació d'estancament intel·lectual i de gran confusió.

Tesi 3: Les classes oprimides, al no poder disposar de mitjans idonis per poder expressar la seva ideologia, tracten de fer present la ideologia democràtica tot i fent ús de nous recursos per a la difusió d'idees.

Tesi 4: Arriba un moment en que la ideologia dominant, en sí mateixa considerada, ha esdevingut ridícula i és insostenible. És el moment madur per a les revolucions democràtiques (És l'hora d'En Luter, per exemple). O sigui, arriba un moment que fins i tot un infant és capaç d'assenyalar les mentides del sistema.

Dit d'una manera més concreta i escandalosa: Les càtedres de filosofia i els càrrecs de més prestigi intel·lectual són sota el control - total o parcial - de les elits privilegiades (Al temps del domini despòtic de l'Església catòlica, les Universitats estaven sota l'autoritat del Bisbes, i les ordres religioses - els 40.000 teòlegs - es repartien les càtedres universitàries. No podia circular ni un sol paper sense el nihil obstat. La màxima autoritat científica de l'Església, el cardenal Roberto Bellarmino, va impugnar la física d'En Galileo; el va processar i condemnar. Més tard, el Papa de Roma va recompensar els mèrits d'En Bellarmino en defensa de la fe catòlica i el proclamar sant. Avui en dia, aquests fonamentalistes insofribles, honoren i exalcen al cardenal, i li han reservat un dia als calendaris, el 17 de setembre).

Sempre, al llarg de la història, així com es dóna una lluita de classes, també es dóna una guerra ideològica entre ideologies que tenen objectius contraposats o clarament diferenciats. La guerra ideològica és de llarga alenada; es manté viva mentre perdura el conflicte d'interessos de classe. La guerra ideològica acaba per causa dels canvis socials; o sigui, és el procés del conflicte social el que determina el procés del conflicte ideològic.
La classe social dominant imposa la seva ideologia, la qual esdevé la ideologia dominant.
Les filosofies són instruments elaborats en funció de la guerra ideològica. Una filosofia no és sinó un conjunt ordenat d'arguments que intenten posar de manifest la bonesa i la veritat - suposades - i, alhora, la malesa i la falsedat - també suposades - de les ideologies adverses.
A partir de la formació de les societats històriques - és a dir, societats dividides en classes antagòniques - té lloc l'inici de la guerra ideològica.
Es pot veure que a les societats paleolítiques no hi ha divisió social en classes (si de cas, la divisió social és per motiu de sexe) i que la integració ideològica és total. La major part d'aquestes societats estudiades no tenen dissidència. Són societats felices (hauria d'escriure foren, en el sentit que les últimes societats paleolítiques subsistents actuals pateixen la influència de la cultura moderna). Són societats comunistes en el sentit que no existeix la propietat privada de la terra. I són societats col·lectivistes en relació a la consecució dels aliments i a la participació a les activitats socials - religioses, cíviques, festives i d'altres -. Són societats integrades, amb una mateixa religió i una mateixa ideologia. Societats felices: a destacar que, pròpiament, no hi ha delictes i, per tant, manquen de policia i de presó. Societats felices, sense casta sacerdotal. I també són societats de nens feliços que no han d'anar a l'escola; juguen, i per mitjà dels jocs fan el seu aprenentatge.

La filosofia és un instrument de lluita ideològica. Es diu, impròpiament, la filosofia, a la manera que es diu la física o la geometria, però hem de tenir ben present que la realitat és que en tot temps es dona una diversitat de filosofies o de sistemes filosòfics; seria més propi dir les filosofies, en plural.

Les filosofies surten com a conseqüència d'un conflicte ideològic. En contra de l'opinió dominant, una filosofia únicament pot sorgir si prèviament hi ha hagut un canvi social que hagi posat en crisi la ideologia dominant.

En primer lloc, es donaren les revolucions democràtiques a les ciutats gregues del segle VI aC., i, en segon lloc, feren la seva aparició els teòrics del contractualisme social i de l'emotivisme moral (En Protàgores en seria el màxim exponent).

Sòcrates, Plató i Aristòtil foren la tríade reaccionària. Bastiren unes filosofies que pretenien llevar validesa a la ideologia democràtica dominant. Reaccionaris i extremistes: pretenien invalidar la doxa, l'opinió dels homes vulgars i fer exclusiva l'episteme, el saber racional del savi. Consideraven que la democràcia era la font de la ignorància i, com a conseqüència, del mal moral.
Actualment, la definició de filosofia es correspon amb la ideologia conservadora predominant, en especial a les publicacions de caire popular i, majorment, a les enciclopèdies i als llibres de text. La paraula mateixa, filosofia, duu la marca dels seus creadors intel·lectualistes. Majorment, on diu que la filosofia és una ciència. Segons la GEC, la filosofia és la ciència que cerca de donar una explicació radical i àdhuc última (segons els principis darrers) de la natura, de l'home i de la seva actuació. Definició aquesta que s'acomoda a la concepció aristotèlico-tomista tradicional; no ens ha de sorprendre que hi hagi aquest predomini de la ideologia conservadora: hem de considerar que a l'Estat espanyol la denominada transició democràtica fou en realitat el resultat d'un pacte ple de concessions antidemocràtiques amb els representants de l'oligarquia espanyola, els quals negociaven des d'una posició d'avantatge.
Tot passant a un altre marc històric: Amb el triomf de la revolució democràtica britànica, 1688, (tot i que limitat perquè era un conveni a la baixa amb la monarquia i l'aristocràcia) la nova ideologia democràtica esdevingué hegemònica, mentre que la de signe absolutista i catòlic era marginada o quasi anorreada.
La nova ideologia democràtica es fonamentava en l'emotivisme moral i en el contractualisme. Mentre que la ideologia absolutista, des de l'època de N'Aristòtil, es fonamentava en l'intel·lectualisme moral, la psicologia metafísica (o sigui, la ciència de l'ànima) i el jusnaturalisme ( en el sentit que hi ha una ordenació natural jeràrquica de la societat, que justificava a la societat aristocràtica; com argumentava N'Aristòtil, era natural que hi hagués esclaus i era bo que n'hi hagués)
La nova ideologia democràtica significava el renaixement de la ideologia dominant a les polis democràtiques. Foren les classes populars d'Anglaterra i d'Escòcia les que provocaren aquest renaixement ideològic (Podeu veure el tema àmpliament tractat a la meva web La filosofia i la religió sense caretes. En aquest llibre explico el perquè del fracàs de la revolució francesa, i denuncio la mitificació i mistificació que n'han fet els francesos, així com de la Il·lustració).

Amb la democràcia, no solament era possible la publicació de la filosofia d'En John Locke. Sinó que el pensament d'En Locke - l'Empirisme - esdevenia instrument en defensa de la nova ideologia democràtica.
L'empirisme britànic va esdevenir la filosofia hegemònica i va tenir influència als països que s'havien lliurat de les urpes de Roma, o a països com França que estaven en efervescència ideològica.
A Nova Anglaterra, En Locke de seguida esdevingué un clàssic.
En Locke, de família puritana, encara sostenia que la idea de Déu - una excepció dins l'empirisme - era a l'abast de la intel·ligència. Però En David Hume, havia de culminar l'Empirisme. Al seu llibre, Investigació sobre l'enteniment humà, demostrava la impossibilitat d'accedir al coneixement de Déu o de la suposada ànima humana. Demostrava la impossibilitat de la metafísica com a ciència. En Hume feu públics els arguments definitius de l'emotivisme moral, concepció que és la hegemònica a les societats democràtiques. D'importància cabdal fou la seva aportació per fer evident la inconsistència dels miracles. L'Església anglicana no dubtà en qualificar a Hume amb l'expressió el senyor Hume, l'ateu, si bé aquest pensador mai s'hi declarà.
El que he escrit fins aquí es pot considerar com un preàmbul de la tesi central que es pot anunciar dient: A partir de l'aparició de les societats democràtiques, les elits econòmiques i socials impulsaren la creació d'arguments oposats a la ideologia democràtica; és a dir, amb el seu poder material, tractaren d'afeblir els drets populars i reforçar els seus privilegis. Tesi: Fent ús del seu poder material, les elits donaren un suport decisiu a aquells productes ideològics que justifiquessin els seus privilegis. I així, s'empararen tant de filosofies reaccionàries com de noves filosofies emergents, del Pragmatisme, en especial. Tesi: En contra del que sostenen les enciclopèdies i els llibres de text oficials, el Positivisme i el Positivisme lògic no són pròpiament els continuadors o successors de l'Empirisme. El Positivisme, l'Utilitarisme i el Pragmatisme són filosofies que treballen en funció dels interessos de les minories dominants, de les elits. El seu objectiu és debilitar la voluntat democràtica de les classes populars. Tesi: Les filosofies modernes dominants, majorment, afebleixen o confonen la ideologia democràtica. És a dir, tracten d'introduir conceptes espuris que soscavin la validesa dels conceptes bàsics de l'emotivisme moral i del contractualisme social.

Henri de Saint-Simon hauria de figurar com a l'iniciador del Positivisme; ara les enciclopèdies el situen entre els pensadors del socialisme utòpic.
Les elits franceses decidiren marginar el Positivisme progressista d'En Saint-Simon (quedà al registres com a socialista utòpic) i decidiren exalçar la figura mediocre de N'Auguste Comte, secretari de Saint-Simon.

Amb relació amb les tesis precedents, m'interessa fer veure la ideologia reaccionària que inspirà els pobres escrits d'En Comte. Aquest autor, d'una manera simplista, argumenta a favor de les ciències positives i impugna la metafísica, a la manera que ja ho havia fet l'Empirisme. Allò que figura com a la gran innovació d'En Comte és la proposta de crear la sociologia com a ciència positiva. Però l'obra d'En Comte traspua ideologia reaccionària i deliris personalistes. Aquest autor fa gala d'una moral conservadora i està preocupat per les conseqüències socials negatives que provoca la Revolució industrial. En Comte considera els obrers com si fossin uns menors d'edat als qui s'ha de guiar moralment. Fa tot de propostes socials utòpiques increïblement ridícules, com la d'instituir la religió de la Humanitat.

Deixant de banda la significació històrica de l'obra d'En Comte, allò a destacar és l'extraordinari desplegament de la sociologia amb voluntat de ciència positiva al llarg del segle XX.
Tesi: Amb el projecte de fer una sociologia científica, allò que es pretén és introduir, en nom de la ciència, valors que es corresponen amb l'Intel·lectualisme moral tradicional. O sigui, les elits s'escuden amb els científics socials a l'hora de fer valer els seus interessos de classe. Els Estats Units és on s'han fet més esforços per fer prevaler les solucions dels científics socials per a resoldre els conflictes obrers. És a dir, s'intentava - i s'intenta - substituir els sindicats obrers per equips de sociòlegs. Al segle XX, es pogué comprovar com florien tot de sociologies científiques amb una gran gamma de colors de signe el més divers. Així, juntament a la típica capitalista, aparegueren la sociologia comunista marxista, les anarquistes, la marxista-leninista i la nacional-socialista, entre d'altres.
Principalment a l'Univers anglo-saxó, centenars de filòsofs positivistes repetiren una i altra vegada que la metafísica i la moral no són possibles com a ciència, que la única via de coneixement és l'empíric, però, tot seguit s'abocaven a fer un intel·lectualisme vergonyant.
En George Moore com a exemple (Un dels pensadors més distingits del corrent denominat Positivisme lògic o Filosofia analítica). A la seva Principia Ethica, 1903, aplica l'anàlisi lògica als conceptes morals per a concloure - una vegada més - que la moral no pot ésser objecte de ciència, que el bo és indefinible i impossible d'analitzar. Però En Moore, una vegada que ha arribat a aquestes conclusions, es dedica a fer comentaris i argumentacions sobre el bo i sobre qüestions morals. I destaca com a bens morals de bonesa evident la amistat i el plaer estètic. I va desplegant una teoria sobre la intuïció moral. En Moore, En Popper i En Wittgenstein - tres pesos pesants del Positivisme lògic - redueixen la filosofia a l'anàlisi lògica del llenguatge i del llenguatge científic i una vegada més assenyalen que les afirmacions de caire metafísic són conseqüència d'un mal ús del llenguatge. Segons En Wittgenstein, l'única realitat cognoscible és dóna a través de les ciències, i que, d'allò que està més enllà de la ciència val més callar, és una mística, i la mística no es pot explicar (Podeu veure una anàlisi sobre l'obra d'aquest autor a la web Wittgenstein, filosofia, mística.). Allà dic: l'èxit la filosofia analítica és l'anunci de la seva mort. La filosofia quedaria reduïda a la tasca de l'estudi del llenguatge científic, de fer aclariments sobre problemes de llenguatge. La filosofia a la fi hauria arribat a l'estatus de ciència, però no tindria res a dir sobre el món o sobre la moral. És l'anunci de la mort, però no de la filosofia; només del positivisme lògic o filosofia analítica. Si de cas, són els positivistes els qui han de callar. Però els positivistes lògics no callen. En contra del que postulen, no s'estan d'expressar les seves valoracions sobres qüestions morals, socials i polítiques. Majorment són considerats continuadors de l'Empirisme, i ells, més o menys, accepten l'etiqueta. Però la realitat històrica és que el Positivisme, en conjunt, més aviat és un instrument al servei de la ideologia conservadora, com deia més amunt. Majorment, apaguen la línia crítica del pensament d'En Hume i desactiven les reivindicacions. O sigui, és com si desarmessin les demandes de reforma social. Així, majorment, es declaren molt respectuosos amb les creences religioses (Si de cas, En Bertrand Russell en seria una excepció), amb la qual cosa eliminen el debat sobre temes referits als conflictes ideològics per qüestions religioses. Eliminen els debats sobres les qüestions morals i socials més candents. I ells mateixos es posen com a model d'individu que evita prendre part en el conflicte. Una vegada que han declarat la inutilitat de la filosofia, no poden defugir caure en un estat de contradicció insuportable. Per a no repetir-me, reprodueixo l'apartat final de la web esmentada, que fa: La proposta del positivisme lògic va a favor dels interessos ideològics del conservadorisme. Mentre la lluita de classes continua present, i els homes es lliuren a una guerra ideològica sense treva, ells, els positivistes, ens proposen la neutralitat. I la línia més reaccionària - la representada per N'Auguste Comte - proposa que es deixin en mans dels científics socials tots els conflictes socials, així com la resolució qüestió obrera. La proposta última d'En Wittgenstein no té sentit, és absurda. No té sentit proposar una anada - no se sap ben bé quina ni com - a una mística indefinida. O sigui, proposa el silenci i el no-res com a meta definitiva dels humans. La negació de les tesis dels positivistes s'ha de fer per mitjà d'una praxi de combat ideològic, de participació plena en la guerra ideològica contra les forces reaccionàries, contra l'explotació dels obrers, contra la injustícia, contra tot tipus d'opressió social, per l'alliberament dels pobles oprimits. Tan és si els positivistes diuen que aquesta activitat no és fer filosofia. Certament, no és fer la seva filosofia, que consisteix en l'estudi de les aplicacions del llenguatge. De bon principi afirmo que la filosofia no és una ciència i que la moral i la metafísica no poden ser ciències, però l'emotivisme moral no és una pura emoció, sinó que els homes en tot temps fan arguments en suport dels seus sentiments morals. Allò que on diu moral, a la pràctica, abraça la major part de les activitats humanes en l'ordre social. La pretensió de transferir les qüestions morals als programes d'estudi d'uns suposats científics socials és, en realitat, una proposta reaccionària. És un intent de presentar com a científic un sistema basat en l'esclavatge. Aquests científics positivistes s'esforcen en crear paradisos socials a la manera de La República d'En Plató però en versió científica ultramoderna. Cal tenir present la tesi primordial: Els homes - i els filòsofs i els científics - pensen i tenen idees per causa de les emocions. En Descartes no només és un falsari, sinó una falsa figura. Al moment d'escriure El discurs del mètode, En Descartes volia fer creure que iniciava una investigació a partir d'una neutralitat sentimental, de la més absoluta objectivitat, a la manera dels geòmetres. Però mentia; ell es movia per uns sentiments que no declarava; ocultava les seves intencions. Però nosaltres sabem que d'un home sense passions no en pot sortir res, i que els eunucs no senten cap interès per la geometria, ni per cap altra ciència.
Actualment, a l'any 2009, les elits econòmiques i socials han aconseguit que el seu arsenal d'armes ideològiques sigui extraordinàriament desproporcionat respecte dels mitjans de que disposen les classes populars. En efecte, els grans mitjans de comunicació són majorment propietat del gran capital o de les jerarquies eclesiàstiques o d'organismes governamentals. Però la guerra ideològica continua viva. Per tot arreu continuen sorgit grups i individus que s'oposen al sistema de domini de les elits, i que rebutgen els seus productes ideològics enverinats.
És cert que als països formalment democràtics els centres d'ensenyament són majoritàriament públics, i que els ensenyants formalment disposen de llibertat de càtedra.
Però això no lleva que les elits exerceixin una gran influència sobre el sistema d'ensenyament. Als Estats Units - l'Estat amb un major nombre d'Universitats, d'estudiants i d'investigadors - el poder de les elits és més accentuat encara. La tradició nord-americana ha afavorit la intervenció de les elits dins l'ensenyament i la Universitat. Hem de considerar que les esglésies protestants per tot arreu disposen d'escoles, d'Universitats i de centres d'investigació (L'Església catòlica ocupa una posició més de segon pla, per quant no formava part de la tradició ianqui). A més a més, i amb una gran diferència respecte a Europa, la societat nord-americana és plena de fundacions filantròpiques (o sigui, organitzacions creades per un gran capitalista o un grup d'empreses capitalistes) que constitueixen el principal factor de creació i sosteniment d'escoles i Universitats. Per suposat, la direcció de les fundacions majorment forma part de les elits.

Donada aquesta confrontació asimètrica entre les elits i les classes populars, semblaria, doncs, que les classes populars no poden desfer-se del domini les elits. Però, benauradament, la realitat històrica mostra que les ciutadelles del poder ideològic crea unes contradiccions tan formidables que fan posar en crisi tot el sistema.
Tesi: El grandiós domini de les elits creix incessantment i fa augmentar les contradiccions del sistema fins a un punt que aquest esdevé econòmicament insostenible.
Tesi: L'hegemonia de la ideologia de la classe dominant creix igualment sense aturall i també provoca unes contradiccions que la posen en perill d'acabar en col·lapse.

Hem de veure que als Estats Units és on es manifesten més accentuades les contradiccions del sistema de domini de les elits. Haurem de veure alguns exemples que, al meu parer, fan més evidents les contradiccions.
L'escola nord-americana tradicional ha seguit els criteris fundacionals calvinistes i republicans, segons els quals a la religió ha de quedar fora de l'escola. Entenien els fundadors que s'havia de salvaguardar la llibertat de consciència dels alumnes.
Però aquella república traspuava la beateria protestant i calvinista (dita puritana, majorment). I les elits il·lustrades no van combatre les ideologies religioses, ans al contrari. De bell antuvi, les elits econòmiques van considerar que havien d'establir una forta aliança amb les esglésies per a impedir l'aparició d'un front dissident de les classes treballadores.
En bon criteri, a l'escola no s'ensenyava cap dogma religiós ni cap norma moral religiosa - ni tan sols hi tenia cabuda la pregària -, però l'avanç de les ciències va provocar les primeres grans crisis ideològiques.
La publicació de les obres d'En Darwin - en especial L'origen de les espècies - va provocar la primera gran crisi de la ideologia dominant ianqui: per una banda, les esglésies orquestraven campanyes contra el darwinisme, per l'altra, les facultats de ciències ianquis feien seva la teoria evolucionista. Aquesta contradicció no va ésser superada i es manté fins al dia d'avui. Les elits es veieren obligades a donar suport a les campanyes antidarwinistes, fins al punt que, a principis del segle XX, el Parlament aprovà una llei que prohibia l'ensenyament de les teories de Darwin a les escoles, amb base a preservar la llibertat de consciència. Pensaven aquells parlamentaris que explicar l'evolucionisme a les escoles era equivalent a fer una crítica del dogma de la creació contingut en el Gènesi. Però la crisi i els conflictes continuaren. I als anys 1950, als Estats ianquis més conservadors, encara es donaven processos judicials contra mestres que havien impartit l'evolucionisme a l'escola.
Actualment em sembla que ja no regeixen aquestes lleis repressores, però el conflicte continua sense resoldre's. És més, durant aquests darrers vuit anys de l'època Bush, amb el predomini del Partit republicà, han revifat les grans campanyes fonamentalistes en suport del disseny intel·ligent. I a l'Estat d'Alabama - no n'estic segur - es va promulgar una llei que obliga a explicar les dues versions a l'escola, és a dir l'evolucionista i la del disseny intel·ligent (Es de notar que, amb el regnat d'En Benet XVI, els catòlics han pres part en aquestes campanyes de manera entusiasta). Segons unes estadístiques recollides per la premsa - no sé si són fiables -, els 60 per cent dels nord-americans creuen en el dogma de la Creació.
La crisi ideològica continua, i el perill d'escissió de les elits planeja sobre el panorama ianqui. No sabem si la ciutadella de les elits podrà resistir l'embat del centenari del naixement d'En Charles Robert Darwin. De totes maneres, el fet que un 40 per cert no accepti el dogma significa que el domini de les esglésies perd efectivitat.
Tesi: Al moment en que una ideologia és abandonada per les masses, tots els esforços de les elits per a mantenir-la viva esdevenen inútils. Tesi: Les elits ianquis són incapaces de rompre l'aliança amb les jerarquies eclesiàstiques. El seu domini sobre les classes treballadores depèn absolutament del cultiu de les creences religioses entre les masses.
Tesi: Les conseqüències derivades del fonamentalisme religiós són feréstegues i insuportables (per exemple, el nombre de presidiaris als EUA - prop de tres milions - és el més alt del món, i la criminalitat no s'atura de créixer).

O sigui, les elits i les jerarquies eclesiàstiques prenen tot de mesures repressives de cada vegada més violentes perquè de cada vegada es senten més insegures ( Com era de preveure, el Papa de Roma pren part molt activa en les campanyes reaccionàries).

(Al proper post haurem de veure les terribles conseqüències que es deriven de les lluites internes al si de les classes populars ianquis, lluites internes provocades intencionadament per les elits).

Filosofia i ideologia. Orientacions per a desxifrar el significat del conflicte actual. Segona part. Jo deia que les conseqüències del fonamentalisme religiós eren nefastes . La tesi es podria enunciar dient: La intensificació dels brots fonamentalistes és una resultant dels intents de les elits per reforçar la seva seguretat, la qual consideren amenaçada.El fonamentalisme religiós - als EUA - és una continuació del puritanisme tradicional (El Partit Republicà és el que més representa aquest conservadorisme). I, també: El creixement del fonamentalisme provoca l'increment de la criminalitat. I viceversa: Les altes taxes del índex de criminalitat (ens referim aquí als EUA) són proporcionals a l'expansió de l'epidèmia fonamentalista. Al 1919, els puritans aconseguiren la promulgació de la llei seca com a llei federal (Divuitena Esmena constitucional). Segons aquesta llei, quedaven prohibides i subjectes a sancions la fabricació, venda o transport de begudes alcohòliques. L'objectiu dels legisladors era aconseguir una disminució de la violència i del crim, i la millora moral i social dels treballadors i dels grups socials més pobres. Com és sabut, el tret els va sortir per la culata. Tan bon punt la llei entrà en vigor, la criminalitat augmentà i afectà a tots sectors, i una onada de corrupció va recórrer el cos policial, l'administració de justícia i els polítics. Era una llei molt impopular; milions de ciutadans la rebutjaven i el consum d'alcohol no disminuí; aparegué un mercat negre incontrolable i tot d'organitzacions criminals se n'empararen. Semblava com si Jahvè hagués enviat unes noves plagues bíbliques, però en aquesta ocasió enviades en contra del poble escollit, el poble d'Amèrica. I en lloc d'una mà invisible que ordenés miraculosament el mercat, aparegué el Crac de 1929, que suposà l'esfondrament de l'economia dels Estats Units i de la mundial. La situació esdevingué insuportable, i al 1933, la llei fou revocada. Començava l'era del President Roosevelt i del New Deal. El Crac del 2008, sembla una segona posada en escena de la Crisi dels anys 1930. Centrant-nos al tema del titular - filosofia i ideologia -, m'interessa destacar que durant aquest vuit anys de govern d'En Bush, s'intensificà la pressió ideològica dels fonamentalistes, pressió que ja feia dècades que era present a la societat nord-americana. En aquesta ocasió, els puritans tenen obert un front de guerra contra el consum de drogues. Certament, la prohibició del consum de drogues és general a la major part de països del món. Allò que hem de veure és que als Estats Units aquesta guerra està enverinada per la perversió pròpia del puritanisme ianqui i pel joc brut propi de les elits (Per altra banda, les conseqüències negatives de la prohibició també són evidents a la resta del món). És als EUA on les conseqüències són més nefastes. Com explicava a La crisi financera encén el debat: Actualment, la gran croada moral - per ara triomfant - és la de la prohibició del consum de drogues. Aquesta prohibició ve a ser una versió moderna de la llei seca de 1919. Aquesta santa aliança secreta entre el capitalisme i el puritanisme - entre el Capital i les jerarquies eclesiàstiques - provoca una pujada insostenible de l'índex de criminalitat, cosa que ja va succeir a la societat ianqui dels anys 1920. Amb el puritanisme de l'època Bush, l'índex de criminalitat ha batut tots els records. Segons la web Global.net, al 2004, la població reclusa dels EUA era la més alta del món - 2.100.000 presidiaris -; així mateix, hi havia més de quatre milions de persones en llibertat condicional o que complien altres penes. I, en proporció a la població, als Estats Units hi havia 7 vegades més de presos que al Canadà, o 5 vegades més que a la Gran Bretanya, o 12 vegades més que al Japó. Al 2008, on suposa que el nombre de presos abasta el tres milions. Les estadístiques no poden amagar el racisme vergonyós: més del 50 % de presos són afroamericans, tot i essent aquesta minoria tan sols el 12 % de la població. L'onada de repressió puritana va començar amb el Govern d'En Reagan, a la dècada de 1980. El puritanisme transformava els pecats morals en crims perseguits per la llei, i els pecadors esdevenien criminals i carn de presidi en gran escala. Com més presidiaris, millor, pensaven aquells beats cristians. Creien que així preservaven les pomes sanes. Entre les noves figures de presidiaris destacà la d'aquells que cometien els nous tipus de crims sexuals (Com a mostra escandalosa de les aberracions de la persecució puritana de la sexualitat, podeu veure a la Xarxa els patiments i humiliacions a que fou sotmesa Na Mary Kay Letourneau). Amb l'objectiu de lluitar eficaçment contra els crims sexuals - i d'altres -, el Departament de Justícia ha desplegat tot de noves tècniques de repressió, per la qual cosa els nombre de policies i d'altres agents supera el milió d'individus, record mundial també; un pressupost global (214 bilions de dòlars) que s'acosta al pressupost general del Govern espanyol. O sigui que no hi ha dubte que el puritanisme de combat del Governs republicans mena al país inevitablement a la ruïna. També s'han batut tots els records tocant al nombre d'advocats i de processos judicials. Tota lo població nord-americana es veu obligada a viure una vida sobre la que sempre plana l'ombra d'una possible denúncia judicial. El sistema s'enfonsa, sense solució, sembla. No s'ha de confondre la qüestió: No tracto aquí sobre què s'ha de fer o no s'ha de fer en referència al consum de drogues. Tracto sobre el desordre moral i social que provoca el domini de les elits i el seu contuberni amb les jerarquies eclesiàstiques. Les elits nord-americanes han aconseguit impedir que els obrers s'organitzin ideològicament i política de manera autònoma en defensa dels seus interessos de classe. A diferència d'Europa, les classes populars dels Estats Units s'han mantingut impermeables als corrents agnòstics. La religió - en especial, la de signe calvinista - fou un instrument decisiu a l'hora d'establir els fonaments morals i socials de la primera societat ianqui. El creixement de la nació, es feu indestriable allò que era ideologia religiosa o ideologia civil. En aquest clima tan favorable, les esglésies i les organitzacions religioses es feren predominants per tot arreu. Aquella societat amb uns fonaments morals tan sòlids no havia de menester filòsofs. La direcció ideològica i el debat ideològic estava en mans dels pastors i dels teòlegs. Tesi: Les elits i les esglésies consideraren que no era útil ni d'interès permetre que el pensament agnòstic sembrés els dubtes i la divisió al si delpoble. I decidiren fer tot el que era al seu abast per impedir la difusió de l'agnosticisme. L'obra i la memòria d'En Thomas Paine fou esborrada del llibre de la història. Aquelles elits dels inicis de la nació política impulsaren una ideologia excloent que es declarava a sí mateixa conformada sobre els fonaments sagrats dels Pares Fundadors. Aquella ideologia excloent inicial s'ha mantingut, fort i no et moguis, fins al dia d'avui. Per suposat, al país de la llibertat la llei emparava la difusió de llibres de filosofia, sense cap tipus de censura. Però, en nom de la llibertat, res podia impedir que les elits i les esglésies fessin la guerra contra tota forma d'agnosticisme i contra les idees que defugien la ideologia dominant ianqui (els ciutadans que s'atreviren a desafiar la ideologia dominant foren declarats radicals i quedaren políticament marginats; restaren lliures d'estar ideològicament marginats). El poble nord-americà quedà presoner d'aquesta ideologia teocràtica excloent. Un hom que es dediqués a l'estudi de la filosofia seria considerat un rar, quan no un esperitat. La filosofia seria considerada com una cosa inútil quan no perjudicial. Els teòlegs i els ideòlegs en tot temps mantenien el plantejament excloent de la ideologia dominant contra la filosofia que arribava d'Europa. Els teòlegs argumentaven - i continuen argumentant - que el poble de Déu no havia de menester filosofia que el distragués dels seus deures, que l'home americà no necessita ni vol que els filòsofs pensin per ell. De bell antuvi, els ideòlegs - la cara laica de la ideologia dominant - van establir els fonaments del que després es denominaria Pragmatisme: el saber que importa és aquell del qual se'n deriven conseqüències pràctiques útils per a l'individu i la societat. I se seguia que el saber més segur és de la ciència i de la tècnica. En aquest aspecte pragmatista, la ideologia feu una marxa triomfal: No solament les amples masses feien seu el discurs pragmatista sinó que la nació es situà ràpidament a l'avantguarda de la ciència i de la tècnica (A principis del segle XX, els Estats Units esdevingueren la primera potència mundial respecte al cultiu de les ciències i al desplegament de la tecnologia). Respecte al cultiu de la filosofia, es dóna una curiosa semblança entre els patricis romans - de la Roma imperial - i les elits ianquis. Els patricis romans també consideraven que era impropi d'un noble romà perdre el temps amb la filosofia (Els autors llatins que deixaren obra escrita sobre filosofia es poden comptar amb els dits de mà; i aquests pocs no es consideraven pròpiament filòsofs. Vb, En Ciceró era un polític, En Lucreci, un poeta, i En Marc Aureli, un emperador). Quan a la fi aparegueren els grans filòsofs nord-americans, a la segona meitat del segle XIX, aquests desplegaren la filosofia del seria el Pragmatisme clàssic. Charles Peirce, William James i John Dewey en foren els autors més eminents. Mostren la semblança amb els llatins, al donar excuses per escriure una obra de filosofia. Tots tres autors, en efecte, no eren filòsofs de professió. En Peirce era físic i astrònom professional; En James es dedicava a la psicologia empírica; i En Dewey dedicat professionalment a la pedagogia - ell mateix dirigia centres escolars -; el prestigi i el reconeixement social que obtingué En Dewey no fou pels seus escrits de filosofia, sinó per la difusió de la seva pedagogia progressista. Segons el postulat primordial del pragmatisme, la bonesa o malesa d'una teoria o d'una idea es manifesta en la pràctica social, és a dir, segons siguin els resultats socials - els bens socials o els mals - que es derivin de la seva aplicació. En aquest sentit, els pragmatistes despleguen una filosofia que pretén demostrar la bonesa de les religions protestants. La veritat de la religió cristiana vendria demostrada pels seus efectes beneficiosos a la societat nord-americana. Durant més d'un segle i mig, la ideologia originària dels Pares Fundadors és mantingué dominant i confiada. No necessitava de cap filosofia; els teòlegs i els ideòlegs és sentien autosuficients. Però a finals del segle XIX, davant les noves amenaces, feu l'aparició la filosofia en defensa de la ideologia dominant tradicional. De la ideologia pragmatista sorgí el Pragmatisme, una filosofia que pretenia ésser un instrument d'ajuda a la ideologia. Als seus escrits, els tres autors esmentats feren expressa la seva preocupació per la indefensió de la religió respecte de la crítica agnòstica provinent de la ciència. Els preocupava l'agnosticisme que es derivava de les noves teories científiques, i en especial de la teoria evolucionista d'En Darwin. Vegeu aquí el que jo deia a la web La ideologia nord-americana 2 : D'antuvi, el Pragmatisme es mostrà com un decidit escut en defensa de la ideologia dominant als Estats Units. Especialment notables foren els seus esforços per donar suport a la teologia de les esglésies protestants. Mentre autors positivistes com En Popper es limiten a dir que s'ha de ser respectuós amb les creences religioses, els pragmatistes despleguen arguments i teories intentant construir uns fonaments ideològics com a nou suport de la religió. En Charles Peirce i En William James des de joves es mostraren preocupats al entendre que l'avanç de la ciència posava en perill les creences religioses. Per a En James, la millor proposta del pragmatisme consisteix en servir d'intermediari entre "l'esperit rude" - empirisme radical, materialisme - i "l'esperit delicat" - racionalisme, idealisme -. Segons el seu argument, la discussió interminable entre els qui afirmen que els fenòmens i les lleis de Naturalesa és una conseqüència de la matèria i dels processos d'aquesta matèria i els qui sostenen que Déu fou el creador de l'Univers i que aquest Déu creador és el que manté l'ordre de l'Univers. En James pensa haver demostrat que sigui quina sigui la postura adoptada, "rude" o "delicada", no afecta les activitats quotidianes; o sigui, la investigació que du a terme un científic segueix els mateix procediment sigui quin sigui el seu "esperit". Per altre costat, segon En James, la major part dels homes són religiosos i tenen un comportament moral segons les seves creences religioses; considera que no solament s'ha de respectar les creences religioses, sinó també acceptar la veritat de l'experiència religiosa (Ell mateix, segons confessa, tingué intenses experiències místiques que el salvaren de la depressió i de les tendències suïcides). En James sosté que l'home corrent - l'home ianqui típic - és un home religiós i té experiències religioses; no es tracta de cercar grans experiències místiques, sinó a les experiències religioses de la vida quotidiana, com pugui ésser l'emoció promoguda per una oració, un acte de fe, un acte litúrgic. Treu la conclusió de que la fe religiosa i la ciència afirmen la veritat. Estableix la teoria de les "dues creences", la d'aquells que creuen en Déu i la d'aquells que "creuen" que solament hi ha la Naturalesa. I, al mateix escrit, afegeixo aquesta referència:Segons En Peirce, la voluntat de desplegar una metafísica que demostri que Déu existeix, tot i que arranca del sentiment, això no s'ha de considerar com una manca de garanties per a trobar la veritat. El científic que investiga en un laboratori també ho fa a partit d'una emotivitat originària. Sense una passió per la veritat no hi hauria ciència. Ciència de la naturalesa i ciència filosòfica tenen el mateix impuls originari de recerca de la veritat. En Peirce i En James no amaguen que l'objectiu principal de la seva filosofia és donar noves ales a les creences - i la resta d'autors pragmatistes, també, si bé no tan apassionadament -. Però En Peirce no es conforme amb un deisme a la manera dels il·lustrats; sinó que vol demostrar la veritat del cristianisme i la veritat de les doctrines de les esglésies reformades. No caldria dir que els objectius d'En Peirce no s'han acomplert, que la ideologia dominant actual es manté cenyida a la tradició dels Pares Fundadors. Durant tot el segle XX i fins el dia d'avui, el procés ideològic dins la societat nord-americana és una mena de joc d'avançar per tornar endarrera. Aparentment, el predomini de la ideologia tradicional es manté incontestable, i els llocs comuns d'aquesta es repeteixen incansablement. El Discurs d'Investidura del President Barack Obama és un testimoniatge de la fidelitat a la ideologia tradicional. Així, podem constatar que diu ...els Estats Units ha seguit endavant...gràcies...al poble, a tots els que ens hem mantingut fidels als ideals dels nostres avantpassats i fidels als nostres documents fundacionals. Tradicional i beat, fa expressa la seva adscripció a la religió de la Reforma. I així, diu: ...com diu la Escriptura, ha arribat el moment...de tirar endavant...aquesta noble idea, transmesa de generació en generació: la promesa que ha donat Déu que tots som iguals, lliures, i que ens mereixem una oportunitat per poder satisfer la nostra felicitat. I, també, tot afirmant els orígens, diu: El nostres fundadors...van dissenyar un capítol per assegurar el govern de la llei i dels drets de l'home, un capítol estès per la sang de generacions. La ideologia pragmatista que defensa la llibertat de mercat i la moral religiosa del cristianisme reformat es manté hegemònica. I la filosofia nord-americana actual també segueix el corrent tradicional del Pragmatisme clàssic. Respecte a la filosofia com a disciplina, el canvi més notable ha sigut la multiplicació de les càtedres de filosofia a les universitats ianquis. Actualment, n'hi ha centenars de càtedres i el nombres de llicenciats en aquesta disciplina es compta per milers. Però, malgrat aquest esplet, fins ara no s'ha traduït en amenaça contra el domini ideològic de les elits. Els filòsofs que fan crítica al sistema no aconsegueixen trencar el monopoli del Poder ideològic; queden relegats, llençats a les tenebres exteriors, marcats amb l'etiqueta infamant de radicals. Al darrers temps, després d'una època de llarg silenci, van aparèixer uns quants filòsofs ianquis el pensament dels quals s'expandí fins a aconseguir fama universal. Com a més destacats, podríem citar a Putnam, Rawls i Rorty, autors que, des de posicions crítiques (o radicals, com fou el cas d'En Putnam) inicials, esdevingueren filòsofs del sistema constituint el que s'anomena neopragmatisme. Allò que més ens pot sorprendre és que pensadors com En Putnam passin d'un ateisme confés inicial a la defensa de la religió tot adoptant els plantejaments d'En William James (En Putnam es convertí al judaisme com si fos el resultat d'un sorprenent joc de rol).
Aparentment, el panorama ideològic ianqui semblaria que no presenta novetats remarcables. Però haurem de veure que hi ha indicis de que la ideologia tradicional ha entrat també en crisi, molt abans que esclatés la Crisi financera; en crisi, en el sentit que, des de fa temps, és contestada per amples sectors de la població. Actualment les manifestacions i els testimonis que expressen conflicte amb la ideologia dominant són abundants i creixents per tot arreu. La primera gran crisi ideològica esclatà a finals dels anys 1960 amb motiu de la guerra del Vietnam (Per cert, En Putnam hi prengué part de manera destacada). El discurs del President Obama demostra que es manté sense canvis la ideologia tradicional, segons la qual Déu intervé en suport d'Amèrica; i segons la qual els Estats Units és la millor nació del món, gràcies a lapromesa divina. És com si el President Obama i les elits haguessin fet un acte de fe, un pacte per a la reafirmació del llegat dels Pares fundadors. Les elits i les esglésies reforcen la ciutadella ideològica. Als darrers temps, la jerarquia catòlica va entrar a formar part de les elits del Poder. Però, malgrat els reforços, a la ciutadella li salten esquerdes per tots els costats. Els teòlegs tenen dificultats per a justificar el desordre creixent que envaeix la societat ianqui. Per tot arreu surten veus crítiques que denuncien la malesa de la societat nord-americana; veus crítiques de cada vegada més nombroses i presents, en front de les quals les elits se senten insegures. Es pot dir que és el començ d'una nova situació dins la societat ianqui, una situació on es fa evident l'existència d'una guerra ideològica. Hem de comprendre que el creixement de la dissidència és l'expressió d'una nova etapa del procés social als Estats Units. Vull dir, no és el cas que els dissidents d'ara casualment disposin de major capacitat personal per denunciar la injustícia, la mentida i els privilegis. La incidència social del pensament dissident és una conseqüència de la creixent conflictivitat que genera una societat que és sotmesa als interessos de les elits; en darrer terme, als interessos dels grans capitalistes ianquis. No resulta difícil observar els profunds canvis socials que afecten la societat nord-americana. Vegem-ne alguns: Actualment, les classes populars comproven que va minvant el seu sistema de benestar. En efecte, al llarg d'aquest darrers quaranta anys mentre les elits econòmiques feien grans acumulacions de riquesa, a les classes populars els corresponia una menor proporció del BIP. Segons xifres del Buró de Censos, als Estats Units, un de cada vuit habitants viu per sota del llindar de pobresa, és a dir que afecta a 36.5 milions de persones. Com va informar The New York Times, la política econòmica neoliberal d'En George Bush ha beneficiat exclusivament al sector dels més rics, un 5 % de la població. El Buró de Censos també informa de que ha crescut el nombre dels que no disposen d'assegurança mèdica (47 milions a l'any 2006). Igualment els informes de Human Rights Watch sobre la població reclusa nord-americana són àmpliament coneguts. El nombre de reclusos s'acosta als tres milions. Proporcionalment, els Estats Units és la nació amb més població reclusa del món: set vegades més que al Canadà, cinc vegades més que a Gran Bretanya, o dotze vegades més que el Japó! HRW va denunciar en un informe que encara que la gran majoria dels consumidors de drogues del país són de raça blanca, la població negra - que representa el 12,8 per cent de la població total dels Estats Units - constitueix el 54 per cent de les persones empresonades per delictes relacionats amb les drogues. L'informe revelava també que en 34 Estats del país un home negre té 11,8 més possibilitats que un blanc de ser enviat a la presó per aquest motiu. Una dona negra té 4,8 més possibilitats que una blanca. En la mateixa línia de denúncia social, s'ha fet palès que els Estats Units és l'Estat més policíac del món. I també que és l'Estat que té el major pressupost de guerra del món. La llista de denúncies socials es podria fer interminable. Hem de suposar que, al restar a l'abast de les amples masses el coneixement del desordre social creixent, ha de quedar greument debilitada la seva confiança respecte als valors de la ideologia tradicional. L'esclat de la gran crisi financera ha significat un cop mortal per a la ideologia dominant, la qual proclama la bonesa de l'economia de lliure mercat com a fonament de la societat nord-americana. El discurs d'Investidura del President Obama és un document que conté la resposta teòrica immediata de les elits en front de la Crisi. Al discurs es redueix la causa de la Crisi a factors purament subjectius. Passa de puntetes sobre el motius de la Crisi, i es limita dir de manera que La nostra economia està molt afeblida com a conseqüència de la cobdícia i la irresponsabilitat d'alguns. I alhora dedica molt mes espai a tractar de la bonesa del sistema. I, així, referint-se al capitalisme ianqui, no s'està de dir, sense cap dubte, que El seu poder de generar riquesa i expandir la llibertat no té comparació... En tot moment, el progressistaBarack Obama fa l'ullet a les elits; a les elits econòmiques i a les jerarquies eclesiàstiques. Amb llenguatge encès, reafirma tots els valors de la ideologia tradicional. Accepta el vot dels agnòstics i dels ateus, però no fa cap gest de crítica del disseny intel·ligent. Però la qüestió que no tracta el President Obama ni els ideòlegs del Partit Demòcrata es pot enunciar dient: Si tot el cos social de la nació supura malures, a què ve la confiança amb la recuperació, si ha d'ingerir la mateixa metzina? No és estrany que es posi en dubte la bonesa moral de l'integrisme de les esglésies cristianes si tota la nació es devorada pel crim i la corrupció. La pregunta que se formula és: Si la nació està sota l'amenaça de col·lapse, com s'adequa això amb la promesa divina? O, també, dient: Si som els cristians més beats i més puritans del món, i si som els que tenim més dispositius de vigilància moral, com així triomfa "el mal". I referida la pregunta als ideòlegs més positivistes (per exemple, a En Paul Krugman, el Nobel d'economia del 2008), es podria formular dient: Llavors, es tracta només de retirar del cove unes quantes pomes podrides i posar uns vigilants més estrictes? Però, si la resposta és sí (la resposta de N'Obama), llavors la següent pregunta és: Però si els Estats Units ara ja és la nació amb més vigilants del món, de quin nivell de vigilància hauríem de parlar, tal volta de la de "1984" d'En George Orwell?

L a ideologia nord-americana
quetgles | 20 Setembre, 2008

A tota societat dividida en classes socials, és manifesta la lluita de classes segons la concepció marxista. La classe dominant imposa la seva ideologia, de manera que esdevé la ideologia dominant o hegemònica. Per a precisar la definició, hem d'entendre ideologia com a conjunt d'idees morals en sentit molt ample, idees morals que expliquen i determinen la conducta dels individus. La ideologia hegemònica és el conjunt d'idees morals que s'imposen sobre altres idees morals que existeixen al si de la societat. En darrer terme, la ideologia hegemònica es fa efectiva i present a través de les lleis que regulen la societat; o sigui, les lleis són expressió de la ideologia dominant. Sembla, però, que els individus de la classe dominant sovint tenen un comportament moral que no es correspon amb la moralitat formalment establerta, fenomen que haurem d'analitzar més endavant.

De bell antuvi, la societat nord-americana va desplegar una poderosa ideologia que s'ha mantingut fins el dia d'avui.

Tesi: Així com les formacions socials de Nova Anglaterra va ésser un fenomen social únic a la història de la humanitat, semblantment va desplegar una poderosa ideologia que també mostra unes característiques que la fan també extraordinària. El fet que els antagonismes de classe encara no s'haguessin desenvolupat en aquelles colònies del Nord, determinà que es manifestés una sola línia ideològica, fenomen que ha marcat el comportament ideològic de la societat nord-americana fins avui.

Inicialment, allò que va distingir la colonització de Nova Anglaterra fou la motivació religiosa (No era el cas de Virgínia i altres colònies del Sud, però, a la llarga, aquestes àrees també s'impregnaren de la ideologia del Nord). Les colònies de Nova Anglaterra no tenien classe aristocràtica ni casta sacerdotal; i, per altre costat, en aquelles societats de grangers beats encara no s'havia format una classe de treballadors proletaris (Per a més informació sobre el tema, podeu baixar la meva web El calvinisme i la Revolució nord-americana).

No és el cas que N’Alexis de Tocqueville es dediqués a fer especulacions. El seu llibre és bàsicament una descripció d'un expert en lleis sobre la característiques més notables de la societat nord-americana d'aquella època. I destacava que aquella era la societat més igualitària del món.
Quan aquells colons proclamaren la República, al 1776, realment, feia més de 150 anys que l'estaven construint a aquella República. Des del primer moment, aquelles colònies es conformaven segons l'esperit republicà; i la llibertat i la igualtat regien les relacions socials i polítiques (Excepte en el fet de reconèixer l'autoritat del rei i del Parlament britànic; excepció que quedà invalidada al 1776).
Al meu parer, allò més notable d'aquelles petites colònies de pagesos era l'exercici de la democràcia directa per mitjà de l'assemblearisme, així com la no cessió de la sobirania local. Aquelles formacions socials s'autoregulaven permanentment i, de fet, funcionaven com a petites repúbliques sobiranes. Semblaven una nova versió a imitació de les antigues "polis" democràtiques de l'Antiga Grècia. De totes maneres, s'ha d'assenyalar que les colònies tenien voluntat de cooperació i d'ajuda mútua, de manera que es reforçaven permanentment els vincles d'únió entre totes elles. A més a més, l'èxit d'una iniciativa local, despertava l'esperit d'emulació de les altres colònies.
Les narracions de les històries de la formació i desplegament d’aquelles colònies podrien semblar a un lector no avisat que eren utopies escrites per autors anarquistes. Si de cas, el component religiós de la narració delataria que aquells pagesos autogestionaris eren creients, beats i puritans. I no seria rar trobar fets inquietants provocats per l’integrisme religiós (Com el judici de Salem, a 1692, on vint-i-cinc persones, la majoria dones, foren condemnades a mort per bruixeria i executades).
Per altra banda, la política d’extermini que practicaven contra dels pobles indígenes també seria un bon indicador de les intencions poc àcrates d’aquells colons ocupants de les terres alienes.
Proclamada la República dels Estats Units d'Amèrica, la ideologia del nou Estat quedà reflectida en la Declaració d'Independència, 1776, i en la Constitució de 1887. A diferència de la Constitució francesa - que era una retòrica que disfressava l'ideari imperial francès de les elits parisenques -, la nord-americana era el resultat d'intenses negociacions entre a partir dels "Bills", o Cartes de llibertat, proclamats per les diverses colònies, al llarg de l'etapa colonial. Fou a les assemblees de ciutadans, en exercici de la democràcia directe, on s'aprovaren aquelles "cartes de llibertat", escrits on es recollien els principis morals i socials que ja informaven la vida quotidiana dels colons.

Era cert que a la nova República es donava una diversitat de sensibilitats socials, religioses i polítiques, però aquesta diversitat no trencava la ideologia comuna bàsica.
Aquells republicans es declaraven creients. A tots els Estats de la Unió, les formacions religioses calvinistes eren absolutament majoritàries; i, entre aquestes, l'església presbiteriana era la més estesa i predominant.
La marca calvinista era present a les activitats ideològiques. I s'ha mantingut al llarg dels anys. El calvinisme considera que l'home hereta el pecat original; que l'home, per causa del pecat original, és inclinat al mal i al pecat; que el poder es causa de la corrupció; que, per tant, s'ha d'evitar l'acumulació de poder i que s'ha de fer una particular vigilància dels més poderosos. Per això, aquells calvinistes ianquis adoptaren multitud de mesures polítiques amb l'objectiu de resguardar-se dels poderosos i del Poder (Per posar un exemple: segons la Constitució, els jutges han d'ésser elegits pels ciutadans periòdicament).
Però, al costat dels principis de prevenció, el calvinisme presentava els principis d'afirmació de fe amb la humanitat; així, aquells republicans temorosos de Déu exalçaren el treball i el treball manual i els oficis, la llibertat de l'individu (El principi capdal del calvinisme afirma el pacte del cristià amb Déu, sense intermediaris), l'afirmació de la recerca de la felicitat en aquest món (Ja el luteranisme afirmava el dret al gaudi dels bens de la natura, i considerava una pràctica perversa del catolicisme l'exaltació de la pobresa, de les privacions, de l'autosuplici, del vot de castedat, i d'altres), la tolerància respecte als qui practiquen altres religions o normes morals, la pràctica de l'assemblearisme i de la democràcia directa, l'estímul a l'ajuda mútua i a la cooperació, l'impuls a l'estudi i a la formació intel·lectual.
Convé subratllar aquest darrer punt. A l'Univers espanyol i al catòlic abunden els escrits que donen per suposat la idea d'una cultura europea molt superior a la nord-americana. També es troben escrits menyspreadors en altres Universos ideològics. Per posar un exemple, En Hegel, assentat en una ignorància supina, afirmava alegrement que els Estats Units no aportaven res important a la cultura mundial i que encara estaven a una fase de roturació (S'ha d'entendre que devia voler dir que d'una societat de pagesos que roturen no s'havia d'esperar res, que eren molt poca cosa, que la seva incidència en el desplegament de l'Esperit s'havia de considerar que era nul·la). A l'Univers espanyol, fins avui, hi ha una tendència molt forta – i idiota - a donar per suposat que els nord-americans són culturalment inferiors, innocents i fàcilment manipulables, i que la seva cultura també és menor. Se segueixen les petges de N'Ortega y Gasset que feia aquella genial classificació entre pobles adults - on hi havia els espanyols - i els pobles joves, com els Estats Units; la perspectiva del filòsof de Madrid era tan local, tan vetona, que s'atrevia a referir-se a la llengua anglesa, despectivament, com conjunt de sons displicents.
En contra d'aquesta crosta aberrant, s'ha de veure la realitat històrica. A Plymouth, la primera colònia dels pelegrins fundadors (any 1620), tots els colons eren alfabets, i un dels acords fonamentals dels conjurats consistia en promoure l'ensenyament. Aquella República de 1776 era la nació, entre totes les del món, que tenia més població alfabetitzada (Sense comptar la població esclava i la indígena). Cap allà el 1860, els Estats Units ja estaven al cap davant en relació a la creació d'Universitats. De bell antuvi, els nord-americans foren conscients de la seva situació de privilegi en comparació amb els pobles d'Europa.
(En contra de la crosta de la ignorància: eren els europeus els qui tenien una informació pobra i esbiaixada de la realitat nord-americana i no al revés. Encara ara, els llibres de text espanyols, al referir-se de puntetes a la guerra hispano-ianqui, venen a suposar que l'opinió pública nord-americana fou manipulada per la premsa de les elits mediàtiques. No expliquen la situació de misèria intel·lectual i moral de les amples masses castellano-andaluses. Amaguen el fet de la superioritat de la premsa ianqui sobre la miserable premsa espanyola, monopoli de l'oligarquia decadent. No expliquen que, enardida per la imbècil campanya de premsa, la població de Madrid sortí al carrer plena d'entusiasme al esclatar la guerra, convençuda de la superioritat de l'exèrcit espanyol, quan, alhora, el Govern espanyol estava espantat i sabia que aquella guerra la tenia perduda, sabia que l'esquadra espanyola era com a de joguina. No expliquen clarament - els llibres de text - que l'esquadra espanyola fou enfonsada a Cavite i a Santiago, mentre l'esquadra ianqui en sortia intacta).
Per suposat, el creixement social i econòmic dels Estats Units va fer que les classes socials es dibuixessin més clarament. I amb el sorgiment dels grans nuclis industrials al llarg del segle XIX, la societat nord-americana s'anava semblant a la dels països capitalistes europeus. Però, tot i això, els trets característics de societat democràtica i igualitària encara es mantenien amb força. És d'aquest manteniment social democràtic que hem de parlar.

Tesi: La jove República nord-americana havia de patir una de les contradiccions més greus de la història. Per un costat, l'organització social afavorí extraordinàriament el creixement econòmic; i, per l'altre costat, el desplegament del capitalisme trencava l'uniformisme social que tant va admirar En Tocqueville, cap allà els anys 1830.

O sigui, el sistema republicà nord-americà garantitzava realment l'accés a la propietat de la terra (Deixem ara de banda, l'apropiació de les terres dels pobles autòctons) a qualsevol ciutadà; això determinà un constant sosteniment del valor del salari dels treballadors, en general. Com assenyalà En Jefferson, la situació de misèria dels obrers anglesos feia que aquests no poguessin exigir uns salaris que garantissin una vida digna. Els treballadors nord-americans, en canvi, enfront del naixent capitalisme, estaven reforçats pel ventall de possibilitats econòmiques que els oferia una economia rica i oberta. Posant un exemple planer, a qualsevol moment un cawboy a sou d'un ranxer, si estava descontent del sou, tenia al seu abast la possibilitat d'establir-se pel seu compte (el preu de la terra a les noves terres de colonització – arravatades a la població autòctona - era quasi simbòlic) o de provar tot d'aventures econòmiques.

Però la visió idíl·lica que va poder contemplar En Tocqueville tenia el temps comptat. Als Estats del Sud, es va desplegar una horrible aristocràcia esclavista; i al Nord, més gran, més poblat i més calvinista, es van desplegar els nous gran centres industrials. El Nord era l'àrea de major acceleració de la cursa capitalista mundial. De fet, després de la primera Guerra Mundial, els Estats Units esdevingueren la primera potència econòmica mundial.

En contra de la teoria marxista, podem constatar que no foren uns burgesos els qui realitzaren la revolució democràtica, sinó uns pagesos. Els qui prengueren les armes al 1776 per a proclamar la república eren majorment grangers, pagesos que explotaven les terres pròpies. Si de cas, si es volia precisar el tipus de revolució nord-americana, s'hauria d'haver denominat revolució democràtica pagesa.

A finals del segle XIX, a la societat nord-americana no hi havia aristocràcia ( i els aristòcrates del Sud havien quedat desinflats després de la guerra civil americana), però feia temps que s'havia trencat l'homogeneïtat social. Havien sorgit tot d'elits que acumulaven uns grans poders i que constituïen una amenaça pròxima contra la democràcia. Al costat de les gran explotacions agràries, sorgiren tot de grans empreses industrials, comercials i financeres. En relació amb aquestes grans empreses capitalistes es formaren elits socials que desplegaren una activitat que sempre s'orientava en el sentit de rebaixar les garanties democràtiques dels ciutadans. Es pot dir, com ja va dir En Jefferson, que aquestes elits constituïen una amenaça per a la República.

El capitalisme no és, pròpiament, una ideologia; és un mètode de producció econòmica que va sorgir d'una manera espontània dins les societats que s'havien alliberat de l'absolutisme i del Poder del Papa de Roma. En contra de la teoria marxista, primer, foren les revolucions democràtiques, i, desprès, el desplegament de les societats dites burgeses i del capitalisme (De bell antuvi, de la paraula burgès se’n ha fet un ús extraordinàriament confús).
Tot i que els ideòlegs repeteixen incansablement que el capitalisme és un sistema de lliure mercat acomodat a les societats democràtiques, i presenten la cosa com si els senyors del gran capital fossin uns atletes econòmics - els guanyadors legítims de la cursa econòmica -, la realitat és que les elits econòmiques que operen a l'interior de les societats democràtiques, en tot temps, no fan sinó intentar neutralitzar les garanties democràtiques i ampliar els seus privilegis.

D'antuvi, el desplegament del capitalisme comportà l'aparició d'elits. Resultava evident que la simple existència d'un individu gran capitalista significava la vulneració del principi d'igualtat, principi que és el fonament de la democràcia. Aristòcrates, els denominava En Jefferson als capitalistes. Tot i que no conspiressin, el simple fet de ser grans propietaris els donava privilegis. Els fills dels grans empresaris, de manera natural, esdevenien els hereus; és a dir, els homes de la república no naixien iguals; ni havia uns que naixien pobres, i uns altres que naixien rics i envoltats de privilegis. Llavors - com ara -, allò que es denominava igualtat d'oportunitats no passava de ser un eslògan de la ideologia conservadora.
Al llarg del segle XIX, el creixement econòmic dels Estats Units fou molt intens, de manera que a final de segle havia esdevingut la primera potència industrial del món.
Malgrat la creixent desigualtat social i malgrat el desplegament del gran capitalisme, la lluita de classes no va produir el sorgiment d'una nova ideologia. El major conflicte ideològic fou entre el Nord i el Sud, entre els partidaris de l'esclavitud i els abolicionistes; conflicte que fou la causa de la guerra civil. Concernent a la ideologia, és de destacar que les classes populars blanques del Sud, tot i no essent propietàries d'esclaus, eren partidàries de l'esclavitud.
L'expressió ideològica de la lluita de classes fou, bàsicament, en termes polítics; és a dir, els dos grans partits polítics eren els instruments per mitjà dels quals es manifestaven les diferències ideològiques. Allò a destacar és que les diferències polítiques no amenaçaven la ideologia dominant, comuna a les diverses formacions i tendències polítiques.
La nova classe dels treballadors industrials, que es concentrava a les grans ciutats del Nord-est, no elaborà una ideologia pròpia diferenciada. No fou el cas que aparegués un partit polític dels proletaris; no sorgí cap tipus de partit socialista o laborista a la manera com va sorgir a Anglaterra. Per altra banda, els sindicats obrers no desplegaren cap tipus d'ideologia confrontada a la ideologia dominant. Per suposat, a les grans ciutats hi havia tot de productes ideològics esquerranistes; especialment forts i actius foren els grups d'ideologia anarquista, dels quals sorgiren destacades figures intel·lectuals. Però fins a la crisi del 1929, les organitzacions obreristes no aconseguiren prou suport de les amples masses treballadores per tal d'incidir significativament dins els processos polítics o socials.
El desplegament del capitalisme als Estats Units tenia unes taxes de creixement tan extraordinàries que feu que en poc temps esdevinguessin la primera potència industrial.
A diferència de Gran Bretanya - que sempre era el punt de referència -, els obrers de les grans empreses dels EUA no tenien el sentiment de frustració. En general, els obrers industrials de les grans empreses tenien un nivell de vida confortable que feia que se sentissin com a formant part de l'ampla classe mitjana. Cap als anys 1920, el sou dels obrers nord-americans superava de molt el dels obrers d'Anglaterra, d’Alemanya o de França.
Tot i les denúncies contra les elits capitalistes, el capitalisme i la revolució industrial als EUA apareixia com el gran motor de creació de riquesa i benestar. Revolució industrial i revolució tecnològica, alhora; cada conquesta tècnica despertava l'entusiasme de les amples masses (A finals de segle els EUA tenien més línies fèrries que Europa). A Europa, l'entusiasme de la població era més apagat - i, a vegades, nul -, en relació amb els beneficis que els proporcionaven les innovacions tècniques i econòmiques.
A Anglaterra la Revolució industrial es presentava a l'imaginari popular unida a la ruïna dels menestrals, dels tallers tradicionals, dels treballadors autònoms; i despertava un sentiment de frustració entre les capes treballadores. Als Estats Units, en canvi, les empreses capitalistes - eren les més grans del món - apareixien a l'imaginari popular – estimulat per la premsa - com a resultat de l'esperit americà; és a dir, com una conseqüència de les virtuts promogudes per la societat nord-americana, com, per exemple, valoració del treball i de l'esforç, l'esperit d'iniciativa, voluntat de domini de la naturalesa, suport a la creació de riquesa i benestar, etc.
Per suposat, les empreses capitalistes ianquis tenien unes pràctiques econòmiques i socials que no es diferenciaven de les europees. L'organització social del capitalisme és absolutament antidemocràtica. El règim capitalista és monàrquic dins la pròpia empresa capitalista. Les lleis - que son al servei del sistema capitalista - permeten que els empresaris es comportin, si volen, com a autèntics sàtrapes. De fet, la major part d'empreses tenen un comportament despòtic amb els seus obrers. Aquí la definició marxista no ha perdut validesa: el capital redueix els obrers a força de treball, a cosa. Parlar de llibertat i d'igualtat dins el sistema capitalista, no deixava de ser una broma.
Per suposat, ben aviat esclataren els conflictes obrers dins les empreses nord-americanes. Però la difusió d'idees polítiques com a alternativa al capitalisme no aconseguiren afectar a les amples masses de població. El partit socialista dels USA, amb denominacions diverses no aconseguí difondre's entre la classe obrera; els diversos partits obreristes sempre han estat molt minoritaris. Per altra banda, els sindicats nord-americans sempre s'han mantingut en un sindicalisme pragmàtic que renunciava a qualsevol tipus de reivindicació política i que, sovint, es mostrava hostil al partit socialista.
De totes maneres, l'esquerranisme sempre ha estat present a la societat nord-americana al llarg de tot el segle vint. En política, ha deixat sentir la veu, majorment, a través de congressistes del Partit demòcrata. Especialment decisiu fou el moviment popular contra la Guerra del Vietnam, on l'esquerra era l'avantguarda.

La filosofia nord-americana. El Pragmatisme.

Als meus escrits sostinc la tesi segons la qual allò que on diu filosofia no és altra cosa que un sistema coherent d'arguments i teories en suport o en contra d'una determinada ideologia.

Poso a consideració del lector que les ideologies que han conformat les societats històriques són unes poques ideologies i que aquestes es mantenen al llarg dels segles.
Respecte a això que em diem filosofia, el lector també ha de considerar que, en contra del que fan entendre els llibres de text, les filosofies són unes poques. Els llibres de text fan suposar que a l'Europa medieval hi va haver una multitud de filòsofs, amb un gran ventall de filosofies; o, també, que hi havia una successió de nombroses filosofies. Però la realitat històrica és que els 40.000 teòlegs medievals no feien sinó treballar segons les normes que havien jurat servir. Els teòlegs i els filòsofs (Bé, quasi tots els filòsofs tenien la carrera eclesiàstica) produïen arguments o apologies en defensa de la ideologia catòlica, aristocràtica i feudal; era una literatura filosòfica dins el marc de la filosofia aristotèlica-tomista i sotmesa a les estrictes normes establertes per la Cúria romana.

L'Amèrica feliç dels pares pelegrins fundadors de Nova Anglaterra (El seu projecte era fundar una Nova Jerusalem republicana) no reclamava filòsofs; li eren suficients els grans predicadors, com En Roger Williams, que menà una lluita victoriosa per a la separació de l'Església i l'Estat (Podeu veure el meu escrit El calvinisme i la Revolució nord-americana).

A la primera meitat del segle XIX, la cultura nord-americana encara no havia produït cap filòsof. Però aquesta manca no era per causa de que encara estiguessin a l'etapa de la roturació, com pensava En Hegel. Pel contrari, d'antuvi, els Estats Units estaven situats a un lloc de privilegi referits a les Universitats i al percentatge d'estudiants universitaris. I, al mateix temps, les universitats ianquis demostraren la seva vàlua en el camp de la ciència; les seves aportacions començaren a ser decisives a la segona meitat del segle XIX.

Com deia, la ideologia republicana calvinista primera va impregnar tota la societat nord-americana. Era una ideologia clara, forta i present per tot arreu.

Tesi: La ideologia republicana puritana no solament era hegemònica, sinó que no havia de competir amb altres ideologies. De fet, la societat mostrava una única ideologia social. Les comunitats o grups socials diferenciats com, per exemple, els jueus, hem de suposar que tenien una ideologia diferenciada, però que no era presentada com a alternativa. O, sigui, les minories integrades, tot i tenir algunes característiques pròpies, també donaven suport a la ideologia republicana puritana.

El creixement de la població i el desenvolupament econòmic determinaren l'aparició de classes socials i de classes socials antagòniques. A la segona meitat del segle XIX, s'accelerà l'expansió de les empreses capitalistes, i les grans ciutats industrials nord-americanes començaren a semblar-se a les d'Europa.. Per altra banda, a les àrees industrials i a les grans ciutats aparegueren els grups socials desfavorits, aquells grups que no havien estat previstos per la ideologia republicana calvinista, la qual considera la pobresa com a una conseqüència d'un mal comportament moral.
Però de la formació de les diverses classes socials no se'n derivà la manifestació d'ideologies enfrontades a la dominant. La nova classe dels obrers industrials organitzaren els seus sindicats de manera purament pragmàtica, renunciant expressament a tota reivindicació de tipus polític. L'aparició de partits esquerranistes no significà l'aparició d'una ideologia alternativa. El Partit socialista americà - la formació política més estesa a principis del segle XX - no aconseguí el suport de la classe obrera. El PSA sempre tingué uns pobres resultats a les conteses electorals. El seu millor resultat l'obtingué a les eleccions presidencials de 1912; En Debs, el candidat socialista, obtingué el 6% dels vots. Un altre "bon resultat" a les eleccions de 1920 es traduïa en un modest 3.4% de vots. Aquesta feble incidència social dels socialistes també es posava de manifest amb la seves males relacions amb els sindicats, els quals, sovint, es mostraven hostils.

Tesi: He d'entendre que els grans empresaris nord-americans, en tot temps, tenien una ideologia que, de fet, significava la destrucció de la ideologia republicana.

Tesi: La classe capitalista nord-americana mantingué - i manté ara - la seva ideologia pròpia, diferenciada, amb absoluta reserva, i, alhora, es declarà decidit partidari del sistema de vida americà, com si els seus interessos no entressin en conflicte amb els interessos de les classes treballadores.

Tesi: La classe capitalista ianqui va desplegar tot de tàctiques subtils de manera que la ideologia republicana i el sistema polític passessin a ser instruments al servei dels seus interessos. Era una casta oligàrquica, però que jurava i perjurava la seva fidelitat a la constitució democràtica.

Tesi: La classe dels capitalistes triomfà en la línia ideològica perquè era realment una conseqüència del desplegament econòmic de la societat republicano-puritana. Si Déu premia i exalça els homes que posen esforç al seu treball, que tenen iniciativa i capacitat creadora, que tenen una voluntat de ferro, llavors s'havia d'entendre que els triomfadors en empreses econòmiques - i, de fet, tot és business, negoci - obtenien una justa recompensa segons la voluntat de Déu. O sigui, el capitalisme, amb el nom de societat d'economia de lliure mercat, també es podria pensar que era una conseqüència del disseny intel·ligent projectat per Jahvè.

Per a la classe dominant, la ideologia puritana ja li anava bé. Les elits capitalistes desplegaren tot de dispositius amb la fi de blindar la seva riquesa i els seus privilegis; és a dir, tot de dispositius que anul·laven l'eficàcia de la democràcia.

Tesi: Es mantenia l'edifici polític de la República i la il·lusió de que allò era una Gran Democràcia, alhora que la classe capitalista aconseguia el control del Poder al servei dels seus interessos de classe.

O sigui, és un Estat oligàrquic amb els ropatges democràtics. Té una certa semblança amb la falsa república romana que estava en mans dels patricis. En Ciceró feia uns discursos com si el Senat fos expressió de la voluntat del poble romà (Per tot l'Imperi figurava la sigla SPQR, Senatus Populusque Romanus, el Senat i el Poble romà), però la realitat era que les mil famílies dels grans romans - els patricis - es repartien l'Imperi. Jo no sabria dir quants de mils de famílies nord-americanes constitueixen l'actual oligarquia ianqui. Però sí puc dir que l'oligarquia ianqui disposa del monopoli del Poder. I que les mil - o les deu mil, tan és - famílies patrícies ianquis es reparteixen l'Imperi; són propietàries de grans empreses que estan escampades per quasi tot el món i també ocupen els càrrecs de gran poder i prestigi.

La política a la Roma imperial entre els patricis era semblant a les lluites pel poder a la màfia. Sempre estaven en perill i en perill de mort (Una bona part d'emperadors moriren de mort violenta, executats pels seus competidors polítics o suicidats. L'assassinat d'En Juli Cèsar, fou el tret de sortida de la cursa criminal). Les grans empreses ianquis i les elits del Poder sembla que no arriben al nivell de mortaldat del patricis romans, però la mortaldat que provoquen a la resta del món va en camí de superar les gestes genocides dels romans.

La ideologia dels pares pelegrins estava inspirada pel calvinisme. Es basava en l'afirmació central d'En Calví - i d'En Luter - segons la qual la veritat està continguda en la Bíblia i que la Bíblia és la veritat; que els cristians no admetran cap autoritat que atempti contra la paraula de Déu; que els cristians són tots sacerdots. En base a això, els escrits ideològics de l'època colonial molt rarament fan referència als filòsofs. Es dóna a entendre als escrits de l'època que sobre temes de moral allò que s'havia de conèixer i estudiar era la Bíblia.
De totes maneres, aquella Nova Anglaterra no partia intel·lectualment del no-res, sinó que era una prolongació - molt particular, però prolongació - de la societat britànica, i, de manera semblant a la metròpoli, la ideologia dominant era l'empirisme. Com explico a La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 50, la filosofia empirista recollia els sentiments i l'ideari dels que havien fet la revolució democràtica britànica. Sembla fora de dubte que els escrits de filosofia més coneguts i valorats eren les obres d'En John Locke. Polítics, teòlegs i reformadors morals sovint basaven els seus arguments en l'autoritat de Locke.

Al meu parer, el retard en l'aparició de filòsofs nord-americans es degué al fet que fins al segle XIX la ideologia dominant - empirista, republicana i puritana - no tenia competidors que la desafiessin. No hi havia encara grups socials dissidents de prou gruix. La formació de grans àrees d'obrers industrials al nord-est del país, la major densitat dels grups socials de professions intel·lectuals, així com la difusió de les noves idees procedents d'Europa, determinaren l'aparició d'ideologies alternatives a la ideologia hegemònica.
Tres foren les grans onades ideològiques que desafiaren la ideologia dominant i que provocaren l'aparició dels primers filòsofs nord-americans, a saber, les doctrines agnòstiques i atees, les teories evolucionistes en el camp de la ciència, i la irrupció dels moviments socialistes.
L'agnosticisme d'En Hume va esdevenir pròpia del corrent empirista. Quedava establert que la metafísica no era possible com a ciència, que la religió era una qüestió de fe i no de raó, tot i que s'havia de ser respectuós amb les creences religioses. D'antuvi, En Hume resultava incòmode pels teòlegs cristians, posat que havia posat de manifest la inconsistència dels testimonis dels miracles. Però En Hume no es declarà ateu. Els materialistes del segle XIX (En La Mettrie en seria el precedent) negaven expressament l'existència de Déu i elaboraven tot de teories segons les quals la religió era una pura creació humana.

La publicació de L'origen de les espècies, de Charles Darwin, a l’any 1859, va commoure els ciments de les esglésies cristianes. Els teòlegs de les esglésies reformades promogueren d'immediat les primeres campanyes contra el darwinisme. L'Església romana també prenia posicions contra l'evolucionisme; En Lleó XIII, publicava l'encíclica "Providentissimus Deus", al 1893.
Per altra costat, tot de publicacions de filòsofs materialistes o ateus feien la seva aparició removent les tranquil·les aigües ideològiques de la societat nord-americana. Per posar el noms d'alguns inquietadors, es pot citar Feuerbach, Marx, Engels, Haeckel, Comte, Schopenhauer, Nietzsche i molts d'altres.
I el tercer corrent que provocà encara més inquietud fou el de les idees i propostes socials de signe socialista. Es difongueren les idees d'Owen, Saint-Simon, Proudhon, Bakunin, Stirner, Marx, Engels, Bebel i d'altres. Alhora sorgien les primeres organitzacions socialistes i anarquistes, les quals desplegaven unes activitats crítiques respecte a la ideologia dominant.

El Pragmatisme - la filosofia nord-americana - és una filosofia sorgida al si de la ideologia dominant tradicional - republicana, luterana, empirista -. No és sinó un conjunt d'arguments, formant un sistema, en defensa de la ideologia dominant i contra les ideologies i les filosofies oposades.

Els ideòlegs nord-americans - teòlegs, polítics, escriptors, periodistes, moralistes, professors i d'altres intel·lectuals - es consideraven hereus de l'Empirisme anglès - En Locke era l'autor de major autoritat - i insistien en la necessitat de cultivar la ciència en sentit pràctic, utilitari. La ciència havia de ser un instrument de benestar social(En Francis Bacon també els resultava familiar a aquells teòrics).
Era ben entrat el segle XIX i d'aquella massa d'ideòlegs encara no havia sorgit produccions que es poguessin considerar plenament com a filosòfiques. Encara no hi havia filòsofs ianquis. Els primers autors, En Charles Peirce, En William James i En John Dewey aparegueren a finals de segle.

Tesi: La tardança en el sorgiment dels primers filòsofs nord-americans s'ha d'entendre com a resultat de la pressió de la ideologia dominant que menystenia o desaprovava la dedicació d'un hom a la filosofia pura.

Es poden considerar tres línies de força que anaven en aquesta direcció de desaprovar el cultiu de la filosofia.
La primera, el sentiment profund, expressat a tot arreu, de l'igualitarisme intel·lectual. S'hauria considerat forassenyat que un hom entre iguals, ell sol, pretengués haver trobat el camí de la veritat o haver descobert una altra realitat diferent de la del món real, del món de la vida quotidiana.
La segona, l'emotivisme moral imperant segons el qual els valors morals i la conducta no són el resultat d'un saber o d'una suposada investigació. O sigui, els ideòlegs expressaven de continu el fracàs i la inutilitat de les filosofies idealistes clàssiques de Plató, Aristòtil, Aquino, Descartes, Kant i d'altres.
I la tercera, un positivisme ingenu àmpliament generalitzat, fruit del sentiment, segons el qual allò que importa és dedicar-se a fer coses útils per a la societat. Aquest positivisme, fent referència a les activitats intel·lectuals, donava per suposat que la veritat i de la utilitat es trobaven a les ciències de la naturalesa i a les aplicacions d'aquestes ciències.

Tesi: Aquest pragmatisme vulgar de la societat nord-americana sorgí el Pragmatisme com a filosofia hegemònica dins el pensament nord-americà.

Es pot dir que el Pragmatisme és la filosofia típica nord-americana. Però s'ha de tenir en compte que al llarg del segle XX, als Estats Units es desplegà un poderós pensament positivista al costat del pragmatisme. Però també feren acte de presència altres corrents filosòfics, si bé de menor difusió social. Per altra banda, els pensadors que discreparen - o discrepen - de la ideologia dominant tingueren - o tenen - una projecció social molt més inferior a la dels autors pragmatistes o positivistes. O sigui, com sempre s'esdevé, el Poder intenta marginar o anul·lar les mostres d'ideologia dissident.

D'antuvi, el Pragmatisme es mostrà com un decidit escut en defensa de la ideologia dominant als Estats Units. Especialment notables foren els seus esforços per donar suport a la teologia de les esglésies protestants. Mentre autors positivistes com En Popper es limiten a dir que s'ha de ser respectuós amb les creences religioses, els pragmatistes despleguen arguments i teories intentant construir uns fonaments ideològics com a nou suport de la religió. En Charles Peirce i En William James des de joves es mostraren preocupats al entendre que l'avanç de la ciència posava en perill les creences religioses.
Per a En James, la millor proposta del pragmatisme consisteix en servir d'intermediari entre l'esperit rude - empirisme radical, materialisme - i l'esperit delicat - racionalisme, idealisme -. Segons el seu argument, la discussió interminable entre els qui afirmen que els fenòmens i les lleis de Naturalesa és una conseqüència de la matèria i dels processos d'aquesta matèria i els qui sostenen que Déu fou el creador de l'Univers i que aquest Déu creador és el que manté l'ordre de l'Univers. En James pensa haver demostrat que sigui quina sigui la postura adoptada, rude o delicada, no afecta les activitats quotidianes; o sigui, la investigació que du a terme un científic segueix els mateix procediment sigui quin sigui el seu esperit. Per altre costat, segon En James, la major part dels homes són religiosos i tenen un comportament moral segons les seves creences religioses; considera que no solament s'ha de respectar les creences religioses, sinó també acceptar la veritat de l'experiència religiosa (Ell mateix, segons confessa, tingué intenses experiències místiques que el salvaren de la depressió i de les tendències suïcides). En James sosté que l'home corrent - l'home ianqui típic - és un home religiós i té experiències religioses; no es tracta de cercar grans experiències místiques, sinó a les experiències religioses de la vida quotidiana, com pugui ésser l'emoció promoguda per una oració, un acte de fe, un acte litúrgic. Treu la conclusió de que la fe religiosa i la ciència afirmen la veritat. Estableix la teoria de les dues creences, la d'aquells que creuen en Déu i la d'aquells que creuen que solament hi ha la Naturalesa. Al llibre titulat Pragmatisme declara de manera solemne que allò més important per a l'home modern és establir un nou teisme que sigui perfectament compatible amb la ciència. Que la importància del pragmatisme rau en que serveix de pont entre l'experiència religiosa i la ciència. En paraules seves, a Pragmatisme, pàgina 72, ...el pragmatisme, tot i que es dedica als fets (els fets és la paraula que usa En James per a referir-se a la ciència), no té una base tan materialista com l'empirisme comú. A més a més no té res a objectar a l'ús de l'abstracció...Interessat (El pragmatisme) en aquelles conclusions en que laboren conjuntament els nostres esperits i les nostres experiències, no té prejudicis a priori contra la teologia. Si les idees teològiques proven posseir valor per a la vida, seran vertaderes per al pragmatisme en la mesura que ho aconsegueixin. La seva veritat dependrà completament de les seves relacions amb les altres veritats les quals també han de ser conegudes.
El plantejament bàsic d'En James és que una idea és vertadera en quant és beneficiosa per a la vida dels éssers humans. Així, a la pàgina 78, diu El seu únic criteri de la veritat probable (del pragmatisme) és que serà millor per a orientar-nos, que s'adequa millor a la vida i se combina amb el conjunt de demandes de l'experiència, sense ometre res. Si les idees teològiques fessin això, si la noció de Déu en particular demostrés que ho feia així, com podria negar el pragmatisme l'existència de Déu? No tindria sentit considerar com a no vertadera una noció que pragmàticament tenia tant d'èxit.
En James entenia que el desplegament de la ciència moderna i, en especial, el darwinisme havien deixat descol·locada la religió. Considerava que la deriva dels teòlegs cap les filosofies idealistes deixava a la religió en inferioritat de condicions. La seva proposta és la d'oferir una nou camí per a les religions (en especial, per a les nord-americanes típiques, per a les protestants), de manera que les veritats de la religió puguin conviure còmodament amb les veritats del darwinisme. Així, al final del llibre esmentat, fa una crida convidant a la nova doctrina del teisme pragmatista, i, amb un llenguatge volgudament planer (El llibre és un recull de conferències), escriu Però si vostès no són esperits rudes (és a dir, empiristes agnòstics o ateus) ni delicats (esperits delicats vol dir els qui són religiosos i antimaterialistes) en un sentit radical i extrem, sinó de complexió mixta, com la majoria de nosaltres, tal vegada els sembli que el tipus de religió pluralista i moralista que els he ofert constitueix una síntesi tan bona com qualsevol altra. Entre els dos extrems, de cru naturalisme d'un costat, i absolutisme transcendental de l'altre, advertiran que allò que jo me prenc la llibertat d'anomenar teisme pragmatista o meliorista(en el sentit que s'ha de defugir el teisme dogmàtic) és exactament el que vostès necessiten.
En Peirce i En Dewey també consideren com a tema central de la seva filosofia la recuperació d'un esperit religiós acomodat a la modernitat i a la ciència. Així, En Dewey, al final de la seva obra més ambiciosa La reconstrucció de la filosofia fa un resum del que entén que ha de ser la tasca filosòfica, i exposa que La poesia, l'art i la religió són coses precioses. No poden sostenir-se quedant retardats en el passat i anhelant fútilment la restauració del que ha estat destruït per la marxa dels esdeveniments en la indústria, en la ciència i en la política...El vent de l'esperit bufa on ell vol i el Regne de Déu no advé en aquestes coses mitjançant l'observació. Però, si és impossible conservar i recuperar per un acte deliberat volitiu les velles fonts de la religió i de l'art que ja perderen el seu crèdit, sí que és possible activar el desenvolupament de les fonts vitals d'una religió i d'un art que encara estan per néixer...Quant la filosofia hagi cooperat amb el curs dels esdeveniments i hagi fet clar i coherent el significat del detall diari, la ciència i l'emoció es compenetraran mútuament; la pràctica i la imaginació es donaran una abraçada. La poesia i el sentit religiós brotaran llavors com a flors espontànies de la vida. La tasca i el problema de la filosofia durant l'època de transició consistiran en afavorir aquesta articulació del curs corrent dels fets i la revelació dels seus significats.
En Charles Peirce sembla que és el representant més prestigiós del pragmatisme. Al meu parer, és l'autor que presenta una argumentació més sòlida i profunda de pragmatisme. De manera semblant als altres pensadors pragmatismes, En Peirce considera com a nucli més valuós del seu pensament el conjunt d'arguments segons els quals la metafísica, la religió i l'ànima humana queden demostrades com a realitats pragmatistes. El rigor d'En Peirce deriva de la seva formació científica (va exercir com a físic professional durant 30 anys) i de la seva dedicació a l'estudi de la lògica i de la semiòtica.
Tot i que hi ha escrits d'En Peirce sobre temes de metafísica de quan encara era jove, no fou fins a una edat avançada que es manifestà com a metafísic. Quan tenia vint anys, va deixar escrit Assaig sobre els límits del pensament religiós escrit per a demostrar que podem raonar respecte de la naturalesa de Déu (Ho podeu baixar de la Xarxa, Ensayo sobre los límites del pensamiento religioso escrito para probar que podemos razonar acerca de la naturaleza de Dios. Quasi tota la seva obra és disponible en versió espanyola, per iniciativa de la Universitat de Navarra. Hem d'entendre que l'Opus Dei, amb l'aprovació de Roma, considera molt valuós el pensament d'En Peirce amb l'objectiu un nou ordre mundial respecte a la metafísica i la filosofia). En Peirce considerà que els filòsofs de la història de la filosofia van demostrar que eren incapaços de fer una filosofia científica. Pensa que els científics estan en millors condicions per a intentar elaborar una filosofia científica i una metafísica científica.
En Pierce alhora que mostra la inconsistència de del racionalisme d'En Plató i d'En Descartes, ell mateix es construeix una caverna a la manera d'En Plató. El seu argument central consisteix en afirmar que els filòsofs - els homes, en general - no han estat capaços d'elaborar una metodologia científica (són dins la caverna platònica confonent la realitat amb les aparences) capaç de desplegar una filosofia científica i una metafísica igualment científica (Moltes de les seves obres de semiòtica són considerades .incloses dins el corrent del positivisme lògic. En Popper, segons diuen, va afirmar que En Pierce era el pensador més gran del segle XX).
Segons En Peirce, la voluntat de desplegar una metafísica que demostri que Déu existeix, tot i que arranca del sentiment, això no s'ha de considerar com una manca de garanties per a trobar la veritat. El científic que investiga en un laboratori també ho fa a partit d'una emotivitat originària. Sense una passió per la veritat no hi hauria ciència. Ciència de la naturalesa i ciència filosòfica tenen el mateix impuls originari de recerca de la veritat.
En Pierce i En James no amaguen que l'objectiu principal de la seva filosofia és donar noves ales a les creences - i la resta d'autors pragmatistes, també, si bé no tan apassionadament -. Però En Pierce no es conforme amb un deisme a la manera dels il·lustrats; sinó que vol demostrar la veritat del cristianisme i la veritat de les doctrines de les esglésies reformades.
Aquest pensador afirma que cal superar els filòsofs racionalistes i fer una filosofia científica aplicant una lògica rigorosa - i, en especial, la lògica de relacions -. Però, tant bon punt En Pierce es dedica a fer filosofia de la història i història de la filosofia, els seus escrits són un devessall d'incompliments de les normes científiques que postulava per la filosofia. En lloc d'explicar de quina manera s'ha de fer per a aconseguir la cientificitat de la filosofia, es llança a fer atrevides suposicions històriques d'una manera alegre i confiada, com si tothom hi hagués d'estar d'acord. Per posar un exemple d'aquests procediments audaços, vegem aquest text on En Peirce sembla un prestidigitador extravagant: ...Ara bé, narradors eren un cúmul de les ments més sanes i sòbries de l'Antiguitat: Plató, Aristòtil, Ciceró, Sèneca, Plini, Plutarc, Llucià, Elià i altres més (Aquí va fer una barreja explosiva per l'asimetria dels autors i per les desiguals posicions ideològiques. No té cap sentit que posés En Llucià, el gran narrador satíric i més aviat pròxim als cínics). Els grecs esperaven que la filosofia afectés a la vida, no per un lent procés de filtració de formes... sinó directament a la persona i a l'ànima del filòsof mateix, diferenciant-lo dels homes normals en les seves idees sobre la recta conducta... N'Aristòtil, d'altra banda, planteja correctament aquesta qüestió. N'Aristòtil no tenia gaire de grec. No és probable que tingués enterament sang grega. Està clar que no era en absolut un home de mentalitat grega. Encara que pertanyia a l'escola d'En Plató, quan va ser allà era ja un estudiós, potser deixeble personal d'En Demòcrit, ell mateix un altre tracià; i durant seus primer anys a Atenes no va poder haver tingut molta relació amb En Plató, que passava una gran part del temps a Siracusa... Aristòtil era un pacient científic, tal com ho veiem en l'actualitat, llevat que ell incloïa tot el coneixement. Com home d'instint científic situava la metafísica, en la que no dubto incloïa la lògica, com a una cosa normal, entre les ciències - ciències en el nostre sentit, vull dir, el que ell anomenava ciències teorètiques - junt amb la matemàtica i la ciència natural (aquesta incloïa el que diem, en general, les ciències físiques i les psíquiques). Per a ell, aquesta ciència teorètica era una cosa animada per un esperit, que tenia com a última finalitat i objectiu el coneixement de la teoria. Els estudis d'estètica eren de tipus radicalment diferent; mentre que la moral, i tot el que es refereix a la conducta de la vida, formava un tercer departament de l'activitat intel·lectual, radicalment estrany, en la seva naturalesa i idea, els altres dos. Ara bé, cavallers, en començar aquest curs, els he de confessar que, referent a això, em presento davant de vostès, com a aristotèlic i científic, condemnant amb tota la força de la meva convicció la tendència hel·lènica a barrejar filosofia i pràctica (La filosofia i la conducta a la vida, apartat 46). Aquest apartat número 46 és un cúmul d'afirmacions que entren en contradicció amb la seva proposta de fer una filosofia científica. Allò més escandalós és que pretén fer una contraposició entre En Plató i N'Aristòtil. Al llarg de la seva obra, En Peirce sempre posa En Plató com exemple de mal camí filosòfic. Com la major part d'homes de formació científica, En Pierce mostra una clara insuficiència de coneixements sobre temes d'història. Aquest comentaris tan rotunds sobre una suposada significació progressista de N'Aristòtil posen de relleu el greu desordre intel·lectual inicial d'En Peirce. Sense fer comentaris ni donar explicacions, En Peirce trenca la tradició empirista molt crítica amb la filosofia de N'Aristòtil i de N'Aquino. He de pensar que En Peirce, realment, no era un bon coneixedor de la física de N'Aristòtil. No sé què s'empatolla sobre si Aristòtil tenia poca sang grega. Allò a destacar és que N'Aristòtil - i el seu pare - era al servei personal del rei de Macedònia. En Peirce, astrònom i físic, va desaprofitar l'oportunitat de denunciar la deriva anticientífica de N'Aristòtil. (N'Aristòtil, en qüestions morals és intel·lectualista, al igual que En Sòcrates i En Plató; i en qüestions de física és antiempirista en línia platònica. Podeu veure una explicació sobre aquest tema a la web Aristòtil i Tomàs d'Aquino). En general, els filòsofs pragmatistes fan arguments a favor de la veritat de la religió i, en especial de la religió cristiana de les esglésies reformades. En aquesta línia, En Pierce és el més extremista al pretendre construir una metafísica com a ciència, on es demostraria l'existència de Déu i els dogmes cristians. El pragmatisme nord-americà acompleix la tasca que es pròpia d'una filosofia, crear una trama sistemàtica d'arguments en suport de la ideologia de la qual ha sorgit. Construeix una trama d'arguments on reafirma les idees bàsiques del calvinisme i de l'empirisme, i les idees en suport de la ciència i la tècnica al servei del benestar dels ciutadans. Són conservadors en el sentit que defensen la idea de conservar les essències de la societat nord-americana. En Pierce, En James i En Dewey van suposar que l'afebliment del sentiment religiós entre les amples masses i, en especial, a les grans ciutats, era debut als grans avenços de la ciència i de la tècnica així com del formidable procés d'industrialització. Van considerar que aquest procés de descristianització era la pitjor amenaça per a la societat nord-americana.
Els autors pragmatistes, sense excepció, fan una defensa aferrissada del sistema social i polític tradicional. Els més progressistes, en la línia d'En Dewey, es limiten a proposar algunes reformes. En general tracten de puntetes el tema del capitalisme i de les conseqüències del capitalisme dins la societat nord-americana.
El Neopragmatisme de Richard Rorty representa l'últim intent de la ideologia nord-americana per a produir nous arguments per a justificar la religió i el cristianisme. Mentre per un costat fa una crítica de la inconsistència de la filosofia - La filosofia i el mirall de la naturalesa -, per l'altre allò que fa és un assalt a la raó tot afirmant un escepticisme nihilista que va més enllà de la crítica a la filosofia agafada en bloc. El seu sistema nihilista el duu a afirmar que la ciència, en darrer terme, també és un joc de llenguatge. Al meu parer, l'objectiu últim d'En Rorty és crear unes ales noves al joc de la religió i a l'instrumental ideològic de les esglésies cristianes. Per a no repetir-me, podeu veure el meu anàlisi sobre la filosofia d'En Rorty a la web Richard Rorty o la confusió.

El pragmatisme i el positivisme són el dos corrents que dominaren l'espai filosòfic als Estats Units al llarga del segle XX. Els filòsofs dels dos corrents han aportat tot d'arguments, teories i informacions en suport dels principis de la ideologia hegemònica nord-americana; i, en sentit contrari, desplegaren tot de materials per negar validesa les ideologies contraposades o dissidents. D'antuvi, aparegueren línies ideològiques crítiques respecte de la ideologia dominant. El pensament d'En Thomas Paine és la mostra més notable de dissidència contra la ideologia hegemònica a l'emergent República nord-americana. El pensament d'En Paine era una amenaça per a les elits econòmiques i polítiques; per això, En Paine fou marginat i el seu pensament fou declarat radical, extremista, en el sentit de ser considerat com una mena d'amenaça social, quasi un enemic del poble. Fugitiu de la repressió anglesa, En Paine fou rebut com a amic del poble; participà molt activament en la preparació de la revolta de les colònies. I el seus pamflets polítics contra la monarquia i el poder de l'aristocràcia tingueren una difusió extraordinària. El seu opuscle El sentit comú, 1776, (On diu que se'n editaren centenars de milers d'exemplars) establia els principis i l'argumentació per a l'establiment de la República; l'escrit no només escalfava els ànims de les amples masses, sinó que els ideòlegs - com En Thomas Jefferson, per exemple - els feien seu i inspirava el text de la Declaració d'independència. Així mateix on diu que En George Washington, general en cap, va fer llegir als soldats el pamflet d'En Paine La crisi americana, per a motivar-los emocionalment. Com explico sovint als meus escrits, la història veritable de les idees desplegades pels humans no es correspon amb la història de la filosofia dels llibres de text. En Thomas Paine no figura en aquests llibres de text espanyols, però tampoc als nord-americans. Als escrits d'En Thomas Paine s'exposà per primera vegada la concepció de la república com a incompatible amb la monarquia i amb l'aristocràcia. Les obres d'En Paine foren l'expressió filosòfica d'una ideologia amplament sentida per amples masses de la Gran Bretanya i dels Estats Units, ideologia que s'ha mantingut viva fins avui; ideologia, emperò, que no ha aconseguit ésser hegemònica. Mentre En Locke - i els il·lustrats francesos - justificava la denominada monarquia parlamentària, En Paine exposava els arguments basats amb la raó i amb la naturalesa humana segons els quals la democràcia era incompatible amb la monarquia. Assenyalà que en el sistema polític britànic la parafernàlia monàrquica era una mostra de la feblesa de la democràcia; explicà que la permanència del rei i dels aristòcrates britànics era el resultat no d'un pacte entre iguals, sinó d'una imposició, d'una violència, del partit aristocràtic; violència que constituïa de fet una negació de la democràcia. Ningú com En Paine va saber veure les conseqüències que havia de tenir per a la història universal la Revolució nord-americana. Mentre En Hegel, amb superba ignorància, anunciava que els Estats Units encara no estava preparat per a establir una monarquia, En Paine anunciava l'arribada de la independència dels Estats Units com a la possibilitat real d'una nova era mundial sense opressors i oprimits. En Paine parlava de la gran Revolució americana. A El sentit comú, es pot llegir ...tenim totes les oportunitats i tots els encoratjaments davant de nosaltres, per formar la constitució més pura de la Terra. Tenim el poder de començar el món una altra vegada. Una situació similar a la present no ha passat mai des dels dies d'En Noè fins ara. L'aniversari d'un món nou és a la mà, i una raça d'homes... ha de rebre la seva porció de llibertat de l'esdeveniment d'aquí a uns quants mesos. Es pot dir que l'obra d'En Paine fou dividida per la història en dues parts, cada una de les quals tingué un destí ben diferent. Per una banda, "El sentit comú" i "La crisi americana" ocuparen un lloc distingit entre els escrits que configuraven la ideologia nord-americana. Però els escrits posteriors, en especial "L'edat de la raó", foren la causa del trencament d'En Paine amb les elits dominants nord-americanes i de la seva marginació social i política. En Paine passaria a ser considerat un "radical thinker" (un pensador radical), denominació aquesta que té una valoració negativa a la societat nord-americana (Allà s'entén que els "pensador radicals" queden exclosos de la ideologia americana, que la seva obra ha de ser valorada negativament, que no són convenients per a la cultura nord-americana. Durant el període maccarthista, a molts "radical thinkers" se'ls va posar l'etiqueta violenta de "unamericans"). Aquells que li havien donat suport, com En Thomas Jefferson i En Benjamin Franklin, degueren pensar que ja havia complert la seva missió històrica i que ja es podia retirar de l'activitat política. En aquest sentit, el Congrés, en reconeixement dels serveis acomplerts per En Paine, li regalà una granja per a que s'entretingués fent de pagès. En Jefferson i els dirigents demòcrates es volgueren assegurar el suport de les elits conservadores, és a dir, dels grans propietaris, temorosos dels moviments de les amples masses revolucionàries; i, per això, s'apartaren d'En Paine i el marginaren. En Paine és considerat com un nunci de la ideologia de signe anarquista. Entén l'Estat com un mal necessari i propugna reduir els poders de l'Estat fins a la supressió definitiva. Semblantment, denuncia tots els mecanismes socials perversos que permeten els privilegis i l'herència de la gran propietat. En aquesta línia de denúncia social, també explica l'aparició de les esglésies com a "institucions per aterrir i esclavitzar la humanitat". La ideologia hegemònica ianqui, fins al dia d'avui, ve marcada pel component religiós. Els conservadors i les esglésies consideraren En Thomas Paine com una amenaça i, en conseqüència, procuraren esborrar-lo de la història. A "L'edat de la raó", En Paine mostra les inconsistència dels relats bíblics a la manera dels il·lustrats francesos. El seu llibre recorda al de la crítica d'En Voltaire a la Bíblia. En Paine a més d'assenyalar les contradiccions, li interessa destacar els conflictes morals dels relats bíblics; denúncia la inconsistència de la Bíblia no tant per contradicció amb la física, com en contradicció amb la moral. En Paine va més enllà del discurs crític dels il·lustrats: explica i argumenta les causes de l'origen de les esglésies. Deixa de considerar la teoria il·lustrada de la motivació de la religió. Segons els il·lustrats, el fenomen religiós era per causa de la ignorància, de la superstició, del temor a la natura i d'altres semblants. En Paine, en canvi, es centra en les esglésies com a instrument criminal de domini contra les classes treballadores. No és als creients a qui critica; entén que cadascú té dret a creure segons la seva consciència. Però En Paine manifestarà el seu dret - i el dret dels qui pensin com ell - a no creure en els dogmes de les esglésies. I així afirmarà "La meva pròpia ment és la meva pròpia església". En aquest sentit exposa la base de la seva teoria moral segons la qual "la felicitat de l'home consisteix en ser mentalment fidel a si mateix...La infidelitat no consisteix en creure o no creure; consisteix en afirmar que es creu amb allò que no creu...Quan un home s'ha corromput i ha prostituït la castedat de la seva ment, al afirmar públicament allò que no creu, està preparat per a cometre dos tipus de delictes. Practica el comerç dels sacerdots per tal d'obtenir un benefici, i per a estar ben situat en aquest comerç, comença amb un perjuri. Podem concebre alguna cosa més destructiva que això?" ("L'edat de la raó", capítol I, pàgina 1). L'heroi revolucionari, primer, fou marginat - o traït? - als Estats Units, i per segona vegada va caure en desgràcia a la França revolucionària. Prengué part de manera decisiva a la revolució francesa, fins al punt d'ésser elegit diputat a la Convenció Nacional Francesa (D'aquella època, 1791, data la seva obra, Els drets de l'home); però fou considerat un enemic pels jacobins i fou empresonat per En Robespierre a 1793. Els jacobins consideraren - i no erraven - que En Paine donava arguments als girondins (La tradició espanyola i catalana dóna per bona la versió jacobina dels fets històrics). En Paine, en canvi, denunciava la deriva jacobina com un assalt als drets dels homes de les àrees girondines ( homes, entre els quals hi havia els occitans i els catalans). La meva intenció no és fer un recordatori que reivindiqui la memòria històrica d'En Paine. En Thomas Paine ha esdevingut un referent central de la guerra ideològica als Estats Units. El conflicte ideològic que van provocar els escrits d'En Paine anava molt més lluny que una història personal o d'una revisió dels valors de la seva obra. Els escrits d'En Thomas Paine recolliren el sentir i pensar de les amples capes de la població de Nova Anglaterra. Els grans propietaris i les esglésies - totes les esglésies - consideraren com una greu amenaça el pensament d'En Paine i iniciaren una guerra sorda en contra. Una guerra que seguia les maneres canalles de la tradició catòlica: allò que importava era destruir l'enemic. Els reaccionaris obraren com si En Paine no hagués existit. Miraren d'esborrar la seva memòria i els seus escrits. Aparentment, semblava que les elits del Poder havien aconseguit el seu objectiu. Semblava que ningú se'n recordava d'En Thomas Paine. Però, benauradament, per espant dels reaccionaris, es comprovà que el pensament d'En Paine seguia viu entre els progressistes nord-americans. La guerra ideològica començada al 1776 al voltant del pensament d'En Paine s'ha mantingut, en alts i baixos, fins a la nostra època. Actualment, la guerra és més viva que mai. En un article de 1934, El destí d'En Thomas Paine, En Bertrand Russell escrigué: Per als nostres rebesavis era una espècie DE SATANÀS terrenal, un infidel subversiu, rebel contra el seu Déu i contra el seu rei. Es va guanyar l'hostilitat de tres homes a qui no se sol relacionar: Pitt, Robespierre i Washington.. D'aquests, els dos primers van tractar de donar-li mort, mentre el tercer es va abstenir de prendre mesures per salvar la seva vida. Pitt i Washington l'odiaven perquè era demòcrata, Robespierre, perquè es va oposar a l'execució del rei i al regnat del Terror.[] El seu destí va ser sempre ser honrat per l'oposició i odiat pels governs. Però actualment la situació a l'Univers anglòfon va més enllà de recuperar En Paine; ara, el moviment de recuperació dels pensadors i dels herois marginats entra de ple en la guerra ideològica. Sembla que el pensament recuperat d'En Paine torna a ésser un instrument decisiu en la lluita contra l'opressió. Hem d'entendre opressió en el sentit de la violència oculta i permanent que fan les elits del Poder - la classe dels grans propietaris - contra les classes treballadores. Els dirigents de les esglésies han de ser considerats com unes elits que sempre fan conxorxa amb la classe dominant. Mentre a Europa hi ha una tradició de denúncia contra l'explotació capitalista, als Estats Units la classe dels capitalistes va aconseguir mantenir marginades les ideologies que feien crítica al capitalisme; i als anys 1950, es va desplegar una autèntica persecució contra els amics dels comunistes. Fan que els seus ideòlegs mantinguin una campanya permanent a fi i a efecte que es mantingui el mite insofrible de que el capitalisme és un bé i un producte típic de la dinàmica societat nord-americana. Tot i que és una ideologia aberrant, els capitalistes ianquis es senten segurs i poderosos en aquesta lluita ideològica. En efecte, són els capitalistes els qui inunden el mercat amb les seves produccions ideològiques; no de bades són els propietaris dels mitjans de comunicació de masses. Per altre costat, les Universitats ianquis de tradició no estatal, majorment, depenen de les ajudes de les fundacions filantròpiques dels grans capitalistes. També s'ha de considerar que les esglésies controlen directament centenars d'Universitats nord-americanes. Les esglésies de tradició luterana i calvinista, majorment, fan costat a les elits del Poder i, per tot arreu, disposen dels seus propis mitjans de comunicació. Aquestes esglésies, juntament amb la catòlica, engeguen tot de campanyes reaccionàries de manera continuada. Durant molt de temps la ideologia dominant va mantenir marginada la memòria d'En Paine i del seu pensament. Així i tot, en tot temps aparegueren grups de lluitadors socials que reivindicaren la seva memòria. A la segona meitat del segle XIX, En Paine i la seva obra foren exalçats per grups de rebels a ambdues ribes l'Atlàntic. Organitzacions anarquistes, formacions socialistes i sindicalistes el feren seu. I, de manera semblant, tot d'agrupacions de signe agnòstic o ateu reclamaren el seu nom. Quedava manifest que la guerra ideològica continuava i era de llarg abast. Als anys 1920, el reconeixement de la grandesa d'En Paine feu un salt important: Per iniciativa d'En Thomas Edison, es creà la casa museu dedicada a difondre l'ideari d'En Paine. A partir de llavors, s'han succeït les campanyes en aquest sentit. Foren molt significatives les declaracions de N'Edison i d'En Roosevelt exalçant el pensament i l'acció d'En Paine. Heus ací un paràgraf d'una declaració de N'Edison: Sempre he considerat En Paine com un dels més grans de tots els nord-americans. Mai hem tingut una sòlida intel·ligència en aquesta república. . . .Va ser la meva bona fortuna descobrir En Thomas Paine a la meva infantesa. . .fou, de fet, una revelació per a mi llegir aquest gran pensador sobre temes de política i de teologia. En Paine despertava el meu interès sobre molts d'assumptes que mai havia pensat abans. Recordo molt vívid, el flaix de la il·luminació que va brillar a partir dels escrits d'En Paine, i recordo que vaig pensar en aquell moment 'Quina llàstima que aquestes obres no siguin avui llibres a l'abast de tots els nens!' El meu interès per en Paine no quedà satisfet per la meva primera lectura de les seves obres. Vaig tornar a ell una i altra vegada, tal com ho he fet des de la meva infantesa. Les esglésies luteranes i calvinistes, fracassat el seu intent d'esborrar el nom d'En Thomas Paine, seguiren una deriva a la manera catòlica, i es dedicaren a difamar la vida i l'obra del gran home. Els teòlegs cristians no entraren a debatre els arguments de L'edat de la raó. A la manera catòlica, el seu miserable gran argument contra En Paine consistí en posar falsos testimonis sobre la seva retractació religiosa a l'hora de la seva mort. Les elits reaccionàries nord-americanes i les esglésies han mantingut la seva estratègia de sempre respecte d'En Paine. Actualment, continuen l'esforç per tal d'ocultar o distorsionar el pensament del gran home. Per posar un clar exemple, per a la Stanford Encyclopedia of Philosophy - de la poderosísima Universitat de Stanford - En Thomas Paine és un desconegut. Igualment, com assenyala En Pablo Pozzi, catedràtic d'història dels Estats Units: És notable com dos importants històries sobre el radicalisme nord-americà de la Independència a penes si el mencionen (a En Paine). Vegeu Gordon S. Wood. “The Radicalism of the American Revolution”, 1991. Y Richard Buel, Jr. Securing the Revolution. I Richard Buele, Jr. Securing the Revolution. Ideology in American Politics 1789-1815 (Ithaca: Cornell University Press, 1972). Ideology in American Politics 1789-1815 (Ithaca: Cornell University Press, 1972). El llibre d'En Wood va rebre el Premi Pulitzer a la millor obra històrica. En canvi, En Vernon Louis Parrington li dedica un llarg capítol en la seva història sobre el pensament nord-americà. Vegeu Main Currents in American Thought. The Colonial Mind (New York: Harcourt, Brace and Co., 1927. Per En Parrington, En Paine era un dels grans pensadors de l'època. Potser la diferència sigui ideològica. En Parrington era un progressista i un reformista, mentre que En Wood i En Buele són exponents de la "escola del consens", o sigui de la història oficial. Al seu escrit, Thomas Paine: la democràcia radical versus la república conservadora, En Pozzi ens ofereix aquest magnífic resum: Al dia d'avui Thomas Paine té una rellevància notable. No només pel seu internacionalisme revolucionari i desafiament a les institucions existents, sinó per la modernitat del seu pensament, el seu racionalisme i la seva fe en la naturalesa humana. La seva participació com a dirigent i gran pensador en la independència nord-americana i en la Revolució francesa el marca com un dels grans pensadors del món modern. En el cas nord-americà va ser l'expressió més acabada del radicalisme democràtic artesanal i va ser, de lluny, el gran orador de la revolució americana. Potser per això va ser condemnat a la foscor i l'ostracisme. Com tots els idealistes cometre l'error de subestimar el poder de la classe dominant. Els seus milers de seguidors no van poder protegir la seva reputació contra aquests atacs i aquesta persecució. Tanmateix, la seva figura i el seu pensament han estat atresorats durant dècades pels treballadors a les dues ribes de l'Atlàntic per emergir, en els últims temps, com poderosa antítesi a aquells que s'oposen a la raó i l'humanisme (Podeu veure el text complet a la web Thomas Paine). Al moment present, octubre del 2008, amb la tremenda crisi de l'economia mundial, la guerra ideològica als Estats Units s'ha intensificat. Basta veure de quina manera més notable s'ha superat l'abstencionisme electoral. El crac econòmic ha trencat les sòlides muralles de la ciutadella ideològica neoliberal. Els ideòlegs crítics contra la ideologia capitalista dominant no només s'han multiplicat als darrers temps - en especial, durant el govern d'En George Bush -, sinó que els canals de difusió del radicalisme han fet un salt qualitatiu, sembla. Amb la mateixa línia inquieta i radical també es mou un creixent nombre de líders religiosos, en especial entre els quàquers i grups afins. (Amb la revolució cultural de Google, tenim a l'abast les obres completes d'En Thomas Paine en versió catalana. Es poden baixar de la Xarxa: Thomas Paine).

L a ideologia nord-americana
quetgles | 20 Setembre, 2008

A tota societat dividida en classes socials, és manifesta la lluita de classes segons la concepció marxista. La classe dominant imposa la seva ideologia, de manera que esdevé la ideologia dominant o hegemònica. Per a precisar la definició, hem d'entendre ideologia com a conjunt d'idees morals en sentit molt ample, idees morals que expliquen i determinen la conducta dels individus. La ideologia hegemònica és el conjunt d'idees morals que s'imposen sobre altres idees morals que existeixen al si de la societat. En darrer terme, la ideologia hegemònica es fa efectiva i present a través de les lleis que regulen la societat; o sigui, les lleis són expressió de la ideologia dominant. Sembla, però, que els individus de la classe dominant sovint tenen un comportament moral que no es correspon amb la moralitat formalment establerta, fenomen que haurem d'analitzar més endavant.

De bell antuvi, la societat nord-americana va desplegar una poderosa ideologia que s'ha mantingut fins el dia d'avui.

Tesi: Així com les formacions socials de Nova Anglaterra va ésser un fenomen social únic a la història de la humanitat, semblantment va desplegar una poderosa ideologia que també mostra unes característiques que la fan també extraordinària. El fet que els antagonismes de classe encara no s'haguessin desenvolupat en aquelles colònies del Nord, determinà que es manifestés una sola línia ideològica, fenomen que ha marcat el comportament ideològic de la societat nord-americana fins avui.

Inicialment, allò que va distingir la colonització de Nova Anglaterra fou la motivació religiosa (No era el cas de Virgínia i altres colònies del Sud, però, a la llarga, aquestes àrees també s'impregnaren de la ideologia del Nord). Les colònies de Nova Anglaterra no tenien classe aristocràtica ni casta sacerdotal; i, per altre costat, en aquelles societats de grangers beats encara no s'havia format una classe de treballadors proletaris (Per a més informació sobre el tema, podeu baixar la meva web El calvinisme i la Revolució nord-americana).

No és el cas que N’Alexis de Tocqueville es dediqués a fer especulacions. El seu llibre és bàsicament una descripció d'un expert en lleis sobre la característiques més notables de la societat nord-americana d'aquella època. I destacava que aquella era la societat més igualitària del món.
Quan aquells colons proclamaren la República, al 1776, realment, feia més de 150 anys que l'estaven construint a aquella República. Des del primer moment, aquelles colònies es conformaven segons l'esperit republicà; i la llibertat i la igualtat regien les relacions socials i polítiques (Excepte en el fet de reconèixer l'autoritat del rei i del Parlament britànic; excepció que quedà invalidada al 1776).
Al meu parer, allò més notable d'aquelles petites colònies de pagesos era l'exercici de la democràcia directa per mitjà de l'assemblearisme, així com la no cessió de la sobirania local. Aquelles formacions socials s'autoregulaven permanentment i, de fet, funcionaven com a petites repúbliques sobiranes. Semblaven una nova versió a imitació de les antigues "polis" democràtiques de l'Antiga Grècia. De totes maneres, s'ha d'assenyalar que les colònies tenien voluntat de cooperació i d'ajuda mútua, de manera que es reforçaven permanentment els vincles d'únió entre totes elles. A més a més, l'èxit d'una iniciativa local, despertava l'esperit d'emulació de les altres colònies.
Les narracions de les històries de la formació i desplegament d’aquelles colònies podrien semblar a un lector no avisat que eren utopies escrites per autors anarquistes. Si de cas, el component religiós de la narració delataria que aquells pagesos autogestionaris eren creients, beats i puritans. I no seria rar trobar fets inquietants provocats per l’integrisme religiós (Com el judici de Salem, a 1692, on vint-i-cinc persones, la majoria dones, foren condemnades a mort per bruixeria i executades).
Per altra banda, la política d’extermini que practicaven contra dels pobles indígenes també seria un bon indicador de les intencions poc àcrates d’aquells colons ocupants de les terres alienes.
Proclamada la República dels Estats Units d'Amèrica, la ideologia del nou Estat quedà reflectida en la Declaració d'Independència, 1776, i en la Constitució de 1887. A diferència de la Constitució francesa - que era una retòrica que disfressava l'ideari imperial francès de les elits parisenques -, la nord-americana era el resultat d'intenses negociacions entre a partir dels "Bills", o Cartes de llibertat, proclamats per les diverses colònies, al llarg de l'etapa colonial. Fou a les assemblees de ciutadans, en exercici de la democràcia directe, on s'aprovaren aquelles "cartes de llibertat", escrits on es recollien els principis morals i socials que ja informaven la vida quotidiana dels colons.

Era cert que a la nova República es donava una diversitat de sensibilitats socials, religioses i polítiques, però aquesta diversitat no trencava la ideologia comuna bàsica.
Aquells republicans es declaraven creients. A tots els Estats de la Unió, les formacions religioses calvinistes eren absolutament majoritàries; i, entre aquestes, l'església presbiteriana era la més estesa i predominant.
La marca calvinista era present a les activitats ideològiques. I s'ha mantingut al llarg dels anys. El calvinisme considera que l'home hereta el pecat original; que l'home, per causa del pecat original, és inclinat al mal i al pecat; que el poder es causa de la corrupció; que, per tant, s'ha d'evitar l'acumulació de poder i que s'ha de fer una particular vigilància dels més poderosos. Per això, aquells calvinistes ianquis adoptaren multitud de mesures polítiques amb l'objectiu de resguardar-se dels poderosos i del Poder (Per posar un exemple: segons la Constitució, els jutges han d'ésser elegits pels ciutadans periòdicament).
Però, al costat dels principis de prevenció, el calvinisme presentava els principis d'afirmació de fe amb la humanitat; així, aquells republicans temorosos de Déu exalçaren el treball i el treball manual i els oficis, la llibertat de l'individu (El principi capdal del calvinisme afirma el pacte del cristià amb Déu, sense intermediaris), l'afirmació de la recerca de la felicitat en aquest món (Ja el luteranisme afirmava el dret al gaudi dels bens de la natura, i considerava una pràctica perversa del catolicisme l'exaltació de la pobresa, de les privacions, de l'autosuplici, del vot de castedat, i d'altres), la tolerància respecte als qui practiquen altres religions o normes morals, la pràctica de l'assemblearisme i de la democràcia directa, l'estímul a l'ajuda mútua i a la cooperació, l'impuls a l'estudi i a la formació intel·lectual.
Convé subratllar aquest darrer punt. A l'Univers espanyol i al catòlic abunden els escrits que donen per suposat la idea d'una cultura europea molt superior a la nord-americana. També es troben escrits menyspreadors en altres Universos ideològics. Per posar un exemple, En Hegel, assentat en una ignorància supina, afirmava alegrement que els Estats Units no aportaven res important a la cultura mundial i que encara estaven a una fase de roturació (S'ha d'entendre que devia voler dir que d'una societat de pagesos que roturen no s'havia d'esperar res, que eren molt poca cosa, que la seva incidència en el desplegament de l'Esperit s'havia de considerar que era nul·la). A l'Univers espanyol, fins avui, hi ha una tendència molt forta – i idiota - a donar per suposat que els nord-americans són culturalment inferiors, innocents i fàcilment manipulables, i que la seva cultura també és menor. Se segueixen les petges de N'Ortega y Gasset que feia aquella genial classificació entre pobles adults - on hi havia els espanyols - i els pobles joves, com els Estats Units; la perspectiva del filòsof de Madrid era tan local, tan vetona, que s'atrevia a referir-se a la llengua anglesa, despectivament, com conjunt de sons displicents.
En contra d'aquesta crosta aberrant, s'ha de veure la realitat històrica. A Plymouth, la primera colònia dels pelegrins fundadors (any 1620), tots els colons eren alfabets, i un dels acords fonamentals dels conjurats consistia en promoure l'ensenyament. Aquella República de 1776 era la nació, entre totes les del món, que tenia més població alfabetitzada (Sense comptar la població esclava i la indígena). Cap allà el 1860, els Estats Units ja estaven al cap davant en relació a la creació d'Universitats. De bell antuvi, els nord-americans foren conscients de la seva situació de privilegi en comparació amb els pobles d'Europa.
(En contra de la crosta de la ignorància: eren els europeus els qui tenien una informació pobra i esbiaixada de la realitat nord-americana i no al revés. Encara ara, els llibres de text espanyols, al referir-se de puntetes a la guerra hispano-ianqui, venen a suposar que l'opinió pública nord-americana fou manipulada per la premsa de les elits mediàtiques. No expliquen la situació de misèria intel·lectual i moral de les amples masses castellano-andaluses. Amaguen el fet de la superioritat de la premsa ianqui sobre la miserable premsa espanyola, monopoli de l'oligarquia decadent. No expliquen que, enardida per la imbècil campanya de premsa, la població de Madrid sortí al carrer plena d'entusiasme al esclatar la guerra, convençuda de la superioritat de l'exèrcit espanyol, quan, alhora, el Govern espanyol estava espantat i sabia que aquella guerra la tenia perduda, sabia que l'esquadra espanyola era com a de joguina. No expliquen clarament - els llibres de text - que l'esquadra espanyola fou enfonsada a Cavite i a Santiago, mentre l'esquadra ianqui en sortia intacta).
Per suposat, el creixement social i econòmic dels Estats Units va fer que les classes socials es dibuixessin més clarament. I amb el sorgiment dels grans nuclis industrials al llarg del segle XIX, la societat nord-americana s'anava semblant a la dels països capitalistes europeus. Però, tot i això, els trets característics de societat democràtica i igualitària encara es mantenien amb força. És d'aquest manteniment social democràtic que hem de parlar.

Tesi: La jove República nord-americana havia de patir una de les contradiccions més greus de la història. Per un costat, l'organització social afavorí extraordinàriament el creixement econòmic; i, per l'altre costat, el desplegament del capitalisme trencava l'uniformisme social que tant va admirar En Tocqueville, cap allà els anys 1830.

O sigui, el sistema republicà nord-americà garantitzava realment l'accés a la propietat de la terra (Deixem ara de banda, l'apropiació de les terres dels pobles autòctons) a qualsevol ciutadà; això determinà un constant sosteniment del valor del salari dels treballadors, en general. Com assenyalà En Jefferson, la situació de misèria dels obrers anglesos feia que aquests no poguessin exigir uns salaris que garantissin una vida digna. Els treballadors nord-americans, en canvi, enfront del naixent capitalisme, estaven reforçats pel ventall de possibilitats econòmiques que els oferia una economia rica i oberta. Posant un exemple planer, a qualsevol moment un cawboy a sou d'un ranxer, si estava descontent del sou, tenia al seu abast la possibilitat d'establir-se pel seu compte (el preu de la terra a les noves terres de colonització – arravatades a la població autòctona - era quasi simbòlic) o de provar tot d'aventures econòmiques.

Però la visió idíl·lica que va poder contemplar En Tocqueville tenia el temps comptat. Als Estats del Sud, es va desplegar una horrible aristocràcia esclavista; i al Nord, més gran, més poblat i més calvinista, es van desplegar els nous gran centres industrials. El Nord era l'àrea de major acceleració de la cursa capitalista mundial. De fet, després de la primera Guerra Mundial, els Estats Units esdevingueren la primera potència econòmica mundial.

En contra de la teoria marxista, podem constatar que no foren uns burgesos els qui realitzaren la revolució democràtica, sinó uns pagesos. Els qui prengueren les armes al 1776 per a proclamar la república eren majorment grangers, pagesos que explotaven les terres pròpies. Si de cas, si es volia precisar el tipus de revolució nord-americana, s'hauria d'haver denominat revolució democràtica pagesa.

A finals del segle XIX, a la societat nord-americana no hi havia aristocràcia ( i els aristòcrates del Sud havien quedat desinflats després de la guerra civil americana), però feia temps que s'havia trencat l'homogeneïtat social. Havien sorgit tot d'elits que acumulaven uns grans poders i que constituïen una amenaça pròxima contra la democràcia. Al costat de les gran explotacions agràries, sorgiren tot de grans empreses industrials, comercials i financeres. En relació amb aquestes grans empreses capitalistes es formaren elits socials que desplegaren una activitat que sempre s'orientava en el sentit de rebaixar les garanties democràtiques dels ciutadans. Es pot dir, com ja va dir En Jefferson, que aquestes elits constituïen una amenaça per a la República.

El capitalisme no és, pròpiament, una ideologia; és un mètode de producció econòmica que va sorgir d'una manera espontània dins les societats que s'havien alliberat de l'absolutisme i del Poder del Papa de Roma. En contra de la teoria marxista, primer, foren les revolucions democràtiques, i, desprès, el desplegament de les societats dites burgeses i del capitalisme (De bell antuvi, de la paraula burgès se’n ha fet un ús extraordinàriament confús).
Tot i que els ideòlegs repeteixen incansablement que el capitalisme és un sistema de lliure mercat acomodat a les societats democràtiques, i presenten la cosa com si els senyors del gran capital fossin uns atletes econòmics - els guanyadors legítims de la cursa econòmica -, la realitat és que les elits econòmiques que operen a l'interior de les societats democràtiques, en tot temps, no fan sinó intentar neutralitzar les garanties democràtiques i ampliar els seus privilegis.

D'antuvi, el desplegament del capitalisme comportà l'aparició d'elits. Resultava evident que la simple existència d'un individu gran capitalista significava la vulneració del principi d'igualtat, principi que és el fonament de la democràcia. Aristòcrates, els denominava En Jefferson als capitalistes. Tot i que no conspiressin, el simple fet de ser grans propietaris els donava privilegis. Els fills dels grans empresaris, de manera natural, esdevenien els hereus; és a dir, els homes de la república no naixien iguals; ni havia uns que naixien pobres, i uns altres que naixien rics i envoltats de privilegis. Llavors - com ara -, allò que es denominava igualtat d'oportunitats no passava de ser un eslògan de la ideologia conservadora.
Al llarg del segle XIX, el creixement econòmic dels Estats Units fou molt intens, de manera que a final de segle havia esdevingut la primera potència industrial del món.
Malgrat la creixent desigualtat social i malgrat el desplegament del gran capitalisme, la lluita de classes no va produir el sorgiment d'una nova ideologia. El major conflicte ideològic fou entre el Nord i el Sud, entre els partidaris de l'esclavitud i els abolicionistes; conflicte que fou la causa de la guerra civil. Concernent a la ideologia, és de destacar que les classes populars blanques del Sud, tot i no essent propietàries d'esclaus, eren partidàries de l'esclavitud.
L'expressió ideològica de la lluita de classes fou, bàsicament, en termes polítics; és a dir, els dos grans partits polítics eren els instruments per mitjà dels quals es manifestaven les diferències ideològiques. Allò a destacar és que les diferències polítiques no amenaçaven la ideologia dominant, comuna a les diverses formacions i tendències polítiques.
La nova classe dels treballadors industrials, que es concentrava a les grans ciutats del Nord-est, no elaborà una ideologia pròpia diferenciada. No fou el cas que aparegués un partit polític dels proletaris; no sorgí cap tipus de partit socialista o laborista a la manera com va sorgir a Anglaterra. Per altra banda, els sindicats obrers no desplegaren cap tipus d'ideologia confrontada a la ideologia dominant. Per suposat, a les grans ciutats hi havia tot de productes ideològics esquerranistes; especialment forts i actius foren els grups d'ideologia anarquista, dels quals sorgiren destacades figures intel·lectuals. Però fins a la crisi del 1929, les organitzacions obreristes no aconseguiren prou suport de les amples masses treballadores per tal d'incidir significativament dins els processos polítics o socials.
El desplegament del capitalisme als Estats Units tenia unes taxes de creixement tan extraordinàries que feu que en poc temps esdevinguessin la primera potència industrial.
A diferència de Gran Bretanya - que sempre era el punt de referència -, els obrers de les grans empreses dels EUA no tenien el sentiment de frustració. En general, els obrers industrials de les grans empreses tenien un nivell de vida confortable que feia que se sentissin com a formant part de l'ampla classe mitjana. Cap als anys 1920, el sou dels obrers nord-americans superava de molt el dels obrers d'Anglaterra, d’Alemanya o de França.
Tot i les denúncies contra les elits capitalistes, el capitalisme i la revolució industrial als EUA apareixia com el gran motor de creació de riquesa i benestar. Revolució industrial i revolució tecnològica, alhora; cada conquesta tècnica despertava l'entusiasme de les amples masses (A finals de segle els EUA tenien més línies fèrries que Europa). A Europa, l'entusiasme de la població era més apagat - i, a vegades, nul -, en relació amb els beneficis que els proporcionaven les innovacions tècniques i econòmiques.
A Anglaterra la Revolució industrial es presentava a l'imaginari popular unida a la ruïna dels menestrals, dels tallers tradicionals, dels treballadors autònoms; i despertava un sentiment de frustració entre les capes treballadores. Als Estats Units, en canvi, les empreses capitalistes - eren les més grans del món - apareixien a l'imaginari popular – estimulat per la premsa - com a resultat de l'esperit americà; és a dir, com una conseqüència de les virtuts promogudes per la societat nord-americana, com, per exemple, valoració del treball i de l'esforç, l'esperit d'iniciativa, voluntat de domini de la naturalesa, suport a la creació de riquesa i benestar, etc.
Per suposat, les empreses capitalistes ianquis tenien unes pràctiques econòmiques i socials que no es diferenciaven de les europees. L'organització social del capitalisme és absolutament antidemocràtica. El règim capitalista és monàrquic dins la pròpia empresa capitalista. Les lleis - que son al servei del sistema capitalista - permeten que els empresaris es comportin, si volen, com a autèntics sàtrapes. De fet, la major part d'empreses tenen un comportament despòtic amb els seus obrers. Aquí la definició marxista no ha perdut validesa: el capital redueix els obrers a força de treball, a cosa. Parlar de llibertat i d'igualtat dins el sistema capitalista, no deixava de ser una broma.
Per suposat, ben aviat esclataren els conflictes obrers dins les empreses nord-americanes. Però la difusió d'idees polítiques com a alternativa al capitalisme no aconseguiren afectar a les amples masses de població. El partit socialista dels USA, amb denominacions diverses no aconseguí difondre's entre la classe obrera; els diversos partits obreristes sempre han estat molt minoritaris. Per altra banda, els sindicats nord-americans sempre s'han mantingut en un sindicalisme pragmàtic que renunciava a qualsevol tipus de reivindicació política i que, sovint, es mostrava hostil al partit socialista.
De totes maneres, l'esquerranisme sempre ha estat present a la societat nord-americana al llarg de tot el segle vint. En política, ha deixat sentir la veu, majorment, a través de congressistes del Partit demòcrata. Especialment decisiu fou el moviment popular contra la Guerra del Vietnam, on l'esquerra era l'avantguarda.

La filosofia nord-americana. El Pragmatisme.

Als meus escrits sostinc la tesi segons la qual allò que on diu filosofia no és altra cosa que un sistema coherent d'arguments i teories en suport o en contra d'una determinada ideologia.

Poso a consideració del lector que les ideologies que han conformat les societats històriques són unes poques ideologies i que aquestes es mantenen al llarg dels segles.
Respecte a això que em diem filosofia, el lector també ha de considerar que, en contra del que fan entendre els llibres de text, les filosofies són unes poques. Els llibres de text fan suposar que a l'Europa medieval hi va haver una multitud de filòsofs, amb un gran ventall de filosofies; o, també, que hi havia una successió de nombroses filosofies. Però la realitat històrica és que els 40.000 teòlegs medievals no feien sinó treballar segons les normes que havien jurat servir. Els teòlegs i els filòsofs (Bé, quasi tots els filòsofs tenien la carrera eclesiàstica) produïen arguments o apologies en defensa de la ideologia catòlica, aristocràtica i feudal; era una literatura filosòfica dins el marc de la filosofia aristotèlica-tomista i sotmesa a les estrictes normes establertes per la Cúria romana.

L'Amèrica feliç dels pares pelegrins fundadors de Nova Anglaterra (El seu projecte era fundar una Nova Jerusalem republicana) no reclamava filòsofs; li eren suficients els grans predicadors, com En Roger Williams, que menà una lluita victoriosa per a la separació de l'Església i l'Estat (Podeu veure el meu escrit El calvinisme i la Revolució nord-americana).

A la primera meitat del segle XIX, la cultura nord-americana encara no havia produït cap filòsof. Però aquesta manca no era per causa de que encara estiguessin a l'etapa de la roturació, com pensava En Hegel. Pel contrari, d'antuvi, els Estats Units estaven situats a un lloc de privilegi referits a les Universitats i al percentatge d'estudiants universitaris. I, al mateix temps, les universitats ianquis demostraren la seva vàlua en el camp de la ciència; les seves aportacions començaren a ser decisives a la segona meitat del segle XIX.

Com deia, la ideologia republicana calvinista primera va impregnar tota la societat nord-americana. Era una ideologia clara, forta i present per tot arreu.

Tesi: La ideologia republicana puritana no solament era hegemònica, sinó que no havia de competir amb altres ideologies. De fet, la societat mostrava una única ideologia social. Les comunitats o grups socials diferenciats com, per exemple, els jueus, hem de suposar que tenien una ideologia diferenciada, però que no era presentada com a alternativa. O, sigui, les minories integrades, tot i tenir algunes característiques pròpies, també donaven suport a la ideologia republicana puritana.

El creixement de la població i el desenvolupament econòmic determinaren l'aparició de classes socials i de classes socials antagòniques. A la segona meitat del segle XIX, s'accelerà l'expansió de les empreses capitalistes, i les grans ciutats industrials nord-americanes començaren a semblar-se a les d'Europa.. Per altra banda, a les àrees industrials i a les grans ciutats aparegueren els grups socials desfavorits, aquells grups que no havien estat previstos per la ideologia republicana calvinista, la qual considera la pobresa com a una conseqüència d'un mal comportament moral.
Però de la formació de les diverses classes socials no se'n derivà la manifestació d'ideologies enfrontades a la dominant. La nova classe dels obrers industrials organitzaren els seus sindicats de manera purament pragmàtica, renunciant expressament a tota reivindicació de tipus polític. L'aparició de partits esquerranistes no significà l'aparició d'una ideologia alternativa. El Partit socialista americà - la formació política més estesa a principis del segle XX - no aconseguí el suport de la classe obrera. El PSA sempre tingué uns pobres resultats a les conteses electorals. El seu millor resultat l'obtingué a les eleccions presidencials de 1912; En Debs, el candidat socialista, obtingué el 6% dels vots. Un altre "bon resultat" a les eleccions de 1920 es traduïa en un modest 3.4% de vots. Aquesta feble incidència social dels socialistes també es posava de manifest amb la seves males relacions amb els sindicats, els quals, sovint, es mostraven hostils.

Tesi: He d'entendre que els grans empresaris nord-americans, en tot temps, tenien una ideologia que, de fet, significava la destrucció de la ideologia republicana.

Tesi: La classe capitalista nord-americana mantingué - i manté ara - la seva ideologia pròpia, diferenciada, amb absoluta reserva, i, alhora, es declarà decidit partidari del sistema de vida americà, com si els seus interessos no entressin en conflicte amb els interessos de les classes treballadores.

Tesi: La classe capitalista ianqui va desplegar tot de tàctiques subtils de manera que la ideologia republicana i el sistema polític passessin a ser instruments al servei dels seus interessos. Era una casta oligàrquica, però que jurava i perjurava la seva fidelitat a la constitució democràtica.

Tesi: La classe dels capitalistes triomfà en la línia ideològica perquè era realment una conseqüència del desplegament econòmic de la societat republicano-puritana. Si Déu premia i exalça els homes que posen esforç al seu treball, que tenen iniciativa i capacitat creadora, que tenen una voluntat de ferro, llavors s'havia d'entendre que els triomfadors en empreses econòmiques - i, de fet, tot és business, negoci - obtenien una justa recompensa segons la voluntat de Déu. O sigui, el capitalisme, amb el nom de societat d'economia de lliure mercat, també es podria pensar que era una conseqüència del disseny intel·ligent projectat per Jahvè.

Per a la classe dominant, la ideologia puritana ja li anava bé. Les elits capitalistes desplegaren tot de dispositius amb la fi de blindar la seva riquesa i els seus privilegis; és a dir, tot de dispositius que anul·laven l'eficàcia de la democràcia.

Tesi: Es mantenia l'edifici polític de la República i la il·lusió de que allò era una Gran Democràcia, alhora que la classe capitalista aconseguia el control del Poder al servei dels seus interessos de classe.

O sigui, és un Estat oligàrquic amb els ropatges democràtics. Té una certa semblança amb la falsa república romana que estava en mans dels patricis. En Ciceró feia uns discursos com si el Senat fos expressió de la voluntat del poble romà (Per tot l'Imperi figurava la sigla SPQR, Senatus Populusque Romanus, el Senat i el Poble romà), però la realitat era que les mil famílies dels grans romans - els patricis - es repartien l'Imperi. Jo no sabria dir quants de mils de famílies nord-americanes constitueixen l'actual oligarquia ianqui. Però sí puc dir que l'oligarquia ianqui disposa del monopoli del Poder. I que les mil - o les deu mil, tan és - famílies patrícies ianquis es reparteixen l'Imperi; són propietàries de grans empreses que estan escampades per quasi tot el món i també ocupen els càrrecs de gran poder i prestigi.

La política a la Roma imperial entre els patricis era semblant a les lluites pel poder a la màfia. Sempre estaven en perill i en perill de mort (Una bona part d'emperadors moriren de mort violenta, executats pels seus competidors polítics o suicidats. L'assassinat d'En Juli Cèsar, fou el tret de sortida de la cursa criminal). Les grans empreses ianquis i les elits del Poder sembla que no arriben al nivell de mortaldat del patricis romans, però la mortaldat que provoquen a la resta del món va en camí de superar les gestes genocides dels romans.

La ideologia dels pares pelegrins estava inspirada pel calvinisme. Es basava en l'afirmació central d'En Calví - i d'En Luter - segons la qual la veritat està continguda en la Bíblia i que la Bíblia és la veritat; que els cristians no admetran cap autoritat que atempti contra la paraula de Déu; que els cristians són tots sacerdots. En base a això, els escrits ideològics de l'època colonial molt rarament fan referència als filòsofs. Es dóna a entendre als escrits de l'època que sobre temes de moral allò que s'havia de conèixer i estudiar era la Bíblia.
De totes maneres, aquella Nova Anglaterra no partia intel·lectualment del no-res, sinó que era una prolongació - molt particular, però prolongació - de la societat britànica, i, de manera semblant a la metròpoli, la ideologia dominant era l'empirisme. Com explico a La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 50, la filosofia empirista recollia els sentiments i l'ideari dels que havien fet la revolució democràtica britànica. Sembla fora de dubte que els escrits de filosofia més coneguts i valorats eren les obres d'En John Locke. Polítics, teòlegs i reformadors morals sovint basaven els seus arguments en l'autoritat de Locke.

Al meu parer, el retard en l'aparició de filòsofs nord-americans es degué al fet que fins al segle XIX la ideologia dominant - empirista, republicana i puritana - no tenia competidors que la desafiessin. No hi havia encara grups socials dissidents de prou gruix. La formació de grans àrees d'obrers industrials al nord-est del país, la major densitat dels grups socials de professions intel·lectuals, així com la difusió de les noves idees procedents d'Europa, determinaren l'aparició d'ideologies alternatives a la ideologia hegemònica.
Tres foren les grans onades ideològiques que desafiaren la ideologia dominant i que provocaren l'aparició dels primers filòsofs nord-americans, a saber, les doctrines agnòstiques i atees, les teories evolucionistes en el camp de la ciència, i la irrupció dels moviments socialistes.
L'agnosticisme d'En Hume va esdevenir pròpia del corrent empirista. Quedava establert que la metafísica no era possible com a ciència, que la religió era una qüestió de fe i no de raó, tot i que s'havia de ser respectuós amb les creences religioses. D'antuvi, En Hume resultava incòmode pels teòlegs cristians, posat que havia posat de manifest la inconsistència dels testimonis dels miracles. Però En Hume no es declarà ateu. Els materialistes del segle XIX (En La Mettrie en seria el precedent) negaven expressament l'existència de Déu i elaboraven tot de teories segons les quals la religió era una pura creació humana.

La publicació de L'origen de les espècies, de Charles Darwin, a l’any 1859, va commoure els ciments de les esglésies cristianes. Els teòlegs de les esglésies reformades promogueren d'immediat les primeres campanyes contra el darwinisme. L'Església romana també prenia posicions contra l'evolucionisme; En Lleó XIII, publicava l'encíclica "Providentissimus Deus", al 1893.
Per altra costat, tot de publicacions de filòsofs materialistes o ateus feien la seva aparició removent les tranquil·les aigües ideològiques de la societat nord-americana. Per posar el noms d'alguns inquietadors, es pot citar Feuerbach, Marx, Engels, Haeckel, Comte, Schopenhauer, Nietzsche i molts d'altres.
I el tercer corrent que provocà encara més inquietud fou el de les idees i propostes socials de signe socialista. Es difongueren les idees d'Owen, Saint-Simon, Proudhon, Bakunin, Stirner, Marx, Engels, Bebel i d'altres. Alhora sorgien les primeres organitzacions socialistes i anarquistes, les quals desplegaven unes activitats crítiques respecte a la ideologia dominant.

El Pragmatisme - la filosofia nord-americana - és una filosofia sorgida al si de la ideologia dominant tradicional - republicana, luterana, empirista -. No és sinó un conjunt d'arguments, formant un sistema, en defensa de la ideologia dominant i contra les ideologies i les filosofies oposades.

Els ideòlegs nord-americans - teòlegs, polítics, escriptors, periodistes, moralistes, professors i d'altres intel·lectuals - es consideraven hereus de l'Empirisme anglès - En Locke era l'autor de major autoritat - i insistien en la necessitat de cultivar la ciència en sentit pràctic, utilitari. La ciència havia de ser un instrument de benestar social(En Francis Bacon també els resultava familiar a aquells teòrics).
Era ben entrat el segle XIX i d'aquella massa d'ideòlegs encara no havia sorgit produccions que es poguessin considerar plenament com a filosòfiques. Encara no hi havia filòsofs ianquis. Els primers autors, En Charles Peirce, En William James i En John Dewey aparegueren a finals de segle.

Tesi: La tardança en el sorgiment dels primers filòsofs nord-americans s'ha d'entendre com a resultat de la pressió de la ideologia dominant que menystenia o desaprovava la dedicació d'un hom a la filosofia pura.

Es poden considerar tres línies de força que anaven en aquesta direcció de desaprovar el cultiu de la filosofia.
La primera, el sentiment profund, expressat a tot arreu, de l'igualitarisme intel·lectual. S'hauria considerat forassenyat que un hom entre iguals, ell sol, pretengués haver trobat el camí de la veritat o haver descobert una altra realitat diferent de la del món real, del món de la vida quotidiana.
La segona, l'emotivisme moral imperant segons el qual els valors morals i la conducta no són el resultat d'un saber o d'una suposada investigació. O sigui, els ideòlegs expressaven de continu el fracàs i la inutilitat de les filosofies idealistes clàssiques de Plató, Aristòtil, Aquino, Descartes, Kant i d'altres.
I la tercera, un positivisme ingenu àmpliament generalitzat, fruit del sentiment, segons el qual allò que importa és dedicar-se a fer coses útils per a la societat. Aquest positivisme, fent referència a les activitats intel·lectuals, donava per suposat que la veritat i de la utilitat es trobaven a les ciències de la naturalesa i a les aplicacions d'aquestes ciències.

Tesi: Aquest pragmatisme vulgar de la societat nord-americana sorgí el Pragmatisme com a filosofia hegemònica dins el pensament nord-americà.

Es pot dir que el Pragmatisme és la filosofia típica nord-americana. Però s'ha de tenir en compte que al llarg del segle XX, als Estats Units es desplegà un poderós pensament positivista al costat del pragmatisme. Però també feren acte de presència altres corrents filosòfics, si bé de menor difusió social. Per altra banda, els pensadors que discreparen - o discrepen - de la ideologia dominant tingueren - o tenen - una projecció social molt més inferior a la dels autors pragmatistes o positivistes. O sigui, com sempre s'esdevé, el Poder intenta marginar o anul·lar les mostres d'ideologia dissident.

D'antuvi, el Pragmatisme es mostrà com un decidit escut en defensa de la ideologia dominant als Estats Units. Especialment notables foren els seus esforços per donar suport a la teologia de les esglésies protestants. Mentre autors positivistes com En Popper es limiten a dir que s'ha de ser respectuós amb les creences religioses, els pragmatistes despleguen arguments i teories intentant construir uns fonaments ideològics com a nou suport de la religió. En Charles Peirce i En William James des de joves es mostraren preocupats al entendre que l'avanç de la ciència posava en perill les creences religioses.
Per a En James, la millor proposta del pragmatisme consisteix en servir d'intermediari entre l'esperit rude - empirisme radical, materialisme - i l'esperit delicat - racionalisme, idealisme -. Segons el seu argument, la discussió interminable entre els qui afirmen que els fenòmens i les lleis de Naturalesa és una conseqüència de la matèria i dels processos d'aquesta matèria i els qui sostenen que Déu fou el creador de l'Univers i que aquest Déu creador és el que manté l'ordre de l'Univers. En James pensa haver demostrat que sigui quina sigui la postura adoptada, rude o delicada, no afecta les activitats quotidianes; o sigui, la investigació que du a terme un científic segueix els mateix procediment sigui quin sigui el seu esperit. Per altre costat, segon En James, la major part dels homes són religiosos i tenen un comportament moral segons les seves creences religioses; considera que no solament s'ha de respectar les creences religioses, sinó també acceptar la veritat de l'experiència religiosa (Ell mateix, segons confessa, tingué intenses experiències místiques que el salvaren de la depressió i de les tendències suïcides). En James sosté que l'home corrent - l'home ianqui típic - és un home religiós i té experiències religioses; no es tracta de cercar grans experiències místiques, sinó a les experiències religioses de la vida quotidiana, com pugui ésser l'emoció promoguda per una oració, un acte de fe, un acte litúrgic. Treu la conclusió de que la fe religiosa i la ciència afirmen la veritat. Estableix la teoria de les dues creences, la d'aquells que creuen en Déu i la d'aquells que creuen que solament hi ha la Naturalesa. Al llibre titulat Pragmatisme declara de manera solemne que allò més important per a l'home modern és establir un nou teisme que sigui perfectament compatible amb la ciència. Que la importància del pragmatisme rau en que serveix de pont entre l'experiència religiosa i la ciència. En paraules seves, a Pragmatisme, pàgina 72, ...el pragmatisme, tot i que es dedica als fets (els fets és la paraula que usa En James per a referir-se a la ciència), no té una base tan materialista com l'empirisme comú. A més a més no té res a objectar a l'ús de l'abstracció...Interessat (El pragmatisme) en aquelles conclusions en que laboren conjuntament els nostres esperits i les nostres experiències, no té prejudicis a priori contra la teologia. Si les idees teològiques proven posseir valor per a la vida, seran vertaderes per al pragmatisme en la mesura que ho aconsegueixin. La seva veritat dependrà completament de les seves relacions amb les altres veritats les quals també han de ser conegudes.
El plantejament bàsic d'En James és que una idea és vertadera en quant és beneficiosa per a la vida dels éssers humans. Així, a la pàgina 78, diu El seu únic criteri de la veritat probable (del pragmatisme) és que serà millor per a orientar-nos, que s'adequa millor a la vida i se combina amb el conjunt de demandes de l'experiència, sense ometre res. Si les idees teològiques fessin això, si la noció de Déu en particular demostrés que ho feia així, com podria negar el pragmatisme l'existència de Déu? No tindria sentit considerar com a no vertadera una noció que pragmàticament tenia tant d'èxit.
En James entenia que el desplegament de la ciència moderna i, en especial, el darwinisme havien deixat descol·locada la religió. Considerava que la deriva dels teòlegs cap les filosofies idealistes deixava a la religió en inferioritat de condicions. La seva proposta és la d'oferir una nou camí per a les religions (en especial, per a les nord-americanes típiques, per a les protestants), de manera que les veritats de la religió puguin conviure còmodament amb les veritats del darwinisme. Així, al final del llibre esmentat, fa una crida convidant a la nova doctrina del teisme pragmatista, i, amb un llenguatge volgudament planer (El llibre és un recull de conferències), escriu Però si vostès no són esperits rudes (és a dir, empiristes agnòstics o ateus) ni delicats (esperits delicats vol dir els qui són religiosos i antimaterialistes) en un sentit radical i extrem, sinó de complexió mixta, com la majoria de nosaltres, tal vegada els sembli que el tipus de religió pluralista i moralista que els he ofert constitueix una síntesi tan bona com qualsevol altra. Entre els dos extrems, de cru naturalisme d'un costat, i absolutisme transcendental de l'altre, advertiran que allò que jo me prenc la llibertat d'anomenar teisme pragmatista o meliorista(en el sentit que s'ha de defugir el teisme dogmàtic) és exactament el que vostès necessiten.
En Peirce i En Dewey també consideren com a tema central de la seva filosofia la recuperació d'un esperit religiós acomodat a la modernitat i a la ciència. Així, En Dewey, al final de la seva obra més ambiciosa La reconstrucció de la filosofia fa un resum del que entén que ha de ser la tasca filosòfica, i exposa que La poesia, l'art i la religió són coses precioses. No poden sostenir-se quedant retardats en el passat i anhelant fútilment la restauració del que ha estat destruït per la marxa dels esdeveniments en la indústria, en la ciència i en la política...El vent de l'esperit bufa on ell vol i el Regne de Déu no advé en aquestes coses mitjançant l'observació. Però, si és impossible conservar i recuperar per un acte deliberat volitiu les velles fonts de la religió i de l'art que ja perderen el seu crèdit, sí que és possible activar el desenvolupament de les fonts vitals d'una religió i d'un art que encara estan per néixer...Quant la filosofia hagi cooperat amb el curs dels esdeveniments i hagi fet clar i coherent el significat del detall diari, la ciència i l'emoció es compenetraran mútuament; la pràctica i la imaginació es donaran una abraçada. La poesia i el sentit religiós brotaran llavors com a flors espontànies de la vida. La tasca i el problema de la filosofia durant l'època de transició consistiran en afavorir aquesta articulació del curs corrent dels fets i la revelació dels seus significats.
En Charles Peirce sembla que és el representant més prestigiós del pragmatisme. Al meu parer, és l'autor que presenta una argumentació més sòlida i profunda de pragmatisme. De manera semblant als altres pensadors pragmatismes, En Peirce considera com a nucli més valuós del seu pensament el conjunt d'arguments segons els quals la metafísica, la religió i l'ànima humana queden demostrades com a realitats pragmatistes. El rigor d'En Peirce deriva de la seva formació científica (va exercir com a físic professional durant 30 anys) i de la seva dedicació a l'estudi de la lògica i de la semiòtica.
Tot i que hi ha escrits d'En Peirce sobre temes de metafísica de quan encara era jove, no fou fins a una edat avançada que es manifestà com a metafísic. Quan tenia vint anys, va deixar escrit Assaig sobre els límits del pensament religiós escrit per a demostrar que podem raonar respecte de la naturalesa de Déu (Ho podeu baixar de la Xarxa, Ensayo sobre los límites del pensamiento religioso escrito para probar que podemos razonar acerca de la naturaleza de Dios. Quasi tota la seva obra és disponible en versió espanyola, per iniciativa de la Universitat de Navarra. Hem d'entendre que l'Opus Dei, amb l'aprovació de Roma, considera molt valuós el pensament d'En Peirce amb l'objectiu un nou ordre mundial respecte a la metafísica i la filosofia). En Peirce considerà que els filòsofs de la història de la filosofia van demostrar que eren incapaços de fer una filosofia científica. Pensa que els científics estan en millors condicions per a intentar elaborar una filosofia científica i una metafísica científica.
En Pierce alhora que mostra la inconsistència de del racionalisme d'En Plató i d'En Descartes, ell mateix es construeix una caverna a la manera d'En Plató. El seu argument central consisteix en afirmar que els filòsofs - els homes, en general - no han estat capaços d'elaborar una metodologia científica (són dins la caverna platònica confonent la realitat amb les aparences) capaç de desplegar una filosofia científica i una metafísica igualment científica (Moltes de les seves obres de semiòtica són considerades .incloses dins el corrent del positivisme lògic. En Popper, segons diuen, va afirmar que En Pierce era el pensador més gran del segle XX).
Segons En Peirce, la voluntat de desplegar una metafísica que demostri que Déu existeix, tot i que arranca del sentiment, això no s'ha de considerar com una manca de garanties per a trobar la veritat. El científic que investiga en un laboratori també ho fa a partit d'una emotivitat originària. Sense una passió per la veritat no hi hauria ciència. Ciència de la naturalesa i ciència filosòfica tenen el mateix impuls originari de recerca de la veritat.
En Pierce i En James no amaguen que l'objectiu principal de la seva filosofia és donar noves ales a les creences - i la resta d'autors pragmatistes, també, si bé no tan apassionadament -. Però En Pierce no es conforme amb un deisme a la manera dels il·lustrats; sinó que vol demostrar la veritat del cristianisme i la veritat de les doctrines de les esglésies reformades.
Aquest pensador afirma que cal superar els filòsofs racionalistes i fer una filosofia científica aplicant una lògica rigorosa - i, en especial, la lògica de relacions -. Però, tant bon punt En Pierce es dedica a fer filosofia de la història i història de la filosofia, els seus escrits són un devessall d'incompliments de les normes científiques que postulava per la filosofia. En lloc d'explicar de quina manera s'ha de fer per a aconseguir la cientificitat de la filosofia, es llança a fer atrevides suposicions històriques d'una manera alegre i confiada, com si tothom hi hagués d'estar d'acord. Per posar un exemple d'aquests procediments audaços, vegem aquest text on En Peirce sembla un prestidigitador extravagant: ...Ara bé, narradors eren un cúmul de les ments més sanes i sòbries de l'Antiguitat: Plató, Aristòtil, Ciceró, Sèneca, Plini, Plutarc, Llucià, Elià i altres més (Aquí va fer una barreja explosiva per l'asimetria dels autors i per les desiguals posicions ideològiques. No té cap sentit que posés En Llucià, el gran narrador satíric i més aviat pròxim als cínics). Els grecs esperaven que la filosofia afectés a la vida, no per un lent procés de filtració de formes... sinó directament a la persona i a l'ànima del filòsof mateix, diferenciant-lo dels homes normals en les seves idees sobre la recta conducta... N'Aristòtil, d'altra banda, planteja correctament aquesta qüestió. N'Aristòtil no tenia gaire de grec. No és probable que tingués enterament sang grega. Està clar que no era en absolut un home de mentalitat grega. Encara que pertanyia a l'escola d'En Plató, quan va ser allà era ja un estudiós, potser deixeble personal d'En Demòcrit, ell mateix un altre tracià; i durant seus primer anys a Atenes no va poder haver tingut molta relació amb En Plató, que passava una gran part del temps a Siracusa... Aristòtil era un pacient científic, tal com ho veiem en l'actualitat, llevat que ell incloïa tot el coneixement. Com home d'instint científic situava la metafísica, en la que no dubto incloïa la lògica, com a una cosa normal, entre les ciències - ciències en el nostre sentit, vull dir, el que ell anomenava ciències teorètiques - junt amb la matemàtica i la ciència natural (aquesta incloïa el que diem, en general, les ciències físiques i les psíquiques). Per a ell, aquesta ciència teorètica era una cosa animada per un esperit, que tenia com a última finalitat i objectiu el coneixement de la teoria. Els estudis d'estètica eren de tipus radicalment diferent; mentre que la moral, i tot el que es refereix a la conducta de la vida, formava un tercer departament de l'activitat intel·lectual, radicalment estrany, en la seva naturalesa i idea, els altres dos. Ara bé, cavallers, en començar aquest curs, els he de confessar que, referent a això, em presento davant de vostès, com a aristotèlic i científic, condemnant amb tota la força de la meva convicció la tendència hel·lènica a barrejar filosofia i pràctica (La filosofia i la conducta a la vida, apartat 46). Aquest apartat número 46 és un cúmul d'afirmacions que entren en contradicció amb la seva proposta de fer una filosofia científica. Allò més escandalós és que pretén fer una contraposició entre En Plató i N'Aristòtil. Al llarg de la seva obra, En Peirce sempre posa En Plató com exemple de mal camí filosòfic. Com la major part d'homes de formació científica, En Pierce mostra una clara insuficiència de coneixements sobre temes d'història. Aquest comentaris tan rotunds sobre una suposada significació progressista de N'Aristòtil posen de relleu el greu desordre intel·lectual inicial d'En Peirce. Sense fer comentaris ni donar explicacions, En Peirce trenca la tradició empirista molt crítica amb la filosofia de N'Aristòtil i de N'Aquino. He de pensar que En Peirce, realment, no era un bon coneixedor de la física de N'Aristòtil. No sé què s'empatolla sobre si Aristòtil tenia poca sang grega. Allò a destacar és que N'Aristòtil - i el seu pare - era al servei personal del rei de Macedònia. En Peirce, astrònom i físic, va desaprofitar l'oportunitat de denunciar la deriva anticientífica de N'Aristòtil. (N'Aristòtil, en qüestions morals és intel·lectualista, al igual que En Sòcrates i En Plató; i en qüestions de física és antiempirista en línia platònica. Podeu veure una explicació sobre aquest tema a la web Aristòtil i Tomàs d'Aquino). En general, els filòsofs pragmatistes fan arguments a favor de la veritat de la religió i, en especial de la religió cristiana de les esglésies reformades. En aquesta línia, En Pierce és el més extremista al pretendre construir una metafísica com a ciència, on es demostraria l'existència de Déu i els dogmes cristians. El pragmatisme nord-americà acompleix la tasca que es pròpia d'una filosofia, crear una trama sistemàtica d'arguments en suport de la ideologia de la qual ha sorgit. Construeix una trama d'arguments on reafirma les idees bàsiques del calvinisme i de l'empirisme, i les idees en suport de la ciència i la tècnica al servei del benestar dels ciutadans. Són conservadors en el sentit que defensen la idea de conservar les essències de la societat nord-americana. En Pierce, En James i En Dewey van suposar que l'afebliment del sentiment religiós entre les amples masses i, en especial, a les grans ciutats, era debut als grans avenços de la ciència i de la tècnica així com del formidable procés d'industrialització. Van considerar que aquest procés de descristianització era la pitjor amenaça per a la societat nord-americana.
Els autors pragmatistes, sense excepció, fan una defensa aferrissada del sistema social i polític tradicional. Els més progressistes, en la línia d'En Dewey, es limiten a proposar algunes reformes. En general tracten de puntetes el tema del capitalisme i de les conseqüències del capitalisme dins la societat nord-americana.
El Neopragmatisme de Richard Rorty representa l'últim intent de la ideologia nord-americana per a produir nous arguments per a justificar la religió i el cristianisme. Mentre per un costat fa una crítica de la inconsistència de la filosofia - La filosofia i el mirall de la naturalesa -, per l'altre allò que fa és un assalt a la raó tot afirmant un escepticisme nihilista que va més enllà de la crítica a la filosofia agafada en bloc. El seu sistema nihilista el duu a afirmar que la ciència, en darrer terme, també és un joc de llenguatge. Al meu parer, l'objectiu últim d'En Rorty és crear unes ales noves al joc de la religió i a l'instrumental ideològic de les esglésies cristianes. Per a no repetir-me, podeu veure el meu anàlisi sobre la filosofia d'En Rorty a la web Richard Rorty o la confusió.

El pragmatisme i el positivisme són el dos corrents que dominaren l'espai filosòfic als Estats Units al llarga del segle XX. Els filòsofs dels dos corrents han aportat tot d'arguments, teories i informacions en suport dels principis de la ideologia hegemònica nord-americana; i, en sentit contrari, desplegaren tot de materials per negar validesa les ideologies contraposades o dissidents. D'antuvi, aparegueren línies ideològiques crítiques respecte de la ideologia dominant. El pensament d'En Thomas Paine és la mostra més notable de dissidència contra la ideologia hegemònica a l'emergent República nord-americana. El pensament d'En Paine era una amenaça per a les elits econòmiques i polítiques; per això, En Paine fou marginat i el seu pensament fou declarat radical, extremista, en el sentit de ser considerat com una mena d'amenaça social, quasi un enemic del poble. Fugitiu de la repressió anglesa, En Paine fou rebut com a amic del poble; participà molt activament en la preparació de la revolta de les colònies. I el seus pamflets polítics contra la monarquia i el poder de l'aristocràcia tingueren una difusió extraordinària. El seu opuscle El sentit comú, 1776, (On diu que se'n editaren centenars de milers d'exemplars) establia els principis i l'argumentació per a l'establiment de la República; l'escrit no només escalfava els ànims de les amples masses, sinó que els ideòlegs - com En Thomas Jefferson, per exemple - els feien seu i inspirava el text de la Declaració d'independència. Així mateix on diu que En George Washington, general en cap, va fer llegir als soldats el pamflet d'En Paine La crisi americana, per a motivar-los emocionalment. Com explico sovint als meus escrits, la història veritable de les idees desplegades pels humans no es correspon amb la història de la filosofia dels llibres de text. En Thomas Paine no figura en aquests llibres de text espanyols, però tampoc als nord-americans. Als escrits d'En Thomas Paine s'exposà per primera vegada la concepció de la república com a incompatible amb la monarquia i amb l'aristocràcia. Les obres d'En Paine foren l'expressió filosòfica d'una ideologia amplament sentida per amples masses de la Gran Bretanya i dels Estats Units, ideologia que s'ha mantingut viva fins avui; ideologia, emperò, que no ha aconseguit ésser hegemònica. Mentre En Locke - i els il·lustrats francesos - justificava la denominada monarquia parlamentària, En Paine exposava els arguments basats amb la raó i amb la naturalesa humana segons els quals la democràcia era incompatible amb la monarquia. Assenyalà que en el sistema polític britànic la parafernàlia monàrquica era una mostra de la feblesa de la democràcia; explicà que la permanència del rei i dels aristòcrates britànics era el resultat no d'un pacte entre iguals, sinó d'una imposició, d'una violència, del partit aristocràtic; violència que constituïa de fet una negació de la democràcia. Ningú com En Paine va saber veure les conseqüències que havia de tenir per a la història universal la Revolució nord-americana. Mentre En Hegel, amb superba ignorància, anunciava que els Estats Units encara no estava preparat per a establir una monarquia, En Paine anunciava l'arribada de la independència dels Estats Units com a la possibilitat real d'una nova era mundial sense opressors i oprimits. En Paine parlava de la gran Revolució americana. A El sentit comú, es pot llegir ...tenim totes les oportunitats i tots els encoratjaments davant de nosaltres, per formar la constitució més pura de la Terra. Tenim el poder de començar el món una altra vegada. Una situació similar a la present no ha passat mai des dels dies d'En Noè fins ara. L'aniversari d'un món nou és a la mà, i una raça d'homes... ha de rebre la seva porció de llibertat de l'esdeveniment d'aquí a uns quants mesos. Es pot dir que l'obra d'En Paine fou dividida per la història en dues parts, cada una de les quals tingué un destí ben diferent. Per una banda, "El sentit comú" i "La crisi americana" ocuparen un lloc distingit entre els escrits que configuraven la ideologia nord-americana. Però els escrits posteriors, en especial "L'edat de la raó", foren la causa del trencament d'En Paine amb les elits dominants nord-americanes i de la seva marginació social i política. En Paine passaria a ser considerat un "radical thinker" (un pensador radical), denominació aquesta que té una valoració negativa a la societat nord-americana (Allà s'entén que els "pensador radicals" queden exclosos de la ideologia americana, que la seva obra ha de ser valorada negativament, que no són convenients per a la cultura nord-americana. Durant el període maccarthista, a molts "radical thinkers" se'ls va posar l'etiqueta violenta de "unamericans"). Aquells que li havien donat suport, com En Thomas Jefferson i En Benjamin Franklin, degueren pensar que ja havia complert la seva missió històrica i que ja es podia retirar de l'activitat política. En aquest sentit, el Congrés, en reconeixement dels serveis acomplerts per En Paine, li regalà una granja per a que s'entretingués fent de pagès. En Jefferson i els dirigents demòcrates es volgueren assegurar el suport de les elits conservadores, és a dir, dels grans propietaris, temorosos dels moviments de les amples masses revolucionàries; i, per això, s'apartaren d'En Paine i el marginaren. En Paine és considerat com un nunci de la ideologia de signe anarquista. Entén l'Estat com un mal necessari i propugna reduir els poders de l'Estat fins a la supressió definitiva. Semblantment, denuncia tots els mecanismes socials perversos que permeten els privilegis i l'herència de la gran propietat. En aquesta línia de denúncia social, també explica l'aparició de les esglésies com a "institucions per aterrir i esclavitzar la humanitat". La ideologia hegemònica ianqui, fins al dia d'avui, ve marcada pel component religiós. Els conservadors i les esglésies consideraren En Thomas Paine com una amenaça i, en conseqüència, procuraren esborrar-lo de la història. A "L'edat de la raó", En Paine mostra les inconsistència dels relats bíblics a la manera dels il·lustrats francesos. El seu llibre recorda al de la crítica d'En Voltaire a la Bíblia. En Paine a més d'assenyalar les contradiccions, li interessa destacar els conflictes morals dels relats bíblics; denúncia la inconsistència de la Bíblia no tant per contradicció amb la física, com en contradicció amb la moral. En Paine va més enllà del discurs crític dels il·lustrats: explica i argumenta les causes de l'origen de les esglésies. Deixa de considerar la teoria il·lustrada de la motivació de la religió. Segons els il·lustrats, el fenomen religiós era per causa de la ignorància, de la superstició, del temor a la natura i d'altres semblants. En Paine, en canvi, es centra en les esglésies com a instrument criminal de domini contra les classes treballadores. No és als creients a qui critica; entén que cadascú té dret a creure segons la seva consciència. Però En Paine manifestarà el seu dret - i el dret dels qui pensin com ell - a no creure en els dogmes de les esglésies. I així afirmarà "La meva pròpia ment és la meva pròpia església". En aquest sentit exposa la base de la seva teoria moral segons la qual "la felicitat de l'home consisteix en ser mentalment fidel a si mateix...La infidelitat no consisteix en creure o no creure; consisteix en afirmar que es creu amb allò que no creu...Quan un home s'ha corromput i ha prostituït la castedat de la seva ment, al afirmar públicament allò que no creu, està preparat per a cometre dos tipus de delictes. Practica el comerç dels sacerdots per tal d'obtenir un benefici, i per a estar ben situat en aquest comerç, comença amb un perjuri. Podem concebre alguna cosa més destructiva que això?" ("L'edat de la raó", capítol I, pàgina 1). L'heroi revolucionari, primer, fou marginat - o traït? - als Estats Units, i per segona vegada va caure en desgràcia a la França revolucionària. Prengué part de manera decisiva a la revolució francesa, fins al punt d'ésser elegit diputat a la Convenció Nacional Francesa (D'aquella època, 1791, data la seva obra, Els drets de l'home); però fou considerat un enemic pels jacobins i fou empresonat per En Robespierre a 1793. Els jacobins consideraren - i no erraven - que En Paine donava arguments als girondins (La tradició espanyola i catalana dóna per bona la versió jacobina dels fets històrics). En Paine, en canvi, denunciava la deriva jacobina com un assalt als drets dels homes de les àrees girondines ( homes, entre els quals hi havia els occitans i els catalans). La meva intenció no és fer un recordatori que reivindiqui la memòria històrica d'En Paine. En Thomas Paine ha esdevingut un referent central de la guerra ideològica als Estats Units. El conflicte ideològic que van provocar els escrits d'En Paine anava molt més lluny que una història personal o d'una revisió dels valors de la seva obra. Els escrits d'En Thomas Paine recolliren el sentir i pensar de les amples capes de la població de Nova Anglaterra. Els grans propietaris i les esglésies - totes les esglésies - consideraren com una greu amenaça el pensament d'En Paine i iniciaren una guerra sorda en contra. Una guerra que seguia les maneres canalles de la tradició catòlica: allò que importava era destruir l'enemic. Els reaccionaris obraren com si En Paine no hagués existit. Miraren d'esborrar la seva memòria i els seus escrits. Aparentment, semblava que les elits del Poder havien aconseguit el seu objectiu. Semblava que ningú se'n recordava d'En Thomas Paine. Però, benauradament, per espant dels reaccionaris, es comprovà que el pensament d'En Paine seguia viu entre els progressistes nord-americans. La guerra ideològica començada al 1776 al voltant del pensament d'En Paine s'ha mantingut, en alts i baixos, fins a la nostra època. Actualment, la guerra és més viva que mai. En un article de 1934, El destí d'En Thomas Paine, En Bertrand Russell escrigué: Per als nostres rebesavis era una espècie DE SATANÀS terrenal, un infidel subversiu, rebel contra el seu Déu i contra el seu rei. Es va guanyar l'hostilitat de tres homes a qui no se sol relacionar: Pitt, Robespierre i Washington.. D'aquests, els dos primers van tractar de donar-li mort, mentre el tercer es va abstenir de prendre mesures per salvar la seva vida. Pitt i Washington l'odiaven perquè era demòcrata, Robespierre, perquè es va oposar a l'execució del rei i al regnat del Terror.[] El seu destí va ser sempre ser honrat per l'oposició i odiat pels governs. Però actualment la situació a l'Univers anglòfon va més enllà de recuperar En Paine; ara, el moviment de recuperació dels pensadors i dels herois marginats entra de ple en la guerra ideològica. Sembla que el pensament recuperat d'En Paine torna a ésser un instrument decisiu en la lluita contra l'opressió. Hem d'entendre opressió en el sentit de la violència oculta i permanent que fan les elits del Poder - la classe dels grans propietaris - contra les classes treballadores. Els dirigents de les esglésies han de ser considerats com unes elits que sempre fan conxorxa amb la classe dominant. Mentre a Europa hi ha una tradició de denúncia contra l'explotació capitalista, als Estats Units la classe dels capitalistes va aconseguir mantenir marginades les ideologies que feien crítica al capitalisme; i als anys 1950, es va desplegar una autèntica persecució contra els amics dels comunistes. Fan que els seus ideòlegs mantinguin una campanya permanent a fi i a efecte que es mantingui el mite insofrible de que el capitalisme és un bé i un producte típic de la dinàmica societat nord-americana. Tot i que és una ideologia aberrant, els capitalistes ianquis es senten segurs i poderosos en aquesta lluita ideològica. En efecte, són els capitalistes els qui inunden el mercat amb les seves produccions ideològiques; no de bades són els propietaris dels mitjans de comunicació de masses. Per altre costat, les Universitats ianquis de tradició no estatal, majorment, depenen de les ajudes de les fundacions filantròpiques dels grans capitalistes. També s'ha de considerar que les esglésies controlen directament centenars d'Universitats nord-americanes. Les esglésies de tradició luterana i calvinista, majorment, fan costat a les elits del Poder i, per tot arreu, disposen dels seus propis mitjans de comunicació. Aquestes esglésies, juntament amb la catòlica, engeguen tot de campanyes reaccionàries de manera continuada. Durant molt de temps la ideologia dominant va mantenir marginada la memòria d'En Paine i del seu pensament. Així i tot, en tot temps aparegueren grups de lluitadors socials que reivindicaren la seva memòria. A la segona meitat del segle XIX, En Paine i la seva obra foren exalçats per grups de rebels a ambdues ribes l'Atlàntic. Organitzacions anarquistes, formacions socialistes i sindicalistes el feren seu. I, de manera semblant, tot d'agrupacions de signe agnòstic o ateu reclamaren el seu nom. Quedava manifest que la guerra ideològica continuava i era de llarg abast. Als anys 1920, el reconeixement de la grandesa d'En Paine feu un salt important: Per iniciativa d'En Thomas Edison, es creà la casa museu dedicada a difondre l'ideari d'En Paine. A partir de llavors, s'han succeït les campanyes en aquest sentit. Foren molt significatives les declaracions de N'Edison i d'En Roosevelt exalçant el pensament i l'acció d'En Paine. Heus ací un paràgraf d'una declaració de N'Edison: Sempre he considerat En Paine com un dels més grans de tots els nord-americans. Mai hem tingut una sòlida intel·ligència en aquesta república. . . .Va ser la meva bona fortuna descobrir En Thomas Paine a la meva infantesa. . .fou, de fet, una revelació per a mi llegir aquest gran pensador sobre temes de política i de teologia. En Paine despertava el meu interès sobre molts d'assumptes que mai havia pensat abans. Recordo molt vívid, el flaix de la il·luminació que va brillar a partir dels escrits d'En Paine, i recordo que vaig pensar en aquell moment 'Quina llàstima que aquestes obres no siguin avui llibres a l'abast de tots els nens!' El meu interès per en Paine no quedà satisfet per la meva primera lectura de les seves obres. Vaig tornar a ell una i altra vegada, tal com ho he fet des de la meva infantesa. Les esglésies luteranes i calvinistes, fracassat el seu intent d'esborrar el nom d'En Thomas Paine, seguiren una deriva a la manera catòlica, i es dedicaren a difamar la vida i l'obra del gran home. Els teòlegs cristians no entraren a debatre els arguments de L'edat de la raó. A la manera catòlica, el seu miserable gran argument contra En Paine consistí en posar falsos testimonis sobre la seva retractació religiosa a l'hora de la seva mort. Les elits reaccionàries nord-americanes i les esglésies han mantingut la seva estratègia de sempre respecte d'En Paine. Actualment, continuen l'esforç per tal d'ocultar o distorsionar el pensament del gran home. Per posar un clar exemple, per a la Stanford Encyclopedia of Philosophy - de la poderosísima Universitat de Stanford - En Thomas Paine és un desconegut. Igualment, com assenyala En Pablo Pozzi, catedràtic d'història dels Estats Units: És notable com dos importants històries sobre el radicalisme nord-americà de la Independència a penes si el mencionen (a En Paine). Vegeu Gordon S. Wood. “The Radicalism of the American Revolution”, 1991. Y Richard Buel, Jr. Securing the Revolution. I Richard Buele, Jr. Securing the Revolution. Ideology in American Politics 1789-1815 (Ithaca: Cornell University Press, 1972). Ideology in American Politics 1789-1815 (Ithaca: Cornell University Press, 1972). El llibre d'En Wood va rebre el Premi Pulitzer a la millor obra històrica. En canvi, En Vernon Louis Parrington li dedica un llarg capítol en la seva història sobre el pensament nord-americà. Vegeu Main Currents in American Thought. The Colonial Mind (New York: Harcourt, Brace and Co., 1927. Per En Parrington, En Paine era un dels grans pensadors de l'època. Potser la diferència sigui ideològica. En Parrington era un progressista i un reformista, mentre que En Wood i En Buele són exponents de la "escola del consens", o sigui de la història oficial. Al seu escrit, Thomas Paine: la democràcia radical versus la república conservadora, En Pozzi ens ofereix aquest magnífic resum: Al dia d'avui Thomas Paine té una rellevància notable. No només pel seu internacionalisme revolucionari i desafiament a les institucions existents, sinó per la modernitat del seu pensament, el seu racionalisme i la seva fe en la naturalesa humana. La seva participació com a dirigent i gran pensador en la independència nord-americana i en la Revolució francesa el marca com un dels grans pensadors del món modern. En el cas nord-americà va ser l'expressió més acabada del radicalisme democràtic artesanal i va ser, de lluny, el gran orador de la revolució americana. Potser per això va ser condemnat a la foscor i l'ostracisme. Com tots els idealistes cometre l'error de subestimar el poder de la classe dominant. Els seus milers de seguidors no van poder protegir la seva reputació contra aquests atacs i aquesta persecució. Tanmateix, la seva figura i el seu pensament han estat atresorats durant dècades pels treballadors a les dues ribes de l'Atlàntic per emergir, en els últims temps, com poderosa antítesi a aquells que s'oposen a la raó i l'humanisme (Podeu veure el text complet a la web Thomas Paine). Al moment present, octubre del 2008, amb la tremenda crisi de l'economia mundial, la guerra ideològica als Estats Units s'ha intensificat. Basta veure de quina manera més notable s'ha superat l'abstencionisme electoral. El crac econòmic ha trencat les sòlides muralles de la ciutadella ideològica neoliberal. Els ideòlegs crítics contra la ideologia capitalista dominant no només s'han multiplicat als darrers temps - en especial, durant el govern d'En George Bush -, sinó que els canals de difusió del radicalisme han fet un salt qualitatiu, sembla. Amb la mateixa línia inquieta i radical també es mou un creixent nombre de líders religiosos, en especial entre els quàquers i grups afins. (Amb la revolució cultural de Google, tenim a l'abast les obres completes d'En Thomas Paine en versió catalana. Es poden baixar de la Xarxa: Thomas Paine).

           La lluita de classes a l’Estat espanyol. Trenta-un  enunciats.     

   Primer.  A finals del segle XIX, l’oligarquia espanyola tradicional – els grans propietaris de terra i les elits socials castellano-andaluses – havia demostrat ésser incapaç de d’aconseguir la modernització de l’Estat. L’oligarquia i les elits lligades a aquesta oligarquia havien impedit el desplegament d’una burgesia espanyola estricta (A la fi, i amb tot d’inconvenients, es desplegava una modesta burgesia industrial a Catalunya Principat i al País Basc). 

   Les elits eren ufanoses pel seu domini inqüestionable. I els seus programes de modernització de l’Estat eren superficials. En darrer terme, sempre eren al servei del reforçament del poder i dels privilegis de la classe dominant. Per altra banda, l’Església catòlica espanyola (l’instrument essencial del control ideològic de les societats de l’Estat) continuava en la seva tasca de blindatge dels seus privilegis.  L’oligarquia i l’Església podien dir que no hi havia cap amenaça interior, que no hi havia cap grup social que presentés una alternativa de poder.

   Però aquest immobilisme social convertia a la monarquia espanyola en una antigalla, en un Estat incompetent que restava en perill de desaparèixer en qualsevol moment.  La guerra amb els Estats Units, 1898, posava de manifest la incompetència de l’oligarquia espanyola.  No només es mostrava la inferioritat militar espanyola, sinó la decadència de l’oligarquia i de l’Estat espanyol.  L’hemeroteca de La Vanguardia  guarda el testimoniatge de l’estat de misèria material, intel·lectual i moral de la classe dirigent espanyola (A la batalla naval de Santiago, 1898, l’esquadra de l’almirall Cervera fou destruïda en unes poques hores, mentre que l’esquadra ianqui restava quasi intacta amb un total de baixes de dos mariners. A La Vanguardia, 8.07.1898, es recullen testimoniatges del desastre, com el que transcric: »Abría la marcha el Colón, siguiéndole de cerca el Vizcaya, el María Teresa y el Oquendo, viniendo después los dos destroyers y un cañonero. »A pesar de nuestra bien patente inferioridad material, creíamos que batiéndonos con tesón podríamos quizás resistir lo suficiente el fuego de los yankees. »Diez minutos después de empezado el combate, tanto se habían calentado ya los cañones del María Teresa que se hizo imposible su manejo. »Nuestra situación era, pues, desesperada. Todo se había perdido, menos el honor»

).   

 

   Segon. Campanyes de fum. A començament de segle, l’oligarquia continuava mantenint el monopoli del Poder. Després de la derrota humiliant  i de la pèrdua de les colònies d’ultramar (1898), la classe dirigent va llançar tot de campanyes ideològiques que eren de fum. L’eix d’aquestes campanyes consistia en dir que s’havia de superar la decadència espanyola, que s’havia d’aconseguir la regeneració. No faltaven veus que propugnaven la modernització i la industrialització.

  La monarquia, els oligarques i l’Església mantenien tot de projectes modernitzadors (bastant idiotes) que, de fet, no pretenien altra cosa que el reforçament del seu poder i dels seus privilegis. Pretenien que la modernització – i la regeneració – fos a l’espanyola, de manera que estigués dirigida per les elits del Poder. La industrialització, si de cas, havia d’estar sota el control directe de la classe oligàrquica; o sigui, era una versió actualitzada del projecte industrial tradicional: crear indústries reials, és a dir, estatals, sota control de l’oligarquia.

 

   Tercer.  Malgrat els seus designis, les elits hagueren d’acceptar l’aparició de la nova burgesia industrial concentrada majorment a Catalunya Principat i al País Basc.

 

   Quart. L’oligarquia i l’Església hagueren de constatar que la seva ciutadella no havia aconseguit impedir l’entrada de les idees de la modernitat i de reforma social. 

 

   Cinquè. Les elits del Poder esgotaven les seves energies en dues estratègies contraposades. Pretenien ésser unes elits a la manera de les elits de les potències europees, i, així, a imitació de França, intentaren una política imperialista al Nord d’Àfrica. Però, alhora, continuaven impedint el desplegament de la societat moderna, en el sentit que volien continuar mantenint un absolut control – com havien fet sempre - sobre tot tipus d’activitats socials i econòmiques.

    O sigui, volien els beneficis de la modernitat, però, alhora, reprimien les línies innovadores.

 

  Sisè. Acció i reacció. A tot al llarg del segle vint, es dona un procés d’avanç social trencat contínuament per les forces reaccionàries de l’oligarquia i de l’Església catòlica.

   

   Setè. Les elits oligàrquiques pretengueren el control directe de l’economia de l’Estat espanyol. I, en gran part, aconseguiren l’exercici d’aquest control.

  Com dic al meu escrit  El capitalisme espanyol, inviable:    L'activitat industrial moderna no es desplegà a Madrid ni a les ciutats castellano-andaluses perqué tradicionalment el control de l'activitat econòmica era un monopoli de l'oligarquia (S'ha d'entendre que el rei era l'oligarca major). És més: el sistema de l'activitat industrial i comercial consistia en el monopoli, l'exclusiva i la concessió en mans de l'oligarquia. Exclusiva i Concessió: el gran aristòcrata és reservava els drets d'una explotació econòmica i els cedia als concessionaris (eren els clients del gran senyor). 

   Vuitè. Una doble dialèctica. A la tradicional, s’hi afegia la lluita entre la nova classe dels industrials moderns i els obrers de les seves fàbriques. Així, es donà una doble lluita: contra la monarquia ( o sigui, contra l’oligarquia tradicional) i contra la classe dels industrials. La lluita obrera contra el capitalisme emergent es centrà al Principat de Catalunya i al País Basc, com era d’esperar.

 

      Novè. A les primeres dècades del segle XX, els obrers hagueren de mantenir una doble lluita contra la reacció de l’oligarquia i contra l’explotació dels capitalistes.

 

   Desè.  Una modesta revolució industrial tenia lloc al Principat (En especial, es desplegà una potent indústria tèxtil), però els èxits dels capitalistes catalans no aconseguiren en cap cas trencar l’intervencionisme econòmic tradicional de l’oligarquia. A més a més, l’oligarquia continuava mantenint el control directe d’importants empreses econòmiques, com per exemple les de les línies fèrries o les d’administració de ports.

 

   Onzè. Mentre que a les àrees castellano-andaluses es mantenia la dialèctica tradicional entre el poble i els senyors, a les àrees industrials sorgien unes noves formacions socials – els obrers de les indústries – que defugien la dialèctica social tradicional.

 

   Dotzè. L’oligarquia i l’Església, de bon principi, se sentiren inquietes i insegures respecte a la població dels creixents nuclis industrials. La Setmana Tràgica, 26.07.1909, fou la primera gran manifestació de la lluita de classes entre l’oligarquia i la classe treballadora.

 

   Tretzè.  L’Església catòlica catalana passà a una nova etapa al servei de la classe aristocràtica i, alhora, de la dels empresaris. L’Església mantenia amb èxit el control ideològic de les classes populars tradicionals;  però no així amb les noves formacions socials obreres i ciutadanes. 

    L’estratègia reaccionària de la Jerarquia catòlica va  demostrar que era un error. Els obrers rebutjaren els intents de crear sindicats grocs, i, majorment, s’afiliaren a sindicats anarquistes. A La Setmana Tràgica,  els obrers i les classes populars mostraren el seu odi contra l’Església i sorprengueren el món amb la crema d’esglésies, convents i centres d’ensenyament eclesiàstics.

    En aquells dies d’exaltació, l’Església mostrà la seva autèntica vocació inquisitorial. Donà suport a la repressió i hi va contribuir directament: els prelats de Barcelona remeteren una carta en la que acusaven En Francesc Ferrer i Guàrdia de ser l’instigador de la revolta; la carta fou el principal argument per  a condemnar a mort a aquest pedagog, fundador de l’Escola Moderna a Barcelona. Es van clausurar els sindicats i, ja de passada, s’ordenà el tancament de les escoles laiques, o sigui, modernes (Era una manera de liquidar una amenaça ideològica).

    Catorzè. No fou el cas que l’anomenada burgesia catalana fos l’avantguarda del pensament il·lustrat contra la ideologia conservadora tradicional. La classe dels industrials i dels grans comerciants catalans en tot temps donaren el seu suport a les ideologies conservadores. O sigui, no fou el cas que una suposada burgesia catalana encapçalés una lluita per a l’establiment de la democràcia.   (El concepte marxista de “pensament burgès” és espuri, i no fa sinó introduir la confusió, en el sentit que els individus que es dediquen a difondre idees, per la seva situació social, haurien de ser considerats burgesos; així, si es feia aquest mal ús del llenguatge, En Marx mateix hauria de ser considerat burgès, i, llavors, en conseqüència, el  pensament de Marx hauria de ser considerat un “pensament burgès”).    No és el cas que es donés això que en diuen la revolució burgesa a Catalunya-Principat. La classe dels grans industrials i dels grans comerciants no impulsaren mai cap revolució, si de cas, si se’n donava una, de revolució, ells, els capitalistes, la combatien.     Quinzè. En tot temps i a tot arreu, l’única lluita pròpia dels capitalistes té per objectiu augmentar els beneficis del seu capital i reforçar els privilegis socials i econòmics de la seva classe.    Setzè. A partir del desastre de la guerra hispano-ianqui, l’oligarquia espanyola es mostrà insatisfeta i insegura. Volgué compensar la pèrdua de Cuba i Filipines, amb l’aventura colonial nord-africana, amb l’intent de reduir els territoris del Nord del Marroc a colònia espanyola. Els oligarques espanyols, els qui eren incapaços de dur a terme una revolució industrial a la seva nació, pretenien ara aixecar-se com a metròpoli econòmica del Marroc nord.    La monarquia de N’Alfonso XIII es sentia tan insegura que pegava cops d’Estat contra ella mateixa. El més notable i formal fou el del general Primo de Rivera, a 1923.        Dissetè. L’oligarquia espanyola, com a aristocràcia que és, ha mantingut inalterables les seves senyes d’identitat.       Divuitè. Certament, una part majoritària dels grans empresaris catalans van donar suport a les reivindicacions nacionalistes toves, és a dir, regionalistes i conservadores. Sempre que s’ha donat una situació de crisi social a Catalunya Principat, aquesta classe social ha traït els moviments del republicanisme independentista català i s’ha posicionat al costat de l’oligarquia, de l’Església catòlica i de la reacció.  Així, ho feu a l’any 1909, en contra de les reivindicacions de les classes populars; la Lliga – la dreta regionalista – es posà al costat del Govern de Maura.  Sembla que la Lliga veié amb simpatia el cop d’Estat de Primo de Rivera, 1923. A partir de la proclamació de la República, l’Església catòlica i el gran capital català, majorment, començaren a conspirar contra la República. I, al 1936, esclatada la guerra civil, En Francesc Cambó – el màxim exponent del catalanisme conservador i gran financer -, des de l’exili, feu pública la seva adhesió al bàndol del general Franco (Més encara: li va donar suport financer).    Acabada la guerra mundial, a tot Europa es feu palès el conflicte de classes;  i els intents revolucionaris esclataren per tot arreu. El triomf de la revolució a Rússia fou un incentiu per als moviments obreristes.     Com era previsible, la situació d’inquietud social i política que travessava Europa es transmeté a les àrees més sensibles de l’Estat espanyol, és a dir, a les àrees on ja hi havia situacions de conflicte.        

     Dinovè. La gran confusió ideològica de les formacions obreristes a l’Estat espanyol.

     Les formacions obreres – sindicats, partits polítics obreristes – a l’Estat espanyol encapçalaren una doble lluita contra el Poder de l’oligarquia i contra el capitalisme.

   De bon principi, aquestes formacions obreres es veren abocades a una situació altament contradictòria: per una banda, eren la punta de llança per a la modernització de l’Estat, però, per l’altra,  les àrees industrials modernes eren limitades (Majorment, el cinturó industrial de Barcelona, el País Basc, les zones mineres asturianes, Madrid i nombrosos petits nuclis industrials moderns arreu de l’Estat. Madrid, tot i que era una nucli industrial de segon ordre, disposava d’uns grans serveis que ocupaven a un gran nombre de treballadors, com, per exemple, correus, ferrocarrils, transport, construcció i d’altres).

   

   La contradicció:  Els sindicats augmentaven la seva força i la seva capacitat d’organització i de lluita, però la seva força real a  la resta de l’Estat era inflada. Vull dir que la major part de les àrees castellano-andaluses romanien dins les estructures agràries tradicionals i el sindicalisme era feble i d’imitació.      La contradicció i la confusió: Quan es donà la vaga general de 1909 contra la guerra del Marroc i contra l’arbitrari sistema de lleves, la vaga fou seguida massivament a Barcelona i al seu cinturó, Terrassa, Sabadell, Badalona, Granollers, Mataró i Sitges. O sigui, la revolta es donà a Barcelona, però la resta de l’Estat es mantingué al marge.      Contradicció i confusió:  Les ideologies obreristes  - anarquisme, socialisme, comunisme – s’estengueren cap a les àrees d’estructura agrària tradicional (Andalusia, Aragó, València). Com a resultat d’això, semblava que les formacions obreristes havien multiplicat les seves forces. Però això era una falsa presumpció; era la creació del mite d’Espanya entesa com a república de treballadors, com es declarà a 1931.    Confusió: Les formacions obreres de les grans empreses esdevenien l’avantguarda de l’obrerisme. I els líders sindicals de les grans empreses esdevenien els líders dels sindicats. La confusió consistia en una mena d’alienació obrerista en el sentit que les formacions obreres de les àrees endarrerides  – que eren la majoria -  feien seu el discurs revolucionari dels grans líders obrers;  i aquest discurs era grandiloqüent.     Confusió: el discurs obrerista i modernista – i sovint revolucionari – dels líders dels partits d’esquerra no es corresponia amb la força real de les organitzacions d’esquerra.     Confusió: Per exemple, la dels líders anarquistes fent una crida permanent al alçament armat del “proletariat” tot negant la legalitat republicana, en el sentit que entenien la República espanyola com un instrument de domini de la burgesia (a la manera del marxisme clàssic).      Confusió: l’exemple més notable de l’alienació per causa del mite del proletariat invencible fou la revolta obrera revolucionària de 1934 a Astúries; revolta que fou esclafada sangonosament per l’exèrcit comandat per un general que es deia Franco (Seria com una mena d’assaig del que  seria la guerra civil de 1936).     Confusió:  Aquells miners asturians aixecats en armes (poques armes) creien fermament que la revolució seria indeturable.  Però la creença era mitòmana; no es basava en cap estudi d’estratègia militar, ni es corresponia amb la capacitat real de revolta de la resta d’àrees industrials .      Confusió: L’alta capacitat d’organització de les formacions obreres de les àrees industrials els conferia un protagonisme que superava la seva força real.     Vintè.  Hi hagué un conglomerat de sectors socials populars endarrerits que s’oposaren a la República, sectors populars que donaren el suport a  Franco, i que, en definitiva, decidiren la derrota de la República (A les eleccions generals de 1936, el resultats electorals quasi donaven un empat entre els votants de dreta i els d’esquerra). L’aixecament militar contra la República no fou un simple “pronunciamiento” d’una conjura d’oficials. L’alçament franquista de seguida tingué el suport total de l’oligarquia, de l’Església, de la major part dels capitalistes i, en conjunt, de les forces de dreta Des de la proclamació de la República espanyola, 1931, l’oligarquia i l’Església la sentiren com a una greu amenaça. De seguida es formaren grups que conspiraven contra la República. En Pius XI i l’Església catòlica espanyola ben aviat es conjuraren per conspirar contra la República (I també la jerarquia catòlica catalana).     Vint-i-unè.  La guerra civil fou una catàstrofe i un genocidi. I els mals que causà encara tenen conseqüències al dia d’avui.    Vint-i-dosè.    A vegades, s’utilitza els termes feixisme i feixistes per a referir-se al alçament franquista, al règim franquista i a la dictadura del general Franco.  Tot i que En Franco va tenir el suport decisiu de Mussolini i de Hitler, i que el règim de Franco fou denunciat com a feixista per la premsa dels països democràtics, el franquisme fou un producte de l’oligarquia espanyola tradicional. El franquisme s’ha de considerar com una versió en més gran escala del que havia estat la dictadura d’En Primo de Rivera.     El ritual i la simbologia feixista del Règim mai va passar d’ésser un joc d’ocultació de la seva veritable naturalesa. En Franco feu un ús oportunista i fals de les organitzacions feixistes espanyoles. O sigui, la meva tesi és que Falange española tradicionalista i de las JONS fou un immens muntatge de falsa representació del Règim. Falange española mai aconseguí ésser una organització de masses. Basta veure que a 1936, En José Antonio Primo de Rivera ni tan sols va aconseguir mantenir la seva acta de diputat (Falange española  obtingué solament 44.000 vots en tot l’Estat; o sigui que era insignificant).     Falange española era una falsa escenificació que feia el franquisme. El gran projecte veritable del Règim no fou altra cosa que un ideari polític – una utopia – de  l’oligarquia espanyola de sempre. Els projectes que el Règim duia a terme eren expressió dels desigs de l’oligarquia espanyola i de l’Església catòlica més reaccionària (D’acord amb les directius militaristes d’En Pius XI).    El gran projecte del Règim es desplegà de 1939 a 1959 i fou un absolut fracàs. Com diu En Dionisio Ridruejo, aquells oligarques pretenien  retornar a l’Edat mitjana.    Tots els projectes del Règim portaven la marca de l’oligarquia. Es proposà l’autarquia econòmica, la centralització, el control de l’economia. El somni era crear una xarxa infinita de concessionàries de l’Estat. Un projecte econòmic que pretenia ésser una alternativa al sistema capitalista.    L’Església catòlica espanyola desplegà també tot de projectes esbojarrats. L’Església continuà essent – més que mai - el gran instrument del control ideològic de tota la població. A més a més, d’acord amb el Règim, l’Església augmentà els seus poders i els seus privilegis,  i els manté sense minves dins l’actual  Reino de España.    A partir del 39, com a embriacs, els prelats tiraren endavant tot de projectes “Por el Imperio hacia Dios”.  Participaren directament a la depuració ideològica que afectà a tota la població. S’establí de fet una mena d’Inquisició no declarada oficialment: es confeccionà un Índex de llibres prohibits no oficial, s’esporgaren totes les biblioteques, es depuraren i controlaren els ensenyants, es depuraren i controlaren les editorials, la premsa i les llibreries, s’establí la censura de premsa, la  censura cinematogràfica (amb la publicació del valor moral de les pel·lícules), s’implantà el control de tots els productes que podien incidir en la moralitat de la població.     D’immediat, aquell Règim maníac  manifestà símptomes  d’asfíxia: el nombre de censors i d’inspectors pegà un salt exponencial que resultava econòmicament insuportable per a una societat humana.     El Regim i l’Església intentaren establir un sistema d’intervenció universal, de manera que no hi hagués ni una sola activitat que no estigués regulada i centralitzada per l’Estat o per l’Església;  i això fins a situacions extraordinàriament ridícules, com, per exemple, l’establiment de zones de banys a les platges, amb separació per sexes, iniciativa d’alguns prelats obsessos (O sigui, hi havia zones de banys per a homes i zones de banys per a dones. El prelat idiotitzat no trobà la manera per tal d’exceptuar els matrimonis: i així, els cònjuges, a l’hora de prendre el bany, cadascun havia d’anar a seva zona sexual).     Vint-i-tresè.  Fracassat el seu intent medievalista, el Règim – l’oligarquia – inicià l’acomodació al món capitalista que l’envoltava. Començà l’època dels plans de desenvolupament econòmic a imitació del sistema capitalista. I, a la mort del dictador, feia l’acomodació completa a un sistema polític formalment democràtic a través de l’anomenada Transició democràtica.    Vint-i-quatrè. Com explico a nombrosos escrits, l’oligarquia espanyola mai ha sigut derrotada, continua mantenint el Poder. L’oligarquia, acomodada a la Monarquia borbònica, continua mantenint el seu poder econòmic, social i polític; i continua gaudint de nombrosos privilegis.     Vint-i-cinquè. Podria semblar que, finalment,  entrats al segle XXI, l’oligarquia espanyola ja hauria format un tot amb la denominada burgesia;  que hi hauria una classe capitalista espanyola perfectament homologable amb la classe capitalista de la resta de països europeus.    Però he de dir que no;  que no és el cas. L’oligarquia, volgudament, es confon amb les elits capitalistes d’origen no aristocràtic, però continua ben diferenciada dels capitalistes d’origen plebeu.

   Vint-i-sisè. Insisteixo: l’oligarquia no ha sigut vençuda i manté els seus poders i les seves normes. I actua a la manera que li és pròpia, l’aristocràtica. Les elits oligàrquiques es reparteixen les riqueses i el poder segons l’estatus aristocràtic que li correspon a l’individu pertanyent a l’oligarquia. 

    Per posar un exemple aclaridor: el rei En Juan Carlos I exerceix el càrrec de rei no per mèrits propis, sinó per drets d’herència (I per voluntat d’En Franco, si, però en quant En Juan Carlos era l’hereu de la Corona). 

   Certament, molts dels actuals oligarques procedeixen de famílies no aristocràtiques, però els nous oligarques – acceptats per la jerarquia oligàrquica – s’incorporen a les normes i a les pràctiques oligàrquiques.

    En tot temps, l’oligarquia ha considerat que l’activitat industrial i comercial no li era pròpia.  Fins avui en dia, l’oligarquia espanyola s’ha dedicat a controlar i a subjectar els industrials i els comerciants; a subjectar i a mirar de treure’n benefici econòmic.

    Es pot constatar que les grans famílies aristocràtiques continuen figurant com propietàries de la major part de latifundis de l’Estat.

    Entre els oligarques espanyols no hi ha cap Henry Ford.  Els oligarques fan la seva cursa d’oligarca per mitjà de l’ocupació de càrrecs propis de l’oligarquia, sovint en competició amb individus d’origen plebeu.

Els oligarques actuals miren de fer el que va fer sempre l’aristocràcia tradicional: servir al rei, o sigui administrar càrrecs que siguin els més sucosos possible, administrar càrrecs que donen poder i prestigi social.

    Per posar un exemple entenedor:  el primer Aznar de la saga espanyola dels Aznar, En Manuel Aznar Zubigaray (l’avi d’En José María Aznar) era  rabiosament nacionalista basc anti-espanyol;  fracassada la seva carrera política al País Basc, es plantà a Madrid, i va descobrir quin era el camí per entrar a l’oligarquia: s’apuntà al nacionalisme espanyol i catolicisme militant;   i de seguida aconseguí càrrecs; després de la guerra, fou director del Diario Vasco, de La Vanguardia, de l’agència EFE, i, posteriorment, va seguir la carrera diplomàtica al Marroc, l’Argentina, República Dominicana i com a ministre plenipotenciari als Estats Units.    El seu fill (pare d’En José Maria Aznar), En Manuel Aznar Acedo participà a la guerra civil com a oficial de l’exèrcit franquista, va dirigir la Radio Nacional de España, i diversos càrrecs al ministeri d’Informació i Turisme. 

   Vint-i-setè. És per causa d’aquestes pràctiques de poder de l’oligarquia que els empresaris espanyols – i catalans i bascos – han tingut desavantatges a l’hora de crear una indústria competitiva. Els empresaris de tot l’Estat s’han vist obligats a seguir el joc que marca l’oligarquia. I en aquest joc, les activitats industrials no s’hi acomodaven.  Els industrials catalans, bascos i espanyols hagueren de constatar que amb el sistema oligàrquic era impossible competir amb la resta de països industrials.

   Mentre han anat sorgint potents nuclis industrials a molts de modestos països emergents, a l’activitat industrial catalana s’ha anat apagant (i totes les grans iniciatives foren ofegades: ferroviària, automobilística, motociclista i d’altres).    S’ha d’entendre: és impossible competir industrialment amb empreses manipulades pel poder oligàrquic.    Per a superar la incapacitat per a crear  grans empreses industrials espanyoles, l’oligarquia, des de sempre, ha recorregut a l’establiment d’acords amb les grans empreses industrials estrangeres.  Basta veure que tots els gran centres de producció automobilística, actualment, són de grans empreses multinacionals.     Vint-i-vuitè. L’oligarquia espanyola  intenta intervenir en tots els sectors i activitats que tenen lloc a l’Estat espanyol (Un exemple notable per mostrar la capacitat interventora i depredadora de l’oligarquia és el de la històrica econòmica de la Compañía Transmediterrània: Es constituí a 1916 per la fusió de sis navilieres, al 1939 quedà vinculada al grup March, al 1977 fou transpassada a l’Estat i la seu central transferida a Madrid, i al 2002 el govern Aznar la va privatitzar; o sigui, que la Companyia va passar de les mans dels capitalistes catalans a les dels oligarques espanyols, i, com a conseqüència, la major part de treballadors són espanyols i no catalans, a la inversa de l’època de 1916, en que els treballadors eren de nació catalana).       Vint-i-novè. El Govern socialista actual no se sent en coratge de denunciar els mals usos i els abusos establerts per l’oligarquia i per l’Església catòlica. Ans al contrari, els homes i dones del Govern socialista participen en la pràctica dels mals usos i dels abusos. Així, no diuen res ni revisen els abusos actuals derivats de l’època franquista. Hi ha tot d’espais naturals que manté ocupats l’exèrcit;  tot d’expropiacions franquistes que no han sigut reparades; tot d’apropiacions indegudes que no són tractades; tot de crims dels franquistes i dels eclesiàstics que són silenciats. La monarquia espanyola mateixa (el rei és el major oligarca) ha anat acumulant immenses riqueses i acceptant tot de beneficis (El que era el museu de Marivent, donat al poble de Mallorca pel magnat En Joan Saridakis, fou cedit per voluntat de Franco als aleshores Príncipes de España com a residència d’estiu i passà a ser el Palau de Marivent,  el costós manteniment del qual va a càrrec de la comunitat autònoma (Per amor de Déu, que els magnats no ens deixin més llegats que, sinó, acabarem a la inòpia!).     El Govern socialista alhora que defensa la laïcitat de l’Estat, es doblega al joc oligàrquic i augmenta l’ajut econòmic a l’Església catòlica; es declara defensor de la no confessionalitat i alhora es fa responsable del sou dels professors de religió a l’ensenyament públic.     Trentè. Tot i que les condicions socials i polítiques són diferents, no deixa de sorprendre que la correlació de forces polítiques tingui tanta semblança amb la situació de l’Estat espanyol de l’any 1936.    Allò que vull posar de manifest és que 73 anys després es continua mantenint la capacitat de l’oligarquia per aconseguir el suport d’amples sectors populars, sectors que, aparentment, haurien de votar les formacions d’esquerra. Aquest és el punt clau de la política a l’Estat espanyol.    La tesi: no és solament per motius ideològics – creences religioses, moral conservadora, nacionalisme espanyol – que amples sectors popular voten a la dreta i reforcen el poder de l’oligarquia. La tesi és: els interessos econòmics i socials d’aquests sectors s’allunyen dels programes polítics de la social-democràcia. Hi ha un important sector de les classes populars que no simpatitzen en la línia política de socialització creixent i d’intervencionisme de l’Estat. Bàsicament, són el sectors dels treballadors autònoms, els petits pagesos i dels petits comerciants.  Es veu que aquests sectors amb l’amenaça de desaparèixer no aconsegueixen crear unes formacions polítiques pròpies, i cauen en la teranyina de l’oligarquia. 

   Trenta-unè. Ara, aquestes classes populars confuses deixen la defensa dels seus interessos en mans de les formacions polítiques de l’oligarquia. Al meu parer, quan aquestes classes populars trobin un discurs polític que els sigui propi en defensa dels seus interessos,  serà el principi de la fi del domini de l’oligarquia espanyola. Llavors, la proclamació de la República catalana serà pròxima, jo crec.

  

        Ortega y Gasset, ideòleg de l’oligarquia espanyola.

         Seria més apropiat posar per títol el gran garbuix de la filosofia espanyola.

   Gran garbuix de línies ideològiques que es relacionen amb la figura i l’obra de N’Ortega y Gasset.   Gran garbuix perquè uns ideòlegs treballen dins els dispositius ideològics de l’Estat  amb l’objectiu d’exalçar la filosofia de N’Ortega y Gasset i alhora aquests ideòlegs, al seu fur intern, dissenteixen de l’ideari de N’Ortega.  Gran garbuix perquè mentre els foscos dispositius treballen amb l’objectiu d’exalçar N’Ortega, alhora es pot constatar que els 40 filòsofs moderns espanyols més distingits no es declaren ni seguidors ni admiradors de l’obra de M’Ortega (Molts d’ells ni tan sols fan la més petita referència al pensament d’aquest filòsof);  Gran garbuix: als llibres  de text i a les enciclopèdies, N’Ortega y Gasset figura com un dels grans autors de la filosofia espanyola. Als programes oficials i als llibres d’història de la filosofia, aquest autor resta situat entre els grans pensadors europeus. Majorment, el nom d’ Ortega y Gasset  o, simplement, d’Ortega, entra a formar part de les llistes dels grans autors dels programes oficials de la Prova de Selectivitat; o sigui, figura al costat dels grans filòsofs, com Plató, Aristòtil, Hume, Kant, Hegel, Sartre i d’altres.

     Gran garbuix perquè aquest Ortega y Gasset és pràcticament un desconegut fora de l’àmbit de l’Univers hispà (Uns pocs hispanistes es dediquen a divulgar l’obra de N’Ortega. I també unes fundacions espanyoles, privades i públiques, fan aquesta funció).

      Problema insoluble pels encarregats de la maquinària de propaganda de la cultura espanyola. Ni N’Ortega y Gasset ni els 40 filòsofs moderns espanyols aconsegueixen tenir una mínima presència als Universos anglès, alemany, francès o italià.

 

    Gran garbuix perquè mentre la maquinària de propaganda va aconseguir introduir el nom de N’Ortega y Gasset a la llista dels grans filòsofs per a la Prova de Selectivitat,  alhora, els 40 filòsofs moderns espanyols i els catedràtics de filosofia dediquen poca atenció al filòsof de Madrid.

 

    Tesi: Les contradiccions de la cultura espanyola respecte a les valoracions i tractaments dels temes de filosofia són el resultat de l’exercici del poder ideològic  que continua interferit per l’oligarquia espanyola actual.

       Tesi:    El gran Garbuix al voltant de la filosofia de N’Ortega y Gasset fou provocat per la presumpció de l’autor de presentar-se com a campió antiburgès.  

         Al llarg de la seva obra,  l’assagista no es cansa de denunciar la malvestat de la classe burgesa.  A la condemna moral de la burgesia catalana li dedica un llibre sencer, el titulat España invertebrada, però és un tema que repeteix constantment al llarg de la seva obra.

    Per altra banda,  també produeix abundants escrits contra la burgesia dels Estats burgesos més notables, com per exemple, França, Gran Bretanya, els Estats Units i d’altres. Segons el filòsof, la burgesia és un absolut fracàs en tots els ordres; o sigui, els mals que afecten a les societats contemporànies són una conseqüència de l’ascens de la burgesia i el seu domini.

     El gran Garbuix:  la intel·lectualitat espanyola pretesament  progressista no ha sigut capaç de desfer el garbuix orteguià. Sembren la confusió al presentar al pensador de Madrid com una mena d’il·lustrat en lluita contra l’Església catòlica, i, accentuant el desgavell, remarquen el seu perfil antiburgès com si fos un gran progressista. Actualment, 2009, la maquinària de producció ideològica de l’Estat, continua presentant a Ortega y Gasset  com un dels grans filòsofs de la modernitat.

 

     Com he explicat en diverses ocasions a alguns dels meus escrits, la classe social dominant a l’Estat espanyol – la classe que anomeno oligarquia  per a distingir-la de la burgesia – continua essent l’oligarquia tradicional. I, així, a la pàgina 1 del meu escrit Què és filosofia, insistint, deia el següent:

  

  Els plans d'estudi de la filosofia són una mistificació. Els plans d'estudi de filosofia del ministeri d'educació actual no presenten diferències destacades respecte dels plans de l'època del general Franco. I, com no podia ésser d'altra manera, els plans d'estudi  catalans tenen el mateix contingut bàsic que els espanyols; si de cas, incorporen alguns modestos afegits. Vull fer veure que aquests plans   enllacen amb la ideologia tradicional de l'oligarquia espanyola. L'únic intent de trencament es donà al 1931, amb la República espanyola, intent que, com sabeu, fou avortat.   No hauria de dir que l'Església catòlica tenia el control i quasi el monopoli sobre tot allò que feia referència a filosofia. Amb la destrucció de la República, l'Església va recuperar els poders tradicionals.     I si ens situem a l'època de la denominada Transició democràtica espanyola, hem de sospitar que els demòcrates també hagueren de negociar des de la seva posició de feblesa la qüestió de la llibertat ideològica; o sigui, l'oligarquia imposà les normes atípiques que havien de regir la democràcia espanyola.    Per altre costat, els mitjans de producció i difusió d'idees són en mans dels agents oligàrquics o dels capitalistes locals. Les organitzacions d'esquerra estan enfonsades dins un estat de pobresa escandalosa en quant a mitjans de comunicació.

   I, referits al Principat de Catalunya, hem de veure que el pujolisme s'emparava en la ideologia de  l'Església catòlica catalana. No és d'estranyar, doncs, que la Gran Enciclopèdia Catalana coincideixi en gran manera amb la Enciclopedia Católica respecte als temes que fan referència  a filosofia.

     Majorment, es diu que N’Ortega y Gasset era de família acomodada o de família burgesa, però per a entendre  el fenomen Ortega y Gasset i la seva filosofia només es pot fer a partir de considerar l’absolut marc oligàrquic de l’Espanya de començament de segle.  Amb la monarquia de n’Alfonso XIII, l’oligarquia desplegava un joc de provatures democràtiques (Ha de restar clar:  a l’Espanya estricta, la minsa burgesia tradicional no s’havia desplegat, no havia iniciat cap tipus de revolució industrial; o sigui, la burgesia castellana i andalusa continuava en el seu paper social propi del segle XVI). En aquest joc democràtic l’oligarquia espanyola deixava uns petits marges de poder  a la burgesia catalana i basca).  L’oligarquia jugava a fer de demòcrata, però sense abandonar cap ressort de poder. El rei, com a oligarca suprem, es reservava el poder suprem.

    El pare de N’Ortega y Gasset, N’Ortega Munilla, era propietari del diari de Madrid El Imparcial. Per a entendre’ns: Per a poder ser propietari d’un diari de Madrid no bastava disposar de capacitat econòmica; s’havia de ser individu de l’oligarquia i tenir el vist i plau de l’oligarquia i del rei (El periodisme espanyol de l’època era en mans de l’oligarquia; tenia poc que veure amb el periodisme  burgès de Gran Bretanya o dels Estats Units).

     He de suposar que els Ortega, pare i fill, tenien un comportament típic de l’oligarquia madrilenya. Es pot veure que Ortega va fer una cursa acadèmica com si fos d’una família de la gran oligarquia;  als 27 anys, 1910,  acabada la seva gira d’ampliació d’estudis per Alemanya, guanya el concurs oposició de la càtedra de metafísica de la Universitat de Madrid.  Vull dir: allò que sabem és la manera com exerceix el poder l’oligarquia, i sempre ho fa per ordre jeràrquic (Els més grans és queden les peces més cobdiciades).

 

    Majorment, les enciclopèdies i els llibres de text espanyols donen a entendre que N’Ortega fou un filòsof molt important i que va influir a molts autors. També solen dir que N’Ortega aixecà el nivell filosòfic i que impulsà l’acostament al pensament filosòfic europeu. Es destaca també la seva tasca divulgadora a través de la premsa i de la Revista de Occidente que va fundar a 1923.

 

      Haurem de veure que la filosofia i l’activitat intel·lectual de N’Ortega y Gasset, al període 1910-1936, es correspon majorment amb la ideologia de l’oligarquia tradicional castellano-andalusa.

    De família oligàrquica, ell mateix va viure satisfet segons les  maneres i costums de la gran oligarquia madrilenya (Per posar un exemple destacat:  per mitjà dels seus escrits l’aristòcrata filòsof feia saber als lectors que disposava de xofer uniformat, basc, per a més senyes). 

    En tot moment, N’Ortega va fer seus els valors ideològics de la seva classe. No és el cas que N’Ortega trenqués amb la classe oligàrquica ni renunciés als interessos de classe. 

    Si he de fer un esquema, diré que N’Ortega era un ideòleg de l’oligarquia que desplegava una activitat intel·lectual amb la intenció de defensar els interessos d’aquesta classe social.  Era un ideòleg de l’oligarquia però excèntric i sense estar subjecte a la disciplina de les organitzacions oligàrquiques.

    Per altra banda, el fet de declarar-se crític amb l’Església catòlica i el fet que l’Església el considerés laicista va afavorir el desplegament de la seva àuria de modernitat com si formés part del regeneracionisme espanyol.  Així, als seus escrits jovenívols, es troben frases com la següent: L'Església catòlica, que es proclama font de veritat, impedeix avui la recerca de la veritat ... Para nosotros esto significa que la Iglesia no tiene ya fe en sí misma. Per a nosaltres això significa que l'Església no té ja fe en si mateixa. La Iglesia católica, que se proclama ministro de la vida, encadena y ahoga hoy todo lo que dentro de ella vive juvenilmente.... L'Església catòlica, que es proclama ministre de la vida, encadena i ofega avui tot el que dins d'ella viu juvenil ... La Iglesia católica, que proclama que quiere renovar todo en Cristo, es hostil a los que queremos disputar a los enemigos de Cristo el llevar la dirección del progreso social. L'Església catòlica, que proclama que vol renovar tot en Crist, és hostil als qui volem disputar als enemics de Crist el portar la direcció del progrés social. Para nosotros esto y otras muchas cosas significan llevar a Cristo en los labios y no en el corazón. Per a nosaltres això i moltes altres coses signifiquen portar a Crist en els llavis i no en el cor. Tal es hoy la Iglesia católica” (Obras Completas, tomo I, pág. 433). Tal és avui l'Església catòlica (Obras Completas, tomo I, pàg. 433).        S’ha de dir que N’Ortega y Gasset fou un home de dretes, clarament de dretes. Al llarg dels debats polítics als que va participar – que foren molts -, el filòsof majorment adoptà la posició dels partits de la dreta. Es presentava a sí mateix  com si personalment estigués per sobre de la classificació entre dretes i esquerres, però, alhora, prenia partit en les posicions dretanes.  És cert que es declarà crític de l’Església catòlica, però crític des d’una postura d’oligarca.  N’Ortega és un oligarca crític de l’Església, el qual, al moment que ell consideri oportú, no tindrà inconvenient a sortir en defensa de l’Església contra la política anticlerical de la República espanyola.     N’Ortega fou un home de dretes.  Tot i que havia donat el seu suport a la República a l’abril de 1931, ja al novembre del mateix any, feu una convocatòria per rectificar la República, on expressava la urgència de construir un gran partit nacional de dretes. El discurs va  sortir publicat al diari El Sol, 8.11.1931; d’aquella publicació és el següent paràgraf, que ens mostra el tarannà del filòsof en aquella època: La República nova necessita un nou partit de dimensió enorme, de rigorosa disciplina, que sigui capaç d'imposar-se, de defensar davant de tot partit partidista. Por eso me da pena ver cómo en este mismo Parlamento actual pierden la mayor parte de su energía viviendo en grupos dislocados, cuando no en singularidad solitaria, atractiva y grácil, sin duda, pero inoperante. Per això em fa pena veure com en aquest mateix Parlament actual perden la major part de la seva energia vivint en grups dislocada, quan no en singularitat solitària, atractiva i gràcil, sens dubte, però inoperant.

Hay algún grupo compuesto por hombres excelentes, dirigido por personas que han dado ya pruebas de sus dones de mando, de su aptitud para la política más difícil, que es la política quirúrgica, y que no podrá dar todo su rendimiento al país si no acude a colaborar en un gran partido de rigurosa disciplina, como el que yo he venido aquí a postular. Hi ha algun grup compost per homes excel·lents, dirigit per persones que han donat ja proves de les seves dots de comandament, de la seva aptitud per a la política més difícil, que és la política quirúrgica, i que no podrà donar tot el seu rendiment al país si no acudeix a col laborar en un gran partit de rigorosa disciplina, com el que jo he vingut aquí a postular. Hay también alguna personalidad, hoy señera, todo brío y nervio, en quien todos ven una admirable vocación de político, ya quien tanto debe la República, que sólo con rasparse los residuos de un vocabulario extemporáneo derechista, incompatible con su temperamento y el estilo actual de su figura, podría destacar sobre el fondo de este partido y cuajar en gran gobernante. Hi ha també alguna personalitat (es refereix a En Miquel Maura), avui senyera, tot empenta i nervi, en qui tots veuen una admirable vocació de polític, i a qui tant deu la República, que només amb raspar els residus d'un vocabulari extemporani dretà, incompatible amb el seu temperament i l'estil actual de la seva figura, podria destacar sobre el fons d'aquest partit i quallar en gran governant.
(Gran ovación, que se hace extensiva a D. Miguel Maura, que ocupa uno de los palcos.) (Gran ovació, que es fa extensiva a D. Miguel Maura, que ocupa una de les llotges.)          Els franquistes consideraren que N’Ortega no havia sigut “afecto al Règimen”, el marginaren i no li deixaren ocupar la càtedra quan tornà de l’autoexili, a l’any 1945. Però sembla que en cap moment s’impedí la publicació de les obres de N’Ortega ni les seves iniciatives intel·lectuals.      Hem de suposar que l’Església catòlica mantingué un projecte d’exclusió de l’obra de N’Ortega y Gasset. Es pot constatar que hi havia llibres de text de filosofia dels anys 1960 on aquest pensador no figurava per a res (Per exemple, La historia de la filosofia y de las ciencias,  1963, de Joaquín Carreras Artau, catedràtic de la Universitat de Barcelona. En aquest llibre de text figurava el nom de Jaime Balmes, però no el d’Ortega y Gasset).       A partir del nou règim monàrquic espanyol, el conflictes entre els pro i els contra de N’Ortega Gasset sembla que han anat perdent virulència. Als darrers temps, com deia al principi,  es dóna el Gran Garbuix al voltant de N’Ortega y Gasset i la seva filosofia.       Haurem de veure que N’Ortega y Gasset fa filosofia a partir de la seva ideologia oligàrquica. És a dir, excepció feta de la seva postura religiosa, el pensador de Madrid no fa sinó difondre arguments i teories en suport de la més rància ideologia de l’oligarquia espanyola.     Un hom es podria preguntar a veure si la filosofia de N’Ortega té alguns continguts innovadors com a contrapès a les seves idees conservadores i dretanes.  La meva resposta és que no. El catedràtic es presentava a sí mateix com a un gran innovador en els diversos terrenys ideològics – polític, social, filosòfic -, però s’enganyava; no era innovador, era reaccionari.          Respecte a la filosofia pròpiament dita, haurem de veure que N’Ortega y Gasset fou l’iniciador del gran Garbuix  que continua afectant a la filosofia espanyola d’avui. Haurem de veure que aquest filòsof,  des d’un primer moment, feu  manlleu essencial de conceptes i  recursos metodològics  d’En Friedrich Nietzsche, d’En Georg Wilhelm Hegel, de N’Oswald Spengler i d’altres.    Des de Meditaciones del Quijote, el jove filòsof fa un ús constant del concepte de destí dels pobles i de les nacions.       Resumint la tesi referent a la causa generadora de les tendències irracionalistes de N’Ortega y Gasset, podem dir: a Espanya hi havia l’oligarquia tradicional –  els grans propietaris de terra, i les elits socials i financeres – que tenia el monopoli del Poder;  N’Ortega pertanyia a aquesta classe social i seguí la tradició familiar de letrado; pertanyia a una de les deu mil famílies, i, per tant, hagués pogut aspirar a un dels llocs reservats: magistratura, diplomàcia, Cort reial, alt funcionari, alta oficialitat de l’exèrcit, etc.   Conseqüent amb el paper que li tocava representar, desplegà una ideologia orientada a conservar el seu món, els privilegis de l’oligarquia, i el manteniment de les estructures socials.   Pel que es veu, sembla que la idea de la grandeza de España inspira els grans aristòcrates espanyols; i així, no resulta estrany que N’Ortega y Gasset i En José Antonio Primo de Rivera coincideixin en la idea del destí gloriós d’Espanya.     De bell antuvi, el catedràtic va tractar la filosofia com si fos una propietat privada, la propietat d’un gran aristòcrata. Va tractar els mil temes de filosofia segons el sentiment  del moment, de manera que l’irracionalisme plana esplendorós al llarg de tota la seva obra.  Té una tendència molt marcada a donar un aire de croada moral i de salvació nacional als seus escrits; presenta un estat d’esperit que sembla nodrir-se de la seva vocació com a predicador d’un nou estat d’esperit nacional. I, així, a les Meditaciones del Quijote, 1914, fa saber que el recobrament d’Espanya serà conseqüència de la trobada de l’esperit de Cervantes, i diu: Una d’aquestes experiències essencials és En Cervantes, tal volta la major. Heus ací una plenitud espanyola. Heus ací una paraula que, en tota ocasió, podem brandar com si fos una llança. Ah, si sabéssim amb evidència amb què consisteix l’estil d’En Cervantes, la manera cervantina d’acostar-se a les coses, ho tindríem tot aconseguit. Perquè en aquests cims regna intrencable solidaritat, i un estil poètic porta en sí mateix una filosofia i una moral, una ciència i una política. Si un dia vingués qualcú i ens descobrís el perfil de l’estil d’En Cervantes, bastaria que prologuéssim les seves línies sobre els demés problemes col·lectius per a despertar a nova vida. Aleshores, si hi ha geni i coratge entre nosaltres, cabria fer, amb tota la seva puresa, el nou assaig espanyol (Meditaciones del Quijote, pàgina 97).    Al costat d’aquesta recerca salvadora del filòsof, totes les demés possibles activitats intel·lectuals  de l’home passen a un segon pla. Així, arrauxat - com sempre sol anar -, s’atrevirà a dir que la política, l’economia i la tècnica són ocupacions intel·lectuals de segon ordre. I, així, escrigué: Que Espanya no hagi sigut un poble “modern”; que, al menys, no ho hagi sigut en grau suficient, és cosa que en aquesta data no ha de entristir-nos molt. Tot anuncia que la dita “Edat Moderna” arriba a al seva  fi ...el joc de l’existència individual i col·lectiva, es regirà per regles distintes, i per a guanyar-hi la partida serà menester dots, destreses molt diferents de les que en el darrer passat proporcionaven el triomf  (Obres Completes, III, pàgina 123).    Les crítiques de N’Otega y Gasset a la classe dirigent, a l’oligarquia, no són per a negar la seva condició de classe dirigent, ans al contrari, per reafirmar-la en el seu paper , si bé fent-li amonestacions i convidant-la a seguir el camí de la redempció nacional, camí que mai queda definit; si de cas, a vegades en fa referència dient aquell senzill tremolor hispànic davant el caos.     Si, d’una banda, N’Ortega defensa els interessos de la seva classe, de l’altra, presenta tot un programa de crítica les ideologies pròpiament burgeses, segons la seva concepció. I si, en general, mostra el seu rancor contra la burgesia com a classe que substituí a l’aristocràcia terratinent a bona part dels països d’Europa, més virulenta és la seva crítica a les modestes i noves burgesies, la basca i la catalana, especialment, a la catalana. Així com l’oligarquia expressava la seva rancúnia i el seu menyspreu contra una suposada perversa burgesia catalana, així també l’ideòleg de Madrid mostra la seva incompetència a l’hora de judicar el ressorgiment del sentiment nacional de Catalunya i del País basc.  El filòsof es mostra totalment incapaç de superar la muntanya de prejudicis de la seva classe; i segueix la tradició de fer recreacions històriques falsejadores de la realitat històrica;  semblantment, tampoc pot reprimir l’impuls a atemptar contra la dignitat dels poble català. Per posar una cita típica: Aquesta errònia idea porta a presumir, per exemple, que quan Castella redueix a unitat espanyola a Aragó, Catalunya i “Bascónia”, perden aquests pobles el seu caràcter de pobles distints entre sí i del tot que en formen part. Res d’això: sotmetiment, unificació, incorporació, no signifiquen mort dels grups com a tal grups; la força d’independència que hi ha dins ells perdura, encara que sotmesa; això és, contingut llur poder centrífug per l’energia central que els obliga a viure com a parts s’un tot i no com a totalitat a part (España invertebrada,  1921, pàgina, 27-28).     I unes pàgines després, donà la seva particular versió de la Unió de Castella i Aragó. I així, diu:  Perqué no se li doni més voltes: Espanya és una cosa feta per Castella, i hi ha raons per anar sospitant que, en general, solament testes castellanes tenen òrgans adequats per a percebre el gran problema de l’Espanya integral (España invertebrada, pàgina 40).     Els llibres de text espanyols de l’època de N’Ortega y Gasset i els d’ara continuen afirmant que la Unitat nacional d’Espanya fou com a conseqüència de les noces entre Isabel I de Castella i Ferran I d’Aragó.  Hem de notar la tranquil·litat amb la qual el savi deixa de banda “la història oficial”; hem de creure que ell donva per feta una secreta connivència; era com si, dirigint-se al seus, els estigués dient:  deixem-nos d’històries piadoses, i diguem les coses com són.  La discordant afirmació de N’Ortega cobrava tot el sentit.  Efectivament, Espanya – l’Estat espanyol modern – és una cosa feta per l’oligarquia castellana;  i és conseqüent afirmar que solament les testes dels oligarques castellans – castellans-andalusos – comprenen perfectament els projectes de la seva política oligàrquica castellana.   (Aclariment:  En general, els polítics espanyols  repliquen contra les peticions del nacionalisme català tot fent recurs als llibres de text espanyols. Vull dir que personatges destacats com ho és En Felipe González al fer declaracions sobre temes històrics fan recurs al llibre de text. Allò que no explicava En Felipe González era  de quina manera es produeix la formació d’una nova nació per causa d’unes noces reials; no expliquen com és que no es compleix la famosa dita de Monta tanto, tanto monta, Isabel como Fernando.  Allò que mai expliquen és que  és la gent del bàndol de N’Isabel la qui monta, i que són les lleis de N’Isabel les que són vigents, i que és la llengua de N’Isabel la que es declara d’obligat coneixement per als ferrandistes. I no expliquen què se’n va fer de la gent, de les lleis i de la llengua d’En Ferran. O sigui, no expliquen perquè al nou Estat havien de predominar els interessos de la nació castellana per sobre dels de la nació catalana).   Aquest tipus d’expressions es donen amb escreix dins l’obra de N’Ortega. Vegeu aquest altra cita: La genial rabosa aragonesa comprengué que Castella tenia raó, que calia amansir l’esquerpor dels seus paisans i incorporar-se a una Espanya major. Els seus pensament d’alta volada solament podien ésser executats des de Castella, perquè solament allà trobaven nativa resonància (España invertebrada, pàgina 63).   Còmodament instal·lat com a ideòleg de l’oligarquia espanyola,  N’Ortega no fou gens original respecte de les reivindicacions nacionals de bascos i catalans;  més aviat es situà en una posició que fàcilment es podria considerar reaccionària, la qual combregava amb els projectes repressius del general Primo de Rivera – i del rei Alfonso XIII -. Així, referit a les reivindicacions de bascos i catalans, digué:   ...són ambdós (catalanisme i biscaitarrisme) no altra cosa que la manifestació més acusada de l’estat de descomposició en que ha caigut el nostre poble; en ells es perllonga el gest de dispersió que fa tres segles fou iniciat. Les teories nacionalistes, els programes polítics del regionalisme, les frases dels seus homes manquen d’interès i són en gran part artificis (España invertebrada, pàgina 52).

     Des d’un primer moment, el filòsof aristocràtic va escollir el paper de guia intel·lectual privilegiat – ungit, es podria dir -. En aquest sentit anaven les seves pròpies declaracions de dirigent indiscutit, de profeta moral, de líder suprem. No dubta en fer crides a l’emotivitat del lector o de l’oient. Tan és així que, animat per no sabem quines ambicions (tal vegada suggestionat per l’exemple de certs cabdills polítics),  el filòsof de Madrid arriba a vertaders extrems d’impudor intel·lectual, com si ell fos realment un cabdill;  així es veu a un famós text de 1933:

   No se m’oculta que podria tenir a quasi tota la joventut espanyola en vint-i-quatre hores, com un sol home, a rera meu: bastaria que pronunciés una sola paraula. Però aquesta paraula seria falsa i no estic disposat a que falsifiqueu les vostres vides. Sé, i vosaltres ho sabreu dins no molts d’anys, que tots els moviments característics d’aquest moment són històricament falsos i van cap a un terrible fracàs...Prefereixo, doncs, esperar a que es presenti la primera generació autèntica. Si, per atzar, fóssiu vosaltres, tindria que esperar poc (Obres Completes, III, pàgina 116-117).

      He assenyalat la decisiva determinació social del jove assagista i el pes de la tradició de letrados pròpia de la seva família. El jove Ortega va ser seves les contradiccions ideològiques de la seva classe.  Al meu parer, la contradicció fonamental – originada per les il·lusions oligàrquiques  -  era provocada per una voluntat que volia unir allò que era separat i contraposat;  per una part desitjava un Estat modern i eficaç que superés la vergonyosa decadència espanyola, mentre que

, alhora,  el seu instint de conservació de classe el portava a oposar-se a qualsevol canvi estructural de l’Estat espanyol o de la societat espanyola, i desplegar una nova ideologia orteguiana que justifiqués la marginació – política, econòmica, cultural – tradicional de les classes no aristocràtiques, i de la burgesia catalana, en especial.

 

     Per posar un referent del fracàs dels intel·lectuals espanyols progressistes, citaré l’historiador En Tuñón de Lara. En Lara no contribueix a descobrir la funció de la ideologia de N’Ortega y Gasset, i, així, arriba a aquesta errònia conclusió:   Va néixer i es formà als estrats superiors de la societat, si bé, a dins ells, en un medi ” il·lustrat”que discrepava profundament dels homes  i equips que exercien el poder polític i de la manera com les classe socials  dirigents es beneficiaven de l’estructura política i social del país; en resum, estem parlant d’una burgesia moderna, que volia renovar el país i  posar-lo al ritme d’Europa (Medio siglo de cultura española, M. Tuñón de Lara, 1970, pàgina 224).

  “En un medi il·lustrat” i “d’una burgesia moderna” diu En Tuñón de Lara, quan haurai d’haver dit “en un medi d’ideologia conservadora de l’oligarquia tradicional”.

   Aparentment, sembla com si els intel·lectuals espanyols tinguessin una particular dificultat per entendre quina és l’autèntica classe dominant de l’Estat espanyol. Segur que el control directe que exerceix l’oligarquia sobre els mitjans de producció ideològica i la seva influència dins ells organismes i les institucions amb relació amb la cultura i la ideologia fan que els intel·lectuals espanyols de major projecció mostrin la marca de la seva deficiència.  Vull dir, sens dubte que mols altres intel·lectuals no combreguen amb les pedres de molí del molí oligàrquic, però per aquest motiu es veuen marginats i el seu pensament ofegat per la censura ( Sempre hi ha uns poderosos mecanismes de censura, tot i que es mantinguin ocults; és una censura no oficial, però, no per això, menys efectiva).

 

      De totes maneres, com era d’esperar, de tant en tant esclata qualque bombolla ideològica que posa de manifest que la ceguesa ideològica sovint és simulada. Així, el propi Unamuno, al 1907, en un moment d’indignació contra el sistema de domini de l’oligarquia, s’exclama:  Tot això envia al Parlament un munt de grans propietaris o de criats seus, de “señoritos” ignorants, de “sportmen” incults, de nens gòtics, de “ricachos empedernidos” i, sobre tot, d’insignificants que són a mercè del qui mana (Ensayos, tom II, pàgina 439).

 

         Dins l’Univers ideològic català, a diferència de l’espanyol, de bell antuvi, abundaren les crítiques contra el sistema oligàrquic i els seus ideòlegs. Aquest fou el cas del gran historiador Jaume Vicenç Vives, el qual, fent referència al domini de l’oligarquia i a la concepció de N’Ortega, va escriure:  La fortuna de la interpretació que J. Ortega y Gasset féu de la història d’Espanya prové absolutament del títol de l’obra, ja que els elements científics amb què fou bastida no resisteixen, ni abans ni ara, la més lleugera anàlisi. Però a la gent li plagué allò de la invertebració, perquè  justificava, a priori, qualsevol projecte de vertebració, àdhuc un projecte  aïrat, especialment si s’acomplia el ritu ortegagassetià de la minoria aristocràtica perfent Espanya. Exculpant l’eminent pensador castellà, diguem que “España invertebrada” fou escrita en anys de crisi per a la consciència castellana d’Espanya...A començaments de 1920, trontollava la Constitució dels Notables, el sistema d’autoengany parlamentari, el règim social al camp i a la ciutat, la monarquia...La invertebració d’Espanya de què es planyia Ortega y Gasset provenia del marcat desequilibri entre les estructures econòmiques, socials i ideològiques llegades del segle XIX. D’una banda, el ritme d’introducció i desenvolupament del maquinisme i de la revolució industrial havia sigut distint entre els diversos territoris de l’Estat espanyol, promovent-hi, en alguns, una societat burgesa evolucionada, amb una dinàmica ràpida – com a Catalunya i, després, al País Basc -, i en altres una fossilització del règim agrari latifundista...(Aproximación a la historia de España,  J. Vicenç Vives, pàgines 161-162).

 

      

     Tesi:  La manera de fer filosofia de N’Ortega y Gasset s’ha d’entendre com a resultat de l’exercici d’un gran aristòcrata que generosament  posava la seva intel·ligència  per a orientació i consell de persones de rang social inferior.    Tesi:  No és el cas que N’Ortega y Gasset desplegués el seu pensament a partir d’un determinat autor o d’una determinada escola filosòfica. Com a gran aristòcrata, agafava idees i recursos metodològics d’allà on li venia de gana, sense fer justificacions ni donar explicacions.     Tesi:   No és el cas que la deriva ideològica de N’Ortega y Gasset fos un cas excepcional, ans al contrari, fou la deriva pròpia dels grans aristòcrates espanyols a l’hora de donar compte de la seva conducta.  N’Ortega presentà “las cuentas del Gran Capitán” de les seves teories: ell entenia que no havia de donar comptes a ningú de la seva deriva ideològica.      Tesi: Els oligarques espanyols actuals – hereus i continuadors dels de l’època de N’Ortega i dels de l’època del General Franco – sempre presenten “las cuentas del Gran Capitán”: són cínics, no creuen en la veritat; entenen que la veritat la creen ells, com feia N’Ortega, que era  un dels seus. 

   Cal entendre el subjectivisme de N’Ortega a partir dels seus sentiments d’aristocratisme, a partir de la seva creença original de la inqüestinabilitat del seu cabdillatge intel·lectual. El privilegi de l’aristòcrata, sigui quin sigui, no pot ésser discutit ni posat en dubte pels seus vassalls.

   Les diferents postures irracionalistes que adoptà el filòsof no ens ha d’impedir de veure la dinàmica ideològica essencial:  la defensa dels interessos ideològics de l’oligarquia espanyola.

   

     Haurem de veure una petita col·lecció dels recursos arbitraris dels quals el filòsof en féu un ús continuat; recursos arbitraris penosos, que mostren la misèria intel·lectual de l’època (i un tipus de misèria intel·lectual que l’allarga fins a l’actualitat).

                          N’Ortega y Gasset i El racisme.     

    Els llibres de text espanyols i les enciclopèdies exalcen l’obra i la figura de N’Ortega y Gasset com si aquest fos un pensador comparable als més grans d’Europa, dèiem. 

      Però En Vicenç Vives deixava dit que la interpretació de la història d’Espanya que feia N’Ortega y Gasset era inconsistent ja que els elements científics en què fou bastida no resisteixen, ni abans ni ara, la més lleugera anàlisi.

 

    En aquest apartat haurem de veure que no és solament la interpretació de la història d’Espanya que és inconsistent, sinó que és el mètode filosòfic de N’Ortega el que no resisteix la més lleugera anàlisi. 

    Els administradors de la maquinària de propaganda de la cultura espanyola tenen un problema insoluble. El problema no és si el filòsof de Madrid és poc conegut a Europa i als Estats Units (Els administradors tenen in mente fer tot de campanyes grandioses als Estats Units); el problema és que les teories del catedràtic de metafísica no resisteixen la més lleugera crítica. Aquesta és la feblesa de l’Univers ideològic espanyol.  El Goliat espanyol resta tarat i inconsistent perquè està supeditat a l’oligarquia espanyola, mai vençuda encara ( oligarquia, que no s’ha de confondre amb la denominada burgesia, la classe dels industrials i dels comerciants).

      Haurem de veure que la metodologia utilitzada pel filòsof de Madrid té connotacions amb la manera aristocràtica amb que el Gran Capitán va presentar  els seus famosos comptes de despeses bèl·liques que el rei li havia reclamat, diuen. Hi ha un recull llegendari que diu així: per pics i pales, cent milions de ducats, per almoines per a que monjos i monges preguessin pels espanyols, cent cinquanta mil ducats; per guants perfumats per a que els soldats no oloressin la fortor de la batalla, dos-cents mil ducats...

   Haurem de veure alguns exemples dels recursos dialèctics de N’Ortega on el filòsof adopta un aire de rendir comptes a la manera del Gran Capitán.

 

    Una dels recursos arbitraris que més ús en fa el filòsof consisteix en un pretès experiment mental – que ell diu -, el qual consisteix en una invitació a imaginar que un hom participa amb la imaginació en una determinada situació  social o històrica. L’experiment mental ve a ser un succedani del que seria una aportació de dades verificables o fiables.  Amb aquest sorprenent recurs, intenta donar validesa científica a l’exercici de la imaginació. Així, al presentar arguments sobre una determinada teoria per a explicar un procés històric, N’Ortega proposa un experiment mental.  Així per demostrar la bonesa de la seva teoria sobre la crisi del Renaixement, el catedràtic diu als seus alumnes:

     Intentem, com l’altre dia, reviure pel nostre compte aquella situació – començaments del segle XV -...Per a nosaltres que som imaginàriament homes de començament del segle XV, la realitat és molt més complicada (Obras Completas, V, pàgina 158).

    El professor convida els seus alumnes – aquests textos fan referència a un curs de 1933 – a que facin un esforç d’imaginació, i, d’aquesta manera, tot seguit, passa a descriure’ls el que s’esdevindria si visquessin en aquella època, el que veurien, el que pensarien i sentirien, les diverses situacions en què es trobarien, i acaba exalçant la fecunditat del seu original mètode, tot dient: Vegin vostès com aquesta emigració imaginària, aquesta experiència mental que fem al suposar-nos tenint que existir cap al 1440, ens posa enèrgicament de manifest la diferència radical de la realitat històrica de llavors i la d’ara (Obras Completas, V, pàgina 161).

     Dut per l’entusiasme d’aquestes vivències històriques, el Gran Capián de la filosofia digué: I heus ací que en aquest principi del segle XV hem de viure a un món ja massa sabut, vell, recorregut per tots els seus racons, d’una complicació pul·lulant que aclapara i ofega. Res no té la gràcia incitant de la novetat; tot és el que fou i el que serà, sense remei, sense esperança. L’Església, l’Estat, la Universitat amb la seva ciència, la vida social, els usos domèstics, els jocs, tot estarà  ritualitzat, tot són fórmules com a sacramentals (Obras Completas, V, pàgina 161).

    El filòsof no explica d’on ha tret aquest mètode tan còmode y productiu; tampoc precisa de quina manera és vàlida una vivència històrica;  tampoc diu res de què s’ha de fer si es dóna una diversitat de resultats de l’experiment mental, segons sigui la imaginació de cada experimentador. El catedràtic utilitzà  aquestes pràctiques imaginatives també a les obres de maduresa.

    A la transcripció que segueix, l’autor donava unes estranyes indicacions sobre l’ús de l’experiment mental en qüestions socials y polítiques:  Senzillament, prengui nota el lector del que passa quan, davant els grans problemes polítics actuals, vol adoptar una actitud. Primer s’aixeca dins la seva ment una certa figura de possible governació, per exemple: l’autoritarisme...Això fa que el lector rebutgi aquesta solució i n’asagi mentalment una altra en la qual s’evitin els inconvenients de l’autoritarisme. Però amb aquesta torna a succeir el mateix, i així successivament fins que esgota totes les figures de governació que són òbvies perquè ja eren aquí...(Obras Completas, VI, pàgina 38).

   Sembla com si N’Ortega s’hagués muntat pel seu compte una mena de fenomenologia, però a l’espanyola, aristocràtica i imaginativa, de manera que té poc a veure amb la d’En Husserl.

    Si apliquéssim una simple anàlisi a aquest tipus de pseudo-fenomenologia, arribarien a la conclusió que, més que falsa, allò que s’ha de dir és que no té per on agafar, que no té sentit. En efecte, quan N’Ortega diu que, en determinades circumstàncies – quan una persona vol adoptar una actitud davant els grans problemes polítics actuals -, s’aixeca dins la seva ment una certa figura de possible governació, aquesta afirmació no és verificable. I més encara: jo, si de cas, afirmaria  que les persones, davant els problemes polítics, allò que fan és donar suport  al programa polític – o partit o líder polític – que defensi millor els seus interessos. Però, si ens hem d’atendre a la fenomenologia, direm que no sabem el que passa dins la ment de les persones.

    Poso com a condició sine qua non  per a la dialèctica entre les persones que els humans no sabem, no podem saber, per endavant el que passarà dins la ment de les altres persones. Tampoc N’Ortega ho podia saber;  no podia saber el que pensava i sentia un determinat lector d’un llibre seu.

      Tampoc és verificable – i no té sentit – això de l’experiment mental de la figura de governació de l’autoritarisme. Cal assenyalar que N’Ortega fa com si no en sabés res de la metodologia corrent dels estudis de sociologia.

 

         Puc dir que la metodologia orteguiana és una mena de cuentas del Gran Capitán. Com si fos el tsar espanyol de la filosofia, el catedràtic de metafísica feu ús de recursos il·lícits  de tot tipus així com li venia en gana. No havia de donar explicacions a ningú. Ungit pels déus, la tècnica d’introspecció li era més que suficient per entendre els grans problemes de la humanitat.  Ell, com a profeta i salvador,  no havia de fer altra cosa que fer partícips de la seva veritat superior als seus súbdits lectors.

   

     Tot  i que he seleccionat uns textos – que veurem tot seguit -, puc dir que aquests no són gens recercats, sinó molt típics de la literatura del filòsof.

 

     Una fórmula usada com a recurs dialèctic consisteix en afirmar que el lector o l’oient  estaran d’acord amb allò que va anunciar, utilitzant expressions com el lector sap, vosaltres sabeu, tots sabem, heu comprovat i d’altres semblants. I així, el text diu:  El lector sap, per haver-hi assistit o per referències, que hi ha hagut monarquies absolutes, cesarisme...i sap també que tots aquests autoritarismes, si resolen algunes dificultats, no les resolen totes; ans al contrari, en porten de noves (Obras Completas, VI, pàgina 38).

 

    Aquest paràgraf de N’Ortega no pot ésser més desgraciat: No és possible verificar el grau de coneixement d’uns lectors desconeguts respecte als sabers que els suposa N’Ortega. L’expressió “resol algunes dificultats, però no totes” és d’una imprecisió tan extrema que respecte de la qual no és possible intentar afirmar o negar la veritat.

    I, semblantment, quan escrigué:  Tot europeu actual sap, amb una certesa molt més vigorosa que la de totes les seves “idees” i “opinions” expresses, que l’europeu actual ha de ser liberal  (Obras Completas, VI, 39). 

    Anàlisi del text:  No es pot definir quina cosa sigui tot europeu actual; tampoc  es pot saber que vol dir una certesa més vigorosa. Respecte a la idea que  s’havia de ser liberal, deixant de banda la raresa de l’expressió, el sí es pot dir és que solament un gran institut d’enquestes i d’estadístiques – el Gallup, per exemple – hagués pogut verificar aproximadament si els europeus (deixant de banda quins europeus) de l’època eren més o menys liberals o partidaris del liberalisme.  I hagués resultat impossible als enquestadors verificar si els europeus tenien o no una certesa molt més vigorosa que la de totes les seves “idees” i “opinions” expresses, que l’europeu actual ha de ser liberal .

   En aquesta mateixa línia metodològica es troben nombrosos textos, com aquest:

    L’europeu actual es sent avui sense fe viva amb la ciència, precisament perquè fa cinquanta anys hi creia a fons (Historia como sistema, pàgina 52). Es podia deduir, doncs, que els espanyols no eren europeus actuals, posat que, com declara el professor, els espanyols no s’havien dedicat al cultiu de la ciència.

     I, en un altre text, deia:

    Tots “saben”que més enllà de les justes crítiques amb que es combat les manifestacions del liberalisme queda la irrevocable veritat d’aquest, una veritat que no és teòrica, científica, intel·lectual, sinó d’un ordre radicalment distint...(La rebelión de las massas, pàgina 157).

 

   De l’anàlisi del text, veiem que no és possible: definir l’extensió del concepte tots; saber quines són les justes crítiques; saber a quines manifestacions del liberalisme es refereix; saber la irrevocable veritat del liberalisme. Ja posat en èxtasi metafísic,  el filòsof deixa al lector in albis:  es treu de la mànega una nova variant de veritat que no és teòrica, científica, intel·lectual.

    Allò que sí sabem és que N’Ortega y Gasset, al 1912, formà part amb En Melquíades Àlvarez del grup promotor d’un partit liberal, el Partido Reformista  que fracassà a la contesa electoral (Era un partit de dretes. I com a detall orientador:  Esdevingut l’aixecament militar del 36, d’immediat, el filòsof s’autoexilià, i En Melquíades Alvarez fou detingut per les autoritats republicanes com sospitós de formar part dels facciosos i fou afusellat pels milicians anti-feixistes a l’agost del 36). 

 

     I un altre text especialment hilarant fa:

   Els racionalistes de l’hora present perceben d’una manera més o menys confusa que ja no tenen raó (El tema de nuestro tiempo, pàgina 45).

 

     O sigui, és un recurs extraordinàriament còmode que consisteix en donar per suposat que l’adversari reconeix el seu propi error.

      Una altra mina de la dialèctica orteguiana és el recurs a l’experiència personal. Com per exemple la d’aquest text: 

   Sempre que a França o Alemanya he assistit a una reunió on es trobava qualque persona d’egrègia intel·ligència, he notat que les demés s’esforçaven per aixecar-se fins al nivell d’aquella...En canvi sense he advertit amb paor que a les tertúlies espanyoles ...succeïa el contrari (España invertebrada, pàgina 156).

 

   I un altre exemple, amb un to ampul·lós, fa:

 

    Durant quinze anys de càtedra he pogut adquirir la més ampla experiència de l’enorme dificultat d’un cap espanyol per a arribar a comprendre aquest concepte (El de saber-se a sí mateix). En canvi, en sorprengué moltes vegades, als seminaris filosòfics alemanys, la facilitat amb que  el principiant hi penetra. Era l’ànec recent nat que es llença recte a la llacuna, el seu element (Tríptico, pàgina 84).

 

   S’entén: un cap espanyol de raça mediterrània no li va l’aigua de la llacuna.

 

     El pensador, en tot moment, com a Gran Capitán, tendeix a la desmesura, i veurem que arriba a extrems que provoquen astorament. Vegeu aquest text:

 

   El meu pensament...tendeix a recollir en una forta integració tota l’herència familiar. La meva ànima és oriunda de pare coneguts: jo no soc solament mediterrani. No estic disposat a confinar-me al racó iber de mi mateix...Bolquen les meves pupil·les dinttre la meva ànima les visions lluminoses; però de llur fons s’aixequen a la vegada enèrgiques meditacions.¿ Qui ha posat en el meu pit aquestes reminiscències sonores, on – com en un cargol els vents oceànics – perviuen les veus íntimes que dóna el vent als sins de les selves germàniques?...No m’obligueu a ésser solament espanyol, si espanyol tan sols significa per a vosaltres home de la costa reverberant. No, no fiqueu dins les meves entranyes  guerres civils; no afueu l’iber que va dintre meu amb les seves aspres , esquerpes, passions contra el blonde germànic, meditatiu i sentimental, que alena a la zona crepuscular de la meva ànima. Jo aspiro a posar pau entre els meus homes interiors i els empenyo cap a una col·laboració ( Meditaciones del Quijote, pàgina 85).

 

    S’entén:  l’autor ha heretat vincles de sang visigoda – i es sent visigot – i de sang d’iber – i es sent mediterrani i reverberant -.

    En aquest text, el catedràtic ha ficat mà a una mitòmana introspecció interior  prefabricada on se li revela tot el que volia que li fos revelat. Amb aquestes veus interiors que diu sentir, s’acompleixen, justament, les teories racistes de Houston Chamberlain (Un dels grans teòrics del racisme). En unes pàgines anteriors,  el savi de Madrid pontificava sobre les qualitats de les races i de la mescla de races, i afirmava que les races hispàniques són races essencialment impures; per les nostre venes flueix una tràgica contradicció fisiològica. Houston Chamberlain ha pogut parlar de races caos.

   

     Dintre d’aquest rosari de vicis de mètode,  cal situar el recurs del professor  a la falsa analogia, que consisteix en aplicar les propietats pròpies d’un ens a un altre ens que era objecte d’investigació. Així, per exemple, N’Ortega sosté  que d’una nació, d’una raça o d’una entitat, de la qual es predica que és jove es pot concedir sense més preàmbuls els atributs que són propis d’un home jove; i en paraules seves:

  

    La vida és una sèrie de fets regida  per una llei. Quan sembrem la llavor d’un arbre preveiem el curs normal de la seva existència. No podem preveure si el llamp vindrà o no a segar-lo amb el sabre de foc penjat del núvol; però sabem que la llavor de cirerer no portarà fullatge de pollancre. De la mateixa manera, el poble romà és un cert repertori de tendències  vitals que es van desplegant dins el temps passa a passa. A cada estadi d’aquest desplegament, es troba preformat el subsegüent (El tema de nuestro tiempo, pàgina 22).

 

        O, també en aquest altre text:

 

      Europa és vella, no pot aspirar a tenir les virtuts  dels joves. La seva virtut està en ésser vella; és a dir a tenir una llarga memòria, una llarga història (Historia como sistema, 1941, pàgina 71).

  

      La falsa analogia està feta : jove, vella  predicat d’Europa queda analogat a jove, vella predicat d’una persona. Per suposat, N’Ortega es guarda molt bé d’explicar quines són les garanties científiques del mètode analògic.

      La meva posició és absolutament crítica envers l’intuicionisme orteguià. M’ha satisfet trobar un text d’En Hegel crític amb l’intuicionisme del seu temps;  el text fa:

   

    De la pretensió del “saber immediat” d’ésser el criteri de la veritat es segueix...que es declari com a veritat tota superstició i tota idolatria i es justifiqui el contingut més il·legítim i més immoral de la voluntat...les apetències i les inclinacions naturals ...s’encarreguen per sí mateixes de dipositar els seus interessos  dins la consciència, i els fins immorals es descobreixen molt directament  dins ella (Enciclopèdia de les ciències filosòfiques, paràgraf 72).

   

      Haurem de veure que  N’Ortega y Gasset, de bell antuvi, es declarà racista i convertí les races humanes en una categoria essencial del seu mètode. En José Luis  Abellán  - distingit estudiós oficial de l’obra de N’Ortega y Gasset – argumenta que N’Ortega no era pròpiament un racista, en el sentit clàssic de la paraula, però reconeix que es donen mostres clares de confessions racistes; ara bé, N’Abellán es dóna pressa a atribuir-les a la precipitació i a la manca de ponderació del jove Ortega; diu N’Abellán:

    No volem dir diferències de raça, perquè creiem que les idees que en certa ocasió expressà N’Ortega sobre aquest punt no eren sincerament sentides, ni hi havia reflexionat detingudament, com es desprèn al ser opinions posades en boca del seu apòcrif Rubín de Cendoya. Bona prova del que diem: el que mai tornés insistir en aquestes afirmacions, encara que alguns han pretès un feixisme orteguià basa en aqueixa i en altres expressions no gens explícites (Ortega y Gasset en la filosofia española, pàgina 37).

  

     Els intel·lectuals espanyols, majorment, pretenen amagar o diluir les mostres de racisme que suren per tot arreu a la història i a la cultura espanyola.

      El text de N’Ortega a que feia referència N’Abellán diu:

 

   Les races no solament són distintes, sinó que tenen un valor substancial divers. Fóra poca cosa la varietat en el color dels rostres, en la capacitat dels cranis, en la posició dels ulls; tampoc és molt important el que els antropòlegs anomenen esteatopígia...La cosa greu és que unes races es mostren totalment ineptes per a les tasques de la cultura, que d’altres aconsegueixen un desenvolupament espiritual considerable, i que una sola sembla capaç de desenvolupament indefinit: la indoeuropea (Obras Completas, I, pàgina 494).

 

     O sigui, el pensador del Guadarrama, d’una teoria lingüística que suposava que existí una llengua indoeuropea, mare de les posteriors llengües germàniques, afirmava, sense més, que hi havia una raça indoeuropea. O sigui, hi hauria la deessa indoeuropea i el seu profeta seria Ortega y Gasset.  

    Certament, d’aquestes declaracions i d’altres de semblants no es pot afirmar que N’Ortega fos un autor conscientment feixista o pre-feixista; però sí que es pot afirmar que  l’ús i abús de categories racistes que fa N’Ortega contaminen gran part de la seva obra.

   El racisme declarat d’En Rubín de Cendoya és el primer anunci de la salvació per la raça. Veurem que les declaracions racistes són extraordinàriament abundants. Però allò més greu és que el filòsof de Madrid declara explícitament que és d’acord amb els grans teòrics del racisme, Gobinau, Chanberlain; i fou un introductor de les teories feixistes de N’Oswald Spengler (autor del llibre La decadència d’Occident i enaltidor d’En Mussolini). Fins i tot es poden trobar referències d’escrits de N’Ortega a personatges nazi com fou el cas de N’Alfred Rosenberg, gran propagandista del racisme nazi (condemnat a mort pel tribunal de Nuremberg, i executat).

    N’Ortega recull a mans plenes el racisme germànic, però, a més a més, ens trobem amb una mena de panracisme orteguià original, molt peculiar i ben manifest. Amb la denominació de panracisme orteguià vull donar a entendre que hi ha una constant reformulació en sentit racista de conceptes i teories, fenomen dialèctic que l’autor utilitza de la manera més impensable i anodina.

 

    Ja en un dels seus primers escrits importants, Meditaciones del Quijote, de 1914, es troben unes mostres clares de panracisme orteguià:

  

   Quan es parla d’una cultura específica no podem menys que pensar en el subjecte que l’ha produïda, en la raça; no hi ha dubte que la diversitat de genis culturals argüeix al cap i a la fi una diferència fisiològica de la qual aquella en una o altra forma en pervé. Però convindria fer constar que, encara que una cosa porti a l’altra, són, en rigor, dues coses molt distintes la d’establir tipus específics de productes històrics – tipus de ciències, arts, costums, etc. – i la de cercar, una vegada fet això, per a cada un d’ells, l’esquema anatòmic o, en general, biològic que li correspongui (Meditaciones del Quijote, pàgina 66).

 

   He d’assenyalar que el filòsof introduí la categoria raça sense elaborar protocols explicatius, i sense preàmbuls. Com ja he comentat en altres anàlisis, N’Ortega no defineix els elements de les seves proposicions, de manera que presenten greus dificultats d’interpretació.

   Al paràgraf transcrit, es troba la mateixa metodologia viciosa que ja hem analitzat en altres escrits, però aquesta presenta un detall molt especial que és la categoria raça.

El propi pensador li dóna una càrrega transcendent al afirmar que la cultura és un producte de la raça.

    Al meu parer, aquestes afirmacions deixen fora de dubte que el filòsof participa del racisme, al menys, en el sentit irracionalista del concepte, com es pot comprovar en aquest altre text:

 

   La resposta és obvia : la cultura mediterrània no pot oposar a la ciència germànica – filosofia, mecànica, biologia -, productes propis. Mentre fou pura – és a dir, des de N’Alexandre fins a la invasió bàrbara -, que la cosa no ofereix dubte. Després, amb quina seguretat podem parlar de llatins o mediterranis? Itàlia, França, Espanya estan negades dins sang germànica. Som races essencialment impures; per les nostres venes  flueix una tràgica contradicció fisiològica. Houston Chamberlain ha pogut parlar de races caos (Meditaciones del Quijote, pàgina 67).

 

      I, unes pàgines abans, havia dit:

 

    Els pensaments nascuts a Grècia  prenen la tornada cap a Germània. Després d’un llarg somni, les idees platòniques desperten sota els cranis de Galileu, Descartes, Leibniz i Kant, germànics (Meditaciones del Quijote, pàgina 65).

 

    Si apliquéssim la metodologia de N’Ortega y Gasset a aquests dos breus textos  transcrits, llavors ens seria possible desfermar una tremenda marabunta. Vegem-ho.

 

La cultura mediterrània, diu, i es refereix a l’època actual;  o sigui que s’ha d’entendre com una sola cultura el conjunt de cultures dels pobles mediterranis. Però sembla que N’Ortega no hi deu incloure els països musulmans;  o sigui, hi hauria uns pobles mediterranis de cultura musulmana – Turquia, Egipte, el Marroc...- que serien i no serien de cultura mediterrània. Sembla que l’autor es vol referir – per això els anomena – a Itàlia, França i Espanya, bàsicament.  L’Espanya de 1914, en efecte, no podia oposar productes propis a la ciència germànica, però no es pot dir el mateix de la França de 1914, la qual competia amb Alemanya per l’hegemonia  europea.

   Mentre fou pura, diu l’etnòleg de Madrid.  Es refereix a la divisió de les races humanes en races pures i races impures (segons la proposta d’En Houston Chambelain,  sense base científica, és clar).  Diu que la raça – la mediterrània - fou pura des d’Alexandre; s’entén que es refereix a Alexandre el Gran. Es veu que el professor s’havia descomptat. Si els grecs eren de raça germànica, llavors s’ha d’entendre que ho eren abans i després de N’Alexandre.

    N’Ortega no especifica de quina manera han de ser considerades les poblacions no germàniques de l’època de l’Imperi romà.

  N’Ortega no aclareix de quin tipus era la puresa racial mediterrània, si es donaven una diversitat d’ètnies d’orígens diversos. Dóna a entendre que amb la caiguda de l’Imperi, amb les invasions germàniques, Itàlia, França i Espanya quedaren negades amb sang germànica. La cosa queda un poc complicada; vegem-ho:  les ètnies de la península Ibèrica – allò que N’Ortega anomena impròpiament Espanya – eren diverses, i, entre aquestes, es suposa n’havia de celtes, és a dir, germàniques. Per altra banda els llibres de text d’història de l’època de N’Ortega – com els d’ara – afirmaven que hi hagué una mescla de celtes i d’ibers, mescla de la qual sorgiren uns suposats celtibers. De ser així, llavors sembla que per tot arreu hi hauria races impures.  Els pobles de la península itàlica també eren d’ètnies diverses, i  tota l’àrea del Nord,  la conca del Po, era habitada pels gals, que són considerats germànics. I si ens referim als pobladors de la Gal·lia,  eren majorment gals.  Per tant, quan el catedràtic parla d’Itàlia. França i Espanya negades dins sang germànica no té en compte que aquestes tres àrees ja feia segles que estaven negades dins sang germànica.

 

    Els pensaments nascuts a Grècia prenen la tornada cap a la Germània,  diu l’autor. Segons això sembla que s’ha d’entendre que la filosofia grega era un producte d’un poble de raça germànica, com si hi hagués una sola filosofia, un sol producte cultural.  Tan és si és la filosofia d’En Protàgores o la d’En Plató. Aquells homes grecs, de raça germànica, pensaven i el seu pensament era un producte germànic. Per això, tornen a la Germània dos mil anys després.

   Posat que En Plató era de raça germànica, les seves idees  dos mil anys després desperten sota els cranis de Galileu, Descartes, Leibniz i Kant.  N’Ortega ens convida a suposar que un cap de pensador germànic pensa idees germàniques i que aquestes desperten a uns altres caps pensants germànics.  Però salten tot de preguntes i de dubtes;  Descartes, Leibniz i Kant eren idealistes com ho era En Plató, però es fa difícil haver d’acceptar que En Galileu fos platònic. En Galileu no era filòsof, era físic. En Leibniz i En Kant eren alemanys, però no seria gens segur afirmar que En Galileu era un home germànic.  Aquests autors que cita N’Ortega no es declaraven seguidors de les idees d’En Plató. La pregunta que salta és:  i què dir dels filòsofs idealistes que no eren de raça germànica, com, per exemple, En Baruch Spinoza el qual era de raça jueva (segons diuen)?

Per altra banda, què passa amb els grans filòsofs materialistes alemanys com a En Haeckel? Tal vegada han de ser considerats no germànics els de pensament materialista?  I de quina raça seria l’atomisme d’En Demòcrit, tan rebutjat per En Plató?

    Els pensaments nascuts a Grècia prenen la tornada cap a la Germània, diu l’autor.  Si els pobles grecs – jonis, doris i eolis – eren de raça germànica, no té sentit parlar de la tornada a la Germània. Per altra banda, què passava la Germània a l’època d’En Plató? Perquè la Germània no produí ciència germànica ni de cap altre tipus durant segles? I perquè les idees entren en estat de somni? I perquè les idees es estat de somni un bon dia desperten?  I perquè les idees d’En Plató no havien de despertar a la Grècia moderna? Un hom ens podria respondre dient que tal vegada els grecs moderns ja no són pròpiament germànics, o que no són germànics purs.

 

     Llançat pel gran camí de l’irracionalisme, N’Ortega y Gasset  fa del racisme un sac on hi cap tot, de manera que amb aquest sac es pot donar les més variades respostes a una qüestió plantejada.  Hem vist que posava En Descartes al costat de Leibniz i de Kant; doncs, bé, unes pàgines més avall, amb no menys rotunditat, sosté la idea contrària, i diu que En Descartes no és germànic:

 

   ...i admetent la producció ideològica duita a terme a les nostres terres des de l’Edat Mitjana fins avui com a relativament mediterrània, tan sols trobem dos cims ideològics capaços d’emular els magnífics cimadals de Germània: el pensament renaixentista italià i Descartes (Meditaciones del Quijote, pàgina 67).

 

   I, a continuació, afegeix:

 

    Leibniz o Kant o Hegel són difícils, però són clars com un matí de primavera; Giordano Bruno i Descartes tal vegada no siguin igualment difícils, però, en canvi, són confusos.

  

   En l’espai d’unes pàgines, En Descartes, de cim de la Germània, esdevé un dels rars exemplars de la confusa cultura mediterrània. Queda clar que el catedràtic de metafísica podia fer qualsevol tipus d’afirmació sense que ningú digués res.  Les elits oligàrquiques  continuaven amb un domini ideològic abassegador, fins al punt que el professor anava amb les calces desfetes, podia afirmar o negar el que li vingués de gust.

   

      Al pensador del Guadarrama li encantava utilitzar les categories racistes per a l’elaboració de la seva florida literatura filosòfica. Va fer ús d’aquests recursos al llarg de tota la seva obra.  En aquest aspecte, són especialment significatives les seves obres més populars, España invertebrada, de 1921, i La rebelión de la massas, de 1933. Al text que segueix, es pot constatar el grau insofrible de manipulació que feia el filòsof:

 

   Espanya és un organisme social, per dir-ho així, un animal històric que pertany a una espècie determinada, a un tipus de societats o “nacions” germinades en el centre i occident d’Europa quan l’Imperi romà sucumbeix. Això vol dir que Espanya posseeix una estructura específica idèntica a les de França, Anglaterra i Itàlia. Les quatre nacions es formen per conjunció  de tres elements, dos dels quals són comuns a totes i solament un varia. Aquests tyres elements són: la raça relativament autòctona, el sediment civilatori romà i la immigració germànica. El factor romà, idèntic a totes parts, representa un element neutre dins l’evolució de les nacions europees. A primera vista sembla lògic cercar el principi decisiu que les diferencia en la base autòctona, de manera que França es diferencià d’Espanya el que la raça gal·la es diferenciés de la ibèrica. Però això fou un error. No pretenc, està clar, negar la influència diferenciadora de gals i ibers al desplegament de França i d’Espanya; el que nego és que sigui ella la decisiva. I no ho és per una raó senzilla...els germànics conqueridors no es fonen amb els autòctons vençuts...són el poder plasmant i organitzador; són la “forma” mentre que els autòctons són la “matèria”. Són l’ingredient decisiu; són els qui “decideixen”...la diferència entre França i Espanya, no tant de la diferència entre gals i ibers com de la diferent qualitat dels pobles germànics invasors. Va de França a Espanya el que va del franc al visigot (Espanya invertebrada, pàgina 129).

    

   Sembla clar que N’Ortega defensa una tesi segons la qual el procés històric vendria fortament determinat per la conjunció d’elements racistes. Diu el filòsof etnòleg que Espanya posseeix una estructura específica idèntica a les de França, Anglaterra i Itàlia. Al meu parer, no és possible saber què significa “estructura específica”, però sí que ho carrega amb el concepte de raça, de raça humana i que aquest esdevé una categoria per a explicar la història.

    El catedràtic es declara racista; però, com és sabut, els teòrics del racisme són germanistes. I N’Ortega també; és a dir, fa seves les teories dels ideòlegs germànics segons les quals una suposada raça germànica seria superior a altres suposades races no germàniques.

    Fonamentat sobre aquests postulats racistes, el professor afirmà  que els germànics són l’element decisiu. Hem d’assenyalar la manera extraordinàriament difusa amb la que presenta una molt imprecisa comparació de suposades nacions de no es sap l’època exacta. Segons l’etnòleg, l’estructura específica és idèntica a les quatre denominades nacions (Idèntica!, quan solament en lògica o matemàtiques es pot usar identitat de manera pròpia. N’Ortega y Gasset és més Gran Capitan del germanisme que els propis germanistes racistes).

  

    La España visigoda. En contra del que donava per suposat el filòsof de Madrid, i en contra dels llibres de text i les enciclopèdies espanyoles, la utilització del terme España aplicat a èpoques històriques anteriors a 1714 és incorrecte. El terme España en sentit d’àrea geogràfica, si bé no és un disbarat, és imprecís. I utilitzar el terme España, en sentit de nació és fer un ús aberrant que s’allunya de la historiografia científica.

    N’Ortega fa seus els prejudicis de l’oligarquia. La literatura espanyola en dóna fe. Els tractadistes espanyols i N’Ortega només estan interessats pels visigots en quant  els visigots intervenen en la història d’una suposada “nació espanyola” que era inexistent. L’autèntica i detallada història dels visigots no els ha interessat mai, ni tampoc interessà a N’Ortega.

   Els llibres de text espanyols i les enciclopèdies – i N’Ortega – parlen de la “Invasió dels bàrbars” per referir-se a la fi de l’Imperi romà; la invasió dels bàrbars, com si fos una mena de terratrèmol de la història, un fenomen imprevisible, un accident. 

   La realitat històrica de l’Imperi romà és que, des del segle II, va començar un procés de feudalització indeturable. S’ha d’entendre que aquests procés significava que Roma ja no podia garantir la seguretat i la satisfacció de les necessitats dels territoris de l’Imperi (Des de finals del segle II, les ciutats començaren a emmurallar-se). D’aquí que, a la major part d’àrees de l’Imperi els representants de l’Imperi hagueren de tirar en davant iniciatives pròpies, o sigui, actuar com si Roma fos un símbol llunyà, actuar pel propi compte; o sigui, establir-se com a senyors feudals;  uns senyors feudals que juraven fidelitat a l’emperador de Roma i a les lleis de Roma, però que fàcilment entraven en guerra contra l’emperador. Havien de jurar fidelitat i pagar impostos a Roma, però alhora havien d’organitzar la defensa militar pròpia, així com intentar resoldre el creixent desordre econòmic.

 

     La denominada invasió dels bàrbars no fou tal cosa. No hi va haver invasió, pròpiament. La realitat històrica és que diversos pobles germànics feien incursions dins les fronteres de l’Imperi des del segle I; i, més endavant, s’havien anat instal·lant a diverses regions de l’Imperi romà, sobre tot a partir del segle III. Els emperadors romans – o sigui, l’oligarquia romana, el patriciat – anaven aplicant noves fórmules a l’hora de fer front a uns  pressupostos  de guerra que buidaven les arques de l’Estat. I una de les fórmules – com a troballa beneïda – consistí en contractar a pobles bàrbars com a aliats de l’Imperi; es tractava d’unes negociacions polítiques de poder a poder;  aquests pobles germànics – com era el cas dels visigots – rebien terres i altres beneficis per part de Roma;  es feia un pacte, per mitjà del qual aquests figuraven com a pobles federats a Roma.

De fet, els visigots intervenien en la major part de conflictes externs i interns – guerres civils, lluita pel poder – de l’Imperi.

   Al segle V, allò que s’esdevingué no fou la invasió dels bàrbars sinó que els pobles germànics federats – i d’altres, menors – decidiren apoderar-se de l’Imperi romà. Com explico en un escrit meu: Al segle V, els dirigents – l'aristocràcia guerrera – de diversos pobles germànics decidiren apropiar-se de grans àrees de l'Imperi romà. Però no simplement per aconseguir unes terres on establir-se com a pobles. La nova idea, el nou projecte, del cabdills germànics consistia en apoderar-se de l'Imperi romà mateix, en establir-se com a administradors de l'Imperi en substitució dels romans.   Durant segles, els ostrogots i els visigots feren de pobles que deambulaven: deixaven uns territoris i n'ocupaven uns altres, una i altra vegada, com si complissin una mena de mite de Sísif; així, feren una deriva que avui ens sembla increïble. Els visigots fins i tot aconseguiren nous territoris dins l'Imperi, com a resultat de les negociacions amb Roma. És a dir, la gran estratègia política dels pobles germànics ja va començar a ser desplegada abans de la caiguda de l'Imperi romà. No és el cas que Roma assimilés els germànics, sinó que els germànics s'anaven apoderant de l'Imperi, per graus, per mitjà de contínues negociacions amb els emperadors de Roma.

  La novetat, el nou gran projecte, va consistir en establir-se  com administradors de l'Imperi, de la porció de l'Imperi romà que pogueren ocupar militarment. Els ostrogots, els visigots, els francs i d'altres pobles germànics passaren a ser els nous administradors de l'Imperi romà. Conformaren uns nous imperis  on la població d'ètnia germànica era minoritària respecte a la població total. Per exemple: 200.000 visigots enfront de sis milions de hispani (Per cert, hispani fou el nom que aplicaren els romans per referir-se a la vintena de nacions o pobles que habitaven a la península ibèrica) . En tot moment, els nous administradors mantingueren les institucions de l'antic Imperi.  Fins i tot, arribaren a adoptar el nom d'Imperi romà, com fou el cas de la denominació de "Imperi Romà Germànic". El manteniment de l'administració romana i de la llengua llatina fou una necessitat; sense administració romana, els resultava impossible construir i mantenir els seus imperis (La filosofia i la religió sense màscara, pàgina 27).

     N’Ortega y Gasset usa el concepte de raça a la manera de Gran Capitán. No era etnòleg ni va emprendre cap tipus d’investigació etnològica que abastés tot Europa; senzillament, no era al seu abast. Únicament un gran equip  ben dotat econòmicament  podria pretendre una investigació d’aquest tipus. Per altra banda, la major part de les afirmacions del filòsof no són verificables.  Així, continua fent ús d’aquest pangermanisme desfermat, i en un opuscle sobre Kant, de 1924, escrigué:

 

     Però, ultra això, l’home modern és un europeu occidental, i això vol dir que és més o menys germànic. Amb això li hem donat una qualificació etnològica. A l’Europa meridional el germànic ha rebut dintre seu una contenció mediterrània.  A França, una compensació celta. Kant és un germànic sense compensacions  - no se li adverteix cap símptoma d’eslavisme que a vegades apunta al prussià -, és un alemany (Tríptico, pàgina 77).

  

   A considerar: Es veu que els europeus no occidentals no so deuen ésser homes moderns, i ens quedem sense saber perquè no són moderns els altres homes moderns. Segons això, hauríem de suposar que els andalusos, per exemple, són més o menys germànics.

      El mestre etnòleg no explica com va això de les compensacions. Si els celtes eren germànics, llavors queden sense saber que vol dir una conpensació celta. També ens quedem sense saber com són i com es manifesten els símptomes d’eslavisme quan afecten a un home germànic.

    Kant és un alemany, diu rotund; però va resultar que els pares d’Immanuel Kant – oh, ironia del destí! – eren escocesos emigrats a Koenigsberg. El pare de Kant, guarnicioner de professió, encara signava com a Cant, el cognom escocès originari.

   De la suposició de que En Kant sigui un germànic pur, N’Ortega en treu la conclusió que un destí misteriós el portarà a escriure la Crítica de la raó pura.

    Seguint dins aquesta línia de determinisme per causa de la raça,  el Gran Capitán anirà acumulant afirmacions, sense que es molesti a fer una modesta argumentació o una referència. Així, arriba a l’extrem d’afirmar que la diferent modulació filosòfica entre En Descartes i En Kant es deu al factor raça, tot dient:

 

   La conseüència és que la “pensée” d’En Descartes queda tenyida d’una certa materialitat meridional  (Tríptico, pàgina 87).

 

    N’Ortega no hagués superat un examen fet en un mínim de rigor. En Descartes era de família aristocràtica, del Nord,  però  N’Ortega va trobar convenient considerar En Descartes com a subjecte que no era de raça totalment pura, donant a entendre que tenia sang no germànica, que estava un poc tenyit d’una certa materialitat meridional.

 

     En aquesta línia de descobriments panracistes, el Capitán arriba a un nivell que s’ha de considerar pròxim a l’apoteosi filosòfica (Deu ésser per això que la Universitat espanyola el situa a un dels llocs més alts de la història de la filosofia universal. Déu ésser que la Universitat espanyola continua menada pels Grans Capitans).

     Amb una revolada, el gran etnòleg s’exclamà:

 

   Perquè, en veritat, tota la filosofia moderna és idealisme. No hi ha més que dues notables excepcions: Spinoza, que no era europeu, i el materialisme, que no era filosofia (Tríptico, pàgina 88).

 

   Segons l’etnòleg, N’Spinoza és una excepció perquè era jueu. Entén que els jueus no són de la suposada raça europea, la qual és més o menys germànica. Dóna per suposat que hi ha una raça jueva i una sang jueva, si bé seria més propi referir-se a raça hebraica, posat que els jueus són aquells que són membres d’una societat religiosa  (Un hom català ha de sentir vergonya aliena pels Grandes Capitanes).  De seguir la deriva panracista-bastant-estúpida, resultaria que els jueus europeus no serien europeus perquè no són de raça germànica, i que, en canvi, la major part d’individus descendents de les antigues ètnies europees de sang no germànica serien considerats més o menys germànics.  O sigui, un europeu descendent dels antics fenicis - un poble semita - és un europeu modern, però si és un europeu descendent – se suposa – dels antics hebreus, en aquest cas, misteriosament, no és un homes germànic, no és un europeu modern.

     El Gran Capitan, ja posat, també es decideix a tallar els nus gordià de la filosofia materialista. El savi de Madrid declara que el materialisme no és una filosofia, amb la qual cosa dóna per resolt el problema.

 

    Seguint l’anàlisi de textos de l’autor,  faré referència a La rebelión de las masas, publicat a 1929,  una de les obres d’Ortega de major difusió, i, alhora, una de les més arbitràries, irracionalistes, racistes i precipitades; amb la qual cosa quedà demostrat que els Grandes Capitanes de l’oligarquia continuaven mantenint sotmeses les masses clientelars, és a dir, aquelles masses constituïdes pels clients del senyor, de l’oligarca.

   Amb la teoria social i política continguda dins La rebelión de las massas, l’oligarquia veié satisfets dos dels seus principals anhels: per una banda, veié teoritzat el menyspreu que sentia per les masses proletàries, i, per l’altra, satisfeu el rancor contra la burgesia moderna, la classe que amenaçava els seus privilegis.

 

   On diu que N’Ortega va retornar d’Alemanya imbuït de kantisme, i ell, en efecte, fa moltes referències a Kant i a l’idealisme alemany. Però N’Ortega mai fou un kantià.  El jove filòsof, després d’unes breus estades a Alemanya, va tornar a Madrid amb el mateix esperit amb que havia partit: amb un decidit ideari d’ideòleg de l’oligarquia espanyola, d’esdevenir un Gran Capitán. A  la seva estada a Alemanya va recollir molt de material que li seria útil;  va recollir majorment tot de material de l’irracionalisme alemany, material que impregnava bona part la societat alemanya de l’època (Una part de la societat només, perquè l’altra part votava socialista i comunista, és a dir era majorment materialista).

   Ortega y Gasset no basa els seus escrits en plantejaments kantians, ni parteix dels pressupostos de la filosofia de Kant, ni defensa les tesis centrals d’aquesta filosofia idealista. Es pot dir que En Kant i N’Ortega no s’assemblen, com no s’assemblen les seves literatures filosòfiques. En Kant era de família humil, de fortes conviccions religioses, d’esperit pietista. Aquest filòsof portà una vida modesta i retirada,  de professor universitari d’una petita ciutat prussiana, d’esperit luterà,  i de pensador centrat en la seva labor;  un personatge absolutament contraposat al del Gran Capitán.

    El savi de Madrid no amaga la seva admiració per En Nietzsche i pels autors irracionalistes més de moda en Alemanya.

    N’Ortega y Gasset representà un intent de construir una ideologia oligàrquica que es presentés amb un cert aire de modernitat, però de modernitat a la manera que el feixisme era modern. El filòsof  proposava una renovació ideològica, però amb l’objectiu d’enfortir el poder de les elits oligàrquiques.  Era un intent de promoure un moviment capaç d’arrossegar al darrera seu a segments de la població castellano-andalusa, majorment.

   És difícil comptabilitzar l’abast real que va aconseguir el projecte d’Ortega, però no hi ha dubte de que, sigui quin sigui l’èxit que aconseguí,  el resultat fou sempre positiu per a l’oligarquia, tot i que els sectors més reaccionaris blasmaven la línia ideològica de N’Ortega.  Les classes mitjanes de l’Estat – en especial, les de l’Espanya estricta -, es deixaven temptar per les noves ideologies irracionalistes que confluïen cap al feixisme o el reaccionarisme (S’ha de considerar que la dreta espanyola, la CEDA,  a les eleccions del 36, va aconseguir quasi la meitat dels vots emesos).

     Referent a això, és bo assenyalar que l’anomenada Generació del 98 començà – segons diu el tòpic – proclamant la necessitat d’europeïtzar Espanya per acabar dient els reaccionaris que allò que calia era espanyolitzar Europa. Ortega, per suposat, era al cap davant dels espanyolitzadors d’Europa. Aquest salt mortal cap a l’irracionalisme venia palesament expressat – amb la misèria intel·lectual que comportava – amb la frase de Miguel de Unamuno que digué allò de que inventen ellos.

   Els intel·lectuals desclassats i que no estaven al servei de l’oligarquia, que cercaven una solució a la problemàtica espanyola, majorment, acabaren servint els interessos de l’oligarquia i de la reacció.  Es podria dir que l’intel·lectual castellà es trobava en la dramàtica situació d’estar cercant unes classes populars  a qui poder servir, i que, a la fi, molts d’ells traïren el projecte renovador, pel motiu que les classes populars castellanes en tot moment es mostraren proclives a seguir els projectes de l’oligarquia. Per citar uns exemples, Azorín i Miguel de Unamuno, de joves tingueren marcades vel·leïtats amb l’anarquisme llibertari i amb el socialisme, respectivament . Azorín col·laborà als diaris àcrates i Unamuno durant un cert temps es declarà socialista i col·laborà en diaris d’aquesta tendència. Allò que m’interessa subratllar és que aquests dos personatges – com molts d’altres de l’època -, sense passar-se expressament a la dreta, àdhuc topant amb la dreta, participaren en els moviments irracionalistes, quan no decididament reaccionaris. Unamuno es declarà decidit combatent espanyolista contra els drets nacionals i culturals dels bascos i dels catalans, sobre tot dels catalans. I contra una Europa dels burgesos clama a favor d’una Castella noble, mística i guerrera (O sigui, l’aparell de propaganda actual de l’Univers espanyol amaga el reaccionarisme de N’Unamuno)

   

   M’he referit a l’estat il·lusori de l’oligarquia espanyola de principi del segle XX; aquesta il·lusió consistia, bàsicament, en confiar que es donés una renovació nacional o renaixement espiritual o regeneració espiritual, expressions totes elles que comporten la impotència real de l’oligarquia terrera castellana per superar l’Estat de prostració de la nació – la de la Espanya estricta -. És una contradicció comuna que es dóna a les societats dominades per l’aristocràcia terrera, com en el cas de l’Estat espanyol. L’oligarquia és suficientment forta per a mantenir sotmeses a les classes mitjanes tradicionals – inclosa la seva burgesia tradicional – i per fer fracassar els intents d’aquestes classes de participar del poder polític monopolitzat per l’oligarquia.

   Per altra banda, els oligarques comproven, amb sentiment d’horror, que ells passen a dependre de cada vegada més de les elits dels Estats moderns, Estats en el quals l’aristocràcia va deixar de ser la classe dirigent. El sector més conservador de l’oligarquia castellana, el que no volia ni sentir-ne parlar de regeneració va haver de comprovar la ridiculesa de la seva postura en el desastre del 98. Davant l’opinió pública mundial,  els dirigents espanyols aparegueren tal com eren,  com uns  il·lusos i uns ridículs: la marina de guerra ianqui enfonsà les esquadres espanyoles, sense despentinar-se, sense que cap dels seus vaixells tingués el més petit dany (Davant la probabilitat que els Estats Units declarés la guerra a Espanya, el govern espanyol i les elits estaven espantats, puix que sabien que els Estats Units els superava de molt militarment. Però mostraven una actitud altiva respecte de les exigències dels ianquis, com si no tinguessin por a una guerra. Feia mesos que els diaris espanyols – és a dir, els diaris d’oligarquia – feien campanyes d’intimidació amenaçant els ianquis i exalçant la capacitat guerrera dels espanyols i de l’esquadra espanyola. Quan a la fi els Estats Units declararen la guerra, les masses de Madrid esclataren en grandioses manifestacions patriòtiques; estaven convençudes que esclafarien els ianquis com si fossin cuques molles. Aquells governants enardien a les masses sabent que la marina de guerra anava cap al desastre).

    Al 1898, la literatura regeneracionista ja havia donat els fruits més madurs:  Giner de los Rios, Picavea, i, sobretot,  Costa. Cal tenir en compte que En Joaquín Costa estigué present als esperits reformadors de les primeres dècades de segle. Ara bé, ha de quedar clar que el regeneracionisme, àdhuc el més radical,  no deixava d’estar d’acord amb la línia renovadora de l’oligarquia.  El regeneracionisme, com a ideologia que convenia a l’oligarquia, no podia fer canviar la situació de punt mort en que es trobava la societat castellano-andalusa. Així mateix, l’oligarquia es mostrà incapaç de superar aquesta literatura i es mantingué en aquesta posició fins que esclatà la guerra civil.

   Les diverses capes socials castellanes foren incapaces d’iniciar una revolució estructural a la manera dels països desenvolupats d’Europa,  i, en canvi, la revolució industrial  es desplegava ràpidament a Catalunya i al País Basc. Quan arribaren els anys 1930, Catalunya i el País Basc presentaven un panorama econòmic, social i polític que tenia poc a veure amb l’Espanya estricta.

    A l’Espanya estricta, la ideologia dels propietaris mitjans i petits – de la societat agrària tradicional –  fou incapaç de desplegar una opció política pròpia. Les classes populars tradicionals es mantingueren més aviat aferrades a la ideologia conservadora. I l’Església catòlica continuava essent el principal instrument de domini ideològic de l’oligarquia.

   Després de cinquanta anys de predicació de krausisme i regeneracionisme,  el balanç era catastròfic: el poder continuava en les mans ineptes de l’oligarquia; el país continuava en fase minvant. L’amargor d’aquest fracàs era recollit per En Joaquín Costa a un discurs pronunciat a Saragossa a l’any 1906, que feia:

 

   Al midar el grau de mentalitat i l’estatura moral dels qui ens tenen posat el peu al coll, i veure que nosaltres ho sofrim com a miserables vençuts d’imperi asiàtic...al contemplar-nos corpresos per una tremenda crisi de la fam, deguda en gran part a la inèpcia, a la deixadesa i al desgovern d’aquells anomenats governants...al saber  que sempre que el titulat rei ens crida a les urenes, hi acudim com a xots ...que amb un pressupost  bàrbar de 1.000 milions de pessetes no tenim exèrcit, ni marina, ni escoles, ni camins, ni llibertats, ni tribunals, ni comicis, ni higiene, ni policia...que la nació encara es troba per  constituir...que tot l’edifici social està podrit...(Oligarquia i caciquismo, pàgina 64).

 

   Mentre En Costa parlava de regeneració, N’Ortega anà perfilant una regeneració específica que fes a les masses dòcils a les minories excel·lents. Sigui quina sigui la impressió que Alemanya causà a N’Ortega, del que no hi ha dubte és de que el germanisme, les teories irracionalistes i racistes li serviren per a bastir el seu ideari propi. No és de neokantisme que carregà el professor, sinó de vitalisme, d’intuicionisme, de relativisme de la ciència, de racisme, de darwinisme social, de voluntarisme, i d’altres. Aquestes eren les autèntiques tendències filosòfiques que li feien patxoca  i de les quals  fou un esforçat divulgador. Era la seva manera de fer europeisme.

   Així, entre els filòsofs irracionalistes i/o racistes de qui  N’Ortega feu més manlleus, podríem citar els següents: Schopenhauer, Nietzsche, Schlegel, Gobineau, Bergson, Vaihinger, Chamberlain, Spengler, Klages, Sombart, Rosenberg, Dilthey i Heidegger.

    D’entre tots aquests autors, En Nietzsche és el filòsof més encobeït de l’Ortega jove, i no tan jove, si bé va moderar el seu entusiasme primer.  A partir de 1912, el savi germanista expressa sense reserva el seu entusiasme per En Nietzsche, fins que a una etapa més madura va fer més  moderades les seves cites de l’autor alemany.

 

   Així, a El tema de nuestro tiempo, de 1923,  l’autor fa una exaltació del profetisme,  citant al romàntic Schlegel:

  

   En història hi cap la profecia. Més encara, la història és solament labor científica  en la mesura que sigui possible la profecia. Quan Schlegel digué que l’historiador és un profeta al revés, expressà una idea tan profunda com exacta (El tema de nuestro tiempo, pàgina 22).

 

   Al mateix llibre,  a la pàgina 24, N’Ortega fa una explicació sobre les diferències que hi ha entre el seu profetisme – el profetisme de N’Ortega y Gasset – i el que atribueix a N’Oswald Spengler, l’autor de La decadència d’Occident, 1916-1920, llibre de gran difusió en especial dins els ambients pro-nazis.

   Encara al 1941, el pensador del racio-vitalismo feia una argumentació a favor de l’irracionalisme i d’un especial relativisme irracionalista. I feia una crítica al racionalisme (Començava per En Descartes i N’Spinoza, seguia per Kant i acabava incloent a la ciència moderna).

     Veurem alguns textos que posen en evidència la posició anticientífica de N’Ortega i, alhora, el baix nivell de rigor de les seves argumentacions.

   El filòsof historicista comença per considerar que totes les novetats espirituals a partir del Renaixement – les que van marcades amb la idea de progrés, s’entén – són el resultat d’un esperit racionalista produït per una ànima racionalista; i que aquest racionalisme  - en el qual també la ciència queda inclosa – va ésser una moda capriciosa, provocada per un determinat tipus humà. A partir d’aquí, sosté que la ciència és producte d’una moda, d’una afecció, i arriba a afirmar que és una fe i un misticisme! Arribat a aquest punt, el pensador racio-vitalista resumeix la història europea com a producte de dues ànimes, la medieval que produeix el feudalisme – que és vitalisme -  i el racionalisme que produeix geometries, ciència, amb una paraula, revolucions.

   Després de fer saber que l’europeu actual es sent avui sense fe viva en la ciència per haver entrat en crisi aquesta fe (Historia como  sistema, pàgina 52), el profeta de Madrid ens anuncia que l’home necessita una nova revelació...així com la raó física fou, a la seva hora, una revelació (Ibídem, pàgina 58). És interessant de notar que Historia como sistema fou publicada en anglès a 1935, i en espanyol a 1941, i que és, per tant, una obra de plena maduresa.

   Bàsicament, l’argumentació orteguiana contra la ciència es desplega en dos fronts principals: per un costat, extrema les seves afirmacions relativistes, en el sentit de que la ciència – les ciències – no és gaire diferent a una fe, a una moda, a un caprici, a una tendència; i de l’altre costat, en unes piruetes de pretesa epistemologia, sosté que la ciència no ens proporciona la realitat radical, que és arbitrària, que és un pur joc de l’enteniment.

    De l’aparició de les noves teories de la física – la de N’Einstein, especialment -  i de noves geometries no euclidianes – és a dir, allò que era un important salt de la ciència –, els irracionalistes, en bloc,  ridículament,  en van fer festa grossa, proclamaren que la ciència era en crisi i consideraren justificades les seves tesis relativistes. N’Ortega ho expressà dient:

 

    Per a mi és raó (es refereix a raó filosòfica contraposada a raó de la ciència), en el vertader i rigorós sentit, tota acció intel·lectual que ens posa en contacte amb la realitat, per mitjà de la qual ens topem amb el que és transcendent. La resta no és sinó...intel·lecte; mer joc casolà i sense conseqüències, que primer diverteix a l’home, després el desgasta i, a la fi, el desespera i el fa desesperar de sí mateix (Ibídem, pàgina 60).

 

    I tocant al futur de la ciència i dels científics, va escriure:

 

   D’aquí que calgui, en la situació actual de la humanitat, deixar al darrera, com a fauna arcaica, els anomenats “intel·lectuals” i orientar-se de bell nou cap els homes de la raó (Ibídem, pàgina 61).

 

     Sense donar explicacions detallades, el profeta proclama la necessitat d’una nova revelació, cosa que no li pot donar la ciència, i així es troba escrit:

    Entenem de la física l’operació d’anàlisi que executa al reduir els fets complexes a un repertori de fets més simples. Però aquests fets elementals i bàsics de la física són inintel·ligibles...la raó històrica, en canvi, no accepta res com a mer fet sinó que fluïdifica tot fet en el

“fieri” d’on prové: veu com es fa el fet (Ibídem, pàgina 66).

 

      Poc temps després, a Apuntes sobre el pensamiento,  el savi insistí en afirmar el caràcter utòpic de la ciència, però introduí una novetat: deixa de banda la raó històrica i anuncia una nova profecia, segons la qual – i coincidint amb En Heidegger –  la raó retornarà a l’escena inicial de la filosofia, és a dir al pensament d’En Plató. Afirma que l’activitat pròpia de d’aquesta nova intel·ligència és la contemplació en solitari; en paraules seves:

    

     Convé que la intel·ligència deixi de ser una qüestió pública i torni a ser un exercici privat del qual se’n ocupen unes persones espontàniament afins (Apuntes sobre el pensamiento, pàgnia, 70)

 

     Les paraules finals de la seva dissertació fan pensar que el filòsof profeta s’hauria acostat cap a una mena de misticisme;  segons els text:

     Contra aquest “servilisme” de la intel·ligència a la falsa vida (referint-se a l’activitat dels científics),  el seu ús autèntic adquirí ja entre els grecs el caràcter “inutilitari” de pura contemplació.

   Quan l’home queda sol descobreix que la seva intel·ligència comença a rutllar per a ell, al servei de la seva vida solitària...Llavors se’n adona que “la pura intel·ligència” és també pràctica i tècnica, tècnica de i per a la vida autèntica, que és la “soledad sonora” de la vida, com deia San Juan de la Cruz. Aquesta serà la reforma radical de la intel·ligència (Ibídem, pàgina, 72).

  

    A mitjans del segle XIX, En Marx deia:  És evident que l’arma de la crítica no pot suplir la crítica de les armes, que el poder material ha d’ésser enderrocat pel poder material, però també la teoria esdevé un poder material, sempre i quan es faci seves a les masses.

   Per la part que em pertoca, he de dir que l’Estat espanyol – l’Univers espanyol – és un dels Estats on les ideologies han jugat un paper decisiu en la lluita de classes, i en la confrontació per causa del ressorgiment de les reivindicacions nacionals de Catalunya i el País Basc – i Galícia -.  En tot moment, la classe dominant, l’oligarquia castellana,  s’ha esforçat en sembrar la confusió ideològica a fi de confondre les amples masses castellano-andaluses, considerades com a castes inferiors. Actualment, la mateixa oligarquia, invicta, continua amb la mateixa estratègia confusionària. I l’Església catòlica continua essent el seu principal instrument ideològic.

      Malgrat el seu immens poder, el Goliat espanyol té el peus de fang.  El seu Univers ideològic és insostenible, és una aberració, i, a un moment o l’altre, s’esfondrarà. Hem de contribuir a accelerar aquest esfondrament, jo crec (Sobre Universos i Goliats podeu veure La filosofia i la religió sense màscara, pàgines 2-14).

  

        Ortega y Gasset, ideòleg de l’oligarquia espanyola.

         Seria més apropiat posar per títol el gran garbuix de la filosofia espanyola.

   Gran garbuix de línies ideològiques que es relacionen amb la figura i l’obra de N’Ortega y Gasset.   Gran garbuix perquè uns ideòlegs treballen dins els dispositius ideològics de l’Estat  amb l’objectiu d’exalçar la filosofia de N’Ortega y Gasset i alhora aquests ideòlegs, al seu fur intern, dissenteixen de l’ideari de N’Ortega.  Gran garbuix perquè mentre els foscos dispositius treballen amb l’objectiu d’exalçar N’Ortega, alhora es pot constatar que els 40 filòsofs moderns espanyols més distingits no es declaren ni seguidors ni admiradors de l’obra de M’Ortega (Molts d’ells ni tan sols fan la més petita referència al pensament d’aquest filòsof);  Gran garbuix: als llibres  de text i a les enciclopèdies, N’Ortega y Gasset figura com un dels grans autors de la filosofia espanyola. Als programes oficials i als llibres d’història de la filosofia, aquest autor resta situat entre els grans pensadors europeus. Majorment, el nom d’ Ortega y Gasset  o, simplement, d’Ortega, entra a formar part de les llistes dels grans autors dels programes oficials de la Prova de Selectivitat; o sigui, figura al costat dels grans filòsofs, com Plató, Aristòtil, Hume, Kant, Hegel, Sartre i d’altres.

     Gran garbuix perquè aquest Ortega y Gasset és pràcticament un desconegut fora de l’àmbit de l’Univers hispà (Uns pocs hispanistes es dediquen a divulgar l’obra de N’Ortega. I també unes fundacions espanyoles, privades i públiques, fan aquesta funció).

      Problema insoluble pels encarregats de la maquinària de propaganda de la cultura espanyola. Ni N’Ortega y Gasset ni els 40 filòsofs moderns espanyols aconsegueixen tenir una mínima presència als Universos anglès, alemany, francès o italià.

 

    Gran garbuix perquè mentre la maquinària de propaganda va aconseguir introduir el nom de N’Ortega y Gasset a la llista dels grans filòsofs per a la Prova de Selectivitat,  alhora, els 40 filòsofs moderns espanyols i els catedràtics de filosofia dediquen poca atenció al filòsof de Madrid.

 

    Tesi: Les contradiccions de la cultura espanyola respecte a les valoracions i tractaments dels temes de filosofia són el resultat de l’exercici del poder ideològic  que continua interferit per l’oligarquia espanyola actual.

       Tesi:    El gran Garbuix al voltant de la filosofia de N’Ortega y Gasset fou provocat per la presumpció de l’autor de presentar-se com a campió antiburgès.  

         Al llarg de la seva obra,  l’assagista no es cansa de denunciar la malvestat de la classe burgesa.  A la condemna moral de la burgesia catalana li dedica un llibre sencer, el titulat España invertebrada, però és un tema que repeteix constantment al llarg de la seva obra.

    Per altra banda,  també produeix abundants escrits contra la burgesia dels Estats burgesos més notables, com per exemple, França, Gran Bretanya, els Estats Units i d’altres. Segons el filòsof, la burgesia és un absolut fracàs en tots els ordres; o sigui, els mals que afecten a les societats contemporànies són una conseqüència de l’ascens de la burgesia i el seu domini.

     El gran Garbuix:  la intel·lectualitat espanyola pretesament  progressista no ha sigut capaç de desfer el garbuix orteguià. Sembren la confusió al presentar al pensador de Madrid com una mena d’il·lustrat en lluita contra l’Església catòlica, i, accentuant el desgavell, remarquen el seu perfil antiburgès com si fos un gran progressista. Actualment, 2009, la maquinària de producció ideològica de l’Estat, continua presentant a Ortega y Gasset  com un dels grans filòsofs de la modernitat.

 

     Com he explicat en diverses ocasions a alguns dels meus escrits, la classe social dominant a l’Estat espanyol – la classe que anomeno oligarquia  per a distingir-la de la burgesia – continua essent l’oligarquia tradicional. I, així, a la pàgina 1 del meu escrit Què és filosofia, insistint, deia el següent:

  

  Els plans d'estudi de la filosofia són una mistificació. Els plans d'estudi de filosofia del ministeri d'educació actual no presenten diferències destacades respecte dels plans de l'època del general Franco. I, com no podia ésser d'altra manera, els plans d'estudi  catalans tenen el mateix contingut bàsic que els espanyols; si de cas, incorporen alguns modestos afegits. Vull fer veure que aquests plans   enllacen amb la ideologia tradicional de l'oligarquia espanyola. L'únic intent de trencament es donà al 1931, amb la República espanyola, intent que, com sabeu, fou avortat.   No hauria de dir que l'Església catòlica tenia el control i quasi el monopoli sobre tot allò que feia referència a filosofia. Amb la destrucció de la República, l'Església va recuperar els poders tradicionals.     I si ens situem a l'època de la denominada Transició democràtica espanyola, hem de sospitar que els demòcrates també hagueren de negociar des de la seva posició de feblesa la qüestió de la llibertat ideològica; o sigui, l'oligarquia imposà les normes atípiques que havien de regir la democràcia espanyola.    Per altre costat, els mitjans de producció i difusió d'idees són en mans dels agents oligàrquics o dels capitalistes locals. Les organitzacions d'esquerra estan enfonsades dins un estat de pobresa escandalosa en quant a mitjans de comunicació.

   I, referits al Principat de Catalunya, hem de veure que el pujolisme s'emparava en la ideologia de  l'Església catòlica catalana. No és d'estranyar, doncs, que la Gran Enciclopèdia Catalana coincideixi en gran manera amb la Enciclopedia Católica respecte als temes que fan referència  a filosofia.

     Majorment, es diu que N’Ortega y Gasset era de família acomodada o de família burgesa, però per a entendre  el fenomen Ortega y Gasset i la seva filosofia només es pot fer a partir de considerar l’absolut marc oligàrquic de l’Espanya de començament de segle.  Amb la monarquia de n’Alfonso XIII, l’oligarquia desplegava un joc de provatures democràtiques (Ha de restar clar:  a l’Espanya estricta, la minsa burgesia tradicional no s’havia desplegat, no havia iniciat cap tipus de revolució industrial; o sigui, la burgesia castellana i andalusa continuava en el seu paper social propi del segle XVI). En aquest joc democràtic l’oligarquia espanyola deixava uns petits marges de poder  a la burgesia catalana i basca).  L’oligarquia jugava a fer de demòcrata, però sense abandonar cap ressort de poder. El rei, com a oligarca suprem, es reservava el poder suprem.

    El pare de N’Ortega y Gasset, N’Ortega Munilla, era propietari del diari de Madrid El Imparcial. Per a entendre’ns: Per a poder ser propietari d’un diari de Madrid no bastava disposar de capacitat econòmica; s’havia de ser individu de l’oligarquia i tenir el vist i plau de l’oligarquia i del rei (El periodisme espanyol de l’època era en mans de l’oligarquia; tenia poc que veure amb el periodisme  burgès de Gran Bretanya o dels Estats Units).

     He de suposar que els Ortega, pare i fill, tenien un comportament típic de l’oligarquia madrilenya. Es pot veure que Ortega va fer una cursa acadèmica com si fos d’una família de la gran oligarquia;  als 27 anys, 1910,  acabada la seva gira d’ampliació d’estudis per Alemanya, guanya el concurs oposició de la càtedra de metafísica de la Universitat de Madrid.  Vull dir: allò que sabem és la manera com exerceix el poder l’oligarquia, i sempre ho fa per ordre jeràrquic (Els més grans és queden les peces més cobdiciades).

 

    Majorment, les enciclopèdies i els llibres de text espanyols donen a entendre que N’Ortega fou un filòsof molt important i que va influir a molts autors. També solen dir que N’Ortega aixecà el nivell filosòfic i que impulsà l’acostament al pensament filosòfic europeu. Es destaca també la seva tasca divulgadora a través de la premsa i de la Revista de Occidente que va fundar a 1923.

 

      Haurem de veure que la filosofia i l’activitat intel·lectual de N’Ortega y Gasset, al període 1910-1936, es correspon majorment amb la ideologia de l’oligarquia tradicional castellano-andalusa.

    De família oligàrquica, ell mateix va viure satisfet segons les  maneres i costums de la gran oligarquia madrilenya (Per posar un exemple destacat:  per mitjà dels seus escrits l’aristòcrata filòsof feia saber als lectors que disposava de xofer uniformat, basc, per a més senyes). 

    En tot moment, N’Ortega va fer seus els valors ideològics de la seva classe. No és el cas que N’Ortega trenqués amb la classe oligàrquica ni renunciés als interessos de classe. 

    Si he de fer un esquema, diré que N’Ortega era un ideòleg de l’oligarquia que desplegava una activitat intel·lectual amb la intenció de defensar els interessos d’aquesta classe social.  Era un ideòleg de l’oligarquia però excèntric i sense estar subjecte a la disciplina de les organitzacions oligàrquiques.

    Per altra banda, el fet de declarar-se crític amb l’Església catòlica i el fet que l’Església el considerés laicista va afavorir el desplegament de la seva àuria de modernitat com si formés part del regeneracionisme espanyol.  Així, als seus escrits jovenívols, es troben frases com la següent: L'Església catòlica, que es proclama font de veritat, impedeix avui la recerca de la veritat ... Para nosotros esto significa que la Iglesia no tiene ya fe en sí misma. Per a nosaltres això significa que l'Església no té ja fe en si mateixa. La Iglesia católica, que se proclama ministro de la vida, encadena y ahoga hoy todo lo que dentro de ella vive juvenilmente.... L'Església catòlica, que es proclama ministre de la vida, encadena i ofega avui tot el que dins d'ella viu juvenil ... La Iglesia católica, que proclama que quiere renovar todo en Cristo, es hostil a los que queremos disputar a los enemigos de Cristo el llevar la dirección del progreso social. L'Església catòlica, que proclama que vol renovar tot en Crist, és hostil als qui volem disputar als enemics de Crist el portar la direcció del progrés social. Para nosotros esto y otras muchas cosas significan llevar a Cristo en los labios y no en el corazón. Per a nosaltres això i moltes altres coses signifiquen portar a Crist en els llavis i no en el cor. Tal es hoy la Iglesia católica” (Obras Completas, tomo I, pág. 433). Tal és avui l'Església catòlica (Obras Completas, tomo I, pàg. 433).        S’ha de dir que N’Ortega y Gasset fou un home de dretes, clarament de dretes. Al llarg dels debats polítics als que va participar – que foren molts -, el filòsof majorment adoptà la posició dels partits de la dreta. Es presentava a sí mateix  com si personalment estigués per sobre de la classificació entre dretes i esquerres, però, alhora, prenia partit en les posicions dretanes.  És cert que es declarà crític de l’Església catòlica, però crític des d’una postura d’oligarca.  N’Ortega és un oligarca crític de l’Església, el qual, al moment que ell consideri oportú, no tindrà inconvenient a sortir en defensa de l’Església contra la política anticlerical de la República espanyola.     N’Ortega fou un home de dretes.  Tot i que havia donat el seu suport a la República a l’abril de 1931, ja al novembre del mateix any, feu una convocatòria per rectificar la República, on expressava la urgència de construir un gran partit nacional de dretes. El discurs va  sortir publicat al diari El Sol, 8.11.1931; d’aquella publicació és el següent paràgraf, que ens mostra el tarannà del filòsof en aquella època: La República nova necessita un nou partit de dimensió enorme, de rigorosa disciplina, que sigui capaç d'imposar-se, de defensar davant de tot partit partidista. Por eso me da pena ver cómo en este mismo Parlamento actual pierden la mayor parte de su energía viviendo en grupos dislocados, cuando no en singularidad solitaria, atractiva y grácil, sin duda, pero inoperante. Per això em fa pena veure com en aquest mateix Parlament actual perden la major part de la seva energia vivint en grups dislocada, quan no en singularitat solitària, atractiva i gràcil, sens dubte, però inoperant.

Hay algún grupo compuesto por hombres excelentes, dirigido por personas que han dado ya pruebas de sus dones de mando, de su aptitud para la política más difícil, que es la política quirúrgica, y que no podrá dar todo su rendimiento al país si no acude a colaborar en un gran partido de rigurosa disciplina, como el que yo he venido aquí a postular. Hi ha algun grup compost per homes excel·lents, dirigit per persones que han donat ja proves de les seves dots de comandament, de la seva aptitud per a la política més difícil, que és la política quirúrgica, i que no podrà donar tot el seu rendiment al país si no acudeix a col laborar en un gran partit de rigorosa disciplina, com el que jo he vingut aquí a postular. Hay también alguna personalidad, hoy señera, todo brío y nervio, en quien todos ven una admirable vocación de político, ya quien tanto debe la República, que sólo con rasparse los residuos de un vocabulario extemporáneo derechista, incompatible con su temperamento y el estilo actual de su figura, podría destacar sobre el fondo de este partido y cuajar en gran gobernante. Hi ha també alguna personalitat (es refereix a En Miquel Maura), avui senyera, tot empenta i nervi, en qui tots veuen una admirable vocació de polític, i a qui tant deu la República, que només amb raspar els residus d'un vocabulari extemporani dretà, incompatible amb el seu temperament i l'estil actual de la seva figura, podria destacar sobre el fons d'aquest partit i quallar en gran governant.
(Gran ovación, que se hace extensiva a D. Miguel Maura, que ocupa uno de los palcos.) (Gran ovació, que es fa extensiva a D. Miguel Maura, que ocupa una de les llotges.)          Els franquistes consideraren que N’Ortega no havia sigut “afecto al Règimen”, el marginaren i no li deixaren ocupar la càtedra quan tornà de l’autoexili, a l’any 1945. Però sembla que en cap moment s’impedí la publicació de les obres de N’Ortega ni les seves iniciatives intel·lectuals.      Hem de suposar que l’Església catòlica mantingué un projecte d’exclusió de l’obra de N’Ortega y Gasset. Es pot constatar que hi havia llibres de text de filosofia dels anys 1960 on aquest pensador no figurava per a res (Per exemple, La historia de la filosofia y de las ciencias,  1963, de Joaquín Carreras Artau, catedràtic de la Universitat de Barcelona. En aquest llibre de text figurava el nom de Jaime Balmes, però no el d’Ortega y Gasset).       A partir del nou règim monàrquic espanyol, el conflictes entre els pro i els contra de N’Ortega Gasset sembla que han anat perdent virulència. Als darrers temps, com deia al principi,  es dóna el Gran Garbuix al voltant de N’Ortega y Gasset i la seva filosofia.       Haurem de veure que N’Ortega y Gasset fa filosofia a partir de la seva ideologia oligàrquica. És a dir, excepció feta de la seva postura religiosa, el pensador de Madrid no fa sinó difondre arguments i teories en suport de la més rància ideologia de l’oligarquia espanyola.     Un hom es podria preguntar a veure si la filosofia de N’Ortega té alguns continguts innovadors com a contrapès a les seves idees conservadores i dretanes.  La meva resposta és que no. El catedràtic es presentava a sí mateix com a un gran innovador en els diversos terrenys ideològics – polític, social, filosòfic -, però s’enganyava; no era innovador, era reaccionari.          Respecte a la filosofia pròpiament dita, haurem de veure que N’Ortega y Gasset fou l’iniciador del gran Garbuix  que continua afectant a la filosofia espanyola d’avui. Haurem de veure que aquest filòsof,  des d’un primer moment, feu  manlleu essencial de conceptes i  recursos metodològics  d’En Friedrich Nietzsche, d’En Georg Wilhelm Hegel, de N’Oswald Spengler i d’altres.    Des de Meditaciones del Quijote, el jove filòsof fa un ús constant del concepte de destí dels pobles i de les nacions.       Resumint la tesi referent a la causa generadora de les tendències irracionalistes de N’Ortega y Gasset, podem dir: a Espanya hi havia l’oligarquia tradicional –  els grans propietaris de terra, i les elits socials i financeres – que tenia el monopoli del Poder;  N’Ortega pertanyia a aquesta classe social i seguí la tradició familiar de letrado; pertanyia a una de les deu mil famílies, i, per tant, hagués pogut aspirar a un dels llocs reservats: magistratura, diplomàcia, Cort reial, alt funcionari, alta oficialitat de l’exèrcit, etc.   Conseqüent amb el paper que li tocava representar, desplegà una ideologia orientada a conservar el seu món, els privilegis de l’oligarquia, i el manteniment de les estructures socials.   Pel que es veu, sembla que la idea de la grandeza de España inspira els grans aristòcrates espanyols; i així, no resulta estrany que N’Ortega y Gasset i En José Antonio Primo de Rivera coincideixin en la idea del destí gloriós d’Espanya.     De bell antuvi, el catedràtic va tractar la filosofia com si fos una propietat privada, la propietat d’un gran aristòcrata. Va tractar els mil temes de filosofia segons el sentiment  del moment, de manera que l’irracionalisme plana esplendorós al llarg de tota la seva obra.  Té una tendència molt marcada a donar un aire de croada moral i de salvació nacional als seus escrits; presenta un estat d’esperit que sembla nodrir-se de la seva vocació com a predicador d’un nou estat d’esperit nacional. I, així, a les Meditaciones del Quijote, 1914, fa saber que el recobrament d’Espanya serà conseqüència de la trobada de l’esperit de Cervantes, i diu: Una d’aquestes experiències essencials és En Cervantes, tal volta la major. Heus ací una plenitud espanyola. Heus ací una paraula que, en tota ocasió, podem brandar com si fos una llança. Ah, si sabéssim amb evidència amb què consisteix l’estil d’En Cervantes, la manera cervantina d’acostar-se a les coses, ho tindríem tot aconseguit. Perquè en aquests cims regna intrencable solidaritat, i un estil poètic porta en sí mateix una filosofia i una moral, una ciència i una política. Si un dia vingués qualcú i ens descobrís el perfil de l’estil d’En Cervantes, bastaria que prologuéssim les seves línies sobre els demés problemes col·lectius per a despertar a nova vida. Aleshores, si hi ha geni i coratge entre nosaltres, cabria fer, amb tota la seva puresa, el nou assaig espanyol (Meditaciones del Quijote, pàgina 97).    Al costat d’aquesta recerca salvadora del filòsof, totes les demés possibles activitats intel·lectuals  de l’home passen a un segon pla. Així, arrauxat - com sempre sol anar -, s’atrevirà a dir que la política, l’economia i la tècnica són ocupacions intel·lectuals de segon ordre. I, així, escrigué: Que Espanya no hagi sigut un poble “modern”; que, al menys, no ho hagi sigut en grau suficient, és cosa que en aquesta data no ha de entristir-nos molt. Tot anuncia que la dita “Edat Moderna” arriba a al seva  fi ...el joc de l’existència individual i col·lectiva, es regirà per regles distintes, i per a guanyar-hi la partida serà menester dots, destreses molt diferents de les que en el darrer passat proporcionaven el triomf  (Obres Completes, III, pàgina 123).    Les crítiques de N’Otega y Gasset a la classe dirigent, a l’oligarquia, no són per a negar la seva condició de classe dirigent, ans al contrari, per reafirmar-la en el seu paper , si bé fent-li amonestacions i convidant-la a seguir el camí de la redempció nacional, camí que mai queda definit; si de cas, a vegades en fa referència dient aquell senzill tremolor hispànic davant el caos.     Si, d’una banda, N’Ortega defensa els interessos de la seva classe, de l’altra, presenta tot un programa de crítica les ideologies pròpiament burgeses, segons la seva concepció. I si, en general, mostra el seu rancor contra la burgesia com a classe que substituí a l’aristocràcia terratinent a bona part dels països d’Europa, més virulenta és la seva crítica a les modestes i noves burgesies, la basca i la catalana, especialment, a la catalana. Així com l’oligarquia expressava la seva rancúnia i el seu menyspreu contra una suposada perversa burgesia catalana, així també l’ideòleg de Madrid mostra la seva incompetència a l’hora de judicar el ressorgiment del sentiment nacional de Catalunya i del País basc.  El filòsof es mostra totalment incapaç de superar la muntanya de prejudicis de la seva classe; i segueix la tradició de fer recreacions històriques falsejadores de la realitat històrica;  semblantment, tampoc pot reprimir l’impuls a atemptar contra la dignitat dels poble català. Per posar una cita típica: Aquesta errònia idea porta a presumir, per exemple, que quan Castella redueix a unitat espanyola a Aragó, Catalunya i “Bascónia”, perden aquests pobles el seu caràcter de pobles distints entre sí i del tot que en formen part. Res d’això: sotmetiment, unificació, incorporació, no signifiquen mort dels grups com a tal grups; la força d’independència que hi ha dins ells perdura, encara que sotmesa; això és, contingut llur poder centrífug per l’energia central que els obliga a viure com a parts s’un tot i no com a totalitat a part (España invertebrada,  1921, pàgina, 27-28).     I unes pàgines després, donà la seva particular versió de la Unió de Castella i Aragó. I així, diu:  Perqué no se li doni més voltes: Espanya és una cosa feta per Castella, i hi ha raons per anar sospitant que, en general, solament testes castellanes tenen òrgans adequats per a percebre el gran problema de l’Espanya integral (España invertebrada, pàgina 40).     Els llibres de text espanyols de l’època de N’Ortega y Gasset i els d’ara continuen afirmant que la Unitat nacional d’Espanya fou com a conseqüència de les noces entre Isabel I de Castella i Ferran I d’Aragó.  Hem de notar la tranquil·litat amb la qual el savi deixa de banda “la història oficial”; hem de creure que ell donva per feta una secreta connivència; era com si, dirigint-se al seus, els estigués dient:  deixem-nos d’històries piadoses, i diguem les coses com són.  La discordant afirmació de N’Ortega cobrava tot el sentit.  Efectivament, Espanya – l’Estat espanyol modern – és una cosa feta per l’oligarquia castellana;  i és conseqüent afirmar que solament les testes dels oligarques castellans – castellans-andalusos – comprenen perfectament els projectes de la seva política oligàrquica castellana.   (Aclariment:  En general, els polítics espanyols  repliquen contra les peticions del nacionalisme català tot fent recurs als llibres de text espanyols. Vull dir que personatges destacats com ho és En Felipe González al fer declaracions sobre temes històrics fan recurs al llibre de text. Allò que no explicava En Felipe González era  de quina manera es produeix la formació d’una nova nació per causa d’unes noces reials; no expliquen com és que no es compleix la famosa dita de Monta tanto, tanto monta, Isabel como Fernando.  Allò que mai expliquen és que  és la gent del bàndol de N’Isabel la qui monta, i que són les lleis de N’Isabel les que són vigents, i que és la llengua de N’Isabel la que es declara d’obligat coneixement per als ferrandistes. I no expliquen què se’n va fer de la gent, de les lleis i de la llengua d’En Ferran. O sigui, no expliquen perquè al nou Estat havien de predominar els interessos de la nació castellana per sobre dels de la nació catalana).   Aquest tipus d’expressions es donen amb escreix dins l’obra de N’Ortega. Vegeu aquest altra cita: La genial rabosa aragonesa comprengué que Castella tenia raó, que calia amansir l’esquerpor dels seus paisans i incorporar-se a una Espanya major. Els seus pensament d’alta volada solament podien ésser executats des de Castella, perquè solament allà trobaven nativa resonància (España invertebrada, pàgina 63).   Còmodament instal·lat com a ideòleg de l’oligarquia espanyola,  N’Ortega no fou gens original respecte de les reivindicacions nacionals de bascos i catalans;  més aviat es situà en una posició que fàcilment es podria considerar reaccionària, la qual combregava amb els projectes repressius del general Primo de Rivera – i del rei Alfonso XIII -. Així, referit a les reivindicacions de bascos i catalans, digué:   ...són ambdós (catalanisme i biscaitarrisme) no altra cosa que la manifestació més acusada de l’estat de descomposició en que ha caigut el nostre poble; en ells es perllonga el gest de dispersió que fa tres segles fou iniciat. Les teories nacionalistes, els programes polítics del regionalisme, les frases dels seus homes manquen d’interès i són en gran part artificis (España invertebrada, pàgina 52).

     Des d’un primer moment, el filòsof aristocràtic va escollir el paper de guia intel·lectual privilegiat – ungit, es podria dir -. En aquest sentit anaven les seves pròpies declaracions de dirigent indiscutit, de profeta moral, de líder suprem. No dubta en fer crides a l’emotivitat del lector o de l’oient. Tan és així que, animat per no sabem quines ambicions (tal vegada suggestionat per l’exemple de certs cabdills polítics),  el filòsof de Madrid arriba a vertaders extrems d’impudor intel·lectual, com si ell fos realment un cabdill;  així es veu a un famós text de 1933:

   No se m’oculta que podria tenir a quasi tota la joventut espanyola en vint-i-quatre hores, com un sol home, a rera meu: bastaria que pronunciés una sola paraula. Però aquesta paraula seria falsa i no estic disposat a que falsifiqueu les vostres vides. Sé, i vosaltres ho sabreu dins no molts d’anys, que tots els moviments característics d’aquest moment són històricament falsos i van cap a un terrible fracàs...Prefereixo, doncs, esperar a que es presenti la primera generació autèntica. Si, per atzar, fóssiu vosaltres, tindria que esperar poc (Obres Completes, III, pàgina 116-117).

      He assenyalat la decisiva determinació social del jove assagista i el pes de la tradició de letrados pròpia de la seva família. El jove Ortega va ser seves les contradiccions ideològiques de la seva classe.  Al meu parer, la contradicció fonamental – originada per les il·lusions oligàrquiques  -  era provocada per una voluntat que volia unir allò que era separat i contraposat;  per una part desitjava un Estat modern i eficaç que superés la vergonyosa decadència espanyola, mentre que

, alhora,  el seu instint de conservació de classe el portava a oposar-se a qualsevol canvi estructural de l’Estat espanyol o de la societat espanyola, i desplegar una nova ideologia orteguiana que justifiqués la marginació – política, econòmica, cultural – tradicional de les classes no aristocràtiques, i de la burgesia catalana, en especial.

 

     Per posar un referent del fracàs dels intel·lectuals espanyols progressistes, citaré l’historiador En Tuñón de Lara. En Lara no contribueix a descobrir la funció de la ideologia de N’Ortega y Gasset, i, així, arriba a aquesta errònia conclusió:   Va néixer i es formà als estrats superiors de la societat, si bé, a dins ells, en un medi ” il·lustrat”que discrepava profundament dels homes  i equips que exercien el poder polític i de la manera com les classe socials  dirigents es beneficiaven de l’estructura política i social del país; en resum, estem parlant d’una burgesia moderna, que volia renovar el país i  posar-lo al ritme d’Europa (Medio siglo de cultura española, M. Tuñón de Lara, 1970, pàgina 224).

  “En un medi il·lustrat” i “d’una burgesia moderna” diu En Tuñón de Lara, quan haurai d’haver dit “en un medi d’ideologia conservadora de l’oligarquia tradicional”.

   Aparentment, sembla com si els intel·lectuals espanyols tinguessin una particular dificultat per entendre quina és l’autèntica classe dominant de l’Estat espanyol. Segur que el control directe que exerceix l’oligarquia sobre els mitjans de producció ideològica i la seva influència dins ells organismes i les institucions amb relació amb la cultura i la ideologia fan que els intel·lectuals espanyols de major projecció mostrin la marca de la seva deficiència.  Vull dir, sens dubte que mols altres intel·lectuals no combreguen amb les pedres de molí del molí oligàrquic, però per aquest motiu es veuen marginats i el seu pensament ofegat per la censura ( Sempre hi ha uns poderosos mecanismes de censura, tot i que es mantinguin ocults; és una censura no oficial, però, no per això, menys efectiva).

 

      De totes maneres, com era d’esperar, de tant en tant esclata qualque bombolla ideològica que posa de manifest que la ceguesa ideològica sovint és simulada. Així, el propi Unamuno, al 1907, en un moment d’indignació contra el sistema de domini de l’oligarquia, s’exclama:  Tot això envia al Parlament un munt de grans propietaris o de criats seus, de “señoritos” ignorants, de “sportmen” incults, de nens gòtics, de “ricachos empedernidos” i, sobre tot, d’insignificants que són a mercè del qui mana (Ensayos, tom II, pàgina 439).

 

         Dins l’Univers ideològic català, a diferència de l’espanyol, de bell antuvi, abundaren les crítiques contra el sistema oligàrquic i els seus ideòlegs. Aquest fou el cas del gran historiador Jaume Vicenç Vives, el qual, fent referència al domini de l’oligarquia i a la concepció de N’Ortega, va escriure:  La fortuna de la interpretació que J. Ortega y Gasset féu de la història d’Espanya prové absolutament del títol de l’obra, ja que els elements científics amb què fou bastida no resisteixen, ni abans ni ara, la més lleugera anàlisi. Però a la gent li plagué allò de la invertebració, perquè  justificava, a priori, qualsevol projecte de vertebració, àdhuc un projecte  aïrat, especialment si s’acomplia el ritu ortegagassetià de la minoria aristocràtica perfent Espanya. Exculpant l’eminent pensador castellà, diguem que “España invertebrada” fou escrita en anys de crisi per a la consciència castellana d’Espanya...A començaments de 1920, trontollava la Constitució dels Notables, el sistema d’autoengany parlamentari, el règim social al camp i a la ciutat, la monarquia...La invertebració d’Espanya de què es planyia Ortega y Gasset provenia del marcat desequilibri entre les estructures econòmiques, socials i ideològiques llegades del segle XIX. D’una banda, el ritme d’introducció i desenvolupament del maquinisme i de la revolució industrial havia sigut distint entre els diversos territoris de l’Estat espanyol, promovent-hi, en alguns, una societat burgesa evolucionada, amb una dinàmica ràpida – com a Catalunya i, després, al País Basc -, i en altres una fossilització del règim agrari latifundista...(Aproximación a la historia de España,  J. Vicenç Vives, pàgines 161-162).

 

      

     Tesi:  La manera de fer filosofia de N’Ortega y Gasset s’ha d’entendre com a resultat de l’exercici d’un gran aristòcrata que generosament  posava la seva intel·ligència  per a orientació i consell de persones de rang social inferior.    Tesi:  No és el cas que N’Ortega y Gasset desplegués el seu pensament a partir d’un determinat autor o d’una determinada escola filosòfica. Com a gran aristòcrata, agafava idees i recursos metodològics d’allà on li venia de gana, sense fer justificacions ni donar explicacions.     Tesi:   No és el cas que la deriva ideològica de N’Ortega y Gasset fos un cas excepcional, ans al contrari, fou la deriva pròpia dels grans aristòcrates espanyols a l’hora de donar compte de la seva conducta.  N’Ortega presentà “las cuentas del Gran Capitán” de les seves teories: ell entenia que no havia de donar comptes a ningú de la seva deriva ideològica.      Tesi: Els oligarques espanyols actuals – hereus i continuadors dels de l’època de N’Ortega i dels de l’època del General Franco – sempre presenten “las cuentas del Gran Capitán”: són cínics, no creuen en la veritat; entenen que la veritat la creen ells, com feia N’Ortega, que era  un dels seus. 

   Cal entendre el subjectivisme de N’Ortega a partir dels seus sentiments d’aristocratisme, a partir de la seva creença original de la inqüestinabilitat del seu cabdillatge intel·lectual. El privilegi de l’aristòcrata, sigui quin sigui, no pot ésser discutit ni posat en dubte pels seus vassalls.

   Les diferents postures irracionalistes que adoptà el filòsof no ens ha d’impedir de veure la dinàmica ideològica essencial:  la defensa dels interessos ideològics de l’oligarquia espanyola.

   

     Haurem de veure una petita col·lecció dels recursos arbitraris dels quals el filòsof en féu un ús continuat; recursos arbitraris penosos, que mostren la misèria intel·lectual de l’època (i un tipus de misèria intel·lectual que l’allarga fins a l’actualitat).

                          N’Ortega y Gasset i El racisme.     

    Els llibres de text espanyols i les enciclopèdies exalcen l’obra i la figura de N’Ortega y Gasset com si aquest fos un pensador comparable als més grans d’Europa, dèiem. 

      Però En Vicenç Vives deixava dit que la interpretació de la història d’Espanya que feia N’Ortega y Gasset era inconsistent ja que els elements científics en què fou bastida no resisteixen, ni abans ni ara, la més lleugera anàlisi.

 

    En aquest apartat haurem de veure que no és solament la interpretació de la història d’Espanya que és inconsistent, sinó que és el mètode filosòfic de N’Ortega el que no resisteix la més lleugera anàlisi. 

    Els administradors de la maquinària de propaganda de la cultura espanyola tenen un problema insoluble. El problema no és si el filòsof de Madrid és poc conegut a Europa i als Estats Units (Els administradors tenen in mente fer tot de campanyes grandioses als Estats Units); el problema és que les teories del catedràtic de metafísica no resisteixen la més lleugera crítica. Aquesta és la feblesa de l’Univers ideològic espanyol.  El Goliat espanyol resta tarat i inconsistent perquè està supeditat a l’oligarquia espanyola, mai vençuda encara ( oligarquia, que no s’ha de confondre amb la denominada burgesia, la classe dels industrials i dels comerciants).

      Haurem de veure que la metodologia utilitzada pel filòsof de Madrid té connotacions amb la manera aristocràtica amb que el Gran Capitán va presentar  els seus famosos comptes de despeses bèl·liques que el rei li havia reclamat, diuen. Hi ha un recull llegendari que diu així: per pics i pales, cent milions de ducats, per almoines per a que monjos i monges preguessin pels espanyols, cent cinquanta mil ducats; per guants perfumats per a que els soldats no oloressin la fortor de la batalla, dos-cents mil ducats...

   Haurem de veure alguns exemples dels recursos dialèctics de N’Ortega on el filòsof adopta un aire de rendir comptes a la manera del Gran Capitán.

 

    Una dels recursos arbitraris que més ús en fa el filòsof consisteix en un pretès experiment mental – que ell diu -, el qual consisteix en una invitació a imaginar que un hom participa amb la imaginació en una determinada situació  social o històrica. L’experiment mental ve a ser un succedani del que seria una aportació de dades verificables o fiables.  Amb aquest sorprenent recurs, intenta donar validesa científica a l’exercici de la imaginació. Així, al presentar arguments sobre una determinada teoria per a explicar un procés històric, N’Ortega proposa un experiment mental.  Així per demostrar la bonesa de la seva teoria sobre la crisi del Renaixement, el catedràtic diu als seus alumnes:

     Intentem, com l’altre dia, reviure pel nostre compte aquella situació – començaments del segle XV -...Per a nosaltres que som imaginàriament homes de començament del segle XV, la realitat és molt més complicada (Obras Completas, V, pàgina 158).

    El professor convida els seus alumnes – aquests textos fan referència a un curs de 1933 – a que facin un esforç d’imaginació, i, d’aquesta manera, tot seguit, passa a descriure’ls el que s’esdevindria si visquessin en aquella època, el que veurien, el que pensarien i sentirien, les diverses situacions en què es trobarien, i acaba exalçant la fecunditat del seu original mètode, tot dient: Vegin vostès com aquesta emigració imaginària, aquesta experiència mental que fem al suposar-nos tenint que existir cap al 1440, ens posa enèrgicament de manifest la diferència radical de la realitat històrica de llavors i la d’ara (Obras Completas, V, pàgina 161).

     Dut per l’entusiasme d’aquestes vivències històriques, el Gran Capián de la filosofia digué: I heus ací que en aquest principi del segle XV hem de viure a un món ja massa sabut, vell, recorregut per tots els seus racons, d’una complicació pul·lulant que aclapara i ofega. Res no té la gràcia incitant de la novetat; tot és el que fou i el que serà, sense remei, sense esperança. L’Església, l’Estat, la Universitat amb la seva ciència, la vida social, els usos domèstics, els jocs, tot estarà  ritualitzat, tot són fórmules com a sacramentals (Obras Completas, V, pàgina 161).

    El filòsof no explica d’on ha tret aquest mètode tan còmode y productiu; tampoc precisa de quina manera és vàlida una vivència històrica;  tampoc diu res de què s’ha de fer si es dóna una diversitat de resultats de l’experiment mental, segons sigui la imaginació de cada experimentador. El catedràtic utilitzà  aquestes pràctiques imaginatives també a les obres de maduresa.

    A la transcripció que segueix, l’autor donava unes estranyes indicacions sobre l’ús de l’experiment mental en qüestions socials y polítiques:  Senzillament, prengui nota el lector del que passa quan, davant els grans problemes polítics actuals, vol adoptar una actitud. Primer s’aixeca dins la seva ment una certa figura de possible governació, per exemple: l’autoritarisme...Això fa que el lector rebutgi aquesta solució i n’asagi mentalment una altra en la qual s’evitin els inconvenients de l’autoritarisme. Però amb aquesta torna a succeir el mateix, i així successivament fins que esgota totes les figures de governació que són òbvies perquè ja eren aquí...(Obras Completas, VI, pàgina 38).

   Sembla com si N’Ortega s’hagués muntat pel seu compte una mena de fenomenologia, però a l’espanyola, aristocràtica i imaginativa, de manera que té poc a veure amb la d’En Husserl.

    Si apliquéssim una simple anàlisi a aquest tipus de pseudo-fenomenologia, arribarien a la conclusió que, més que falsa, allò que s’ha de dir és que no té per on agafar, que no té sentit. En efecte, quan N’Ortega diu que, en determinades circumstàncies – quan una persona vol adoptar una actitud davant els grans problemes polítics actuals -, s’aixeca dins la seva ment una certa figura de possible governació, aquesta afirmació no és verificable. I més encara: jo, si de cas, afirmaria  que les persones, davant els problemes polítics, allò que fan és donar suport  al programa polític – o partit o líder polític – que defensi millor els seus interessos. Però, si ens hem d’atendre a la fenomenologia, direm que no sabem el que passa dins la ment de les persones.

    Poso com a condició sine qua non  per a la dialèctica entre les persones que els humans no sabem, no podem saber, per endavant el que passarà dins la ment de les altres persones. Tampoc N’Ortega ho podia saber;  no podia saber el que pensava i sentia un determinat lector d’un llibre seu.

      Tampoc és verificable – i no té sentit – això de l’experiment mental de la figura de governació de l’autoritarisme. Cal assenyalar que N’Ortega fa com si no en sabés res de la metodologia corrent dels estudis de sociologia.

 

         Puc dir que la metodologia orteguiana és una mena de cuentas del Gran Capitán. Com si fos el tsar espanyol de la filosofia, el catedràtic de metafísica feu ús de recursos il·lícits  de tot tipus així com li venia en gana. No havia de donar explicacions a ningú. Ungit pels déus, la tècnica d’introspecció li era més que suficient per entendre els grans problemes de la humanitat.  Ell, com a profeta i salvador,  no havia de fer altra cosa que fer partícips de la seva veritat superior als seus súbdits lectors.

   

     Tot  i que he seleccionat uns textos – que veurem tot seguit -, puc dir que aquests no són gens recercats, sinó molt típics de la literatura del filòsof.

 

     Una fórmula usada com a recurs dialèctic consisteix en afirmar que el lector o l’oient  estaran d’acord amb allò que va anunciar, utilitzant expressions com el lector sap, vosaltres sabeu, tots sabem, heu comprovat i d’altres semblants. I així, el text diu:  El lector sap, per haver-hi assistit o per referències, que hi ha hagut monarquies absolutes, cesarisme...i sap també que tots aquests autoritarismes, si resolen algunes dificultats, no les resolen totes; ans al contrari, en porten de noves (Obras Completas, VI, pàgina 38).

 

    Aquest paràgraf de N’Ortega no pot ésser més desgraciat: No és possible verificar el grau de coneixement d’uns lectors desconeguts respecte als sabers que els suposa N’Ortega. L’expressió “resol algunes dificultats, però no totes” és d’una imprecisió tan extrema que respecte de la qual no és possible intentar afirmar o negar la veritat.

    I, semblantment, quan escrigué:  Tot europeu actual sap, amb una certesa molt més vigorosa que la de totes les seves “idees” i “opinions” expresses, que l’europeu actual ha de ser liberal  (Obras Completas, VI, 39). 

    Anàlisi del text:  No es pot definir quina cosa sigui tot europeu actual; tampoc  es pot saber que vol dir una certesa més vigorosa. Respecte a la idea que  s’havia de ser liberal, deixant de banda la raresa de l’expressió, el sí es pot dir és que solament un gran institut d’enquestes i d’estadístiques – el Gallup, per exemple – hagués pogut verificar aproximadament si els europeus (deixant de banda quins europeus) de l’època eren més o menys liberals o partidaris del liberalisme.  I hagués resultat impossible als enquestadors verificar si els europeus tenien o no una certesa molt més vigorosa que la de totes les seves “idees” i “opinions” expresses, que l’europeu actual ha de ser liberal .

   En aquesta mateixa línia metodològica es troben nombrosos textos, com aquest:

    L’europeu actual es sent avui sense fe viva amb la ciència, precisament perquè fa cinquanta anys hi creia a fons (Historia como sistema, pàgina 52). Es podia deduir, doncs, que els espanyols no eren europeus actuals, posat que, com declara el professor, els espanyols no s’havien dedicat al cultiu de la ciència.

     I, en un altre text, deia:

    Tots “saben”que més enllà de les justes crítiques amb que es combat les manifestacions del liberalisme queda la irrevocable veritat d’aquest, una veritat que no és teòrica, científica, intel·lectual, sinó d’un ordre radicalment distint...(La rebelión de las massas, pàgina 157).

 

   De l’anàlisi del text, veiem que no és possible: definir l’extensió del concepte tots; saber quines són les justes crítiques; saber a quines manifestacions del liberalisme es refereix; saber la irrevocable veritat del liberalisme. Ja posat en èxtasi metafísic,  el filòsof deixa al lector in albis:  es treu de la mànega una nova variant de veritat que no és teòrica, científica, intel·lectual.

    Allò que sí sabem és que N’Ortega y Gasset, al 1912, formà part amb En Melquíades Àlvarez del grup promotor d’un partit liberal, el Partido Reformista  que fracassà a la contesa electoral (Era un partit de dretes. I com a detall orientador:  Esdevingut l’aixecament militar del 36, d’immediat, el filòsof s’autoexilià, i En Melquíades Alvarez fou detingut per les autoritats republicanes com sospitós de formar part dels facciosos i fou afusellat pels milicians anti-feixistes a l’agost del 36). 

 

     I un altre text especialment hilarant fa:

   Els racionalistes de l’hora present perceben d’una manera més o menys confusa que ja no tenen raó (El tema de nuestro tiempo, pàgina 45).

 

     O sigui, és un recurs extraordinàriament còmode que consisteix en donar per suposat que l’adversari reconeix el seu propi error.

      Una altra mina de la dialèctica orteguiana és el recurs a l’experiència personal. Com per exemple la d’aquest text: 

   Sempre que a França o Alemanya he assistit a una reunió on es trobava qualque persona d’egrègia intel·ligència, he notat que les demés s’esforçaven per aixecar-se fins al nivell d’aquella...En canvi sense he advertit amb paor que a les tertúlies espanyoles ...succeïa el contrari (España invertebrada, pàgina 156).

 

   I un altre exemple, amb un to ampul·lós, fa:

 

    Durant quinze anys de càtedra he pogut adquirir la més ampla experiència de l’enorme dificultat d’un cap espanyol per a arribar a comprendre aquest concepte (El de saber-se a sí mateix). En canvi, en sorprengué moltes vegades, als seminaris filosòfics alemanys, la facilitat amb que  el principiant hi penetra. Era l’ànec recent nat que es llença recte a la llacuna, el seu element (Tríptico, pàgina 84).

 

   S’entén: un cap espanyol de raça mediterrània no li va l’aigua de la llacuna.

 

     El pensador, en tot moment, com a Gran Capitán, tendeix a la desmesura, i veurem que arriba a extrems que provoquen astorament. Vegeu aquest text:

 

   El meu pensament...tendeix a recollir en una forta integració tota l’herència familiar. La meva ànima és oriunda de pare coneguts: jo no soc solament mediterrani. No estic disposat a confinar-me al racó iber de mi mateix...Bolquen les meves pupil·les dinttre la meva ànima les visions lluminoses; però de llur fons s’aixequen a la vegada enèrgiques meditacions.¿ Qui ha posat en el meu pit aquestes reminiscències sonores, on – com en un cargol els vents oceànics – perviuen les veus íntimes que dóna el vent als sins de les selves germàniques?...No m’obligueu a ésser solament espanyol, si espanyol tan sols significa per a vosaltres home de la costa reverberant. No, no fiqueu dins les meves entranyes  guerres civils; no afueu l’iber que va dintre meu amb les seves aspres , esquerpes, passions contra el blonde germànic, meditatiu i sentimental, que alena a la zona crepuscular de la meva ànima. Jo aspiro a posar pau entre els meus homes interiors i els empenyo cap a una col·laboració ( Meditaciones del Quijote, pàgina 85).

 

    S’entén:  l’autor ha heretat vincles de sang visigoda – i es sent visigot – i de sang d’iber – i es sent mediterrani i reverberant -.

    En aquest text, el catedràtic ha ficat mà a una mitòmana introspecció interior  prefabricada on se li revela tot el que volia que li fos revelat. Amb aquestes veus interiors que diu sentir, s’acompleixen, justament, les teories racistes de Houston Chamberlain (Un dels grans teòrics del racisme). En unes pàgines anteriors,  el savi de Madrid pontificava sobre les qualitats de les races i de la mescla de races, i afirmava que les races hispàniques són races essencialment impures; per les nostre venes flueix una tràgica contradicció fisiològica. Houston Chamberlain ha pogut parlar de races caos.

   

     Dintre d’aquest rosari de vicis de mètode,  cal situar el recurs del professor  a la falsa analogia, que consisteix en aplicar les propietats pròpies d’un ens a un altre ens que era objecte d’investigació. Així, per exemple, N’Ortega sosté  que d’una nació, d’una raça o d’una entitat, de la qual es predica que és jove es pot concedir sense més preàmbuls els atributs que són propis d’un home jove; i en paraules seves:

  

    La vida és una sèrie de fets regida  per una llei. Quan sembrem la llavor d’un arbre preveiem el curs normal de la seva existència. No podem preveure si el llamp vindrà o no a segar-lo amb el sabre de foc penjat del núvol; però sabem que la llavor de cirerer no portarà fullatge de pollancre. De la mateixa manera, el poble romà és un cert repertori de tendències  vitals que es van desplegant dins el temps passa a passa. A cada estadi d’aquest desplegament, es troba preformat el subsegüent (El tema de nuestro tiempo, pàgina 22).

 

        O, també en aquest altre text:

 

      Europa és vella, no pot aspirar a tenir les virtuts  dels joves. La seva virtut està en ésser vella; és a dir a tenir una llarga memòria, una llarga història (Historia como sistema, 1941, pàgina 71).

  

      La falsa analogia està feta : jove, vella  predicat d’Europa queda analogat a jove, vella predicat d’una persona. Per suposat, N’Ortega es guarda molt bé d’explicar quines són les garanties científiques del mètode analògic.

      La meva posició és absolutament crítica envers l’intuicionisme orteguià. M’ha satisfet trobar un text d’En Hegel crític amb l’intuicionisme del seu temps;  el text fa:

   

    De la pretensió del “saber immediat” d’ésser el criteri de la veritat es segueix...que es declari com a veritat tota superstició i tota idolatria i es justifiqui el contingut més il·legítim i més immoral de la voluntat...les apetències i les inclinacions naturals ...s’encarreguen per sí mateixes de dipositar els seus interessos  dins la consciència, i els fins immorals es descobreixen molt directament  dins ella (Enciclopèdia de les ciències filosòfiques, paràgraf 72).

   

      Haurem de veure que  N’Ortega y Gasset, de bell antuvi, es declarà racista i convertí les races humanes en una categoria essencial del seu mètode. En José Luis  Abellán  - distingit estudiós oficial de l’obra de N’Ortega y Gasset – argumenta que N’Ortega no era pròpiament un racista, en el sentit clàssic de la paraula, però reconeix que es donen mostres clares de confessions racistes; ara bé, N’Abellán es dóna pressa a atribuir-les a la precipitació i a la manca de ponderació del jove Ortega; diu N’Abellán:

    No volem dir diferències de raça, perquè creiem que les idees que en certa ocasió expressà N’Ortega sobre aquest punt no eren sincerament sentides, ni hi havia reflexionat detingudament, com es desprèn al ser opinions posades en boca del seu apòcrif Rubín de Cendoya. Bona prova del que diem: el que mai tornés insistir en aquestes afirmacions, encara que alguns han pretès un feixisme orteguià basa en aqueixa i en altres expressions no gens explícites (Ortega y Gasset en la filosofia española, pàgina 37).

  

     Els intel·lectuals espanyols, majorment, pretenen amagar o diluir les mostres de racisme que suren per tot arreu a la història i a la cultura espanyola.

      El text de N’Ortega a que feia referència N’Abellán diu:

 

   Les races no solament són distintes, sinó que tenen un valor substancial divers. Fóra poca cosa la varietat en el color dels rostres, en la capacitat dels cranis, en la posició dels ulls; tampoc és molt important el que els antropòlegs anomenen esteatopígia...La cosa greu és que unes races es mostren totalment ineptes per a les tasques de la cultura, que d’altres aconsegueixen un desenvolupament espiritual considerable, i que una sola sembla capaç de desenvolupament indefinit: la indoeuropea (Obras Completas, I, pàgina 494).

 

     O sigui, el pensador del Guadarrama, d’una teoria lingüística que suposava que existí una llengua indoeuropea, mare de les posteriors llengües germàniques, afirmava, sense més, que hi havia una raça indoeuropea. O sigui, hi hauria la deessa indoeuropea i el seu profeta seria Ortega y Gasset.  

    Certament, d’aquestes declaracions i d’altres de semblants no es pot afirmar que N’Ortega fos un autor conscientment feixista o pre-feixista; però sí que es pot afirmar que  l’ús i abús de categories racistes que fa N’Ortega contaminen gran part de la seva obra.

   El racisme declarat d’En Rubín de Cendoya és el primer anunci de la salvació per la raça. Veurem que les declaracions racistes són extraordinàriament abundants. Però allò més greu és que el filòsof de Madrid declara explícitament que és d’acord amb els grans teòrics del racisme, Gobinau, Chanberlain; i fou un introductor de les teories feixistes de N’Oswald Spengler (autor del llibre La decadència d’Occident i enaltidor d’En Mussolini). Fins i tot es poden trobar referències d’escrits de N’Ortega a personatges nazi com fou el cas de N’Alfred Rosenberg, gran propagandista del racisme nazi (condemnat a mort pel tribunal de Nuremberg, i executat).

    N’Ortega recull a mans plenes el racisme germànic, però, a més a més, ens trobem amb una mena de panracisme orteguià original, molt peculiar i ben manifest. Amb la denominació de panracisme orteguià vull donar a entendre que hi ha una constant reformulació en sentit racista de conceptes i teories, fenomen dialèctic que l’autor utilitza de la manera més impensable i anodina.

 

    Ja en un dels seus primers escrits importants, Meditaciones del Quijote, de 1914, es troben unes mostres clares de panracisme orteguià:

  

   Quan es parla d’una cultura específica no podem menys que pensar en el subjecte que l’ha produïda, en la raça; no hi ha dubte que la diversitat de genis culturals argüeix al cap i a la fi una diferència fisiològica de la qual aquella en una o altra forma en pervé. Però convindria fer constar que, encara que una cosa porti a l’altra, són, en rigor, dues coses molt distintes la d’establir tipus específics de productes històrics – tipus de ciències, arts, costums, etc. – i la de cercar, una vegada fet això, per a cada un d’ells, l’esquema anatòmic o, en general, biològic que li correspongui (Meditaciones del Quijote, pàgina 66).

 

   He d’assenyalar que el filòsof introduí la categoria raça sense elaborar protocols explicatius, i sense preàmbuls. Com ja he comentat en altres anàlisis, N’Ortega no defineix els elements de les seves proposicions, de manera que presenten greus dificultats d’interpretació.

   Al paràgraf transcrit, es troba la mateixa metodologia viciosa que ja hem analitzat en altres escrits, però aquesta presenta un detall molt especial que és la categoria raça.

El propi pensador li dóna una càrrega transcendent al afirmar que la cultura és un producte de la raça.

    Al meu parer, aquestes afirmacions deixen fora de dubte que el filòsof participa del racisme, al menys, en el sentit irracionalista del concepte, com es pot comprovar en aquest altre text:

 

   La resposta és obvia : la cultura mediterrània no pot oposar a la ciència germànica – filosofia, mecànica, biologia -, productes propis. Mentre fou pura – és a dir, des de N’Alexandre fins a la invasió bàrbara -, que la cosa no ofereix dubte. Després, amb quina seguretat podem parlar de llatins o mediterranis? Itàlia, França, Espanya estan negades dins sang germànica. Som races essencialment impures; per les nostres venes  flueix una tràgica contradicció fisiològica. Houston Chamberlain ha pogut parlar de races caos (Meditaciones del Quijote, pàgina 67).

 

      I, unes pàgines abans, havia dit:

 

    Els pensaments nascuts a Grècia  prenen la tornada cap a Germània. Després d’un llarg somni, les idees platòniques desperten sota els cranis de Galileu, Descartes, Leibniz i Kant, germànics (Meditaciones del Quijote, pàgina 65).

 

    Si apliquéssim la metodologia de N’Ortega y Gasset a aquests dos breus textos  transcrits, llavors ens seria possible desfermar una tremenda marabunta. Vegem-ho.

 

La cultura mediterrània, diu, i es refereix a l’època actual;  o sigui que s’ha d’entendre com una sola cultura el conjunt de cultures dels pobles mediterranis. Però sembla que N’Ortega no hi deu incloure els països musulmans;  o sigui, hi hauria uns pobles mediterranis de cultura musulmana – Turquia, Egipte, el Marroc...- que serien i no serien de cultura mediterrània. Sembla que l’autor es vol referir – per això els anomena – a Itàlia, França i Espanya, bàsicament.  L’Espanya de 1914, en efecte, no podia oposar productes propis a la ciència germànica, però no es pot dir el mateix de la França de 1914, la qual competia amb Alemanya per l’hegemonia  europea.

   Mentre fou pura, diu l’etnòleg de Madrid.  Es refereix a la divisió de les races humanes en races pures i races impures (segons la proposta d’En Houston Chambelain,  sense base científica, és clar).  Diu que la raça – la mediterrània - fou pura des d’Alexandre; s’entén que es refereix a Alexandre el Gran. Es veu que el professor s’havia descomptat. Si els grecs eren de raça germànica, llavors s’ha d’entendre que ho eren abans i després de N’Alexandre.

    N’Ortega no especifica de quina manera han de ser considerades les poblacions no germàniques de l’època de l’Imperi romà.

  N’Ortega no aclareix de quin tipus era la puresa racial mediterrània, si es donaven una diversitat d’ètnies d’orígens diversos. Dóna a entendre que amb la caiguda de l’Imperi, amb les invasions germàniques, Itàlia, França i Espanya quedaren negades amb sang germànica. La cosa queda un poc complicada; vegem-ho:  les ètnies de la península Ibèrica – allò que N’Ortega anomena impròpiament Espanya – eren diverses, i, entre aquestes, es suposa n’havia de celtes, és a dir, germàniques. Per altra banda els llibres de text d’història de l’època de N’Ortega – com els d’ara – afirmaven que hi hagué una mescla de celtes i d’ibers, mescla de la qual sorgiren uns suposats celtibers. De ser així, llavors sembla que per tot arreu hi hauria races impures.  Els pobles de la península itàlica també eren d’ètnies diverses, i  tota l’àrea del Nord,  la conca del Po, era habitada pels gals, que són considerats germànics. I si ens referim als pobladors de la Gal·lia,  eren majorment gals.  Per tant, quan el catedràtic parla d’Itàlia. França i Espanya negades dins sang germànica no té en compte que aquestes tres àrees ja feia segles que estaven negades dins sang germànica.

 

    Els pensaments nascuts a Grècia prenen la tornada cap a la Germània,  diu l’autor. Segons això sembla que s’ha d’entendre que la filosofia grega era un producte d’un poble de raça germànica, com si hi hagués una sola filosofia, un sol producte cultural.  Tan és si és la filosofia d’En Protàgores o la d’En Plató. Aquells homes grecs, de raça germànica, pensaven i el seu pensament era un producte germànic. Per això, tornen a la Germània dos mil anys després.

   Posat que En Plató era de raça germànica, les seves idees  dos mil anys després desperten sota els cranis de Galileu, Descartes, Leibniz i Kant.  N’Ortega ens convida a suposar que un cap de pensador germànic pensa idees germàniques i que aquestes desperten a uns altres caps pensants germànics.  Però salten tot de preguntes i de dubtes;  Descartes, Leibniz i Kant eren idealistes com ho era En Plató, però es fa difícil haver d’acceptar que En Galileu fos platònic. En Galileu no era filòsof, era físic. En Leibniz i En Kant eren alemanys, però no seria gens segur afirmar que En Galileu era un home germànic.  Aquests autors que cita N’Ortega no es declaraven seguidors de les idees d’En Plató. La pregunta que salta és:  i què dir dels filòsofs idealistes que no eren de raça germànica, com, per exemple, En Baruch Spinoza el qual era de raça jueva (segons diuen)?

Per altra banda, què passa amb els grans filòsofs materialistes alemanys com a En Haeckel? Tal vegada han de ser considerats no germànics els de pensament materialista?  I de quina raça seria l’atomisme d’En Demòcrit, tan rebutjat per En Plató?

    Els pensaments nascuts a Grècia prenen la tornada cap a la Germània, diu l’autor.  Si els pobles grecs – jonis, doris i eolis – eren de raça germànica, no té sentit parlar de la tornada a la Germània. Per altra banda, què passava la Germània a l’època d’En Plató? Perquè la Germània no produí ciència germànica ni de cap altre tipus durant segles? I perquè les idees entren en estat de somni? I perquè les idees es estat de somni un bon dia desperten?  I perquè les idees d’En Plató no havien de despertar a la Grècia moderna? Un hom ens podria respondre dient que tal vegada els grecs moderns ja no són pròpiament germànics, o que no són germànics purs.

 

     Llançat pel gran camí de l’irracionalisme, N’Ortega y Gasset  fa del racisme un sac on hi cap tot, de manera que amb aquest sac es pot donar les més variades respostes a una qüestió plantejada.  Hem vist que posava En Descartes al costat de Leibniz i de Kant; doncs, bé, unes pàgines més avall, amb no menys rotunditat, sosté la idea contrària, i diu que En Descartes no és germànic:

 

   ...i admetent la producció ideològica duita a terme a les nostres terres des de l’Edat Mitjana fins avui com a relativament mediterrània, tan sols trobem dos cims ideològics capaços d’emular els magnífics cimadals de Germània: el pensament renaixentista italià i Descartes (Meditaciones del Quijote, pàgina 67).

 

   I, a continuació, afegeix:

 

    Leibniz o Kant o Hegel són difícils, però són clars com un matí de primavera; Giordano Bruno i Descartes tal vegada no siguin igualment difícils, però, en canvi, són confusos.

  

   En l’espai d’unes pàgines, En Descartes, de cim de la Germània, esdevé un dels rars exemplars de la confusa cultura mediterrània. Queda clar que el catedràtic de metafísica podia fer qualsevol tipus d’afirmació sense que ningú digués res.  Les elits oligàrquiques  continuaven amb un domini ideològic abassegador, fins al punt que el professor anava amb les calces desfetes, podia afirmar o negar el que li vingués de gust.

   

      Al pensador del Guadarrama li encantava utilitzar les categories racistes per a l’elaboració de la seva florida literatura filosòfica. Va fer ús d’aquests recursos al llarg de tota la seva obra.  En aquest aspecte, són especialment significatives les seves obres més populars, España invertebrada, de 1921, i La rebelión de la massas, de 1933. Al text que segueix, es pot constatar el grau insofrible de manipulació que feia el filòsof:

 

   Espanya és un organisme social, per dir-ho així, un animal històric que pertany a una espècie determinada, a un tipus de societats o “nacions” germinades en el centre i occident d’Europa quan l’Imperi romà sucumbeix. Això vol dir que Espanya posseeix una estructura específica idèntica a les de França, Anglaterra i Itàlia. Les quatre nacions es formen per conjunció  de tres elements, dos dels quals són comuns a totes i solament un varia. Aquests tyres elements són: la raça relativament autòctona, el sediment civilatori romà i la immigració germànica. El factor romà, idèntic a totes parts, representa un element neutre dins l’evolució de les nacions europees. A primera vista sembla lògic cercar el principi decisiu que les diferencia en la base autòctona, de manera que França es diferencià d’Espanya el que la raça gal·la es diferenciés de la ibèrica. Però això fou un error. No pretenc, està clar, negar la influència diferenciadora de gals i ibers al desplegament de França i d’Espanya; el que nego és que sigui ella la decisiva. I no ho és per una raó senzilla...els germànics conqueridors no es fonen amb els autòctons vençuts...són el poder plasmant i organitzador; són la “forma” mentre que els autòctons són la “matèria”. Són l’ingredient decisiu; són els qui “decideixen”...la diferència entre França i Espanya, no tant de la diferència entre gals i ibers com de la diferent qualitat dels pobles germànics invasors. Va de França a Espanya el que va del franc al visigot (Espanya invertebrada, pàgina 129).

    

   Sembla clar que N’Ortega defensa una tesi segons la qual el procés històric vendria fortament determinat per la conjunció d’elements racistes. Diu el filòsof etnòleg que Espanya posseeix una estructura específica idèntica a les de França, Anglaterra i Itàlia. Al meu parer, no és possible saber què significa “estructura específica”, però sí que ho carrega amb el concepte de raça, de raça humana i que aquest esdevé una categoria per a explicar la història.

    El catedràtic es declara racista; però, com és sabut, els teòrics del racisme són germanistes. I N’Ortega també; és a dir, fa seves les teories dels ideòlegs germànics segons les quals una suposada raça germànica seria superior a altres suposades races no germàniques.

    Fonamentat sobre aquests postulats racistes, el professor afirmà  que els germànics són l’element decisiu. Hem d’assenyalar la manera extraordinàriament difusa amb la que presenta una molt imprecisa comparació de suposades nacions de no es sap l’època exacta. Segons l’etnòleg, l’estructura específica és idèntica a les quatre denominades nacions (Idèntica!, quan solament en lògica o matemàtiques es pot usar identitat de manera pròpia. N’Ortega y Gasset és més Gran Capitan del germanisme que els propis germanistes racistes).

  

    La España visigoda. En contra del que donava per suposat el filòsof de Madrid, i en contra dels llibres de text i les enciclopèdies espanyoles, la utilització del terme España aplicat a èpoques històriques anteriors a 1714 és incorrecte. El terme España en sentit d’àrea geogràfica, si bé no és un disbarat, és imprecís. I utilitzar el terme España, en sentit de nació és fer un ús aberrant que s’allunya de la historiografia científica.

    N’Ortega fa seus els prejudicis de l’oligarquia. La literatura espanyola en dóna fe. Els tractadistes espanyols i N’Ortega només estan interessats pels visigots en quant  els visigots intervenen en la història d’una suposada “nació espanyola” que era inexistent. L’autèntica i detallada història dels visigots no els ha interessat mai, ni tampoc interessà a N’Ortega.

   Els llibres de text espanyols i les enciclopèdies – i N’Ortega – parlen de la “Invasió dels bàrbars” per referir-se a la fi de l’Imperi romà; la invasió dels bàrbars, com si fos una mena de terratrèmol de la història, un fenomen imprevisible, un accident. 

   La realitat històrica de l’Imperi romà és que, des del segle II, va començar un procés de feudalització indeturable. S’ha d’entendre que aquests procés significava que Roma ja no podia garantir la seguretat i la satisfacció de les necessitats dels territoris de l’Imperi (Des de finals del segle II, les ciutats començaren a emmurallar-se). D’aquí que, a la major part d’àrees de l’Imperi els representants de l’Imperi hagueren de tirar en davant iniciatives pròpies, o sigui, actuar com si Roma fos un símbol llunyà, actuar pel propi compte; o sigui, establir-se com a senyors feudals;  uns senyors feudals que juraven fidelitat a l’emperador de Roma i a les lleis de Roma, però que fàcilment entraven en guerra contra l’emperador. Havien de jurar fidelitat i pagar impostos a Roma, però alhora havien d’organitzar la defensa militar pròpia, així com intentar resoldre el creixent desordre econòmic.

 

     La denominada invasió dels bàrbars no fou tal cosa. No hi va haver invasió, pròpiament. La realitat històrica és que diversos pobles germànics feien incursions dins les fronteres de l’Imperi des del segle I; i, més endavant, s’havien anat instal·lant a diverses regions de l’Imperi romà, sobre tot a partir del segle III. Els emperadors romans – o sigui, l’oligarquia romana, el patriciat – anaven aplicant noves fórmules a l’hora de fer front a uns  pressupostos  de guerra que buidaven les arques de l’Estat. I una de les fórmules – com a troballa beneïda – consistí en contractar a pobles bàrbars com a aliats de l’Imperi; es tractava d’unes negociacions polítiques de poder a poder;  aquests pobles germànics – com era el cas dels visigots – rebien terres i altres beneficis per part de Roma;  es feia un pacte, per mitjà del qual aquests figuraven com a pobles federats a Roma.

De fet, els visigots intervenien en la major part de conflictes externs i interns – guerres civils, lluita pel poder – de l’Imperi.

   Al segle V, allò que s’esdevingué no fou la invasió dels bàrbars sinó que els pobles germànics federats – i d’altres, menors – decidiren apoderar-se de l’Imperi romà. Com explico en un escrit meu: Al segle V, els dirigents – l'aristocràcia guerrera – de diversos pobles germànics decidiren apropiar-se de grans àrees de l'Imperi romà. Però no simplement per aconseguir unes terres on establir-se com a pobles. La nova idea, el nou projecte, del cabdills germànics consistia en apoderar-se de l'Imperi romà mateix, en establir-se com a administradors de l'Imperi en substitució dels romans.   Durant segles, els ostrogots i els visigots feren de pobles que deambulaven: deixaven uns territoris i n'ocupaven uns altres, una i altra vegada, com si complissin una mena de mite de Sísif; així, feren una deriva que avui ens sembla increïble. Els visigots fins i tot aconseguiren nous territoris dins l'Imperi, com a resultat de les negociacions amb Roma. És a dir, la gran estratègia política dels pobles germànics ja va començar a ser desplegada abans de la caiguda de l'Imperi romà. No és el cas que Roma assimilés els germànics, sinó que els germànics s'anaven apoderant de l'Imperi, per graus, per mitjà de contínues negociacions amb els emperadors de Roma.

  La novetat, el nou gran projecte, va consistir en establir-se  com administradors de l'Imperi, de la porció de l'Imperi romà que pogueren ocupar militarment. Els ostrogots, els visigots, els francs i d'altres pobles germànics passaren a ser els nous administradors de l'Imperi romà. Conformaren uns nous imperis  on la població d'ètnia germànica era minoritària respecte a la població total. Per exemple: 200.000 visigots enfront de sis milions de hispani (Per cert, hispani fou el nom que aplicaren els romans per referir-se a la vintena de nacions o pobles que habitaven a la península ibèrica) . En tot moment, els nous administradors mantingueren les institucions de l'antic Imperi.  Fins i tot, arribaren a adoptar el nom d'Imperi romà, com fou el cas de la denominació de "Imperi Romà Germànic". El manteniment de l'administració romana i de la llengua llatina fou una necessitat; sense administració romana, els resultava impossible construir i mantenir els seus imperis (La filosofia i la religió sense màscara, pàgina 27).

     N’Ortega y Gasset usa el concepte de raça a la manera de Gran Capitán. No era etnòleg ni va emprendre cap tipus d’investigació etnològica que abastés tot Europa; senzillament, no era al seu abast. Únicament un gran equip  ben dotat econòmicament  podria pretendre una investigació d’aquest tipus. Per altra banda, la major part de les afirmacions del filòsof no són verificables.  Així, continua fent ús d’aquest pangermanisme desfermat, i en un opuscle sobre Kant, de 1924, escrigué:

 

     Però, ultra això, l’home modern és un europeu occidental, i això vol dir que és més o menys germànic. Amb això li hem donat una qualificació etnològica. A l’Europa meridional el germànic ha rebut dintre seu una contenció mediterrània.  A França, una compensació celta. Kant és un germànic sense compensacions  - no se li adverteix cap símptoma d’eslavisme que a vegades apunta al prussià -, és un alemany (Tríptico, pàgina 77).

  

   A considerar: Es veu que els europeus no occidentals no so deuen ésser homes moderns, i ens quedem sense saber perquè no són moderns els altres homes moderns. Segons això, hauríem de suposar que els andalusos, per exemple, són més o menys germànics.

      El mestre etnòleg no explica com va això de les compensacions. Si els celtes eren germànics, llavors queden sense saber que vol dir una conpensació celta. També ens quedem sense saber com són i com es manifesten els símptomes d’eslavisme quan afecten a un home germànic.

    Kant és un alemany, diu rotund; però va resultar que els pares d’Immanuel Kant – oh, ironia del destí! – eren escocesos emigrats a Koenigsberg. El pare de Kant, guarnicioner de professió, encara signava com a Cant, el cognom escocès originari.

   De la suposició de que En Kant sigui un germànic pur, N’Ortega en treu la conclusió que un destí misteriós el portarà a escriure la Crítica de la raó pura.

    Seguint dins aquesta línia de determinisme per causa de la raça,  el Gran Capitán anirà acumulant afirmacions, sense que es molesti a fer una modesta argumentació o una referència. Així, arriba a l’extrem d’afirmar que la diferent modulació filosòfica entre En Descartes i En Kant es deu al factor raça, tot dient:

 

   La conseüència és que la “pensée” d’En Descartes queda tenyida d’una certa materialitat meridional  (Tríptico, pàgina 87).

 

    N’Ortega no hagués superat un examen fet en un mínim de rigor. En Descartes era de família aristocràtica, del Nord,  però  N’Ortega va trobar convenient considerar En Descartes com a subjecte que no era de raça totalment pura, donant a entendre que tenia sang no germànica, que estava un poc tenyit d’una certa materialitat meridional.

 

     En aquesta línia de descobriments panracistes, el Capitán arriba a un nivell que s’ha de considerar pròxim a l’apoteosi filosòfica (Deu ésser per això que la Universitat espanyola el situa a un dels llocs més alts de la història de la filosofia universal. Déu ésser que la Universitat espanyola continua menada pels Grans Capitans).

     Amb una revolada, el gran etnòleg s’exclamà:

 

   Perquè, en veritat, tota la filosofia moderna és idealisme. No hi ha més que dues notables excepcions: Spinoza, que no era europeu, i el materialisme, que no era filosofia (Tríptico, pàgina 88).

 

   Segons l’etnòleg, N’Spinoza és una excepció perquè era jueu. Entén que els jueus no són de la suposada raça europea, la qual és més o menys germànica. Dóna per suposat que hi ha una raça jueva i una sang jueva, si bé seria més propi referir-se a raça hebraica, posat que els jueus són aquells que són membres d’una societat religiosa  (Un hom català ha de sentir vergonya aliena pels Grandes Capitanes).  De seguir la deriva panracista-bastant-estúpida, resultaria que els jueus europeus no serien europeus perquè no són de raça germànica, i que, en canvi, la major part d’individus descendents de les antigues ètnies europees de sang no germànica serien considerats més o menys germànics.  O sigui, un europeu descendent dels antics fenicis - un poble semita - és un europeu modern, però si és un europeu descendent – se suposa – dels antics hebreus, en aquest cas, misteriosament, no és un homes germànic, no és un europeu modern.

     El Gran Capitan, ja posat, també es decideix a tallar els nus gordià de la filosofia materialista. El savi de Madrid declara que el materialisme no és una filosofia, amb la qual cosa dóna per resolt el problema.

 

    Seguint l’anàlisi de textos de l’autor,  faré referència a La rebelión de las masas, publicat a 1929,  una de les obres d’Ortega de major difusió, i, alhora, una de les més arbitràries, irracionalistes, racistes i precipitades; amb la qual cosa quedà demostrat que els Grandes Capitanes de l’oligarquia continuaven mantenint sotmeses les masses clientelars, és a dir, aquelles masses constituïdes pels clients del senyor, de l’oligarca.

   Amb la teoria social i política continguda dins La rebelión de las massas, l’oligarquia veié satisfets dos dels seus principals anhels: per una banda, veié teoritzat el menyspreu que sentia per les masses proletàries, i, per l’altra, satisfeu el rancor contra la burgesia moderna, la classe que amenaçava els seus privilegis.

 

   On diu que N’Ortega va retornar d’Alemanya imbuït de kantisme, i ell, en efecte, fa moltes referències a Kant i a l’idealisme alemany. Però N’Ortega mai fou un kantià.  El jove filòsof, després d’unes breus estades a Alemanya, va tornar a Madrid amb el mateix esperit amb que havia partit: amb un decidit ideari d’ideòleg de l’oligarquia espanyola, d’esdevenir un Gran Capitán. A  la seva estada a Alemanya va recollir molt de material que li seria útil;  va recollir majorment tot de material de l’irracionalisme alemany, material que impregnava bona part la societat alemanya de l’època (Una part de la societat només, perquè l’altra part votava socialista i comunista, és a dir era majorment materialista).

   Ortega y Gasset no basa els seus escrits en plantejaments kantians, ni parteix dels pressupostos de la filosofia de Kant, ni defensa les tesis centrals d’aquesta filosofia idealista. Es pot dir que En Kant i N’Ortega no s’assemblen, com no s’assemblen les seves literatures filosòfiques. En Kant era de família humil, de fortes conviccions religioses, d’esperit pietista. Aquest filòsof portà una vida modesta i retirada,  de professor universitari d’una petita ciutat prussiana, d’esperit luterà,  i de pensador centrat en la seva labor;  un personatge absolutament contraposat al del Gran Capitán.

    El savi de Madrid no amaga la seva admiració per En Nietzsche i pels autors irracionalistes més de moda en Alemanya.

    N’Ortega y Gasset representà un intent de construir una ideologia oligàrquica que es presentés amb un cert aire de modernitat, però de modernitat a la manera que el feixisme era modern. El filòsof  proposava una renovació ideològica, però amb l’objectiu d’enfortir el poder de les elits oligàrquiques.  Era un intent de promoure un moviment capaç d’arrossegar al darrera seu a segments de la població castellano-andalusa, majorment.

   És difícil comptabilitzar l’abast real que va aconseguir el projecte d’Ortega, però no hi ha dubte de que, sigui quin sigui l’èxit que aconseguí,  el resultat fou sempre positiu per a l’oligarquia, tot i que els sectors més reaccionaris blasmaven la línia ideològica de N’Ortega.  Les classes mitjanes de l’Estat – en especial, les de l’Espanya estricta -, es deixaven temptar per les noves ideologies irracionalistes que confluïen cap al feixisme o el reaccionarisme (S’ha de considerar que la dreta espanyola, la CEDA,  a les eleccions del 36, va aconseguir quasi la meitat dels vots emesos).

     Referent a això, és bo assenyalar que l’anomenada Generació del 98 començà – segons diu el tòpic – proclamant la necessitat d’europeïtzar Espanya per acabar dient els reaccionaris que allò que calia era espanyolitzar Europa. Ortega, per suposat, era al cap davant dels espanyolitzadors d’Europa. Aquest salt mortal cap a l’irracionalisme venia palesament expressat – amb la misèria intel·lectual que comportava – amb la frase de Miguel de Unamuno que digué allò de que inventen ellos.

   Els intel·lectuals desclassats i que no estaven al servei de l’oligarquia, que cercaven una solució a la problemàtica espanyola, majorment, acabaren servint els interessos de l’oligarquia i de la reacció.  Es podria dir que l’intel·lectual castellà es trobava en la dramàtica situació d’estar cercant unes classes populars  a qui poder servir, i que, a la fi, molts d’ells traïren el projecte renovador, pel motiu que les classes populars castellanes en tot moment es mostraren proclives a seguir els projectes de l’oligarquia. Per citar uns exemples, Azorín i Miguel de Unamuno, de joves tingueren marcades vel·leïtats amb l’anarquisme llibertari i amb el socialisme, respectivament . Azorín col·laborà als diaris àcrates i Unamuno durant un cert temps es declarà socialista i col·laborà en diaris d’aquesta tendència. Allò que m’interessa subratllar és que aquests dos personatges – com molts d’altres de l’època -, sense passar-se expressament a la dreta, àdhuc topant amb la dreta, participaren en els moviments irracionalistes, quan no decididament reaccionaris. Unamuno es declarà decidit combatent espanyolista contra els drets nacionals i culturals dels bascos i dels catalans, sobre tot dels catalans. I contra una Europa dels burgesos clama a favor d’una Castella noble, mística i guerrera (O sigui, l’aparell de propaganda actual de l’Univers espanyol amaga el reaccionarisme de N’Unamuno)

   

   M’he referit a l’estat il·lusori de l’oligarquia espanyola de principi del segle XX; aquesta il·lusió consistia, bàsicament, en confiar que es donés una renovació nacional o renaixement espiritual o regeneració espiritual, expressions totes elles que comporten la impotència real de l’oligarquia terrera castellana per superar l’Estat de prostració de la nació – la de la Espanya estricta -. És una contradicció comuna que es dóna a les societats dominades per l’aristocràcia terrera, com en el cas de l’Estat espanyol. L’oligarquia és suficientment forta per a mantenir